NO SÓN NOMÉS 10 o 15 CASOS AÏLLATS (Rajoy dixit)

De Vergara a eldiario.es. 

Després de veure el que s’està veient al PP, crec que puc dir allò de qui n’estigui lliure de pecat que titi la primera pedra... (dintre del PP, es clar)

A aquestes alçades me sembla difícil (que no impossible) que encara hi puguin haver votats populars que estarien disposats a posar la ma al foc per qualsevol dels seus dirigents... Per qualsevol.

Tot i que n’hi ha que sembla que encara estan lliures de tota sospita, l’evidència ens diu que tal vegada només sigui qüestió de temps. Cristina Cifuentes i Pablo Casado havien de ser la regeneració del PP. O al menys això és el que pretenia fer-nos creure el Partit de Rajoy & Ca que, segons sembla, segons se diu, és més una organització criminal que no un partit polític.

I aquí els tenim. Governant Espanya i el que te rondaré morena gràcies al PNV que en un primer moment van supeditar el vot als Pressupostos Generals de l’Estat a l’increment de les pensions i a la derogació de l’article 155 a Catalunya.   

Com sabeu fa uns dies la Guardia Civil (i després criticarem al benemérito cuerpo) va detenir a València el totpoderós expresident de la Cheneralitat i exministre de Treball Eduardo Zaplana (conegut també com Sabata Plana)

Tot i que és fals que Zaplana digués alguna vegada que estava en polític per a enriquir-se, la veritat és que va dir una frase molt semblant mentre parlava amb el seu amic Salvador Palop (Boro per als amics): Me tinc que fer ric perquè estic arruïnat... Zaplana va ser l’artífex del domini absolut del PP al País Valencià.

La història és la que és i no se pot canviar... Se pot tergiversar o interpretar-se segons li convingui a una determinada part. Però no canviar.

¿Què hauria passat si la regidora socialista de l’Ajuntament de Benidorm Maruja Sánchez no hagués facilitat la moció decensura que va acabar amb la investidura de Zaplana com alcalde de Benidorm?

¿Sé va inspirar Esperanza Aguirre en aquest cas quan va donar el cop de ma contra la investidura de Rafael Simancas? No ho sé, però la veritat és que tots dos casos tenen certs paral·lelismes sent el més important de tots l’inici de les etapes de govern del PP tant a València com a Madrid, els dos grans feus del PP.    

La casualitat ha volgut que mentre escrivia el comentari d’avui s’hagi conegut la sentència sobre el cas Gürtel: 51 anys per a Correa, 33 per a Bárcenas... López Viejo, 31, Jusús Sepúlveda (exmarit d’Ana Mato), 14. Però ni estan tots els que són ni són tots els que estan... De fet el jutge del cas Ángel Hurtado proposa l’absolució del PP i de 4 acusats.

Tot i que el Gürtel va ser el primer dels grans casos que han afectat el PP en les dues darreres dècades, no és ni de bon tros l’únic. La llista se faria pràcticament inacabable, però recordem només alguns dels principals: Andrax, Auditorio, Baltar, Brugal, Fabra, Cooperació, Imelsa, Lezo, Palma Arena, Púnica, RTVV, etc., etc., etc.

No Sr. M. Rajoy, no. La corrupció dintre del PP no és cosa de 10 o 15 casos aïllats. És cosa de grans trames corruptes que afecten a famílies senceres, a grups d’amics i coneguts. És una corrupció generalitzada en tota regla.

Per acabar només recordar el que s’ha dit aquests dies després de la detenció de Zaplana: 12 dels 14 ministres d’Aznar delgovern de 2012 han hagut de comparèixer davant la Justícia o han cobrar comissions il·legals (papers de Bárcenas)

Algú encara té dubtes?   

LA VARA DE MESURAR DEL POBLE ESPANYOL

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Aquests darrers dies s’està parlant (sobre tot a la premsa espanyola) del xalet que s’han comprat el líder de Podemos Pablo Iglesias i la seva parella Irene Montero.

Abans de fer qualsevol dissertació, la pregunta és:

És què per ser d’esquerres no tenen el dret de poder comprar-se la casa que vulguin, mentre la puguin pagar?

La resposta és sí. Per què no? A part d’això els habitatges de Madrid són més cars i tenen un valor cadastral superior al d’aquí. Un pis de segona ma al centre de la capital fa 30 anys ja estava en un preu que no podien pagar la majoria de la gent.

A part d’això, el préstec l’han fet a la Caixa d’Enginyers, considerat com a banca ètica, o sigui aquella que no practica la usura ni inverteix en empreses d’armament ni blanqueja capitals.

Però és del tot evident que la societat espanyola en general (i catalana en particular, perquè no dir-ho- o no se’ls hi perdonava tot a Pujol i Mas?-) no mesura igual les males pràctiques de la dreta que les accions aïllades de l’esquerra (com podeu veure he volgut diferenciar els fets, perquè són pràcticament incomparables)

De Anthony Garner al Periódico. 

Durant molt de temps el PP va guanyar les eleccions de forma més que sobrada i, fins fa ben poc, la majoria dels sondejos d’opinió encara li donaven un cert avantatge sobre la resta de formacions. Tot i els nombrosos casos de corrupció que l’han esquitxat a la majoria de les comunitats autònomes on ha governat: València, Madrid, Múrcia, Castella i Lleó...

Avui mateix s’ha sabut que la Guardia Civil hadetingut a Eduardo Zaplana, alies el Cartagenero,  el primer capitost del PP al País Valencià. Després ne vindrien molts més i que cal esperar que vagin caient properament.

En canvi a l’esquerra se la vol immaculada i no sé n’hi deixa passar cap. Per una part és molt comprensible que el votant de l’esquerra sigui així, però és difícil d’entendre que la dreta sempre estigui disposada a perdonar-los-hi pràcticament tot.

I és per això que estem governats per corruptes i defraudadors en lloc d’estar-hi per polítics honestos i d’altura de mires.

EL CODI ÈTIC DEL PP

El substitut temporal de Cristina Cifuentes Ángel Garrido va dir dimecres que la dimissionària presidenta de la comunitat no va incomplir el codi ètic del PP perquè aquest no contempla la mentida ni el furt.

D’aquesta afirmació se poden extreure dues conclusions:

-O el PP té el llistó col·locat molt baix, o

-Ángel Garrido fa una interpretació molt laxa del codi ètic.

L’he buscat per Internet i no m’ha resultat gens difícil trobar-lo. Només té 8 pàgines i si tenim en compte que són de mida quartilla i amb lletra molt grossa comprendreu que només té en compte el més essencial per mirat de complir la llei. I evidentment les paraules mentida, engany, robatori, furt, etc. no surten en lloc.

Ara bé, què enteneu vosaltres quan diu: Han de observar el máximo rigor y exigencia en el desempeño de sus funciones, velando siempre por el interés público y el Servicio de los ciudadanos, y absteniéndose de cualquier conducta que, aún siendo plenamente legal, pueda dañar la imagen y la honorabilidad de la organización a la que pertenecen. (pag. 3, punt I, apartat 1.a)

Mentre que al punt 5 a la pàgina 6 diu el següent: El compromiso de actuar públicamente de acuerdo con los principios de integridad, responsabilidad, transparencia, ejemplaridad y honradez.

Me venen al cap les imatges televisives de la Cristina Cifuentes durant els dies en els que va haver de sortir a defensar la seva honorabilitat sobre el màster que li va regalar la Universitat Rei Joan Carles i la veritat, trobo que el seu comportament no s’ajusta per a res amb la conducta que li exigeix el codi ètic del partit, per molt que el seu successor en funcions digui que no l’ha incomplert.

Però ja sé sap que qualsevol norma està subjecta a interpretació. Un petit detall pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. I quan aquestes coses passen és perquè qui les interpreta les veu d’una manera que potser no sigui la mateixa com les veu l’opinió pública. Com per exemple en el cas de la sentència de la Manada. No crec que els jutges prevariquessin. És qüestió d’interpretació.

Tornant al codi ètic del PP, estic convençut que una gran majoria dels càrrec públics actuals (i no parlem dels passats) disten molt de complir-lo. Però ja sé sap que els dirigents del PP no veuen cap tipus d’anormalitat fins que aquesta és tan evident que pot acabar esquitxant-los a tots. Llavors actuen de portes cap endins, ja que de portes cap a casa ho segueixen negant. 

AQUÍ PODEU TROBAR EL CODI ÈTIC DEL PP 

FER EL LLIT

L’actualitat d’ahir va tenir un nom propi: Cristina Cifuentes. Qui ens havia de dir que després de tot l’enrenou del seua màster obtingut de forma irregular a la Universitat Rei Joan Carles, el fet que la portaria a dimitir fos la divulgació d’un vídeo sobre un petit furt que va cometre fa uns 7 anys.

Tal i com va dir algú, a l’hora de la veritat va haver de dimitir per una falta que podria haver comès qualsevol ciutadà i no per les que són veritablement importants i pròpies dels polítics.

Avui s’està parlant molt sobre la procedència del vídeo. Si el tema dels màster va sortir de eldiario.es (un diari veraç i objectiu), el vídeo va ser divulgat per OK Diario d’Eduardo Inda i tot que aquest periodista digui que 1.000 vegades que li hagués arribat 1.000 vegades que l’hagués publicat, com també hauria fet amb el tema del màster si li hagués arribat a ell, el cert és que fa pudor. En alguns mitjans algú ha parlat de clavegueres.

Potser l’explicació és molt més senzilla que tot això. Inda, com molts d’altres ciutadans que durant la seva vida s’han cansat d’elogiar i votar el PP, finalment se’n han donat compte que el PP no té solució. Ni Cifuentes era la regeneradora del partit a Madrid, tal com sé l’havia presentat, ni el seu successor (si acaba sent algú del PP), podrà reflotar un partit massa enfonsat en les seves pròpies misèries.

De vegades quan una persona com Cifuentes s’enroca en les seves posicions i d’allí no la treu ningú, cal canviar radicalment d’estratègia per aconseguir el seu propòsit. Això sembla que ha passat amb la dimissionària Presidenta de la Comunitat de Madrid i el PP, el seu pròpia partit.

Com sabeu el tema del màster va sortir d’un professor de la pròpia universitat i després eldiario.es va anar seguit el fil fins destapar totes les martingales que estava fent la Rei Juan Carlos.

Però sobre el vídeo... Qui guarda un vídeo durant 7 anys? I amb quins propòsits? És evident que dintre dels seu partit coneixien el cas del furt de dos pots de cosmètics per part de la Cifuentes i s’ho van guardar per si en un futur n’he podien fer ús. I així va ser.

Però el segon personatge del dia (al menys a la nostra demarcació) va ser Pere Panisello, expresident de l’EMD de Jesús i vicepresident de la Diputació de Tarragona.

Jo que sóc una persona de territori, de fet, m’interessa molt més el tema la detenció de Panisello per prevaricació, falsedat documental i tràfic d’influències que no el de la Cifuentes, tot i el ressò mediàtic i la repercussió que pot tenir aquell cas.

Sembla ser que en el cas de Panisello hauria passat alguna cosa semblant i que un dels investigats pel cas del frau dels aliments subministrats a l’Hospital de Jesús podria haver tirat de la manta i haver destapat un presumpte cas de corrupció. Així, sembla, que a tots dos polítics, se’ls hauria pogut fer el llit.

I és que de vegades l’enemic el tens dintre de la teva pròpia casa i només te’n adones quan ja és massa tard per a poder-ho evitar.
En política, com a la vida, tot està permès mentre no t'enxampin... O al menys hi ha molts que pensen així. 

LA PERVERSIÓ DE L’ESTAT DE DRET

De Malagón.

Diuen els que manen que l’estat de dret és per a garantir-nos els nostres drets i les nostres llibertats. Res més lluny de la realitat. L’estat de dret és un invent dels nostres governants per a que protegir el que ells consideren democràcia.

La primera definició que vaig conèixer de democràcia era un home un vot... No deia res de la dona, però si tenim en compte que la dona no va votar fins fa relativament poc, tindrem una idea molt aproximada de com pensaven els homes durant molts de segles.

Però la realitat tampoc era aquesta. D’homes n’hi havia de lliures i d’esclaus i només els lliures tenien dret a poder expressar les seves idees.

D'Eneko.

Al segle XX amb la consolidació de les principals democràcies occidentals semblava que s’anava cap a una igualtat plena. Però al pas dels temps hem vist de que no és així i de que el poder, en lloc d’emanar del poble, emana dels seus governants que fan lleis a la seva mida.

Amb l’arribada del PP aprofitant la crisi econòmica que havia provocat el mateix capitalisme i tenint majoria absoluta al Congrés (i al Senat, tot i que sembla que només serveixi per aplicar l’article 155 de la Constitució), el govern de Mariano Rajoy va promoure la modificació del Codi Penal endurint-lo de tal forma que era quasi impossible poder queixar-se contra el propi govern amb la total complicitat del sectors més dretans de la judicatura i la fiscalia.

De Roto. 

Per això, actualment sé té pot aplicar l’agreujant de terrorisme per qualsevol acció mínimament violenta i fins i tot mancada d’aquesta. Com per exemple el que volen aplicar als CDR’s per algunes mesures que han fet per a protestar contra l’actual situació de Catalunya i, sobre tot, per demanar la llibertat dels presos polítics que el jutge Llarena manté en presó preventiva i negant-los alguns dels seus drets.

Però el súmmum d’aquesta perversió va arribar dissabte passat abans de la final de la Copa espanyola entre el Sevilla i el Barça quan els agents de l’ordre van requisar samarretes i altres peces de de roba de color groc per incitar la violència i fomentar delictes d’odi... Violència? Odi? Definiu-me violència i odi per favor per favor... Tot i que suposo que el diccionari, com els compendis legislatius estan subjectes a interpretacions i sempre hi ha qui s’ho agafa pel costat dels màxims.

De Napi a Diari de Tarragona.

Els delictes d’incitació a l’odi i de violència, així com el de sedició són meres interpretacions d’un codi penal que, reitero una vegada més, s’ha fet a mida dels nostres governants per a reprimir qualsevol intent d’anar en contra d’un sistema injust i més propi d’una dictadura que no d’una democràcia i un estat de dret com defensen els nostres mandataris.

És la perversió sense recedents d'un sistema autoritari, injust i intolerant! 

D'Eneko. 

DEMOCRÀCIA O ‘PUNYETES’

En democràcia, la voluntat del poble hauria de prevaldre per damunt de tot. Però com el poble no pot exercir aquest poder directament, per això escull els seus representants que són els parlamentaris que conformen una assemblea o parlament.

Però la democràcia és tan imperfecta com ho imperfecta és la pròpia societat. I es per això que per a gestionar-la, a part del parlament s’ha de crear un govern i uns elements que vetllen pel compliment de les normes tant col·lectives com individuals.

El principal problema resideix quan se prostitueix la democràcia. Quan se coarta les llibertats del poble mitjançant normes injustes fetes a mesura dels seus governants per a protegir els interessos dels poderosos en detriment dels elements més febles de la societat.

Quan s’arriba en aquest extrem ja no hauríem de parlar de democràcia (tot i que en aparença s’hi sembli), sinó d’una altra cosa, com per exemple punyetes, que és una paraula molt nostra i que té un significat una mica ambigu.

L’origen de la situació catalana i la seva relació amb l’Estat espanyol arranca de l’època de l’Estatut de Miravet, el més mutilat dels tres que ha tingut Catalunya ( Núria i Sau)  

El President Pasqual Maragall va ser el gran impulsor d’un nou Estatut per a Catalunya, el que finalment se denominaria Estatut de Miravet. El Parlament de Catalunya va aprovar per una amplíssima majoria un primer text en una sessió solemne el 30-09-2005. El resultat va ser de 120 vots a favor (PSC, ERC, ICV i CiU) per només 15 vots en contra, els del PPC.

Però els interessos polítics de determinats partits i personatges, fan fer que el Congrés dels Diputats amb majoria del PSOE l’acabés mutilant. Però si amb això no n’hi havia prou, el PP el va portar davant el Tribunal Constitucional que el va acabar deixant-lo a la mínima expressió.

Per tant, el text que va aprovar en referèndum la ciutadania de Catalunya (abans de les sentències del TC), va ser un text ligth respecte al que va aprovar el Parlament de Catalunya.  

Vull dir amb això que no se va respectar la voluntat del poble català i la seva pretensió d’assolir molt més autogovern.

Els anys de la crisi econòmica provocada pels més poderosos per a recuperar molta part dels drets que els ciutadans havien anat guanyat poc a poc van jugar en contra de la gran majoria de la societat (catalans inclosos) A Espanya el PP va tenir un paper predominant a l’hora de retallar drets i llibertats en pro d’una recuperació econòmica que a hores d’ara una part de la ciutadania encara no ha notat.  

Quan el PP s’omple la boca amb paraules com democràcia o estat de dret hem de pensar que estan parlant de punyetes ja que no és ni per aproximació una autèntica democràcia.

Ara, el Ministre de Justícia espanyol Rafael Catalá troba que es un error gravíssim que la Mesa del Parlament de Catalunya aprovi querellar-se contra el jutge Llarena, el que porta els casos en contra dels polítics catalans que, segons la seva interpretació, van revoltar-se contra Espanya i les seves lleis.

Els jutges, com la democràcia i la societat tampoc són perfectes i moltes vegades jutgen (ja ho sabem) influenciats pel govern o per l’opinió pública o tal vegada pels dos.

I dictar una sentència saben que és injusta és prevaricar i, per tant, s’infligeix la pròpia llei.

Hem arribat a un extrem que és difícil saber qui actua correctament (que seria buscant el benefici de la societat) i qui ho fa de forma partidista perjudicant a àmplies majories. Però el que està clar és que davant de les injustícies s’ha d’actuar.     

I recordeu, la força per a canviar el que no ens agrada la tenim nosaltres. Se diu votar. Votar si volem democràcia o volem punyetes.  

ESPANYA I EL PP DISPOSATS A FER EL RIDÍCUL (ENCARA MÉS)

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Encara que els del PP diguin que a Espanya hi ha separació de poders, costa creure que sigui així quan veus que l’executiu, el judicial i fins i tot el legislatiu (Senat), van de la ma.

Què el govern vol aplicar el 155 a Catalunya... El Senat obeeix i ho aprova. Que l’executiu vol veure els polítics independentistes catalans a la presó... Els jutges els empresonen preventivament pel risc de fuga.

L’altre un dels amics de Facebook va escriure que era escèptic quan alguns polítics catalans van optar per fugir a l’estranger i que ara havia d’admetre que potser la jugada els hi ha sortit bé. Jo també admeto que m’ha passat el mateix.

No sabria dir si ha estat un cop de sort o una estratègia molt ben orquestrada. Tan dona, ja que la sort, diuen, s’ha de buscar.

Després del periple de Puigdemont per Bèlgica, Dinamarca i Noruega, com sabeu, va ser detingut a Alemanya, empresonat i deixat en llibertat passat uns dies. El jutge alemany no aprecia delicte de sedició, el més greu que sé l’imputa a Espanya. I no l’aprecia perquè hi falta un element clau: la violència.

Però encara queda el delicte de malversació de fons públics. O sigui els diners que se va gastar la Generalitat per a organitzar el referèndum de l’1-O. I sembla que aquí també té dubtes i sembla provable que, finalment, tampoc apreciarà delicte.

