Després de conèixer-se la notícia de que el
Pare Pujol havia mantingut en comptes suïssos una gran quantitats de diners de
la herència de l’Avi Pujol, molts convergents han posat el crit al cel i fins i
tot li demanen que renunciï al títol honorífic de President fundador.
Però... Què m’està contant!! És que abans de
confessar-se no sabien que la vida de Jordi Pujol i Soley estava plena
d’ombres? És que ni tan sols ho sospitaven? Però si això ho sospitava la
majoria de la gent que no hem congregat mai amb les idea del pujolisme des del
cas Banca Catalana!
Mireu, el tema Banca Catalana va esclatar
l’any 1982, dos anys després de que Pujol fos designat per Parlament de
Catalunya primer President de la Generalitat després del franquisme amb els
vots de CiU i ERC que va acceptar que Heribert Barrera fos el President del
Parlament de Catalunya i, de facto, la segona autoritat del país.
Us imagineu l’enrenou que s’hauria muntat si,
en aquell moment on Espanya era un país políticament i socialment inestable,
s’hagués processat a un des primers càrrecs públics escollits democràticament?
Per tant, hem de pensar que la solució de l’anomenat Cas Banca Catalana va ser
més polític que judicial.
A manca d’una ideologia clara (dintre de
Convergència hi caben tot tipus de ideologies: catalanistes (independentistes
s’hi ha fet darrerament empentats per la societat), lliberals, democratacristians,
socialdemòcrates i fins i tot representants de la dreta catalana de tota la
vida, esdevinguts demòcrates de conveniència.
Pujol més que el fundador de Convergència va ser
el creador del pujolisme.
El pujolisme era (és) una manera nova de fer
política amb un sol objectiu: tenir tantes cotes de poder com fos possible.
Sense importar el preu... I és que tenint poder es tenen diners i amb diners
(aquesta és la manera de pensar dels convergents) és té tot el que es precisa.
Així, durant els primers anys del govern
Pujol, per aconseguir expandir-se arreu de Catalunya, si va fer falta fitxar a
cop de talonaria, es fa ver, sense cap tipus de mirament. Tot s’hi valia.
Així van fitxar
per CDC els alcaldes independents de Camarles Primitivo Forastero, Santa Bàrbara
Josep Bertomeu i Godall Aurelio Villabí. Encara que em consta que van tocar a d’altres
persones com per exemple un mestre que vaig tenir a primària de Santa Bàrbara i
a un avicultor de Godall. Aquest em va explicar ja fa uns anys que el van citar
al despatx que tenia Roig sobre la llibreria de l’avinguda de Santa Bàrbara i
allí, a part de l’exalcalde estava també Macià Alavedra (durant molts anys uns
dels homes forts del pujolisme i uns dels involucrats en el cas Pretòria) el van voler comprar a cop de talonari. I és que per als convergents tots tenim un preu i només cal arribar a la xifra desitjada.
Una vegada aconseguits els primers objectius
(governar la Generalitat i expandir-se pel territori on controlaven la majoria
dels mitjans i petits municipis, la qual cosa els hi permetia dominar el poder
local des de les diputacions provincials), el següent objectiu era perpetuar-se
a les institucions. Una vegada més vull recordar les paraules de la matriarca
de la família quan el PSC, ERC i ICV-EUA van pactar per a formar govern a la
Generalitat: Ens han robat la
Generalitat!
I és que els convergents sempre han cregut que
la Catalunya era el seu territori i que passaria de pares a fills (o fillols polítics), com si fos una herència
(com la que va rebre Jordi Pujol del seu pare Florenci)
D’aquí que Mas se’n anés a Madrid a pactar amb
Zapatero una rebaixa de l’Estatut a canvi de que el PSC no impedís que fos
president com a cap de la llista més votada. L’estratègia li va sortit malament
i els mateixos partits van tornar a pactar un nou govern que deixava fora a CiU
per segona legislatura seguida.
Quan finalment Mas (i tot el pujolisme) van
tornar a presidir la primera institució de Catalunya, no va tenir cap problema
amb pactar amb el PP, aquell partit polític al que havien acudit sempre que el
necessitaven i el mateix partit polític que anys abans, en un acte teatral, Mas
havia rebutjat eternament signant un
document davant de notari.
Com veieu poc els importava tornar a posar-se
als braços de la dreta catalana. Aquella dreta que una nit electoral havia
cridat: Pujol, enano, habla castellano...
I Esteu segurs que si haguessin de pactar amb
el dimoni ho farien. Hi ha massa gent que viu gràcies a la mamella de Convergència i massa interessos econòmics (legals o
il·legals, això tan dóna) com per retirar-se de la primera línia política.
Dels darrers anys, imagino que ho teniu més
fresc. Mas (i també Pujol) se’n van adonar que l’única via que tenien per a
continuar aferrats a la vaca era
abraçar la bandera independentista. Van abandonar al PP a la seva sort i van
fer front comú amb ERC, un partit que cada dia que passava guanyava enters. Aquest
pacte va permetre a CiU seguir al front de la Generalitat i a veure-les passar
i a ERC créixer a l’ombra dels hereus del pujolisme.
Curiosament (o no), a part de CiU, ERC ha
estat l’únic partit que no va demanar la compareixença de Pujol al Parlament
per a que expliqués tot aquest enrenou que ha sacsejat la vida política
catalana del darrers dies.
I és que el partit que va ajudar a créixer a
Pujol votant la seva investidura, no pot ara anar en contra de la seva pròpia
història.
Sempre m’he preguntat que hauria passat si ERC
s’hagués decantat l’any 1980 per Joan Reventós, una persona, sense cap mena de
dubte molt més honrada que Jordi Pujol. Mai ho sabrem, perquè la història es
pot reinterpretar, però no canviar-la, però de la família Pujol encara ens
assabentarem (segur!) de més coses. Tot i la poca col·laboració que mostrarà
ERC. Potser tinguin que amagar alguna cosa? I si, a part d’oferir a Barrera la
Presidència de la Generalitat li hagués donat alguna cosa molt més material...
Només és
un apunt per a la reflexió.
Ara diu Rull que s’ha de refundar el partit… Ara? Després de tots els casos de corrupció on s’han vist implicats tota mena de càrrecs del partit i que, des de la direcció es minimitzaven... Ara? Quan resulta ha caigut el seu màxim símbol, el pare fundador, el TOT PODERÓS...
¿És què ja no se’n recorden que tenen la seu embargada pel Cas Palau de la Música, presumptament per finançament il•legal del partit?
¿És què volen passar per alt les comissions rebudes per contractes de tota mena (obra pública serveis...) Aquell famós 3% que va denunciar Pasqual Maragall, però que segons tots el indicis era molt més? (Es parla de percentatges propers al 20%)
Està clar que no és el mateix que t’acusin d’haver robat, ja que sempre ho pots negar, que surti un i admeti que ha comés frau fiscal durant un bon grapat d’anys, la majoria dels quals sent president de la Generalitat.
Però... Què m’estàs contant!!
