El president Mariano Rajoy segueix proclamant que el pitjor ja ha passat i que la recuperació està en marxa. Per si torna la tòpica al·lusió de la llum al final del túnel, convindrà recordar com la va descriure Albert O. Hirschman el 1973. Després d’una marxa lenta a l’interior del túnel, només un dels carrils recupera la circulació. La resta esperen convençuts que els arribarà el torn de veure també la llum, tot i haver d’esperar més. En teoria econòmica s’adverteix que aquest efecte túnel actua com a amortidor social únicament durant un temps. ¿Quant? Aquest és el nou risc.
Que l’esperança d’ascens social s’està trencant ho estan advertint les organitzacions més pròximes a la realitat diària. Mesurar-ho amb nous indicadors és l’última aportació de la Fundació Campalans, vinculada als socialistes catalans, en la seva última publicació (www.fcampalans.cat).
Dues constatacions a partir de la lectura dels textos: la desigualtat ha augmentat, però no sols entre rics i pobres sinó entre aquests i la classe mitjana. Concretant: a Catalunya més que a Espanya.
Un mesurament d’àmplia acceptació acadèmica és l’ideat per Corrado Gini (índex Gini) a mitjans del segle passat. En un rang en què 0 és la màxima equitat i 1 la total desigualtat, Catalunya ha passat del 0,28 al 0,33 entre el 2006 i el 2011. Espanya, mateix període, del 0,31 al 0,34. La bretxa augmenta, però molt més a Catalunya.
Tornant als carrils, si es considera que el 70% dels catalans representen la renda mitjana del país, pel 10% la més baixa i el 20% la més alta, en cinc anys aquesta proporció ha quedat en 16%-62%-22%. En lectura ràpida, part de la classe mitjana s’incorpora al grup inferior de rendes més baixes, mentre que les altes són estables i amb tendència a l’augment. És el que alguns analistes descriuen gràficament com l’ascensor descendent.
El llibre també aporta uns quants estudis a partir de dades extretes de publicacions de l’Idescat i del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Sobre nou aproximacions a indicadors de desigualtat, i per no carregar més de números, es constata que la principal preocupació no és l’atur (ja se sortirà del túnel) sinó el progressiu deteriorament de l’agenda social.
La gran majoria de catalans no accepten que sigui substituïda per l’assistencialisme. El deteriorament (¿deliberat?) de l’Estat del benestar anticipa el conflicte: els que menys tenen no són els que més reben. Amb un altre efecte: l’augment d’impostos i taxes a qui a la vegada els disminueixen els ingressos, genera el xoc a la base, el conflicte fratricida entre pobres estructurals i empobrits per la crisi.
En sanitat, creix la llista d’espera en la pública en la mesura que augmenta la despesa sanitària privada per habitant, proporció que va disminuir entre 2004 i 2010. El percentatge de sanitat privada per habitant a Catalunya és del 33% davant del 26% d’Espanya.
En la presentació del document de la Campalans va complementar l’anàlisi l’economista Emili Ferrer (www.economistasfrentealacrisis.com , que va abordar els mateixos temes amb una altra font, l’última Enquesta de Població Activa (EPA), el magatzem més gran de dades sobre la realitat sociolaboral espanyola. Tres elaboracions reveladores: la caiguda de la població catalana des del 2010 és el doble que a la resta d’Espanya (-1,22% davant de -0,66%); els més grans de 45 anys sense feina superen els de més de 25 anys; i el 2014 gairebé dos milions d’aturats que, un cop acabada la prestació, van passar al subsidi, es poden quedar sense res.
En conclusió, Ferrer il·lustra: «Han sortit de la crisi els que no hi van entrar mai».
L’embús dins del túnel s’agreujarà si molts posen el motor en marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada