PER UN GRAPAT D’EUROS (Catalans)

Catalunya tindrà pressupostos o no en tindrà?

Si no hi ha pressupostos haurà referèndum?

Anem cap a un avançament electoral?

Es tornarà a presentar Mas?

Aquestes deuen de ser les preguntes que més s’estan fent ara mateix la major part de la classe polític catalana.

La CUP estira i no s’arronsa, mentre que Junts pel Sí cedeixen però no el suficient com per acontentar als únics que, pel que sembla, li poden aprovar els pressupostos.

La situació és bastant similar a la de trobar-se a un carreró sense sortida o al nou concurs que s’està fent ara mateix a TV3 en substitució del Gran Dictat: Tot o res. I quan es juga a aquest joc, no cal ni dir-ho, és molt arriscat.

La darrera concessió que JxS ha fet als cupaires ha estat acceptar augmentar de la plantilla de professors per al curs vinent i gravar els vehicles que més contaminen.

Però els diputats de la CUP demanen apujar l’IRPF a les rendes més altes, les que superin els 60.000 euros bruts anuals, així com l’impost de successions i donacions que, evidentment , afectaria més a les famílies amb més patrimoni.

Suposo que tu, amic lector, com jo, la mesura no té sembla malament. Si han de pagar els que més tenen, endavant... Mentre no toquin les nostres butxaques...  Llavors perquè els de JxS no volen. Suposo que algú ha calculat quan es podria recaptar de més i quins forats podrien tapar-se dels comptes de la Generalitat.

Bé, jo aquí matisaria una cosa. Suposo que els que no volen són els del PDEcat (com sabeu l’antiga Convergència. És evident que una part important de la classe benestant han votat tradicionalment CiU. A part és una classe molt influent amb qui volen mantenir una bona relació. Apujar-los els impostos suposaria trencar aquesta situació amb les conseqüències negatives que això podria comportar de cara el futur.

Què pensa sobre aquest tema ERC? Difícil saber quina és l’opinió generalitzada d’ERC, ja que no recordo que s’hagin pronunciat sobre aquest tema, segurament per no erosionar les relacions dels dos partits majoritaris que conformen JxS. Ara bé, si voleu que us doni la meva opinió, ERC estaria molt més prop de les posicions de la CUP que no de la dels seus socis de candidatura i govern.

Fa uns dies vaig llegir unes declaracions d’un dirigent del PDEcat (no recordo qui) que deia que la formació (quan encara era CDC) ja va sacrificar a Mas. Va sacrificar a Mas amb tot el dolor que els va causar la mesura i perquè, tal com deia al començament, quan es juga a tot o res, has d’estar disposat a perdre.

L’aprovació del pressupost està en mans de l’assemblea que les CUP faran dissabte. Ara només s’ha d’esperar que no acabi en un empat a 1.515 com ja va passar a finals de 2015.

Si els militants de la formació anticapitalista donen el vist i plau per aprovar els pressupostos, el més previsible és que vagi tot com està previst. Ara bé, si la resposta és no, s’haurà d’anar a l’avançament electoral que, a hores d’ara sembla que beneficiaria a ERC més que a cap altre partit.

La passada setmana va ser l’aniversari de Sergi Saladiè, diputat per les CUP per Tarragona, i quan el vaig felicitar ja li vaig dir: no cediu ni un mil·límetre. Es clar que no depèn només d’ell.

QUE TORNEN, QUE TORNEN...

Es diu que els vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els necessita.

Així ho va anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola és: España antes roja que rota...  I tot sembla indicar que va camí de trencar-se.

Mireu per on, superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar. Espanya el necessita més que mai!

Primer va renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència de la FAES (la fàbrica de idees dels populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els catalans. Més ma dura és el que es necessita.

No sé si fent el joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se la Maridolo són el terrorisme gihadista i l’independentisme català.

De moment tot indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.

I a Catalunya qui es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol cosa per tal de tornar a manar. Un altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.  

PDeCat no és Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al nivell adequat.

Les CUP li van dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar finalment per a no tornar a repetir eleccions.

Tot i que ara els sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant, impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.

Però com ja he dit, a Mas ganes no li falten.

Que tornen, que tornen... 

‘MAS’ DEL MATEIX...

De Faro a Diari de Tarragona. 

El president Puigdemont ha dit prou (de fet ja ho va insinuar el dia de la seva investidura fa pràcticament un any) Que la seva etapa al capdavant de la Generalitat s’està acabant. Que una vegada assolit l’objectiu del referèndum (previst per al mes de setembre d’aquest any) no té sentit continuar...

Quan me vaig assabentar de la notícia, vaig pensar: Tornarà Mas? Què jo sàpiga Mas mai ha marxat del tot. És cert que les CUP van obligar-lo a plegar, però com ell mateix va dir, va fer un pas al costat, no un pas enrere. El matís és important...

A les darreres s’està dient que podria ser una candidata (i això és novetat) Neus Munté seria la tocada per la vareta convergent (se’m fa molt difícil anomenar-los d’un altra manera) No oblidem que Mas va ser el successor de Pujol per obra i gràcia d’aquest mateix (i per tant, diguin el que diguin, sempre li estarà agraït) I Puigdemont a la vegada ho va ser per obra i gràcia de Mas, tot i la paròdia de Polònia on Mas volia trucar a Puig (Felip), es va equivocar i va marcar el telèfon de l’exalcalde de Girona. Per tant, i com passa a d’altres partits (no el PP, evidentment) el candidat no l’elegeixen ni les bases ni tan sols els delegats que assisteixen al congrés, sinó que és el president sortint qui el nomena o al menys el proposa.

De totes formes abans del  candidat definitiu sempre han sonat diversos noms. El successor natural de Pujol semblava que era Miquel Roca. Però l’aventura estatal amb l’operació reformista, a part de dinars (molts diners que ningú sap com es van pagar, si es que es van pagar...) li va costar el delfinat. També va sonar Joan Maria Pujals, que va ser alcalde de Vila-seca (i Salou) i diverses vegades conseller. Com a successor de Mas va sonar durant molt de temps Quico Homs, fins que el van desterrar a Madrid i el van imputar.

Però tal com va dir l’Arrimadas (cap de l’oposició al Parlament, no ho oblideu), Puigdemont és Mas de lo mismo. Com va ser Mas al succeir a Pujol i també ho serà qui substitueixi  a Puigdemont i sinó, vivir para ver... Amposta també pot servir per exemple. Després del canvi de cap de cartell de CiU hi vàreu poder veure moltes diferències? La veritat poques, potser l’única que el segon encara va ser pitjor que el primer... En molts d’aspectes.

És evident que el procés està perjudicant molt els interessos convergents. Sobre tot desgastant els seus principals líders. I és previsible que encara en siguin més els que patiran desgast per la situació. Al menys fins que Espanya no afluixi i s’avingui a negociar un acord amb Catalunya, la qual cosa me sembla molt complicat, ja que cap de les dues parts voldrà renunciar a les seves postures inicials, perquè cedir alguna cosa significaria perdre amb el que significaria això.

Si els dirigents catalans cedissin i a canvi del referèndum acceptessin contraprestacions, els que avui enarboren les banderes independentistes i que han dit traïdors a aquells que no pensen com els, llavors, veurien com a traïdors als membres del govern català i a tots aquells que els hi donen suport.

I viceversa... També els nacionalistes espanyols (castellans o no), els intransigents, aquells que volen que Catalunya sigui sotmesa a Espanya pels segles del segles, també veurien una traïció si el govern d’Espanya autoritzés una consulta vinculant a Catalunya. I potser fins i tot si no fos vinculant.

És el panorama que tenim... I és el que tindrem els propers mesos... Al menys fins el mes de setembre.     

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS CATALANS

El President Puigdemont està més content que unes pasqües: Les CUP han acceptat que es tramitin els pressupostos de la Generalitat per al 2017... Tot i que no hagin garantit el seu suport...

L’aprovació dels pressupostos és un dels fets més transcendentals (tal vegada el que més) dels curs legislatiu. Mireu si és important, que la no aprovació dels pressupostos pot comportar la caiguda d’un govern. Recordo quan CiU no va aprovar el pressupost elaborat pel govern de Felipe González de l’any 1996 y es va haver de dissoldre les cambres legislatives i donar pas a les eleccions que van donar la victòria al PP d’Aznar.  

Davant la manca de suport dels cupaires, Puigdemont va haver de fer una sortida cap endavant i sotmetre’s a una moció de confiança, que va superar. Però podria ser que quan es portin a aprovació al Parlament, per molt socials que es digui que són, les CUP acabin per no donar-los suport i, per tant, a Puigdemont no li quedaria més solució que dissoldre’l i convocar unes noves eleccions. Bé, però tot això més o menys ja ho sabeu...  

Els pressupostos són els grans comptes d’una administració (segurament que això també teniu constància) i que quan s’elaboren han d’estar equilibrats, com una balança. O sigui, la despesa ha d’estar en consonància amb els ingressos. No sé a la Generalitat, però als ajuntaments la meitat de la despesa sé l’emporta el capítol de personal (sous, salaris, seguretat social i d’altres retribucions)

I com es produeixen els ingressos? Varien segons els tipus d’administració. Als Pressupostos Generals de l’Estat pràcticament tots els ingressos són via els impostos que es recapten, principalment IRPF, IVA i Imposts sobre Societats. En canvi a la Generalitat de Catalunya els ingressos propis són molt minsos ja que només una part dels impostos estatals han estat traspassats o sigui, són de competència exclusiva de la Generalitat: Patrimoni, Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i Successions i donacions. A part estan els que graven el joc, així con altres taxes i cànons. Tot i que per llei l’Estat retorna a Catalunya el 50% de l’IRPF i de l’IVA, la competència a l’hora de recaptar-los és de l’Estat o sigui, de l’Agència Tributària espanyola. Quan després l’Estat retorna aquests diners a Catalunya és el que es coneix com a transferències corrents.

Des del meu punt de vista, una de les contradiccions de l’independentisme català és no renunciar a aquestes transferències de forma immediata. Si realment volen trencar amb l’Estat deixant d’acatar determinades lleis o desobeint les sentències judicials que s’han dictat contra alguns polítics favorables al procés.  

