dijous, 24 de desembre del 2015

A L'AMERICANA D'ANTONI MANEL MUÑOZ

Dijous passat vaig assistir a la presentació de la novel·la A l’Americana del periodista lo Mascarat (Toni Manel Muñoz) a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó de la Ràpita.
Com que aquesta òpera prima de l’ulldeconenc ha estat publicada per l’Aguaita, la presentació va anar a càrrec de la també periodista Sofia Cabanes que, a part, és rapitenca.
De fet, la presentació va ser com una mena d’entrevista on Sofia preguntava i lo Mascarat responia.
Va explicar l’autor que la novel·la no va néixer amb vocació de tal, sinó que va ser un treball del darrer anys de periodisme de l’experiència que va viure als Estat Units, sobre tot a la ciutat de Los Angeles. Segurament nomes es tracta d’una coincidència, però les inicials per les quals es coneix los Angeles son LA que coincideixen amb les de A l’Americana.

Durant la presentació, Toni va explicar divertides anècdotes que li van passar durant l’etapa als Estats Units i que, per suposat, explica al llibre. I també d’altres anècdotes de després de la publicació, com per exemple la que va passar al grup de lectura de la biblioteca d’Ulldecona.
La novel·la consta de 17 capítols molt breus que, en un 95% (tal com va confessar l’autor) expliquen vivències seves i que l’altre 5% es tracta de fantasia amb una clara intenció d’agradar el professor.
La introducció està escrita per les dues periodistes de l’Aguaita Silvia Berbis i Sofia Cabanes i el pròleg (que segons el Mascarat és millor que el propi llibre), per l’Andreu Carranza que com sabeu, va ser el guanyador del premi Josep Pla de narrativa 2015, un dels principals que es donen a Catalunya.
No vull acabar sense esmentar a Núria Itarte que va ser la responsable de la maquetació.

Per cert el costa del llibre és de 10€ i segons lo Mascarat es tracta de lectura de la tassa del vàter (en clara al·lusió a aquella lectura que tenim e l’excusat per a quan anem a fer unS dels nostres actes més íntims)     

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 24-12-2015

Amposta. Avinguda de Catalunya. 

Els dies que hi ha activitats per a la gent gran al esplai social (abans Sant Jordi), faria bé l'ajuntament d'habilitar més aparcament, perquè si no ho fa es poden veure coses com aquesta. 

SANT JAUME D'ENVEJA. MIGJORN (11)










PERPINYÀ (7)













Los 922.000 votos de IU truncan el ‘sorpasso’ de Podemos al PSOE

Antonio Aveldaño

IZQUIERDA UNIDA FRENA A PODEMOS
Una mala noche, lo que se dice propiamente una noche de perros solo la tuvo Izquierda Unida, que vuelve a los dos disputados que ya tuvo en 2004 y en 2008. Al final, lo suyo no fue muerte sino susto, pero un susto con sabor a muerte. ¿Logrará IU resucitar del batacazo del 20D? No es su primer batazo ni sería su primera resurrección.
Los demás partidos salvaron unos los muebles, otros la cara y otros las esperanzas, pero no fue una noche redonda para ninguno de ellos, ni siquiera para Podemos aunque sus 69 diputados y el discurso de Pablo Iglesias puedan inducir a pensar lo contrario. Podemos se ha convertido en primera fuerza en Cataluña y el País Vasco, pero cambiaría tan valiosos cromos por ese cromo mayor que era adelantar al Partido Socialista. Al no ponerse delante de los de Pedro Sánchez, el partido morado no podrá acercarse ni de lejos a materializar sus sueños de cambio: las ‘tres condiciones’ que anoche puso Pablo Iglesias para pactar con otras fuerzas son poco más que un brindis al sol.
Su victoria en los dos territorios más problemáticos de España no puede ocultar el hecho de que no ha logrado ponerse por delante del PSOE ni siquiera en el peor momento de éste. Si no lo ha logrado ahora, difícilmente lo logrará en el futuro, salvo que el PSOE se equivoque más allá de lo verosímil.
No es fácil que Podemos supere ese techo de 69 diputados: puede hacerlo, claro, pero solo a costa de dejar de ser Podemos. A la izquierda del Partido Socialista ya no hay más votos esperando a Podemos. Bueno, sí los hay, pero están en manos de Izquierda Unida, con cuyos 923.000 votos Podemos sí habría podido adelantar a los socialistas. IU está viva no por sus dos diputados sino por su casi millón de votos: los que finalmente han impedido el ‘sorpasso’ de Podemos en relación al PSOE.
A la postre, parece que el análisis de Alberto Garzón era más certero que el de Pablo Iglesias. ¿Acaso la confluencia con IU habría espantado, como temía la dirección de Podemos, a los votantes moderados? Los resultados de las candidaturas unitarias de Valencia, Galicia y Barcelona no parecen indicarlo. Los 922.000 votos de IU son la penitencia que las urnas han impuesto a Podemos por su pecado de soberbia.
CREER O NO CREER EN PEDRO SÁNCHEZ
En Andalucía el PSOE vence pero por la mínima. Ha ganado pero ha estado a punto de perder. Su hegemonía pende de un hilo. No son tiempos, pues, para grandes celebraciones, aunque a Susana Díaz no se le olvidó anoche subrayar que se había ganado en Andalucía pero no se había ganado en España. De los 90 diputados socialistas en el Congreso, 22 son andaluces, es decir, 22 son del PSOE de Susana Díaz.
Los resultados del 20D no han resuelto el dilema que tienen los socialistas con Pedro Sánchez. Pese a haberse quedado en 90 diputados, que es un resultado casi imposible de empeorar, el líder federal ha aguantado y salvado los muebles al conservar esa segunda plaza que muchas encuestas le negaban. Las elecciones no lo han matado… pero tampoco lo han hecho más fuerte. El 20D lo ha dejado como estaba y esa no es una buena noticia.
¿Es Pedro Sánchez el líder que puede lograr que su partido remonte en el futuro? Demasiados socialistas creen que no. No es un problema de las diferencias que tenga con Susana Díaz: es un problema del propio Sánchez, capitán bastante idóneo para navegar con las aguas en calma pero no tanto cuando hay mar gruesa y las galeras enemigas se aproximan peligrosamente a su popa.
