BARCELONA ÉS BONA SI... (1)

BARCELONA ÉS BONA SI... (4)

ELS TRENS DELS DESITJOS

Estació de l'Aldea. 

Voler acontentar tothom pot acabar en no agradar ningú!

Ho hem vist tantes i tantes vegades... Se prenen decisions salomòniques que acaben per no convèncer ningú. Un bon exemple va ser la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, concretament entre Perafort i la Secuita, un lloc equidistant entre Tarragona i Reus. Allunyada de Tarragona i de Reus...

Sense cap mena de dubte el tren ha de ser el mitjà de transport del futur. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ho veu així quan va demanar suprimir el pont aeri entre Barcelona i Madrid per contaminant i potenciar el tren d’alta velocitat entre les dues ciutats més importants de l’estat espanyol. La seva proposta pot ser controvertida, però des del meu punt de vista no va gens desencaminada.

Però per a que el tren sigui el principal mitjà de transport de cara un futur no molt llunya, des del govern de l’Estat s’hi ha d’apostar amb força. De moment la música sona bé, ja que el vell Ministeri de Foment s’ha rebatejat com de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i que seguirà a càrrec del valencià José Luis Ábalos.

Dic que sona bé perquè els conceptes de mobilitat i agenda urbana son relativament nous i contemplen tot tipus de desplaçaments, amb la finalitat d’harmonitzar aquells que es fan tant en vehicles (autobusos, taxis, cotxes, bicicletes, patinets, etc.) amb els que es fan a peu.

Sobre el tren se’n està parlant molt durant aquests dies i més que se’n parlarà...

Estació de Sants de Barcelona.

No fa gaire podíem llegir als diaris que el trajecte en tren entre Barcelona i València es reduirà en més de mitja hora... I a nosaltres què? -Ens preguntem a les Terres de l’Ebre- Si no podrem agafar-lo...

Hi ha una cosa de pura lògica. Si un tren vol reduir considerablement el temps entre dos punts només té dues solucions: córrer més i parar menys (o totes dues coses a la vegada). Així de simple. Però també és lògic que els viatgers que es desplacin entre dos punts vulguin arribar amb el menor temps possible i per tant vulguin mitjans de transports ràpids i segurs.   

I que passa amb la resta dels punts del trajecte? És raonable que tots aquells pobles i ciutats que no gaudiran de les avantatges de tenir trens d’alta velocitat que s’aturin a les seves respectives estacions, en contrapartida, demanin que d’altres trens ho facin amb les suficients freqüències per a donar un servei òptim als usuaris. En cas contrari, en lloc d’anar cap a un futur igualitari, es seguirà creant més injustícia social i a la vegada, ciutadans de primera i tercera categoria.

Ja ho diu la cançó Azzurro d’Adriano Celentano: Los trenes de los deseos van al contrario de la realidad... Per cert, és de 1968.       

https://www.youtube.com/watch?v=qx7TKR_U8C0

BARCELONA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

A Barcelona s’hi por anar per plaer (turisme) o per necessitat.

Fa temps que sembla que una part important dels seus veïns està en contra del turisme de masses i aposta per un turisme més selecte. La veritat és que me costaria posar el límit d’on comença un i on acaba l’altre.

Però molts catalans que de tant en tant anem al cap i casal de la nostra terra, no sempre ho fem per pler. Moltes vegades hi anem per feina, estudis  i també per a ser atesos en algun centre mèdic.

Hi ha alguna manera de diferenciar qui va a Barcelona per plaer i qui ho fa per necessitat? No, suposo que no.  

A l’hora d’allotjar-te té cobraran la taxa turística sense preguntar-te el motiu de la teva estada. I si t’asseus a prendre un cafè a la terrassa d’algun bar cel centre, dintre de poc, si s’acaba fent efectiu l’increment de taxes, comprovaràs que aquella dita antiga està més en vigor que mai: Barcelona és bona si la bossa sona!

L’EFECTE IMANT

El MNAT. 

La notícia de que Barcelona vol emportar-se el Museu Nacional de Arqueologia de Tarragona (MNAT) ha creat controvèrsia. Una controvèrsia que, segons els darreres informacions va poder tractar-se d’un malentès per part de l’actual alcalde de Tarragona Pau Ricomà.

Sigui veraç o falsa la notícia, el cert és que Barcelona té un efecte imant cap a la resta de municipis de Catalunya. És el que s’anomena centralisme.

Segurament si hagués començat per aquí, i hagués posat per títol “Centralisme”, tothom hagués pensat en el centralisme madrileny. També podria valdre com exemple.

I és que seria molt difícil trobar una ciutat (jo no ne conec cap) que no sigui centralista respecte a les de la seva àrea d’influència.

O és que Tarragona (o el tàndem Tarragona-Reus si voleu)no exerceix l’efecte imant cap a la resta de les comarques de la seva demarcació?

Només uns exemples: On va l’aigua de l’Ebre? On va acabar instal·lant-se Port Aventura? (abans de prendre la decisió definitiva s’havia parlat de l’Ametlla de Mar). Mentre l’aigua del minitransvasament ha portat riquesa al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre no ha aportat res de bo.

I en política passa el mateix. Els caps de llista de les diferents formacions sempre solen ser de Tarragona o Reus. El darrer exemple d’aquest centralisme l’hem tingut en la nominació de Noemí Llaurador (de Reus) davant altres candidats com l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs.

L’any 1984 durant un congrés del PSC a les Cotxeres de Sant de Barcelona vaig conèixer Jaume Custodi, diputat al Congrés i fill de Santa Coloma de Queralt. Me va dir que a les eleccions del 82 la candidatura del PSC per Tarragona havia estat molt descentralitzada. I m’ho deia com un fet inusual. El cap de llista va ser Jaume Antich, alcalde d’Ulldecona, segon Ignasi Carnicer (seria alcalde de la Selva del Camp) i el propi Jaume Custodi. No havia ningú ni de Tarragona ni de Reus! Un fet així no ha tornat a passar.

Mes exemples. Ara el centralisme de Tortosa cap als pobles de la seva zona d’influència i que no només són de les Terres de l’Ebre.

Històricament Tortosa ha tingut un efecte imant cap a la resta de les comarques de l’Ebre, però també del Baix Aragó i de les Comarques dels Maestrats i els Ports. Fins no fa tants anys, encara hi havia gent de Maestrat que anaven a l’Aliança.

Un fet que va fer possible que això passes va ser la connexió de Tortosa amb els autobusos de la Hife. Mentre la majoria de línies surten o acaben a Tortosa, d’altres poblacions com Amposta només són una parada en el trajecte.

Si li sumem que el Verge de la Cinta i altres clíniques també se troben a Tortosa, comprendrem perfectament el perquè la necessitat d’anar-hi. Portar gent a Tortosa va afavorir el comerç i, per tant, la prosperitat.  

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.

Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.

Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  

L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...

Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.

Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.

Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.

Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

Noteu la diferència entre tots dos casos?   

MÉS INFORMACIÓ: 

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://politica.e-noticies.cat/totes-les-pressions-de-torra-a-santa-coloma-de-farners-124743.html

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20190617/insultos-ada-colau-no-es-democracia-articulo-opinion-najat-el-hachmi-7509221?utm_source=facebook&utm_medium=social&fbclid=IwAR1TafUZjgvkO64UDwBTYGaabTgduaGX52YgsHOB33-MOy-RPRG65g_zt5E

‘AL FINAL’

Camí dels Bandolers (Sant Carles de la Ràpita) Una de les rutes que
seguien els estraperlistes per a creuar el Montsià des de Freginals.  

Sabeu que era l’estraperlo? Tot i que l’origen de la paraula era molt diferent, amb el nom d’estraperlo se coneix la venda il·legal de productes després de la guerra Civil Espanyola. Avui ho anomenaríem mercat negre.

Després de quasi 3 anys de guerra civil, l’escassetat de productes, sobre tot alimentaris a Espanya va ser molt gran. Van ser anys de cartilles de racionament per a poder aconseguir productes bàsics com el pa, sucre, carn, etc.

Per aquest motiu, molta gent intentava vendre l’excedent de les seves collites de forma clandestina i sempre mirant de no ser enxampats per la Guardia Civil. Imagineu-vos les estratègies que se feien servir per mirar de burlar el control policial... Camins poc transitats, amagatalls inversemblants, etc.

A la Galera s’explica que la tia Chavarria va anar a Barcelona a fer l’estraperlo. En aquell temps a Barcelona hi circulaven els tramvies, uns pocs cotxes, entre ells algun taxi, i encara carruatges i bicicletes.

La tia Chavarria va agafar un tramvia. Anava cap a un final incert... Tan incert que l’únic que pretenia era anar el més lluny possible del seu origen.

Els tramvies, com ara passa amb els autobusos, feien sempre un recorregut i la parada final coincidia amb la inicial.

