LA TORRE DE LA CANDELA (4)

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I MUIXERANGA DE VINARÒS A LA FESTA DEL TURISME DE LES CASES D'ALCANAR

Polítics i pianistes de bordell

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

Uns temps curiosos aquests, en què sembla que ningú vol ser polític i que tothom vol fer política. Antonio Herrera Valiente, un clàssic dels participants en Entre Tots, descrivia en una carta enviada aquesta setmana el procés d'organització de les eleccions a conseller de districte de Barcelona en Comú a Sant Martí, en què ell va formar part, i citava «allò que Ada Colau, en assemblees i plenaris, sol dir: 'Si no fas política, altres la faran per tu'». En una perversa mena de vasos comunicants, quan la política guanya prestigi entre els ciutadans i (sembla) es referma la consciència que és necessari implicar-s'hi, la imatge del polític està per terra. «És l'hora de la societat, i tots estem obligats a formar-ne part partint d'una anàlisi personal, de la nostra consciència tant individual com col·lectiva, sense protagonisme de ningú», va escriure Josep M. Casamajó(historiador de la Portella)

En aquesta línia, a Catalunya hem presenciat aquestes setmanes un espectacle impensable no fa gaire: polítics que no lideren llistes, llistes que no volen ser liderades per polítics, polítics que volen fer veure que ja no són polítics en actiu per poder liderar llistes. És el malson dels spin doctor i els especialistes en màrqueting polític: el nom i els atributs dels candidats sembla que ja no importen. Pesa més la marca, sempre que sigui blanca (perquè si no són sigles i això és vella política), que la cara al cartell electoral.

No gaire temps abans de ser alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena era una desconeguda; Raül Romeva encapçalarà Junts pel Sí com si no fos un polític tot i la seva història amb ICV, i Lluís Rabell, número u de la llista Catalunya Sí que es pot i expresident de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), deia fa menys d'un any que ell no tenia intenció d'encapçalar cap candidatura en cap elecció. El cas de Catalunya Sí que es pot ha sigut molt significatiu: en la seva difícil recerca d'un candidat, el requisit que semblava imprescindible era no ser professional de la cosa (pública). Sembla que la política és una disciplina en què l'experiència ja no compta com un punt a favor, sinó tot al contrari. És gaire bé com aquell vell acudit dels periodistes i els pianistes de bordell. «Els partits polítics, per la seva pròpia essència, van variant el seu discurs segons el mercat dels vots.

Si per guanyar vots s'ha de canviar l'argumentari, es fa i punt», analitzava Roger Caballé, jubilat de Sant Cugat del Vallès. En aquest sentit, si els polítics estan mal vistos entre la ciutadania, doncs res, candidatures sense polítics. Per descomptat, no és sa tant desprestigi del polític, per molt que se l'hagin guanyat a pols. Una cosa és deplorar l'excessiva professionalització del militant de partit polític, el professional de l'aparell que acaba apareixent en càrrecs d'allò més dispars quan els seus toquen poder; una altra cosa és negar que qui es dediqui a la política ha de tenir preparació, coneixements i experiència, una feina de gran exigència. El problema de l'altre en la frase «si no fas política, altres la faran per tu» no és que sigui polític, sinó quines polítiques fa. Ada Colau, per remetre'ns al principi, és avui sobretot una política.

La conversa ciutadana, no obstant, va per altres camins: la política del ciutadà (o els seus suposats sinònims, «societat civil», «entitats», «moviments socials») és la bona; la dels polítics és la dolenta, nova expressió de l'eix que tot ho marca des de fa anys, el d'ells i el de nosaltres. I encara s'haurà de veure que l'enamorament entre ciutadania i política sigui durador. Fer política, com molt bé saben els polítics, no és fàcil.

QUE PASSA AMB ‘QUICO’ HOMS?

Poc a poc es va definint la llista de Junts pels Sí. Després de la incertesa del principi on, a dures penes es van saber els 5 primers noms de la de Barcelona i la resta eren meres especulacions, darrerament el panorama es va clarificant. Al menys en referència als candidats de CDC.

Avui he llegit a la premsa (concretament al Periódico de Catalunya) que la número 2 de CDC per darrera de Mas, serà l’actual vicepresidenta Neus Munté i, seguidament, per aquest ordre: Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas. De fet no seria gens sorprenent, ja que són els actuals homes forts del partit després de la sortida de l’Oriol Pujol... Però i Quico Homs? Què se’n ha fet de qui va ser el portaveu del govern de Mas durant molt de temps? Cal recordar que Mas el va rellevar quan va d’haver de remodelar el govern després de la sortida d’Unió.

Durant anys, Homs va sonar com el substitut de Mas... Segurament a llarg termini, ja que, si el 27-S guanya la seva candidatura tindrem Mas per a uns quants anys mes i sinó, ja ho veureu. I això ho saben totes les persones que es mouen pel seu entorn. Ves a saber el què va passar... Igual és que Homs es va atrevir a preguntar-li a Mas?

I tu, quan et retiraràs?

Recordeu les compareixences d’Homs? Si tancaves els ulls semblava que estaves escoltant el propi Mas. Igual és que l’exportaveu només obria la boca i era l’altre qui parlava amagat entre bastidors.  

Quan va remodelar el govern i Homs va desaparèixer fórem molts el que varem pensar que era una forma d’amagar-lo, es a dir, de que passés a un segon pla, per tal de no cremar-lo. Ja sé sap que en política estar molts d’anys en primera línia de foc pot suposar un desgast considerable, encara que, evidentment, no sempre és així.  

Certament, que Homs no vaig a la candidatura, igual no té massa importància. Per a ser conseller no fa falta ser diputat. I Mas el pot repescar en qualsevol moment si creu que li pot ser útil. Però intueixo que després del 27-S (si no passa alguna circumstància excepcional) el càrrecs seran més cars que mai.

Tot i que Unió digui que Esquerra abandonarà la gran coalició i que s’acabarà ajuntant amb els de Catalunya Sí que es pot i les CUP, sona més a estratègia política que a una amenaça real.

El més normal es que el futur govern surti de les forces integrants de la candidatura de Mas, hagin anat a la candidatura o no. Per tant, el formaran gent de CDC, d’ERC, però també, suposadament, de l’ANC i Òmnium. Molta gent per a tan poques places, per això, l’altre dia, molts diputats ja es van acomiadar sabedors de que no tornaran a xafar l’hemicicle parlamentari, al menys com a representants del poble català.

Seguint amb la candidatura, sembla que hi ha hagut sorpreses de darrera hora. Germà Gordó a qui tothom feia fora de la llista, ja que era un des consellers menys sobiranistes, finalment ha atès la sol·licitud de Mas i, finalment serà candidat. Qui ha quedat fora (al menys de moment), ha estat Felip Fuig, un dels homes forts de Convergència durant molts d’anys, ja en èpoques de Jordi Pujol.   

Tornant a Quico Homs, si finalment es confirma que no va, potser haurem de pensar que, efectivament Mas s’ha tret de sobre a un dels pocs polítics del seu partit que li podia fer ombra.

Recordeu quan sonava Miquel Roca com a substitut de Pujol? Convergència té pocs anys d’existència però els seus, fins ara, dos líders, han estat durant llargs períodes al cap davant del partit. Sembla que això també es porta als gens... Com d’altres coses de les que us he parlat sovint...