EL PAÍS DEL MOBLE

Benvinguts a la Sénia, el país del moble. Arribant a la Sénia per la carretera de Santa Bàrbara el rètol encara és ben visible; però ara de mobles se’n fabriquen pocs i se’n venen menys. A partir d’alli moltes naus buides. De tant en tant, en alguna d’elles, s’hi pot veure alguns cotxes a l’aparcament, d’altres tenen algun camió o cotxe abandonat. Però poc, molt poc moviment on només fa uns anys era un bullici de cotxes i de gent comprant mobles i, de passada complements i d’altres articles per al parament de la llar. Fins i tot Ferreteria Garcia, l’empresa de Julio Allepuz, qui va ser alcalde del municipi fa una mica més d’una dècada, estava tancada i barrada.

Gracies a aquesta multitud, se’n beneficiaven els restaurants de la zona, l’hotel Nova Sénia, construït fa relativament pocs anys i on s’hostatjaven, entre d’altres els professionals del sector que anaven a comprar, però també a vendre.

Sempre s’ha dit que el problema de la Sénia és la manca de diversitat de la seva indústria i del comerç basat, en gran mesura, en la venda de mobles. Si un sector entra en crisi, sobreviure és molt complicat. Només els més forts i innovadors ho acabaran aconseguit, encara que, a curt termini, costi llocs de treball i inversió en noves tecnologies. Però de vegades ni així. L’exemple el tenim en Naturantaix (que era realment la raó social de la fàbrica de mobles), durant molts d’anys la indústria més potent de la Sénia i que va succeir a Muebles Bellobí, que havia estat capdavantera del sector a la dècada dels anys 70, com Palau a Benicarló o Serret Bonet a Vinaròs.  

Dimarts passat vaig tornar a fer el recorregut d’entrada a la Sénia. A diferència d’altres vegades no hi anava a comprar mobles, tampoc a la Tinença de Benifassà, un dels meus espais favorits; em dirigia a les Cases del Riu, llogaret fronterer entre Catalunya i el País Valencià i que pertany al municipi castellonenc de Rossell per a fer unes fotos a l’antic pont i al riu Sénia. Però aquesta vegada no només vaig reviure una situació que ja coneixia sobradament, sinó que el meu pensament encara va anar molt més lluny.

Parlava anteriorment de les naus buides... Buides de tot: de mobles, de complements, de gent, de cotxes... Però no he dit que a totes hi ha una un cartell on posa “En venda” o “En lloguer” en diverses variants. Quina conclusió en vaig extreure? Què els seus propietaris preveuen que la crisi sigui molt llarga i no pensen retornar al negoci en molt de temps. És la mostra clara de la desmoralització col·lectiva d’un poble que durant molts d’anys va ser el més industrialitzat de Catalunya.

Segur que algun dia hi retornarà l’activitat, però la pregunta  és quan? Segur que els seniencs també s’ho pregunten, però amb més ràbia i nostàlgia que jo.

Un consell els hi vull donar: no haurien de caure en la resignació i desmoralització. Com el fènix poden renéixer de les seves cendres, de vegades només falta una voluntat ferma i, sobre tot, imaginació, molta imaginació.