O simplement estratègia electoral? Personalment m’apunto a la segona opció. Ahir, quan Oriol Pujol va dir, textualment: “La seva experiència ha sigut tan desastrosa i nefasta que no sé si Esquerra mereix estar al govern la pròxima legislatura”.
Segurament “l’hereuet” va dir el que molts socialistes pensen, però no s’atreveixen a dir en veu alta. Avui mateix, als Matins de TV3, el conseller Joaquim Nadal, ha dit que “ell no ho pensava, però que no n’estava segur que algú no ho pogués pensar del PSC”.
Evidentment al “tripartit” alguna cosa ha fallat. Ja va fallar en l’època Maragall quan el President va tenir que fer fora ERC per no donar suport a l’Estatut que ell impulsava. ERC va demostrar en aquells moments tenir poca responsabilitat de govern. Tot pensàvem que en la reedició del tripartit, alguna cosa canviaria, que haurien aprés dels seus errors, però les sortides de to i els desplantes que han fet durant tota la legislatura, han estrat nombrosos i força sonats. Era una ERC amb dos caps, el que hi havia al govern, amb Carod Rovira al capdavant i la resta del partit encapçalats per Puigcercós i Ridau que, sovint feien més d’oposició que no tasques de suport al govern de la Generalitat.
Aquestes disputes internes, cal recordar que Puigcercós va fer-se amb les rendes del partit en una maniobra una mica barroera dirigida, principalment, a fer fora a Carod. Pugicercós era el relleu natural i indiscutible i s’hauria pogut esperar, però les ganes per un part de desempallegar-se del seu adversari polític per un costat i arribar al poder l’abans possible, el van portar a fer una mena de “cop de ma” dintre del seu partit.
Una prova evident d’aquesta manca d’entesa entre qui ho va ser tot dintre de ERC (Carod Rovira) i l’actual màxim dirigent, és que el primer ja ha decidit no entrar en campanya a les properes eleccions i no apareixerà en cap acte públic al costat de Puigcercós.
Primer amb Carretero i més tard amb Bertran, ERC, aparentment s’està desmembrant. Segurament molts (la majoria) continuaran al partit de Macià i Companys, però d’altres “donaran el salt” a les altres formacions probablement més independentistes: Reagrupament i Solidaritat Catalana per a la Independència. D’ajuntar-se aquestes “dues branques”, l’estocada a ERC a les properes eleccions, sinó mortal, podria ser força significativa.
I CiU ho sap. Sap que els resultats d’Esquerra de la tardor seran inferiors als de fa quasi que quatre anys. La configuració del Parlament de Catalunya, amb l’entrada de nous partits i la possibilitat de que surti C’s, configuraran un altre panorama polític, força diferent del d’avui. Les estratègies poden ser vitals i dependran molt de la suma d’escons dels diferents partits i coalicions. Les declaracions d’ahir de l’Oriol Pujol són, per a mi, una simple estratègia.
Si CiU no treu majoria absoluta (caldrà veure si el suposat finançament il•legal del partit li acaba passant factura) s’haurà de veure amb qui suma els 68 escons necessaris per a fer a Mas president.
Les ganes de governar d’Arturo Mas i de CiU de recuperar el poder, faran que, finalment, s’aliï amb el partit o coalició que millor li vagi a l’hora d’aconseguir els vot necessaris per a la investidura. Si fos el PP, cap problema. Encara que serà molt més provable que ho faci amb alguna formació més propera ideològicament: o bé ERC o bé Solidaritat. O, qui sap, si finalment no hi haurà algun acord preelectoral i algunes d’aquestes formacions acabaran presentant-se conjuntament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada