DIARI DE L’AGOST. DIA 5

De Leonard Beard al Periódico. 

DE VACANCES

No, jo encara no... Rajoy... Avui s'ha celebrat el darrer Consell de Ministres (en funcions) abans de que Rajoy agafi uns merescuts dies de vacances (sé sol dir així no?)

El que passa és que Rajoy (com molts d’altres), cobra pràcticament sense treballar. A l’examen del juny va suspendre (cert que va treure la nota més alta, però no la suficient) i els deures que havia de fer per mirar de superar la situació de provisionalitat política que estem vivint des de principis d’any.

Mariano espera que en tornar de vacances cap a finals de mes pugui trobar una situació molt més favorable als seus interessos que no són altres que aconseguir el suport total de C’s i l’abstenció, sinó de tot el grup socialista, al menys del suficients per a poder aconseguir més vots a favor que en contra.

Espera no haver de tornar a unes terceres eleccions (o al menys això diu), però tampoc ha fet grans moviments com per aconseguir capgirar la situació.

PRESSING PRESI

Des del propi partit, des de C’s, des del PP, dels del món econòmic... Tothom pressiona a Pedro Sánchez per a que els socialistes facilitin la investidura de Rajoy.

González ja ho va dir l’altre dia directament i ara és Zapatero qui ha demanat a Sánchez que obri un debat intern per a veure que ha de fer el grup parlamentari.

Cada dia que passa el PSOE està més prop de l’autodestrucció. I me sembla que és igual el que voti, ja que facin el que facin els diputats, una part dels afiliats i simpatitzants no estaran d’acord amb l’opció escollida.

Una recomanació a Sánchez:  Sí sé sent molt pressionat, millor que se’n vagi ell que l’acabin tirant fora els seus companys. Una retirada a temps, sovint és una victòria.

MÉS INCOHERÈNCIES

Una vegada Convergència fa mostra de la seva incoherència al recórrer al Tribunal Constitucional el fet de que no se’ls deixi formar grup propi al Congrés dels Diputats. I és incoherent perquè si han dit sovint que és un tribunal polititzat i que no té cap mena de prestigi, el que haurien d’haver fet és reconèixer que no han sabut jugar bé els seves cartes i que la jugada els hi ha sortit malament. Haureu vist que ni els CDC són perfectes... Però s’ho creuen!

SABATA-PLANA

Una vegada hi va haver a València un cartagener que havia estat alcalde de Benidorm y va arribar a president de la Cheneralitat, més xulo que un vuit...

Bru gràcies als raig UVA, ben vestit... D’allò que se’n sol dir un paio ben plantat i de bon partit (no ho dic perquè fos del PP, però para les famílies de missa diària, però si ho ets, millor encara) Mireu si era valencià que un dia Aznar el va cridar a Madrid per a fer-lo ministre i no va trigar gens en fer les maletes i marxar cap a la capital.

Però com tot no pot ser bo, li van trobar un apel·latiu: Sabata-plana. I també deien d’ell: Si xafeu una caguerada, què passa? Que s’aplana!

Al temps que corren és difícil estar al mateix nivell que González i Guerra, però trobo que els ha superat. Després de 12 anys diu que encara no està segur de qui va cometre els atemptats de Madrid de l’11-M, trobo que ja es morirà sense saber-ho.

Entenc que no hagi pogut pair mai la derrota del seu partit només 3 dies més tard, però hauria de mirar de passar pàgina. Tanta rancúnia no pot ser gens bo per a la salut.

CAMIONS BONIFICATS

Atenció, atenció!!! La gran parida de Rull!! (i per extensió del govern de Catalunya)

Davant les pressions rebudes per part de les plataformes ciutadanes, però sobre tot dels alcaldes més propers, a Barcelona acaben de descobrir la sopa de frígola: Bonificar els camions que passin per l’AP-7 mentre no es desdobli l’N-340 o el que és el mateix, que no s’acabi l’A7.

Però a veure, seiem una mica i pensem... Pensem... Ja? Si es bonifica l’autopista no vol dir que sé renovarà la concessió a Abertis? A mi me sembla que sí.

En tot cas no és el que s’està demanant des de la plataforma Prou! AP-7 gratuïta ja! A veure alcaldes, polítics en general, veïns de Tortosa... Sabeu que es reclama?

-AP-7 GRATUÏTA JA!!

-DIGNITAT PER A L’N-340 (No a les rotondes i construcció d’accessos adequats per a entrar als nuclis de població)  

Una vegada assolits aquests objectius, el que facin o deixen de fer, ens importa un rave.

DIARI DE L’AGOST. DIA 1

PRIMER DIA D’AGOST I, PER A MOLTS, PRIMER DE LES VACANCES
Començar l’agost i fer-ho treballant no és bona manera de començar-lo. No obstant, aquest matí, anant a treballar a Tortosa, la circulació era la d’un dia normal (més o menys –tampoc és que compte els vehicles que m’hi trobo cada dia-) Tampoc ho ve vist més fàcil a l’hora d’aparcar. El barri de Ferreries (què és per on me moc), estava ple de cotxes.


POLITICA ESPANYOLA
Políticament parlant tampoc hi ha hagut grans canvis. La situació política espanyola està on estava divendres i divendres anterior i divendres de més enllà. Rajoy, a qui la setmana passada el Borbó li va encarregar formar govern, segueix immòbil (quina novetat!) i esperant que el altres partits li donin suport a la investidura perquè sí, sense oferir res a canvi. Només perquè va guanyar les eleccions que, segons els populars, amb això ja n’hi ha prou...

EL PROBLEMA
El problema té difícil solució. En altres circumstàncies el PP podria comptar sense problemes amb el vot favorable de C’s i fins i tot amb l’abstenció del PSOE. Però quan un partit com el PP està corromput per dintre i no sé li veuen senyals de regeneració democràtica i, a part, ha estat el partit que ha ajudat a la banca en detriment de les classes més desafavorides, és normal que no pugui esperar que els altres partits facilitin l’elecció de Rajoy com a president del govern de les Espanyes.
En aquestes condicions, qui serà qui doni el primer pas? Qui ho faci quedarà retratat i, el que és pitjor, perjudicant de cara el futur.

FELIPE GONZÁLEZ
Qui va ser president del govern d’Espanya fa anys que repapieja (de chochear en castellà) Avui s’ha sabut que va fer unes declaracions al diari argentí Clarín on aconsellava al PSOE abstenir-se i facilitar així la investidura de Rajoy. Després va matisar: Segur que aquestes paraules donaran que parlar. Com ho saps Felipe?
A Felipe González sé li hauria de dir que el país, per a bé o per a mal, ha evolucionat molt des de que ell va deixar de governar. Aquell esperit de la transició s’ha perdut (és normal perquè d’allò ja fa quasi 40 anys) i ara qui vulgui governar s’ho ha de guanyar i Rajoy i el PP, tret de que van guanyar les eleccions, no han fet res per aconseguir els suports necessaris per a la investidura.

TREBALLAR EN PRECARI
El Periódico d’avui parla del grau frau que hi ha a les hores extres treballades en aquest país. Hores no cotitzades i que perjudiquen a tothom i només beneficien l’empresari. Us explicaré una anècdota que és un clar exemple de com funciona el mercat laboral d’aquest país.
Una dona reclama davant l’Agència Tributària que no ha cobrat l’ajut de mare treballadora del mes de maig. Un ajut al que sé té dret sempre i quan el còmput mensual d’hores treballades sigui igual o superior a la meitat més un des dies laborables.

-El mes de maig no vas treballar les hores suficients per a tenir dret a cobrar. 

-És que tinc un contracte per 4 hores i n’he faig 8... Però no hi ha dret... Hauríem de poder-la cobrar igualment...

-La normativa ho deixa ben clar... I tu ja t’has queixat on ho has de fer... Ja ho has denunciat?

-Denunciat? Tu saps la gent que hi ha esperant que a mi me facin fora? Quan firmem el contracte ja ens diuen que si hi ha una inspecció de treball hem de dir que hem entrat a treballar fa mitja hora i que només n’he treballem quatre... 

Després sortiran les dades oficials d’ocupació i ens diran que l’atur ha baixat... Temporal i precari!! Quina vergonya!!!

CONCENTRACIÓ A PEU DE L’N-340 A AMPOSTA 

Per primera vegada des de que es van iniciar els talls diaris, avui no ens han donat permís per a tallar la nacional. Jordi Jardí, el director general d’Administració de Seguretat (a mi mes sona a càrrec creat expressament per a ell), ha al·legat no haver-se assabentat de la petició dels veïns i, per tant, no ha concedit permís. Ni avui ni demà (apunteu-vos-ho bé) La comunicació de que es volia seguir tallant l'N-340 a l'alçada del Restaurant Baix Ebre feia molts de dies que s'havia registrat...

No obstant, tan avui com demà, els veïns hem fet una assemblea informativa a peu de carretera. Més o menys el que veníem fent sempre però sense tallar la nacional.

Entre el més destacat que s’ha dit ha estat la manca de suport institucional d’aquells que es van presentar a les eleccions dient que anaven a Madrid a defensar el territori. A defensar què? Perdoneu a defensar els seus interessos que és el que han fet sempre.

També s’ha agraït la col·laboració de Joan Fatsini, propietari de l’empresa Fatsini Eventos, l’haver-nos deixat la seva propietat per a poder fer l’assemblea.    

EL PP VOL DENUNCIAR ELS ALCALDES DEL PACTE DE BERÀ
Segons informa l’Aguaita, Jordi Roca, diputat popular a Madrid per la demarcació de Tarragona, titlla els alcaldes ‘d’irresponsables’  i els culpa de ‘perjudicar a aquells que utilitzen el cotxe per gaudir de les seves vacances’.
Fins i tot en aquest cas han tingut més protagonisme els alcaldes del Pacte de Berà que les associacions de veïns que són els qui hi ha darrere de la plataforma que talla l’N-340. És la importància de sortir a la foto.

INTROMISSIÓ INTERNA AL PSOE

La vella guàrdia del PSOE està disposada a posar-li les coses difícils a l’actual secretari general del partit que no és un altre que Pedro Sánchez, ens agradi o no.

El més bel·ligerant de tots ells és Felipe González que durant molts d’anys també va ser-ne secretari general i per tant va dirigir els destins del partit, amb més o menys encert. Però en aquell temps ningú gosava contradir-lo, ni tan sols Ramon Rubial, que ocupava el càrrec de president (un càrrec més simbòlic que una altra cosa al PSOE)

Ahir, el diari el País, a una altra època considerat el diari oficial del PSOE i ara mateix no sé sap ben bé quina línia segueixen (crec que ni ells tampoc ho saben) va publicar una entrevista de 4 pàgines amb Felipe González. Tal com va dir ahir al programa de TV3 Divendres el periodista Antoni Bassas, és molt difícil per a Pedro Sánchez llegir-la i no veure’s condicionat per les paraules del seu predecessor al càrrec. A Felipe sembla que li agradaria un govern del PP amb el suport de C’s i amb l’abstenció del PSOE. I aquí pau i allà glòria...

El temps passa, les circumstàncies evolucionen i un s’ha de saber adaptar en cada moment., cosa que, pel que sembla, no ha sabut fer Felipe. Bé, potser sí que n’ha sabut, però per a millorar la seva vida i viure com un autèntic capitalista en contra del que va predicar a Suresnes que va ser el lloc on es va celebrar el congrés que el va catapultar al lideratge del partit contra tot pronòstic superant a Pablo Castellano.

Durant els primers anys de president del govern, l’Aliança Popular d’aquella època, no va ser rival per al PSOE. Tot i governar contrariant alguns dels seus principis bàsics (com per exemple quan es va mostrar favorable d’entrar a l’OTAN), les dues primeres legislatures van ser molt plàcides i només el desgast socialista com a conseqüència de les contradiccions ideològiques i programàtiques van propiciar l’ascens del PP i l’arribada d’Aznar.

No ens enganyem. Fins ara, a Espanya el rival del PSOE ha estat el PP. Com diu la frase feta, a l’enemic, ni aigua! Si quan el veus derrotat no l’acabes de rematar, el més lògic és que es recuperi i que acabi amb tu. I així, explicat molt gràficament, és el que passaria. I, insisteixo, no ho dic només jo, ho diuen molts d’analistes polítics: si el PSOE, implícita o explícitament permeten que el PP governi, perdran el poc prestigi que els hi queda i quedarien en una situació política molt precària.

De moment sembla que Sánchez no està per la labor, es a dir, ni per activa ni per passiva permetrà que Rajoy pugui formar govern. De totes formes, aquest cap de setmana es farà un comitè federal que sé suposa que serà qui tingui la darrera paraula. Però Sánchez compta amb una aliat de luxe: la president d’Andalusia Susana Díaz.  

Cal recordar que la federació andalusa és la més potent que té el PSOE i, per tant, la que té més força. Díaz, que fa temps que sona com a rival de Sánchez, en aquest aspecte coincideix plenament amb el secretari general.

També des de Catalunya, el PSC dóna suport a Sánchez. Sense cap mena de dubte el comitè serà molt transcendental, tan en l’aspecte de quin govern s’acaba conformant (podria rebre el suport per a negociar amb Podemos i Izquierda Unida), com per a la pròpia continuïtat de Sánchez al capdavant de la secretaria general.

Si el comitè desautoritza a Sánchez i l’obliga a pactar am el PP, segurament serà el darrer que presidirà, ja que per ètica hauria de dimitir.

El què és difícil d’entendre és com pot haver-hi gent que encara vulgui que sigui Rajoy qui presideixi un govern del PP. El PP més que cal altre partit a Espanya, és sinònim de corrupció i la corrupció no pot estar present a cap institució que es digui democràtica.

El paper de Felipe González em sembla senzillament patètic i indigne d’un governant que a la seva joventut anava de progressista. Quina vergonya!!  

ÍDOLS CAIGUTS

Qui ens ho anava a dir! Quan finalment varem deixar enrere el franquisme i després de que una Constitució semblava que garantia el futur democràtic del nostre país, amb el pas dels anys, de tots aquells líders polítics, quan se’ns salven? El cert és que pocs, ja que abans o després han acabat enterbolint la seva imatge.

Com a socialista em dol el deteriorament ideològic de personatges que un dia van ser per a mi els referents: Felipe González, Alfonso Guerra, Narcis Serra...

A Felipe González el vaig tenir durant molts d’anys com el millor president de la història més recent d’Espanya. És possible que encara ho sigui, a pesar de capítols com el de l’OTAN, el Gal, Lasa i Zabala... Sempre creus que un president ha d’estar per damunt de moltes d’aquestes coses... Però quan veus que ara viu del xollo com a membre del consell d’administració d’una elèctrica d’aquelles que ens pugen els rebuts de la llum de forma consecutiva i imparable, la veritat és que t’agafen ganes d’enviar-lo a pastar fang.  

També quan llegeix les opinions que dóna sobre Pablo Iglesias (II) i Catalunya. Què ja no se’n recorda que feia quan era jove? L’època que es deia Isidoro, portava americanes de pana i aixecava el puny quan cantava la Internacional?

No fa tants d’anys, deia d’Alfonso Guerra que era d’aquelles persones amb qui m’agradaria passar tot un dia sencer només per escoltar-lo i intercanviar opinions. Però des de l’Època de l’Estatut em va començar a caure malament i darrerament encara més. Crec sincerament que tan ell com Felipe, han perdut molt amb el pas dels anys. El desgast intel·lectual que han patit fa que ara mateix diguin coses que de joves no haurien considerat políticament correctes.

Narcís Serra va ser un gran alcalde de Barcelona, un bon ministre de Defensa posteriorment i quan a la dimissió d’Alfonso Guerra, Felipe el va cridar per a que en fos el vicepresident, també ho va fer prou dignament. Els més joves igual no saben perquè Felipe el va nomenar ministre de Defensa. En aquell temps era molt difícil que un socialista pogués congeniar amb els militars. El 23-F encara era present i calia buscar un home que tingués una bona relació amb la cúpula militar. Descartat el general Sáenz de Santa María (va sonar mol per ocupar aquest lloc) a l’hora de forma govern, Felipe va pensar amb Serra perquè aquell mateix any s’havia fet a Barcelona la desfilada de les forces armades i com alcalde havia conegut i fet bona relació amb alguns dels militars de més alta graduació.

Quan Felipe el va cridar per a ocupar el càrrec de vicepresident, segurament molta gent no ho sap, però havia d’anar a Paüls a una trobada que es feia a Sant Roc amb militants i simpatitzants ebrencs. Evidentment no hi va poder assistir.

A Jordi Pujol mai l’he tingut com un ídol, ni tan sols li he tingut cap simpatia. En canvi era com un pare per a molts catalans. N’hi havia fins i tot que votaven CiU a les autonòmiques i un altra opció a les locals i estatals, només en raó si se’l havia de votar a ell o no. Després de la seva confessió (de debò ho va confessar tot, tot i tot?) el passat 25 de juliol, van ser molts els qui el van repudiar. Segurament tots els que no tenien ni idea dels seus tripijocs. D’altres, els que si que ho sabien, de cara la galeria també van aparentar sentir-se indignats, però de portes cap a dintre es lamentaven de que finalment se’ls hi havia vist el llautó.

El cert és que no acabaríem. Però hi ha casos molt peculiars, com per exemple Ramon Tamames o Magda Oranich que van evolucionar des de l’esquerra a la dreta i, segurament això va fer que mentre que per alguns caiguessin en desgràcia, per altres van ser acceptats com un nou membre de la seva família. Pocs han estat els que han fet el procés invers. L’únic conegut (o al menys l’únic que ara mateix recordo) és Jorge Verstrynge que de militar activament a l’extrema dreta, va passar a ser un militant de base del PSOE i, posteriorment encara ha virat més cap a l’esquerra.

Finalment, si haguéssim de parlar d’alguns dels líders locals, molts més propers, segur que acabaríem fent una llista immensa.

I és que la corrupció generada al nostre país i la manca d’escrúpols de molts dels qui ens han governat, ha fet que la societat els repudiï com si fossin uns infectats. És el que es mereixen.       

EL TITULAR DEL DIA 17-10-2014: GONZÁLEZ I GUERRA COMPAREN NACIONALISME I TOTALITARISME

Ja sabeu que sempre us dic que tot se pot comparar, fins i tot coses tan diferents com un ou i una castanya, que tal i com diu la dita, no es semblen en res. Quan dius: Això no es pot comparar, de fet, ja ho estàs comparant.

Bé, després d’aquest preàmbul, caldria preguntar que significa per a Felipe González i Alfonso Guerra els conceptes de nacionalisme i el de totalitarisme.

Tenia entès que els qui un dia van comandar la nau del PSOE, però també del govern d’Espanya, s’havien distanciat feia temps, però sembla ser que davant l’amenaça del separatisme català han tornat a unir les forces per a combatre’l.

Recordeu l’anunci aquell de l’IKEA que deia: La República independiente de mi casa? El mateix passa amb els nacionalismes, n’hi ha tants com es vulgui.

La Constitució Espanyola accepta el terme nacionalitats que és una paraula derivada de nació. Però aquest concepte no impedeix que els habitants d’una determinada nacionalitat puguin ser nacionalistes. De fer s’ha usat sovint l’apel·latiu de nacionalista a l’hora de parlar, per exemple, de CiU.  

Però també a l’hora de citar Espanya es solen emprar els termes de pàtria o nació. Quantes vegades em escoltat la nació espanyola?

Des del meu punt de vista, un fervent defensor de la unitat pàtria, és un nacionalista espanyol, amb tots els pros i contres que això comporta.

Quina diferència hi ha a l’hora de defensar la nació espanyola per part d’un adepte o la catalana, per aquells que es senten catalans? O és què te que veure amb la mida dels estats?

Tal i com em faig vell, cada vegada tinc més clar que la meva nació és l’Ebrenca. Sabeu que per mi inclouria els territoris limítrofes de València i l’Aragó, però igual els seus habitants no tenen els mateixos sentiments.

Ens hauríem de plantejar un dia independitzar-nos de Catalunya.  

FELIPE TAMBÉ PIXA FORA DE TEST

A què venen les declaracions de Felipe González dient que podria haver un govern de concentració nacional entre el PP i el PSOE? Potser està fent campanya pel PP de cara les properes Eleccions Europees?

Mentre, el PSOE, intenta marcar distàncies, no només amb el PP, sinó també amb IU per a mirar de remuntar el vol, una missió que em sembla força difícil.

Felipe González va tenir el seu moment (o moments) perquè durant els 13 anys de govern en va haver de tenir molts. Fins fa poc el considerava el millor president del govern des de la mort de Franco, però darrerament ho fico en dubte. L’actual situació catalana és, en bona part, conseqüència d’una transició on no es van acabar de fer les coses bé i que per por als sabres, els ciutadans van estar més prudents que el que tocava.

Sóc de l’opinió que ni una hipotètica secessió de Catalunya seria motiu suficient com per a que s’hagués de fer un govern de concentració nacional.

Les xifres macroeconòmiques diuen que Espanya està sortint de la crisi, encara que jo no m’ho crec. Fins i tot dubto que haguéssim tocat fons. Això vol dir que ja fa molts d’anys que dura i que hi ha famílies que s’ho segueixen passant molt malament. Aquesta seria la cara més negra i trista de l’època que vivim.

És evident que els indicis de que una situació així podia passar van ser detectats molt abans de ser anunciats. Però ningú va moure un dit fins que d’Europa ens ho van manar. Segurament que ni des d’allí es van prendre les mesures que calia, però ara rectificar ja és molt complicat, sobre tot perquè seria acceptar els errors comesos.

La situació espanyola va ser molt greu. Es pot comparar amb la que visqueren Portugal, Grècia i Irlanda, tres països rescatats econòmicament parlant. Això vol dir que Espanya va estar en un tres i no res de ser-ho també. De fet se’n va parlar moltes vegades i es va acabar rescatant bancs.

Davant d’aquesta situació tan convulsa, els dos grans partits, PP i PSOE van ser incapaços de posar-se d’acord i fer un govern de concentració (amb tota la resta dels partits parlamentaris) per a mirar de sortir-ne de la millor manera. I ja sigui pels egos d’alguns polítics, ja sigui per les rivalitats entre ells o pel que fos (de fet em dóna igual), no es va fer.

Per tant si quan Espanya més ho necessitava no es va fer, quina necessitat hi ha de fer-ho ara?

No Felipe no, t’equivoques de mig a mig. Quan polítics com tu que heu tingut una gran rellevància a l’escenari de la política nacional i fins i tot internacional comenceu a pixar fora de test, algú us hauria d’aconsellar apartar-vos-en de forma definitiva, ja que amb els vostres comentaris feu més malt que bé.    

POLÍTICS SENSE DATA DE CADUCITAT

Aquests socialistes, quants anys fa que no aixequen el puny? 

En els darrers dies, alguns articulistes han criticat obertament la que ha estat, fins ara, la darrera intervenció de l’expresident del govern Felipe González, fins el punt de posar en entredit la seva gestió al capdavant dels diferents governs que va presidir.

El darrer en pixar fora del test ha estat qui va ser la ma dreta de Felipe durant un bon grapat d’anys: Alfonso Guerra.

Guerra, va posar en dubte la ideologia del PSC de qui va dir que des de fa temps que ha deixat de ser socialista per a convertir-se en nacionalista.  

Un cop més em penetrat a l’espiral de sobre que qui és més nacionalista: aquell que defensa que Espanya és una i indivisible o qui és està a favor d’una Catalunya independent.  

Des del meu punt de vista, encara que estem parlant de nacionalismes diferents, tot dos ho són: l’un, nacionalista espanyol i l’altre nacionalista català. I, a veure, vull deixar-ho clar: tan dret té el primer de ser-ho, com el segon. No és dolent. El que és dolent són els extremismes com ara aquell que estaria disposat a agafar una arma de foc per a defensar la unitat de la nació espanyola o anima a l’exèrcit a intervenir o l’altre que no veu més enllà de la seva idea, es a dir, el món comença i acaba amb la independència. Posats tots dos a una taula de negociació de ben segur que no arribarien a cap acord. Ni de mínims! 

 

Ara bé, si tingués que prendre part per alguna de les dues postures radicals, acabaria decantant-me per la segona, ja que entenc que durant, ja no anys, sinó segles, des de les estructures de l’estat espanyol s’ha maltractat Catalunya. En canvi, el nacionalista espanyol que, amb els seus arguments demostra que mai ens ha estimat, per quin motiu no volen la independència de Catalunya, si no és que en treuen algun profit.

Com sabeu els que em segui sovint, cada cop estic més desenganyat d’una bona part dels polítics que ens han governat i representat des dels inicis de la nostra, encara jove, democràcia. Com diuen els castissos, a toro pasado, és més fàcil analitzar el que va passar durant l’anomenada transició. Tan malament es va fer llavors que ara en paguem les conseqüències de tot plegat.

Amb Suárez amb alzheimer, evidentment queden com a màxims responsables d’aquella època Felipe González, Alfonso Guerra i, per extensió a tots aquells que durant molts anys hem considerat com a pares de la Constitució.  

Convergència, quan veu que les coses no els rutllen com ell voldrien, treuen a Sant Jordi Pujol per a que els tregui les castanyes del foc. En canvi, darrerament, quan surten Felipe i Alfonso, en lloc de calmar els ànims, encara els encenen més.

La solució? Què els polítics tinguessin data de caducitat i, a partir d’aquesta, només poguessin dedicar-se a escriure les seves memòries i als nets.    

COHERÈNCIA NO ÉS IGUAL A IMPARCIALITAT (evidentment)

Després d’estar un temps sense manifestar-se, finalment Felipe González s’ha decantat pel candidat Rubalcaba per “coherència”.
El company Felipe és, sense dubtar-ho, la figura més rellevant del socialisme espanyol des del restabliment de la democràcia. Ell ho ha estat tot dintre del partit: secretari general, primer candidat a president del govern i, finalment, president del govern. És encara avui un símbol i, possiblement la persona més influent del partit.
Decantar-se cap al candidat Rubalcaba significa no fer-ho cap a l’altra candidata, la Carme Chacón, encara que ell digui que digui d’ella que “li té afecte”.
Crec que Felipe s’hauria d’haver mostrat “imparcial”. La seva decisió de decantar-se a favor d’un ministre dels seus governs, pot fer que molts indecisos puguin decantar-se cap al candidat Rubalcaba només pel que significa la figura de González.
A Catalunya a Felipe González se’l estima. Sempre que ha vingut aquí, ja fos com a candidat, ja per donar suport als candidats de casa nostra, se’l ha rebut amb entusiasme i sovint, a crits de “president, president!”
Ara les coses poden canviar. Felipe dóna suport a qui representa el centralisme madrileny en contra de la catalana (per molt espanyola que pugui semblar de vegades)
La Carme cada cop ho té més difícil, per molts de suports que pugui rebre de les dones del partit i d’alguna de les federacions socialistes més obertes a un canvi de rumb del partit.