dimarts, 31 d’agost de 2010

CAL MIRAR EL RIU


L’Ebre és, sense cap mena de dubte el nostra gran potencial. Econòmic i turístic. Però fins ara els seus veïns no hem sabut treure’n en rendiment suficient. És cert que cada cop més, hi ha embarcacions turístiques de recorren el riu amunt i vall. Sobre tot en la seva desembocadura. Però hi ha poblacions com Amposta que miren més cap el seu interior que no cap al gran riu que passa pel costat de casa.
Després de la II Festa del Mercat a la Plaça ja us comentava que s’havien de fer més actes al riu. Calia, per exemple, recrear el vaporet Anita i, perquè no, el carrilet que transcorria de forma paral•lela a l’Ebre.
També us comentava que vaig emportar-me a França la Veu de l’Ebre. Al seu interior s’hi podia llegir: “Els Quicos recuperaran el vaporet “Anita” amb un espectacle al riu. Aquest és el camí... Segurament que el vaporet estarà molt lluny de ser-ne una rèplica fidel de com era el més mític del transports que van recórrer el riu a principis del segle passat. Però tan sé val. El que importa és aprofitar la nostra història i les nostres llegendes com reclam turístic.
Sobre Amposta vull recordar que fa uns anys hi atracava el vaixells restaurant Santa Susanna i, segurament que per manca de passatgers, va tenir que traslladar-se a Deltebre.
Ara, am el nou pont que unirà Sant Jaume i Deltebre, les barcasses posaran punt i final a la seva labor de creuar persones i mercaderies d’un costat a l’altre del riu i estalviar fer el viatge per Amposta. Però al menys una n’hauria de quedar ja que és un singular atractiu per aquelles persones vingudes de fora i que visiten el nostre delta. Pareix que sí, que la de Garriga es podrà salvar, no obstant, han buscat altres alternatives per a salvar el negoci.
El diari el Punt del 22 d’agost es fa ressò de la tradicional prova d’andròmines durant les festes majors d’Amposta. Juntament amb el pal ensabonat que es fa quasi que simultàniament, són, diria jo, les úniques proves que organitza l’ajuntament de la capital del Montsià que tenen com a protagonista destacat l’Ebre. Fa uns anus (i durant moltes edicions) es celebrava la tradicional baixada nedant des de Tortosa a Amposta. El descens en el nombre de participants i donant l’excusa de les nombroses algues que hi ha pel riu, fa tres o quatre anys que va deixar-se de fer. Ara només el club de Natació celebra cada anys la travessia del riu. Poca cosa per a un riu que significa tant i tantes passions desperta.
És curiós que el gran símbol d’Amposta sigui el seu pont penjant i, en canvi, quasi que mai es parla de les aigües que hi passen per baix.

dilluns, 30 d’agost de 2010

EL BARÇA COMENÇA BÉ. EL MADRID ENCARA MILLOR


Millor per als interessos del Barça. Ja sé que falta molta lliga per al final: 37 partits, es pot dir que tota sencera. I un partit jugat i dos punts de diferència són encara molt poc bagatge per a una lliga que diuen que serà més igualada que mai. Quin patir! Si l’any passat fins a l’últim sospir el Barça no va poder desempallegar-se del Madrid i aquesta es presumeix igual d’igualada (més és impossible!) caldrà també esperar el darrer partit per a saber qui serà el campió.
De moment els altres “eterns” aspirants (per dir-ho d’alguna manera) Sevilla i València també han començat molt forts. I també l’Espanyol, la qual cosa és notícia. Al Atlético caldrà veure’l aquesta nit per a començar avaluar el potencial que té després d’haver guanyat la setmana passada la supercopa d’Europa a l’Inter de Milà. La qual cosa demostra que no és gens fàcil guanyar 6 títols el mateix any i encara dóna més valor a la gesta del Barça 2008-2009.
Però parlem del Barça... i del Madrid. El Barça bé, una vegada més va demostrar que té un equip força compensat amb grans homes al davant (Messi, Villa, Bojan), grans homes al darrera (Piqué, Puyol, Abidal, Milito, Álvez, Maxwel, etc.) I un centre del camp (per a mi la línia més decisiva) d’escàndol (Xavi, Iniesta, Busquets, Adriano, el recent incorporat Mascherano... Només falta Oriol Romeu) El “filòsof” Guardiola pot presumir de tenir un altre cop els millors jugadors del planeta (va quedar sobradament demostrat el passat mundial de Sudàfrica)
De totes formes, per a mi, Ibrahimovic ha estat el gran fracàs personal de Guardiola. Fins i tot més de Txigrinski. Recordo que Ibra va venir a substituir a Samuel Eto’o i va costar un bon grapat de diners. Els entesos m’ho van justificar dient que Eto’o a l’any següent quedava lliure i se’n hauria anat sense que el Barça ingressés “un duro” per ell. És igual, el valor d’Eto’o i el que es va pagar per l’ibra, va ser una autèntica burrada. I aquest any se’n va al Milà per la meitat o menys dels que va costar l’operació (incloses les dues variables) Ibra se’n ha ant tirant espurnes sobre Guardiola, encara que la premsa catalana justifica la seva sortida del Barça. Ahir l’Sport per exemple titulava: “Fins mai Ibra”. Però l’any passat no ho sabien? Jo a l’Ibra només li retrec una cosa. I no és poc. Que la majoria dels gols que va marcar ho fes a la primera meitat de la temporada. És al final, quan es juguen els partits més decisius, quan més es troben a faltar els gols d’un golejador. I aquí Ibra no va complir.
I el Madrid de Mourinho? Bé, perfecte. O quasi, perfecte hauria segut si hagués perdut contra el Mallorca, un equip que està en suspensió de pagaments i que ha venut als millors jugadors i ara “s’alimenta” de la pedrera. Les grans figures, amb Christiano Ronaldo al cap davant van tornar a fer el ridícul. El “teatrero” Mou va demostrar una vegada més la seva faceta d’actor (que no de director) ja que no va saber dirigir l’equip per a que aconseguís la victòria.
Ho he dit al principi: Falta molta lliga. Però de moment comença bé. Van marcar Messi i Villa i també Iniesta (l’heroi nacional amb la “Roja”) i fins i tot Victor Valdés (me’l havia oblidat abans) va aturar un penal després de més de dos anys sense fer-ho.
Ara només cal que les lesions i els arbitres respectin al Barça. Potser per això algun fitxatge més no ens aniria malament. Guardiola confia amb el planter. Veure’m si amb això n’hi haurà prou i el Barça B no se’n acaba ressentint...

UNA SETMANA SENSE NOTÍCIES


7 dies! Es diu ràpid, però cal passar-los. Dissabte 21 d’agost la meva dona i jo, amb la nostra gosseta Electra marxàvem cap a França passar uns dies per la zona de Nimes, on havíem llogat un apartament. Abans de marxar vaig comprar el Periódico i la Veu de l’Ebre. Van ser les darreres notícies que “ens emportàvem” i pràcticament les úniques dels 7 dies que hi varem passar. El “món” començava i acabava en nosaltres mateixos. Qualsevol contacte que varem tenir durant aquella setmana va ser esporàdic i no va anar més enllà de les relacions amb els cambrers, botiguers o algun dels veïns de l’apartament amb qui, al final, t’acabes relacionant.
Puc afirmar que l’única noticia que tinguérem va ser el resultat del Barça de la supercopa d’Espanya contra el Sevilla. A la mateixa hora del partit vaig trucar als meus pares per a dir-los que tot anava bé i vaig aprofitar per a preguntar-les-hi com anava el partit. En aquell moment el resultat era de 3-0, la qual cosa volia dir que el Barça s’imposava al Sevilla. La confirmació va arribar al cap de dos dies quan els hi vaig tornar a trucar i em van donar el resultat definitiu (4-0)
A la televisió francesa, on predominen els canals públics (France 1, 2, 3, 4 i 5) rarament tinguérem l’oportunitat d’escoltar les noticies. I quan ho poguérem fer mai van parlar de Zapatero, ni de Rajoy, ni de Montilla, ni de Mas i menys encara de Puigcercós, Carretero o Laporta. De la única notícia política que vaig tenir informació feia referència al Partit Socialista Francès i sobre el congrés o convenció que estava portant a terme amb declaracions de la Ségolène Royal, que ja va ser candidata presidencial i que pareixia que tornava a agafar impuls dintre del seu partit.
Per a una persona que segueix diàriament la política i l’esport i que m’agrada seguir també altres temes d’actualitat com l’economia o els que ens afecten més directament a les Terres de l’Ebre, se’n va fer força estrany no tenir accés a dita informació. Ara bé, com a teràpia em va anar força bé. Sempre he pensat que les millors vacances són les que et permeten desconnectar del treball i del món que t’envolta. I en aquest cas ho vaig poder fer amb escreix.
Per cert, a França la TDT encara no ha arribat, al menys encara no està implantada com la tenim aquí. És evident que quan arribes a un apartament de lloguer no t’esperes trobar res més que l’imprescindible. Així a la televisió no t’esperes tenir accés als canals de pagament tipus “Digital +”. Per tant, l’oferta gal•la en la qüestió televisiva era més aviat minsa.
Quan dissabte 28 arribarem un altre cop a Catalunya, a la primera àrea de servei que vaig trobar, ràpidament vaig anar a comprar-me un diari per a tornar-me a connectar amb la realitat quotidiana. Vaig escollir el Periódico (ja que hi sóc subscriptor) i vaig poder llegir la notícia de capçalera: “Vilalta va avortar una massacre a la caravana” amb una foto de Mustafà Xafi, Roque Pacual i Albert Vilalta. En principi res donava a entendre que havien estat alliberats, però ràpidament ho varem suposar. I posat a suposar, suposo que el Periódico i els altres mitjans informatius ja havien donat prèviament, potser uns dies abans, la notícia del final dels seu captiveri. He de reconèixer que no va ser una mala noticia, si més no tot el contrari. Després de mesos de segrest, l’alliberament dels dos cooperants catalans era sense cap mena de dubte una bona notícia! En alguns edificis de França, com la “casa de la vila” d’Avignon o el teatre de Montpellier, es podien veure les fotos de dos francesos també captius pels terroristes islàmics.
No és que tingui res contra el francesos, però en arribar a casa, estaven donant per la “Sexta” el partit del campionat del món de bàsquet entre Espanya i França i esperava, després de passar els darrers dies en territori francès, una victòria de la selecció espanyola. No va ser així. Per uns instants, i no em pregunteu el perquè, va ser com si encara fóssim allí.

diumenge, 29 d’agost de 2010

PROHIBIT!


Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc., estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida, que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom. A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum, els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure “l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides, no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions (granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol més bel•ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats taurines típiques de la nostra terra. El col•lectius anti-taurins, una vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al 80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.

divendres, 20 d’agost de 2010

PRIMERA EXPOSICIÓ D’ERNESTO URQUIZÚ ALS 88 ANYS


L’ampostí Erenesto Urquizú exposa des d’avui fins dimecres 25 d’agost una mostra dels seus dibuixos a la sala d’exposicions de la casa Miralles, seu de l’ajuntament de Freginals, coincidint amb la festa major del poble més petit de la comarca del Montsià.
Ernesto Urquizú és un dibuixant autodidacta que utilitza com a únics materials el bolígraf i el paper. L’afició pel dibuix li ve de ben petit i als 88 anys encara conserva una gran capacitat per a realitzar els traços de forma ferma.
Els seus originals poden ser còpies de fotografies de tota mena de plantes, animals i d’altres objectes inanimats o simplement fruit de la seva prodigiosa imaginació.
Juntament amb l’exposició d’Urquizú, també s’inaugurava avui una exposició de manualitats fets per les ames de casa de Freginals i una altra promoguda per l’Institut Català de la Dona, a través del Consell Comarcal del Montsià anomenada: “Dones grans/Grans dones”.

A la inauguració hi ha assistit l’alcalde de Freginals Lluís Fernández i la resta del consistori, així com bona part de la família d’Erenesto Urquizú y una nodrida representació de la societat local.
Al final de l’acte i, tal com s’acostuma a fer en aquests casos, l’ajuntament freginalenc ha ofert un refrigeri al públic assistent.

dijous, 19 d’agost de 2010

CANTS DE SIRENA


Qui hagueu llegit la Ilíada d’Homer, sabrà que en la travessia pel mar Egeu, les sirenes, amb els seus cants, miraven d’atreure’ls cap a elles amb la intenció de que les seves naus encallessin contra les roques i moguessin els mariners.
Sense arribar a aquests extrems, la crida que van fer primer des de CiU i més tard des d’ERC, per mig del seu president Joan Puigcercós, als “socialistes” desencantats amb la política del PSC per a que els votessin a les properes eleccions autonòmiques, em sonen a això, a “cants de sirena”.
En política, una bona part de l’electorat té el seu vot decidit molt abans de les eleccions. En alguns casos, els ciutadans no és decideixen fins els darrer moment, però la majoria segueixen votant a la formació que ho han fet tradicionalment. Només en una part de l’electorat, el seu vot fluctua cap a una u altra formació. Són, en definitiva els qui fan variar el resultat de les eleccions donant guanyadora a una determinada força política.
CiU, de forma desesperada mirar d’aconseguir els màxims vots possibles per treure majoria absoluta i no haver de governar amb ningú.
El cas d’ERC és força diferent. La formació nacionalista, conscient que perdrà els vots que aniran a parar, majoritàriament, a Reagrupament de Joan Carretero i Solidaritat Catalana de Joan Laporta, mira d’apaivagar el màxim possible la hipotètica desfeta mirant de recollir vots d’allí on calgui.
En realitat no crec que cap militant (o mol pocs) assumeixen al 100 % els postulats del propi partit. Sempre hi ha discrepàncies. El discutit “nacionalisme” del PSC en pot ser una d’elles. Però davant d’això cal preguntar-se “quin grau d’afinitat hi ha amb les tesis del partit”. I mirar si hi ha més coses que “ens uneixen” que no que “ens separen”.
Potser molts voldran mirar d’iniciar una nova aventura amb formacions inèdites fins ara. Tot és legítim. Però seran molts més els que, finalment, optaran per seguir donant la confiança al partit del President Montilla.
CiU és un partit per a governar i acaparar el màxim de poder possible, a qualsevol preu i sense tenir massa escrúpols de res. Ja el coneixem. És el partit que no va dubtar en donar suport al PP d’Espanya a canvi de comptar a Catalunya amb el recolzament dels vots de la formació nacionalista espanyola i donar l’esquena a les Terres de l’Ebre en el tema del transvasament.
D’ERC coneixem, sobre tot, el seu sobiranisme i els clams per la independència. Però en política manca alguna cosa més que voler assolir una fita, avui per avui impossible. Serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme? La disputa amb les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no!
Des del PSC tampoc no perdonem a ERC la “plantada” que li van fer a Maragall, segons ells, els màxim representant del catalanisme dintre del partit. Si tot i així el van trair fins al punt de que va haver de fer fora els consellers d’ERC, governar amb minoria i veure’s obligat a anticipar les eleccions, qui ens dóna les garanties necessàries de que les hipotètics socialistes desenganyats no acabin traïts per la formació republicana?
A més a més, si tenim en compte les declaracions fetes per Oriol Pujol la setmana passada, ERC no ha demostrat ser un partit de govern i els socialistes volem governar Catalunya, però no a qualsevol preu.

dimecres, 18 d’agost de 2010

UN TEMA A TANCAR: LES PLAQUES DE LES MATRÍCULES


Acabo de llegir a la pàgina d’Internet del Periódico de Catalunya que avui l’expresident Aznar visita Melilla per a donar suport als seus ciutadans.
Aznar és el paradigma de l’Espanya unida i indivisible. Per això, sota el seu “regnat” es van aprovar les actuals plaques de matrícula dels vehicles amb rodes. Era una bona ocasió per a posar en pràctica allò que tant l’entusiasma. Així es va fer u n model de placa igual per a tot l’estat. Sense cap distintiu ni provincial ni autonòmic. A partir de llavors tots érem iguals, tots érem espanyols!
Recordo que abans, quan viatjaves i veies a la matrícula d’un cotxe la “T” de Tarragona, ràpidament et venien ganes de parlar amb el seu propietari i demanar-li de quin poble o ciutat era. De vegades et trobaves la sorpresa de que era d’algun poble prop del teu i, allò, t’omplia d’alegria. Ara no, si no et fixes amb alguna detall més, com el nom del venedor del cotxe, és impossible identificar-los per la matrícula.
A principis de mes varem tenir la visita del fill d’un cosí de França, ja net d’un excombatent republicà de la lleva del biberó dels que ja us en he parlat altres cops. Va vindre acompanyat per la seva núvia a passar uns dies per a veure la zona i, a la vegada, visitar el poble on va néixer el seu iaio. Era la primera vegada que venia sense els seus pares.
La seva núvia tenia un cotxe petit que, a dures penes, deixava cabre a ell dos i l’equipatge que portaven. Però alguna cosa destacava: la placa de la matrícula.
França sempre s’ha caracteritzat per la forta unió que s’exerceix des de París (centralisme) Allí, pensar en arribar a donar una autonomia plena a les seves regions, és quasi que impensable. De totes formes, abans, també tenien uns sistema de matrícules que et permetia identificar el departament (l’equivalent a la província espanyola) Així París tenia el 75, Perpinyà, el 69, l’Herault, el 34, Marsella, el 13, etc. El meu nebot em va demostrar que sé les sabia totes...
Des de fa aproximadament un any, França també va canviar el sistema de matrícules, ja que, de tant en tant, s’esgoten i cal idear-ne un de nou que permeti continuar amb les matriculacions. Al viatge que vaig fer a París fa ara aproximadament un any, ja vaig poder veure matrícules de les noves. Lluny de treure els distintius “provincials”, les noves matrícules incorporen l’escut de la regió d’on són els seus propietaris (mireu la foto) El meu nebot em va dir que cada propietari pot escollir el distintiu de la regió. Així, entenc, que si un francès sé sent d’un territori perquè hi ha nascut i ha passat bona part de la seva vida i, a l’hora de matricular el cotxe, per circumstàncies viu a una altra regió, sense cap problema podrà posar al seu cotxe l’escut de la regió de la seva preferència.
Aquí, un sistema similar s’ha reivindicat moltes vegades (recordeu-vos de la campanya del “CAT”), però ni amb Aznar primer ni amb Zapatero després s’ha pogut aconseguir encara. A més, si agafes un adhesiu amb les lletres “CAT” i te’l enganxes sobre la placa de la matrícula, és motiu de sanció.
Fins que es canvi la llei i es puguin posar aquesta mena de distintius (potser amb el seguen canvi de sistema de matrícules) cal segui posant el “burro català” o la “cabra ebrenca”. Personalment em vaig decantar per la segona.

dimarts, 17 d’agost de 2010

OBERT PER VACANCES


El més d’agost, al igual que Nadal, és caracteritza per la manca de noticies polítiques de rellevància.
Però alguns partits es veu que deixen “de guàrdia" a part del seu “personal” per a que vagin contaminant l’opinió pública en benefici dels seus interessos electorals.
Així ho fa el PP. A Catalunya amb l’Alicia Sánchez-Camacho que encara que no sigui així, cada vegada que parla, pareix que insulta i és l’encarregada de carregar (valgui la redundància) contra el govern de Catalunya i, de tant en tant, també contra el de l’estat.
I a Madrid, l’encarregat de fer aquest paper és l’Esteban González Pons, un dels portaveus del Congrés dels Diputats. No fa gaires dies, mentre el PSM debat sobre qui és el candidat ideal per a enfrontar-se amb l’Esperanza Aguirre per la Comunitat i amb l’Alberto Ruiz-Gallardón per l’Ajuntament, surt González Pons i diu que “si la Trinidad Jiménez (amb possibilitats d’enfrontar-se amb Dña. Espe) perd, Zapatero també perd”. És una manera de veure les coses. Des del diari digital el Plural ja li van respondre ràpidament: “Sr. González Pons: I si perd Esperanza Aguirre, perd el Sr. Rajoy?” Una bona pregunta, encara que intueixo un tant molesta per a la gent del PP que tenen veritable veneració per alguns dels seus líders.
I què dir de les declaracions del Sr. González Pons sobre els fets del Marroc, on un grup d’activistes provoquen la policia espanyola? El dirigent del PP critica el govern espanyol perquè diu que deixa desemparats als membres de les forces de seguretat de la frontera.. Què faria el PP? Potser envair el Marroc, com va fer-se en l’època d’Aznar i Trillo amb l’illot de Perejil? Ja sé sap que els marroquins, de tant en tant, porten les reivindicacions territorials fins a extrems intolerables. I no és que vulgui defensar ara l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, però recordo perfectament quan en 1975, amb el dictador greument malalt i pocs mesos abans de la seva mort, van muntar allò que es va anomenar “Marcha Verde”, contra el Sahara anomenat en aquell temps “español”.
Qui tampoc tanca per vacances és el defensor del ciutadà. Enrique Mújica, en altre temps dirigent del PSOE i avui molt més proper a les tesis de Rosa Diez, ha portat davant del Tribunal Constitucional la llei de l’immigrant de Catalunya, ja que anteposa el català al castellà. El Sr. Mújica, recordem-ho, ja va presentar recurs d’anticonstitucionalitat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es veu que quan té poca feina, se la busca i actua d’ofici. El que no entenc jo és que si és el “Defensor del Ciutadà”, no es limita a defensar els drets dels ciutadans quan aquests li demanen. Mecanismes té l’Estat per a recórrer una llei d’una comunitat autònoma si veu que entra en contradicció amb els seus interessos.
En canvi, davant dels ciutadans, no sempre actua com ho hauria de fer. Fa uns 10 anys, i després que la Revista Amposta no em publiqués un escrit crític amb el pla de circulació que s’havia aprovat i amb alguns dels dirigents locals de l’època, vaig demanar-li al Defensor del Ciutadà que intercedís per mi per a que em publiquessin la carta. Després de demanar-me ampliació de la meva “denúncia”, i a l’assabentar-se de que el principal implicat, el director de la revista, a la vegada era Senador espanyol (com també ho és ara), va tancar l’expedient dient que “no tenia competències en la matèria”. Poc després la RA em va publicar l’escrit. Sempre he pensat que no va voler actuar contra un membre d’una de les institucions de l’Estat, però si que, en privat, li va fer saber que no actuava correctament.

EL DISCURS DEL SR. PERE VIDAL


Dintre de la programació de les festes d’Amposta, anit tocava l’homenatge a les pubilles de fa 25 i 50 anys. Era un acte protocol•lari, d’aquells en que et reserven taula i cadira.
És un acte força emotiu sobre tot per a les que “noies” que van ser pubilles de la festa major d’Amposta dels anys 1960 i 1985. Segurament que tothom tindrà records d’aquest anys, si més no, pensarà en l’edat que tenia i que feia per aquella època.
L’acte, presentat pel locutor ampostí Manel Ramon, va comptar amb la presència de una bona part de les pubilles del 85 i de la reina i les dues dames d’honor de 1960 que, d’una en una van anar pujant a l’escenari mentre es projectava sobre una pantalla la imatge que tenien quan van tenir l’honor de representar “la bellesa de la dona ampostina”, tal i com solia ficar-se a la Revista Amposta de l’època.
A manca del sr. Alcalde (ahir era el seu aniversari i va excusar la seva presència), l’encarregat de dirigir-se a les pubilles i al públic en general, va ser el primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme i Personal, Sr. Pere Vidal.
El seu breu discurs va ser correcte, molt correcte. Va adreçar-se a les pubilles, les va felicitar i va encoratjar a les jovenetes a ser-ho en el futur. Res de política, cap referència a les obres que s’han fet o s’estan fent a Amposta promogudes per l’ajuntament.
De ben segur que si ahir el discurs l’hagués fet l’alcalde no hauria deixat passar l’ocasió per explicar al públic el seu projecte d’Amposta, el gran que s’ha fet en els darrers anys i les previsions futures. Unes paraules que estan molt bé quan toca fer un discurs polític, però a actes de la mena del d’anit, com diria el president Pujol, “No toca”. Però l’alcalde no deixa passar l’ocasió de fer-ho, tal i cm ja va passar el dia de la presentació de les pubilles d’aquest any o al seu escrit per a desitjar als ampostins i ampostines que gaudeixin de la festa major a la Revista Amposta. Una mostra de les seves paraules: “... Durant aquest any, hem tingut molt treball per a desenvolupar, moltes activitats per emprendre, innumerables actes als que acudir, el seguiment de projectes antics i la posada en marxa de nous...”. Passant després a enumerar les inauguracions fetes d’ençà de les festes majors de l’any passat. Al final, això sí, desitja “Bona Festa Major”.
Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo, l’alcalde, en la majoria dels actes que actua com a tal, no sap estar a l’alçada de les circumstàncies. Ara mateix recordo el to agressiu que va emprar contra el conseller Nadal, convidat pel Consell Comarcal del Montsià el dia de la comarca dintre dels actes de la Fira Amposta de l’any passat. També recordo que va tenir una bona rèplica per part del conseller...
El Sr. Pere Vidal va saber estar a l’alçada i, com ja he dit, va estar correcte en tot moment, sense sortir-se’n del “guió establert” per aquesta mena d’actes.
També fa temps que ho dic, dintre de l’equip de govern hi ha persones molt més capacitades per dirigir la ciutat que qui ho fa actualment. El Sr. Pere Vidal n’és un bon exemple.

dilluns, 16 d’agost de 2010

LA PUJADA D’IMPOSTOS: GLOBUS SONDA DE L’ESTIU?


És una pràctica força habitual entre els governs, de llançar “globus sonda” per a sondejar l’opinió pública i calibrar el grau de d’adhesions que té.
Ahir, el ministre José Banco (Pepiño per als amics), un dels homes forts dintre del PSOE i de confiança total del president espanyol Rodríquez Zapatero, va dir que caldria mirar d’apujar els impostos per a equiparar-los amb la resta d’Europa”.
El debat estava servit. El tema dels impostos és un dels que causes més controvèrsia ja que afecten directament a la butxaca de tots els ciutadans.
Aquest matí. Per exemple, era la pregunta del dia del programa “Els Matins” de TV3. Un 95 %, aproximadament dels que han donat l’opinió es mostraven en contra de que s’apugessin.
Les baixades d’impostos solen ser mesures electoralistes i fàcils d’usar per a fer-ne demagògia. Poques formacions polítiques contemplen als seus programes lectorals apujar els impostos, sinó és, evidentment, d’apujar-los només a les classes més benestants del país. En canvi “voler abaixar els impostos” sol ser una mesura electoral força efectiva.
Es diu que totes les comparacions són odioses, però és evident que a l’hora d’emmirallar-nos en temes d’impostos, cal fer-ho amb els veïns més propers o sigui, en els altres països que, com Espanya formen part de la Unió Europea.
Per aquell que no sigui un expert, cal dir-li, primer que tot, que hi ha una primera divisió entre els impostos directes i els indirectes.
Comencem pels primers. El imposti indirecte més important és l’IVA, que, recentment, a partir de l’1 de juliol, ha passat de ser un 16 % al 18 % en la majoria de productes (roba, calçat, oci, transport, etc.) Caldria exceptuar els productes alimentaris, la cultura, la vivenda de protecció oficial i algunes reformes, etc. que tributen a tipus més reduïts. L’impost indirecte és el que es paga al comprar un bé o servei.
En canvi, l’impost directe és el que afecta als sous i salaris dels treballadors de forma directa. A la majoria de nòmines (s’exceptuen les de menys quantia), també en algunes pensions, ja et retenen un percentatge en concepte d’IRPF. Després, els que estem obligats a fer la declaració de la renda, en fer-la, veurem si encara em de pagar més o, si pel contrari, ens tornen una part de l’import retingut, sobre tot, si durant aquests anys teníem desgravació per compra d’habitatge o havíem subscrit un pla de pensions.
Pareix que Pepe Blanco parla d’apujar els impostos directes.
Avui es parlava que per a pujar els impostos cal també apujar els sous i salaris dels treballadors i pensionistes i equiparar-los amb els altres països d’Europa. Estic parcialment d’acord, però hi ha una part de discrepància.
És cert que els sous de la majoria del països, sobre tots els més desenvolupats (França, Alemanya, Gran Bretanya, Suècia, etc.) estan per sobre de la mitjana dels sous d’aquí. Aquesta comparació es pot fer quan es diu que la benzina espanyola és més barata o comprar un cotxe a Alemanya surt més bé de preu. Però l’impost directe de l’IRPF (com l’IVA) són percentatges i, per tant, a més ingressos, més impostos pagats.
Però també és cert que en els darrers governs, sobre tot durant l’etapa de govern del PP amb José Maria Aznar, els impostos van abaixar-se considerablement i els beneficiaris, sobre tot, van ser les classes altes i mitjanes altes. D’un tipus residual de més del 50 % (el que es paga a partir de certa quantitat –més de 60.000 euros-) es va abaixar a un 42 % (sinó recordo malament) Les classes baixes i mitjanes baixes són les que han resultat menys beneficiades d’aquestes baixades d’impostos. Per tant, una majoria de ciutadans, quan se’ns vulgui fer la demagògia barata de dir-nos que, de governar, abaixaran els impostos, cal pensar que la repercussió a la nostra butxaca serà més bé escassa.
Com a resposta a Pepe Blanco, caldria dir-li que, segurament ara no és el millor moment d’apujar impostos. La gent, en general, està molt susceptible en tots aquells temes que acaben afectant directament les seves butxaques.
És una mesura valenta, no ho negaré (més fàcil és dir que s’abaixaran) però molt impopular i de dubtosa eficàcia. Si es fa, en cas d’acabar-se fent, que repercuteixi sobre els que més guanyen i els que MÉS TENEN (l’impost sobre el Patrimoni es va suprimir aquesta legislatura –olé!-) i no a les classes més populars i castigades per la crisi.

Informació relacionada:
-Público.

-El Periódico.

LLORENÇ SALES GUANYA LA ‘MARATÓ’ POPULAR D’AMPOSTA


Sobre una distància aproximada d’uns 4 quilòmetres, l’atleta galerenc Llorenç Sales ha estat el guanyador de la carrera coneguda com Marató Popular dintre de les festes majors d’Amposta. El segon classificat ha estat el guanyador de les darreres edicions Xavi Queral, a molt poca distància.
Llorenç Sales és el campió de Catalunya de 3.000 metres i medalla de bronze als campionats estatals en la distància de 1.500 metres, categoria promeses.
Aquest any la participació ha estat la més nombrosa de les darreres edicions. Entre els que l’han corregut, s’hi trobaven el pare i el germà del guanyador, Lluís i Enric, respectivament que també han entrat entre les primers en arribar a la meta, situada aquest any uns metres antes per les obres del pàrquing subterrani que s’està construint davant del mercat municipal, Antoni Espanya, director del SS.TT. d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya i també regidor del PSC de l’Ajuntament d’Amposta, Jesús Aure, representant institucional de l’esport de la Generalitat i altres cares conegudes dintre del món de l’atletisme de les nostres terres i sobre tot, moltes ampostines i ampostins que no han volgut perdre’s un dels actes més populars de la festa major.

En l’apartat negatiu també hi ha hagut diverses crítiques a l’organització. Primerament, al veure’s superats pel nombre de participants, al final de la cursa no hi ha hagut prou bosses d’avituallament. Alguns atletes, sobre tots els arribats de fora de la nostra ciutat, es queixaven de la manca de senyalització i que havien de preguntar als veïns per on havien d’anar.
Ahir, un dels atletes més veterans que va córrer la marató aquests darrers anys, em deia que aquest any no hi participaria ja que “un any va haver d’anar un bon tros al darrera d’una furgoneta inhalant la fum, perquè no es tallava el transit dels carrers mentre durava la prova, cosa que a Barcelona, per exemple, si que es fa”. Al tram final, a les dues parts del carrer, hi havia uns 10 cotxes que haurien pogut ser retirats per a facilitar l’arribada dels participants. Molts d’elles feien aquest tram per damunt de la vorera esquerra.

diumenge, 15 d’agost de 2010

LES “TRANSPARÈNCIES” DE CAMPS


De vegades penso si no tinc equivocat el sentit d’alguns conceptes. Encara que es força evident que la interpretació pot ser molt diferent segons qui la fa. Així, no s’interpretarà d’igual manera el que un diu, el que la gent pensa que diu i el que pensen els altres.
Un exemple molt clar el tenim en les recents declaracions de Francisco Camps, l’actual president la de Cheneralitat Valenciana, qüestionat des del seu propi partit, però que ell segueix endavant a pesar del que li puguin dir. A les declaracions que va fer, va dir que “El seu govern és el més transparent d’Europa i d’Espanya”. D’aquesta frase entenc a la perfecció totes les paraules menys “transparent”. El concepte que tinc jo de transparència no és el mateix que el que té Camps. Per a mi transparent és tot el contrari d’opac i significa “claredat”. Un govern és transparent quan ho és la seva gestió, quan no amaga res a l’oposició i a la ciutadania en general. Penso que el govern de Camps, si en alguna cosa no s’ha caracteritzats ha estat, principalment, per la transparència en la seva gestió.
Quan des del govern s’amaga (o es tracta d’amagar) la corrupció interna del propi partit i no es vol respondre a preguntes compromeses que li fan des de l’oposició, pot ser de tot menys transparent.

Cal recordar que el Tribunal Suprem va ordenar el govern valencià a respondre en seu parlamentaria a totes aquelles preguntes formulades per l’oposició sobre el cas Gürtel, un cas de finançament il•lícit que ha esquitxat el PP de mitja Espanya, sobre tot allí on tenien responsabilitats de govern i, especialment, a la Comunitat Valenciana que anomenen ells o País Valencià com m’agrada anomenar-lo a mi.
Molt abans d’entrar en política, de vegades sentia parlar de les “repúbliques bananeres” en referència a països del tercer món, sovint governants per dictadors sense escrúpols que no dubtaven en matar els seus adversaris polítics a l’hora de fer callar les veus crítiques amb el seu govern.
El País Valencià, governat per Francisco Camps, està molt més prop de semblar-se a una d’aquestes “repúbliques bananeres” que a un país on s’imposen els drets democràtics dels seus ciutadans.
No ho dic jo, ho diuen els entesos, aquells que fan estudis de tot, Canal 9, la televisió pública valenciana, és una de les més controlades pel govern, la qual cosa vol dir de les menys plurals i imparcials que hi ha a l’estat espanyol.
És una bona mostra de la “transparència” de la que parla Camps.

ORIOL ROMEU


Faldut de naixement (o sigui d’Ulldecona) és fil i nebot de futbolistes. Al seu pare només el conec de vista, en canvi, al seu tiet Jaume el vaig conèixer força bé. Era un enamorar del futbol que et renyava quan jugaves malament i et felicitava i, fins i tot, et donava un petó si havies fet una bona jugada.
Oriol Romeu va jugar ahir tot el partit d’anada de la supercopa d’Espanya amb el Barça contra el Sevilla després d’haver segut sots-campió d’Europa amb la sub-21 espanyola.
Avui els diaris (els esportius i els d’informació general) no estalvien elogis cap el jugador d’Ulldecona.

Sport: “Busquetizado. Jugó fácil, a dos toques y sin complicarse la vida. Fue contundente cuando lo requería la acción y elegante a ratos. Le falta tiempo para tanta responsabilidad, pero madera y tablas para ocupar esa posición en el futuro”. El puntua amb un 6.

El 9: “La troballa. La gran notícia. Va confirmar totes les bones prestacions y durant molts minuts va semblar un veterà. Precís, recuperador i implicat, va ser un debut esperançador”.

El Periódico: “Sòlid. Ben posicionat, sòlid en el joc aeri, va aportar múscul, va ajudar els centrals i va distribuir amb criteri”. El puntua amb un 7.

Ara només cal esperar que sigui un dels escollits per Pep Guardiola per a pujar al preimer equip i es pugui acabar convertint amb un altre Busquets (juguen a la mateixa posició) o Pedro.
Felicitats Oriol, els barcelonistes de les TT.E. ens alegrem del primer “saltet” que has donat, en espera de vara-te’n fer un de més gros que, en uns anys, et porti a la titularitat del nostre Barça.

dissabte, 14 d’agost de 2010

LES ÚLTIMES FESTES


Amb la vespra de la festa major d’avui d’Amposta comencen les meves últimes festes majors en les que seré regidor de l’ajuntament. Anava a dir que no seran unes festes especials, sinó unes més de les que ja porto viscudes com a regidor o, simplement com a ciutadà d’Amposta. Però alguna cosa d’especial si que tindran, perquè sinó fos així, no escriuria quest comentari.
De fet, des del mes de maig cap aquí i, sobre tot, amb l’arribada de les tradicionals festes dels barris, els esdeveniments que s’han anat produint, han estat els últims com a representant de la ciutadania d’Amposta.
Tret que la meva participació en els diferents actes que hi he estat present, ho he fet de forma institucional, molt poques coses han canviat de està a un costat o a l’altre (si és que es pot dir així) Això si, a partir d’ara, quan assistiré a algun acte ho faré perquè m’agradarà o hi tindré curiositat, no per obligació.
Aquesta tarda es farà el pregó de gestes a càrrec del senador espanyol. L’actual equip de govern es va donar massa pressa convidant a Josep Poblet, que va ser el pregoner fa un parell d’anys. Poblet, president de la Diputació i cap de llista de CiU per Tarragona a les properes municipals, ha estat l’escollit pels pobles on governa CiU per ser-ne el pregoner de la festa major o per inaugurar la fira de torn. A Amposta ja va fer totes dues coses. De no haver-ho fet, segurament, aquest any electoral hauria estat ell qui hagués fet el pregó, però ja ho he dit, es van donar massa pressa...
A manca d’idees per a fer pregoner a una altra persona, l’alcalde va decidir fer-lo al seu gran mentor, al que, segurament, sense ell, ara no seria res (o ben poca cosa, políticament parlant) Potser es pot entendre com un acte d’agraïment, però també un acte de divisió entre els qui són partidaris del pregoner (una bona majoria de ciutadans) i els que no ho són (també una gran majoria) I ja sé sap, quan algú arriba molt alt, sol despertar grans passions: a favor i en contra.
Pel que fa a la resta de la programació de festes, poques novetats. Ara mateix, si hagués de destacar alguns dels actes, no sabria quin, ja que el baix nivell general és el denominador comú.
Fa uns anys, entre un grup de joves del poble (propers a CDC) i l’equip de govern (no vull dir ajuntament, ja que a l’oposició se’ns dóna molt poc “joc”) van organitzar unes nits musicals a la zona del castell que, per aquells que no anem ni als bous ni al ball, en van semblar exquisides. Però van ser com una pluja d’estiu: van desaparèixer amb la mateixa rapidesa que van aparèixer) I ara ens trobem orfes d’actes. Ja he dit molts cops que les festes d’Amposta han girat, tradicionalment, sobre dos grans eixos: els bous i el ball. També amb una sèrie d’actes esportius organitzats pràcticament per tots els clubs esportius de la nostra ciutat i que solen omplir el programa matinal de la festa major.
Tampoc no fa gaires anys, a la plaça de l’ajuntament, a més de fer-se un dels actes més tradicionals de la festa, el concert on hi participen les dues bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica), també es feien espectacles de petit format, com ara teatre, humor, màgia i que poc a poc han anat donant pas a d’altres que, per a l’ajuntament, li resulten molt més varats però que també acaben omplint el programa.
Un any és un espai de temps força llarg per a prendre decisions, però que, a la vegada, cm aquell que no vol, passa aviat, de vegades massa. I l’any que ve, a hores d’ara, encara no sé com m’emprendré la festa. Cal esperar que entri un nou equip de govern a l’ajuntament i que la crisi (a la que sé li dóna la culpa de tot) ja hagi passat i que es doni a les festes un canvi de rumb. Potser així em plantejaré quedar-me. De no ser així faré com molts ciutadans d’Amposta fan durant aquests dies: aprofitar-les per a marxar de vacances.
A Amposta només s’hi queden els amants dels bous i els més grans que són els qui donen els vots per a governar Amposta.

divendres, 13 d’agost de 2010

BUFETADA A ERC


O simplement estratègia electoral? Personalment m’apunto a la segona opció. Ahir, quan Oriol Pujol va dir, textualment: “La seva experiència ha sigut tan desastrosa i nefasta que no sé si Esquerra mereix estar al govern la pròxima legislatura”.
Segurament “l’hereuet” va dir el que molts socialistes pensen, però no s’atreveixen a dir en veu alta. Avui mateix, als Matins de TV3, el conseller Joaquim Nadal, ha dit que “ell no ho pensava, però que no n’estava segur que algú no ho pogués pensar del PSC”.
Evidentment al “tripartit” alguna cosa ha fallat. Ja va fallar en l’època Maragall quan el President va tenir que fer fora ERC per no donar suport a l’Estatut que ell impulsava. ERC va demostrar en aquells moments tenir poca responsabilitat de govern. Tot pensàvem que en la reedició del tripartit, alguna cosa canviaria, que haurien aprés dels seus errors, però les sortides de to i els desplantes que han fet durant tota la legislatura, han estrat nombrosos i força sonats. Era una ERC amb dos caps, el que hi havia al govern, amb Carod Rovira al capdavant i la resta del partit encapçalats per Puigcercós i Ridau que, sovint feien més d’oposició que no tasques de suport al govern de la Generalitat.
Aquestes disputes internes, cal recordar que Puigcercós va fer-se amb les rendes del partit en una maniobra una mica barroera dirigida, principalment, a fer fora a Carod. Pugicercós era el relleu natural i indiscutible i s’hauria pogut esperar, però les ganes per un part de desempallegar-se del seu adversari polític per un costat i arribar al poder l’abans possible, el van portar a fer una mena de “cop de ma” dintre del seu partit.
Una prova evident d’aquesta manca d’entesa entre qui ho va ser tot dintre de ERC (Carod Rovira) i l’actual màxim dirigent, és que el primer ja ha decidit no entrar en campanya a les properes eleccions i no apareixerà en cap acte públic al costat de Puigcercós.
Primer amb Carretero i més tard amb Bertran, ERC, aparentment s’està desmembrant. Segurament molts (la majoria) continuaran al partit de Macià i Companys, però d’altres “donaran el salt” a les altres formacions probablement més independentistes: Reagrupament i Solidaritat Catalana per a la Independència. D’ajuntar-se aquestes “dues branques”, l’estocada a ERC a les properes eleccions, sinó mortal, podria ser força significativa.
I CiU ho sap. Sap que els resultats d’Esquerra de la tardor seran inferiors als de fa quasi que quatre anys. La configuració del Parlament de Catalunya, amb l’entrada de nous partits i la possibilitat de que surti C’s, configuraran un altre panorama polític, força diferent del d’avui. Les estratègies poden ser vitals i dependran molt de la suma d’escons dels diferents partits i coalicions. Les declaracions d’ahir de l’Oriol Pujol són, per a mi, una simple estratègia.
Si CiU no treu majoria absoluta (caldrà veure si el suposat finançament il•legal del partit li acaba passant factura) s’haurà de veure amb qui suma els 68 escons necessaris per a fer a Mas president.
Les ganes de governar d’Arturo Mas i de CiU de recuperar el poder, faran que, finalment, s’aliï amb el partit o coalició que millor li vagi a l’hora d’aconseguir els vot necessaris per a la investidura. Si fos el PP, cap problema. Encara que serà molt més provable que ho faci amb alguna formació més propera ideològicament: o bé ERC o bé Solidaritat. O, qui sap, si finalment no hi haurà algun acord preelectoral i algunes d’aquestes formacions acabaran presentant-se conjuntament.

FAVES COMPTADES


Hi ha coses tan elementals com que “després de l’1 sol venir el 2”. Jo ja ho intuïa i us ho avançava el passat dia 2 amb el meu comentari:”Propera estació: els correbous”.
Després d’il•legalitzar les "corrides" de toros, era normal i força lògic que els anti-taurins volguessin prohibir totes les modalitats de bous que es fan a les Terres de l’Ebre: bous de plaça, capllaçats, embolats, retallada de vaquetes, etc. (si és que me’n he deixat cap)
El millor que podria passar als correbous és que no se’n parlés. Quan se’n parla molt, sempre hi ha qui se’n acaba recordant i els fets li poden cridar l’atenció per prendre mesures. A favor o en contra, aquest cop tant em dóna. Des dels aficionats als bous de les nostres terres, demanen que se’ls protegeixi. En canvi,m com he dit, són molts qui reclamen tot el contrari. La prohibició total. Aquest matí se’n parlava als Matins de TV3, fins i tot la qüestió plantejada anava sobre el tema. “S’han de protegir els correbous?”. La darrera vegada que he escoltat el resultat era, aproximadament d’un 45 a 55 %. Es a dir, eren més els que s’oposaven que no els que s’hi mostraven a favor. De totes formes, molt allunyats a d’altres enquestes fetes dies enrere a mitjans com el Periódico de Catalunya o el Punt on el vot en contra superava en tots dos casos el 80 %.
També el Periódico d’avui tracta el tema extensament. El titular de portada era el següent. “Ofensiva ciutadana per prohibir els correbous”. També l’editorial, amb el títol de “¿Ara, els correbous?”, parlava del tema. Però a més a més s’hi dedicaven les primeres pàgines amb il•lustració de diverses fotos fetes a la Ràpita, Alcanar, Jesús i l’Ampolla. També hi havia fotos fetes a la ramaderia bovina de Rogelio Martí d’Alfara de Carles.
No fa gaires dies, a la versió digital del Punt, hi podia llegir un comentari d’un ciutadà de Benissanet que tractava “d’anormals” als aficionats als bous. Avui, en una carta al director del setmanari l’Ebre, una ciutadana de Tortosa, també s’hi mostra a favor.
És evident que quan es parla de l’afició que hi ha als bous a les TT.E., cal puntualitzar que no tothom es partidari d’aquesta mena d’espectacles. Encara que des de les associacions taurines puguin defensar que “són una majoria”, faltaria veure-ho. No fa molts d’anys (potser 3) es va fer una manifestació que, tot l’èxit de la convocatòria, no va ser multitudinària, ni molt menys! Ara pareix que se’n vol fer un altra.
Personalment, i amb això li dono la raó al lector de Benissanet, estic més per defensar el territori contra les agressions externes, com per exemple, per a fer el possible per evitar-ne els transvasaments. Ell (el de Benissanet) afirmava que cap d’aquest defensors del bous assitia a les manifestacions que convocava la PDE. No es pot generalitzar, ja que sempre hi pot haver algú que hi estigués implicat, però en la seva majoria, penso que no.
No hi insistiré més. Prohibició, per a mi no, com tampoc calia prohibir els toros de la “festa nacional”. Si em voleu fer cas a mi, mireu de no parlar-ne molt, que no hi hagi massa enrenou i, sobre tot, caldria evitar provocacions, com les que segur que hi haurà.

Més informació a la web de la Veu de l'Ebre.

I a la Marfanta de Gustau Moreno.

dijous, 12 d’agost de 2010

CORREUS


Perdó... Volia dir “Correos”, no sigui cosa que s’enfadin els de Madrid...
A finals de junt (crec recordar que el 28) vaig fer una comanda de peces de roba a la botiga “on line” del Barça. Hi ha dues tarifes d’enviament, segons la urgència que un té en aquest casos. Com no em portava pressa vaig decidir-me per la més barata. Van passar els dies i com vaig veure que no m’arribava vaig adreçar-los un correu electrònic per a preguntar què passava. Em van respondre que, segurament, m’arribaria el 19 de juliol. Els hi vaig dir que bé, però si no m’arribava aquest dia, m’esperaria encara un altre (per prudència) i els hi tornaria a reclamar. Va arribar el 9 i res, el 20 tampoc. El 21, tal i com els hi vaig dir, vaig tornar-los a enviar un “e-mail” reclamant-los la comanda que els hi havia fet més de 20 dies abans i que, com és habitual en aquest casos, l’havia pagat mitjançant targeta de crèdit. Em van enviar un qüestionari per a que l’omplís i els hi tornés a remetre per a poder-me fer l’abonament de l’import.
Ja me’n havia oblidat i dubtava de, un altre cop, fer-los una nova comanda, quan dimarts vaig apropar-me a l’oficina de Correus.
El motiu no era reclamar-los el paquet, ja que mai havien deixat l’avís d’arribada a la bústia, era enviar un paquet a una amiga sevillana que treballa a la mateixa “empresa” que jo i amb la que mantinc una bona relació en la distància. Entre altres coses hi havia “la Guia del Delta de l’Ebre” en la seva primera versió en castellà. Ja havia pagat l’import de l’envio quan em van fer notar que volien que passes pel despatx del cap de l’oficina. Hi tenia un paquet sobre la taula i em va mostrar l’estranyesa per no haver passat a recollir-lo. Li vaig dir que ningú m’havia avisat i la resposta va ser força sorprenent: “No m’estranya!”. Evidentment una paquet pagat el vas a buscar així quan el servei de Correus te’n deixa l’avís. Una altra cosa és un paquet contra-reemborsaments que, al moment d’arribar-te no disposes dels diners o te’n penedeixes d’haver-lo demanat. No era el cas, evidentment...
Després de viure una experiència així amb primera persona, te’n adones de la raó que tenen molt quan es queixen del mal servei que ofereix Correus. I no és cap novetat... Ja fa molts d’any que la gent es queixa.
Al treballar a l’administració pública, molts empresaris et venen a reclamar certificats que no els arriben. D’aquests certificats depèn poder cobrar o no. En alguns casos o tenen raó, però en d’altres ja fa molts dies (molts més que els que cabria esperar) que ha estat tramés.
Sovint també et trobes cartes o avisos deixats sobre les bústies del bloc que no pertanyen a cap dels veïns. Ni tan sols veïns que hi van viure durant un temps i que van acabar traslladant-se a un altre domicili. No fa gaires dies la meva dona va donar-li un cop d’atenció a una repartidora.
Serà perquè es estiu i alguns dels repartidors habituals fan vacances i en contracten de nous per a fer el servei. Serà desídia per la situació interna de Correus, una empresa bans estatal i que s’ha acabat privatitzant. O serà per alguna raó no esmentada, el cert és que el servei de Correus no funciona com caldria fer-ho.
Qui no recorda aquells carters d’abans que coneixien a tothom? L’actual servei també ha acabat deshumanitzant-se.

dimecres, 11 d’agost de 2010

LA IMMIGRACIÓ, UN PROBLEMA?