Eso es lo que, a fin de cuentas, tiene que decidir el PSOE en general y Susana Díaz en particular: si Pedro Sánchez sí o Pedro Sánchez no.La campaña ha impuesto una tregua en las hostilidades entre Madrid y Sevilla, pero las diferencias entre ambos son insalvables. Si el PSOE andaluz no cree en Pedro Sánchez como capitán para estos tiempos difíciles, debería obrar en consecuencia. O empezar a creer en él.
CIUDADANOS Y LAS ENCUESTAS
Albert Rivera puede decir de las encuestas y su patrimonio electoral lo que decía el santo Job del Señor y de las riquezas que éste le había dado: la demoscopia me lo dio, la demoscopia me lo quitó, bendita sea la demoscopia. Las encuestas habían otorgado últimamente a Ciudadanos unos resultados tan maravillosos que los conseguidos ayer le saben a poco.
Los de Rivera muy importantes para garantizar la gobernabilidad del país, pero solo si el PSOE colabora en esa gobernabilidad. Aunque en distinto grado que Ciudadanos, el problema del PSOE es que no puede no colaborar en esa gobernabilidad, pues lo separan demasiadas cosas de Podemos como para pensar seriamente en un pacto entre ambos que, además, sería insuficiente y necesitaría apoyos nacionalistas, siempre problemáticos. Una de las cosas que separan al PSOE de Podemos la política territorial y Cataluña, obstáculo hoy por hoy insalvable entre ambos.
Ciudadanos es, además, el partido que más fino tiene que hilar en esta legislatura. Todas las miradas estarán puestas en él: no puede negarle el apoyo al PP pero no puede darle tanto apoyo que lo haga –por supuesto, a costa de Ciudadanos– demasiado fuerte. Y cuidado con equivocarse: PP, PSOE e IU tienen más margen que Podemos y Ciudadanos para equivocarse; cuando lo hacen pagan un precio, pero ese precio no es la vida. A los dos nuevos partidos, todavía sin cuajar, cualquier error importante puede costarles la misma vida. Sea como fuere, en el PP ya estarán haciendo cábalas sobre cuál será el precio de Ciudadanos por dejar que Mariano Rajoy vuelva a ser presidente, aunque dan por seguro que será alto.
RAJOY LOGRA SALVARSE. O NO
Las encuestas le han hecho, en general, justicia al PP. Ha sacado el número de diputados que no todas pero sí muchas de ellas auguraban. 123 diputados: hace unos años, incluso unos meses esa cifra habría sonado horriblemente en los oídos populares, pero anoche sonaba a ¡estamos vivos! Los tiempos están tan malos que pudo haber sido peor.Si el PSOE hubiera logrado acercarse más a los resultados del PP y sumado una mayoría con Ciudadanos, Mariano Rajoy sería hoy un presidente desahuciado, pero sus 33 diputados de ventaja sobre Sánchez le han salvado la vida ya que Ciudadanos, ciertamente, no puede elegir: le guste o no, tendrá que apoyarlo… de momento.
El país, en todo caso, no cree en la recuperación económica que el Gobierno le asegura machaconamente que está disfrutando. Las pérdidas millonarias de votos al PP así lo atestiguan. Y aun así…el PP ha ganado: poco y mal pero ha ganado. Para cuánto tiempo dé esa pobre victoria es una incógnita, pero muy pocos apostarían hoy que dará para toda la legislatura.
Rajoy será un presidente preso de la aritmética. Todo serán grilletes en la legislatura que se avecina. ¿Y en esas condiciones vale la pena haber ganado? No hay ni un solo político en el mundo que dijera que no.

