Polítics i pianistes de bordell

JOAN CAÑETE BAYLE

Periodista

Uns temps curiosos aquests, en què sembla que ningú vol ser polític i que tothom vol fer política. Antonio Herrera Valiente, un clàssic dels participants en Entre Tots, descrivia en una carta enviada aquesta setmana el procés d'organització de les eleccions a conseller de districte de Barcelona en Comú a Sant Martí, en què ell va formar part, i citava «allò que Ada Colau, en assemblees i plenaris, sol dir: 'Si no fas política, altres la faran per tu'». En una perversa mena de vasos comunicants, quan la política guanya prestigi entre els ciutadans i (sembla) es referma la consciència que és necessari implicar-s'hi, la imatge del polític està per terra. «És l'hora de la societat, i tots estem obligats a formar-ne part partint d'una anàlisi personal, de la nostra consciència tant individual com col·lectiva, sense protagonisme de ningú», va escriure Josep M. Casamajó(historiador de la Portella)

En aquesta línia, a Catalunya hem presenciat aquestes setmanes un espectacle impensable no fa gaire: polítics que no lideren llistes, llistes que no volen ser liderades per polítics, polítics que volen fer veure que ja no són polítics en actiu per poder liderar llistes. És el malson dels spin doctor i els especialistes en màrqueting polític: el nom i els atributs dels candidats sembla que ja no importen. Pesa més la marca, sempre que sigui blanca (perquè si no són sigles i això és vella política), que la cara al cartell electoral.

No gaire temps abans de ser alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena era una desconeguda; Raül Romeva encapçalarà Junts pel Sí com si no fos un polític tot i la seva història amb ICV, i Lluís Rabell, número u de la llista Catalunya Sí que es pot i expresident de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), deia fa menys d'un any que ell no tenia intenció d'encapçalar cap candidatura en cap elecció. El cas de Catalunya Sí que es pot ha sigut molt significatiu: en la seva difícil recerca d'un candidat, el requisit que semblava imprescindible era no ser professional de la cosa (pública). Sembla que la política és una disciplina en què l'experiència ja no compta com un punt a favor, sinó tot al contrari. És gaire bé com aquell vell acudit dels periodistes i els pianistes de bordell. «Els partits polítics, per la seva pròpia essència, van variant el seu discurs segons el mercat dels vots.

Si per guanyar vots s'ha de canviar l'argumentari, es fa i punt», analitzava Roger Caballé, jubilat de Sant Cugat del Vallès. En aquest sentit, si els polítics estan mal vistos entre la ciutadania, doncs res, candidatures sense polítics. Per descomptat, no és sa tant desprestigi del polític, per molt que se l'hagin guanyat a pols. Una cosa és deplorar l'excessiva professionalització del militant de partit polític, el professional de l'aparell que acaba apareixent en càrrecs d'allò més dispars quan els seus toquen poder; una altra cosa és negar que qui es dediqui a la política ha de tenir preparació, coneixements i experiència, una feina de gran exigència. El problema de l'altre en la frase «si no fas política, altres la faran per tu» no és que sigui polític, sinó quines polítiques fa. Ada Colau, per remetre'ns al principi, és avui sobretot una política.

La conversa ciutadana, no obstant, va per altres camins: la política del ciutadà (o els seus suposats sinònims, «societat civil», «entitats», «moviments socials») és la bona; la dels polítics és la dolenta, nova expressió de l'eix que tot ho marca des de fa anys, el d'ells i el de nosaltres. I encara s'haurà de veure que l'enamorament entre ciutadania i política sigui durador. Fer política, com molt bé saben els polítics, no és fàcil.