GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...

Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.

Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.

Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.

Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.

Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...

En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.

Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.

Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   

Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.

Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

ALGUNA COSA ESTÀ CANVIANT A CATALUNYA (PER A MAL)

De Faro a Diari de Tarragona. 

De vegades després de llegir el diari (en paper o a través d’algun dispositiu –jo sóc dels primers-) hauríem de meditar sobre algunes de les notícies que hem llegit i segurament ens en adonaríem cap on anem.

Fixeu-vos en aquest titular del Periódico d’ahir dilluns: Ciutadans esllança rere les alcaldies del PSC, que encaixa tranquil el desafiament.

Com podeu veure el titular té dues parts separades per una coma: Ciutadans es llança rere les alcaldies del PSC (primera part) i que encaixa tranquil el desafiament (segona part)

La primera part del titular m’entristeix i me dóna ràbia a la vegada. Des de les primeres eleccions municipals de 1979 els partits representatius de la dreta espanyolista (ja se digués AP o PP –tots dos són fills del mateix pare-) mai podria haver somiat aconseguir la alcaldia d’una gran ciutat i molt menys de l’anomenat cinturà roig de Barcelona (el Prat de Llobregat, Hospitalet, Cornellà, Badalona...) I si, com en el cas de Badalona, Xavier Garcia Albiol ho va aconseguir l’any 2011 va ser perquè la resta de partits no van saber posar-se d’acord.

Però el 21-D ha encoratjat Ciutadans fins creure’s que poden conquerir aquells ajuntaments governats pel PSC o el que és el mateix, per una força espanyolista, antisocial i de dretes. Mai els no nacionalistes haurien arribat tan lluny! De fet, ni per aproximació... A les municipals de 1979 Tortosa va ser la ciutat més gran de Catalunya amb un alcalde que no era ni socialista ni comunista, fruit d’un pacte que arraconava a la UCD i a AP: Vicent Veguer.  

Ara anem per la segona part: que encaixa tranquil el desafiament (el PSC) Si jo fos un alcalde socialista, la veritat és que no hi estria tant. Potser és veritat que tenen al capdavant alcaldes carismàtics. I també és veritat que les eleccions municipals solen ser una altra història, sobre tot als pobles menuts on ja sigui pel carisma de l’alcalde ja sigui pel seu tarannà caciquil (que també!) els resultats poden diferir molt als de les altres eleccions.

Però si C’s guanya a algunes de les ciutats que encara queden en mans del PSC, només voldrà dir una cosa: la pèrdua de valors per part dels socialistes. Els socialistes ja no representarien a aquella classe obrera, normalment vinguda d’altres regions espanyoles que van acabar instal·lant-se a Catalunya allà per les dècades dels anys 50, 60 i 70 per a treballar, sobre tot a la indústria metal·lúrgica.

Amb el procés, la política catalana ha fet un canvi radical: ha fulminat l’esquerra tradicional (tot i que en gran part ha estat per culpa seva) i ha fet créixer tan l’independentisme per un costat i la dreta no catalanista per l’altre. I aquest segon cas és el canvi per a mal que dóna títol al comentari d’avui.

Tabàrnia ara per ara és una mena de broma (només cal veure que un còmic com Boadella se’n ha proclamat president), però potser dintre de poc deixarà de ser-ho per a convertir-se en una preocupació.   

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...

Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.

Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.

I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.

A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!

Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé! 

TEMPS MORT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tinc dos veïns que a part del Madrid, són fatxes. Un és d’aquí i l’altre nouvingut... De vegades quan passo pel davant seu i capto alguna de les coses que diuen, m’entren ganes de plorar per la ignorància que demostren.

Aquest matí he sentit que un li deia a l’altre: No saben el que volen... Ja n’he tingut prou. Com que sé de quin peu calcen, sé perfectament de que estaven parlant.