Pareix que sí, al menys per una majoria dels ciutadans. Ahir mateix m’ho posava de relleu un amic que, a mode de comentari, em deixava anar els problemes que causa la immigració: robatoris, incivisme, delinqüència en general, etc.
Jo m’ho miro d’un altre punt de vista. Fa uns anys, quan la gran bombolla de la construcció requeria ma d’obra (barata) hi havia qui fomentava la immigració, fins i tot il•legal. Al final, el govern socialista, davant del problema dels il•legals, va tenir que fer una llei para que molts es poguessin acollir i convertir-se ens ciutadans legals amb drets i deures.
Però quan la crisi va arribar i l’atur es va anar incrementant a passos agegantats i la construcció va partir una brusca frenada de la que encara no s’ha recuperat, possiblement els mateixos que donaven feina als immigrants, de vegades en condicions força precàries, ara volen que se’n vagin, perquè “prenen” els ajuts als d’aquí, col•lapsen la sanitat pública, molesten a la vista i delinqueixen.
Segurament molts d’aquest que opinen així, no van tenir mai un familiar directe que, en temps del dictador, van tenir que immigrar a França, Alemanya o Suïssa, a guanyar-se un sou que aquí, amb prou dificultat tenien. El meu pare va ser un d’aquells milers i milers d’espanyols temporers que anaven primer a l’arròs a la Camarga, venien en ple estiu, sovint per a passar la festa major amb llurs famílies i se’n tornaven anar a veremar, sovint acompanyats per la dona i també pels fills. A les famílies que s’emportaven els fills, la dona, havia d’anar amb passaport de turista, ja que amb contracte no se’ls podien emportar fins que tinguessin més de 10 anys. També eren immigrants il•legals...
Recordo que quan el comboi ferroviari arribava a Figueres, calia que passessin la revisió mèdica. La manada de “borregos” baixava del tren i es dirigia cap al centre on feien les revisions. Mentre, els nens, jugaven pel tren pujant i baixant d’ell, sempre corren.
Ahir, mentre ens anàvem contestant els correus, curiosament, a la revista digital el Plural, vaig trobar una informació d’allò més interessant i relacionada amb el tema. Segons vaig poder llegir, la ultradreta espanyola infiltra militants als sindicats d’esquerres o s’aprofita d’alguns sindicalistes per a convèncer-los que el principal mal de país és la immigració, a la que cal expulsar.
De tota la “conversa” amb el meu amic, la única cosa que li vaig suggerir quan em va dir que les presons estaven massificades per culpa dels estrangers, va ser que es podria regular, amb el consentiment dels països originaris dels presos, que haguessin de complir les penes als seus propis països. I aquí els sindicats amb representació a Institucions penitenciàries, penso, tenen un gran paper que jugar. Hi ha coses que s’han d’impulsar des dels sindicats, encara que, finalment, les acaben resolent els polítics.

dimarts, 10 d’agost de 2010

LES EXPLICACIONS DE CDC


La setmana passada Arturo Mas va declarar per activa i per passiva (en més d’un cop) que CDC havia donat totes les explicacions sobre els diners que va rebre de mans d’en Millet.
I jo, ciutadà de peu, no vaig poder arribar a entendre-les. Molt probablement ha estat perquè m’esperava alguna cosa més d’en Mas i dels màxims líders d’un dels partits que conformen la federació que vol governar Catalunya a partir de la propera tardor.
Duran la comissió d’investigació oberta al Parlament de Catalunya sobre el cas Palau, molts van ser els cridats, però poc o res se’n va treure en clar. Els compareixents per CDC van negar que hi hagués hagut finançament il•legal del seu partit via Ferrovial, Palau de la Música, Fèlix Millet i finalment Fundació Trias Fargas o el propi partit...
Però ni el tresorer de CDC, Daniel Osàcar va reconèixer cap tipus de vinculació, ni tant sols quan a la “comptabilitat” que es portava des del Palau de la Música on hi constaven els ingressos, molts d’ells camuflats com donacions a la Fundació i les sortides, moltes d’elles destinades a entitats molt properes a CDC, com per exemple la Trias Fargas, esmentada amb anterioritat o a l’Àngel Colom, que va rebre diners per a poder liquidar el Partit per a la Independència que havia fundat juntament amb la Pilar Rahola, hi figurava anotat el nom d’un tal “Daniel”.
Finalment, l’Agència Tributària va acabar posant negre sobre blanc i noms als que fins llavors només eren sospites. Però tampoc en aquesta ocasió Mas va voler veure cap tipus de relació i va negar que l’informe de l’Agència Tributaria digués, allò que molts hi van poder llegir.
“Les explicacions” potser les hauran d’acabar donant davant del jutge quan s’imputi oficialment els dirigents actuals i algun dels anteriors de CDC. La denúncia davant de la fiscalia ja ha estat interposada per part dels quatre partits que donen suport al govern.
Ara només cal esperar que arribin a “cantar” i donar totes les explicacions que fins ara no han donat, encara que ells afirmin que sí.

dilluns, 9 d’agost de 2010

LA MENOR FESTA MAJOR


Per què serà que en èpoques de crisi els ajuntaments solen retallar en cultura? Es clar que quan tens la responsabilitat de governar hi ha que prendre decisions força difícils i complicades i davant de una situació com la que estem vivint, et planteges seriosament per on retalles: serveis socials, manteniment i reparacions, neteja...? Els ajuntaments tenen molt poques competències en aspectes com la Sanitat, Educació, etc. Però el pressupost d’altres àrees és molt gran, a la vegada que, en alguns casos, hi ha força gent ocupada, com ara la brigada, la seguretat, l’administració en general, etc.
En canvi al departament de Cultura hi ha poca gent treballant i quan el personal “és més visible”, la majoria són voluntaris, com ara la comissió de festes.
Ahir, el Periódico de Catalunya portava un titular força eloqüent. “Els municipis imposen la tisorada a les festes”. Encara que en pàgines interiors, s’expliquen casos com el dels barris de Gràcia i Sants de Barcelona que, malgrat la crisi, alguns carrers, han incrementat el pressupost.
Quan aquestes coses passen, es a dir, quan hi ha crisi, el que cal és posar imaginació i per unes o per altres circumstàncies, d’això en sol mancar prou.
La festa major cal que sigui molt participativa. Amb actes diversos que contemplin tots els segments de la societat, des del més petits al més grans, sense oblidar els joves, sovint el col•lectiu per als qui menys actes es fa.
Qui hagi estudiat en deteniment el programa de festes d’Amposta se’n adonarà de la baixa qualitat en general. Un programa que, com sempre, es basa, principalment, en els bous i amb el ball. (No vull arribar a pensar si un dia s’acaben prohibint els bous)
Els bous, de lluny és l’espectacle amb més públic i, aquest any, és, segons va dir el regidor responsable, un dels anys on hi ha hagut més demanda de llocs a la plaça per col•locar carros. També es cert, que alguns dels que hi solen assistir diuen que amb menys dies de bous, també estaria bé. Segurament també hi ha qui pensa que encara se’n fan pocs. Aquests darrers “viuen” per als bous i em costaria creure que anirien a veure altres tipus d’espectacles.
També he de dir que em costa creure que els grans artistes i les grans orquestres posin tot el que puguin de la seva part per a facilitar als ajuntaments i les comissions de festes municipals, el manteniment de la qualitat de les festes. Els preus són, de vegades desorbitats. És cert que si portes un artista de renom (com el cas de Sabina a Deltebre), tens els taquillatge pràcticament assegurat, però ni així t’acabes assegurant l’èxit de públic, ja que les entrades no solen ser barates.
Diu l’article del Periódico que orquestres de renom com Musicalia “paguen el preu de ser grans”. Segurament que un dels motius és l’alt “catxé” que tenen aquest tipus d’artistes. Amb preus més assequibles tindrien més feina i les festes majors podrien conservar la qualitat d’anys anteriors.
Malgrat tot el que he dit, la “crisi” a Amposta ja ve d’anys anteriors. Els successius programes de les festes majors van perdent qualitat any rere any. Ja em queixava a l’època que encara no havia entrat a l’ajuntament. Recordo quan es feia el ball al recinte del camp de futbol (i la gent no es queixava!) la qualitat dels artistes i orquestres era altíssima. Com diu mon cunyat, abans la gent dels pobles veïns preguntaven. Qui ve aquest any a Amposta? Ara no ho pregunta ningú.
Sinó recordo malament Musicalia hi havia tocat (abans es deien Janio Martí?) Eren habituals a les festes majors d’Amposta, com els Juniors, el conjunt de “casa”, i d’altres.
Tot això fa que els festes “flaquegen” per un dels seus puntals: el ball. Encara que des de la regidoria de Festes insisteixen que la participació als actes és molt alta, no hi ha cap dubte que, ens alguns d’ells podria ser força més gran.

diumenge, 8 d’agost de 2010

AMB EL PAS CANVIAT


Vicente del Bosque és el seleccionador de moda després de guanyar amb la “Roja” el mundial de futbol de Sud-àfrica. La propera setmana, la selecció espanyola juga el seu primer partit com a campiona del món, una cosa que, fins ara, mai havia fet. Del Bosque tenia l’oportunitat de fer debutar amb Espanya jugadors joves que, dintre de pocs anys, han de ser la base de la selecció espanyola, a part de deixar a la majoria dels que van jugar el mundial (sobre tot els que més partits van jugar) que fessin una òptima pretemporada per evitar lesions para quan els diferents campionats ja estiguin disputant-se.
Però a del Bosque, aquest partit l’ha agafat amb el peu canviat. Sé l’ha pres com si es tractés d’un partit seriós de la selecció i ha convocat a la majoria dels jugadors amb qui va guanyar la copa del món, entre ells, 7 jugadors del Barça. Només ha deixat a casa a Iniesta “pels problemes físics que va patir durant el campionat”.
El seleccionador espanyol no ha tingut en compte que el Barça, el dia 14 d’agost, només 3 dies després del partit de la selecció, ha de jugar el seu primer partit oficial: la Supercopa d’Espanya contra el Sevilla que, en canvi, nomé aportarà un jugador a la selecció (Navas)
És evident que, per moltes excuses que vulgui donar del Bosque (diu que no convocar els jugadors del Barça seria un greuge comparatiu amb els altres clubs -?-) el perjudici que crea al Barça és molt gran.
Tan gran que el Barça haurà de jugar amb la majoria dels suplents i, encara més majoria, dels jugadors del filial, que tot i ser uns jugadors que prometen molt, encara tenen molt poca experiència en partits decisius contra equips de la primera divisió del futbol espanyol.
Llegia ahir al diari que la majoria de les seleccions que també tenen partit el dia 11 (és una jornada d’aquelles previstes que han de jugar totes les seleccions del món mundial) han optat per deixar a casa els futbolistes que van jugar a Sud-àfrica, ja que, sé suposa, van tenir que fer un esforç extra després d’haver acabat totes les competicions de clubs.
Només el temps, quan vagin transcorrent les competicions oficials (lliga, copa, Champions, d’altres partits de la selecció) dirà, o millor dit, donarà tota la magnitud al greu error del seleccionador espanyol. Si els jugadors del Barça van caient lesionats i es perden molts d’aquest partits, potser serà el moment de demanar responsabilitats a del Bosque.
Tot plegat, pot acabar afectant no només al primer equip del Barça, sinó al Barça Atlètic que ha de jugar a la segona divisió espanyola. Mentre uns pujaran al primer equip, juvenils hauran de competir a la divisió de plata. Massa enrenou para que el Barça tingui una temporada brillant.
Em voldria equivocar, però insisteixo, la irresponsabilitat de del Bosque por influir greument en el transcurs de les competicions oficials que s’han de jugar i, com no, donarien avantatja a l’equip de la capital, la samarreta del qual, del Bosque va portar en la seva època de jugador de futbol.

divendres, 6 d’agost de 2010

SER O ESTAR


Quan de petits se’ns ensenyava gramàtica i el mestre ens explicava el verbs, sempre se’ns dia que els verbs “ser” i “estar” eren el mateix. Moltes vegades es poden arribar a confondre algunes de les seves formes i segons territoris usen la forma del verb “ser” o de “l’estar”.
Però en política, de vegades, SER i ESTAR, poden significar dos conceptes molt diferents. Em refereixo al conflicte de Madrid. Tomás Gómez és el secretari general del PSM i, com a tal, hauria de ser un el candidat a encapçalar la llista de les properes eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. En canvi, des de l’executiva es parla de l’actual ministra de Sanitat Trinidad Jiménez (una persona que sempre m’ha agradat, i no només pel seu físic) y el secretari d’estat per a l’esport Jaime Lissavetsky.
Tomás Gómez, “està” al lloc que li pertoca com a líder dels socialistes madrilenys i, per tant, hauria de tenir molts de números per a ser-ne el cap de llista.
En canvi, tant la Trinidad Jiménez com Jaime Lissavetsky “son”, per una part, els candidats preferits per la direcció nacional del PSOE, Zapatero al davant i també “son” també, avui per avui els millors col•locats per a ser-ne els caps de llista de la Comunitat i l’ajuntament de Madrid, respectivament.
Sovint, tots els partits s’omplen la boca parlant de democràcia. Fins i tot els menys demòcrates, però quan mirem cap a dintre, es a dir, quan parlem de la democràcia interna dels propis partits, ens en adonem de la poca democràcia que hi ha i, sovint, les executives imposen els seus candidats per sobre del que diuen les pròpies bases. Això és el que està passant avui a Madrid i el que ha passat infinitat de vegades.
Voleu un exemple. Em remuntaré a l’any 1983, a les segones eleccions municipals de la democràcia després de la mort del dictador. Unes eleccions que van marcar el meu camí polític, ja que el dia després va ser quan vaig acabar prenent la decisió d’afiliar-me al PSC. Us situaré a Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Poc abans de les eleccions, la militància local del PSPV-PSOE, va prendre la decisió en assemblea de que els que havia estat alcalde de Vinaròs aquells darrers quatre anys, no repetís com a cap de llista. Els caps visibles d’aquell “motí”, era el meu malaguanyat amic Rafel Genovés i un altre militant de cognom Grau. Finalment l’agrupació de Vinaròs va confeccionar una llista que va fer arribar a la comissió de llistes del partit a València. Allí la van “retocar” incloent-hi a l’alcalde (crec recordar que no era militant) Aquell tira i arronsa entre els socialistes vinarosencs i l’executiva regional, van acabar en l’expulsió d’aquells que lideraven la “revolta”, un d’ells almenys, Rafel, regidor de l’ajuntament i secretari general de la UGT del Baix Maestrat. La gota d’aigua que va fer vesar el got definitivament, van ser unes declaracions de tots dos on criticaven molt durament l’executiva regional del partit. Una manera poc elegant, però efectiva d’acabar resolent un tema que suposo feixuc per a la direcció regional.
Evidentment no puc deixar de discrepar de com es van portar els fets. Però suposo que al final, el que comptava era el resultat i els socialistes de Vinaròs van tornar a guanyar les eleccions i van seguir governant el municipi.
Alguna cosa semblant pot arribar a passar a Madrid i només els resultat electoral final donarà la raó als uns o als altres. La política, de vegades, és així de cruel.

dijous, 5 d’agost de 2010

NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES


No és que l’estiu em torna filosòfic, és l’actitud de certs polítics presumptament imputats en causes de desviaments de fons públics i finançament il•legal. També d’intermediaris que, sense ser polítics s’han aprofitat d’aquest per “apartar-se” uns bons “calerons” cap als seus comptes bancaris.
Puc està parlant del PP i els cas Gürtel (entre d’altes), puc estar parlant de CDC i els cas Palau (o UDC i els cas Treball), de Correa, d’Álvarez, de Millet de Montull... Tots donarien aquest perfil.
S’hauria de ser beneït per pensar que acabarien “cantant” i acceptant la seva culpabilitat. Fins el darrer moment i més enllà defensaran la seva innocència (o la no culpabilitat), parlaran de trames orquestrades en contra seva i de més coses.
Centrem-nos en el cas de CDC (del PP i Gürtel ja en vaig parlar prou al seu dia) i mirem l’actitud dels seus dirigents: Mas, Puig, Osàcar i companyia ho neguen tot, encara que els dictàmens fets per l’Agència Tributària demostren tot el contrari.
Els partits que conformen el govern de la Generalitat (PSC, ERC-ICV-EUA), després de les conclusions de la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya on, recordem-ho, ni s’afirmava ni es desmentia que hi hagués hagut finançament il•legal per part de CDC (Ferrovial feia donacions a la fundació Orfeó Català Palau de la Música i aquesta fundació, a la vegada, donava diners a la Fundació Trias Fargas, vinculada a CDC i també a CDC directament), van decidir portar-ho davant la Fiscalia per a que s’investiguessin els fets, davant les enèrgiques protestes dels dirigents de la formació nacionalista que ho presenten com una “caça de bruixes”.
Segurament, la tàctica de Convergència serà dilatar tot el procediment el màxim temps possible i, a ser possible, que les imputacions (en el cas d’haver-les), es produeixin després de les eleccions autonòmiques. Això permetria sofrir menys desgast electoral que de produir-se inculpacions de diversos càrrecs de CDC.
També hi ha qui vol veure una “ma oculta” que va moure tota classe de fils per a que els cos màxims inculpats del cas Palau, Millet i Montull, no acabessin a la presó després de tot el que s’ha arribat a saber del cas. Efectivament, la “ma oculta” sortiria del propi partit de l’Artur Mas. De no ser així, no s’explicaria com uns lladres confessos (aquests sí que ho són, però no van dir el mateix al principi que després quan les proves van demostrar el gran espoli del Palau de la Música) van trigar tant en entrar a la presó i a sobre, ho van ser per un altre cas.

dimecres, 4 d’agost de 2010

INTERMEDIARI MILLET


Provablement la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau no va servir para gaire cosa. A les conclusions, els ponents, no van arribar a cap conclusió, però si que van dir que no es podia ni afirmar ni desmentir que CDC s’hagués finançat il·legalment en diners procedents del Palau de la Música. Però va quedar un dubte raonable...
Ara, amb l’informe de l’Agència Tributària, un organisme del tot imparcial (i no és perquè hi treballi) s’han aclarit moltes coses. La primera i principal és que la majoria dels compareixents per part de CDC (per no dir tots), van mentir. Quan se’ls hi preguntava per la comissió del 4 % que Ferrovial pagava a la Fundació Orfeó Català Palau de la Música i que després Fèlix Millet redireccionava cap als comptes de la Fundació Trias Fargas o el tresorer de CDC, sabien perfectament de que els estaven parlant. Quan Millet parlava d’un tal “Daniel”, referint-se al responsable de finances de Convergència, i Daniel Osàcar negava que fos ell i només parlava d’una coincidència en el nom. Ara s’ha sabut que, efectivament, el tal “Daniel”, era Daniel Osàcar.
També ha quedat en evidència Felip Puig (el “famós” Felip Fuig), el vice-secretari general de CDC. Aquest matí, escoltava per la ràdio, que en el seu dia, va parlar d’una “coincidència” que entressin al Palau els diners originaris de l’empresa Ferrovial i que, de forma quasi immediata sortissin cap a CDC i desvinculava els dos fets.
Ara l’informe de l’Agència Tributària també confirma que els diners que Ferrovial pagava al Millet per la concessió d’obres tant significatives com la línia 9 del Metro de Barcelona o de la ciutat de la Justícia, també de Barcelona, y els que després anaven a parar a les arques de Convergència, eren els mateixos. Felip Fuig, un dels principals “sospitosos” en tot aquest enrenou, coneixia perfectament els fets, però també mentia.
Mentre, Fèlix Millet, com a intermediari entre els uns i els altres, s’emportava les seves bones comissions. El que no sé és si l’informe de l’Agència Tributària conclou que per “Aquesta activitat” hauria tingut que estar donat d’alta del IAE d’algun epígraf que permetés fer aquest tipus de coses, per exemple el de comissionista, o no.
Quan Pasqual Maragall era president de la Generalitat de Catalunya, ja va denunciar en seu parlamentària que CDC s’emportava el 3 % de comissió per la concessió de determinades obres a determinades empreses. En aquells moments molts van pensar que només es tractava d’un rampell del president, però el temps li ha donat la raó (i encara es va quedar curt!) Sobre aquell fet, ara penso que Maragall havia de disposar d’informació fidedigna per a fer una acusació tan greu com la que va fer.
Tots aquests fets han fet que em plantegi un dubte (també raonable): Qui m’assegura a mi que, a part de Ferrovial, no hagin més empreses que financessin il·legalment CDC?

dimarts, 3 d’agost de 2010

CARTELLS I CASTELLS


Les dues paraules tenen una estreta vinculació amb el PSC. Totes dues estan d’actualitat. I entre les dues només hi ha una lletra de diferència...
Ahir, el PSC va presentar els cartells de la seva nova imatge preelectoral. En total 5 cartells fets pels artistes Júlia Solans, Tilman solé i Verònica Fuerte, Salvatore Benintende, Natàlia Cuadrado i Pablo Martín. Són cartells molt senzills, algun d’ells en blan i negre. En un es pot veure la imatge de José Montilla amb la següent llegenda: “Segueixo creient en el superherois sense capa (ni barret) Precisament, la frase “segueixo creient”, és el denominador comú de la campanya i, fins i tot, s’ha fet una pàgina web (segueixocreient.cat) Un altre cartell força expressiu diu així: “Segueixo creient (retolat en negre) en idees vermelles (amb blau) dies blaus (en verd) paraules taronges (en groc) somnis grocs (en taronja) i el món sempre verd (en roig)
Pareix que el PSC ha volgut deixar enrere els anys de campanyes en “negatiu” que presentava el llavors secretari d’organització José Zaragoza i que, en més d’un cop, van ser criticades pels rivals i pels que no ho eren. Aquesta campanya vaser presentada pel propi president Montilla i, al meu parer, s’assembla força a les campanyes de Maragall.
El conseller d’Economia i Finances Antoni Castells va anunciar que no es presentaria a les properes eleccions. Més enllà de ser una decisió personal, evidentment, el cert es que es pot interpretar de moltes maneres. Castells, com la Tura i Erenest Maragall, han mostrat diversos cops discrepàncies, sobre tot, darrerament. Diumenge passat em donaven una opinió força interessant sobre quin potser el futur de Castells. Em deien que dependrà molt el resultat de les properes eleccions en com actuarà el encara conseller. Si el PSC amb Montilla al cap davant obté uns mals resultats electorals, Castells podria intentar fer-se amb la direcció del partit. Això donaria un gir molt més catalanista que el que té en l’actualitat el PSC.
En el cas de que el resultat de les eleccions fos força bo i el lideratge de Montilla indiscutible, el meu interlocutor no descartava que Castells acabés fundant un nou partit d’un caire molt més catalanista. Qui sap si amb altres renombrats “dissidents” del PSC.

dilluns, 2 d’agost de 2010

PROPERA ESTACIÓ: EL CORREBOUS


O simplement els bous si ho preferiu... Una vegada prohibits els toros a Catalunya el proper objectiu dels antitaurins seran els coneguts bous que es fan a les nostres comarques. Ahir mateix, alguns dels manifestants que s’aplegaven al costat de la plaça de toros Monumental de Barcelona per a protestar contra la corrida que allí es celebrava, ja es van manifestar en aquests termes. Consideren que els bous (en totes les seves modalitats) també són una forma de tortura als animals i, ja ho veureu, no trigaran massa en fer una recollida de firmes per a presentar-les al Parlament de Catalunya com una Iniciativa Legislativa Popular. Un altre cop dependrà de ses senyories. Que siguin ells qui la rebutgin a l’aproven definitivament.
No fa gaires dies ja vaig veure una enquesta a la pagina digital del Periódico on es preguntava lliça i planament, si s’havien de prohibir els correbous. La majoria dels enquestats, un 86 % (1.668 vots), s’hi mostrava a favor, contra un 13 % (186 vots) que deien estar en contra de la prohibició. I allí hi votava gent de tota Catalunya. Personalment opino que la proporció deu de reflectir el sentiment generalitat de la majoria dels catalans i de com veuen ells la festa dels bous. La diferència entre partidaris i detractors, evidentment, és molt àmplia.
No fa gaires setmanes, el Parlament, ja va intentar protegir els correbous declarant-los “festa d’interès nacional”, però vet aquí que el PP s’hi va oposar. És curiós que s’hi oposes un partit que està a favor dels toros i que, fins i tot, vol “blindar-los” portant el tema al Congrés dels Diputats.
La veritat és que no ho entenc per més voltes que li doni. Com es pot donar suport d’una manera incontestable als toros (i ja no entro si representen Espanya o només es veu com un art o una festa) i, en canvi, els bous, un modalitat taurina on no es dóna mort a l’animal i, en canvi, una tradició tant arrelada a les Terres de l’Ebre i tant vinculada a les festes més tradicionals i populars, es veig d’una manera totalment diferent, fins el punt de no voler-se pronunciar a favor i portar la resolució davant del tribunal de garanties del Parlament.
Em sembla que el PP una vegada més “ha pixat fora del test” i no ha defensat, al menys, a un sector de ciutadans de les comarques del S de Catalunya que veuen amb els bous una tradició molt arrelada a la seva terra.
A mi em se faria molt difícil defensar els bous, però igual com vaig dir en el cas dels toros no els prohibiria. El ciutadà, l’aficionat en aquest cas, ha de ser lliure de triar un espectacle.
Llibertat abans que prohibició.

diumenge, 1 d’agost de 2010

ADÉU, ESPANYA?


En un número anterior de VN, el columnista i amic, el traiguerí Vicent Sanz, va escriure un article titulat “Adéu, Espanya”. De fet, jo ja feia temps que li estava donant voltes al cap per a veure com enfocava un article sobre les tenses relacions existents entre Catalunya i Espanya des d’uns anys cap aquí.
Evidentment cal generalitzar i matisar. Ni són mai son tots els catalans ni tots els espanyols, com tampoc és dóna sempre, en tot tipus de relació.
Si s’ha de buscar l’origen d’aquesta desafectació de Catalunya cap a Espanya, cal buscar-lo en el tenses relacions dels nacionalismes més extrems. Alguns, al nacionalisme espanyol més accentuat, l’anomenen “la caverna”, mentre que quan parlem del català caldria buscar-lo entre els independentistes més radicals. Encara que poc a poc, aquests últims, han aconseguit més seguidors, sobre tot, després de la injusta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia.
Adéu, Espanya és la darrera estofa de “l’Oda Espanya” escrita pel poeta Joan Maragall, l’avi patern de Pasqual Maragall, qui fou President de la Generalitat de Catalunya. Concretament, els darrers versos diuen així:
On ets, Espanya? – no et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!
TV3, amb la darrera estrofa i afegint-hi una signe d’interrogació (?), el passat 2 de juny va emetre un documental titulat “Adéu, Espanya?” on es comparava la realitat catalana amb altres territoris autònoms de clares aspiracions independentistes. Aquests territoris són els següents: Grenlàndia (Dinamarca), Escòcia (Regne Unit de la Gran Bretanya) i Quebec (Canadà) Els moments que més van cridar l’atenció de l’espectador van ser quan es van representar escenes històriques usant els famosos “Clics de Playmobil”.
Però tornem a casa nostra per analitzar els esdeveniments més recents. El 30 de juny de 2005, el Parlament de Catalunya aprova per una àmplia majoria (només hi voten en contra el PP i C’s) la proposta del text estatutari, impulsada per Pasqual Maragall. Posteriorment, el cap de l’oposició Artur Mas accepta, en negociacions amb el cap de l’executiu espanyol Rodríguez Zapatero, una retallada del mateix a canvi no sé sap ben bé de què. Finalment aquest tex és aprovat per les dues cambres espanyoles (Congrés de Diputats i Senat) i finalment en referèndum per la ciutadania de Catalunya el 18 de juny de 2006. Se’l coneix com l’Estatut de Miravet.
El PP, així com el “Defensor del Pueblo” i en casos molt puntuals i en determinats articles, algunes comunitats autònomes de l’estat, hi presenten recursos d’inconstitucionalitat. A partit d’allí, l’Estatut, ha de passar tot un periple pel Tribunal Constitucional, amb diversos ponents que intentaran sense aconseguir-ho un text que compti amb el vot favorable de la majoria dels magistrats. Pel camí quedaran recusacions, recursos de la Generalitat i, fins i tot, la mort d’un dels magistrats. Fins arribar al passat 28 de juliol, on es vota, finalment, un text elaborar per la pròpia presidenta del TC. Han hagut de passar més de 4 anys, per a que acabi havent-hi una sentència definitiva que no ha deixat a ningú satisfet. El TC “retalla” aspectes bàsics del text original com per exemple quan parla dels símbols propis, la llengua catalana, els drets històrics, l’administració de justícia, etc.
L’anomenat “pacte constitucional” de la transició queda esmicolat i, tret de temes puntuals com el finançament i l’educació (on ja hi havia sentències del propi TC favorables), l’avenç autonomista ha estat paupèrrim, per no dir nul.
Mentre s’esperava la sentència del TC, els partits i associacions més independentistes, engeguen un procés de referèndums sobre “si els ciutadans volen la independència de Catalunya”. El primer poble en celebrar-ne un és Arenys de Munt, encetant així tota una sèrie de tongades de consultes populars que, finalment, entre finals d’hivern i la primavera passada, arriben a les Terres de l’Ebre: primer Xerta i posteriorment a Alcanar i Ulldecona celebren aquest tipus de consultes.
Encara que la participació ciutadana en les consultes és més aviat escassa, no sempre es sobrepassa el 20 % de participació, el percentatge de “sí”, s’eleva per damunt del 90 % en totes elles.
El que si que tinc clar, és que si ara es fessin de nou els referèndums independentistes allí on ja s’han fet o als llocs on encara queden per fer-se (no s’ha fet a cap gran ciutat), el percentatge de vot favorable a la independència s’incrementaria considerablement.
La gran manifestació de Barcelona de dissabte 10 de juliol amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” pot crear un punt d’inflexió sobre tot en aquell grup que fins ara es mostraven més indecisos.
És l’efecte “acció”, reacció” davant d’una injustícia greu propiciada per un recurs inacceptable d’anticonstitucionalitat per part del PP, Catalunya reacciona rebutjant la sentència i aspirant desvincular-se d’Espanya en un futur no massa llunyà.
Mentrestant encara hauran de passar moltes coses fins arribar a fer un referèndum que contempli la possibilitat d’assolir la independència amb totes les garanties legals necessàries.