dimecres, 23 de desembre del 2015

LA CULTURA DEL PACTE

A Espanya no hi ha cultura del pacte. Fins ara no ha estat mai necessari, ja que, quan no s’ha disposat de majoria absoluta, s’ha deixat governar a la llista més votada. Però mai s’havien obtingut uns resultats tan paupèrrims com els del passat diumenge.
Com deia l’altre dia, el poble ha parlat, però no se’l ha acabat d’entendre. Sembla que volen ha demanat un canvi, però la majoria de les sumes no arriben a la majoria absoluta i, per tant, serà molt difícil (si al final s’arriba a pactar) d’aconseguir un govern estable.
Després de l’únic debat entre Rajoy y Sánchez, el líder del PP va dir que no descartava un pacte entre el PP i el PSOE, però sense Sánchez. Va sortir del debat indignat, però Sánchez li va dir el que pensaven la majoria dels espanyols.  
Diuen una bona part dels mitjans que tothom mira a Pedro Sánchez, ja que qualsevol pacte passa inevitablement pel PSOE. Però ahir ningú sabia on estava el líder socialista. Van haver de ser altres dirigents socialistes com la presidenta d’Andalusia Susana Díaz els qui tingueren que sortir a donar la cara.
El gran pacte o la gran coalició en el PP i el PSOE es evident que a qui perjudica és als socialistes. Com deia ahir la pròpia presidenta d’Andalusia: Cap dels nostres votants de diumenge ho van fer per a que féssim president a Rajoy. Després encara ho van matisar més: Ni a Rajoy ni a cap altre dirigent del PP –remarcaven-.
Ara Mateix, Rajoy estaria encantat de pactar amb el PSOE sempre que ell fos el president, es clar... Ja sabeu allò de donde dije digo, digo Diego...  Sembla que fins i tot el propi Iñaqui Gabilondo hi estaria d’acord davant dels mals que preveu per a Espanya en un futur no molt llunyà.  
Tot i que el PSOE sospiraria amb un pacte amb els altres partits de l’esquerra (caldria incloure per exemple ERC) que sumarien més vots que el PP+C’s, aquí qui no es mostra d’acord és Podemos. A hores d’ara la formació de Pablo Iglesias no està per la labor de fer president a Sánchez, fins el punt que Íñigo Errejón ha proposar que sigui algú no polític... Què per falta d’idees que no sigui!
De moment, a al constitució del Congrés, una vegada passin els Reis, es podrà visualitzar si hi ha alguna mena de pacte o si el pot arribar a haver. La suma de les forces d’esquerres donarien la presidència del Congrés a algú que no fos del PP. Si això no passa voldrà dir que els posicionaments estan molt llunyans. En canvi, si s’escull un president del bloc dels partits d’esquerres serà que alguna cosa s’està movent.
Diuen (i no sense raó, ja que jo també ho crec) que una repetició d’eleccions afavoreix a Podemos i perjudica a Ciudadanos. De fet Pablo Iglesias ja va dir la mateixa nit electoral que li va faltar una setmana i un debat. Suposadament per a superar al PSOE que, suposo, era el que pretenia, ja que quedar per davant del PP era del tot improbable perquè el perfil dels dos votants és totalment contraposat.
En canvi C’s va anar perdent pes a mesura que s’apropava el dia de les eleccions i les excel·lents perspectives que tenia abans de començar la campanya electoral es van anar diluint fins els resultats de diumenge. Segons Rivera va ser la conseqüència de no disposar de portaveus per a fer arribar el seu missatge correctament.
Pel que fa al PSOE i al PP, crec que tenen un problema similar: la manca de lideratge dels seus dos caps de cartell. Quan dilluns es va presentar Aznar a l’executiva del PP després d’anys sense aparèixer per la seu del carrer Gènova, va ser tot un toc d’atenció. De fet ja ho havia pronosticat. Però que no s’equivoqui Aznar. Va ser ell qui va posar a dit a Rajoy al front del PP, això sí, segons es diu, després de que Zaplana i Rato li diguessin que no (potser perquè eren conscients dels merders en que s’havien ficat?) Això mai ho sabrem...
A Sánchez se’l va qüestionar des del principi. Semblava que no comptava amb els suports de una bona part dels barons territorials (de la Susana Díaz sense anar més lluny) I es clar, després d’aconseguir els pitjors resultats de la història i baixar de la xifra psicològica dels 100 diputats. Avui mateix se’l torna a criticar perquè sembla que vol endarrerir el congrés que té previst el partit per aquest any. I és que no és fàcil assumir una derrota i més encara per part dels detractors.
Per cert, si voleu saber que faria jo, us ho diré. De cara la constitució de la mesa del Congrés miraria d’arribar un acord amb la resta de partits d’esquerra per a fer baixar els fums als del PP i després, sinó hi ha acord per a formar govern, deixar que governi el PP amb minoria o, en tot cas amb els suports de C’s i mirar, des de l’oposició de controlar el govern. I si el futur govern abusés dels reials decrets (cos força provable), sempre es podria presentar una moció de censura.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 23-12-2015

Amposta. Carrer Velázquez. 

Roba abandonada al mig del carrer. Temps enrere en aquest punt hi hivia dos parells de sabates. 

SANT JAUME D'ENVEJA. MIGJORN (10)











PERPINYÀ (6)













