Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc., estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida, que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom. A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum, els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure “l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides, no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions (granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol més bel•ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats taurines típiques de la nostra terra. El col•lectius anti-taurins, una vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al 80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.
2 comentaris:
L'idea de "prohibit prohibir" no deixa de ser una paradoxa banal i divertida.
Tant de bo tinguem una societat on no hi hagin ni assassinats, ni robatoris, ni maltractaments, on el respecta, la cura, l'equilibri i l'harmonia regnen.
Jo puc entendre que, sobretot quan ets jove, l'adrenalina sigue difícil d'administrar i el risc, i l'orgull individual, es cerquen com mètode de satisfacció adrenalinic.
Però, no és l'única hormona que segreguem. Ni l'única funció de l'organisme.
Ni els bous son l'únic mètode per provocar satisfacció.
L'home és prou capaç per fer espectacles i muntar emocions que no maltracten ningú, ni a n'ell mateix. Escollir-ho així, em sembla un gran encert per a tota la Humanitat.
Una prohibició és una crossa mental, necessària potser mentrestant no aprenem a caminar sense ajudes ni xafant la vida a cada pas.
El debat identitari al voltant dels bous era inevitable. També perquè hi ha cers sectors a Catalunya que de forma ignorant ho veuen com una tradició espanyola.
Ara bé, la prohibició de les corrides no es pot condicionar a abordar altres problemes amb els animals. Són coses independents, encara que per coherència hauria de tractar-se cada tema que sorgeixi. La pesca anomenada esportiva, les condicions dels animals a les granges, com moren els animals abans de ser esquarterats, com es tracta el peix i marisc,... Tractem cada problema però, no els utilitzem com argument per opinar sobre la prohibició o no de les corrides.
Personalment, que es prohibeixin o no les corrides no m'afecta. No hi vaig i no em suposa cap canvi a la vida.
Publica un comentari a l'entrada