UN RECORREGUT PER 5 COMARQUES

La plaça Major de Prades.

No ho faig cada dia, encara que no va ser la primera vegada. Ahir varem fer una petita escapada i sense sortir cap moment de la demarcació de Tarragona, passarem per 5 comarques.

La sortida va Ser des d’Amposta (el Montsià) Només sortir agafarem l’eix de l’Ebre. Més o menys a l’alçada del barranc de la Galera varem entrar a la del Baix Ebre.

Des de Tortosa continuarem per la mateixa carretera remuntant el riu. Abans d’arribar a Móra la Nova varem desviar-nos cap a la dreta para entrar a la comarca del Priorat. Deixarem enrere Falset i continuarem direcció a Reus.

En arribar a Riudecols (el Baix Camp) agafarem la carretera cap a Ulldemolins.

L’antic restaurant Populetos, ara els Cups de Poboleda (el Priorat) va ser la nostra “parada i fonda”. Quan era el Populetus ja havíem estat alguna vegada. 

Ja per la tarda continuarem el viatge fins Prades (el Baix Camp) la nostra destinació.

Visitada la vila vermella encara tinguérem temps per a pujar a Albarca (Cornudella del Montsant)

Després retorna cap a casa no sense parar-nos aquesta vegada a Falset on, al contrari del que podríeu pensar, no va ser per comprar vi, sinó per a comprar carn a la carnisseria Llorens que ja coneixíem d’altres vegades.

L’APUNT. Avui i demà entre la Morera delMontsant i Scala Dei (que és una pedania) podeu visitar la 4a Festa del Vin Blanc (així, tal com ho he escrit) 

Plaça del Forn d'Albarca.

L'escola afrancesada (un article d'Oscar Palau publicat al Punt/Avui)

Un mapa inclòs els últims vuit anys en els manuals de geografia del batxillerat francès presentava com a “riscos identitaris” les sensibilitats nacionals diferents de la central en aquell estat

París i Madrid han exhibit sempre una nul·la voluntat de millorar les relacions transfrontereres, exemplificada pel corredor mediterrani.

El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, no és el primer ni l'únic que vol diluir la identitat catalana a les escoles, quan insisteix dia sí dia també a “espanyolitzar” l'ensenyament. Té un exemple clar on inspirar-se. Al nord, l'Estat francès ja s'ha cuidat fa molt temps d'introduir un missatge antinacionalista a les aules, potser fent menys soroll però actuant fins i tot amb més contundència, i durant segles ha contribuït a instal·lar un seguit de referents en la mentalitat dominant on tot el que surt de la identitat central francesa està considerat fora del sistema, de menor rang o, fins i tot, un perill. Això és el que denuncia el doctor en geografia Joan Becat, responsable del centre de recerques i estudis catalans a la Universitat de Perpinyà, que defensa que cal “canviar el nostre marc mental”, començant pel dels dirigents de les dues bandes de la frontera. Com a prova del procés, Becat posa un mapa (l'annex, que publicava el manual de geografia de l'editorial Nathan de París) que va estar en vigor des del 2003 fins al curs passat a les aules franceses. En concret, a les de primer de batxillerat, per a alumnes de 17 anys, que “ho han de memoritzar per obtenir el diploma i l'entrada a la universitat, i que tot sovint el mateix any voten per primera vegada”, apunta.
No calen gaires explicacions per a la il·lustració. De fet, n'hi ha prou veient-ne l'encapçalament i la llegenda: Des risques de repli identitaire. O sigui, riscos de contestació identitària, o d'aïllacionisme, segons com es tradueixi. S'observen, això sí, petites diferències de tractament en les àrees enfosquides. Mentre que es dedueix que en els casos català i basc el perill ve de l'altre cantó de la frontera i contamina el territori francès, a Còrsega i la Bretanya el problema és estrictament intern, mentre que a Alsàcia i la Savoia no s'arriben a sobrepassar límits estatals, tot i que s'hi podrien trobar perfectament influències de la vall italiana d'Aosta o de la regió alemanya de Baden-Württemberg. “Fa feredat, això és el que tenen al cap”, alerta Becat. “És una presentació cartogràfica molt esbiaixada i manipuladora, i diu ben clar que les identitats regionals són retrògrades i perilloses”, denuncia el professor, que lamenta: “Promouen una increïble intoxicació sistemàtica de la joventut i fomenten la divisió i l'animadversió.” Ni el mateix Wert ho hauria pogut planificar millor...
La reflexió de Becat, de fet, va més enllà a partir del mapa, ja que segons ell el problema de fons és que, al cap i a la fi, ni París ni Madrid han tingut mai una voluntat real d'entendre la situació catalana, i el mínim que han fet històricament és obviar-la, si no reprimir-la. Una mostra explícita: els models de cooperació per als espais transfronterers, avui simplement inexistents. “Els estats francès i espanyol presenten una evident incapacitat per tractar-los, i si ens fiem de les aparences, una gran reticència política a fer-ho”, sosté l'expert. Una incapacitat que, tot i que admet que “l'efecte frontera costarà molt d'atenuar”, encara es posa més en evidència en una època en què les rígides ratlles històriques a Europa s'esborren per a la gent i les empreses, i els avenços tecnològics minimitzen qualsevol problema per construir noves infraestructures als Pirineus, veient les que s'han fet als Alps. “Mai han tingut cap interès de millorar les relacions entre la Catalunya del nord i la del sud, tenim obstacles naturals i estatals”, lamenta Becat. I ho exemplifica amb una altra aspiració històrica irresolta: el corredor mediterrani.

