divendres, 2 d’agost del 2013

EL PAÍS DEL MOBLE

Benvinguts a la Sénia, el país del moble. Arribant a la Sénia per la carretera de Santa Bàrbara el rètol encara és ben visible; però ara de mobles se’n fabriquen pocs i se’n venen menys. A partir d’alli moltes naus buides. De tant en tant, en alguna d’elles, s’hi pot veure alguns cotxes a l’aparcament, d’altres tenen algun camió o cotxe abandonat. Però poc, molt poc moviment on només fa uns anys era un bullici de cotxes i de gent comprant mobles i, de passada complements i d’altres articles per al parament de la llar. Fins i tot Ferreteria Garcia, l’empresa de Julio Allepuz, qui va ser alcalde del municipi fa una mica més d’una dècada, estava tancada i barrada.
Gracies a aquesta multitud, se’n beneficiaven els restaurants de la zona, l’hotel Nova Sénia, construït fa relativament pocs anys i on s’hostatjaven, entre d’altres els professionals del sector que anaven a comprar, però també a vendre.
Sempre s’ha dit que el problema de la Sénia és la manca de diversitat de la seva indústria i del comerç basat, en gran mesura, en la venda de mobles. Si un sector entra en crisi, sobreviure és molt complicat. Només els més forts i innovadors ho acabaran aconseguit, encara que, a curt termini, costi llocs de treball i inversió en noves tecnologies. Però de vegades ni així. L’exemple el tenim en Naturantaix (que era realment la raó social de la fàbrica de mobles), durant molts d’anys la indústria més potent de la Sénia i que va succeir a Muebles Bellobí, que havia estat capdavantera del sector a la dècada dels anys 70, com Palau a Benicarló o Serret Bonet a Vinaròs.  
Dimarts passat vaig tornar a fer el recorregut d’entrada a la Sénia. A diferència d’altres vegades no hi anava a comprar mobles, tampoc a la Tinença de Benifassà, un dels meus espais favorits; em dirigia a les Cases del Riu, llogaret fronterer entre Catalunya i el País Valencià i que pertany al municipi castellonenc de Rossell per a fer unes fotos a l’antic pont i al riu Sénia. Però aquesta vegada no només vaig reviure una situació que ja coneixia sobradament, sinó que el meu pensament encara va anar molt més lluny.
Parlava anteriorment de les naus buides... Buides de tot: de mobles, de complements, de gent, de cotxes... Però no he dit que a totes hi ha una un cartell on posa “En venda” o “En lloguer” en diverses variants. Quina conclusió en vaig extreure? Què els seus propietaris preveuen que la crisi sigui molt llarga i no pensen retornar al negoci en molt de temps. És la mostra clara de la desmoralització col·lectiva d’un poble que durant molts d’anys va ser el més industrialitzat de Catalunya.
Segur que algun dia hi retornarà l’activitat, però la pregunta  és quan? Segur que els seniencs també s’ho pregunten, però amb més ràbia i nostàlgia que jo.
Un consell els hi vull donar: no haurien de caure en la resignació i desmoralització. Com el fènix poden renéixer de les seves cendres, de vegades només falta una voluntat ferma i, sobre tot, imaginació, molta imaginació.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 2, DIVENDRES