Si finalment és així, no cal ni dir-ho Espanya haurà fet un espantós ridícul. Perseguir polítics pel simple fet de discrepar políticament no és propi d’una societat que se creu avançada i forma part de la majoria dels organismes internacionals.

Però no passa res... El PP ha fet tantes vegades el ridícul que sembla estar-hi immunitzat. ¿Quantes vegades han defensat un dirigent del seu partit que ha estat imputat per corrupció i al final ha resultat que si que ho estava?

El cas més recent és el de la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes. Durant la convenció del PP d’aquest passat cap de setmana tot el partit va fer pinya al costat de la Cifuentes. Ara la pregunta és: Quan tardarà en caure? Els suports del PP solen ser una mena de petó de Judes.      

PITES, PITES, PITES, PITES...!!

La prova més evident de la debilitat d’un govern és no poder aprovar els pressupostos. El darrer govern de Felipe González va caure precisament per això, al no comptar amb el suport del grup Català del Congrés, aliat tradicional dels socialistes (i després del PP)

Però abans d’arribar a aquest punt, el govern de torn mira d’atraure altres grups per a poder tenir la majoria suficient a l’hora d’aprovar-los, la qual cosa no és sempre fàcil.

I per aconseguir-ho els ha d’acontentar... I com sé fa? Molt fàcil: atenen algunes de les seves peticions. Com una mena de granger que va repartint el menjar a les seves gallines: pites, pites, pites, pites...! I es gallines van picant tot allò que va caient de la ma del granger...

Primer que a ningú, el partit al govern (en aquest cas el PP), mira de convèncer als altres partits de la dreta espanyolista. Actualment el partit que a nivell de l’Estat està més proper a les tesis del PP és, com sabeu el d’Albert Rivera. Després és Ciudadanos qui mira de convèncer al PSOE que actualment ningú sap si és carn o peix. Està clar que la suma dels tres partits seria més que suficient per aprovar-los. També s’ha parlat de que el PSOE podés cedir els vots d’alguns diputats fins aconseguir majoria suficient. De moment sembla que aquesta possibilitat no acaba d’agradar el PSOE.

Els darrers pressupostos aprovats pel PP van comptar amb el vot favorable del PNB que així, va veure com la pluja de milions queia sobre Euskadi. Però aquesta vegada ja ha dit que no els votarà, al menys que el PP retiri l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

La invitació a votar uns pressupostos a canvi d’alguna contrapartida és una arma de doble tall. Si els hi dones suport i aconsegueixes aprovar les esmenes i aconseguir part dels teus propòsits, bé. Però si hi votes en contra i els pressupostos acaben aprovant-se, després té poden acabar culpant  per no haver-los votat i no haver aconseguit les teves peticions en detriment de determinats col·lectius. Bé, tot plegat una mica enrevessat.

Tal i com s’ha anat dient els darrers dies, Montoro ha mirat de premiar dos dels col·lectius més importants i que, des de la crisi, havien estat els més perjudicats: pensionistes i treballadors públics. Heu de tenir en compte que quan se parla de treballadors públics no només són els funcionaris de l’Estat, sinó també els de les administracions autonòmiques i locals.

Com sabeu en el cas dels pensionistes només hi sortiran beneficiats els que cobren les pensions més baixes. A la resta que ens bombin! En canvi, els treballadors públics ho seran tots però cal dir que els A1, els de superior categoria no han estat mai perjudicats, ja que l’Administració sempre troba la manera de compensar-los. Us sonen les bufandes?    

Si Rajoy no aprova els pressupostos per al 2018 pot prorrogar els de l’any passat i no passaria pràcticament res. Excepte aquelles partides que contemplen millores importants com les que he citat als paràgrafs anteriors. Però no crec que dissolgui les Càmeres i convoqui eleccions legislatives. Però l’oposició bé podria presentar una moció de censura que, des del meu punt de vista ja triguen massa.

ME CATXIS...!!

I quina mala sort que tinc. Ara que el Govern ha anunciat que apujaran les pensions (sempre que s’aprovin els pressupostos, es clar) resulta que a mi no me tocarà ni els premis menors (pedrea en castellà)

I és que amigues i amics, cobro massa pensió. Net passo justet dels 1.200€ mensuals, però el Govern i C’s creuen que guanyo massa... De fet he llegit per algun lloc que la pensió mitjana està justament en aquesta quantitat, però es clar, desgraciadament els que cobren pensions per baix de la meva són majoria absoluta (me pilleu el doble sentit?)

Primer se va anunciar que s’ apujarien un 2. Quan Albert Rivera va anunciar que donaria suport als pressupostos (quina notícia més insòlita!), va presumir que gràcies a ell l’increment per a les pensions baixes seria el 2. Llavors el Govern amb un atac de banyes va afanyar-se a rectificar-lo: les apujarem un 3%.

També s’han anunciat mesures fiscals per aquells que no passin dels 18.000€ (però bruts! ) Que tampoc és el meu cas, ja que bruts guanyo uns 18.300€ (catxis!!)

I per a la resta dels pensionistes què? Evidentment ho trobo injust. Com també és injust que a la renda el topall impositiu estigui a l’IRPF en un 45% a partir dels 60.000€ a l’any (sempre bruts) Per tant si algú guanya 300.000€ també tributarà un 45%! Per tant li queden molts diners encara per a poder viure bé.

Una cosa així ja me passava quan els meus fills estudiaven. Com que guanyàvem massa (tot declarat), mai van tenir cap ajut. Sempre estic a les portes de tot i mai aconsegueixo res.

I als que son com jo els hi diuen classe mitjana? Per què? Per què tenim una pis en propietat? Un pis que vam pagar gràcies a una hipoteca i que quan el vam reformar en vam tenir que fer un altra. Per què tenim un cotxe? Més dels mateix: gràcies als préstecs. O en el meu cas gràcies a que me’l van pagar mons pares...

Per tant, en aquest país has de ser extremadament pobre o extraordinàriament ric. Perquè sinó és així ni tens ajuts de cap tipus ni pots portar un ritme de vida decent.

No obstant, a les pròximes eleccions igual voto el PP o tal vegada C’s... Quan tants milions d’espanyols els voten serà per alguna cosa i no poden estar equivocats. No trobeu que és així?    

M’agradaria pensar que en una Catalunya independent tot aniria millor... Però quan miro cap a un costat i cap a l’altre i veig el que hi ha, no puc més que exclamar: Catxis! No ne veig a cap que m’acabi de convèncer...  

QUAN ALGÚ TÉ MOLT QUE AMAGAR

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Avui me vull desplaçar a Madrid. A la capital i cort, a part d’estar molt pendents de l’actualitat catalana, també hi passen coses.

Segurament algunes d’elles no tenen el ressò necessari lluny de la capital, però que quan profunditzes amb el tema t’agafen esgarrifances, cagarrines i coses com aquestes.

Estic parlant de la persona que havia de portar la regeneració dintre del PP. Si Doña Espe (mira que feia temps que no parlava d’ella) representa l’extrema pulcritud (segons ella es clar), la seva successora Cristina Cifuentes representa la regeneració, la modernitat, el temple, la perseverança, la generositat, el compromís, el coratge, l’empatia, la dignitat, la integritat... Què m’estic passant? Bé potser si, potser en realitat no representa res de tot això i simplement és més del mateix, ja que si rasques una mica a qualsevol del PP que faci anys que té càrrecs de responsabilitat al partit, hi trobaràs Púnica, Lezo, Gürtel, Mercamadrid, Teatro, etc., etc. de fet diversos membres del govern de Madrid estan imputats per alguns dels casos que acabo de citar.

Durant els darrers dies s’ha demostrat que Cristina Cifuentes només es façana i que al darrere d’una cara més o menys resultona no hi ha res més.

Tal com deveu saber, s’ha demostrat (per a tothom menys per a ella) que la Universitat Juan Carlos I li va regalar un màster en Dret Autonòmic, ja que, segons les investigacions fetes per eldiario.es, el seu expedient està falsificat i no va anar cap dia a classe (tot i que era un màster presencial), entre d’altres moltes irregularitats.

I què ha fet Cifuentes? Primer callar. Després grava un vídeo casolà amb el seu mòbil on ho negava tot. I posteriorment va acabar fent un Rajoy: se va amagar darrere d’una pantalla de plasma per a donar les informacions que va voler i anunciar una querella contra eldiario.es.

Amagar-se darrere d’un plasma per, entre d’altres coses, eludir les preguntes compromeses que li haurien pogut fer els periodistes, és una prova de covardia i de que se té molt que amagar. De no ser així hauria donat la cara... Quin problema hi ha per a fer-ho?

Cifuentes hauria de dimitir... Però en aquest país on la cultura de la dimissió a penes existeix, no ho farà, al menys que se vegi obligada a fer-ho per pressions dels seu partit. Però com al PP no dimiteix ningú, qui la pressionarà?    

CAP A L’ABISME

Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...

Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.

A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.

Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.

És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?

L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...

Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!

Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.

A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.

Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.

Què això no passi només depèn dels nostres vots.  

VERITATS COM A PUNYS

Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  

Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.

Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...

Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  

Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.

És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.

També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?

Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.

Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.

La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.

Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.        

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

El PP estafa als jubilats i la resta de pensionistes amb les pensions. El PP vol que l’escletxa retributiva entre rics i pobres sigui cada vegada més gran, sense importar-li que això creï cada vegada més pobresa a Espanya.

El PP acusa als altres partits de fer electoralisme en el tema de les pensions, però va ser el PP quan estava a l’oposició qui deia defensar les pensions en contra de les polítiques dels governs de Zapatero.

No sortiré a defensa a Zapatero, però va ser el seu ministre Jesús Caldera qui va eliminar la publicitat sobre les pensions de la televisió i altres mitjans de comunicació. Aquells diners que no se gastaven podien destinar-se a incrementar les pròpies pensions.  

El PP ens té acostumats a dir una cosa quan està a l’oposició i una altra de molt diferent quan està al govern. I una part important dels votants d’aquests país, a sobre els voten.

Hi ha una frase que diu: No hi ha res més tonto que un obrer de dretes. I és així mateix. Perdoneu si he pogut molestar a alguns dels meus lectors, però no penso rectificar. Quan una afirmació és certa (i a sobre no l’he inventat jo) s’ha de mantenir encara que pugui ofendre.

El PP s’excusa en que a Espanya no hi ha diners per a incrementar les pensions segons l’IPC. Fins que Rajoy va arribar al govern i va governar amb majoria absoluta, a Espanya les pensions sempre s’havien apujat segons aquest índex.

El PP en canvi se tira floretes parlant sobre la recuperació econòmica... Què passa, que hi ha diners per a quasi tot, menys per apujar les pensions? Perquè per a rescatar la banca, indemnitzar el Castor o destinar grans quantitats en defensa, per això bé que els hi ha.

Aquests darrer dies Rajoy ha parlat molt però no ha concretat res. Ha dit que apujarà les pensions de jubilació i viudetat més baixes sempre que s’aprovin els pressupostos per aquest any. D’això se’n diu XANTATGE!!  Condicionar la pujada d’algunes pensions a l’aprovació dels pressupostos d’altres grups també és populisme. I a part d’això, qui ens assegura de que ho acabarà complit. A hores d’ara, encara se pot confiar amb la paraula de Rajoy?

El seu Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro va dir que en lloc d’apujar-les se podrien crear unes deduccions de l’IRPF. Ara mateix hi ha deduccions similars (vull pensar) com les de mare treballadora, famílies nombroses i famílies amb ascendents o descendents a càrrec amb discapacitat. Per a poder-les cobrar (aquells que ne tinguin dret) s’ha de sol·licitar el pagament anticipat (no sempre és possible, ja que s’han de reunir certs requisits) o bé fer la declaració de la renda. I si algú no ho fa... Ja l’ha perdut la deducció.

Però els del PP quan parlen d’aquest tema s’obliden de mencionar una cosa: que en els darrers anys han dilapidat l’anomenada guardiola de les pensions, que no és una altra cosa que un fons de reserva (una mena d’estalvi) per a poder fer font a imprevistos. I per a què ha amprat el PP la guardiola de pensions? No s’ha dit, simplement han anat traient diners per a emprar-los en altres despeses que res tenen que veure amb les pensions.

Us poso un exemple per a que m’entengueu. Una família decideix comprar-se un cotxe i poc a poc van estalviant i posant els diners en una guardiola. Però aquesta família (com totes) de tant en tant té unes despeses extraordinàries i en lloc de buscar altres recursos, recorre al fàcil, agafar els diners de la guardiola.

Els pensionistes hauríem de demanar explicacions al govern del PP sobre totes aquestes eventualitats i sinó estem satisfets (segur que molts no quedarem conformes de les explicacions que ens donaran), no votar-los i fer-ho per altres partits que ens donin més garanties de que governaran pensant més amb els ciutadans de les classes populars que amb els de les classes benestants i sobre tot, el gran capital.

El problema que se presenta sovint és:  I a qui voto?  

MÉS RAONS PER A NO VOTAR EL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Aquest escrit, com la majoria dels que faig serà com predicar al desert. És a dir, ningú me farà cas. La majoria dels que m’aguanteu les tabarres perquè segurament no voteu el PP i aquells que el puguin llegir i votin el PP, perquè no trobaran motius suficients.

Saben el per què Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març de 2004? Perquè la ciutadania espanyola va anar a votar en contra de les mentides del PP després dels atemptats de Madrid del dia 11. La participació va ser superior al 77%, més de 8 punts superiors a les de l’any 2000. Segons el CIS, aproximadament un 13% va canviar el seu vot a causa dels atemptats i un 10% dels enquestats va reconèixer que els atemptats havien influït molt a l’hora de votar.

Tot i que el PP no ha deixat mai de mentir, després de recuperar el govern el 2011 a la ciutadania els hi està costant molt més deixar de confiar amb ells i això que durant aquest temps s’han anat destapant la majoria dels casos de corrupció que el afecta fins al punt de que el propi partit ha estat condemnat per finançament irregular. És estrany no? No tant si tenim en compte que el PSOE no és una alternativa vàlida i que Podemos també s’ha anat desinflant després d’un començament esperançador. El més inversemblant de tot és que l’alternativa al PP sigui ara com ara un altre partit de dretes: Ciudadanos. Un fet insòlit al nostre país.

