LES CASES D'ALCANAR (2)

 

 

VILAFRANCA DE CONFLENT (15)

Del laberint català al laberint espanyol

ENRIC MARÍN

Periodista

Si el conflicte entre l’Estat i el sobiranisme fa pensar en una partida d’escacs, la política catalana s’assembla més al Go, el joc de taula d’origen xinès, menys jeràrquic que els escacs però amb més variables i més complexitat estratègica. Catalunya és una societat cohesionada, marcadament plural i diversa, amb una forta identitat col·lectiva i amb una societat civil molt organitzada i molt activa. I, per acabar-ho d’adobar, durant els últims deu o quinze anys viu un conflicte democràtic amb l’Estat. Un conflicte polític químicament pur: lluita pel poder des de la reivindicació del reconeixement nacional. És a dir, del reconeixement conseqüent de Catalunya com a subjecte polític de ple dret. Per això, sovint la política catalana pot semblar impredictible, críptica o laberíntica.

Aquestes últimes setmanes n’hem tingut mostres molt evidents. En destaco dues. En primer lloc, obrir la fase de creació d’un nou Estat sense haver tallat radicalment i de forma neta amb el llegat de corrupció de l’etapa autonòmica és com voler volar amb plom a les ales. En segon lloc, no vincular la declaració d’inici de creació d’aquest Estat a la formació del nou Govern pot ser un autogol si no culminen satisfactòriament les negociacions per a la investidura i el programa de govern. Un autogol vorejant l’escaire, espectacular, imparable. I era evident que les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí havien de ser complexes. Els 72 diputats de la folgada majoria independentista del Parlament expressen amb bastanta fidelitat la pluralitat i la diversitat de la societat catalana a la qual ja m’he referit. Així doncs, no pot representar cap sorpresa que encaixar sensibilitats que van de l’esquerra radical a la dreta moderada requereix un temps de cocció més aviat lent.

En les difícils negociacions per a la investidura, l’opinió pública tendeix a focalitzar abusivament la mirada crítica sobre la CUP. La dreta unionista la criminalitza directament. Més objectivament, i amb feliç analogia, el periodista Enric Juliana la compara amb els franciscans de primera fornada. Potser s’hi hauria d’afegir que la cultura política de la CUP també incorpora un cert rigorisme calvinista. Aquesta combinació podria explicar les seves fortaleses, però també les seves debilitats. Sigui com sigui, la CUP connecta amb una de les principals tradicions de la cultura política catalana i ha jugat un paper clau en el procés de construcció de l’hegemonia sobiranista. No és un invent mediàtic, ni un actor secundari de la política catalana. És un moviment polític sorgit des de la base municipalista que s’enfronta a una responsabilitat política superior a la que mai ha hagut d’assumir cap partit sistèmic a la Catalunya autònoma. I el dilema pot arribar a ser inevitable. En algun moment s’haurà de plantejar si la falta d’un acord programàtic sòlid no és una incoherència molt més greu i contradictòria que permetre la investidura de Mas. Al capdavall, la política, com la vida, progressa a partir d’òptims relatius. Antonio Gramsci explicava la política amb la metàfora de la guerra de posicions i la guerra de moviments. Si, finalment, no hi ha acord de govern, la política catalana haurà d’hibernar una bona temporada en la fase de la guerra de posicions.

   Mentrestant, i ja en context electoral, el sistema mediàtic i polític espanyol continua treballant de forma tossuda i aparentment incansable per engrandir la distància emocional entre Catalunya i Espanya. Per sota de l’espuma tàctica i superficial que sovint ocupa tertulians mediàtics, la deriva autoritària del sistema polític i mediàtic espanyol és un dels corrents de fons de més transcendència. En el context de la crisi econòmica, i enmig d’una crisi institucional sistèmica, el clúster de comunicació radicat a Madrid ha anat convergint en la construcció d’una esperpèntica caricatura de la societat catalana i les seves reivindicacions. La substitució gairebé generalitzada de la informació, la crítica i l’anàlisi per la desqualificació està marcant una cultura periodística espanyola cada vegada més dependent i endogàmica. La degradació del sistema polític espanyol és paral·lela a la del seu sistema cultural i mediàtic. El mateix New York Times se n’ha fet ressò.

Podria ser que la política catalana quedi atrapada en la seva teranyina. Aviat ho sabrem. Però el que ja podem saber és que la política espanyola està perduda en el seu propi laberint. ¿Com? Ignorant la crisi institucional sistèmica, menyspreant els desajustos estructurals de l’economia i enganyant sobre Catalunya. És evident que alimentant la desafecció catalana amb perseverança digna de millor causa i amenaçant amb bastonades constitucionals, l’Estat té la batalla perduda. Tot és qüestió de temps. 

Periodista i professor de la UAB.

FUTBOL: CORRUPCIÓ I MÉS

Fa temps que dic que cada dia estic més desenganyat del món del futbol. Ja no el segueixo amb l’interès que ho podia fer anys enrere. Cada temporada hi ha alguna novetat que perjudica als seguidors i les jugadors no són feliços sinó se’ls augmenta la fitxa. Crec recordar que a Messi per exemple sé li revisa cada any el contracte per a que sigui el jugador del Barça més ben pagat. Tot plegat em sembla un seriós despropòsit que només acabarà quan hi hagi una plantada general i la gent deixi d’acudir als estadis i veure els partits per televisió, sobre tot aquells que s’han de veure per mig d’una plataforma de pagament.

I on van a parat totes les enormes quantitats que es mouen al voltant del futbol? El pastís és molt gran i per tant són molts els qui mengen d’ell. Des dels jugadors (professionals s’entén) que, com ja sé sap cada vegada volen guanyar més i més diners, als clubs que han de fer front a les enormes despeses que es generen (incloent per exemple la seguretat social que no sempre es paga o els impostos estatals que tampoc s’acostumen a pagar...)

Però també les televisions que adquireixen els drets, els intermediaris que cobren per cada nou contracte, ja sigui de traspàs o de renovació. I, per suposat, els capitosts de tot plegat, es a dir, els dirigents de la FIFA, de la UEFA i similars.

Desgraciadament, aquestes associacions futboleres donen poc exemple de transparència i la corrupció està generalitzada i enquistada. De fet se semblen més a una organització mafiosa que no a una associació que hauria de fomentar els valors de l’esport i interessar-se, sobre tot, en el futbol base i amateur.

Si segueixes l’actualitat segur que hauràs sentit parlar de:

-La imputació per corrupció del president de la FIFA Joseph Blatter i d’altres càrrecs (vicepresidents, vocals...)

-La imputació per corrupció del president de la UEFA Michel Platini.

-La prohibició de que es puguin fitxar xiquets estrangers menors d’edat, la qual cosa ha generat una enorme confusió entre el futbol base català fins al punt de que, cautelarment, es va impedir jugar a xiquetes adoptats a l’estranger per pares d’aquí i que, per tant, legalment tenen la nacionalitat espanyola.

-Del cas anterior deriva la sanció al Barça de no poder inscriure jugadors durant 2 anys (acaba el 31 de desmebre)

-Sanció al Barça per l’ús de l’estelada quan és una bandera legal i que fins i tot es va col·lar a un anuncia de la UEFA sobre la Champions League. La imatge va ser retirada una vegada se’n van adonar de la fotuda de pota.

(Suposo que me’n deixo algun)

I, a sobre, tenen la paella pel mànec. Al ser entitats privades, qualsevol recurs que s’hagi de fer contra resolucions arbitràries que sovint adopten, s’ha de dirigir a elles mateix amb el risc que això comporta. Només el Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS) pot resoldre conflictes que es generen entre un estament esportiu i un club, la qual cosa dificulta molt el procediment.

Què s’hauria de fer? El mateix que vol fer Convergència: refundar-se! Són associacions massa corruptes per a voler continuar com si res hagués passat i sense prendre mesures contundents.

I ja per acabar, us imagineu que una vegada descartat Platini sigui Villar qui es postuli per a presidir la FIFA. Apaga y vámonos... Però de debò... Apaga la televisió i ves al cine o a qualsevol altre lloc.