LA COHERÈNCIA ÉS LA MARE DE LA POLÍTICA

D'Alfons López al diari Público. 

Des del meu punt de vista, el d’u observador de la política aficionat, en acabar l’acte d’investidura del 130è president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Casamajor, la presidenta del Parlament Carme Forcadell j va cometre la primera incoherència de la nova etapa que s’ha promès, sobre tot als votants de Junts pel Sí i de les CUP. Va dir la xertolina: I ara comunicarem al Rei el resultat de la votació per a que pugui nomenar el nou President… En que quedem? Hi ha fractura amb l’Estat o no la hi ha? Si la hi ha, perquè sé li ha de comunicar res  al Rei? Dit això, a l’hemicicle del Parlament es van escolar xiulets. Pocs, la veritat, però se’n van escoltar… Potser algú va pensa com jo…

Abans d’arribar al punt anterior, cal parlar de l’intens cap de setmana polític. Sense cap mena de dubte d’aquells que recordaran,  ja que del res, es va passar al tot gràcies a un vertiginós gir polític.

Dijous, a la pseudoentrevista que li van fer al ja expresident Mas entre Xavi Coral i Tian Riba que passarà als anals de la història del periodisme com el que no s’ha de fer, ja que va se una entrevista feta a mida i amb el consentiment del propi Mas de totes les preguntes que sé li van fer, aquest va anunciar que no plegava i que les eleccions que convocaria per al març serien un plebiscit sobre la seva persona. El que va passar de veritat entre el final de l’entrevista i la designació del nou president, molts pocs ho saben... Però s’intueix... D’un pressingCUP es va passar a un pressingMAS més que evident.

Quan molts ja donaven per fet que Mas convocaria eleccions avui mateix després que la darrera (i semblava que definitiva reunió entre JxS i les CUP), en el que al món del futbol es denominaria minuts de descompte, de sobte va entrar un nom als que ja s’havien posat sobre la taula (Neus Munté i Muriel Casals): Carles Puigdemont (un altre tapat ja que va anar de número 3 per Girona)

Els seguidors de les xarxes socials van ser testimonis del cavi de tendència d’ERC. En un primer moment, alguns dirigents de la formació republicana demanaven eleccions per al març (possiblement era la formació que més benefici i podria treure) Però Joan Tardà va ser el primer (al menys conegut) que va insinuar que Mas s’hauria d’apartar i, a partir d’aquí, els mateixos dirigents que moments abans demanaven eleccions per al març, van passar a demanar a Mas que deixés pas a un altre candidat. Estratègia de partit? Possiblement sí. Quasi amb tota seguretat a partit de la piulada de Tardà, el mòbil d’algú va començar a treure foc de tant trucar as líders territorials per a que secundessin la petició de que Mas havia de renunciar d’una vegada per totes.

I així va ser. A  contracor, de ben segur, l’expresident va acabar acceptant que un altre membre del seu partit fos el nom proposat per a ser posteriorment acceptat per les CUP. Després va dir que l’havia proposat ell... Bé, potser sí, però a desgana. Hi va haver qui es va preguntar el perquè si sonaven el nom de dues dones, finalment va ser un home (el darrer en arriba) qui va acabar guanyant la partida... És què o estem preparats per a que Catalunya tingui una president?

A partir d’aquell moment els esdeveniments encara es van precipitar més i fins al punt de que no havien passat ni 24 hores des de que es va oficialitzar el nom de Carles Puigdemont quan ja començava el ple de la investidura per a ser elegit amb majoria absoluta (no hi cabia cap possibilitat més)

Segurament voldreu saber que penso del nou president... Bé, és convergent i amb això estaria tot dit... Però no és Mas, la qual cosa, com bé sabeu aquells que em seguiu, de per si és una bona notícia. O sigui, un cert regust agredolç, però no podria ser d’una altra manera.

Junts pel Sí havien pactat que Mas seria el nou president sempre que l’aritmètica parlamentària així ho permetés. Però segurament en cap moment no van pensar que no obtindrien majoria absoluta... Una vegada Mas es va fer a un costat, era lògic que fos un diputat de la mateixa formació qui acabés ocupant el seu lloc.

Alguns diuen que Casademont serà un titella a les mans de Mas. Molt probablement. Penseu que Mas seguirà remenant les cireres dintre del seu partit (ja ho ha anunciat) i ningú s’atrevirà a qüestionar-lo.

A part, Mas, encara que perdi els privilegis que tenia fins ara, segurament serà recompensat amb un sou més elevat i disposarà d’un status especial dintre de l’àmbit dels seus...

Encara recordo aquell any que, governant el tripartit, el sectari alcalde d’Amposta va convidar al president de PIMEC Josep González a inaugurar la fira de mostres. Casualment, metre la comitiva (de la qual en formava part) feien el recorregut habitual entre la seu de l’ajuntament i el recinte firal, Mas ens estava esperant a l’avinguda de la Ràpita i immediatament s’hi va  incorporar. A patir d’aquell moment va acaparar tot el protagonisme...

Qui ens diu que a partir d’ara o serà una cosa així? Els temps i només el temps ens dirà si seran o no coherents i deixaran governar a Puigdemont sense interferències i aquest, amb tot el seguici independentista ens portaran a la República catalana o només haurà estat un miratge.