¿BELLACO O ZOQUETE? Això és el que li va preguntar ahir l’Alfred Bosch, diputat d’ERC al president del govern Mariano Rajoy. Raó no li faltava per a fer-ho. Si sap que el PP s'ha finançat il·legalment, bellaco i si no se'n assabentava del que feien els tresorers, zoquete.
No vaig seguir la compareixença de Rajoy, però pel que he vist, va estar al nivell del que s’esperava. Tot el que va dir ho tenia per escrit i segur que preparat des de feia dies pels seus col·laboradors més directes. No deixa marge a la improvisació, ni a la ironia, ni al l’enginy. És (i ho vinc dient des de fa molts d’anys) el president del govern més gris de la història d’Espanya; a l’únic que es podria comparar seria a Leopoldo Calvo-Sotelo, però aquell va ser un president de transició després de la dimissió de Adolfo Suárez.
No puc passar per alt la seva veritable professió: la de registrador de la propietat. Si algun dels meus lectors ha opositat, segur que sabrà de que parlo. Es diu que les oposicions més difícils són les de notari, registrador de la propietat i inspector de tributs. Per tant, la que va fer Rajoy estaria entre les més difícils. Conec a gent que tot i que van estar anys preparant-se no van aconseguir aprovar-les. Les oposicions consten de diferents parts i la més difícil, diuen, és l’oral. A la prova oral surten, per sorteig, diversos temes (no sé concretar si 2 o 3) i te’ls tocar cantar (la manera col·loquial de dir-ho) S’ha de tenir molta traça i en cap moment pots dubtar o quedar-te en blanc. Evidentment això requereix de molta pràctica i les acadèmies especialitzades tenen especialistes amb qui practicar la modalitat.
Rajoy sempre llegeix. I això em fa tenir seriosos dubtes de que s’hagués pogut treure l’oposició de registrador de la propietat. Des del meu punt de vista hauria d’haver adquirit la pràctica suficient per a no tenir que llegir els seus discursos o intervencions com la d’ahir. La improvisació, la ironia i l’enginy són qualitats innates de algunes persones i, per tant, comprenc les carències de Rajoy en aquest sentit. Ni els seus assessors deuen de ser capaços d’inculcar-li.
La intervenció de Rajoy va decebre a la majoria. Segons una enquesta que aquest matí ha avançat la SER feta de forma urgent, al 76% dels enquestats ; només uns pocs i que ni tant sols correspondrien al seus votants, van quedar satisfets amb les explicacions que va donar el president.
Una compareixença on no es responen preguntes i on no t’apartes ni un mil·límetre del guió establert, no compleix, ni de lluny les expectatives, si és que algú en tenia, jo no.
Finalment Rajoy va acabar per acceptar-ho quasi tot, també que s’havien pagat sobre sous a càrrecs del partit per com a compensació, però va afirmar que s’havien declarat a hisenda i que no van sortir d’una suposada caixa B. Sobre el tema una pregunta que, com la resta no tindrà resposta: D’on van sortir el diners per a pagar els sobresous (a part dels que va ingressar Bárcenas a Suïssa), de les quotes del militants? NO M’HO CREC.    
SENSE PRESSUPOST. Després de que el Ministre d’Hisenda establís un marge de dèficit de 1,58 per a Catalunya, sembla ser que per aquest 2013 no hi haurà pressupostos. Sense cap mena de dubte és el primer gran fracàs del govern de Mas en aquesta la seva segona legislatura. Què el govern central no els hi posa fàcil? Segur. Però tot i això haurien de se capaços d’elaborar-ne uns. Però no uns pressupostos continuistes. Caldria haver fet uns pressupostos més ajustats a la realitat que estem vivint, retallant en partides que no siguin imprescindibles i no tant en sanitat, ensenyament i cultura. També de mirar de incrementar els ingressos. Va ser un error històric per part del govern socialista eliminar l’Impost sobre el Patrimoni, com també ho va ser, des del meu punt de vista, la supressió de l’Impost sobre Activitats Econòmiques per a la majoria d’empresaris i professionals durant el segon mandat d’Aznar.
Segons Mas-Colell, ara toca pensar en el 2014. Que la madrastra no ens estima i ens estreny tot el que pot? Sobre aquest particular tampoc no tinc cap dubte, però igual com dos més dos són quatre, tres més un, també. M’enteneu? 

Llegiu al Periódico l'article relacionat amb la compareixença de Rajoy.  