El cambio posible e improbable

Fernando López Agudín



No es cierto, como  reiteran desde ayer todos los publicistas bipartidistas que ocupan  las tertulias televisivas, que España vaya camino de convertirse en un país ingobernable como lo fuera antes de la abdicación de Amadeo I, el primer rey huelguista como lo denominara Engels. No hay más que observar los resultados electorales para que salte a los ojos la existencia de una mayoría amplia de progreso que facilitaría un gobierno estable. Si se suman los votos de PSOE, PODEMOS e IU, sin contar con los obtenidos por la izquierda nacionalista, puede fácilmente elaborarse una alternativa gubernamental basada en un mínimo programa común junto con el PNV. Lo que ocurre es que el bipartidismo, que tiende siempre a socializar las pérdidas, intenta socializar su aplastante derrota electoral. Rajoy ha perdido sin que Sánchez haya ganado. El primero va tener muy complicado renovar en la Moncloa, el segundo siente ya en su cogote el aliento de  Susana Díaz que en la misma noche electoral tuvo el mal gusto de recordar que ella venció ampliamente en su feudo andaluz mientras que la lista de su secretario general pasaba a ser la cuarta fuerza en Madrid.
El recambio, protagonizado por ese bipartidismo ampliado a Ciudadanos, ha sido barrido. El PP ha perdido más de 60 diputados, el PSOE unos 20 y Ciudadanos pese a conseguir un resultado notable se queda por debajo de las expectativas alimentadas por los sondeos.  La misma política de recortes produce los mismos efectos. Quien gobierna se descalabra, el fracaso de ayer de Rajoy es el mismo que experimentó Rubalcaba en 2011, quien va de jefe de la oposición se hunde, acercándose cada vez más la pasokización, y quien intenta aparecer como la  expresión del recambio se queda sólo en una muleta inservible de los lisiados peperos y sociatas . De estos datos electorales se desprende un serio problema político. Difícilmente pueden formar un gobierno estable ,salvo que se le eche una mano desde fuera del centro derecha. Porque en esta ocasión ya no cuentan con ese comodín de CiU tan bien retribuido desde Madrid. Una vez que han descubierto oficialmente la corrupción de Pujol que realmente encubrían, desde que en 1986 presionaran a los magistrados para que se archivara la causa sobre Banca Catalana, no pueden recurrir a este salvavidas.
Es justo en este punto donde se reedita desde anoche el nuevo pulso político entre el cambio, que ha ganado estas elecciones, y el recambio que las ha perdido. Derrotados electoralmente intentan dar la vuelta a su derrota ganando políticamente lo que perdieron en las urnas. A medida que pasen las horas van a aumentar extraordinariamente las presiones para que el PSOE ayude al centro derecha a formar un gobierno que burle a sus electores. Bien sea por activa  o por pasiva, Angela Merkel con el IBEX-35 van a pasar la muy considerable factura de las ayudas económicas recibidas por Ferraz desde los muy lejanos tiempos de Willy Brandt o de las muchas condonaciones de sus deudas por los bancos.  Su irresoluble problema es que  su electorado ha apoyado el cambio progresista y que no seguiría a estos  socialistas sentados en consejos de administración o muy asiduos a las puertas giratorias en su propuesta de suicidio. Los socialdemócratas del PSOE,  la inmensa mayoría de sus militantes, no aceptarían estas proposiciones deshonestas de los socioliberales del PSOE como esta minoría tampoco aceptaría ir de la mano de Pablo Iglesias.
Si es así y así parece ser, la espada de la Merkel pende sobre el cambio posible no para imponer el recambio sino para hacerlo imposible hoy. Si ese empate social en el interior de Ferraz prefigura un empate político,  millones de electores se sentirían traicionados  en sus ansias de cambiar la política económica y social de la sociedad española. Pero sería una victoria pírrica para el bipartidismo. El movimiento popular que acaba de barrerlo, lo barrería mucho más en unas elecciones anticipadas que se convocarían si lograran formar un gobierno contrario a la voluntad popular manifestada en las urnas. Toca a los socialistas optar por el modelo Papandreu, que ha condenado al Pasok a la más completa irrelevancia política, o por el modelo Costa, que ha llevado al Partido Socialista Portugués a gobernar en Lisboa. La experiencia griega señala que la gran coalición con la derecha terminó con el triunfo de Alexis Tsipras, la portuguesa muestra que sólo el viraje a la socialdemocracia permite la supervivencia del socialismo. En cualquier hipótesis, lo irreversible es el ascenso del movimiento popular en España simbolizado por PODEMOS. En efecto, sí se puede si se quiere.

dimarts, 22 de desembre del 2015

‘CATALUNYA IS DIFFERENT’

Encara que potser haurien preferit que posés Catalonia is not Spain. Bé, és igual, avui no parlaré d’independentisme, sinó del fet diferencial català en referència a les eleccions de diumenge.