Després de donar una volta o qui sap si més, el cobrador, en veure que aquella dona no havia abaixat en lloc, sé li va apropar i li va preguntar?

-Vostè on baixa?

-Jo? Al final! –li va respondre la tia Chavarria-.

Des de llavors a la Galera va queda la següent dita: Al final, com la tia Chavarria.      

ELS SEMPRE CONTROVERTITS NOMS DELS CARRERS

Des del passat 15 d’abril Pepe Rubianes, l’actor galaico-català té dedicat un carrer de Barcelona. S’ho mereix! Pepe Rubianes, tot i que mai parlava català, va ser una persona integrada a la nostra societat, sobre tot a la de Barcelona i que, a part, deia el que pensava amb molta gràcia. Tot i que també tenia els seus detractors, crec que majoritàriament la ciutadania de Catalunya el tenien en gran estima.

Però per a posar el seu nom a un carrer, sé li ha tingut que treure a una altra persona. En aquest cas a l’almirall Cervera. I no sense controvèrsia.

Qui era l’almirall Cervera? Pascual CerveraTopete va ser, com el seu títol indica, un almirall de la Marina de guerra espanyola que va arribar a ministre. Quina és la seva relació amb Barcelona? En principi sembla que cap (al menys no figura a les seves dades biogràfiques de la Viquipèdia) Se mereixia portar el seu nom un carrer de Barcelona? Tot i els seu brillant historial tan com a militar com polític, no sembla que actualment donar nom a un carrer de Barcelona entre dintre de la lògica.

Com ja he escrit moltes vegades, als nomenclàtors de les ciutats i pobles hi ha molts noms que ara no sé posarien. Només un exemples d’Amposta: Agustina d’Aragó, Isabel la Catòlica, Melilla, Larraix... Alguns d’aquests noms tenen un origen incert i fins i tot és impossible esbrinar d’on venen com el de Doctoral Martínez.  

Quan s’ha de canviar algun nom del nomenclàtor no se pot fer al tun-tun, sinó que cal fer-se amb rigor i havent-t’hi  estudiat cas per cas cadascun dels noms susceptibles de ser canviats.

Una anècdota dels anys 80. A Roquetes hi havia un carrer anomenat de Milans del Bosch. Com sabeu, el general Jaime Milans del Bosch va ser un dels generals colpistes del 23-F.

Davant la pressió popular, l’ajuntament de l’època va d’haver de canviar el nom pel de la Gaia (crec), que és el que surt del carrer Major pel costat mateix de l’església. Però què passava? Què el Milans del Bosch al que estava dedicat el carrer no era Jaime, sinó Francesc Milansdel Bosch i Arquer que va arribar a general per mèrits de guerra i que està considerat un heroi català. Era el rebesavi de Jaime Milans del Bosch i Ussia.   

ELS IONQUIS DE L’AIGUA

Genial acudit de Roto publicat al País a principis de la dècada passada.

Ahir dia 2 de febrer se va commemorar el dia mundial de les zones humides. El dia anterior Francisco Jódar, Conseller murcià de l’Aigua, Agricultura, Ramaderia i Pesca deia el següent:   

-L’aigua dessalada no és suficient, fan falta transvasaments.

A més a més afegia:

-Hi ha que moure l’aigua i fer transvasaments facilitar cessions de drets entre conques, crear bancs d’aigua...

-Tenim que acabar amb la guerra de l’aigua i arribar a acords.

-Manquen infraestructures per a portar l’aigua a aquells llocs on la necessiten.

Manifestació Sant Jaume.-Deltebre (30-03-2014)

Desgraciadament les peticions de fer grans transvasament són cícliques. El Pla Hidrològic Nacional que va ser aprovat l’any 2001 no va ser el primer intent d’emportar-se l’aigua de l’Ebre ni, tal com ens temíem en aquell moment, l’últim. Això sí, hauria segut, d’haver-se dut a terme el més gran de trots ja que contemplava el transvasament de 1.050 Hm3 principalment cal a les zones de Llevant i Múrcia, però també cap a Barcelona.

Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre en han advertit sovint que la batalla per l’aigua no se pot donar mai per acabada. Després de que el govern de Zapatero redactés un altre pla on s’excloïa la captació de l’aigua de l’Ebre, que jo recordi, hi ha hagut al menys 5 grans manifestacions més: Amposta (15-05-2008), Barcelona (30-05-2010), Sant Jaume-Deltebre 30-03-2014, Amposta (7-02-2016) i Barcelona (5-06-2016)

Una de les coses que tenim clares els que defensem el Delta és que per molta aigua que s’acabés transvasant, els seus receptor mai ne tindrien prou i sempre n’acabarien demanant més. Això és precisament el que està reclamant Francisco Jódar. D’aquí que l’anomeni a ell i a aquells que com ell pensen com a ionquis de l’aigua.

Amposta (7-02-2016)

Desgraciadament, aquest ionquis de l’aigua tenen a les nostres terres uns aliats importants. Quan Jódar parla d’arribar a acords té molt clar amb qui ho té que fer: amb els regants que estiguin disposats a vendre-la. I avui per avui aquests regants tenen un nom: Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.

Tot i que també de forma més encoberta ho han intentat amb una altra comunitat de regants: Els del Canal Xerta-Riu Sénia. Abans quan us parlava de que els projectes de transvasaments n’hi ha hagut molts, la primera finalitat d’aquest canal havia d’estar portar aigua als la siderúrgia de Sagunt, però en arribar la crisi d’aquest sector a principis dels anys 80, va quedar paralitzat.

Durant els anys més intensos de la lluita antitransvament (2000-2004) el projecte de portar aigua cap al sud a través d’aquest canal va tornar a revifar. Per aquells que no coneixeu la zona com me la conec jo, us diré que els últims indicis de canal acaben just al costat de la carretera que va de la Galera a Ulldecona per la Miliana, prop del quilòmetre 4. En aquell temps se va marcar el terreny per on havia de continuar amb uns claus. Anys més tard es van tornar a reiniciar les obres, però com que infraestructura estava molt malmesa se va optar en refer tot el canal amb noves peces de formigó col·locades dintre de la llera de l’antic canal.

Barcelona (5-06-2016)

La pregunta que sempre ens farem serà: Necessiten tanta aigua a Múrcia? Se sap que des de fa dècades s’han preparat milers d’hectàrees de regadiu de forma il·legal. Però a part d’això, quan costaria tota la infraestructura que encara queda per a fer? A qui beneficiaria? No puc contestar a la primera pregunta, però si a la segona: a les grans constructores i als bancs.

A partir d’aquí que cadascú pensi el que vulgui amb tota llibertat...     

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

UNS RESULTATS PREVISIBLES

Barcelona.

L’Ajuntament de Barcelona va donar a conèixer el passat dimarts un estudi sobre mobilitat. Tot i que no he pogut analitzar els resultats perquè no els he trobat publicats en lloc (potser és que no els he sabut buscar), pel que vaig escoltar primer a la ràdio i després a la tele, els resultats eren més que previsibles.

L’estudi es va fer dividint els usuaris en 4 grups (normal): vianants, bicicletes, motos i cotxes.

Primer que res sé van poder extreure dues conseqüències:

-Què tots els grups culpen als altres dels problemes diaris que pateix la ciutat.

-Que cap grup (en general) accepta les seves pròpies infraccions.

El grup dels motociclistes és el que més sé queixa , sobre tot del poc respecte que els hi tenen els altres grups. Però paradoxalment és el grup que més infraccions comet.

El grup dels automobilistes és el que més segur sé veu.

Els ciclistes estan molt criticats per la manca de civisme, ja que hi ha llocs on solen conviure amb els vianants i aquests sé veuen molt insegurs davant la presència de les bicicletes.

Una vegada un alcalde d’Amposta me va dir que era un expert en temes de mobilitat. Va ser un elogi gratuït perquè de cas no me’n va fer gens ni mica. No sé si sóc o no un expert, però si sovint opino sobre aquest tema vol dir, al menys que m’interessa. A part d’això trobo que les meves conclusions solen tenir sentit.

Barcelona.

Podria presumir dels 15 punts que encara conservo del carnet de conduir, però és perillós fer-ho, perquè qualsevol dia n’he puc fer alguna i veure com me’n treuen uns quants i deixo de ser verge (be, sempre me quedarà el cognom)   

Ho he dit alguna vegada. El col·lectiu que ha de vigilar més són els vianants, ja que és el col·lectiu més feble. Fa 4 anys vam anar a Zagreb i allí les bicicletes solen compartir les voreres amb els vianants. Davant de la proximitat d’alguna (quan la veies, perquè de vegades te venen pel darrere i no les veus), m’espantava. Però no sé si serà per la experiència que tenen, durant els 3 dies de la nostra estada no vaig veure cap accident.

Zagreb. 

Els grup dels ciclistes és els que va a continuació dels vianants. La bicicleta és un element poc estable i les proteccions que té (tot i que darrerament és obligatòria anar en casc), són similars a les dels vianants o sigui nul·les.

Després venen els motociclistes que tot i que es veritat que van millor equipats que els ciclistes, la velocitat, la imprudència i el pes de la màquina (quan sé tracta de motos de gran cilindrada) fan que també sigui un grup molt feble. He de reconèixer que no he tingut mai carnet de moto i, per tant, mai he conduit una moto. Però sóc prou equànime per a valorar les actituds de una gran part dels motociclistes i sí, estic molt d’acord amb l’estudi: els motociclistes són els que més temeràriament circulen per la carretera. Encara recordo una carrera que vaig trobar fa uns anys mentre baixava pel port de la Teixeta baixant de Montblanc.

El darrer grup, els dels automobilistes són, sense cap mena de dubte els que poden sentir-se més segurs, sobre tot pel que es coneix com a seguretat passiva (airbag, cinturons de seguretat, reposacaps, etc.) Tot i això no vol dir que no cometin infraccions. Si voleu, un dia podeu fer una proba. Seieu una llarga estona prop de la cruïlla entre l’avinguda de Catalunya i el carrer Amèrica d’Amposta. Tant per als que pugen com per als que baixen per l’avinguda, hi ha un stop (en vertical i en horitzontal) La majoria dels cotxes que s’aturen  és perquè veuen els cotxes que s’apropen pel carrer Amèrica. Sinó ne ve cap, se’l salten a la torera.     

Zagreb.

La marca Barcelona, tocada però no enfonsada

Avui el Periódico parta el següent titular: La marca Barcelona, tocada però no enfonsada.  

No recordo haver llegit fins ara cap notícia, article d'opinió, etc. que parlés de la marca Barcelona. 
En canvi el passat dimarts vaig publicar un comentari amb el títol de la marca Barcelona perd força, com a conseqüència de la no concessió a Barcelona de l'Agència Europea del Medicament. 

Si no el vau llegir i voleu fer-ho, us el enllaço: http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2017/11/la-marca-barcelona-perd-forca.html

LA ‘MARCA BARCELONA’ PERD FORÇA

Com sabeu, Barcelona s’ha quedat sense l’Agència Europea del Medicament, una petita joia si ens atenem a les opinions que s’han donat sobre aquest ens.

De fet, Barcelona no va arribar ni a la final, ja que va ser eliminada en primera ronda com si de de la Champions League se tractés. I a partir d’aquí els retrets mutus entre el Govern d’Espanya i els polítics catalans que fins fa poc controlaven el de Catalunya han pres el protagonisme informatiu.

En aquest cas, la gran pregunta és:

-Qui va ‘matar’ que l’Agència Europea del Medicament vingués a Barcelona?

I des de la meva manera de veure i entendre les coses, de resposta només n’hi ha una:

-Entre tots la van matar i ella sola es va morir...

Si escoltem els membres del Govern d’Espanya, com per exemple a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, la culpa és de l’independentisme català. En canvi si escoltem els polítics catalans, segons Puigdemont, la culpa va ser la violència de la policia espanyola l’1-O i si qui opina és Antoni Comín, el darrer Conseller de Salut, és per culpa de la corrupció espanyola. Tendim més en veure la palla al l’ull aliè que no la biga en el nostre propi.

Parlant de Puigdemont, no crec que la seva actitud durant l’estada a Brussel·les hagi afavorit per a res la candidatura de Barcelona. Recordeu que fa uns dies va atacar dura i obertament la Unió Europea.

Segurament tots diuen la veritat, però la seva pròpia veritat. Ningú fa autocrítica i assumeix la seva responsabilitat. Quina pena!

El fet de l’existència de corrupció a Espanya és públic i notori. Però no ho és menys la corrupció a Catalunya. Deixant de banda casos com el 3% o Palau de la Música, en centraré amb els casos de corrupció a la sanitat pública. ¿O és que ningú se’n recorda de casos com el de Innova, que va arribar a esquitxar fins i tot Amposta? ¿O els que va denunciar la revista Cafè amb llet que dirigien Albano Dante Fachin i Marta Sibina, com per exemple les irregularitats de la Corporació Salut Maresme i la Selva, extensible a tot el sistema sanitari català?

