SOBRE ELS ACCIDENTS DE TRÀNSIT

Inauguració per part de la plataforma de una de les rotondes de l'N-340. 

Aquest dies s’està parlant molt dels accidents de trànsit, ja que en els darrers mesos s’ha incrementat considerablement el nombre de víctimes a la carretera. L’any 2017 hi van haver 1.830 morts, un 1,1% més que l’any anterior, però és que aquest anys la xifra és de rècord, amb un increment del 42% respecte al primer semestre de l’any passat.

El govern de Pedro Sánchez ha nomenat novament Pere Navarro com a director de la Direcció General de Transit (ja ho va ser durant l’època de Zapatero (2004-2011) que va ser qui va implantar el carnet per punts i va aconseguir rebaixar notablement la sinistralitat a les carreteres espanyoles. Precisament, una de les primeres mesures que vol prendre és modificar el carnet per punts amb el propòsit de dissuadir els conductors a l’hora de cometre infraccions voluntàriament.

Un altra experta en temes de trànsit és Montserrat Tura, que va ser durant 3 anys Consellera d’Interior del Govern de la Generalitat durant la presidència de Pasqual Maragall. Tura va participar en un debat a la SER el passat dimecres i va dir coses molt interessants.

La primera cosa que va dir que me va cridar l’atenció va ser que, segons Tura,  hauríem de deixar d’anomenar accidents als sinistres que se produeixen a les carreteres. Un accident és un acte fortuït que provoca d’anys i a la carretera d’actes fortuïts n’hi ha pocs, ja que quasi sempre hi juga el factor humà, com per exemple les distraccions, el consum d’alcohol i estupefaents, etc. De fet, va explicar, que durant els 3 anys que ella va estar de responsable d’interior només recorda un accident que va ser produït per una tapa de clavegueram que se va enlairar per la pressió de l’aigua i va acabar encastant-se a un vehicle.

En quan a la renovació del carnet per punts, tot i que encara no s’ha dit en quin sentit canviaran, ja podeu imaginar-vos per on aniran els trets. No? Tindran més penalització aquelles sancions que derivin d’anar parlant o manipulant el mòbil mentre se condueix.

Si us hi fixeu, un gran percentatge de conductors parlen pel mòbil o miren la missatgeria mentre condueixen. Aquesta setmana n’hi vaig veure dos quasi de consecutius. I és que, desgraciadament, el mòbil s’ha fet tan imprescindible que algunes conductors no poden estar-s’hi ni quan condueixen  ni, fins i tot, portant criatures al darrere.

Vaig pensar que estaria bé que els vehicles portessin alguna mena d’inhibidors per tal de que fora impossible utilitzar el mòbil mentre condueixen. Però d’entrada aquest sistema tindria dos contratemps greus: no se podria utilitzar el sistema GPS per a indicar-te el camí, no se podrien rebre trucades que podríem qualificar com a importants i, finalment no podrien fer-se trucades d’emergència. De totes formes penso que la tecnologia actual podria filtrar aquestes excepcions i bloquejar els mòbils per als altres usos.

Durant la tertúlia de la SER se va dir que els conductors en general, darrerament ens hem relaxat. Que quan conduïm ja no tenim tanta cura com teníem fa uns anys i correm més. Segurament és així. Ara mateix no recordo haver vist cap campanya de sensibilització durant els darrers mesos. La darrera, des del meu punt de vista força impactant, era aquella que parlava de reduir el nombre de mots a 3 (o a 5...) A tothom els hi pareixia bé, però si aquest tres (o 5) eren membres de la teva família, se posaven a plorar i reclamaven que el nombre de víctimes a les carreteres fos 0. Jo sempre ho he dit: una vida humana té un preu incalculable; només depèn de per a qui.  

No vull acabar sense fer menció a unes de les carreteres amb més alta sinistralitat del país: l’N-340.

Com sabeu, la solució dels responsables de Trànsit durant l’època del PP va ser la construcció d’11 rotondes i fer 65 Km. de doble ratlla continua al seu pas per les Terres de l’Ebre. Potser han reduït el nombre d’accidents (això ho explicaran millor les estadístiques), però és veritat que han convertit un dels principals eixos viaris del país, en una mena de carrera local on transitar significa un suplici. L’N-340 només té un problema: el gran nombre de vehicles que hi circulen.   

La millora de les infraestructures va ser un altre dels temes que se van posar sobre la taula a la tertúlia de la SER. Segons Montserrat Tura, des de fa anys està aturada la construcció de més carreteres que servirien, entre altres coses, per a descongestionar el transit rodat.  

GÈNOVA 13 (O 13 RUE DEL PERCEBE)

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Després de que hagi acabat el procés de primàries del PP amb la victòria parcial de Soraya Sáenz de Santa maria per davant de Pablo Casado, és un bon moment per a fer un anàlisi sobre tot el que s’ha viscut al llarg d’aquest procés.

Tal com diu avui el periodista i primer director del Periódico de Catalunya Antonio Franco, l’electorat s’ha decantat pel que més li agradava... Una forma molt poc elegant i convincent per a triar el líder del partit més votat d’Espanya.  

El primer contratemps (per dir-ho d’alguna manera) va ser fixar el nombre de militants que tenien dret a vot. El PP presumia de tenir més de 800.000 afiliats, però a l’hora de comptabilitzar-los sembla ser que tots els que alguna vegada havien estat afiliats ho eren, encara que s’haguessin mort a donat de baixa. Al cens igual estaven Fraga i Franco...  

Total que a l’hora de la veritat només tenien dret a vot 66 mil i escaig. Ni el 10%! (de fet un 7,6%)

Després per a inflar el cens volien fer una mena d’amnistia i fins i tot van proposar de pagar 1€ a l’hora d’inscriure’s per a votar i punt i final. Com se nota que el PP n’entén d’amnisties...   Fiscals, es clar!!

A partir d’aquí ni debats ni romanços... Les candidates i candidats van recórrer la geografia espanyola  i bàsicament els hi van dir als electors:

-Voteu-me perquè represento la regeneració del partit. Amb mi de president s’acabaran les caixes B, els sobres sorpresa (sorpresa perquè mai sabien quin quantitat se trobarien dintre)

I els afiliats no se morien de riure perquè després de la moció de censura no els hi ha quedat ganes de fer-ho, però n’hi havia per això, creieu-me!

Margallo va proposar un debat a 6 (sembla ser que un dels candidats se va retirar només sortir) a la seu de Gènova 13, però la direcció nacional li va dir: nasti de plasti...  

Per a què haver de confrontar idees si idees ne tenen poques? Millor 4 frases ocurrents: Espanya va bien! O Váyase Sr. Gonzalez, versió 4.0: Váyase Sr. Sr. Sánchez (González, Sánchez, Martínez, López... Igual dona... Tot sona a populatxo... I és que a Espanya encara hi ha classes!

L’organització de la jornada electoral sembla que va ser un autèntic caos i la improvisació va ser la nota determinan. I aquesta gent ens governaven! Sinó saben organitzar unes eleccions, com nassos havien de dirigir un país... Igual és que com era la primera vegada que feien unes eleccions: A Rajoy el va nomenar Aznar; a Aznar Fraga i a Fraga... A Fraga Franco des del més enllà...  

I finalment les votacions. La participació final va ser del 86,6% dels inscrits o sigui que si prenguéssim per al càlcul els 800 mil i pico d’afiliats que diuen que tenen, la participació hauria estat un autèntic desastre.

Però ara és quan arriba el bo. Dels sis només podien passar dos i aquests, per la G. del PP van ser: Sáenz de Santa Maria (bien!) i Casado (bien!)  

Ara entre aquests dos espàrrings s’hauran de jugar el ser o no ser del partit (amb l’atenta mirada de Núñez Feijoo des de Galicia)

I es clar, tot i que la Soraya surti amb un lleuger avantatge, Casado pot aconseguir el suport de la Maridolo, enemiga acèrrima de la Soraya.

La guerra de bandes està servida!

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

AL PP NO HAN APRÉS RES

No estic del tot segur del títol. No han aprés res o potser sí... Me refereixo a la seva relació amb Catalunya.

Com sabeu ara mateix hi ha 7 candidats que aspiren succeir Mariano Rajoy que fent mostra una vegada més de la seva falta de personalitat, va marxar sense haver designat el seu successor, tal i com ho van fer al seu dia Fraga i Aznar. Segurament és millor així, però com us deia demostra clarament la seva forma de ser.

Dels 7, al final només ne poden quedar dos. O sigui, se faran dues voltes. A la primera ne quedaran 5 d’eliminats i els dos (o les dues) que passaran a la gran final, se jugaran el ser o no ser al seu partit. Segurament abans d’arribar a la primera volta hi haurà pactes i se reduiran notablement les candidatures. A priori Cospedal, Santamaria i Margallo semblen els favorits, però com sempre passa, hi poden haver sorpreses.

De totes les candidatures és la de Cospedal qui més rèdit espera treure’n de la situació catalana endurint el seu discurs antiindependentista.

Precisament si Catalunya està on està en aquests moments és per la intransigència i menyspreu del PP i de tots els que pensen si fa on no fa com ells. Però també és cert que és allí on hi ha un gran viver de vots. Segurament els més radicals, però també els més nombrosos. Però com bé sabeu, en política, quan se tracta de guanyar, quasi bé s’hi val tot.

A la majoria dels que no som del PP, mirarem de lluny tot aquest procés electoral, sense importar-nos massa el resultat. Tot i que el tarannà dels candidats sigui molt diferent.

El meu favorit és García Margallo. És dels candidats coneguts el que me sembla més preparat i, sobre tot més dialogant. No tinc clar que la seva edat jugui al seu favor, ja que és el més gran (73 anys). Tot i que penso que la gran favorita és la Soraya Sáenz de Santamaria que era qui devia gestionar l’agenda del govern de Rajoy davant la incapacitat manifesta d’aquest.

A la Cospedal no li veig talla política, tot i haver passat pel govern de Castella la Manxa i a Casado, els seus problemes amb el màster li acabaran per passar factura.

També és cert que tan Cospedal (secretaria general), com Santamaria no estan del tot netes quan parlem de corrupció. No es possible que dues persones que han ostentat el s càrrecs immediatament inferiors al partit i al govern no sàpiguen res d’alguns dels afers que han esquitxat el PP durant les darreres èpoques, però que ha estat en els darrers mesos quan han donat més problemes al partit, tal i com se va fer palesa a la moció de censura que el PSOE va presentar contra Mariano Rajoy i el seu govern.

De tot aquest procés una cosa sorprenent és que només votarà un 10% de la militància. I això no vol dir que la resta, a priori no pugui votar, el que passa és que no estan al corrent de pagament de les seves quotes.

O sigui que el futur del PP està en mans d’uns 80 mil militants que serien aquest 10% que estan al corrent del pagament de les seves quotes.

IL·LEGÍTIM

De Ferreres al diari Ara. 

Il·legítim és la paraula que està posant de mode el PP: President il·legítim, govern il·legítim...

I tot perquè no ha sortit d’unes eleccions, sinó d’una moció de censura al PP per, entre d’altres moltes coses, per una sentència de l’Audiència Nacional que dictaminava que el PP nacional s’havia finançat il·legítimament. També el PP valencià segons la sentència del mateix tribunal que se va saber ahir mateix. I aquesta gent s’atreveixen a parlar de il·legitimitat?

La línia sobre el que és legítim i el que no ho és l’ha fixen ells. Quan donen un cop d’estat l’any 36 i col·loquen un general com a cap d’estat és legítim... Fins i tot abans d’obtenir el reconeixement internacional.

Que unten de diners una parella sense escrúpols (Tamayazo) per a que no votin el seu líder, és legítim. Que te fiquin en una guerra (la d’Iraq) que ni ens anava ni ens venia, és legítim. Que financen les seves pomposes campanyes electorals amb diners robats al poble, és legítim. Treure-li el pa de la boca als més desvalguts per a donar-los a la banca, és legítim. Condemnar titellaires, còmics, rapers, etc. i deixar en llibertat polítics que s’han enriquit robant els diners de tots, és legítim. I estic segur que encara m’he deixat coses per a dir.  

Al menys ja sabem en que se basarà la campanya contra Sánchez, la qual cosa hauria de posar en guàrdia el nou govern i preparar les bateries de defensa per a quan sigui convenient.

És veritat que els urnes té donen la legitimitat. De totes maneres no sempre se veu de la mateixa manera. L’any 2004 quan els socialistes van guanyar les eleccions, van fer ús de la teoria de la conspiració per a desvirtuar la victòria. Encara avui hi ha molta gent al PP que no se creu que els atemptats de Madrid els van perpetrar radicals islamistes com a càstig a Aznar per la guerra de l’Iraq. Donar la culpa a ETA els hi anava millor.

Per a que no se’ls vegi tant el llautó a personatges com Celia Villalobos, parlen de govern legal, però il·legítim. Si ho busques al diccionari, els termes legal i legítim són sinònims. Però com una part del poble és inculte (de no ser així el PP no hauria guanyat mai –i potser d’altres tampoc-) al final s’ho acabaran empassant.

Ja sabeu que quan se reitera en un concepte, finalment se fa creïble. Viral crec que se’n diu ara. Com per exemple aquelles frases que tant va repetir Aznar: ¡Váyase Sr. Gonzalez! o ¡España va bien!

Hechos son amores y no buenas intenciones. Si l’actual govern o fa bé, la ciutadania hauria de saber distingir entre allò que és bo i el que no ho és i deixar-se de falòrnies (pamplinas en castellà) sortides de boques indignades.   

EL MAL PERDRE I EL VOLER GUANYAR

De Gallego & Rey al Mundo. 

El PP no ha sabut encaixar haver perdut la moció de censura contra el seu líder. De fet, durant el debat ja se van poder veure les formes d’alguns dels seus dirigents començant pel propi Rajoy.

Va ser un menyspreu de l’expresident absentar-se tot una tarda de l’hemicicle i unes hores del matí del dia següent fins pràcticament el moment de la votació. Dir que el president no tenia cap obligació d’estar present és una excusa absurda, ja que la moció anava contra ell i ningú més.

Estar present i aguantar tot el que li va caure hauria estat una prova de valentia (Rajoy és i serà un covard) i de dignitat (l’ha perdut pel camí)

Les formes de Rafael Hernando donant a tort i a dret i fer culpables a tots els que van anunciar que hi votarien a favor sense fer una mica d’autocrítica, no va ser precisament una intervenció mesurada. No haver reflexionat sobre el que realment estava passant i acceptar que s’havien fet moltes coses malament és d’una gran miopia política i pròpia de prepotents.

Pedro Sánchez va dir que no faria uns nous pressupostos. Que acceptava els que havia fet el PP i que el Congrés ja havia aprovat. No obstant, només acabar el debat de la moció, el PP va dir que potser els esmenaria al Senat on té una sobrada majoria absoluta.

I que pretén esmenar el PP? Les inversions que va pactar per al País Basc amb el PNB, a qui considera traïdor per haver votat favorablement els pressupostos uns dies abans i posteriorment a favor de la moció de censura.

Ho va dir el portaveu del PNB, però jo també ho havia pensat: Si s’esmenen els pressupostos i no se fan les inversions, qui hi surt perdent és el poble basc i no tant el PNB. Per tant tornen a estar davant d’una miopia política terrible.

El lideratge de Rajoy s’aguantava per les victòries electorals precedides per campanyes irregulars. No sabria dir fins a quin punt gastar-se més diners en una campanya influeix en el resultat final, però sembla que al PP no li va anar tant malament. També hi van haver d’altres factors. D’això no hi ha cap mena de dubte.  

Sempre que hi ha una desfeta, remuntar és molt difícil. I més sinó tens un recanvia carismàtic que pugui assumir el lideratge del partit sense fracturar-lo. I el PP sembla que ara per ara no el té. N’hi ha qui parla de Nuñez Feijoo, però té alguna taca als seu expedient per tenir amistats perilloses al món del narcotràfic gallec.

Però tranquils, ja hi ha qui s’ha postulat per a encapçalar un projecte de centre-dreta. Sabeu de qui parlo, no? De José Maria Aznar López.

Primer que res dir que Aznar no està situat al centre-dreta. Però sap que si enganya a la gent (una vegada més), allí hi trobarà un gran viver de vots. Molts més que si els busca al lloc on ell s’ubica: a la vora de l’extrema dreta més rància i recalcitrant

No hem d’oblidar per un sol instant que Aznar va ser qui va posar a Espanya a la guerra de l’Iraq només pels seus propis interessos i engrandir el seu ego. Si a la foto de Ialta van aparèixer els tres líders mundials vencedor de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Stalin i Churchill), Aznar i el seu ego van aparèixer a la foto de las Açores amb Bush i Blair.

Si un dia Aznar torna a la presidència d’Espanya significarà la derrota dels demòcrates. 

CANVIAR-HO TOT PER A QUE NO CAVIÏ RES

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan un porta tants i tants d’anys seguint la política de ben a prop, al final se’n adona que mai hi ha grans canvis. Potser si canvis de formes, d’aparences, d’imatges... Però al fons tot segueix igual.

Vaig treballar pràcticament 32 anys a l’administració pública. Quan vaig entrar l’any 1986 el president del govern era Felipe González; 10 anys després ho va ser Aznar; van passar 8 anys per a que tornés un president socialista (Zapatero) i, finalment, 7 anys i mig després va entrar Rajoy.

L’administració pública és una maquina ben engreixada. Com aquell que diu funciona tota sola gràcies a l’experiència dels seus treballadors. Els canvis dels caps no tenen pràcticament incidència en el dia a dia.

Sempre que hi ha un canvi de govern, automàticament canvien tots o quasi tots els càrrecs de lliure designació començant per dalt: ministres, subsecretaris, directors generals... En el cas de l’Agència Tributària fins arribar al delegat provincial.

Pensar que tots els càrrecs de lliure designació que se nomenen quan hi ha canvi de color al govern són afins, és senzillament una fal·làcia. Sobre tot quan ha entrat un govern del PSOE. Trobar gent propera al govern no sempre és fàcil. De fet estic convençut que amb els canvis que se faran ara s’acabaran posant molts independents (per dir-ho d’alguna manera) o fins i tot moderats de dretes.

A l’Agència Tributària és difícil trobar inspectors (l’estament més alt) que siguin progressistes. No dic que no n’hi hagin, el que dic és que n’hi ha pocs.

Però s’han de canviar les cares per a què no continuen els mateixos que han col·laborat estretament amb el partit que acaba de sortir del govern. No dubto per un moment de la seva professionalitat, però és evident que davant del dubte o de la pressió política sempre se donaran suport al partit que està al poder.

Sembla ser que el primer càrrec en ser cessat i, per tant, a qui sé li buscarà un relleu és el de Fiscal General de l’Estat. Un càrrec clau per a poder canviar les línies mestres de la judicatura. Com sabeu, de vegades, a la Justícia tot és qüestió d’interpretacions i sempre és millor que qui hagi de prendre la decisió final sigui algú de mires més àmplies que els caps actuals de cada institució.      

Els grans canvis s’hauran de fer des de l’executiu encapçalat per Pedro Sánchez. La veritat és que no tinc massa esperances de que hi hagi un daltabaix polític. Però estic convençut de que al menys canviaran les formes. La prepotència, l’arrogància i la xuleria (aquesta darrera paraula va ser emprada divendres per Carod Rovira) tenen que deixar pas al diàleg, a la comprensió, a la pluralitat...

Tot i que sembla que no serà de forma immediata, un altre dels càrrecs que ha de caure properament és el de director de Radio Televisió Espanyola. La parcialitat del mitjà cap al PP ha estat tan vergonyosa com la de Tele Madrid quan governaven Esperanza Aguirre i Gallardón.

L’altre dia la Celia Villalobos els hi deia als de la Sexta (de les poques televisions amb un mínim de pluralitat que hi ha actualment) que ara s’avorriran molt. Tot i el canvi de govern, no ho crec. El PP, però també Ciudadanos, seguiran generant tanta tensió que la Sexta haurà de seguir amb atenció el dia a dia d’aquest partits per a informar els seus espectadors per a que continuem traient foc pels queixals de veure tanta injustícia i corrupció.   

LLENYA AL MONO FINS QUE CANTI EN ANGLÈS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

M’ha agradat la frase quan l’he llegit a un article d’Ignacio Escolar el director del digital eldiario.es. Crec que resumeix molt bé la manera de fer oposició del PP... I de Ciudadanos.

A Pedro Sánchez no li posaran gens fàcil. Ja ho deia ahir i no crec que siguem els únics en pensar-ho.

Però per part de les altres formacions, tampoc cal donar-li més canya de la que se faci mereixedor. El titular d’Antón Losada ho resumeix molt bé: Si us plau, nodisparin al president. encara.

Ahir els extremindes ja van fer córrer per les xarxes alguns mems en contra del PSOE de Sánchez. Me sembla que ja hi haurà temps per a fer-ho, no calia que se fes el mateix dia de la seva designació després de guanyar, per primera vegada, una moció de censura a Espanya.

Per tant, la llenya al mono del títol no només s’ha d’esperar del PP i C’s, sinó també dels grups més sobiranistes del Congrés que, ahir, no van votar a favor de Sánchez, sinó en contra de Rajoy.

Ningú li posarà fàcil. Ni Podemos que, forçosament ha de ser el soci preferencial del PSOE. Són molts els camps de batalla oberts i tancar-los amb èxit no serà fàcil. Ahir mateix el propi Pedro Sánchez ja va dir que no derogaran la reforma de les pensions perquè seran un govern eventual.

De Ferreres a l'ARA. 

A hores d’ara tots els analistes polítics en devem d’estar fent la mateixa pregunta: Quines mesures podrà prendre el PSOE amb només 84 escons? Haurà de buscar amplis consensos per a poder anar aprovant les lleis que el Govern anirà presentant al Congrés i això vol dir estar disposats a negociar amb tots els grups que van donar suport a la moció de censura i, sobre tot, saber cedir.

Però ja sé sap que el que agrada a uns no agrada els altres. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja l’altre baixa. S’haurà de buscar l’equilibri.

El PP farà una dura oposició, tal com ens té acostumats. Si després de perdre el govern l’any 2004 van estar anys parlant de la teoria de la conspiració, la ETA i el malament que anava l’economia d’aquest país (i això que van perdre perquè la ciutadania va preferir votar el PSOE), imagineu-vos l’oposició que faran ara que, a sobre, han estat apartats per una moció de censura.

I què dir de Ciudadanos? Ciudadanos mostrarà la seva pitjor cara. La que acostuma a ensenyar al Parlament. La ultranacionalcatòlica! No faran cap concessió a Pedro Sánchez, sobre tot en temes referents a Catalunya. És difícil veure un català com Rivera que odií tant tot allò que soni català. Si d’ell depengués, Catalunya seria com la Valencia del PP corregit i augmentat. A la València del PP els seus votants (molts vinguts de la utranacionalcatòlica Unió Valenciana de Vicente Sánchez Lizondo) tenien un odi visceral a Catalunya i el català. Ciudadanos és el mateix però des de dintre de la pròpia Catalunya.    

2004: EL PP MENTEIX. 2018: UN PP CORRUPTE SEGUEIX MENTINT

D'en JAP Al Punt Avui. 

2004. Aznar ho deixa i Rajoy és el candidat del PP a la presidència del govern d’Espanya. Tot sembla estar a favor de que el PP guanyi les eleccions que s’han de celebrar el 14 de març...

Però 2 dies abans, el dia 11 grups jihadistes cometen diversos atemptats a la xarxa viaria de rodalies de Madrid. Tot i la evidència, el govern del PP apunta cap a la banda terrorista ETA. No els interessava per a res que fossin extremistes musulmans, ja que això significaria una revenja contra Aznar i el seu govern per haver declarat la guerra a l’Iraq.

El govern del PP se va enrocar a l’hora d’atribuir l’atemptat a ETA, malgrat les evidències que deien tot el contrari. La ciutadania se va mobilitzar. Els missatges mòbils volaven d’uns telèfons a altes convocant a la gent a manifestar-se el mateix dia de la jornada de reflexió.

Diumenge als col·legis electorals no se podia donar un pas. Va ser la participació més multitudinària en molts anys (75,66%) Aquest fet va fer possible un tomb electoral i qui sortia guanyador va perdre. Va perdre perquè no va saber gestionar els atemptats, sobre tot per les seves mentides.

2018. Moció de censura contra M. Rajoy. La primera moció de censura que prospera a Espanya.

De Ferreres a l'ARA. 

L’any 2011 el PP tornar a guanyar unes eleccions generals i tal com va fer Aznar en 1996, per majoria absoluta. La victòria dels populars se va ser com a resultat de la crisi econòmica mundial i la poca capacitat de reacció del govern de Zapatero. La crisi, no s’ha d’oblidat, va ser provocada pel capitalisme i va afectar a la gran majoria dels països de l’OCDE, tot i que els econòmicament més forts van saber sortir-ne més ben parats. Espanya tenia i té una economia dèbil. La taxa d’atur és de les més grans i la principal industria és el turisme.   

Rajoy sempre se va vanagloriar dels seus èxits en el camp econòmic. Crec sincerament que qualsevol altre govern ho hauria fet igual de malament i els resultats haurien estat semblants.

El president sortint encara li deia ahir a Sánchez que Espanya no havia estat rescatada... En canvi Sánchez ho va negar i amb tota la raó. El Govern espanyol va haver de sortir al rescat del món financer. Van ser molts poques les entitats financeres que no van rebre ajuts de l’Estat. I fruit d’aquesta situació financera el sector se va haver de reestructurar. Les caixes d’estalvis van ser esborrades del mapa: algunes van ser absorbides pels bancs i d’altres van haver de reconvertir-se en bancs. No sabria dir si Ibercaja encara continua sent-ho o també va acabar convertida en banc.

El Periódico d’avui publica un treball periodístic que diu el següent:

-La banca espanyola ha deixat 4.100 municipis sense oficina.

-L’exclusió financera després de la crisi arriba al 2.7 de la població espanyola.

-A Catalunya han desaparegut 4.059 sucursals, la meitat de les que havia en el 2008.

Quants treballadors dels sector han estat acomiadats o s’han hagut de prejubilar?  

Segons algunes fonts el rescat bancari va costar als espanyols l’esfereïdora xifra de 108.000 milions d’euros. I és evident que aquesta quantitat no va sortir del no res... Va sortir dels sectors ens els que el Govern de Rajoy va retallar les inversions: ensenyament, sanitat, prestacions de tota mena (pensions, atur...), sous dels treballadors públics, cultura, inversions per al foment del desenvolupament i de la investigació, etc., etc., etc.,

Rajoy pot sentir-se orgullós d’haver fet allò que convenia a un sector dels espanyols o sigui al gran capital, però en canvi no a la gran majoria del ciutadans que van veure com perdien gran part dels seus drets socials i laborals. Cal recordar la llei mordassa.

De Ferreres a l'ARA. 

Si el govern d’Aznar va acabar els seus dies mentint, el de Rajoy ha fet el mateix. Han dit per activa i per passiva que la sentència Gürtel no condemna penalment el PP. El PP ha estat condemnat civilment perquè fins la darrera reforma del codi penal no contemplava la possibilitat de que un partit fos condemnat penalment. I ells ho saben... Han dit que la borsa baixava i la prima de risc pujava. Mentre Rajoy feia aquestes afirmacions estava passant exactament el contrari. Tan la borsa com la prima de risc són índex extremadament fluctuants que igual poden pujar com baixar depenent d’una gran diversitat de circumstàncies político-econòmiques.    

De Ferreres a l'ARA. 

Per acabar només dir-vos que l’oposició del PP serà molt dura. Igual com va passar l’any 2004, estan convençuts que els hi ha robat el govern de l’estat, un govern que creuen seu per la gràcia de Déu, tal com posava a les monedes del dictador Franco de qui són hereus. 

Ara només espero que aquells que formin govern no me defraudin a mi ni a les classes populars com són els treballadors, els jubilats i els pensionistes. I, evidentment, que trobin una sortida digna per a la situació actual de Catalunya.    

I DEMÀ POT APARÈIXER UN ALTRE TEJERO...

Tothom té al record la imatge del Tinent Coronel Tejero dirigint-se als diputats del Congrés des d’un dels llocs més alts de la tributa amb la pistola a la ma. Però... Algú se’n recorda quan se va produir aquest fet?

Va ser, precisament, durant la votació de la moció de censura que el PSOE amb Felipe González com a candidat li va fer a un Adolfo Suárez en hores baixes, fins i tot dintre del seu partit. Data: 23 de febrer de 1981.

Com que jo no sóc tan ràpid com els guionistes i actors del Polònia que, amb tots seguretat aquesta nit ens faran riure amb gags relacionats amb el dia d’avui, he preferit donar la meva opinió sobre el que ha passat aquest matí i estar pendent del que passarà a la tarda en espera de que pugui haver alguna novetat (o no...)

El primer que he de dir és que he vist possiblement al millor Rajoy. Sempre he dit d’ell que és un mal orador i que no sap improvisar. Avui ha estat bé i en la línia que s’esperava. Tal com se sol dir, la millor defensa és un bon atac i això és el que ha estat fent Rajoy en totes les seves rèpliques al candidat Sánchez.

A quest fet que per a molts els pot semblar una bona tàctica de Rajoy, només és una manera d’eludir les responsabilitats que té com a President del Govern, però també com a president del PP. I amb això vull dir que Rajoy, com tots els que l’envolten i li riuen les gràcies és un irresponsable.

Sobre Sánchez diré que puc discrepar de moltes coses de les que diu i fa. Una aportació: tot i que sigui de forma indirecta no l’he votat mai en unes eleccions generals. Però estic amb ell amb el fons. O sigui, amb la presentació de la moció de censura.

De Ricardo al Mundo. 

Crec que era una moció necessària per a intentar regenerar una mica la corrompuda política espanyola. Potser dintre de poc me’n penediré, igual com me va passar quan el vaig votar a les primàries... Llavors era Susana Díaz o ell. Ara és Rajoy o ell. Fàcil no és, però si tinc que decantar-me cap a un costat, ho tinc clar: Rajoy ha d’anar fora.

Li ho ha dit Sánchez a Rajoy i ho he dit jo moltes vegades: Rajoy hauria d’haver dimitit fa temps. Avui Sánchez encara li ha donat una darrera oportunitat: Dimiteixi i tot s’haurà acabat.  

Però Rajoy no se’n va. Podria fer-ho en un acte de valentia que l’honraria, però prefereix ser un covard fins el darrer moment.

Una de les moltes coses que Rajoy ha acusat a Sánchez ha estat de que no ha exposat el seu programa polític amb el que pretén governar Espanya. He escoltat el debat i li he sentit dir a Sánchez els trets principals del seu programa si propera la moció de censura: Retirar la llei mordassa, revisar les resolucions del pacte de Toledo sobre les pensions, establir ponts amb Catalunya, etc. Agradarà més o menys. S’hi estirà d’acord o no. Però ho ha dit.  

Un dels retrets de Rajoy a Sánchez és sobre el manteniment dels Pressupostos Generals de l’Estat. És evident que ha estat una picadeta d’ull cap els del PNB per a que votin a favor seu. Però també és evident que estem damunt del mes de juny que comença demà i per tant ja haurem cobert 5 mesos de l’any i potser sigui millor, com ha dit el candidat, treballar de cara els pressupostos de l’any 2019 per a fer-los molt més socials i equitatius per a tothom.

Per acabar només dir que semblava que Rajoy no sabia de que anava el tema.

-Si vostè només presenta la moció de censura per la sentència de la Gürtel, s’equivoca –li ha arribat a dir a Sánchez-.   

La sentència de la Gürtel ha estat la cirereta. Fins i tot Ciudadanos va dir que la legislatura estava acabada. Durant els seu mandat Rajoy ha acumulat mèrits suficients per a que sé li acabés presentant una moció de censura, però també per haver-se-li fet alguna vaga general. Però amb l’excusa de la crisi (una crisi que va provocar el capitalisme i que ho han pagat els treballadors i pensionistes) tenien a la societat atemorida i amb la llei mordassa pràcticament indefensa.

Han de ser els ciutadans el qui han de fer fora el PP; no Sánchez ni els socialistes. Hi ho han de fer quan se tornin a convocar unes eleccions generals (espero que aviat) Però recordeu: Tan perillosos o més són Rivera i els seu partit com el PP.

PROSPERARÀ LA MOCIÓ DE CENSURA CONTRA M. RAJOY?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Perdó pel títol... M. Rajoy és una persona sense identificar... Hauria estat millor posar MARIANO RAJOY. Perdó un altre cop.

Bé, a hores d’ara sembla difícil (per no dir impossible) que Pedro Sánchez pugui aconseguir els 176 vots necessaris per a que prosperi la moció de censura.

Ciudadanos que, recordem-ho, va pactar amb el PSOE per a investir a Sánchez, ara se’n desmarca clarament donant excuses absurdes. Podemos que va ser el primer que va encoratjar Sánchez de presentar-la ara. Després va semblar que se'n desmarcava i avui ha ornat a posicionar-se clarament a favor... 
I més enllà tenim tot un conglomerat de partits on sembla complicat fer quadrar els números per a que la moció tingui èxit.

Entre els grups més menuts de la cambra baixa trobem ERC i Democràcia i Llibertat (l’antiga Convergència) En un primer moment també va sembla que podrien donar suport a la moció (sobre tot ERC), després van fer com Podemos, però l'enfrontament de Rufiant amb la Maridolo d'ahirva tornar a capgirar les coses i aquest matí tenien una cosa molt clara: fer fora a Rajoy i al PP.
Com amb la votació dels pressupostos sembla que finalment tot quedarà a les mans del PNB que han dit que si Sánchez convenç a la resta de forces nacionalistes, ells també li donaran suport.

A priori sembla evident que els partits independentistes catalans o el basc EH Bildu no vulguin donar suport a un PSOE del que saben per endavant que no els reconeixerà cap dels drets que demanen.

Si llegiu assíduament les meves opinions potser vau llegir la de dissabte passat. Sobretot vull remarca el que deia cap el final de la mateixa on deia que més d’unpodria sortir retratat: Tots parlen molt, però a l'hora de la veritat no mouen un dit per a canviar res. I qui ho paga som els ciutadans. TOTS ELS CIUTADANS!! 

Hi ha una dita que diu: més val dolen conegut que bo per a conèixer. I és vàlid per a la majoria de les vegades. Però per aquesta me sembla que no.

Tot i que no llançaré cap tipus de lloança cap a Pedro Sánchez i el PSOE (m’han defraudat massa per a fer-ho), insisteixo que ara mateix del que se tracta és de tirar al PP de M. Rajoy fora del govern.

El PP és un partit que ha portat la corrupció a les institucions i tot i que de vegades diu que ja han demanat disculpes, la veritat és que dista molt el que han fet des de que se va destapar el cas Gürtel al que diuen que han fet. El PP, des del primer moment, ha estat ficant tots els pals a les rodes que ha pogut per tal d’entorpir els processos que tenen oberts en contra seva.

Posem-nos a pensar que podria passar si la moció de censura no té èxit. En primer lloc que el PP seguirà governant el país amb M. Rajoy al capdavant. Tal com recordava un contertulià a la SER l’altre dia, dintre de poques dates tenim un campionat del món de futbol, un esdeveniment que quan passa cada 4 anys ho paralitza quasi bé tot. Imagineu-vos per un moment que la Roja fa un bon paper... Que va guanyant partits... El record de la moció, de la sentència de la Gürtel, etc. s’anirà diluint poc a poc... I com qui no vol arribem a l’agost, un més inhàbil políticament parlant. El mes de setembre ja estarà tot oblidat. Tot i que és veritat que al PP encarali aniran sortint més sentències, però a diferència d’aquesta, el PSOE ja no podrà tornar a presentar una moció de censura. No ne pot presentar dues a la mateixa legislatura.

Si finalment el PP esgota la legislatura, el partit que a hores d’ara té més números de guanyar les properes eleccions és Ciudadanos. Amics, anem de Guatemala a Guatepeor...  

Sabeu quina ha estat la darrera idea de Ciudadanos? Avançar els terminis per a que la jubilació als 67 anys sigui abans del que està previst.

Si la ciutadania d’aquest país no compren que el que cal són governs progressistes que ens retornin els drets que ens va robar el PP de M. Rajoy, és que és un país de babaus.

Anem apanyats!

SALVAR AL GENERAL RAJOY

De Idígoras y Patchi al Mundo. 

Durant la setmana que estem acabant, dos van ser els fets rellevants que van minar encara més la credibilitat del PP, però també del Govern que ve a ser com la cara visible del partit: la detenció d’Eduardo Zaplana, expresident de la Cheneralitat Valenciana i exministre de Treball i la sentència del cas Gürtel.

Tal com se va posar de manifesta a la Sexta Noche, la consigna de l’entorn del PP és salvar al general Rajoy. I com se fa? Fàcil. Donant totes les culpes al seu mentor Aznar. Tota la corrupció arranca de la seva època de cap del govern i, per tant, amb el seu consentiment. Així ho van expressar Francisco Marhuenda i Maria Claver, tots dos amb estretes vinculacions amb el Govern de Rajoy. El primer va ser cap de Gabinet de Mariano Rajoy quan aquest era ministre d’Administracions Públiques, mentre que la segona va ostentar el càrrec de Directora General de Mitjans i Diplomàcia Pública al Ministeri d’Afers Exteriors a l’època de José Manuel Garcia Margallo.

Mentre Claver i Marhuenda defensaven aferrissadament el PP de Rajoy, el periodista Jesús Cintorra signava un reportatge sobre la petjada de Zaplana lligada a la corrupció mentre era president de la Cheneralitat.

Tot i això les persones a les que entrevista Cintorra (suposadament totes veïnes de Benidorm), parlen bé de Zaplana com alcalde d’aquella població de la Costa Blanca alacantina.

Sempre he pensat que quan se fan aquesta mena d’entrevistes és fàcil manipular-ne els resultats, ja que a l’editar el material, se pot escollir i presentar-ho com els vingui en gana.

Dit això penso realment que una gran part de la població de Benidorm guarden bon record de Zaplana, tan de la seva època com alcalde, com de quan va estar al cap del govern valencià.

I és que a una gran majoria de ciutadans tan del País Valencià com de qualsevol altra part d’Espanya els encanta veure com se fan infraestructures colossals que, segons afirmen els mandataris portaran benestar i prosperitat. Que finalment s’hagi de pagar un elevat sobre cost és un detall sense importància. Minúcies...

Durant la meva vida he viscut al menys en dues vegades situacions en les que ciutadans anònims afirmaven que qui era en aquell moment l’alcalde de la seva població era el millor que podia haver i que havia fet tant per al seu poble... Estic parlant de Santa Bàrbara i Camarles i els seus primers alcaldes després del restabliment de la democràcia.

Tal com he dit tantes i tantes vegades, a una gran majoria dels votats del PP els importa poc o no gens la corrupció del partit. Per a ells l’esquerra sempre serà com els dimonis que només porten destrucció, gana i mort.

Recordeu que segons els populars, la seva gran fita ha estat la recuperació econòmica d’Espanya. Això sí, no diuen quin ha estat el seu cost i qui han estat els grans damnificats. Ja us dic que els rics no.    

Només coneixes la notícia de que el PSOE anunciava una moció de censura contra Rajoy i el seu govern, la borsa baixava (no només la d’aquí) i la prima de risc (aquella cosina a qui no coneixíem per a res fins només fa uns quants anys) pujava...

I Rajoy compareixia davant els mitjans de comunicació per a parlar d’irresponsabilitat política, d’anar en contra de la recuperació econòmica i de que Pedro Sánchez acabarà per pactar amb Puigdemont.

Tot és bo per tal de salvar el coll...

MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.eldiario.es/politica/Madrid-Valencia-Baleares-eje-Espana_0_775173344.html

http://www.lasexta.com/programas/sexta-noche/entrevistas/comisiones-privatizaciones-y-un-concierto-de-julio-iglesias-en-b-la-huella-politica-de-zaplana-ligada-a-la-corrupcion_201805275b09db160cf2ea7703980e38.html

https://www.elnacional.cat/es/politica/perfil-marhuenda_152778_102.html

MOCIÓ DE CENSURA CONTRA RAJOY: ÚNICA OPCIÓ POSSIBLE

De Fer al Punt Avui. 

El PP és sinònim de corrupció. Per si algú encara no se’n havia assabentat o tenia dubtes, la sentència judicial de dijous passat del cas Gürtel  va esvair les que encara quedaven. Tot i que sempre hi haurà que ho veurà amb el cristall equivocat.

El PP fa massa temps que està sota sospita. Han estat massa els cassos de corrupció que l’han esquitxat al llarg d’aquests anys. I tot i que els focus d’atenció s’han centrat principalment en dues comunitats (Madrid i València), és difícil trobar-ne una on algun càrrec del partit no hagi tingut problemes amb la Justícia per algun assumpte relacionat amb la corrupció.

Rajoy (quantes vegades ho hauré dit) ha estat el pitjor president del Govern que ha tingut Espanya. Però a molta distància de la resta, fins i tot de l’efímer Leopoldo Calvo Sotelo que no va tenir temps de demostrar res.

Rajoy és un personatge sense personalitat que navega sempre segons bufa el vent. Incapaç de prendre iniciatives i fins i tot d’opinar en calen sobre qualsevol tema d’actualitat.  

És un personatge que mai no hauria d’haver arribat a ocupar un càrrec de responsabilitat i més la presidència d’Espanya.

De Ricardo a el Mundo. 

Se diu que ho va ser una mica de rebot, ja que Aznar, abans de decantar-se per ell, va oferir el càrrec que ell ostentava dintre del PP a Rodrigo Rato i Zaplana. Tots dos ho van rebutjar potser perquè eren conscients de tota la corrupció que portaven al darrere.

Rajoy ni té les mans netes ni pot excusar-se en que la corrupció és cosa del passat. En política s’han d’assumir responsabilitats quan cal i Rajoy mai ho ha fet.

Sempre he dit que se pot pecar de dues maneres: per acció i per omissió. Uns són els que roben i els altres aquells que tolen que es faci. On està exactament Rajoy? No m’atreveixo a respondre. Sembla que a la segona opció, però si acceptava sobres del tresorer del PP i no ho declarava al fisc, podria estar ben bé a la primera. O a totes dues.   

Rajoy és un covard més gran que la copa d’un pi. Si fos valent faria el que fa tant de temps hauria d’haver fet: dimitir.

Si dimitís no caldria moció de censura. A part seria un gest que l’honraria. A deshora, però sé li valoraria el gest. Però potser té temor que el dia que deixi el càrrec la Justícia vagi per ell.

A hores d’ara és difícil vaticinar si la moció de censura que vol presentar el PSOE tindrà èxit o no. Si Ciudadanos no li dona suport, caldrà comptar amb la gran majoria dels grups menuts que conformen l’hemicicle parlamentari (el suport de Podemos sembla inqüestionable)

Però el que sí que pot passar és que més d’un surti retratat. Si fa uns dies va sortir retratat el PNB en donar suport als Pressupostos Generals de l’Estat, quan se voti la moció pot sortir retratat Ciudadanos que demostraria que si, però no: una cosa és el que dic i l’altra el que faig...  

Però també poden sortir retratats els grups independentistes catalans. Tot i que s’excusaran en que el PSOE no es millor que el PP, el gran enemic de l’independentisme  fins ara ha estat el PP. Però també potser que anar de víctimes ja els hi va bé.

Caldrà prestar a tenció per a veure que passa els propers dies.

PP I CONVERGÈNCIA FILLS DE LA MATEIXA MARE

De Vergara a eldiario.es.

Coincidint amb la sentència del cas Gürtel, el més gran de tots els que han afectat el PP, agents de la Polia Nacional van escorcolla ahir la seu de la Diputació de Barcelona (DIBA), de la fundació CATmón i domicilis particulars de persones vinculades.

Mentre el MH Torra deia que s’havia fet coincidir amb la sentència de la Gürtel per a minimitzar-ne l’impacte d’aquest cas de corrupció, l’actual presidenta de la DIBA Mercè Conesa se queixava de que no els havien avisat de l’operació que s’anava a portar a terme...

Quan surten aquesta mena de notícies (com la detenció de Zaplana fa només uns dies) el meu grau d’atenció als mitjans informatius augmenta. Aquell dia escolto i llegeixo la majoria de mitjans que sé per endavant que s’acarnissaran amb els protagonistes de la notícia.

El cas Gürtel ja ha estat jutjat i sentenciat, mentre que els escorcolls d’ahir encara se troben en la fase inicial.

Tot i les excuses i justificacions de Mercè Conesa, típiques i tòpiques quan passen coses com les d’ahir, la veritat és que les denúncies sobre presumptes irregularitats ja venen de fa uns anys. De fet de poc després de que s’iniciés l’etapa de CiU al front del DIBA prenent per primer cop el govern al PSC (2011)

Els denunciants van ser per una part treballadors de la pròpia institució, el sindicat CGT i les CUP, en observar que alguna cosa no s’estava fent bé. O com diria Rajoy sinó se feia bé és que se feia malament...

Segons els denunciants se desviaven fons que s’haurien d’haver destinat a la cooperació internacional (quedeu-vos amb la paraula cooperació) a fundacions i empreses privades, algunes d’elles de recent creació.

A primera hora del matí se va dir que buscaven possibles fons de finançament per al referèndum de l’1-O. Després se va desmentir... Però és possible (i per què no?) que alguns d’aquests diners se fessin servir per a pagar les despeses del referèndum.

No sé si coneixeu a Rafael Blasco Castany. Rafael Blasco és un polític valencià que primer va militar al PSPV on va arribar a ocupar diverses conselleries de la Cheneralitat durant l’època de la presidència de Joan Lerma. Allí van començar el seus tripijocs fins que el van fer fora del partit. Poc després s’afiliava al PP que, segons sembla el va rebre amb els braços oberts ja que ser conseller de diverses àrees: Ocupació, Benestar Social, Territori i Habitatge, Sanitat i, finalment, Solidaritat i Ciutadania.

Va ser mentre va ocupar el seu darrer càrrec, el de Conseller de Solidaritat i Ciutadania quan se van desviar fons destinats a la cooperació (d’aquí el nom del cas) internacional, concretament a Nicaragua.

Per tant, fixeu-vos amb el paral·lelisme de les dues Generalitats (la valenciana i la catalana) Cadascuna d’elles ha tingut el seu cas Cooperació.

Per tot plegat, és evident que el PP i Convergència són fills de la mateixa mare. I com se diu aquesta mare? Corrupció!