I és que una cosa són els fet i l’altra la pela. Catalunya no podrà ser independent si no té autonomia financera. Està clar que si finalment ens desvinculem d’Espanya la tindrem, però en cap cas serien fets simultanis. Quan Catalunya esdevingui independent (suposem que un dia ho serà), en un primer moment encara haurà de dependre de les transferències que li faci l’Estat.

Ja sé que molts direu: És que són diners nostres... D’acord, però els recapta l’Estat i ens els retorna. Ja sé que direu per això se crearan estructures d’Estat... D’acord, però si es vol obtenir la independència econòmica els catalans haurem de deixar de tributar a Espanya i passar a tributar a Catalunya. Davant de la incertesa d’aquell moment, quants decidiran tributar aquí i, amb el que es recapti, ja n’hi haurà prou per a fer funcionar tota l’administració catalana?

Vols que te doni un consell d’amic: No deixis de tributar a Espanya mentre els que diuen estirar del carro del procés no té demostrin que ells ho han fet. Tots!

UNITAT DELS PARTITS SOBIRANISTES

Després de dies parlant de Rajoy, Sánchez, del PP, de C’s, etc., etc. ja tocava parlar dels d’aquí: de Puigggdemont, de Junts pel Sí, de les CUP, de l’Ada Colau...

S’apropa la nostra Diada i s’ha de complir amb la tradició... O no... ja que tradicionalment tots els actes (excepte els locals de petit format) sé concentraven a Barcelona i enguany se repartiran per 5 municipis diferents: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt. Podeu dir i pensar el que vulgueu, però si es fa a Berga i Salt, per què no a un municipi de les Terres de l’Ebre? A mi me sembla un menys preu al nostre territori per part de l’ANC.  

Dit això, la proximitat de la data ha fet el miracle de convertir l’aigua en vi. O el que és el mateix, el d’unir les forces sobiranistes o al menys escenificar aquesta unió. Les CUP ja han anunciat que donaran suport a la moció de confiança que Puigggdemont va fixar per a finals de mes. I no només això, sinó que també estan disposats a votar els pressupostos (els mateixos que es van negar a recolzar fa uns mesos), tot i que no s’acabi complint el full de ruta del procés...

És un mal menor... O això o el caos! (perdó, això és el que diu el PP respecte al govern d’Espanya) O això o noves eleccions! (ara sí) I és evident que unes noves eleccions certificarien el fracàs de Junts pel Sí i de les CUP (junts o separats, me dóna igual) Quan fa un any (pràcticament), tot indicava que podia ser un camí de roses (al menys així ho creia Arturo), a la pràctica s’ha demostrat que són roses amb punyes i que no tot és tan bonic com s’havien imaginat.

Pressuposo que serà un 11 de setembre més amb uns actes de la Diada dividits, tot i la unitat que volen escenificar l’ANC i Òmnium. Per tots els que no creiem en el concepte de catalanisme que emana de les dues principals associacions sobiranistes, però que si que pensem que encara avui, 300 anys després d’aquell 11 de setembre de 1714, hi ha mot que reivindicar, se’ns fa molt difícil assistir als actes monopolitzats que es venen organitzant des de fa uns anys. Algunes d’aquestes reivindicacions són velles, altres potser no tant i algunes relativament noves. Està clar que la República catalana ha de ser una fita a assolir s’ha d’anar amb majories més àmplies. L’altre dia vaig llegir (crec que ho va dir Puigggdemont) que els contraris a la independència, quan s’assoleixi, voldran governar... Incongruència? No! Realitat! Voleu que us parli de incongruències? Per què partits que es s’autoanomenen independentistes sé presenten a les eleccions espanyoles? No haurien de fer tots el mateix que fan les CUP?

I mentre a Madrid segueix l’embolica que fa fort. Aquest matí li deia a l’amic de la Índia que s’està parlant més de l’exministre José Manuel Soria i del seu nou càrrec que no de la pròpia desvestidura de Rajoy.

El fracàs de Rajoy tothom se’l esperava... O havia algú que es pensava que hi podria tornar ha haver una mena de gran Tamayazo? En canvi, la promoció de Soria per a un càrrec directiu del Banc Mundial semblava que podia estar fora de tota lògica. Però com que el PP de Rajoy encara conserva aquella capacitat innata de sorprendre a la gent, ens va regalar aquesta perla abans de que s’acabés el ple de la no investidura.

Però el més fort de tot no és la proposta de nomenament, sinó la manera com ho han disfressat per a que sembli legal i no vinculada als capritxos del President del Govern.

Si Soria va mentir sobre la seva vinculació amb entitats opaques quan es van conèixer els papers de Panama dies abans de dimitir, ara han mentit Rajoy i de Guindos al dir que l’exministre accedia a aquesta plaça per concurs per la seva condició de funcionari, quan és impossible que sigui així, perquè el Banc Mundial no pertany a l’estructura de l’administració espanyola, sinó que és un organisme internacional i, per tant, els seus representants allí han de ser proposats pel govern i són càrrecs de lliure designació.

I per acabar-ho d’arrodonir, una neboda de de Guindos serà qui acompanyarà a Soria com ajudant...

I si es fan unes terceres eleccions, aquest cop sí, aquest cop el PP guanyarà per majoria absoluta i podrà governar sense haver de donar explicacions a ningú. Ficció? No, realitat diferida!  

VAIG VOTAR A LA CUP I EM SENTO ESTAFAT

Dijous, el Periódico de Catalunya va publicar una carta al director amb el títol que figura a l’encapçalament signada per un tal Alejandro Cabanas, contable de Barcelona.

La persona en qüestió pot, efectivament, estar emprenyat amb les CUP per no haver recolzat els pressupostos del Govern de la Generalitat per al 2016 i creure que aquest fet trencarà el procés o bé ser un votant de Junts pel Sí que vulgui desacreditar a la formació anticapitalista.

O fins i tot podria tractar-se d’un fals perfil, ja que he remenat per Internet i els Alejandro Cabanas que he trobat no sembla que tinguin relació amb el firmant de l’escrit.

Està clar que entre els votants de Junts pels Sí hi ha una enrabiada general. He llegit comentaris de diverses persones que, a priori, les suposo votants d’aquesta formació i que demostrarien el que estic dient.

Mireu, el passat 27-S, el de les eleccions de la nostra vida, hi van haver tres grups de gent que van votar independentista: aquells que van escollir l’opció de Junts el Sí i que eren majoritàriament militants o simpatitzants de Convergència i Esquerra i els que van votar a les CUP. Els que van fer-ho per aquesta darrera formació els dividiria en dos grups (d’aquí que n’hi hagi 3): els militants i simpatitzants de la formació i aquells indignats que tot i que la idea de la independència no el grinyola, prioritzen altres valors com els de la transparència, honestedat, regeneració democràtica, solidaritat amb els grups més desvalguts, etc. Deixeu-me que us digui que jo formava part d’aquest darrer grup.

Les meves conviccions polítiques no me permeten votar a Convergència, encara que vagi de la ma d’Esquerra, una formació que tampoc no he votat mai, però que depenent de les condicions podria arribar a fer-ho.

Quan vaig decidir votar a les CUP (ja ho havia fet a les anteriors eleccions autonòmiques), tenia molt clar perquè ho feia i a qui ho feia. Per tant, a mi no m’han decebut, ja que penso que han estat coherents amb la seva ideologia.

Quantes vegades heu llegit comentaris meus parlant de prioritats? Per alguns la primera prioritat és la independència: Ara cal votar a una formació que estigui a favor de la independència; quan assolirem aquesta ja ens entendre...  Quantes vegades vaig escoltar frases semblants a aquesta abans del 27-S. I la corrupció de Convergència? I les retallades? I l’afavorir als amiguets? Tot això no comptava...

El resultat de la votació va ser de 29 a 26 favorable a no aprovar els pressupostos. Això vol dir que dintre del comitè de govern de les CUP hi ha opinions contraposades. De fet ja va passar en aquell empat a 1.515, un resultat increïble i que va crear tota mena de suspicàcies. Uns (el de moment menys) estan a favor de donar suport a JxS per a continuar endavant el procés i els altres (el sector que fins ara ha guanyat) que per aconseguir la independència no es pot tancar els ulls als problemes reals dels ciutadans de Catalunya.

Els pressupostos que va presentar el govern portaven capítols que per a molts de les CUP eren autèntiques línies roges. Al debat de per la nit a 3/24 vaig escoltar que es podrien utilitzar el centres sanitaris públics per a exercir la medicina privada. Això que a priori sembla un autèntic disbarat va ser confirmat pel representant del PP a la taula de debat.

Un altre punt controvertit són les ambaixades que es volen obrir a l’estranger... Quin cost té això? Es pot retallar en ensenyament, sanitat, serveis socials o cultura i obrir delegacions a l’estranger per, entre d’altres coses, col·locar a gent dels partits que integren el govern?

Reitero, a mi no m’han decebut i a part d’això es van carregar a Mas encara que la seva situació no sigui definitiva.    

ESCAC AL GOVERN

Mercè Valmaña i Eulalia Reguant.

Les CUP que d’alguna manera es van carregar a Arturo, sembla que ara van per la pell del govern de Puigdemont. Dit així pot sonar molt fort i simple, però és força més complicat que tot això.
Els anticapitalistes tenen una manera de ser i actuar molt diferent als partits convencionals. A part de ser assemblearis, prioritzen qüestions que per a la resta de partits poden arribar a tenir un paper secundari.
Diumenge, a la manifestació de la PDE a Barcelona, mentre jo estava a la capçalera de la manifestació fent fotos, la resta de la colla anaven una mica més endarrerits. De fet no ens vàrem retrobar fins que la meva dona em va venir a buscar quan la Mercè Martínez anava a llegir el manifest. Pel camí, es a dir, durant la marxa de la manifestació pels carrers de Barcelona, van trobar a l’Anna Gabriel i a l’Eulàlia Reguant. En un ambient distès (com no podia ser d’una altra manera), entre d’altres coses les cupaires els hi van dir que els convergents no podien entendre que se’ls hi portés la contrària. Els de CDC estan massa acostumats a manar i fer el que creuen millor per als seus interessos que sovint coincideixen amb els interessos de les grans empreses catalanes.
Segons sembla, CDC i ERC van negociar els pressupostos com a socis de govern que són. Després d’un estira cap aquí i un arronsa cap allà, finalment hi va haver fumata blanca. Quan van estar enllestits van fer la seva presentació en públic abans passar el pertinent tràmit parlamentari. Va ser llavors quan van pretendre que les CUP s’hi sumessin atenent a l’acord d’estabilitat parlamentaria signat fa uns mesos i així serien aprovats sense massa entrebancs.
Però als de les CUP no els hi va agradar les formes de Junts pel Sí. No els hi va semblar bé que no consensuessin el pressupostos amb ells abans d’entrar-los al Parlament i per això els hi van presentar una esmena a la totalitat.