Inconfessos i irredempts

Salvador Giner

Segons la tradició catòlica, el pecador confessa la seva culpa en privat davant un sacerdot, vicari de la Divinitat. Segons la protestant, ho fa davant la comunitat de creients. Per això no és estrany veure'n un alçar-se i recitar el seu mea culpa davant els seus coreligionaris. La vida recta d'alguns protestants puritans podria atribuir-se al temor a haver de passar per aquest mal trago. En els nostres descreguts temps aquestes maneres d'entendre la culpa i la responsabilitat depenen menys de la pertinença de cadascú a la seva església o secta, però continuen tenint arrels en èpoques de més intensitat religiosa.
Espanya haurà deixat de ser catòlica -com va dir Manuel Azaña sense que ningú l'entengués bé- per passar a ser un país amb diverses fes, creences i escepticismes, però continua sent catòlica en el seu estil: els delictes no es confessen en públic. D'aquí ve l'admiració pel gran lladre de l'anomenat cas Palau, que va anunciar als quatre vents el seu lladronici. Campa lliure. Qui confessa un crim rep els beneficis de la llibertat i les dolçors de l'arrest domiciliari. És la llei. Però el seu exemple no s'estén. Ni els que atrapen confessen. Aquí, el normal és ser inconfés.
Avui la sorpresa admirada del poble ras s'ha d'estendre a Luis Bárcenas, comptable del partit que tan còmodament ostenta el poder a Espanya. Aquest senyor va informar els seus conciutadans, atribolats per una angoixant recessió econòmica, que ell era un gran murri, a més de tresorer, dedicat durant ni més ni menys que dos decennis a finançar il·legalment els alts càrrecs del seu partit. I a atresorar enormes quantitats de diners, és clar, a Suïssa. Tan tranquil, se'n va anar una setmana al Canadà, recordaran, a esquiar. (No pas a la Molina, on patrulla la Benemèrita, i no hi ha sucursals bancàries estrangeres). Vet-ho aquí. ¿Estem davant l'aparició de confessions públiques de culpabilitat?
No ho sembla. Ja veuran com serà d'angelical d'aquí uns dies, l'1 d'agost, la compareixença de Mariano Rajoy davant el Congrés. Inclourà totes les piruetes que permeti la retòrica parlamentària però estarà absent la confessió de culpabilitat. No serà el president del Govern qui iniciï l'anhelada regeneració moral. Perquè aquesta, si té lloc, ha de començar per la confessió pública de culpabilitat. No n'hi ha prou amb sentències judicials.
Els casos que van sortint a la llum pública mercès a magistrats íntegres, o a la premsa, obeeixen també, algunes vegades, a xivatades, revenges i destapaments les sòrdides raons dels quals se sabran més tard. Això augura que s'està formant un autèntic corrent de revelacions d'estafes, robatoris i altres delictes que podria inaugurar el sa costum de la confessió pública o reconeixement de culpabilitat. No obstant, de moment, i tal com està el país, és impossible suposar que al final, escombrada bé la terrassa, neta i resplendent la casa comuna, no tornin a envair-la les rates, els rosegadors del que és nostre.
Perquè això no passi no n'hi ha prou amb alguns empresonaments o permisos de llibertat vigilada a aquest o aquell xoriço. Ni les rebaixes penals, com la que ha beneficiat Jaume Matas, en un altre temps president de les Balears, a qui el Tribunal Suprem ha tallat la pena de sis anys a uns mers nou mesos, amb notable estalvi per al pressupost de presons. És necessari també que el culpable comparegui davant la gent. A les Corts, si és possible, encara que un s'acontentaria que fos al tauler municipal d'anuncis de qualsevol humil poblet.
Hi ha qui suposa que si els que ens roben no confessen, o si no van més enllà de prendre vergonyoses distàncies dels delinqüents que són o van ser els seus amics, ho pagaran a les urnes. Certament, va ser aquest el cas en les eleccions que al seu dia va perdre el PSOE, encara que el desencant i la molta durada al Govern també va comptar en la derrota.
Però això no ha estat sempre així. El partit que intenta ennoblir el seu nom amb l'expressió de popular, encara que sigui sobretot el dels rics, ha aconseguit reeleccions a València i a les Balears sense càstig aparent. Els tripijocs deixen freds no pocs votants.
Els que roben al poble, al contribuent, i no confessen o només ho fan forçats, rendeixen un flac favor més a la incultura política d'aquest país. Atien les flames del cinisme ambiental. «Tothom roba»; «tothom que pot prevarica»; «el que mana espolia».
Expressions com aquestes han anat incorporant-se al llenguatge quotidià i tenen com a conseqüència dues coses. Primer, que el que no l'atrapen, té patent de cors per fer d'això, de corsari o de pirata. I, segon, que la confessió no és una cortesia necessària, sinó només un miserable estratagema més per reduir condemna.