“No ens poden obviar”

A França, sempre s'han prioritzat més les connexions cap al nord i l'est que no pas cap al sud. I a Espanya, la situació de Madrid és “angoixant”, ja que està “doblement marginada”: políticament i geogràficament. Per això entén els “esforços” per connectar la ciutat a Europa, en part avalats per França perquè li ha interessat potenciar el corredor atlàntic fins a París, passant pel País Basc. Tot plegat, “perjudicant sobretot ciutats com València, i sacrificant el corredor mediterrani, el més viable econòmicament”. I amb un potencial “tan increïble que funcionarà de seguida que estigui acabat i marginarà definitivament Madrid com a ciutat”, opina el geògraf.
Becat, de fet, conclou la reflexió amb un missatge optimista: “Passi el que passi, ni Espanya, ni França, ni Europa poden obviar els Països Catalans, perquè Catalunya té més pes que Portugal, i el doble que Grècia o Irlanda, és com un país nord-europeu”, apunta. I amb la posada en marxa de l'alta velocitat transfronterera, prevista definitivament, ara ja sí, per a la primavera vinent, “Barcelona ja no serà perifèrica sinó que quedarà a prop del cor, de l'Europa activa”. I és que, s'hi posin com s'hi posin al sud i al nord, la realitat acaba caient pel seu propi pes.

Por

Joan Becat tem que el mapa “justifica per endavant possibles intervencions antidemocràtiques contra aquestes identitats en nom de la permanència d'un estat centralitzat”.

 

Pots llegir-lo al Punt/Avui. 

 

 

I DESPRÉS DEL NOU PSC, QUÈ?

No sóc partidari de posar qualificatius innecessàriament, per tant, no em va sembla bé quan el PSC va decidir afegir l’adjectiu nou a les seves sigles. Com eslògan de campanya, passi, però com s’ha vist, ha quedat així; ignoro si de forma definitiva o no.

Però ara imagineu-vos per un moment (potser aquet exercici que us demano no és tan difícil de fer) que després del 25-N el PSC amb el Pere Navarro al capdavant i pel que sembla, la Carme Chacón només un pas pel darrere, s’estavellen electoralment parlant i què el més que previsible desastre doni pas a un congrés extraordinari on s’acabin marcant les línies mestres d’un nou projecte socialista català i què en surti una renovada executiva. Llavors qui nom sé li hauria de posar? Perquè en aquest cas sí, seria un nou PSC (amb un nou projecte i una renovada direcció) i no una continuació del PSC de Montilla, Zaragoza, Iceta, Corbacho i companyia, com és el de PSC de Navarro.