De Guillén a Catalunya Plural. 

Els motius pels quals presentaven l’esmena a la totalitat es poden resumir en dos: poc socials i massa dependents de l’Estat que és per on arriba la major part del finançament. Segueixo pensant que sense un acord de desconnexió amb Espanya la independència unilateral no és factible, ja que no veig d’on pot sortir el muntant monetari necessari per a que funcioni Catalunya. Deixar de pagar els impostos a Espanya sona molt bé, però és molt arriscat. Ara estem en període de presentació de la renda de 2015... Pregunteu als independentistes de la ceba quans d’ells han optat per no presentar-la a l’Agència Tributaria espanyola i fer-ho a la catalana. Potser us sorprendreu.
Quan em vaig assabentar de que la CUP presentava una esmena a la totalitat vaig pensar que seria el punt de partida de la negociació i que al final podrien arribar a un acord de mínims. Però no va ser així. Seguint amb termes d’escacs, totes dues formacions van fer una jugada impossible: es van enrocar al mateix temps.
No hi ha més cec que aquell que no vol veure, ni més sort que el que no vol sentir ni més mut que el que no vol parlar... I dos no s’entenen si un no vol. Hi ha massa diferència entre les CUP i al menys un dels socis de JxS. Em refereixo, es clar, a Convergència. El partit fundat per Pujol i liderat (encara) per Mas té uns objectius molt diferents als de les CUP i fins i tot a ERC. Fa temps que ho dic i sembla que encara hi ha qui no ho vol veure (apliqueu-vos el que he dit al punt anterior)
Ara mateix hi ha dues disjuntives: buscar un nou soci o tornar a convocar noves eleccions. Si es decideix a buscar un nou soci, la pregunta és clara però la resposta complicada: Qui pactarà amb JxS per a salvar la legislatura de la desconnexió? El pactador que acabi pactant bon pactador serà...  No serà fàcil, ja us ho avanço.
També serà molt complicat dir a la ciutadania que s’ha d’anar a unes properes eleccions. Quants cors trencats!
Suposo que JxS ho tindran fàcil a l’hora d’explicar que ha passat i donant la culpa a les CUP. Jo els hi donaria un consell (d’amic, eh!): Que no es mirin tan el melic i que posin la mirada en objectius més realitzables i necessaris. O dit d’una manera molt més entenedora: Què deixin de fer volar coloms...

ELS ‘NÚMEROS’ DONEN LA RAÓ

Qui ens havia de dir als sociates com jo que vàrem donar suport als governs Tripartits què les CUP acabarien lloant els pressupostos que es feien en aquella època?

Per què? A veure, estem per la desconnexió o no? Estem per la feina o no? Els de les CUP ho tenen clar, els republicans sí, però no i els convergents al seu rotllo, es a dir, parlar molt per acabar fent els que els interessa. És la política amic!

Fa uns mesos el souffle de l’independentisme estava més crescut que mai. La desconnexió havia d’arribar a partir del 20-S, després de celebrar les eleccions de la nostra vida. Mas va apostar fort i va perdre una vegada més. Segurament pel seu orgull no ho admetrà mai, però des de que va recuperar la Generalitat, els resultats de CiU primer i de CDC més tard han anat de mal en pitjor.

Després d’aconseguir pactar amb ERC per a presentar-se en llistes conjuntes a les que també hi van sumar a gent que més que pes polític van aportar pes folklòric (tot s’hi valia a l’hora de mirar d’esgarrapar vots d’aquí i d’allà), Mas no s’hauria pensat mai que, finalment, hagués de donar un pas al costat... Qualsevol altre hauria donat un pas enrere de forma definitiva, però la vanitat de Mas és la seva qualitat més negativa. Un ha de ser conscient quan sobra i quan se’n ha d’anar, però no és el cas d’Arturo.

La pressió de les CUP, finalment va tenir el seu fruit i Arturo va haver d’apartar-se i posar el seu substitut Puigdemont per a salvar in extremis la formació del nou govern. Però aviat van sortir les primeres veus que posaven en dubte els 18 mesos que s’havien fixat per arribar a Ítaca. Per a viatjar cap a la independència es necessiten unes sé necessiten unes sàrries molts més grans i resistents que les que havien previst.

Per a les CUP aquestes sàrries (pressupostos) haurien de ser els de la desconnexió definitiva. Però per a ser així primer s’han d’aconseguir recursos suficients i no s’ha d’improvisar res. Mentre els ingressos pressupostats segueixin depenent de les transferències econòmiques de Madrid, difícilment Catalunya tindrà l’autonomia financera suficient per a afrontar el viatge. Tal com ens apropem als teòrics 18 mesos, els terminis es van ampliant, fins al punt de que ja no es parla de temps.

Érem molts els escèptics o pragmàtics que ens miràvem incrèduls la nova situació, mentre molts d’altres més que amb optimisme s’ho miraven amb complaença i fe cega amb el líder i convençuts que els guiava pel camí adequat.  

La vida avança irremediablement i mai s’atura. Ara ja són molts els que veuen esvair la seva il·lusió i se’n adonen que encara que sigui el camí correcte està ple d’entrebancs (sentències del TC) que faran retardar el viatge. Fins i tot gent de dintre del govern i que ja havien estat amb Mas, anuncien el cataclisme.

Em refereixo a l'ara Coneller de Cultura Santi Vila que havia estat resposable de Territori i Sostenibilitat en el govern anterior. Vila accepta que el full de ruta es va fer per amagar les retallades que estava aplicant el govern de Mas...

Quan un mal govern està al front d'un país, per a seguir endavant i tenir ocupats els seus ciutadans necessita reforçar i ampliar les campanyes de propaganda. La propaganda amaga la realitat i enganya al poble. Els convergents amb això sempre han estat uns mestres. Des de la Generalitat al més petits dels ajuntaments. Què demana el poble? Donem-li! No importa si ens demanen la lluna o dos dies més de bous, l'important és tenir-lo content.

Però la realitat (o sigui els números), són els que són i acaben donant la raó a qui la té, al mateix temps que posa al descobert les mentides d'aquells que volen mantenir-se al poder a qualsevol preu.              

MAMPORRERO

Escultura de l'alcalde Palau, al costat del pont penjant d'Amposta. 

Les dones de les CUP, encapçalades per l’Anna Gabriel, la Gabriela Serra i d’altres diputades i càrrecs de la formació van sortir per autodenunciar-se de ser velles, putes, lletges, malfollades, tontes, etc.  

Ho feien per a denunciar els insults masclistes que han rebut via xarxes socials i que fins ara havien aguantat sense dir res quan el més lògic (segons per aquí), hauria estat contestar-los amb un mena de: i tu més!  

Fa anys, quan les xarxes socials eren incipients (de fet crec que ni Facebook ni Twitter existien encara), via carta al director em van dir coses com mamporrero (*) i que tenia el cap ple de merda... Me’n van dir més, però no me’n recordo...

A diferència de els dones de les CUP, els insults no poden considerar-se masclistes, més que res perquè jo sóc home i no dona, però eren insults.

El de mamporrero me’l va dir un tal JRA, inicials que, en principi, no pertanyen a ningú en concret, tot i que algú s’hi amagava al darrere. Va ser una època molt convulsa on vaig tenir l’agosarament d’atacar al cacic local; el que jo anomeno Rojo y Gualdo. Que jo recordi només una vegada em va respondre a la Revista Amposta, la qual cosa fins i tot va significar un honor per a mi que una persona com ell tan ocupada en resoldre els temes que afectaven a la nostra ciutat.

Normalment no necessitava contestar directament perquè ja tenia qui ho feia per ell (i em deien mamporrero a mi!), com per exemple el tal JRA...  

Sempre he pensat que el tal JRA era el mateix que mesos abans havia enviat una carta a la Revista Amposta fent-se passar per un ampostí que vivia fora i que quedava meravellat de la transformació d’Amposta des de que governava CiU. Aquella carta anava signada amb les inicials JVRA. Com veien, la coincidència és molt gran. Després de llegir aquella primera carta vaig pensa: I quin motiu el porta a no voler-se identificar? Entenc que un usi un pseudònim o unes inicials quan critiqui alguna cosa... Però per a parlar-ne bé? Evidentment, si ho hagués fet amb el seu nom real, els lectors de la revista se’n haguessin adonat que els vincles amb Rojo i Gualdo eren molt estrets. Tant que se’l coneixia com lo bolso de l’alcalde perquè sempre anaven junts a tot arreu (de fet el 9-N de 2014 els vaig veure junts participant activament en l’organització del referèndum)  

L’altre, el que em va dir que tenia merda al cap, va abraçar la fe convergent d’avui per demà. De no significar-se políticament amb cap partit a fer-se de l conveniència i ocupar el càrrec de president local en un tres i no res... Quan l’amo li va ordenar que ataqués ho va fer sense cap tipus de mirament, tot i que fins llavors havíem tingut una bona relació.  

Aquesta vegada la carta (evidentment en resposta a una anterior meva) es va publicar al diari el Punt. Aquella publicació va fer que adrecés un escrit a Pep Collelldemont, el defensor del lector del citat diari i tot i que va publicar la meva queixa a la secció que tenia tots els diumenges, el rotatiu en cap moment es disculpar per haver-la publicat. Durant aquell temps el Punt tenia delegació a Tortosa i el seu responsable era el periodista Jordi Prades que més tard va ser destinat a la delegació de Tarragona.

Aquells que em llegiu sabeu que puc atacar els meus enemics, fins i tot podeu considerar que sovint puc arribar a acarnissar-me amb segons qui, però mai he faltat al respecte a ningú. Per tant, reivindico el mateix tracte.

El motiu pel que tinc desactivats els comentaris al blog també es deu al mateix. Sempre de forma anònima de tant en tant, elspalmeros convergents em deixaven comentaris malsonants (deixem-ho així) No tenien la valentia de donar la cara, tot i que el seu partit governava Amposta i, per tant, comptaven amb molt més suport que jo.

Fixeu-vos fins on va arribar la hipocresia que una vegada van obrir un blog al que li van posar el nom de JUANHERVIR, en una mena de traducció del meu nom al castellà. Dintre només hi havia un escrit meu i la traducció a l’idioma del imperio... Sense comentaris.  

(*) Mamporrero: Mamporrero és la persona -en l'exèrcit, habitualment un caporal- que dóna el dret, és a dir, el qui ajuda, mans a la verga, el semental a penetrar l'egua.

(Encara que en el meu cas volia significar una altra cosa) 

LA COHERÈNCIA ÉS LA MARE DE LA POLÍTICA

D'Alfons López al diari Público. 

Des del meu punt de vista, el d’u observador de la política aficionat, en acabar l’acte d’investidura del 130è president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Casamajor, la presidenta del Parlament Carme Forcadell j va cometre la primera incoherència de la nova etapa que s’ha promès, sobre tot als votants de Junts pel Sí i de les CUP. Va dir la xertolina: I ara comunicarem al Rei el resultat de la votació per a que pugui nomenar el nou President… En que quedem? Hi ha fractura amb l’Estat o no la hi ha? Si la hi ha, perquè sé li ha de comunicar res  al Rei? Dit això, a l’hemicicle del Parlament es van escolar xiulets. Pocs, la veritat, però se’n van escoltar… Potser algú va pensa com jo…

Abans d’arribar al punt anterior, cal parlar de l’intens cap de setmana polític. Sense cap mena de dubte d’aquells que recordaran,  ja que del res, es va passar al tot gràcies a un vertiginós gir polític.

Dijous, a la pseudoentrevista que li van fer al ja expresident Mas entre Xavi Coral i Tian Riba que passarà als anals de la història del periodisme com el que no s’ha de fer, ja que va se una entrevista feta a mida i amb el consentiment del propi Mas de totes les preguntes que sé li van fer, aquest va anunciar que no plegava i que les eleccions que convocaria per al març serien un plebiscit sobre la seva persona. El que va passar de veritat entre el final de l’entrevista i la designació del nou president, molts pocs ho saben... Però s’intueix... D’un pressingCUP es va passar a un pressingMAS més que evident.

Quan molts ja donaven per fet que Mas convocaria eleccions avui mateix després que la darrera (i semblava que definitiva reunió entre JxS i les CUP), en el que al món del futbol es denominaria minuts de descompte, de sobte va entrar un nom als que ja s’havien posat sobre la taula (Neus Munté i Muriel Casals): Carles Puigdemont (un altre tapat ja que va anar de número 3 per Girona)

Els seguidors de les xarxes socials van ser testimonis del cavi de tendència d’ERC. En un primer moment, alguns dirigents de la formació republicana demanaven eleccions per al març (possiblement era la formació que més benefici i podria treure) Però Joan Tardà va ser el primer (al menys conegut) que va insinuar que Mas s’hauria d’apartar i, a partir d’aquí, els mateixos dirigents que moments abans demanaven eleccions per al març, van passar a demanar a Mas que deixés pas a un altre candidat. Estratègia de partit? Possiblement sí. Quasi amb tota seguretat a partit de la piulada de Tardà, el mòbil d’algú va començar a treure foc de tant trucar as líders territorials per a que secundessin la petició de que Mas havia de renunciar d’una vegada per totes.

I així va ser. A  contracor, de ben segur, l’expresident va acabar acceptant que un altre membre del seu partit fos el nom proposat per a ser posteriorment acceptat per les CUP. Després va dir que l’havia proposat ell... Bé, potser sí, però a desgana. Hi va haver qui es va preguntar el perquè si sonaven el nom de dues dones, finalment va ser un home (el darrer en arriba) qui va acabar guanyant la partida... És què o estem preparats per a que Catalunya tingui una president?

A partir d’aquell moment els esdeveniments encara es van precipitar més i fins al punt de que no havien passat ni 24 hores des de que es va oficialitzar el nom de Carles Puigdemont quan ja començava el ple de la investidura per a ser elegit amb majoria absoluta (no hi cabia cap possibilitat més)

Segurament voldreu saber que penso del nou president... Bé, és convergent i amb això estaria tot dit... Però no és Mas, la qual cosa, com bé sabeu aquells que em seguiu, de per si és una bona notícia. O sigui, un cert regust agredolç, però no podria ser d’una altra manera.

Junts pel Sí havien pactat que Mas seria el nou president sempre que l’aritmètica parlamentària així ho permetés. Però segurament en cap moment no van pensar que no obtindrien majoria absoluta... Una vegada Mas es va fer a un costat, era lògic que fos un diputat de la mateixa formació qui acabés ocupant el seu lloc.

Alguns diuen que Casademont serà un titella a les mans de Mas. Molt probablement. Penseu que Mas seguirà remenant les cireres dintre del seu partit (ja ho ha anunciat) i ningú s’atrevirà a qüestionar-lo.

A part, Mas, encara que perdi els privilegis que tenia fins ara, segurament serà recompensat amb un sou més elevat i disposarà d’un status especial dintre de l’àmbit dels seus...

