ENRIC MARÍN
Periodista
Si el conflicte entre l’Estat i el sobiranisme fa pensar en una partida d’escacs, la política catalana s’assembla més al Go, el joc de taula d’origen xinès, menys jeràrquic que els escacs però amb més variables i més complexitat estratègica. Catalunya és una societat cohesionada, marcadament plural i diversa, amb una forta identitat col·lectiva i amb una societat civil molt organitzada i molt activa. I, per acabar-ho d’adobar, durant els últims deu o quinze anys viu un conflicte democràtic amb l’Estat. Un conflicte polític químicament pur: lluita pel poder des de la reivindicació del reconeixement nacional. És a dir, del reconeixement conseqüent de Catalunya com a subjecte polític de ple dret. Per això, sovint la política catalana pot semblar impredictible, críptica o laberíntica.
Aquestes últimes setmanes n’hem tingut mostres molt evidents. En destaco dues. En primer lloc, obrir la fase de creació d’un nou Estat sense haver tallat radicalment i de forma neta amb el llegat de corrupció de l’etapa autonòmica és com voler volar amb plom a les ales. En segon lloc, no vincular la declaració d’inici de creació d’aquest Estat a la formació del nou Govern pot ser un autogol si no culminen satisfactòriament les negociacions per a la investidura i el programa de govern. Un autogol vorejant l’escaire, espectacular, imparable. I era evident que les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí havien de ser complexes. Els 72 diputats de la folgada majoria independentista del Parlament expressen amb bastanta fidelitat la pluralitat i la diversitat de la societat catalana a la qual ja m’he referit. Així doncs, no pot representar cap sorpresa que encaixar sensibilitats que van de l’esquerra radical a la dreta moderada requereix un temps de cocció més aviat lent.
En les difícils negociacions per a la investidura, l’opinió pública tendeix a focalitzar abusivament la mirada crítica sobre la CUP. La dreta unionista la criminalitza directament. Més objectivament, i amb feliç analogia, el periodista Enric Juliana la compara amb els franciscans de primera fornada. Potser s’hi hauria d’afegir que la cultura política de la CUP també incorpora un cert rigorisme calvinista. Aquesta combinació podria explicar les seves fortaleses, però també les seves debilitats. Sigui com sigui, la CUP connecta amb una de les principals tradicions de la cultura política catalana i ha jugat un paper clau en el procés de construcció de l’hegemonia sobiranista. No és un invent mediàtic, ni un actor secundari de la política catalana. És un moviment polític sorgit des de la base municipalista que s’enfronta a una responsabilitat política superior a la que mai ha hagut d’assumir cap partit sistèmic a la Catalunya autònoma. I el dilema pot arribar a ser inevitable. En algun moment s’haurà de plantejar si la falta d’un acord programàtic sòlid no és una incoherència molt més greu i contradictòria que permetre la investidura de Mas. Al capdavall, la política, com la vida, progressa a partir d’òptims relatius. Antonio Gramsci explicava la política amb la metàfora de la guerra de posicions i la guerra de moviments. Si, finalment, no hi ha acord de govern, la política catalana haurà d’hibernar una bona temporada en la fase de la guerra de posicions.
Mentrestant, i ja en context electoral, el sistema mediàtic i polític espanyol continua treballant de forma tossuda i aparentment incansable per engrandir la distància emocional entre Catalunya i Espanya. Per sota de l’espuma tàctica i superficial que sovint ocupa tertulians mediàtics, la deriva autoritària del sistema polític i mediàtic espanyol és un dels corrents de fons de més transcendència. En el context de la crisi econòmica, i enmig d’una crisi institucional sistèmica, el clúster de comunicació radicat a Madrid ha anat convergint en la construcció d’una esperpèntica caricatura de la societat catalana i les seves reivindicacions. La substitució gairebé generalitzada de la informació, la crítica i l’anàlisi per la desqualificació està marcant una cultura periodística espanyola cada vegada més dependent i endogàmica. La degradació del sistema polític espanyol és paral·lela a la del seu sistema cultural i mediàtic. El mateix New York Times se n’ha fet ressò.
Podria ser que la política catalana quedi atrapada en la seva teranyina. Aviat ho sabrem. Però el que ja podem saber és que la política espanyola està perduda en el seu propi laberint. ¿Com? Ignorant la crisi institucional sistèmica, menyspreant els desajustos estructurals de l’economia i enganyant sobre Catalunya. És evident que alimentant la desafecció catalana amb perseverança digna de millor causa i amenaçant amb bastonades constitucionals, l’Estat té la batalla perduda. Tot és qüestió de temps.
Periodista i professor de la UAB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada