25J: El dia que va caure la bena dels ulls a mitja Catalunya (Un article de Siscu Baiges)

El pitjor cec és aquell que no vol veure. A Catalunya, durant més de trenta anys, hi ha hagut molta gent que no ha volgut veure. Alguns companys periodistes (pocs) vam alertar queJordi Pujol havia construït la seva carrera política sobre les irregularitats financeres comeses a Banca Catalana i que, en sortir exculpat d'aquell episodi, es va sentir fort per continuar barrejant els seus interessos personals, familiars, econòmics i polítics sense gaires manies.

Les denúncies que es feien contra aquesta confusió d'interessos es ventilaven aviat amb l'argument que eren propiciades pels seus adversaris polítics (especialment els socialistes) que el volien desgastar.

Tinc algunes anècdotes personals relacionades amb aquesta actitud que se'm perden en la llunyania del temps. Per exemple, quan publicàvem al Diari de Barcelona els negocis que feien diversos fills de Jordi Pujol emparats o ajudats directament pel Govern de la Generalitat. Els articles van deixar d’aparèixer quan Pujol, com a president de la Generalitat, va amenaçar de deixar de donar suport a determinades infraestructures olímpiques si continuàvem escrivint-los.

Al llibre Jordi Pujol, historia de una obsesión' escrit per Jaume Reixach i jo mateix, els editors van eliminar el capítol en què s'explicaven els negocis de la família Pujol i el seu entorn perpor a possibles represàlies o querelles. Així eren les coses i així han estat durant desenes d'anys.

Ara, quan finalment el propi afectat reconeix part del seu joc brut, encara dubto en escriure aquestes ratlles perquè molta gent pensarà (com ho ha fet al llarg d'aquestes dècades) que em mou la discrepància ideològica i l'antinacionalisme més que la voluntat de fer bon periodisme d'investigació i denunciar la corrupció i el nepotisme.

Pujol ha demanat perdó. A la seva manera.Però també caldria que totes i tots els que l’han defensat amb els ulls clucs demanin perdó als qui van insultar per denunciar les seves malifetes.

No demano una allau de trucades, mails, sms o whatsapps. Només demano que ara que a milers (milions?) de catalans els ha caigut la bena dels ulls, s'entoni un mea culpa col·lectiu i que s'assumeixi el compromís de no recaure en el mateix error. Que la bandera (sigui quina sigui) no torni a servir mai més per justificar l'enriquiment d'uns quants espavilats.

Durant 34 anys això no tocava. Ara toca. Passem plana, si convé. Sense cap ànim de revenja. Però no permeteu que, mai més, ningú no us torni a posar la bena als ulls.