Encara recordo aquell any que, governant el tripartit, el sectari alcalde d’Amposta va convidar al president de PIMEC Josep González a inaugurar la fira de mostres. Casualment, metre la comitiva (de la qual en formava part) feien el recorregut habitual entre la seu de l’ajuntament i el recinte firal, Mas ens estava esperant a l’avinguda de la Ràpita i immediatament s’hi va  incorporar. A patir d’aquell moment va acaparar tot el protagonisme...

Qui ens diu que a partir d’ara o serà una cosa així? Els temps i només el temps ens dirà si seran o no coherents i deixaran governar a Puigdemont sense interferències i aquest, amb tot el seguici independentista ens portaran a la República catalana o només haurà estat un miratge.            

UNS QUANTS MÉS DE 3.030

Acudit de Faro a Diari de Tarragona. 

Després de diumenge s’està parlant molt de la divisió interna que li atribueixen a les CUP. El departament de premsa i propaganda de Convergència furga a la ferida per mirar de treure rendibilitat per a Mas.

Certament després de l’empat a  3.015 la imatge que es pot donar a primera vista és de divisió total. Malgrat tot hi ha coses que no s’han dit, com per exemple que a l’assemblea de Sabadell, a part de militants també hi van entrar simpatitzants i en alguns casos militants i simpatitzants d’altres formacions que es feien passar per cupaires. D’això no se’n ha parlat...

Però el passat 27-S la formació va treure més de 336.000 vots, una menudesa si es compara amb els més d’1.600.000 que va treure JxS. Però aquest no és el tema...

No sé quants de militants tenen les CUP, però no crec equivocar-me si afirmo que a les passades eleccions més de 300.000 votants que es van decantar per la formació anti-capitalista, no eren militants. S’ha fet cap estudi per veure que pensa tot aquest col·lectiu?

Els votants de les CUP no són gent desinformada, que els han votat com haurien pogut votar a una altra formació, no. Els votants de les CUP són gen compromesa i sovint desenganyada d’altres formacions polítiques que han buscat un refugi per al seu vot. Segurament que tots i cadascun del seus votants tenien una cosa clara (i potser només una): que no farien a Mas president.

Aquests dies estic llegint opinions de gent que diuen coses com que les CUP ja no els representen o que se’l relaciona amb la corrupció pel sol fet de ser hereu de Jordi Pujol...     

Sobre els primers, qui ens assegura que diuen la veritat? Com sabem que, efectivament, són votants de les CUP? Potser sí que ho són... O potser no.

El segon tema és molt més delicat i, per a mi el moll de l’os del rebuig a Mas. Certament Mas és el fill polític de Pujol. A diferència des les CUP que fan assemblees per a tot, aquí Pujol només va haver d’ungir-lo com el seu descendent (fins que l’Oriol estigués preparat per a rellevar-lo)

Però quan Mas va substituir Pujol ho va fer a tot els àmbits i, per tant, Mas, és responsable directe de tot el que ha passat a Convergència en els darrers 12 anys. I si voleu, màxim responsable, ja sigui per acció u omissió. Per cert, quan va dir que posaria la ma al foc per la transparència de la Generalitat baix el seu manat sabia, amb certesa, que es podia cremar.  

Per tant, independència sí, però no a qualsevol preu. Si per aconseguir-se s’han d’aixecar les barreres del peatges i s’ha de deixar passar de franc als corruptes de Catalunya, no gràcies. S’ha de fer net.

Precisament el cas contrari, el que vol Convergència i el sector més fanàtic de JxS, es a dir, assolir la independència sense haver de passa comptes del passat és, des del meu punt de vista, una farsa interessada i que només vol esborrar els comptes del passat i no haver-los de passar mai més. Com diuen els castellans: hacer borrón y cuenta nueva. No és això, no pot ser tan fàcil per a uns...

Hi ha molta gent que pensa així. Hi ha molta gent (votants i no votants) que valoren la coherència de les CUP i que per això els votaran a les properes eleccions.

Una de les coses que no entenc és com membres de les CUP que sé saben assemblearis, ara se’n vulguin anar perquè no ha sortit la seva opció. Com a polític que he estat, he hagut d’acceptar coses amb les que no hi estava d’acord. El límit ens l’hem de posar nosaltres mateixos i decidir si les qüestions són prou importants com per a continuar o, en canvi, plegar. 

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui. 

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.  

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.  

PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT

Difícilment puc aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no fa), el temps que ha transcorregut  d’ençà que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.

He llegit comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys (encara que a una part no els agradi)

N’hi ha que diuen que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals, perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem, pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes acèrrims a la causa. Molts pensareu que la causa és la independència, però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!   

Una de les coses que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí, però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.

De tot el que s’ha fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.

A la roda de premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van dir molt clar: No a Mas, però estem disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.

Entre les coses que vaig llegir és que la següent excusa seria no acceptar consellers de Convergència...   Però si fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté.

Però la part convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president. Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.

Recordeu que fa uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol continuar fins que des  del seu propi partit li peguin una puntada de peu.

Us deia al principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC Barcelona i galerenc com jo.

 L'última reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies: 
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés. 
Gràcies!

I la següent de Toni Manel Muñoz (el Mascarat), periodista d’Ulldecona:

Preguntes retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ? 
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants? 
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@? 
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?

Gràcies CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac per la gràcia del diviníssim, no se pacta.

Les podeu llegar als seus respectius Facebook’s.