Segons la tradició catòlica, el pecador confessa la seva culpa en privat davant un sacerdot, vicari de la Divinitat. Segons la protestant, ho fa davant la comunitat de creients. Per això no és estrany veure'n un alçar-se i recitar el seu mea culpa davant els seus coreligionaris. La vida recta d'alguns protestants puritans podria atribuir-se al temor a haver de passar per aquest mal trago. En els nostres descreguts temps aquestes maneres d'entendre la culpa i la responsabilitat depenen menys de la pertinença de cadascú a la seva església o secta, però continuen tenint arrels en èpoques de més intensitat religiosa.
Espanya haurà deixat de ser catòlica -com va dir Manuel Azaña sense que ningú l'entengués bé- per passar a ser un país amb diverses fes, creences i escepticismes, però continua sent catòlica en el seu estil: els delictes no es confessen en públic. D'aquí ve l'admiració pel gran lladre de l'anomenat cas Palau, que va anunciar als quatre vents el seu lladronici. Campa lliure. Qui confessa un crim rep els beneficis de la llibertat i les dolçors de l'arrest domiciliari. És la llei. Però el seu exemple no s'estén. Ni els que atrapen confessen. Aquí, el normal és ser inconfés.
Avui la sorpresa admirada del poble ras s'ha d'estendre a Luis Bárcenas, comptable del partit que tan còmodament ostenta el poder a Espanya. Aquest senyor va informar els seus conciutadans, atribolats per una angoixant recessió econòmica, que ell era un gran murri, a més de tresorer, dedicat durant ni més ni menys que dos decennis a finançar il·legalment els alts càrrecs del seu partit. I a atresorar enormes quantitats de diners, és clar, a Suïssa. Tan tranquil, se'n va anar una setmana al Canadà, recordaran, a esquiar. (No pas a la Molina, on patrulla la Benemèrita, i no hi ha sucursals bancàries estrangeres). Vet-ho aquí. ¿Estem davant l'aparició de confessions públiques de culpabilitat?
No ho sembla. Ja veuran com serà d'angelical d'aquí uns dies, l'1 d'agost, la compareixença de Mariano Rajoy davant el Congrés. Inclourà totes les piruetes que permeti la retòrica parlamentària però estarà absent la confessió de culpabilitat. No serà el president del Govern qui iniciï l'anhelada regeneració moral. Perquè aquesta, si té lloc, ha de començar per la confessió pública de culpabilitat. No n'hi ha prou amb sentències judicials.
Els casos que van sortint a la llum pública mercès a magistrats íntegres, o a la premsa, obeeixen també, algunes vegades, a xivatades, revenges i destapaments les sòrdides raons dels quals se sabran més tard. Això augura que s'està formant un autèntic corrent de revelacions d'estafes, robatoris i altres delictes que podria inaugurar el sa costum de la confessió pública o reconeixement de culpabilitat. No obstant, de moment, i tal com està el país, és impossible suposar que al final, escombrada bé la terrassa, neta i resplendent la casa comuna, no tornin a envair-la les rates, els rosegadors del que és nostre.
Perquè això no passi no n'hi ha prou amb alguns empresonaments o permisos de llibertat vigilada a aquest o aquell xoriço. Ni les rebaixes penals, com la que ha beneficiat Jaume Matas, en un altre temps president de les Balears, a qui el Tribunal Suprem ha tallat la pena de sis anys a uns mers nou mesos, amb notable estalvi per al pressupost de presons. És necessari també que el culpable comparegui davant la gent. A les Corts, si és possible, encara que un s'acontentaria que fos al tauler municipal d'anuncis de qualsevol humil poblet.
Hi ha qui suposa que si els que ens roben no confessen, o si no van més enllà de prendre vergonyoses distàncies dels delinqüents que són o van ser els seus amics, ho pagaran a les urnes. Certament, va ser aquest el cas en les eleccions que al seu dia va perdre el PSOE, encara que el desencant i la molta durada al Govern també va comptar en la derrota.
Però això no ha estat sempre així. El partit que intenta ennoblir el seu nom amb l'expressió de popular, encara que sigui sobretot el dels rics, ha aconseguit reeleccions a València i a les Balears sense càstig aparent. Els tripijocs deixen freds no pocs votants.
Els que roben al poble, al contribuent, i no confessen o només ho fan forçats, rendeixen un flac favor més a la incultura política d'aquest país. Atien les flames del cinisme ambiental. «Tothom roba»; «tothom que pot prevarica»; «el que mana espolia».
Expressions com aquestes han anat incorporant-se al llenguatge quotidià i tenen com a conseqüència dues coses. Primer, que el que no l'atrapen, té patent de cors per fer d'això, de corsari o de pirata. I, segon, que la confessió no és una cortesia necessària, sinó només un miserable estratagema més per reduir condemna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada