Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Junqueras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Junqueras. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 d’abril del 2017

EMBOLICA QUE FA FORT

De Ferreres, al Periódico. 
Que els pressupostos generals de la Generalitat de Catalunya acabarien al Tribunal Constitucional estava cantat fins i tot des d’abans d’aprovar-se ja que tant el Consell de Garanties Estatutàries (òrgan depenen del propi Govern català), com els lletrats de la Mesa del Parlament, j havien advertit que destinar una partida per a fer una consulta (tot i no s’especifica quina consulta), seria inconstitucional. No obstant, tant el govern, com els grups independentistes del Parlament (JxS i les CUP) fent cas omís als dos dictàmens, van decidir tirar-los endavant sense treure el polèmic apartat.
I no és que me sembli malament que vulguin tirar el carro pel pedregar. De fet no me fa ni fred ni calor... Però el que sí que els demanaria és CO-HE-RÈN-CIA, ja que me sembla que alguns dels parlamentaris i membres del govern no ho acaben de tenir clar. Si es decideix desobeir, es desobeeix i sinó s’han atendre a les conseqüències i no anar esquinçant-se les vestidures com va fer per exemple l’Oriol Junqueras.  
No sabria concretar quan se va dir, si abans o després de que el PP portés els grans comptes catalans davant el TC, però es va dir que, en tot cas, el veredicte del TC no afectaria a la resta dels pressupostos.
No obstant, Junqueras, el vicepresident econòmic va fer tot un al·legat sobre el fet que el PP havia portat davant el TC els pressupostos més socials quan no havia portat mai els pressupostos de les retallades...
Des del meu punt de vista no me sembla gens procedent els discurs de Junqueras. Tot i que els seus estudis potser no siguin els més apropiats per a estar al front de l’economia catalana (és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Història de l’Economia), el considero una persona de vàlua i que, de ben segur s’ha sabut rodejar d’experts en la matèria i que per tant, no hauria de sortir per embolicar la troca com me sembla que va fer la setmana passada.
Si, con diuen, el TC només dictaminarà sobre la partida reservada a fer la consulta i no sobre la resta, és evident que el nostre Govern podrà aplicar sense cap tipus de problema la resta de les partides, ja siguin socials, culturals, al desenvolupament, la cooperació o les que siguin...  Què pretenia Junqueras amb les seves declaracions? Enganyar a la ciutadania? Acontentar el sector independentista?
Per una altra banda, vaig llegir que s’obligarà a tots els consellers que, de forma explícita donin suport als referèndum... No n’hi ha prou que implícitament l’acceptin? O és que saben que hi ha algú que és reticent?
Tot i es diu que no es pot donar res per fet, me pensava que tots els membres de l’actual Govern català ho tenien clar i que no hi havia fissures entre els seus membres.
Bé, en tot cas me va sorprendre la notícia de que si no donaven suport expressament a la consulta cessarien com a consellers. Potser sigui una forma més d’embolicar la troca i anar generant notícies per a que sembli que s’està fent molt quan a l’hora de la veritat s’estan donant pals de cec a tort i a dret sense aconseguir els resultats desitjats.      

divendres, 24 de febrer del 2017

JUSTIFICACIONS I DESMENTITS

Hi ha una dita popular que diu així: Qui es justifica s’acusa.
Quan a algú l’enxampen fent alguna cosa malament i en lloc d’acceptar que l’han enxampat posa tota mena d’excuses per a justificar el que, segurament, és injustificable, està reconeixent, implícitament, que és culpable.
La vida està plena d’exemples que ens servirien perfectament per a il·lustrar el que estic dient. El primer exemple que posaré fa referència al Govern de la Generalitat de Catalunya.  
Des de fa temps, sé sospitava que el Govern de l’Estat i el de la Generalitat estaven mantenint reunions secretes. No sé sabia amb exactitud si a alt nivell o una mica més avall (per a què m’entengueu: Sáenz de Santamaría-Junqueras o bé Rajoy-Puigdemont.
Només fa uns dies que Neus Munté, la portaveu del Govern català, va desmentir categòricament que hi hagués alguna mena de contacte entre tots dos governs. En canvi, dimecres, la Vanguardia informava que el passat 11 de gener van dinar plegats a la Moncloa tots dos presidents, tot i que no van arribar a cap acord... Això és un altre tema... Què treuen d’amagar-ho? Si al final tot s’acaba sabent...
Un altre exemple. José Manuel Soria, que la legislatura passada va ser ministre d’Indústria, Energia i Turisme, va ser enxampar quan van sortir a la llum els anomenats papers de Panamà. Estava relacionat amb diverses empreses. També li va costar acceptar l’evidència i com més es volia justificar, més s’embolicava. Al final va haver de dimitir.
Però qui és un mentider patològic ho és tota la vida. Soria tenia un altre cas al jutjat per haver passat uns dies de vacances a Punta Cana pagades, suposadament per un empresari. Aquesta setmana es va fer el judici oral i va haver de comparèixer. Lluny d’acceptar de que, efectivament, també havia estat enxampat, va fer servir una sèrie d’argúcies per mirar de demostrar el que no era demostrable. Tan va ser així que durant el judici es va treure de la butxaca una suposada factura del complex hoteler de Mèxic. A l’hora de la veritat es va poder comprovar de que es tractava d’una factura falsa ja que tenia clares diferències amb les que tenia el jutge.
Però el pitjor de tot és que aquesta mena de gent, molts seguiran treballant per al partit, alguna empresa vinculada o recol·locats al sector energètic.
Als darrers anys a Amposta també hem viscut un cas així. L’exalcalde Manolito va estar passant dietes a l’Ajuntament per viatges a Barcelona per motius que no tenien res a veure amb el càrrec públic que ostentava. Damunt, es va saber que a l’hora de menjar no es limitava a fer un menú barat, sinó que demanava plats molt més suculents que, finalment, pagàvem tots i cada un dels ampostins i ampostines. També en aquest cas, l’exalcalde va dir que tot era mentida i que podia demostrar que sempre havia obrat correctament. Però el jutge té proves fefaents de que Manolito mentia i que efectivament passava improcedentment despeses de desplaçament i manutenció a l’Ajuntament quan ja les cobrava com a president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, una patronal del sector socio-sanitari català controlada pels convergents.
Tot i això, Manolito segueix ostentant el càrrec de president, tot i que sembla que abans no es podia fer si no ocupaves un càrrec electe i, actualment, l’exalcalde ampostí, al renunciar a l’acta de regidor, no n’ocupa cap.
Tot i que ja fa anys, us vull explicar una anècdota que vaig viure més d’una vegada i que és un clar exemple del que tema del que us parlo avui.
Els més vells segur que recordareu el berenar del bou al costat del canal. Era multitudinari... Aquella tarda, les màximes autoritats municipals repartien l’estofat fet amb la car dels bous capllaçats. Aprofitant l’avinentesa de les vaques boges, van trobar l’excusa perfecta per deixar de celebrar aquella festa que, des de feia anys els hi sobrava.
Més d’una vegada i més de dues (d’aquí que digui que l’anècdota la vaig viure més d’una vegada), una vegada va passar l’amenaça de les vaques boges, el nostre grup municipal, va demanar al Ple que és tornés a fer. Eren tantes les excuses que ens donaven que sospitaves (i no sense raó) que les tenien més que preparades. Semblant al que fan els càrrecs del PP quan han de donar explicacions per algun fet recent: tots sé posen d’acord per a dir el mateix amb les mateixes paraules.   

CALENDARI DE LA NO REUNIÓ ENTRE RAJOY I PUIGDEMONT.           

dijous, 16 de febrer del 2017

OMPLIR-SE LA BOCA DE DEMOCRÀCIA

El Roto. 
Portem anys escoltant els polítics catalans parlar d’independència, referèndum i democràcia. El concepte democràcia l’usen com a últim recurs, quan des de Madrid es nega el diàleg i el Tribunal Constitucional anul·la les lleis i altres resolucions que s’aproven al Parlament.
Segons els membres dels nostres governs (el passats i els presents), la gran festa de la democràcia passa per poder votar, per posar les urnes... Si ens hi fixem es tracta d’un concepte bàsics que, evidentment, no grinyola a quasi ningú. Tot i això, el nostre govern, com bona part de la classe política, no és conseqüent. Una part dels seus actes no estan en consonància amb el seu discurs.
M’estic referint a l’obstrucció per part de Junts pel Sí i les CUP a que compareguin al Parlament l’exsenador Santiago Vidal i els consellers Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Jordi Jané i Neus Munté. Segons el Vicepresident Junqueras, el que va dir Santiago Vidal sobre que el govern té les dades tributàries de tots el contribuents de Catalunya, és fals.
A part del que jo pugui opinar sobre aquest cas, hi ha un principi bàsic en democràcia que és la transparència. Si és fals, tal com diu el govern, per què no volen que compareguin? És que tenen temor que diguin alguna cosa inapropiada? L’oposició ja ha advertit que s’estudiarà crear una comissió d’investigació per mirar d’aportar llum al cas.
La democràcia (quan és verdadera) ha de tenir sempre dos sentits, com si es tractés d’una carretera... Els actes han de ser igual de democràtics quan arribin als ciutadans, com quan surtin d’aquests. Per exemple, pe a que m’entengueu, és igual democràtic l’acció de posar les urnes com anar a votar, promulgar una llei per a que es compleixi, com acatar-la i complir-la... Tot i que no es acabi d’agradar...
El que no es pot fer (i menys encara un polític) és reclamar democràcia quan ens interessa i negar-la quan es pretén amagar alguna cosa.
Abans d’acabar vull fer una aportació. Per molt que se’ns digui que posar les urnes és la festa de la democràcia (Mas està cansat de dir-ho), hi caben molts matisos.
Si es tracta d’un referèndum, la pregunta hauria de ser clara i que no portés a confusions posteriors. Recordo per exemple el de l’OTAN o sense anar més lluny la consulta del 9-N. Tan difícil era preguntar: Voleu que Catalunya sigui un estat independent?
El nostre govern s’ha compromès a que al proper referèndum que s’ha de celebrar aquest any (al menys que el Govern central ho impedeixi per la força, tal com va dir ahir l’Anna Gabriel) la pregunta serà clara i concisa. Esperem que sigui així.
Quan es celebren eleccions (de qualsevol tipus), al votant li arriba la papereta de cada partit (o com a darrer recurs la recull al col·legi electoral) Però abans d’això hi ha hagut tot un procés d’elaboració de candidatures. Suposo que ja ho sabeu o al menys us ho imagineu: aquest procés no és sempre el regular i transparent que hauria de ser. La majoria de vegades, la democràcia interna dels partit dista molt de ser una veritable democràcia. Els principals candidats (el que figuren als primers llocs de la llista electoral), sovint venen imposats per les respectives direccions nacionals. Evidentment, sinó acceptes sense queixar-te totes les directrius del partit, quedes fora d’aquests llocs de privilegi que poden comportar càrrecs públics ben remunerats.
Per tant, quan algú parli de democràcia, millor que ho faci amb totes les conseqüències que significa la paraula. Sinó és així, millor que no prostitueixin el concepte. 
Per favor...  

dimecres, 29 de juny del 2016

MAS AL BANC

De Faro a Diari de Tarragona. 
Fa anys s’explicava un acudit que tenia a Jordi Pujol com a protagonista. Diu que va anar Jordi Pujol a sol·licitar un préstec a un banc. El préstec era d’un euro. Estupefactes els empleats de l’entitat, finalment van accedir a donar-li. Llavors, Pujol, que va anar acompanyat de la Marta Ferusola, la seva dona, va dir que volia deixar el seu cotxe com a garantia. Els empleats encara estaven més estupefactes, però al tractar-se del Molt Honorable van decidir fer una excepció.

-Però el cotxe l’he de deixar a un pàrking que sigui propietat del banc.

-Però no cal, home... Volia dir Sr. President, ja ens en refiem...

-Insisteixo...

-Bé, miri, farem una excepció amb vostè. Podrà deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina principal...

En sortir del banc, Jordi li diu a Marta:

-Veus Marta, ja ens hem podem anar de vacances sense haver de pagar les 1.000 pessetes diàries que ens demanàvem de pàrquing...  

Després de tot els que ha anat sortint a la llum en els darrers anys, l’acudit que us he explicat bé podria tractar-se d’un cas real.

...

Arturo Mas, el seu predecessor, sembla que també pot acabar al banc... Però en lloc d’una oficina bancària es tractaria del banc dels acusats pel cas del 9-N, juntament amb la Rigau i la Ortega.
Tot i que no comparteixo ni de bon tros res amb els esmentats en anterioritat i fins i tot, políticament no els hi desitjo res de bo, no crec que fer-los seure al banc dels acusats sigui una bona noticia.
Tot i que pel mig sembla que també hi ha malversació de fons públics, a part de desacatament i prevaricació, de celebrar-se el  judici, aquest tindrà un caire polític.
Estic d’acord amb Mas que en una democràcia real els judicis politics no haurien d’existir. Ningú hauria de ser condemnat per les seves idees, ni tan sols hauria d’arribar a judici.
Però després del que va treure a la llum el diari digital Público la setmana passada sobre les maquinacions entre el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Anticorrupció de Catalunya Daniel de Alfonso s’aprecia clarament que més que en una democràcia real estem en una democràcia controlada.
Però faria bé mas de no sortir massa traient pit, perquè també ell al capdavant de CDC han fet tota mena de magarrufes per aconseguir els seus objectius.
Si heu llegit avui el Periódico, tal vegada no us ha passat per al el següent titular: El controvertit ‘m’agrada’ d’Oriol Junqueras  a un tuit contra Artur Mas.    
El tuit, escrit pel dirigent de les CUP Xevi Generó deia : Cada vegada q Mas demana llista conjunta i recalca que els hi va tornar a oferir a ERC el 20D i el 26J s’oblida q el 27S ho va fer via xantatge. El ‘m’agrada’ de Junqueras confirma que efectivament alguna cosa hi ha de cert...
Tot i que Junqueras ho va esborrar al cap de poc, la imatge del tuit ja estava corrent per les diferents xarxes socials.
Com diu la dita: en todas partes cuecen habas... O cuando el río suena agua lleva... O pensa malament i encertaràs. 

dimecres, 22 de juny del 2016

N’ANAVEN DOS I VA CAURE EL DEL MIG

D'Alfons López a úblico.es. 
Aquesta frase sense sentit la repetia molt un dels meus fills de menut.
M’ha vingut al cap després d’assabentar-me de la filtració de la reunió que van tenir l’any 2014 el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso publicada pel diari digital Público.
Segons les informacions periodístiques que han transcendit, sembla ser que la reunió va ser per a conspirar contra polítics de CDC (com Felip Puig) i ERC com el vicepresident del Govern Oriol Junqueras.
Ràpidament la majoria dels polítics d’aquests i d’altres partits van aprofitar el seu mítings de campanya per a demanar la dimissió tant de l’un com de l’altre.
Anit, de Alfonso va ser entrevistat per Toni Cruanyes al començar el TeleNotícies i va negar taxativament que la reunió que va tenir amb Fernández Díaz fos per a conspirar i va suavitzar molt (moltíssim) les informacions que s’estaven donant pels diversos canals d’informació. De Alfonso va semi acusar al PSC d’haver filtrat aquesta informació ja que s’estaven en vies d’investigar un possible finançament irregular del partit.
A ningú sé li escapa que si s’ha filtrat aquest afer en plena campanya electoral i quan només quedaven 5 dies per a votar, és perquè hi ha algú que hi estava interessat i no crec que, en aquest cas fos el PSC.
Què hi guanyava el PSC? Des del meu punt de vista res. I a part d’això, el PSC, disposava dels mitjos per a obtenir la informació? Ho dubto. L’explicació que donava de Alfonso és que el diari que ho va filtrar tindria una línia editorial propera als socialistes... Una raó molt dèbil des del meu punt de vista. Público és un diari progressista que igual pot donar suport al PSC com a Unidos Podemos. I no estic senyalant (Ni molt menys!) a la coalició d’Iglesias i Garzón.
La setmana passada van assassinar a Jo Cox, la diputada laborista anglesa favorable a la permanència de la Gran Bretanya a la Unió Europea. Tot i que les enquestes sobre el referèndum que s’ha de celebrar demà mateix estan molt igualades, la seva mort les va capgirar una mica i si abans semblava que guanyaria l’opció favorable a la sortida, ara sembla que pot guanyar la de que tot continuï igual com està.
De vegades detalls aparentment sense importància (mai consideraré que una mort no tingui importància) poden ser molt significatius i alterar en gran mesura una situació. Un exemple van ser les eleccions de 2004 que van portar a Zapatero a la Moncloa. Els atemptats de Madrid (gravíssims) van donar pas a les mentides del govern en funcions d’Aznar, la qual cosa va fer reaccionar a una gran part de l’electorat i quan semblava que el PP tornaria a vèncer, les urnes van donar la victòria al PSOE.
Ara podria passar alguna cosa similar. Des del meu punt de vista els grans beneficiats de la filtració són Convergència i Esquerra, curiosament els dos partits que estan al govern de Catalunya i que disposen de més mecanismes oficials... No acuso a ningú, només ho deixo anar per a què me digueu malpensat.
Si el fons de la conversa filtrada és el que ha transcendit (i tot indica que efectivament ho és), demostra que l’aparell de l’estat en mans del PP actua com una veritable Màfia. Si algú tenia algun dubte i diumenge, malgrat tot, encara pensava votar al PP perquè els considerava un partit moderat de centre (tal com ells mateixos es defineixen), que s’ho repensi.
A algú sé li va escapar l’expressió de clavegueres de l’Estat. Es va quedar curt: clavegueres embossades i plens de merda potser seria molt més adequat.
Perquè si són capaços de coses com aquesta em fa pensar que poden ser capaços de tot i quan dic de tot em refereixo a TOT!

dilluns, 4 de gener del 2016

PRORROGA DESPRÉS DEL PARTIT

Difícilment puc aportar res de nou a tot el que s’ha dit a les darreres 30 hores (si fa o no fa), el temps que ha transcorregut  d’ençà que la direcció de les CUP va dir definitivament no a Mas.
He llegit comentaris de tot tipus: a favor i en contra, insultants o que simplement faltaven a la veritat. Però també d’assenyats i que deien veritats com a punys (encara que a una part no els agradi)
N’hi ha que diuen que s’han perdut tres mesos i d’altres que opinen que el procés se’n ha anat en orris. Ja sabeu que no crec en les veritats absolutes (en aquest cas afirmacions) i davant de tanta radicalització per part d’alguns partidaris de Junts pel Sí, no puc deixar de pensar que al país del seny, de vegades no n’hi ha tant com diuen... I tampoc modals, perquè alguns han perdut fins i tot les formes. La posició d’una majoria és la típica convergent: O estàs amb mi o estàs en contra meva. Fins i tot una majoria de gent d’ERC o propera a aquesta formació han deixat de costat els seus principis (les mans netes, recordeu?) i no veuen a ningú més que a Mas per a ser el president del que sigui (Catalunya independent, Generalitat com la que coneixem... Me dóna igual) Cada vegada que escoltava primer la independència i després entre nosaltres ja ho arreglarem, pensava amb el poderosa que és la secció de premsa i propaganda de Convergència que havia aconseguit captar els més moderats i convertir-los en adeptes acèrrims a la causa. Molts pensareu que la causa és la independència, però no, la causa era la investidura de Mas, al preu que fos!   
Una de les coses que s’han dit és que s’han perdut 3 mesos. Analitzat fredament sembla que sí, però heu de pensar que la CUP està fora de tota lògica. Són assemblearis i el que un altre partit solucionaria amb un sopar dels seus dirigents, els cupaires necessiten hores i hores d’intensos debats i llargues assemblees per acabar decidint (o no) les propostes que hi ha sobre la taula. Per cert, alguns malastrucs deien abans del 20-D que hi havia un pacte per a investir a Mas i que es faria públic després de les eleccions espanyoles. Com veieu, aquí també es van equivocar.
De tot el que s’ha fet i que s’ha dit, el més inversemblant va ser el tancament-dejuni que es va fer per a que les CUP acabessin decidint donar suport a Mas. No va servir per a res. Imagino que els precs devien d’anar adreçats a Pujol omnipotent per a que obres el miracle d’investir al seu fill (polític) predilecte.
A la roda de premsa que van fer alguns membres de les CUP ahir en acabar la reunió ho van dir molt clar: No a Mas, però estem disposats a acceptar un altre candidat proposat per JxS.
Entre les coses que vaig llegir és que la següent excusa seria no acceptar consellers de Convergència...   Però si fa tems fins i tot s’havia proposat el nom de Neus Munté! I per a dissipar dubtes, avui mateix n’han proposat tres: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté.
Però la part convergent de Junts pel Sí no ho acceptaran. Ells només tenen un candidat i descarten qualsevol altra opció i està clar que els vots dels diputats convergents són necessaris per a investir (hipotèticament) el nou president. Per tant, eleccions el març, no hi ha altra opció.
Recordeu que fa uns dies vaig dir que si fos per Mas, seria el candidat de les properes autonòmiques. Avui ja s’ha postulat per a ser-ho. La megalomania d’aquesta persona no té límits. Tot i que no hi ha cap força política al Parlament (a excepció de la seva formació, es clar) que s’avingui a pactar amb ell, vol continuar fins que des  del seu propi partit li peguin una puntada de peu.

Us deia al principi que havia llegit grans reflexions. Us deixo en dos de les més assenyades que vaig llegir. La primera és de Llorenç Sales, atleta del FC Barcelona i galerenc com jo.
 L'última reflexió del dia i prometo callar-me per uns dies: 
A tots els processites convençuts, indignats pel desenllaç final, permeteu-me que vos demani un favor: quan descargueu la ràbia i la frustació contra els vostres nous " traidors de la pàtria catalana (CUP ), si us plau, sigueu elegants i originals, no caigueu en la simplesa i els mals modals que si tenen els partits no-independentistes en vers el procés. 
Gràcies!

I la següent de Toni Manel Muñoz (el Mascarat), periodista d’Ulldecona:

Preguntes retòriques per a alterats:
-Qui va crear la disjuntiva Mas o març?
-Qui amenaça en enviar el procés a la merda si un nom concret no és president?
-La gent d'ERC que avui critica la CUP, potser estaria bé recordar per què fa 9 mesos estaven maleïnt a Artur Mas. Recordeu?
-Com és que quan un polític ho fa tot tan meravellosament bé, se li fot la totalitat dels partits del Parlament en contra i l'únic que li dóna suport és per un tema de males arts?
-Qui va dir que l'important no era el QUI sinó el QUÈ? 
-Creieu que un país se construeix per la via del xantatge?
-Per què abans del candidat a presidència n'anaven 3 i el que havia de defensar el projecte de país no va participar en cap debat amb contrincants? 
-Dels 3 que van davant de JXS no n'hi ha cap que pugue ser president@? 
-Què fiable que deu ser un govern que amenaça en autodestruir el procés si un home no té un càrrec determinat. No trobeu?
-Us en fiarieu gaire de deixar el país en mans d'una massa social que fa 3 mesos se va deixar entabanar? I dic entabanar perquè si anar a març és enviar el procés a la merda vol dir que esta gent ja no serà més independentista per convicció.
-Si quan la caguen no saben fer més reflexió que fotre-li tota la culpa a qui va tenir un missatge clar durant les eleccions i reparteixen les etiquetes més miserables que poden existir, què passarà el dia en què no tindran a ningú a qui foter-li les culpes de la seua "fixació" per a que certa persona sigue president? Mos fotran les culpes als ciutadans en plan: heu viscut per sobre de les vostres ambicions? O esteu tots equivocats menys natros?
Gràcies CUP per respectar el vostre compromís de campanya. Potser ja tocava que algú demostrés a algú que insultant, acusant i posant lo futur d'un país en escac per la gràcia del diviníssim, no se pacta.


Les podeu llegar als seus respectius Facebook’s. 

divendres, 20 de novembre del 2015

EL PROCÉS ENCALLAT

En els darrers dies m’ha sobtat escoltar a Junqueras defensant Mas. Es va sotmetre a un interrogatori dels periodistes i va tornar a batre un nou rècord. Si fa uns mesos va ser capaç de dir 23 vegades independència en 20 paraules (rècord del món), dimecres va dir 5 vegades Mas en 10 paraules (rècord d’un militant d’ERC, ja que el mundial l’ostenta Quico Homs quan va esmentar a Mas 10 vegades amb 15 paraules...)
Segons Junqueras, el candidat d’ERC és, serà i seguirà sent Mas (fins que es digui el contrari) Tan fort deu de ser el pacte subscrit dintre de la coalició de Junts pel Sí, que, de moment, no hi ha ningú que s’atreveixi ni tan sols a insinuar que per a desencallar les negociacions amb les CUP potser millor anar pensant en un altre nom...
Tot i que oficialment es diu que les negociacions entre les dues formacions independentistes segueixen i que van per bon camí, cada vegada són més les veus de dintre de CDC que adverteixen a Mas que s’ha abaixat massa els pantalons i que ara que ve una onada de fred, es pot arribar a refredar.
Primer va ser la rebel·lió dels consellers, aquella que es va voler silenciar però que va transcendir, però cada vegada són més les veus crítiques, sobre tot des de que Mas va insinuar que a part dels pantalons també es podria abaixar els calçotets i sotmetre’s a una moció de confiança abans de l’estiu de l’any que ve.  
Sembla ser que aquest va ser el fet que va encendre totes les alarmes entre els dirigents del seu partit, fins el punt de que alguns (Mas Colell i Homs) van sortir al rescat del President en funcions i li van advertir que a Mas sé li està ajuntant la gana amb les ganes de menjar.
Mentre Homs deia dimarts que anava a Madrid (serà el cap de llista de Democràcia i Llibertat –la marca blanca de CDC-) a negociar amb l’Estat i que el procés s’havia iniciat, però donades les circumstàncies no podria acabar..., Fernández Teixidó membre de la família més liberal del partit (va militar amb al Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez), va renunciar a tots els seus càrrecs orgànics en discrepància amb la línia traçada per Mas.
I què és el que no faria Mas per a ser President? I sembla que encara hi ha gent que no se’n adona... És cert que qualsevol persona pot arribar a canviar (fixeu-vos per exemple Jorge Verstrynge que ha fet el camí en sentit contrari del que sé sol fer), però la transfiguració política de Mas (a part de suposar un altre rècord mundial) és de els que s’estudiarà als llibres de text i es compararà amb la metamorfosi del cuc de seda.
Mas va néixer políticament dintre de la família convergent i va tenir el millor padrí que es podria tenir en aquella època: Jordi Pujol. Catalanista i lliberal de tota la vida, va fer-se independentista en veure el gran èxit de la manifestació de la Diada de 2003. A partir d’aquí es va convertir amb el referent independentista per excel·lència, fins el punt de renegar del seu passat (bé, menys del seu padrí) i abraçar les noves tendències. Va pensar que si la gent s’ho empassava, trauria majoria absoluta i així allargaria el seu mandat fent i desfent al seu criteri. La jugada no la va sortir bé ni a la primera, ni a la segona... Ara aspira a una tercera oportunitat (serà per allò de a la tercera va la vençuda...)
Per aconseguir-ho en aquesta segona, Mas va acceptar tot allò que li van demanar els radicals de l’extrema esquerra... Tot? No, tot no! Perquè també van demanar el seu cap. De fet li van estar demanant des de molt abans de les eleccions, però Mas pensava que com Junts pel Sí trauria (ara sí) majoria absoluta, les CUP quedarien relegades als ostracisme total.
Però Mas una vegada més no va calibrar bé les seves forces i aquest cop la rebolcada (fora del llit) va ser majúscula.
Si finalment Mas no surt President, encara aspirarà a una nova oportunitat. Ja no serà el vot de la teva vida... La maquinaria electoral convergent s’haurà d’inventar un altre enginyós lema...
Digueu-li com vulgueu, però l’egocentrisme de Mas sembla no tenir límits.      

dimecres, 21 d’octubre del 2015

BAÑOS SÉ TIRA A LA PISCINA

Antonio Baños, cap de cartell de les CUP té una solució per a solucionar el problema que va sorgir després del resultat de les eleccions dels 27-S: formalitzar un govern d’esquerres apartant els convergents i acòlits.
Jo crec que aquest cabussó a la piscina de Baños és més una broma que una proposta, ja que per a què es pugui materialitzar han de confluir diverses decisions importants.
Primer que res, s’hauria de desintegrar la candidatura de Junts pel Sí. Tot i que segons les informacions periodístiques hi ha divergències importants entre Mas i Junqueras, de moment no intueixo cap trencament, tot i que de cara les generals del 20-D qualsevol cosa és possible.
La segona part encara és molt més complicada. Un govern d’esquerres hauria de contemplar ERC i els independents afins, les CUP, Catalunya sí que es pot i el PSC. I com es faria això, renunciant no només a la independència sinó que també al dret a decidir? Perquè no veig jo als del PSC (què van celebrar la Hispanitat amb el PP i C’s, sota el paraigua de la Societat Civil Catalana) molt per la labor d’abraçar, ja no dic el sentiment independentista, simplement el dret a decidir o el que és el mateix, acceptar un referèndum legal i amb garanties on els catalans i catalanes ens puguem expressar lliurament sobre el futur del nostre país.
I tal vegada, a Catalunya sí que es pot hi deu d’haver molta diversitat. Hi haurà que opini que sí i en canvi, d’altres, pensaran tot el contrari.
Un govern d’esquerres (o de concentració nacional, si al final es proposés aquest opció) hauria de comptar amb un ampli consens de totes les parts. I per aconseguir-ho, tots els partits haurien de renunciar a el que segurament són, les parts més ideològiques dels seus programes.
El que sembla clar és que ara com ara les negociacions estan en punt mort, al menys en el que respecta a un pacte de governabilitat i, sobre tot, d’investidura del nou president. Tot apunta de que fins passades les generals no hi haurà fumata blanca... I després ja ho veurem. Jo, a hores d’ara, encara no tinc clar de que es pugui arribar a un acord que permeti seguir fent camí... En un sentit o en altre.
Ja vaig dir l’altre dia que segurament Mas no va calibrar bé la data de les autonòmiques. Segurament perquè el va captivar que el primer dia de campanya coincidís amb la Diada i perquè no s’imaginava que els resultat acabessin maltractant tant (perdoneu per l’onomatopeia)
El més immediat però és la formació de la mesa del Parlament que s’haurà de constituir els primers dies de novembre. De moment sé sap que, amb tota probabilitat, la presidenta serà la xertolina Carme Forcadell, ja que, dintre dels acords de JxS, aquest càrrec li correspon a ERC que a la vegada, ha cedit l’honor a la que va ser presidenta de l’ANC i una de les principals persones responsables de tot el procés que ha seguit Catalunya des del 2012.
Però ni aquí hi ha acord. Tal com es planteja, JxS tindrien majoria absoluta a la mesa i, per tant, no reflectiria el resultat de les urnes. La solució que donen els de JxS és que les CUP pugui ocupar un lloc que ara no té perquè no li correspon. De moment les CUP no han dit res, encara que sospito que no voldran formar part del sistema, sinó no es canvia el sistema actual. Es a dir, de formar part de l’estructura d’Espanya a ser Catalunya un estat independent.    
Amb l’actual conjuntura no crec que es pugui arribar a produir, però us imagineu que passi com a l’any 1995? A les eleccions d’aquell any CiU va perdre la majoria absoluta i tota la resta de partits es van posar d’acord per a prendre-li la presidència del Parlament que, com sabeu, hauria recaigut en un diputat d’Unió, fruit dels acords de la coalició nacionalista. L’escollit (contra pronòstic), va ser el fundador i dirigent del PSC Joan Raventós.  

dimarts, 13 d’octubre del 2015

SALVAR ‘EL GENERAL MAS’

Sembla ser que, ara per ara, és la prioritat nacional és salvar el general Mas. I no només del bloc de Junts pel Sí, sinó, fins i tot, des d’algun partit contrari al procés.
Recordo que un dels crits de guerra de la dreta més rància era: ¡España antes rota que roja! Ara es podria dir una cosa així com:Catalunya abans amb Mas que en mans de les CUP!
Entenc perfectament que una gran majoria de Junts pel Sí (imagino que sempre hi haurà que no hi estarà d’acord) volen, de totes, totes, que el general Mas sigui qui dirigeixi el futur més immediat del nostre país. Per una part les pressions que es poden veure i intuir per tot arreu i per l’altra la campanya mediàtica d’enervament de la figura del president en funcions (per cert, no he llegit en lloc que se’l qualifiqui així) Parlen de valor internacional, de necessari per a que continuï el procés, de líder inqüestionable... En fi, que segons el que llegeixis o Mas o la fi del món!
Sorprèn molt més la postura del PSC que s’ofereix per a donar suport a la investidura de Mas abans de que caigui en mans delsdesobedients. Això sí, sempre que renunciï a continuar amb el procés i que marqui un perfil social a l’hora d’elaborar les principals línies del seu govern.
Tot i que Mas per tal de governar deu d’estar disposat a quasi tot, no crec que prefereixi caure en mans dels socialistes que delscupers. Encara que només sigui de cara la galeria, sembla que, ideològicament parlant, estan més propers al partit que ara lidera l’Antonio Baños, amb qui, finalment, no descarto una entesa, però segurament s’haurà de suar la cansalada per aconseguir-ho.
Em costa molt més entendre la ma estesa d’Iceta. A Catalunya, tradicionalment, els socialistes han estat els enemics històrics dels convergents. Fins i tot vaig llegir temps enrere que el partit dels Pujol, Mas i altres implicats amb el 3% haurien estat al darrere del desmembrament del PSC. Quants socialistes i exsocialistes no hauran votat per JxS en aquestes passades eleccions? Per exemple Marina Geli, present al míting de Barcelona, tal i com vaig poder veure en una foto que em va enviar l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs. Però que alguns exdirigents socialistes donessin suport a JxS, no vol dir que tots els que estem en desacord amb algunes formes que han adoptat recentment el partit que va fundar Joan Raventós haguéssim de fer el mateix. Jo als convergents niembolcallats amb paper de regal i un llacet, què voleu que us digui?
Ara mateix, donar suport a JxS és avalar la corrupció generalitzada a Catalunya. Sí, ja sé que dintre de la gran coalició hi ha molta gent honrada d’ERC, però en tot cas, és el seu problema, no el meu. També es diu que entre els d’Esquerra n’hi ha molts que es penedeixen d’haver anat de la ma de Mas, però en tot cas, si és així, ja han fet tard.
No sé si és simple intuïció meva o simplement deixadesa u oblit. Encara aquest matí es podien veure per Amposta cartells electorals de JxS. Dissabte també em vaig veure per Riumar. I no uns pocs, jo diria que tants com se’n van col·locar. Per aquells que no ho sàpiguen, els cartells electorals s’han de retirar en un termini màxim de quinze dies a partir de la data de la votació. Ara com ara, els únics que encara pengen dels fanals son els que porten les cares de Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Intueixo que això és així perquè el resultat electoral no va ser el que tenien previst i, tot i guanyar, la no obtenció de la majoria absoluta els va significar com un poal d’aigua gelada. I a sobre, quedar-se en 62... D’haver-ne aconseguit un més, Mas seria president segur a la segona volta... Ara encara està tot en l’aire. Però evidentment, tal com he dit abans, també pot tractar-se d’una qüestió de deixadesa u oblit.
Ja sabeu que, normalment, els cartells els col·loquen empreses especialitzades contractades directament pels partits a Barcelona. Les mateixes empreses són les que els retien dintre del termini establert. Bé, de tant en tan se’n quedava algun. Quan això passava, personal de l’Ajuntament, en trucaven para advertir-nos de l’anomalia. Per una o dues banderoles que s’havien pogut quedar en tota la ciutat! Trobo que ara no s’ha fet el mateix...  

divendres, 9 d’octubre del 2015

MAS HO TÉ MAGRE

Ahir hi havia una gran expectació per veure que dirien les CUP a una multiconferència que s’havia programat al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Pompeu Fabra .
A partir de les 7 de la tarda, puntualment, alguns dels diputats electes van passar per davant del micròfon i van anar desgranant les grans línies mestres del seu full de ruta, coincidents (m’imagino) al 100% amb els seu programa electoral. Per tant, no s’han mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial.
Si algú s’esperava que parlessin de Mas i sobre si hi ha alguna possibilitat de que es faciliti la seva investidura, no va ser així. Tot i que vaig escoltar bona part de la conferència, no podria afirmar si se’l va esmentar alguna vegada o no, encara que he llegit per algun lloc de que, efectivament, no es va fer cap menció explícita sobre el president de la Generalitat en funcions. Dit això, sembla que si Junts pels Sí, finalment s’avingueren a substituir el seu candidat, les CUP podrien facilitar la investidura del nou candidat, ja que quan Raül Romeva va fer acte de presència al recinte, va ser rebuts amb crits de: President, president!  
L’encarregada d’obrir la conferència va ser l’Ana Gabriel que va dir que l’acte començava allà on va acabar el vídeo de campanya (més de 600.000 visites a YouTube) i el va tancar el cap de llista per Barcelona Antonio Baños.
Personalment em va semblar una conferència molt ideològica i coherent, ja que, com ja he dit, els membres de les CUP, van seguir fil per randa l’estratègia marcada durant la campanya electoral. A partir d’aquí es pot debatre si davant de la situació que tenim en aquests moments  s’hauria de ser més o menys inflexible (i dic inflexible i no flexible, perquè és el posicionament del partit)  
Ja per la nit, al programa de TV3 .Cat, Xavi Coral i Tian Riba van entrevistar al també diputat electe Manuel Busqueta que, aquí sí, es va reafirmar en el que sempre han dit sobre la investidura de Mas: no la facilitaran.  
Tot i que després de la conferència, membres de la candidatura de JxS diguessin que hi veuen possibilitats d’entesa, el cer és que si les CUP no cedeixin una mica, l’entesa (i per tant, la proclamació de Mas com a President de la Generalitat) serà impossible.
Tot i que em guardaré molt i prou de aconsellar a la CUP que ha de fer, trobo que una postura tan inflexible es del tot contraproduent. Si per falta d’enteniment s’han de tornar a anticipar les eleccions per a la propera primavera, la frustració i desànim pot recalar amb una bona part de la ciutadania i, crec, que afectaria molt més el bloc independentista que està vivint més intensament tot aquest procés que no al partidari de continuar com ara estem.
També pot ser que ahir les CUP volguessin marcar territori i començar per una posició de màxims per anar suavitzant-la poc a poc durant les properes setmanes mentre durin les negociacions. Evidentment si ells cedeixen en alguns dels seus plantejaments oficials, a l’altra part no els hi quedarà més remei que cedir també i tot fa pensar que, finalment, haurien d’acceptar el cap de Mas. Per tant, crec, que Mas ho té realment difícil per a encapçalar un nou govern, ja sigui autonòmic o, com voldrien les CUP, un que facilités el procés constituent i caminés cap a la república catalana.
Personalment no em valen els raonaments que s’esgrimeixen des de Convergència de que Mas és el garant del procés i ne realcen la seva figura, ja que tan Junqueras com Romeva (tot i que una part de l’electorat el pugui considerar un traïdor) estan capacitats per a dirigir al poble català cap el futur més immediat.      

dimarts, 4 d’agost del 2015

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 4

I dic jo: Sí que treballa aquest home… És que el dia no té prou hores que ha de signar un decret a partir de les 9 de la nit. La resposta és molt senzilla: narcisisme i egocentrisme pur i dur.
Mas hauria pogut signar el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament en qualsevol moment del dia, enllaunar-lo i passar-lo pel Telenoticies com qualsevol notícia important del dia. Però no, va voler fer-ho en directe, en un hora de màxima audiència per assegurar-se que tothom l’estava mirat. Bé, jo no. A mi m’agrada més criticar-lo i portar així la contrària a molts milers de catalans que sembla que l’adorin.
A tots aquests fidels seguidors, una pregunta: Creieu que hi ha algú a Catalunya més guapo que Mas? A què és el gendre que tota sobra voldria per a la seva filla? I no només això, a quants de vosaltres us agradaria estar en aquests moments estar al seu lloc? És a dir, liderar un procés amb el que no creieu només fa 3 anys? En canvi a d’altres, mireu-los, conformant-se a fer de gossets fidels...
Per cert, parlant de gossets fidels... Per acabar-ho d’adobar, també anit, tres quarts d’hora després de l’aparició de Mas i també a TV3 (naturalment) entrevistaven a l’Oriol Junqueras (no sé amb que o qui pensava abans...) i el qualificaven com a cap de l’oposició, tal com avui he llegit a la versió digital del Triangle.
Certament el títol de cap de l’oposició està, des de l’Època de Maragall, implícit al líder del segon grup més votat de la Cambra catalana. Però segurament ni Maragall ni ningú o molts pocs) pensaven que un dia el líder de la segona formació més votada donaria suport incondicional a les polítiques del govern català. Sí, ja sé que de tant en tant han votat alguna cosa en contra, però també gràcies a ERC Mas s’ha estalviat comparèixer a la Comissió Pujol o han evitat la reprovació de consellers com Boi Ruiz o Germà Gordó. I tot perquè Mas el hi va prometre caminar junts cap a Ítaca, tal i com cantava Lluís Llac, ara pilot de la nau Girona...       
I mentre això passava a Catalunya, què passava a Madrid?
Mentre el PP torna a tenir sobre el seu cap un altre cas de corrupció (la trama Púnica), al PSOE es carregaven a Antonio Miguel Carmona, el darrer líder socialista d’Espanya centre.  
La veritat, a mi m’agradaria saber quina trama és més gran, es a dir, on hi ha hagut més merda (i perdoneu l’expressió) al cas Gürtel o a la Púnica? La veritat és que em pensava que la Gúrtel havia estat la trama corrupta més gran que mai hi havia hagut a Espanya, però amb les notícies que avui he escoltat sobre la Púnica, el cert és que començo a tenir dubtes... I Rajoy mentre, sense voler agafar el toro per les banyes i presentant-nos uns Pressupostos Generals de l’Estat en alguna cosa, que si no ho és, s’assembla a un frau de llei. Com és pot condicionar així a un futur govern? Ni que sigui del PP amb alguna altra força política, més és completament igual... Des del meu punt de vista és un altre despropòsit de Rajoy i el seu govern. Sembla ser que entre els uns i els altres només saben jugar al joc dels disbarats...
I Carmona, com en el seu dia ja va passar amb Tomàs Gómez, l’han fet fora. I en aquest cas no m’estranya la veritat. A, principi amb el seu pim-pam proposta semblava original i fins i tot tenia certa gràcia. Després, tot i que va donar suport a Manuela Carmena, no va estar fi quan va sortir el cas dels tuits calumniosos del seu regidor de cultura. Aquí Carmona va voler aprofitar l’ocasió per a posar el dit a la ferida de Carmena i fer-los-hi el joc a la rància dreta que tenim en aquest país.
Va i ja per acabar... Us explico la penúltima d’Amposta? Personalment me’n agradaria contar-vos-en moltes més, però no sempre m’arriben notícies, tot i que segur que se’n produeixen moltes, variades i que segurament, de saber-les a més d’un se’ns posarien els pèls de punta.
Com sabeu a Festes a Amposta es fa ball i al ball hi ha una barra que és la que subministra la beguda a aquells que no sé la porten de casa o quan se’ls hi acaba. Bé, sembla ser, pel que m’han explicat, que l’últim dels adjudicataris d’aquesta barra regalava (així, per la patilla) 150 tickets de consumició per a cuba-libres (així m’ho han dit) als membres de l’equip del equip de govern municipal. Després, a l’hora de passar comptes, l’import d’aquestes consumicions es descomptava del total que havia de pagar per portar la barra.

I acabo amb una pregunta: És què a cap membre de l’equip de govern li agraden els gintònics?      

dijous, 23 de juliol del 2015

DE BABAUS…

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de babau és aquesta:  Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri.
Ho dic perquè ahir, davant de les interpel·lacions del portaveus de l’oposició, el President va dir que si es pensaven que la seva llista estava plena de babaus...
Per cert, del poc que vaig veure, trobo que Mas estava molt més neguitós que de costum. Ell que sembla que sempre controla la situació, ahir pareixia que no... Però no em feu cas, igual és una apreciació meva.
Primer que res és que, ara per ara, només sé sap amb certesa 6 dels 85 membres (sense comptar possibles suplents) que aniran per la circumscripció de Barcelona, a saber: Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras (ens els 5 primers llocs) i Pep Guardiola que, simbòlicament, la tancarà. I prou, de moment no ha transcendit de manera certa cap altre nom, encara que n’hagi sonat algun com el de Germà Bel que podria encapçalar la candidatura del president per al 27-S.
Tret de Romeva que va causar certa estranyesa en un primer moments (sembla que Mas era reticent a que hi anés un ex ICV), el altres noms, són del tot lògics. Babau? Cap ni un, tot gent molt implicada en el procés i que ocupen càrrecs capdavanters en la vida política i social de la Catalunya actual. En falten 79...
Evidentment la candidatura no tindrà ni el més mínim problema per a trobar gent que la conformi. Si un gran partit no té problemes, imagineu-vos dos grans partits, més dues associacions cíviques que compten amb milers de persones, algunes d’elles desitjant que els hi preguntin si hi volen formar part (o si els volen acompanyar com li van proposar una vegada a un conegut de Santa Bàrbara...)
No cal ser babaus ni molt menys, només cal estar obsessionats (sí obsessionats -  Apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent-) amb la idea de que Catalunya esdevingui independent com més aviat millor.
Vull aprofitar el moment per a sortir al pas d’alguns comentaris que em van deixar fa un parell de dies al meu Facebook. Igual no em vaig explicar bé, però jo també estic indignat amb el comportament dels governs de Madrid cap a Catalunya. Aquest mateix matí ho recordava Romeva a la SER. Deia que Zapatero va dir que donaria suport a l’Estatut que sortiria del Parlament i que després se’n va desdir. Molt cert, però també hauria d’haver dit que Mas va anar a parlar amb Zapatero i va acceptar una rebaixa a canvi de que els socialistes catalans permetessin que fos president el cap de la llista més votada, o sigui ell. Si dius una cosa has de dir-ho tot. No val ometre allò que no t’interessa. Per cert, Zapatero (a qui li van sobrar 6 mesos de mandat), ja no està, Mas sí i donant guerra. Sobre el que ha dit Romeva aquest matí, subscriuria (mireu que us dic), quasi el 100%. No estic en contra de que Catalunya sigui independent i si es compleixen les condicions, millor a curt que a llarg termini. El que estic en contra (i ho posaré en majúscules com si cridés) es de que SIGUI MAS I DARRERA SEU TOTS ELS CONVERGENTS, EL QUE S’HAGIN APROPIAT DE LA IDEA I, DE TOTES, TOTES, VULGUI SER-NE EL PRESIDENT. Ha quedat clar? Espero que a partir d’ara ja ningú em deixi opinions sobre coses que dono per fet i sabut.
Per cert. Quan he començat a escoltar a Romeva, l’entrevista ja anava. He trigat uns minuts en saber a qui estaven entrevistant. Sembla ser que l’exdiputat ecosocialista ha qüestionat que hagi de ser Mas (que recordem-ho, anirà de 4 a la llista) el president electe i que ell també ho podria ser.
A veure Raül. Resulta que et conviden a jugar a fer política amb majúscules. T’expliquen les regles del joc, tu acceptes i, després les vols canviar? No home, no! O és que no coneixes a Mas?
Per molt amagat que vagi a la candidatura, Mas aspira a ser President. I això ho saben la Muriel, la Carme i l’Oriol. No em direu ara que l’únic que desconeixia aquest detall era el Raül...
Si és així, potser sí, potser a la llista hi va algun babau... (torneu a llegir la definició del començament)      


dimarts, 14 de juliol del 2015

FINALMENT FUMATA BLANCA?

Tot indica que sí, que finalment ahir CDC i ERC van arribar a un acord. I con tot acord, tos van cedir per a que no guanyés ningú i que tothom es podés sentir satisfet. Però en aquests casos la satisfacció és relativa i sovint s’exterioritza de portes cap a fora, però internament voldria veure que passa a cada casa (o seu de cada partit)
Una llista de membres de la societat civil amb Mas i Junqueras. Aquesta va ser la proposta finalment acceptada pels dos partits majoritaris, però de la que la CUP ja se’n ha desmarcat. Al final Mas se’n ha sortit en la seva: anirà a la llista. Un argument de pes per a espantar a aquells votants que, com jo, creuen que Mas porta temps sense fer de President i que ni en la seva millor època se’n assabentava (o això diu) del tripijocs que es duien a terme al seu partit.
Junqueras, a qui he escoltat aquest matí i que ha igualat el seu propi rècord al dir 5 vegades independència en 15 paraules, s’ha deixat tornar a ensarronar per Mas. I ja ha de ser un babau per a ensopegar en la mateixa pedra al cap de pocs mesos d’haver-ho fet per primera vegada.
O és que ja no se’n recorda ningú de tota la parafernàlia que va muntar Mas abans del 9-N: solemne signatura del decret de convocatòria envoltat dels polítics més representatius que li donaven suport, fer-se arropar pels la majoria dels alcaldes de Catalunya i, evidentment, sortir a la foto per a quedar per a la posterioritat... I de sobte, tancat al seu despatx es va desdir del que havia fet fins llavors i convoca una consulteta sense cap tipus de garantia legal ni cap transcendència jurídica.
Què es va espantar al veure’s pressionat per Madrid? Segurament que sí, però ningú pot afirmar ara per ara que no pugui passar un fet semblant i que Mas hagi de fer marxa enrere en moltes de els decisions que s’estan prenent, inclosa la data de els eleccions.
Als rivals polítics els hi sols trobar tots els errors, totes les febleses, però si tenen alguna virtut, és de cavaller reconèixer-les. I Mas té al menys dues virtuts: l’habilitat i el do de la paraula. Molt possiblement amb això guanya al seu mentor, el proscrit Jordi Pujol que es va valer del seu passat per accedir al primer pla de la política catalana i fins i tot espanyola amb el seu reconeixement per part de l’ABC com espanyol de l’any.  
Avui els diaris catalans s’han fet ressò del pacte. Després arribaran les valoracions dels seus columnistes i col·laboradors més habituals. Per la forma de donar la notícia, es pot intuir el grau de complicitat de cada uns dels rotatius catalans. Entre tots m’ha cridat l’atenció un subtitular del Punt Avui.
Titular principal: En la bona direcció
Subtitular: La CUP podria presentar-se per separat per guanyar efectivitat el 27-S contra l’esquerra radical espanyolista.
En canvi, a l’edició digital, a part de l notícia de l’acord ha quedat diluïda per la notícia de que Barcelona acollirà el congrés de mòbils (el Mobile World Congress) fins el 2013. Curiosament hi canvien l’enfocament sobre l’actitud de la CUP: La CUP faria una altra llista però tindria una estratègia comuna amb la civil.
Recordo que una vegada vaig parlar de independentisme radical i vaig tenir alguna crítica per part de qui, segurament, el qualificatiu l’afecta directament. Però sembla ser que algun diari pot usar la paraula radical sense que, segur, a cap dels que m’ho van reprotxar els afecti el més mínim.
I es clar, a mi m’agradaria saber qui és aquesta esquerra radical espanyolista. Potser el PSC? (després de veure Sánchez envoltat de la bandera espanyola) o Podem/Podemos (ni els veig tant radicals ni tan espanyols com vol dir el Punt Avui) o Procés Constituent (no sé fins a quin punt una monja potser radical i no la veig enarborant una bandera espanyola)
En fi, es miri per on es miri, no només els polítics ens tracten de manipular, sinó també una determinada premsa, per tant, amic meu, tal com ja t’he aconsellat en més d’una ocasió: informat bé, crea’t la teva pròpia opinió i no et deixis influir per ningú.