divendres, 2 de novembre del 2012

I DESPRÉS DEL NOU PSC, QUÈ?




No sóc partidari de posar qualificatius innecessàriament, per tant, no em va sembla bé quan el PSC va decidir afegir l’adjectiu nou a les seves sigles. Com eslògan de campanya, passi, però com s’ha vist, ha quedat així; ignoro si de forma definitiva o no.
Però ara imagineu-vos per un moment (potser aquet exercici que us demano no és tan difícil de fer) que després del 25-N el PSC amb el Pere Navarro al capdavant i pel que sembla, la Carme Chacón només un pas pel darrere, s’estavellen electoralment parlant i què el més que previsible desastre doni pas a un congrés extraordinari on s’acabin marcant les línies mestres d’un nou projecte socialista català i què en surti una renovada executiva. Llavors qui nom sé li hauria de posar? Perquè en aquest cas sí, seria un nou PSC (amb un nou projecte i una renovada direcció) i no una continuació del PSC de Montilla, Zaragoza, Iceta, Corbacho i companyia, com és el de PSC de Navarro.
He dit moltes vegades que el PSC va perdre l’oportunitat de renovar-se en el darrer congrés i els darrers resultats electorals avalen la meva tesi i em poden continuar donant la raó només dintre d’unes poques setmanes.  
I cóm hauria de ser un PSC renovat? Primerament s’hauria de treure de sobre la rèmora que significa la dependència política del PSOE. Per aquell que ho desconegui, el PSC és un partit diferent del PSOE en contraposició a les federacions socialistes que hi ha a la resta de les comunitats autònomes d’Espanya. Encara recordo que al principi de la democràcia, quan donaven els resultats electorals globals, es deia PSOE + PSC. D’acord que puguin computar de forma conjunta a l’hora de sumar els resultats, però caldria exigir el grup parlamentari propi, que es va perdre en temps de Felipe González, per així tenir una veu pròpia i diferenciada de la resta de germans espanyols i, si cal, votar diferent quan els interessos de Catalunya (els quals es suposa que el PSC hauria de defensar) es veiessin atacats. Posem un exemple: quan el PSC va haver de donar suport al corredor ferroviari central en detriment del corredor mediterrani.
Aquesta imatge de subordinació del PSC cap al PSOE s’ha fet palesa darrerament en, al menys, dos temes transcendentals per al futur immediat de Catalunya.
El primer tema és com han de ser, a partir d’ara, les relacions entre Catalunya i Espanya. El model actual basat en el finançament econòmic i un cert grau d’autonomia política, està esgotat perquè Madrid incompleix els pactes.
El segon tema és la manera de com traçar les línies mestres per aconseguir aquesta transformació.
Per a dir-ho en paraules molt més entenedores, el dilema, ara per ara, és si Espanya s’ha de convertir en un estat federal on Catalunya obtingués un status diferent a l’actual o tirar pel camí del mig i demanar, directament, la independència.
Mentre des del PSC es demana un estat federal, al PSOE li ha costat fer-se la idea. Durant la festa de la Rosa de Gavà que organitza el PSC, Navarro va reclamar públicament el pronunciament de Rubalcaba, però d’aquest no va sortir ni uns sola paraula de complicitat. La construcció d’un estat federal passa per reformar la Constitució Espanyola i, això, des de Ferraz no es veu amb bons ulls.   
La proximitat de les eleccions catalanes ha provocat que el PSC hagi de marcar la seva línia electoral. Per tant (i per estar en consonància amb bona part del seu electora), ha inclòs un referèndum d’autodeterminació dintre del marc de la llei. També aquí hi ha discrepàncies profundes entre el PSC i el PSOE.   
En tot aquest debat s’ha posat en evidència, una vegada més, que els socialistes catalans estan fent el que se’ls hi autoritza des de l’executiva federal i això perjudica clarament els interessos dels socialistes catalans. Però cal tenir en compte que un PSC afeblit va en detriment dels interessos nacionals del PSOE.
Finalment ho resumiria amb unes poques paraules: El PSC pateix una manca de confiança per part de l’electorat.  
I quan un partit no genera confiança difícilment pot tenir aspiracions de govern.
Per tant, què vindrà després de nou? Ara per ara és una incògnita.