Com sabeu, avui el President del Parlament Roger Torrent ha decidit ajornar el ple que s’havia de fer aquesta tarda per a elegir l’altre President, el de la Generalitat. El moriu oficial és que esperarà el veredicte del TC a les al·legacions que va presentar la institució que presideix.

La suspensió no és perquè no saben el que volen, és perquè des del Govern de l’Estat no estan posant les coses fàcils. Quan hi ha dictàmens del TC en contra de lleis, actes i resolucions preses per les institucions catalanes, els meus veïns sé posen quasi tan contents com quan guanya el seu Madrid.

Però la decisió de Roger Torrent no ha agradat a tothom. Mentre que els seus (ERC) i el PSC l’han aplaudit, Junts per Catalunya i les CUP l’han criticada obertament fins el punt que han anunciat que aquesta tarda, a l’hora prevista de començament (les 15:00) ocuparan els seus escons.   

El malestar d’una part del sector independentista s’ha fet palès quan Torrent a trucat a Puigdemont fins a 5 vegades i aquest no li ha agafat el telèfon. Personalment me sembla un lleig que algú no agafi el telèfon d’un amic o conegut. Evidentment Torrent no és cap desconegut per a Puigdemont i de ben segur que el seu telèfon el té ben codificat. El que passa és que a Puigdemont no li ha agradat gens ni mica que Torrent hagi pres aquesta decisió sense consultar-lo prèviament. De totes maneres vull recordar que des de fa dies Puigdemont té anotat a la seva agenda que aquesta tarda havia d’acudir a donar suport al partit nacionalista flamenc N-VA a Lovaina, tot i que a les darreres hores, aquest partit, no garanteix la seva presència.

Si vau veure anit la sèrie NCIS los Ángeles, el dolent va preguntar a un dels bons si jugava a l’escac i li va proposar una partida virtual per a resoldre els cas. Això és ni més ni menys que el que s’està fent entre Madrid i Catalunya. Van alternant moviments a veure si agafen l’altre descol·locat. Però com dic des de fa temps Madrid porta les de guanyar, tot i que juga amb les negres i per tant va sol anar una jugada endarrerit. Però també és veritat que sovint fa trampes amb la complicitat dels jutges i tribunals espanyols que demostren una total parcialitat.  

MAMBO!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

-7, 8, 10, 15 o 20 persones... Mambo!! 

Aquest és el límit que posa el President Rajoy a la corrupció al PP després de Ricardo Costa (Ric per als amics) cantés... Potser no un mambo, ni la Traviata de Verdi, ni tampoc com una almeja... Però va cantar amb un intent de salvar el seu coll i al mateix temps el de Francisco Camps (Paco per als amics), ja que els càrrecs que sé li poden imputar al que va ser President de la Cheneralitat, ja estan prescrits.

Des de que va esclatar el cas Gürtel, segurament el més sonat de tots els que estan esquitxant el PP, Rajoy i els seus van trampejant el temporal com poden. Normalment amb molta més pena que glòria perquè quasi no queda ningú que se cregui... Però encara són molts els que, malgrat tot, els continuen i continuaran votant.

Mentre Pablo Iglesias pressiona a Pedro Sánchez per a presentar una moció de censura, el líder socialista sembla estar més per la labor de reformar la Constitució. El que haurien de fer és seure’s a una taula i jugar una partida de dominó o de mus, que potser és mes castís. I de passada convidar a totes les altres forces, inclosos Ciudadanos. I si Ciudadanos no està per la labor, que quedin ben retratats i anar a per ells com si fossin els únics rivals a batre a les pròximes eleccions.

Però mentre l’esquerra estigui dividida i s’anteposin els interessos de partit per sobre dels del conjunt de la ciutadania, anem malament. Malament no, de mal en pitjor, perquè al menys que passi una hecatombe (i pel que sembla els casos de corrupció no ho són) veig a la dreta instal·lada al poder per molt de temps. I ja sabeu això que significa: Retallades, precarietat, pensions baixes, llistes d’espera hospitalàries, favors als seus, etc., etc.