També s’ha posat en dubte la manera d’escollir la seu, més pròpia del Festival d’Eurovisió que no d’una cosa tan seriosa com la d’un ens europeu que aporta grans beneficis econòmics, a part de prestigi internacional. Itàlia per exemple, que presentava Milà com a candidata, va ser el país més bel·ligerant a l’hora d’apuntar directament amb el dit cap a l’independentisme català com a causa d’inestabilitat política per a desprestigiar la candidatura de Barcelona. Més que presentar el mèrits propis semblava que presentaven demèrits dels seus rivals. 

Amb el descart de Barcelona s’ha posat en evidència un mal del que ja es ve patint des de fa temps: la marca Barcelona perd força. Barcelona se va guanyar un nom al món després de l’èxit dels Jocs Olímpics del ’92. Parlar de Barcelona era parlar de Catalunya, potser més. Ara en canvi està perdent pistonada en tots els terrenys: financer, comercial, turístic...

De Napi a Diari de Tarragona. 

Potser seria necessària l’organització d’un altre gran esdeveniment per a donar-li un nou impuls que la tornés a col·locar allà on estava, però m’ensumo que ara mateix, els nostres polítics (tots, els d’aquí i els d’Espanya) estan més preocupats per un tema en concret que no per a resoldre'n d'altres molt més importants a curt i mitjà termini i que acabarien beneficiant a tot el conjunt dels seus ciutadans. 

CATALUNYA ESTÀ TOCANT FONS

Les Rambles de Barcelona. 

Econòmicament parlant, Catalunya està tocant fons.

Cada dia els mitjans de comunicació espanyolistes (A3, la Sexta...) i fins i tot els d’aquí que estan en contra de que Catalunya sigui independent (El Periódico, la Vanguardia...) ens donen les notícies econòmiques negatives. Primer van començar les grans empreses a canviar el seu domicili social. Tranquils ens van dir els nostres governants, no passa res... Més tard el domicili fiscal, aquell en el que es tributa al fisc. Segons algunes informacions perilla la seu de l’Agència Europea del Medicament que de Londres havia de venir a Catalunya. També s’ha dit (tot i que hi ha veus que ho neguen amb rotunditat que el Mobile World Congress podria deixar-se de organitzar a Barcelona. També han baixat les reserves hoteleres de Barcelona i paral·lelament l’ocupació de les mateixes. Heu vist que bé! Fa uns mesos els barcelonins posaven el turisme com un dels principals problemes de la ciutat, ara, pel que sembla, el problema està en vies de solució. Les vendes del comerç minorista han baixar un 30%, segurament per la baixada del turisme. Els espanyols boicotegen els productes catalans. Si fa uns anys va ser el cava, ara sembla que s’ha generalitzat més.

Però encara hi ha una notícia molt més alarmant i de la que informava ahir Antena 3: També han baixat els ingressos de les escorts!

Què és una escort? Us he de reconèixer que jo no sabia qui eren, però dintre del context de la informació ho vaig comprendre perfectament: les putes de luxe. Tot i que la Muy Interesante ens aclareix que aquestes senyores que solen acompanyar els executius durant els congressos, reunions, festes, etc. poden oferir sexe o no...  Cal aclarir també que cada vegada hi ha més homes al sector que ofereixen els mateixos serveis.

La que va entrevistar ahir A3 estava visiblement consternada davant la possibilitat de que, finalment, Barcelona ja no sigui la seu del Mobile World Congress.

-Abans ens contractaven per un parell d’hores i ara el temps s’ha reduït a la meitat; ni en els pitjors temps de la passada crisi econòmica havia baixat tant la feia –reconeixia l’escort-.

De veritat, no sé on anirem a parar. Caldrà buscar una solució ràpida i eficaç. Recordo que fa uns anys a Tarragona atracaven portaavions de la marina Nord-americana i ho feien allí perquè el de Barcelona no tenia el calat suficient. Potser a hores d’ara el problema ja s’ha solucionat perquè els creuers que hi atraquen també tenen unes dimensions considerables.

Per tant, per a pal·liar el problema, no us semblaria raonable que deixen atracar els portaavions? Potser els mariners no anirien amb escorts, però segur que farien ús de les professionals del sexe de tarifes molt més reduïdes.  

ELS VERITABLES PROTAGONISTES

Tot i que els mitjans de comunicació no solen parlar d’ells, de vegades aconsegueixen medalles... No són medalles olímpiques, no comporten cap record mundial, ni europeu, ni tan sols nacional... Però són medalles d’or al reconeixement a les seves tasques humanitàries al servei de la societat.