El PP no dissimula. Per a què ho hauria de fer? Tothom sap que és un partit de dretes hereu del franquisme. M. Rajoy s’ha vanagloriat sovint de no haver destinat ni un sol euro per a recuperar els cossos dels republicans que encara hi ha enterrats al costat de les cunetes. En canvi, durant els darrers dies s’ha sabut que s’han destinat 23.000€ a repatriar 29 cossos de membres de la División Azul que, com sabreu, va lluitar al bàndol de l’Alemanya nazi contra l’exercit rus. És veritat que 23.000€ no són molts de diners, però si tenim en compte que per a desenterrar els republicans no hi ha ni cinc, el fet és una veritable hipocresia.

Però sense cap mena de dubte el tema del que s’està parlant més en aquestes darreres setmanes és el de les pensions. Com sabeu, amb el PP amb poder, les pensions estan augmentant anualment un 0,25% i damunt ens envien una carta a casa informant-nos de l’augment.

El jubilats i pensionistes sembla que han dit prou i han sortit al carrer per a demanar pensions dignes i que l’augment sigui, al menys, equiparable a l’augment del cost de la vida. També amenacen a M. Rajoy en deixar-lo de votar...

-Si els jubilats ens unim i deixem de votar el PP...  

Jo no he votat mai un partit dels considerats de drets, ni tan sols d’aquells que s’autoefineixen com de centre. Però darrerament tinc un problema: No sé a qui votar... Quina alternativa real té el PP? Ciudadanos? De veritat creieu que amb C’s les coses canviarien per a millor?

Crec que només a Itàlia (que voten avui) tenen un pitjor panorama que aquí.

Quina tristesa de cos!! 

QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ

Diuen els del PP que voler canviar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes és per llibertat... Llibertat per a que les mares i pares de Catalunya puguin decidir sobre l’idioma que volen que s’ensenyi els seus fills. A què sona bé? Si en lloc de dir-ho els del PP ho digués algun altre igual m’ho acabava creient...

Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha ben poca.

Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix. Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels ciutadans... I a favor dels poderosos!

En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero  sobre el narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!    

Tornant al tema de l’ensenyament en català. No és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era ministre, per envair competències exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de 6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia sol·licitud per part dels pares o tutors.

Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.

Tot sigui per esgarrapar vots dels anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha més.   

QUAN LES RATES ABANDONEN EL VAIXELL

Tot s’havia mantingut més o menys normal a la dreta espanyola fins que se van saber els resultats de les passades eleccions catalanes del 21-D: Ciutadans 36 diputats (guanya les eleccions per nombre de diputats i també de vots), PP 4 (i amb prou feines, perquè va esgarrapar l’últim precisament a Ciutadans a la circumscripció de Tarragona després de recomptar el vot exterior)

A partir d’aquí el pànic. Una part de les enquestes polítiques que fan normalment els mitjans de comunicació donen com a hipotètics guanyadors, si hi haguessin eleccions ara mateix, a la força que va fundar Albert Rivera. I les que encara donaven la victòria al PP, mentre aquest partit va en caiguda lliure, C’s no para d’augmentar les seves perspectives de vot.

La ciutadania espanyola ha trigat molts anys en donar aquest pas. Tot i la corrupció que ha esquitxat els populars per gran part de la geografia espanyola (València, Madrid, Castella i Llaó, Múrcia, les illes Balears, etc.), el PP mantenia pràcticament intacta la confiança dels seus. És sabut que els votants de la dreta no acostumen a castigar els seus líders polítics, malgrat els escàndols de corrupció com ho fan els votants de l’esquerra.

Però com he dit només començar, els resultats de Catalunya ho van capgirar tot. Els conservadors van veure en C’s un refugi per al seu vot. Tot i que poden haver comès errors, al menys no venen estigmatitzats per la corrupció. I potser una dada molt important: no se’ls han llençat a la jugular com haurien pogut fer, sinó que fins i tot han donat suport als populars quan ha convingut.

Divendres passat vaig llegir que 5 alcaldes de Jaén i desenes regidors han abandonat el seu antic partit com a pas previ de formalitzar els seu ingrés a Ciudadanos segons publica eldiario.es. No seran els únics, ja ho veureu. Quan el vaixell (pirata) s’enfonsa, les rates són les primeres en abandonar-lo.

Tot i això la fugida de militants del PP cap a Ciutadans ja fa temps que va començar. Sense anar més lluny a Amposta fa dos anys Guillermo Martínez que havia estat cap de cartell del PP va pretendre presentar-se amb Ciutadans, tot i que al final aquella llista no va prosperar. Per què? Ho ignoro, perquè tot i que vaig sentir rumors sobre els motius del perquè finalment no s’havia fet una llista de C’s a Amposta, com no deixen de ser rumors, millor no explicar-ho. Per cert, quantes legislatures fa que no hi ha cap regidor del PP a Amposta? El darrer regidor va ser Ramon Chorda que va abandonar el partit a mitja legislatura 1999-2003.

També a Tortosa el cadell de la dreta Jaume Solé abandona el PP per abraçar la nova fe. Hi ha que dir que Jaume Solé era un pepero de pedigrí. Son iaio és un dels personatges més coneguts de Tortosa pel seu espanyolisme exasperant, però també pel seu madridisme.