Tal com va dibuixar Vergara per al eldiario.es, el pòdium de diumenge estava format per Mariano Rajoy com a cap de llista del PP en primera posició, Pedro Sánchez líder socialista en segon lloc i tercer Pablo Iglesias en representació de Podemos i les altres formacions polítiques que es van unir al seu projecte i fora del pòdium Alber Rivera, el cap de files de Ciudadanos.
En canvi a Catalunya hauria estat format per Xavier Domènech (En Comú Podem) en primer lloc, Gabriel Rufián (ERC-CATSI) en segon, Carme Chacón (PSC) en tercera posició i baix del podi Francesc Homs de Democràcia i Llibertat en quarta, Juan Carlos Girauta (Ciutadans) en quinta i Jorge Fernández Díaz (PP) en sisena. Con veieu un canvi substancial, ja que la que ha estat la primera força política a Espanya només ha pogut ser sisena a Catalunya, mentre que aquí ha guanyat la que a Espanya ha estat tercera, mentre que el PSC també ha baixat un esglaó del podi.
També es pot constatar un canvi força radical amb els resultats electorals de del 27-S. Llavors la llista vencedora va ser Junts pel Sí (CDC+ERC) amb C’s en segon lloc, PSC en tercer, Catalunya Sí que es pot (que vendria a ser En Comú Podem) en quart, el PP en cinquena i, finalment les CUP (que no es van presentar diumenge), en sisena.
Sembla ser que la implicació de l’Ada Colau en aquestes eleccions passades eleccions va ser clau per aconseguir la victòria a Catalunya. De fet, a les passades autonòmiques ja sé li va retreure la poca implicació que va tenir.
Després de diumenge s’han fet tota mena de càbales respecte, sobre tot, al percentatge de vot independentista. Mireu, la política no és una ciència exacta com les matemàtiques. De fet no es pot agafar com a patró cap resultat anterior ja que les circumstàncies de cada moment influeixen en la ciutadania a l’hora de votar.
És evident que si ERC i CDC haguessin tornat a anar junts, tal com va passar a les autonòmiques, haurien tornat a guanyar, però segurament la suma de vots hauria estat diferent. No sé si n’haurien aconseguit més o menys, però segur que la situació hauria influït en el vot de determinades persones.
El 27-S el vot independentista va ser del 47,8%, mentre que diumenge va baixar al 31,1%. La primer causa va ser la crida a l’abstenció per part de la CUP. Però no tothom els hi va fer cas. Per exemple, del meu entorn més proper a les passades autonòmiques hi van haver que van votar a les CUP i, en canvi, diumenge van anar a votar i, majoritàriament es van decantar per En Comú Podem.
Vaig veure a Carme Chacón justificar l’injustificable. Comparava els resultats de diumenge amb els del mes de setembre i, segons els seus càlculs, el PSC havia remuntat. Segurament, de no haver estat així, els hauria comparat amb uns altres, encara que se’m fa difícil recordar uns resultats tan dolents com els de les darreres autonòmiques. No aporto cap novetat si dic que tradicionalment, el PSC, sempre ha tret millors resultats a les generals que a les autonòmiques, unes eleccions aquestes últimes de les que bona part de la seva militància i afinitat consideraven poc importants.
Carme Chacón hauria pogut comparar els resultats del PSC de 2008 (25 diputats a Madrid), amb els de 2011 (14) amb els 8 que va aconseguir diumenge.  Com podeu veure la davallada és substancial, ja que s’han quedat en menys d’1/3 dels que tenien fa 8 anys. Què a partir d’ara començaran a remuntar? Bé, això queda per veure.
Poden tenir conseqüències per a Catalunya els resultats de diumenge? Ja es veurà. De moment no m’aventuro a fer cap pronòstic, però moviments n’hi ha. Sembla que Convergència estar per acceptar el dret a decidir que és un esglaó inferior a la independència. Per tant, estarien en sintonia amb Podemos en espera de que el PSOE acabi per acceptar-ho. Difícil, però no impossible. Ja coneixeu la pel•lícula: No diguis mai, mai més. I en política està plena d’exemples. Ahir mateix, a la roda de premsa que va fer Rajoy, a les preguntes d’un periodista li va respondre una cosa així: Li aconsello que no es miri massa l’hemeroteca, ja que es pot trobar en opinions que han anat canviant en el transcurs del temps.
De moment el missatge més contundent ha sortit, precisament d’aquells que no es van presentar, les CUP. El mateix diumenge ja van donar un avís per a navegants:  Amb els resultats d’avui, Mas queda deslegitimat per a seguir liderant el procés... No obstant ho acabaran de decidir a l’assemblea de diumenge a Girona.