Si divendres va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va distingir els cossos de seguretat i serveis d’emergències amb la medalla d’or per la tasca que van dur a terme després dels atemptats de Barcelona, ahir diumenge va ser el Parlament de Catalunya qui va fer el mateix reconeixement atorgant-los també la medalla d’or per la seva labor durant els atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d’agost.

L'acte va comptar amb la presència de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i del President de la Generalitat Carles Puirdemont.

Entre els qui van rebre la medalla, Paco Túnez, amic i company de treball (les fotos que il·lustren aquest text me les va enviar ell anit)

Paco porta quasi 30 anys sacrificant-se pels altres. Va començar com a voluntari de la Creu Roja de Tortosa i ara és el cap d’Emergències de la Creu Roja a la província de Tarragona.

Els dies posteriors a l’atemptat va ser el cap d’Emergències de l’aeroport del Prat. Dirigia un grup de gent, entre ells psicòlegs, que rebien als familiars de les víctimes dels atemptats terroristes.

Paco (com tota la resta dels distingits) és mereix aquet reconeixement amb escreix.

Moltes felicitats Paco i un plaer poder compartir amb tu amistat i treball.    

ORGANITZACIÓ, GESTIÓ I INFORMACIÓ

De Faro a Diari de Tarragona.

És un fet contrastat que, en tota organització, sempre s’aprecien més errades des de dintre que des de fora. Sovint, des de fora, sé té una falsa sensació d’eficàcia quan en realitat no és així.  

Ho estic dient per la gestió dels recents atemptats. Després dels actes terroristes de Barcelona, Cambrils i Alcanar Platja, hi va haver una sensació generalitzada de que els Mossos d’Esquadra havien actuat amb una eficiència digna d’elogi. Però segons una font que va col·laborar colze amb colze amb la policia autonòmica i els cossos d’emergència, des de dintre es van poder constatar mancances importants. Un exemple? La segona explosió del xalet d’Alcanar Platja va agafar tothom per sorpresa.

Però on hi va haver manca de eficàcia o bé descoordinació va ser abans de que succeïssin els fets esmentats. Segons el Periódico de Catalunya, què ja ho venia dient des del dia següent dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el comandament dels Mossos d’Esquadra van rebre el passat mes de maig un avis d’alguna agència d’intel·ligència dels Estats Units sobre un hipotètic atemptat a Barcelona, especialment a les Rambles.  

El punt culminant d’aquesta informació va arribar ahir (31-08-2017) quan el Periódico va publicar la suposada nota que havia rebut la policia catalana juntament amb un ampli reportatge signant per l’Enric Hernández, director del diari, en un gest inusual, ja que poques vegades el director d’una publicació signa contingut més enllà d’un article d’opinió. Des del meu punt de vista és un gest de responsabilitat de voler assumir les crítiques que, amb tota seguretat, pressentia que anaven a rebre.

La gran errada que va cometre el Periódico va ser voler presentar la informació que havien obtingut de l’avís als Mossos sobre l’atemptat de Barcelona en forma de document remès per la CIA. Sobre aquest punt no sé si algú li va colar un gol al director o comptava amb el seu beneplàcit. El que va quedar clar és que va ser el blanc de totes les crítiques, fins i tot de Julián Assange, fundador de Wikileaks.

Comprendreu que era del tot impossible llegir els milers de comentaris que va tenir l’edició digital del reportatge (més de 4.000), però ràpidament intuïes la seva procedència. Des dels sectors més independentistes (que fa temps que li tenen ganes al Periódico) se van acarnissar amb el tema de la reproducció de la nota, mentre que una bona part de la resta d’usuaris criticaven obertament la forma en que les màxims responsables dels Mossos havien gestionat afer de l’alerta terrorista. A saber, tant el President Carles Puigdemont, com el Conseller d’Interior Joaquim Forn, com el Major dels Mossos Josep Lluís Trapero van negar primer l’existència de l’alerta per a després confirmar que, efectivament, havien rebut un avís de baixa intensitat d’una altra agència d’intel·ligència indeterminada (no van aclarir la seva procedència) però que s’havia decidit no donar-li credibilitat. En canvi, per exemple, si se va donar credibilitat quan es va donar l’avís de que Younes Abouyaaqoub, el conductor de la furgoneta que va causar les morts a les Rambles, se’l havia vist prop del poble de Subirats a la comarca de l’Alt Penedès...

Anem a veure, per a què ens entenguem... Quins requisits ha de complir un avís terrorista per a fer-li cas? En una situació d’alerta terrorista de nivell 4 sobre 5, es pot permetre no investigar qualsevol tipus d’amenaça terrorista vingui d’on vingui?

El fets me semblen d’una gravetat extrema i comparables a la gestió d’enrenous que sovint han protagonitzat alguns membres del PP i que tantes crítiques s’han emportat, tant dels partits de l’oposició com d’una part important dels mitjans de comunicació.

Acabaré amb una reflexió. Si com he dit una mica més amunt, l’alerta terrorista abans dels atemptats era de 4, amb la constatació que hi ha un risc real de que es pugui tornar a atemptar (tothom va poder veure el vídeo d’Estat Islàmic amenaçant Espanya), per què no es passa al nivell 5?

Com deia l’eslògan d’una coneguda marca antiparasitària, més val prevenir que haver-se de rascar!  

Oi que m’enteneu?               

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 28

Desembre de 2016. 

L’ACCIDENT DE SALOU

És evident que el risc zero no existeix. Ni en terrorisme ni en accidents. Per moltes mesures que es prenguin mai es podrà garantir al 100% que no hi haurà cap atemptat o no passarà un accident.

En els casos d’accidents està bé que sé facin campanyes de sensibilització (la que està fent actualment la DGT de la Generalitat me sembla sublim) però és evident que l’objectiu de víctimes zero no s’assolirà mai, desgraciadament...

Tot indica que a l’accident de Salou d’ahir on van morir 5 persones (totes les ocupants d’un tot-terreny) va ser per culpa d’un error humà. Segons els testimonis el tot-terreny va voler esquivar un cotxe que tenia la porta del conductor oberta i va xocar frontalment contra un autobús interurbà on, a part del xofer, hi anaven 11 persones, sortint totes il·leses. Al volant, tota precaució és poca. Insisteixo, el risc zero no existeix.

La porta del cotxe s’ha d’obrir alguna vegada, està clar,però primer cal mirar pel retrovisor si s’apropa algun vehicle. I no vull dir amb això que la culpa sigui del conductor, perquè també va poder tractar-se d’una distracció del conductor del tot-terrenys que, pel que sembla era l’únic que portava el cinturó de seguretat del vehicle cordat. La qual cosa també demostra que portar el cinturó (allò que es coneix com a seguretat passiva) tampoc és garantia de que ens salvarà la vida. Hi haurà més probabilitats de que puguem sortir més ben parats de l’accident, però les garanties tampoc seran mai del 100%. 

   

BARCELONA DESTINACIÓ TURÍSTICA

Com canvien les coses en uns pocs dies. El tema de la massificació turística de Barcelona ha estat un dels més controvertits i debatuts de l’estiu. Campanyes i accions (més o menys afortunades)en contra del gran nombre de turistes que rep la Ciutat Comtal. De sobte un fet imprevist i tràgic ho va canviar tot: l’atemptat del 17 d’agost.

Com sabeu, les Rambles són uns del llocs més concorreguts de Barcelona. La densitat de visitants que les passegen diàriament és molt gran. Quasi tant com en una manifestació. Per tant, es pot assegurar que el lloc no va ser triat a l’atzar, sinó fruit d’un ampli coneixement de Barcelona.

Ara s’està valorant si l’atemptat pot repercutir negativament amb el turisme. De fet les cancel·lacions de places hoteleres han estat mínimes (en torn a l’1%), encara que segons els experts, passats uns mesos la incidència potser més gran.

La meva opinió personal és que l’efecte dels atemptats sobre el turisme serà pràcticament nul i passat un temps ningú que vulgui viatjar a Barcelona pensarà amb l’atemptat i els seus efectes.

‘FELIÇ’ ANIVERSARI

Avui es commemora un d’aquells aniversaris que de no ser pels mitjans informatius, ens passaria per alt a tothom: La firma de l’acord de govern entre el PP i C’s.

El document de l’acord entre tots dos partits contempla una sèrie d’exigències de C’s, com no podia ser d’una altra manera. Ningú sol donar un xec en blanc...

Ara bé, una cosa és el pacte i l’altre el seu grau de compliment. Sobre això, els mitjans de comunicació ens diuen que el PP l’ha incomplert pràcticament tot.

Lluny de protestar, el partit de Rivera i companyia demostren bona sintonia amb els populars, tal i com s’ha d’esperar de dos partits que representen a la dreta espanyola.