PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL IV

ELS SOPARS DE DURO DE MARIANO

Avui comença al Congrés dels Diputats el debat sobre l’estat de la nació. Mariano ens voldrà convèncer que l’economia espanyola ha millorat considerablement i ens documentarà amb un bon grapat de xifres i macroxifres econòmiques difícil d’entendre fins i tot per als diputats i diputades presents a l’hemicicle. Imagineu-vos per a la gent corrent!

Si ho hagués de resumit amb una frase feta, diria que Mariano ens intentarà vendre sopars de duro. Imagino que ja coneixeu el seu significat, però per si de cas, he buscat a Internet algunes definicions: 

 

1.        Fets de poca volada presentats com a magnífics; com a fanfarronades, o bé

2.        Explicar una història o una argumentació llargues, no mancades de fantasia o d’enginy.

 

Penso que qualsevol de les dues accepcions pot ser perfectament vàlida. La primera perquè Mariano posarà més pa que formatge (una frase feta més) quan ens explicarà el bé que va Espanya darrerament. Recordeu Aznar? (per a mal el recordo massa) L’anterior president del govern del PP signava una frase que el va fer cèlebre:  ¡España va bién!

La segona accepció també és vàlida, perquè si el que pretens és no di res, que l’interlocutor no t’entengui i que sembli que domines molt el tema, com més llarg ho fas i més fantasia i enginy hi poses, millor.

Ja sabeu que si s’intenta traduir les frases fetes, perden el seu significat. Per tant, i per a que m’entenguin tots, us diré quina usaria un castellà: Vendernos la burra.

En aquest cas he fet el mateix i hi he trobat les següents explicacions:

 

1.        Quan algú et vol convèncer amb enganys, però te’n adones de les seves intencions.

2.        Convèncer o intentar convèncer a algú d’alguna cosa, especialment d’alguna cosa que no és realment tan convincent o bona con ens volen fer veure. 
 

Imagino que ha quedat el suficientment clar com per a que no calguin donar-se més explicacions. Potser una darrera: Tot el discurs de Mariano anirà adornat amb aplaudiments per part dels diputats i diputades de les files populars com si el que digués D. Tancredo Rajoy fos un dogma de fe. I possiblement també d’algun improperi dirigit cap a les files de l’oposició quan, des d’allí es mostri el normal escepticisme d’aquests casos.

Dit això igual sóc jo el que estic equivocat. 5 milions llargs d’aturats no poden estar equivocats. Si tan dolenta fos la situació econòmica i social del país, cada dia hi hauria concentracions i manifestacions pels principals carrers i places del país, tal com ha passat recentment a Ucraïna o a d’altres països que, per estar dintre de la UE potser els sentim com a més propers: Grècia i Portugal.

Però aquí ni les grans centrals sindicals s’atreveixen a convocar actes perquè saben que estan destinats al fracàs. Sabeu qui són els que van a les manifestacions? Els ciutadans més sensibilitzats i que, normalment treballen. O sigui, una minoria de la minoria.

I la resta? Al bar o pescant per a matar l’estona. O això o treballant en negre.  

L’ascensor és només de baixada

Josep Maria Ureta

El president Mariano Rajoy segueix proclamant que el pitjor ja ha passat i que la recuperació està en marxa. Per si torna la tòpica al·lusió de la llum al final del túnel, convindrà recordar com la va descriure Albert O. Hirschman el 1973. Després d’una marxa lenta a l’interior del túnel, només un dels carrils recupera la circulació. La resta esperen convençuts que els arribarà el torn de veure també la llum, tot i haver d’esperar més. En teoria econòmica s’adverteix que aquest efecte túnel actua com a amortidor social únicament durant un temps. ¿Quant? Aquest és el nou risc.
Que l’esperança d’ascens social s’està trencant ho estan advertint les organitzacions més pròximes a la realitat diària. Mesurar-ho amb nous indicadors és l’última aportació de la Fundació Campalans, vinculada als socialistes catalans, en la seva última publicació (www.fcampalans.cat).
Dues constatacions a partir de la lectura dels textos: la desigualtat ha augmentat, però no sols entre rics i pobres sinó entre aquests i la classe mitjana. Concretant: a Catalunya més que a Espanya.
Un mesurament d’àmplia acceptació acadèmica és l’ideat per Corrado Gini (índex Gini) a mitjans del segle passat. En un rang en què 0 és la màxima equitat i 1 la total desigualtat, Catalunya ha passat del 0,28 al 0,33 entre el 2006 i el 2011. Espanya, mateix període, del 0,31 al 0,34. La bretxa augmenta, però molt més a Catalunya.
Tornant als carrils, si es considera que el 70% dels catalans representen la renda mitjana del país, pel 10% la més baixa i el 20% la més alta, en cinc anys aquesta proporció ha quedat en 16%-62%-22%. En lectura ràpida, part de la classe mitjana s’incorpora al grup inferior de rendes més baixes, mentre que les altes són estables i amb tendència a l’augment. És el que alguns analistes descriuen gràficament com l’ascensor descendent.
El llibre també aporta uns quants estudis a partir de dades extretes de publicacions de l’Idescat i del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Sobre nou aproximacions a indicadors de desigualtat, i per no carregar més de números, es constata que la principal preocupació no és l’atur (ja se sortirà del túnel) sinó el progressiu deteriorament de l’agenda social.
La gran majoria de catalans no accepten que sigui substituïda per l’assistencialisme. El deteriorament (¿deliberat?) de l’Estat del benestar anticipa el conflicte: els que menys tenen no són els que més reben. Amb un altre efecte: l’augment d’impostos i taxes a qui a la vegada els disminueixen els ingressos, genera el xoc a la base, el conflicte fratricida entre pobres estructurals i empobrits per la crisi.
En sanitat, creix la llista d’espera en la pública en la mesura que augmenta la despesa sanitària privada per habitant, proporció que va disminuir entre 2004 i 2010. El percentatge de sanitat privada per habitant a Catalunya és del 33% davant del 26% d’Espanya.
En la presentació del document de la Campalans va complementar l’anàlisi l’economista Emili Ferrer (www.economistasfrentealacrisis.com , que va abordar els mateixos temes amb una altra font, l’última Enquesta de Població Activa (EPA), el magatzem més gran de dades sobre la realitat sociolaboral espanyola. Tres elaboracions reveladores: la caiguda de la població catalana des del 2010 és el doble que a la resta d’Espanya (-1,22% davant de -0,66%); els més grans de 45 anys sense feina superen els de més de 25 anys; i el 2014 gairebé dos milions d’aturats que, un cop acabada la prestació, van passar al subsidi, es poden quedar sense res.
En conclusió, Ferrer il·lustra: «Han sortit de la crisi els que no hi van entrar mai».
L’embús dins del túnel s’agreujarà si molts posen el motor en marxa.

TRIBUTS DE CATALUNYA

Aquest és el nom que, amb tota probabilitat, acabarà prenen el nou organisme depenent de la Generalitat de Catalunya i que presumiblement, acabarà assumit tota la recaptació de tributs, ja siguin autonòmics o municipals.

Això implicaria que les 4 diputacions catalanes traspassessin les seves competències en recaptació i que, a la vegada, estan cedides per molts dels ajuntaments de la demarcació al nou organisme.

Seria una mena de Mancomunitat, però molt més ligth. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va aglutinar les 4 diputacions sota la presidència de Prat de la Riba primer i Puig i Cadafalch més tard, després de la mort del primer i comptava amb diverses conselleries, però sense poder legislatiu.

Si finalment s’acaba creant Tributs de Catalunya, com he dit, només assumirà les competències en matèria de recaptació que ara té la Generalitat (Impost sobre el Patrimoni, Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics documentat i les taxes que es cobren per determinades operacions (no sé si me’n deixo cap) També l’impost sobre la banca si finalment s’acaba creat i d’altres futurs. També els que ara cobren els organismes autònoms de recaptació de tributs de les diputacions (BASE en el cas de Tarragona): IBI (urbà i rústic) i algunes taxes.

El que no acabo de comprendre és perquè, si ja existeix una Agència Tributària Catalana, s’ha de crear un nou organisme. No pot assumir l’Agència catalana totes les competències que acabi assumint el nou organisme?

Aquest fet demostra, una vegada més, que als nostres governants els agrada embolicar la troca més enllà del que és necessari. Mas ja fa temps que demana tenir estructures d’estat com a embrió d’una hipotètica Catalunya independent. La Hisenda pròpia és, sense cap mena de dubte, un dels organisme essencials si, finalment, s’acaba assolint l’objectiu que s’han marcat alguns dels nostres polítics. Però si en l’actualitat ja existeix l’Agència Tributària Catalana (fa uns anys Economia i Finances), repeteixo, no veig la necessitat de crear un nou organisme.

Un altre dubte és que passarà amb els treballadors de BASE i els altres organismes provincials que fan les mateixes funcions. En bona lògica haurien de ser traspassats al nou organisme, però ja sabeu de la lògica falla sovint.

Només hi veig una cosa positiva. Ara la coincidència de nom (Agència Estatal d’Administració Tributària i Agència Tributària Catalana) produeix que, de vegades, el ciutadà es faci un embolic i no reconegui a quin dels dos organismes ha d’acudir.