He dit moltes vegades que el PSC va perdre l’oportunitat de renovar-se en el darrer congrés i els darrers resultats electorals avalen la meva tesi i em poden continuar donant la raó només dintre d’unes poques setmanes.  

I cóm hauria de ser un PSC renovat? Primerament s’hauria de treure de sobre la rèmora que significa la dependència política del PSOE. Per aquell que ho desconegui, el PSC és un partit diferent del PSOE en contraposició a les federacions socialistes que hi ha a la resta de les comunitats autònomes d’Espanya. Encara recordo que al principi de la democràcia, quan donaven els resultats electorals globals, es deia PSOE + PSC. D’acord que puguin computar de forma conjunta a l’hora de sumar els resultats, però caldria exigir el grup parlamentari propi, que es va perdre en temps de Felipe González, per així tenir una veu pròpia i diferenciada de la resta de germans espanyols i, si cal, votar diferent quan els interessos de Catalunya (els quals es suposa que el PSC hauria de defensar) es veiessin atacats. Posem un exemple: quan el PSC va haver de donar suport al corredor ferroviari central en detriment del corredor mediterrani.

Aquesta imatge de subordinació del PSC cap al PSOE s’ha fet palesa darrerament en, al menys, dos temes transcendentals per al futur immediat de Catalunya.

El primer tema és com han de ser, a partir d’ara, les relacions entre Catalunya i Espanya. El model actual basat en el finançament econòmic i un cert grau d’autonomia política, està esgotat perquè Madrid incompleix els pactes.

El segon tema és la manera de com traçar les línies mestres per aconseguir aquesta transformació.

Per a dir-ho en paraules molt més entenedores, el dilema, ara per ara, és si Espanya s’ha de convertir en un estat federal on Catalunya obtingués un status diferent a l’actual o tirar pel camí del mig i demanar, directament, la independència.

Mentre des del PSC es demana un estat federal, al PSOE li ha costat fer-se la idea. Durant la festa de la Rosa de Gavà que organitza el PSC, Navarro va reclamar públicament el pronunciament de Rubalcaba, però d’aquest no va sortir ni uns sola paraula de complicitat. La construcció d’un estat federal passa per reformar la Constitució Espanyola i, això, des de Ferraz no es veu amb bons ulls.   

La proximitat de les eleccions catalanes ha provocat que el PSC hagi de marcar la seva línia electoral. Per tant (i per estar en consonància amb bona part del seu electora), ha inclòs un referèndum d’autodeterminació dintre del marc de la llei. També aquí hi ha discrepàncies profundes entre el PSC i el PSOE.   

En tot aquest debat s’ha posat en evidència, una vegada més, que els socialistes catalans estan fent el que se’ls hi autoritza des de l’executiva federal i això perjudica clarament els interessos dels socialistes catalans. Però cal tenir en compte que un PSC afeblit va en detriment dels interessos nacionals del PSOE.

Finalment ho resumiria amb unes poques paraules: El PSC pateix una manca de confiança per part de l’electorat.  

I quan un partit no genera confiança difícilment pot tenir aspiracions de govern.

Per tant, què vindrà després de nou? Ara per ara és una incògnita.         

Delicados fascistillas (un article de Aníbal Malvar)

“El viento sopla inclemente contra el rostro impertérrito de España. Su efigie milenaria de precisos contornos, quinientos años soportados, ha recibido la lluvia huracanada de la deslealtad y la injuria, la furia aldeana, la resentida quimera del desprecio a la excelencia mantenida en los momentos más difíciles”.
Que no se atraganten mis millones de admiradoras. Estas enardecidas prosas no las ha escrito este guaperas. Son el arranque del editorial de octubre de la revista web de la Fundación Francisco Franco, en el que se insta al gobierno de España a sacar los tanques a la calle, derrocar a Artur Mas y poner fin al cachondeíto secesionista. 
Nuestros delicados fascistillas no se cortan un pelo: “Recordamos con orgullo que el mes de octubre comienza con el recuerdo del día 1, en que se produce la exaltación del General de División Francisco Franco Bahamonde a la Jefatura del Estado, Generalísimo de los tres ejércitos y máxima autoridad en la conducción de la guerra y organización del nuevo estado, por parte de la Junta de Defensa Nacional. Te recordamos capitán, fuiste la solución a nuestros problemas. Nos dejaste una patria irreconocible en bienestar, progreso, unidad, cohesión y justicia con respecto a la que cogiste. Tu generación cumplió, con creces, con su mandato histórico por la sangre derramada”. Las comas mal puestas no son mías. Ni la sangre derramada.
 Al margen de quién fuera el dueño de la citada sangre derramada, a mí me huele este editorial a exaltación del golpismo, del genocidio y del fascismo, cosa que creo tipificada como delito en nuestro Código Penal. Si Bildu escribiera este último párrafo, literal, cambiando el nombre de Franco por el de Josu Ternera, ya tendríamos a José María Aznar y a Jaime Mayor Oreja subidos a lomos de los tanques y pasándoselo pipa.
Pero no. Como siempre, en España, la provocación fascista, filonazi y golpista se responde mirando hacia otro lado. Dejando decir y hacer a estos delicados fascistillas sus delicadas fascistadas. Y llevamos así casi cuarenta años. Pero no son inofensivos. Aunque las ideas en general no matan, algunas ayudan. Y las de estos señores, más.
Me extraña que nuestro modernuqui ministro de Justicia, tan aseado él, no se haya pronunciado sobre esta provocación progolpista pública. Será que ya tiene bastantes líos en casa y no quiere broncas con su suegro, José Utrera-Molina, ni con su cuñado Luis, ambos destacados miembros de la Fundación Francisco Franco.
Pero coño, Alberto, aunque no los quieras meter en la cárcel por evitar que tu señora se fugue con Blas Piñar, por lo menos ciérrales la página web, que más se perdió en Egunkaria. O proponle a Angela Merkel crear con los Utrera-Molina la fundación Adolf Hitler en Berlín, para democratizar Alemania, a ver qué te dice.
Tampoco estaría como muy de más, o sea, aplicarle la Ley de Partidos a la Falange Española, esos encantadores chicos de aspecto civilizado y gemelos de oro que todavía no han renunciado a los principios fundacionales de José Antonio. Un ejemplo: “Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. [...] Bien está la dialéctica como primer instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”. ¿No tiene nada que decir nuestra sacrosanta ley de partidos contra estos violentos, don Alberto? ¿O los violentos solo son los otros? Por si acaso se me confunden, apuntalar que este cronista considera que ETA fue, es y será execrable. Que luego sois muy cucos, mis asquerosos fachas.
Pero a lo que íbamos. Pues no. Nuestra ley de partidos no tiene nada que decir. Y Falange Española, toda pizpireta, se sigue presentando a las elecciones. Desde la transición, ese maravilloso jardín de extrañas flores nacidas mustias, la historia de España se ha labrado sobre el olvido. Sobre nuestro olvido. No sobre el suyo. Hasta el punto de que el PP fue fundado por un fascista que se hizo autonomista cuando comprobó que nunca podría gobernar en toda España. Manuel Fraga, de funesto recuerdo.
Estamos haciendo la historia de España como aquel policía del gran Jean-Claude Izzo que encubre un crimen y lo explica así: “Trucando la realidad a falta de poder transformar el mundo”. Pues a mí no me da la gana de seguir trucando la realidad. Ya está bien de que veamos el fascismo como una anécdota de viejillos subvencionados (la Fundación Francisco Franco recibió 147.000 euros de nuestros impuestos en la segunda legislatura de Aznar). El editorial de octubre del suegro de Gallardón y sus secuanazis merece una acción judicial. Y la mera existencia de Falange Española, lo mismo. Si no, es que hay barra libre electoral, y yo inscribo a mi gato en la ETA y lo presento a presidente del gobierno. Mi gato es rabudo y no le sienta mal llevar txapela. Os vais a enterar.