SER O ESTAR

Quan de petits se’ns ensenyava gramàtica i el mestre ens explicava el verbs, sempre se’ns dia que els verbs “ser” i “estar” eren el mateix. Moltes vegades es poden arribar a confondre algunes de les seves formes i segons territoris usen la forma del verb “ser” o de “l’estar”.
Però en política, de vegades, SER i ESTAR, poden significar dos conceptes molt diferents. Em refereixo al conflicte de Madrid. Tomás Gómez és el secretari general del PSM i, com a tal, hauria de ser un el candidat a encapçalar la llista de les properes eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. En canvi, des de l’executiva es parla de l’actual ministra de Sanitat Trinidad Jiménez (una persona que sempre m’ha agradat, i no només pel seu físic) y el secretari d’estat per a l’esport Jaime Lissavetsky.
Tomás Gómez, “està” al lloc que li pertoca com a líder dels socialistes madrilenys i, per tant, hauria de tenir molts de números per a ser-ne el cap de llista.
En canvi, tant la Trinidad Jiménez com Jaime Lissavetsky “son”, per una part, els candidats preferits per la direcció nacional del PSOE, Zapatero al davant i també “son” també, avui per avui els millors col•locats per a ser-ne els caps de llista de la Comunitat i l’ajuntament de Madrid, respectivament.
Sovint, tots els partits s’omplen la boca parlant de democràcia. Fins i tot els menys demòcrates, però quan mirem cap a dintre, es a dir, quan parlem de la democràcia interna dels propis partits, ens en adonem de la poca democràcia que hi ha i, sovint, les executives imposen els seus candidats per sobre del que diuen les pròpies bases. Això és el que està passant avui a Madrid i el que ha passat infinitat de vegades.
Voleu un exemple. Em remuntaré a l’any 1983, a les segones eleccions municipals de la democràcia després de la mort del dictador. Unes eleccions que van marcar el meu camí polític, ja que el dia després va ser quan vaig acabar prenent la decisió d’afiliar-me al PSC. Us situaré a Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Poc abans de les eleccions, la militància local del PSPV-PSOE, va prendre la decisió en assemblea de que els que havia estat alcalde de Vinaròs aquells darrers quatre anys, no repetís com a cap de llista. Els caps visibles d’aquell “motí”, era el meu malaguanyat amic Rafel Genovés i un altre militant de cognom Grau. Finalment l’agrupació de Vinaròs va confeccionar una llista que va fer arribar a la comissió de llistes del partit a València. Allí la van “retocar” incloent-hi a l’alcalde (crec recordar que no era militant) Aquell tira i arronsa entre els socialistes vinarosencs i l’executiva regional, van acabar en l’expulsió d’aquells que lideraven la “revolta”, un d’ells almenys, Rafel, regidor de l’ajuntament i secretari general de la UGT del Baix Maestrat. La gota d’aigua que va fer vesar el got definitivament, van ser unes declaracions de tots dos on criticaven molt durament l’executiva regional del partit. Una manera poc elegant, però efectiva d’acabar resolent un tema que suposo feixuc per a la direcció regional.
Evidentment no puc deixar de discrepar de com es van portar els fets. Però suposo que al final, el que comptava era el resultat i els socialistes de Vinaròs van tornar a guanyar les eleccions i van seguir governant el municipi.
Alguna cosa semblant pot arribar a passar a Madrid i només els resultat electoral final donarà la raó als uns o als altres. La política, de vegades, és així de cruel.