NOUS PARTITS ENTREN A ESCENA

L’escena política espanyola tindrà, properament, noves companyies, encara que, en alguns casos repetiran els actors.  

Des de fa uns anys, a l’escenari del teatre de Catalunya ja va entrar Ciutadans-Partit per la Ciutadania (anagrama C’s) i, a pesar de que li augurava una vida efímera, el resultats electorals que han obtingut, sobre tot en la darrera convocatòria electoral a Catalunya, s’han girat en contra meva. C’s s’ha alimentat, sobre tot, d’antics votants desencantats del PP i del PSC que han buscat refugi en la nova formació.

A Espanya ha passat una mica el mateix. UPyD de Rosa Díez també ha entrar en força i s’ha fet un lloc entre els dos grans, fins el punt de que la seva líder és, ara com ara, la més valorada entre els dirigents polítics espanyols i les enquestes electorals li auguren un gran creixement. De fer-se ara les eleccions, els seus diputats bé poden decantar la balança de la governabilitat cap a un costat o cap a l’altre.

Previsiblement, les eleccions europees que es faran el mes de maig seran més competides que mai. Per llavors, algunes noves formacions polítiques estan acabant d’ultimar-ne els detalls per a poder presentar-se. Estic parlant del Partit Pirata, Podemos i Vox.

El Partit Pirata és el partit més misteriós i, ara per ara, molt poc sé sap d’aquesta formació. La seva ideologia estaria inspirada en els moviments socials com el 15-M i la Plataforma antidesnonaments (PAH –deshaucios en castellà)

Al menys, Podemos té una cara coneguda amb un nom que recorda l’època de la revolució industrial quan els obrers es van d’haver d’unir per assolir uns drets que els patrons els hi negaven: Pablo Iglesias. Professor universitari i contertulià (a temps parcial amb tots dos casos), s’ha convertit en una espècie d’infant terrible per a la dreta mediàtica representada pel director de la Razón i el subdirector del Mundo (de cuyo nombre no quiero acordarme), entre d’altres espècies en vies d’extinció (suposo i desitjo) La seva ideologia és d’esquerres i partits com Izquierda Unida ja tremolen només pensant amb la possibilitat que s’acabin presentant.

El tercer partit és Vox que té una ideologia totalment contraposada als dos anteriors. Per dir-ho d’una manera més comprensible: Vox és una escissió del PP. O encara dit d’una altra: els fundadors del nou partit són excàrrecs i exmilitants del partit que lidera Rajoy, entre ells Ortega Lara i Alejo Vidal-Quadras.  

Al català Alejo Vidal-Quadras sempre sé l’ha considerat de l’ala dretana del PP i, en temes com l’actual situació catalana es mostra totalment bel·ligerant. De fet, fa molts d’anys que va deixar de militar al PPC i es va afiliar a Madrid. Per tant cal considerar Vox com un partit que buscarà pescar a l’aigua revolta dels populars.

A Youtube es pot veure un vídeo de comiat de Vidal-Quadras que, entre altres coses diu: Me’n vaig del partir per a quedar-me allà on he estat sempre.

Si quan veig els càrrecs del PP ja tinc un ensurt, a partir d’ara, quan veure els de Vox tindré ensurt i mig. Que Déu ens agafi confessats si hi ha un rebuf pel costat dretà del PP!    

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. HEMIDELTA ESQUERRE

Podemos como código abierto

Jorge Moruno Danzi

La iniciativa lanzada por Podemos ha conseguido recabar en un periodo de tiempo muy corto, muchos más apoyos de los 50.000 que se habían planteado de cara a verificar si entre la ciudadanía, existía la demanda de un proyecto con estas características. Podemos no es un partido, ni siquiera es todavía una apuesta electoral, se  presenta entonces como una iniciativa abierta al conjunto de la ciudadanía. Podemos propone un método participativo a través del cual se pueda incluir cualquier persona sin necesidad de contar con una afiliación. Esta apuesta tiene como principal objetivo encontrar su fuerza y razón de ser en el protagonismo de la población, para que la gente haga de ella algo suyo y propio y no un ente ajeno al que simplemente apoya como espectador. En la línea de la intención unitaria y de amplia convergencia con el conjunto de fuerzas sociales y políticas que se movilizan contra los recortes y a favor de la democracia, para participar en los círculos podemos, ya sean por territorios o por sectores, nadie tiene porqué renunciar a sus militancias y afinidades en organizaciones sociales y políticas. Círculos en las ciudades, en los barrios, en el trabajo, donde nadie quede excluido, ni nadie tenga por qué verlo como un proyecto cerrado, sino abierto. 

Mucho se ha comentado sobre si esta iniciativa  divide a la izquierda y favorece a la derecha. Creo que es una visión engañosa y profundamente ideologizada, porque se podría decir lo mismo pero al contrario, que uno no divide, sino que el otro no une y ubicar así “la culpa” en quien “no hace nada por unir”, en lugar de quien irrumpe en escena. Es una discusión que podría ser interesante en otro momento y en cualquier caso, lo mejor es siempre plantearla de la manera más sana y abierta teniendo en cuenta que las “verdades” no son eternas sino construidas, y nada se legitima per se al margen de la realidad material. Pero más allá de ese eterno debate que a veces adopta el tono de patio de colegio, lo que está encima de la mesa no es eso. Lo fundamental  no es “unir lo existente”, o “unir lo que ya  hay con lo que sale”, eso creo, supondría tener unas miras bastante  limitadas. El verdadero reto ideológico no se encuentra en los confines de lo conocido, sino en el desborde de lo hasta ahora posible. En superar nuestras propias barreras y conseguir ser y construir un catalizador que pueda irrumpir más allá de cualquier organización concreta: ser un código abierto, hacerse pueblo. Aquí es donde reside la verdadera importancia de la naturaleza abierta, desde donde se combinen y recombinen las gentes de cada territorio. Esto es crucial para ubicar el debate donde realmente debe estar. La iniciativa podemos no es interesante porque pueda dividir o unir a la izquierda, esas son batallitas insignificantes, su atractivo debe servir para dar cuerpo a la brecha ya abierta, la que separa al pueblo, al demos, del régimen de los ladrones. No se trata de unir lo existente, sino de superar los límites de lo que hasta ahora se presenta como el único horizonte conocido. No se trata de aglutinar a la izquierda, sino que los de abajo consigan poder y se produzca una escisión popular a favor de la democracia y en contra de la servidumbre. Hay que salir de la cueva, oxigenar el ambiente.

Por supuesto no todo cabe, los DDHH son un suelo mínimo común desde donde se van dibujando algunos puntos clave en los que trabajar: democracia y soberanía popular, método colaborativo, defensa y actualización de los servicios públicos y sociales, reparto de la riqueza y del empleo. La democracia siempre aparece como algo desmesurado y quien le tenga miedo, siempre aparecerá temeroso ante la política. Democracia, que no es otra cosa, tal y como decía Platón y nos recuerda el filósofo Rancière, que el desorden del dominio, el desorden de los deseos populares que expresa la potencia de la multitud construyendo un orden distinto.

 

EL PSC DE LES TERRES DEL SUD

No és una aparença, sinó un evidencia: El PSC de l’Ebre s’està desmembrant.

Alguns dels militants que han marxat ho han anunciat públicament com Josep Bayerri, un dels fundadors històrics del partit i apartat durant molt de temps. D’altres han preferit callar-ho, segurament per a no fer mal a un partit que encara consideren seu.

L’actitud de l’actual direcció nacional encapçalada per Pere Navarro no ajuda gens. L’altre dia opinava en privat que Navarro està mal aconsellat. Les companyies de Corbacho i Balmón no ajuden gens a l’hora de mantenir un partit cohesionat. Sembla ser que estan fent aquella política que sempre hem retret a d’altres rivals: O estàs amb mi o estàs en contra meva. I així no es va en lloc.

Dintre d’un partit polític sempre hi ha d’haver veus crítiques, la qual cosa no hauria d’impedir la cohesió interna, sobre tot en casos de dificultat màxima com el que estem vivint.

Perdre part de la força parlamentaria va significar un dur revés per a un partit acostumat a governar. Però encara diria més. La força del PSC, a part de la representació que havien aconseguit sempre a Madrid, era, sobre tot, municipal. Les principals ciutats i pobles de Catalunya havien tingut quasi sempre alcaldes o alcaldesses del PSC. Un bon exemple és Barcelona, amb governs socialistes des de 1979 a 2011 on CiU, finalment, va trencar-ne l’hegemonia. Però Barcelona no ha estat un cas aïllat: Badalona, Girona i d’altres també han passat a ser governades per partits rivals.

Però sembla ser que l’actual direcció ignora aquests fets. Tot indica que no volen veure la realitat del partit, un partit que si continua com ara, dintre de poc es convertirà en un partit residual amb molt poca representació institucional i totalment depenent del PSOE. És això el que volen els actuals dirigents?

Si, finalment la Comissió de Garanties del PSC acaba expulsant els tres diputats díscols, a saber, Geli, Elena i Ventura, el fet, marcarà un punt d’inflexió. En aquell moment serem molts (fixeu-vos que estic parlant amb primera persona) els que tindrem que entregar el carnet als nostres referents municipals.

Hi ha d’altres companys que ja o han fet. Aquest matí em deia un company de treball que a Tortosa ja s’han donat de baixa un centenar de militants del tres-cents i pico que eren abans de que s’iniciés el procés.

D’altres companys ha preferit, de moment, donar-se de baixa dels seus càrrecs orgànics, com per exemple Marc Mur, alcalde de Flix. I d’altres, com Joan Alginet de Deltebre escrivien a Internet: Sóc un socialista català sense partit.

Està clar que la majoria no ho diran públicament, però dintre d’uns mesos Joan Sabaté, com a president de la gestora, es pot quedar pràcticament sol.

Hi ha que veure com es premia la fidelitat d’alguns.

Per cert, sembla ser que fins i tot abans de marxar hi ha companys que han ocupat càrrecs importants que han pres la decisió de ignorar-nos. A mi em va passar l’altre dia. Recordeu que he dit al principi: estàs amb mi o estàs en contra meva. Lamentable!