ANTÓN LOSADA
Ens pensàvem que ho havíem vist tot sobre la corrupció com a forma de govern després de l’enfonsament del règim popular a València, però l’enfonsament de l’aguirrisme a Madrid ho bat tot. No donem l’abast per processar tant diner negre, tant puticlub i tant fill de puta. Els casos Púnica i Lezo estan esclatant com bombes de dispersió. La implosió interna del PP que no va aconseguir provocar la Gürtel pot acabar detonant-la la guerra de bandes al si del PP madrileny.
La corrupció planteja un dilema a tot líder, o reduir els costos polítics fent neteja o reduir els costos organitzatius mantenint la llei del silenci. No es pot exemplificar i protegir el partit a la vegada. Mariano Rajoy sempre ho ha tingut clar: primer el partit i després la corrupció. La seva prioritat ha sigut evitar que ningú se sentís abandonat i iniciés el pànic en cadena al crit de campi qui pugui. En aquest assumpte, a Rajoy li importa el que pensin els seus votants, no els que no l’han votat mai ni el votaran. La seva preocupació ha sigut convèncer els seus que no han fet res que no facin els altres. Una de les seves fortaleses ha residit a saber convertir la trama de finançament irregular del PP en una causa general contra la política.
Aquesta estratègia de resistència que tan bé va funcionar per als escàndols del passat, ja no resulta fiable per als casos del present. Luis Bárcenas és un professional, un home de partit que esperava lleialtat a canvi del seu silenci. Una vegada que se li va haver garantit l’empara, el seu silenci ha quedat blindat. Ignacio González, Paco Granados o Esperanza Aguirre no són exactament gent de partit; són oportunistes que van utilitzar el partit per arribar a la fama.
Ni se’ls passa per la imaginació sacrificar-se per una organització a la qual no creuen que deguin res i farà el mateix si pot. Estan a un pas de declarar que tot era per al partit i Rajoy n’estava al corrent. Delataran qui faci falta a canvi d’un tracte. Rajoy sap que no hi ha acord possible. Es tracta de matar o morir. Per això es va contra ells amb qualsevol mitjà necessari. L’objectiu ja no és donar cobertura sinó destruir la seva credibilitat per si comencen a cantar.
En aquesta guerra el PP i Rajoy disfruten de dos avantatges. Els seus tripijocs tavernaris i el seu tarannà xulesc converteixen González, Granados o Aguirre en bocs expiatoris molt agraïts. L’ús partidista de tot el que passa a Catalunya ha facilitat distreure l’atenció i controlar els danys. Però aquesta sort no durarà gaire. Tard o d’hora, la xuleria perd la gràcia i Catalunya trobarà una via de sortida. Llavors emergirà amb tota la seva esplendor la corrupció que Rajoy sap que constitueix el seu principal problema i la seva màxima amenaça. Ciutadans escala en les enquestes a costa del PP no perquè hagi gestionat millor la qüestió de Catalunya o perquè el president hagi sigut timorat. Progressa perquè ofereix el mateix que els populars però sense la porqueria de la corrupció sortint-li per tot arreu.
Ens pensàvem que ho havíem vist tot sobre la corrupció com a forma de govern després de l’enfonsament del règim popular a València, però l’enfonsament de l’aguirrisme a Madrid ho bat tot. No donem l’abast per processar tant diner negre, tant puticlub i tant fill de puta. Els casos Púnica i Lezo estan esclatant com bombes de dispersió. La implosió interna del PP que no va aconseguir provocar la Gürtel pot acabar detonant-la la guerra de bandes al si del PP madrileny.
La corrupció planteja un dilema a tot líder, o reduir els costos polítics fent neteja o reduir els costos organitzatius mantenint la llei del silenci. No es pot exemplificar i protegir el partit a la vegada. Mariano Rajoy sempre ho ha tingut clar: primer el partit i després la corrupció. La seva prioritat ha sigut evitar que ningú se sentís abandonat i iniciés el pànic en cadena al crit de campi qui pugui. En aquest assumpte, a Rajoy li importa el que pensin els seus votants, no els que no l’han votat mai ni el votaran. La seva preocupació ha sigut convèncer els seus que no han fet res que no facin els altres. Una de les seves fortaleses ha residit a saber convertir la trama de finançament irregular del PP en una causa general contra la política.
Aquesta estratègia de resistència que tan bé va funcionar per als escàndols del passat, ja no resulta fiable per als casos del present. Luis Bárcenas és un professional, un home de partit que esperava lleialtat a canvi del seu silenci. Una vegada que se li va haver garantit l’empara, el seu silenci ha quedat blindat. Ignacio González, Paco Granados o Esperanza Aguirre no són exactament gent de partit; són oportunistes que van utilitzar el partit per arribar a la fama.
Ni se’ls passa per la imaginació sacrificar-se per una organització a la qual no creuen que deguin res i farà el mateix si pot. Estan a un pas de declarar que tot era per al partit i Rajoy n’estava al corrent. Delataran qui faci falta a canvi d’un tracte. Rajoy sap que no hi ha acord possible. Es tracta de matar o morir. Per això es va contra ells amb qualsevol mitjà necessari. L’objectiu ja no és donar cobertura sinó destruir la seva credibilitat per si comencen a cantar.
En aquesta guerra el PP i Rajoy disfruten de dos avantatges. Els seus tripijocs tavernaris i el seu tarannà xulesc converteixen González, Granados o Aguirre en bocs expiatoris molt agraïts. L’ús partidista de tot el que passa a Catalunya ha facilitat distreure l’atenció i controlar els danys. Però aquesta sort no durarà gaire. Tard o d’hora, la xuleria perd la gràcia i Catalunya trobarà una via de sortida. Llavors emergirà amb tota la seva esplendor la corrupció que Rajoy sap que constitueix el seu principal problema i la seva màxima amenaça. Ciutadans escala en les enquestes a costa del PP no perquè hagi gestionat millor la qüestió de Catalunya o perquè el president hagi sigut timorat. Progressa perquè ofereix el mateix que els populars però sense la porqueria de la corrupció sortint-li per tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada