dissabte, 18 de novembre del 2017
No donem l'abast, Mariano
ANTÓN LOSADA
Ens pensàvem que ho havíem vist tot sobre la corrupció com a forma de govern després de l’enfonsament del règim popular a València, però l’enfonsament de l’aguirrisme a Madrid ho bat tot. No donem l’abast per processar tant diner negre, tant puticlub i tant fill de puta. Els casos Púnica i Lezo estan esclatant com bombes de dispersió. La implosió interna del PP que no va aconseguir provocar la Gürtel pot acabar detonant-la la guerra de bandes al si del PP madrileny.
La corrupció planteja un dilema a tot líder, o reduir els costos polítics fent neteja o reduir els costos organitzatius mantenint la llei del silenci. No es pot exemplificar i protegir el partit a la vegada. Mariano Rajoy sempre ho ha tingut clar: primer el partit i després la corrupció. La seva prioritat ha sigut evitar que ningú se sentís abandonat i iniciés el pànic en cadena al crit de campi qui pugui. En aquest assumpte, a Rajoy li importa el que pensin els seus votants, no els que no l’han votat mai ni el votaran. La seva preocupació ha sigut convèncer els seus que no han fet res que no facin els altres. Una de les seves fortaleses ha residit a saber convertir la trama de finançament irregular del PP en una causa general contra la política.
Aquesta estratègia de resistència que tan bé va funcionar per als escàndols del passat, ja no resulta fiable per als casos del present. Luis Bárcenas és un professional, un home de partit que esperava lleialtat a canvi del seu silenci. Una vegada que se li va haver garantit l’empara, el seu silenci ha quedat blindat. Ignacio González, Paco Granados o Esperanza Aguirre no són exactament gent de partit; són oportunistes que van utilitzar el partit per arribar a la fama.
Ni se’ls passa per la imaginació sacrificar-se per una organització a la qual no creuen que deguin res i farà el mateix si pot. Estan a un pas de declarar que tot era per al partit i Rajoy n’estava al corrent. Delataran qui faci falta a canvi d’un tracte. Rajoy sap que no hi ha acord possible. Es tracta de matar o morir. Per això es va contra ells amb qualsevol mitjà necessari. L’objectiu ja no és donar cobertura sinó destruir la seva credibilitat per si comencen a cantar.
En aquesta guerra el PP i Rajoy disfruten de dos avantatges. Els seus tripijocs tavernaris i el seu tarannà xulesc converteixen González, Granados o Aguirre en bocs expiatoris molt agraïts. L’ús partidista de tot el que passa a Catalunya ha facilitat distreure l’atenció i controlar els danys. Però aquesta sort no durarà gaire. Tard o d’hora, la xuleria perd la gràcia i Catalunya trobarà una via de sortida. Llavors emergirà amb tota la seva esplendor la corrupció que Rajoy sap que constitueix el seu principal problema i la seva màxima amenaça. Ciutadans escala en les enquestes a costa del PP no perquè hagi gestionat millor la qüestió de Catalunya o perquè el president hagi sigut timorat. Progressa perquè ofereix el mateix que els populars però sense la porqueria de la corrupció sortint-li per tot arreu.
Ens pensàvem que ho havíem vist tot sobre la corrupció com a forma de govern després de l’enfonsament del règim popular a València, però l’enfonsament de l’aguirrisme a Madrid ho bat tot. No donem l’abast per processar tant diner negre, tant puticlub i tant fill de puta. Els casos Púnica i Lezo estan esclatant com bombes de dispersió. La implosió interna del PP que no va aconseguir provocar la Gürtel pot acabar detonant-la la guerra de bandes al si del PP madrileny.
La corrupció planteja un dilema a tot líder, o reduir els costos polítics fent neteja o reduir els costos organitzatius mantenint la llei del silenci. No es pot exemplificar i protegir el partit a la vegada. Mariano Rajoy sempre ho ha tingut clar: primer el partit i després la corrupció. La seva prioritat ha sigut evitar que ningú se sentís abandonat i iniciés el pànic en cadena al crit de campi qui pugui. En aquest assumpte, a Rajoy li importa el que pensin els seus votants, no els que no l’han votat mai ni el votaran. La seva preocupació ha sigut convèncer els seus que no han fet res que no facin els altres. Una de les seves fortaleses ha residit a saber convertir la trama de finançament irregular del PP en una causa general contra la política.
Aquesta estratègia de resistència que tan bé va funcionar per als escàndols del passat, ja no resulta fiable per als casos del present. Luis Bárcenas és un professional, un home de partit que esperava lleialtat a canvi del seu silenci. Una vegada que se li va haver garantit l’empara, el seu silenci ha quedat blindat. Ignacio González, Paco Granados o Esperanza Aguirre no són exactament gent de partit; són oportunistes que van utilitzar el partit per arribar a la fama.
Ni se’ls passa per la imaginació sacrificar-se per una organització a la qual no creuen que deguin res i farà el mateix si pot. Estan a un pas de declarar que tot era per al partit i Rajoy n’estava al corrent. Delataran qui faci falta a canvi d’un tracte. Rajoy sap que no hi ha acord possible. Es tracta de matar o morir. Per això es va contra ells amb qualsevol mitjà necessari. L’objectiu ja no és donar cobertura sinó destruir la seva credibilitat per si comencen a cantar.
En aquesta guerra el PP i Rajoy disfruten de dos avantatges. Els seus tripijocs tavernaris i el seu tarannà xulesc converteixen González, Granados o Aguirre en bocs expiatoris molt agraïts. L’ús partidista de tot el que passa a Catalunya ha facilitat distreure l’atenció i controlar els danys. Però aquesta sort no durarà gaire. Tard o d’hora, la xuleria perd la gràcia i Catalunya trobarà una via de sortida. Llavors emergirà amb tota la seva esplendor la corrupció que Rajoy sap que constitueix el seu principal problema i la seva màxima amenaça. Ciutadans escala en les enquestes a costa del PP no perquè hagi gestionat millor la qüestió de Catalunya o perquè el president hagi sigut timorat. Progressa perquè ofereix el mateix que els populars però sense la porqueria de la corrupció sortint-li per tot arreu.
divendres, 17 de novembre del 2017
EL DIA DE LA MARMOTA
 |
| De Manel Fontdevila a Elplural.es. |
Guille Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya
(CCCC) odia el tòpic tocar el cel amb la ma, que sé sol emprar quan una
enxaneta corona un castell de màxima dificultat.
A mi tampoc m’agrada caure en tòpics. Sobre
tot quan posa el títol a un dels meus escrits m’agrada que siguin una bona
introducció del tema dels que us vaig a parlar i si pot ser original molt
millor. No és el cas d’avui.
El dia
de la marmota que se va fer famós arran de la
pel·lícula del mateix nom, significa tornar una vegada i un altra al
començament d’alguna cosa.
Marta Rovira, molt possiblement candidata d’ERC
a la presidència de la Generalitat:
-El 21-D és el referèndum que l'Estat no
s'ha atrevit a pactar.
A veure, Marta,
el 21-D no sé fan eleccions autonòmiques? Per què seguim embolicant la troca?
Un referèndum
és una consulta a la ciutadania on només tens cinc opcions: Sí, no, blanc, nul
i quedar-te a casa. En canvi a unes eleccions pots votar una entre totes les
candidatures que s’hi presenten (i que solen ser més de dos i més de tres...),
a part de les altres opcions: blanc, nul i quedar-se a casa.
Tot i que estic
d’acord amb Marta Rovira de que l’Estat espanyol no s’ha atrevit a pactar un
referèndum (tot i que va tolerar el del 9-N), crec que les seves opinions només
serveixen per a seguir creant incertesa entre els electors.
És igual que ho
mireu de l’indret, del revés, cap per amunt, cap per avall, de fora cap a
dintre o de dintre cap a fora. Unes eleccions ja siguin generals, autonòmiques
o locals mai, mai podran substituir un referèndum. I això ho té clar la mateixa
Marta Rovira i sinó ho té, només cal fer-li una pregunta:
-On posem els Comuns?
Què són, carn o
peix? Estan d’acord amb la independència o no hi estan? Hi ha una dita
castellana que diu: De todo hay en la viña
del Señor. I és cert. Voleu que us la digui grossa? Segur que no tothom que
votarà la llista del President o ERC
votaria sí a la independència. I pot ser que remenant entre els que voten el PP
o C’s trobaríem el cas contrari, algú que digués que votaria sí a la
independència però que no està d’acord amb els partits independentistes. Coses més grosses s’han vist!
Per tant, no us
deixeu ensarronar. El 21-D voteu en consciència el candidat, la llista o el
programa que més us agradi i des del vostre lloc de treball, des de casa o des
d’on sigui, seguiu lluitant pels vostres ideals (si és que ne teniu) a la
recerca d’un món millor on no només uns quants vulguin tallar el bacallà i
quedar-se amb les parts més grosses i amb menys espines.
Desgraciadament
quasi mai ha estat així. Polítics com l’expresident de l’Uruguai José Mújica n’hi ha hagut molt pocs a
la història. En canvi de polítics mediocres n’hi ha hagut molts, fins i tot
aquells que s’han cregut importants.
Per cert, si el 21-D no hi ha una majoria d’independentistes,
quan seran les properes eleccions que equivaldran a un referèndum, un plebiscit
o el que convingui en aquell moment?
Intueixo que de
dies de la marmota encara n’hi hauran
uns quants més. I sinó, al temps...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)