dijous, 1 d’agost del 2013

LES ESTADISTIQUES SÓN NOMÉS AIXÒ, ESTADÍSTIQUES

Ja deveu de conèixer l’acudit: Cada català es menja 1 pollastre a la setmana, però mentre un se’n menja dos, l’altre no se’n menja cap... O la segona versió que un respon: dóna’m el meu que jo no me l’he menjat!    
Quan arriba l’estiu, l’activitat política baixa i es generen molt menys notícies. ¿Quants dies fa que es parla de els compareixences de Mas per a donar explicacions sobre el cas Palau i Rajoy para que expliqui si el PP es va finançar il·lícitament? I gràcies al que diran (o potser millor, el que no diran) els periodistes tindran de que parlar els propers dies. Segurament per això, per la manca de notícies, Diari de Tarragona publica ahir una estadística sobre els funcionaris que hi ha a les diferents poblacions de la nostra demarcació. Aquestes estadístiques només estan disponibles a l’edició en paper, però per Internet es potllegir la notícia amb prou detall.
Segons les estadístiques (que no contemplen els funcionaris de l’estat ni els de la universitat), la població que, percentualment més funcionaris té és Falset, la capital del Priorat. No conec massa bé la població, però em sembla un tant sorprenent. A part dels funcionaris municipals i del consell comarcal, té un jutjat de primera instància i, possiblement, alguna oficina vinculada a Agricultura que, molt possiblement, gestionarà la denominació d’origen Priorat. També deu de tenir caserna de Mossos d’Esquadra.
És lògic que a les ciutats grans hi ha, numèricament, més funcionaris que als pobles mitjans i petits i això és degut a que hi ha una major concentració d’oficines públiques. per exemple, a la ciutat de Tarragona hi podem trobar una oficina de la Subdelegació del Govern central, Trànsit, la Inspecció de Treball, el Cadastre i una Agència Tributaria Catalana que no trobarem a cap altra població de la província. Sembla ser que hi ha un estudi que preveu centralitzar tots els serveis judicials, per allò de les retallades...  
Anem a veure per exemple les que té Tortosa: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra (inclosos els del Servei Català de Transit), delegació del govern i resta de delegacions territorials (excepte Benestar i Família, però que també té una oficina al costat de l’ambulatori de Ferreries), el Servei Català d'Ocupació (oficina de l'atur), l'Hospital Verge de la Cinta, els ambulatoris, els instituts i els col·legis públics, l’IDECE i les que formen part de l’administració de l’estat:  l’Agència Tributària, la Tresoreria General de la Seguretat Social, l’INSS, la Policia i la Guardia Civil. I també els funcionaris de la Universitat Rovira i Virgili, ja sigui personal docent o administratiu. Ah! M’oblidava dels notaris i registradors de la propietat que també són funcionaris.
A Amposta n’hi ha molts menys: Ajuntament, Consell Comarcal, Jutjats, Mossos d’Esquadra, personal sanitari de l’ambulatori (l’Hospital Comarcal és de gestió privada), instituts, col·legis, delegació de Benestar i Família i departaments d’Agricultura i Medi Ambient (em sona que s’han acabat fusionant) iel SOC. De funcionaris de l’estat només hi ha un petita dotació de la Guardia Civil i els notaris i registradors de la propietat. Doneu-vos compte de la diferència.
Però encara us vull dir una darrera cosa. Tal com està fet l’estudi, sembla ser que no tenen en compte que no tots els funcionaris que treballen a un lloc, tenen que viure forçosament allí. Fa ans si que era així, la condició de funcionari portava implícit el veïnatge al poble, d’aquí que als mestres se’ls hi donés habitatge.