Jo mai he votat un partit de dretes, mai. Encara que podem trobar molta gent que podria dir el mateix, jo no n’estaria tant segur de que ens estiguessin dient la veritat. Només cal fer comparatives de diferents comicis: municipals, autonòmics i generals (deixem els d’Europa que pràcticament no compten per a res) ens en adonaríem de les diferents tendències que hi trobaríem. Això vol dir que hi ha gent que vota segons siguin les eleccions. A Catalunya per exemple va estat guanyant Jordi Pujol per avantatges aclaparadores durant molt de temps i, en canvi, quan arribaven unes eleccions generals guanyava el PSC. A Amposta va governar CiU durant 7 legislatures seguides i pocs reconeixien que votaven primer a Roig i després a Ferré. És la hipocresia de l’individu.

Si els ciutadans (en general) votessin amb criteri, potser otro gallo nos cantaria!  

Ah! I per cert... No me val allò de que: ‘pos’ mira que les esquerres... Jo també estic molt decebut, però abans votar nul o a un partit que no té la més mínima possibilitat de obtenir representació (potser també ho estic fent malament) que votar a aquells que se’ns riuen a la cara (volia posar una expressió molt més grollera, però m’he contingut de fer-ho) 

PER UN GRAPAT D’EUROS

El que com jo ja teniu una edat segurament recordareu aquell western dirigida per Sergio Leone i amb música de Ennio Morricone que portava per títol Per un grapat de dòlars.  

Els que com jo ja teniu una edat és molt més difícil que ens ensarronin que a un jove passerell que acaba de caure del niu. Ni tant sols un dia com avui que com tots sabeu és el dia dels innocents.

Com que les innocentades avui ja les he fet, ara us parlaré d’una cosa molt més seriosa i tot i que és lícita, els protagonistes han quedat retratats com deia Josep Pedrerol.

Com suposo que sabeu i sinó ho sabeu per això estic jo per a informar-vos, ahir dimecres sé van debatre les mocions de censura dels consells comarcals del Montsià i del Baix Ebre. Què cap habitant de la riba Nord de l’Ebre s’ho prengui a mal si he posat abans el Montsià perquè, cronològicament parlant, sé va anunciar primer.

Ahir va ser un dia trits per al PSC i sobre tot per a Paco Miró i Enric Roig que van veure col els volaven dos dels pocs càrrecs que encara ostentaven els socialistes. Segons els promotors de la moció (ERC i PDeCAT) el culpable de tot plegat és el suport del PSC a l’article 155 de la Constitució pel qual, l’Estat va intervenir l’autonomia catalana. Tal com s’han anat desenvolupant els fets al llarg d’aquest procés independentista que de moment no ha portat en lloc, sinó hagués estat l’excusa del 155 i la pèrdua de confiança, n’hagués estat un altra. El kit de la qüestió era fer fora els socialistes dels seus càrrecs, tot i existir un pacte de legislatura pel qual ERC va tenir les dues presidències els dos primers anys i al PSC li corresponien els dos últims.

A diferència de les grans urbs a les nostres comarques ebrenques ens coneixem pràcticament tots i els que abans eren amics i ara no ho són s’hauran de veure mil i una vegades ja sigui a actes oficials, culturals i esportius o de qualsevol altra mena i m’ensumo que les ferides que s’han obert aquests darrers mesos trigaran en cicatritzar (en aquest cas no cal desinfectar a ningú)

Tal com he dit més amunt, ja tenim una edat per a que ens ensarronen. Ja coneixeu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. A mi me passa igual. L’experiència que he anat acumulant al llarg dels anys i també per la meva trajectòria política, fa que conegui molt bé els entrellats de la classe política, sobre tot la de casa nostra. Per tant, tot i les excuses donades, aquí del que es tracta és de diners i de tenir una parcel·la de poder per menuda que sigui.

Per a que vegeu que no vaig tant equivocat, us explicaré una anècdota de la que vaig ser en certa manera protagonista.

Vaig prendre possessió del càrrec de regidor d’Amposta pel PSC el juny de 2003. Com que era el quart regidor, a l’hora de repartir les responsabilitats va ser a qui menys li van tocar. El càrrec de conseller comarcal (consellera en aquest cas) li va tocar a Lluïsa Lizàrraga. Però Lluïsa l’any següent va anar de número 2 a les llistes del Congrés i en va sortir elegida diputada i, per tant, va renunciar al càrrec de consellera comarcal. Llavors Toni me va dir que me tocava a mi ocupar el lloc vacant de la Lluïsa... Però com que hi havia dos pobles que se repartien una plaça al llarg de la legislatura (Santa Bàrbara i Freginals), van reclamar la plaça d’Amposta. Molt amablement els hi vaig cedir:

-Deixa-ho anar Toni –li vaig dir a Toni Espanya-. A mi me dona igual i segur que a ells els hi fan més falta els diners que a mi.

Rics no s’hi faran, però tot ajuda. 

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 

Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.

La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.

Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.

Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.

És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.

Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.

Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?

Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.

Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.

Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.

I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.naciodigital.cat/eleccions2017

https://delcamp.cat/politica/divuit-diputats-tarragona

DIR-LA O NO DIR-LA

Foto: Aguaita.

Segons José Luis Ávalos, Secretari General del PSPV-PSOE i diputat al Congrés, ha dit recentment: l’indult proposat per Iceta va generar desconfiança en el sector no independentista.

Som un país on no ens agrada gens acceptar les culpes. Aquí la culpa sempre és dels altres o la donem a qualsevol cosa, per insignificant que pugui ser.

El PSC va perdre les eleccions del dia 21 (perquè les va perdre, crec que això ho tenim tots clar) per molts d’altres factor que res tenen que veure en una sortida més o més afortunada del seu líder. A part d’això, quan dels del PSOE se’l va advertir, ràpidament va rectificar iva matisar les seves paraules.

Jo no era candidat. Simplement sóc, de moment, un militant de base que opino diàriament (o quasi bé) sobre política. Potser de vegades l’encerti i d’altres tal vegada no. Unes setmanes abans (no recordo si ja s’estava en campanya o encara no) també ho vaig dir.

I és que, amics meus, per moltes voltes que sé li donin, la situació dels presos, dels encausats i dels futurs encausats (perquè encara n’hi haurà més) només pot acabar amb un indult generalitzat (tot i que s’haurà de veure cas per cas, de forma individualitzada)

Igual com el procés independentista havia d’acabar com ha acabat per pura lògica, ja que l’Estat espanyol mai permetrà una declaració unilateral d’independència, ni tan sols un referèndum secessionista, la situació del presos està abocada a que acabi amb un indult. No li veig cap altra sortida. Una altra cosa és que sigui prudent dir-ho o no dir-ho en campanya electoral. Tampoc no trobo que sigui prudent dir el que ha dit Ávalos si no és que és el principi per a fer caure a Iceta del seu pedestal de vidre.    

Com he dit al començament, la derrota socialista (no complir amb les expectatives marcades ja és de per si una derrota) sigui imputable només a un factor. Per pura lògica n’hi ha d’haver molts més: els candidats, la campanya, l’estratègia, el programa, les ingerències del PSOE, etc. Trieu la que vulgueu que de ben segur que l’encertareu.

Una vegada una persona a qui van qualificar com una funcionaria del partit va dir sobre Iceta: No m’agrada gens, és un trepa. I d’això ja fa molts anys, sinó recordo malament a l’època en que Montilla va ser elegit Primer Secretari.

Jo també penso que Iceta no és un bon candidat. Però a part d’això només cal veure els cartells que encara queden de la passada campanya. Sobre el seu retrat se va pintat: 155. I d’altres coses. L’únic que va aprovar el 155 va ser, precisament el President Montilla ja que era l’únic senador català. Els que van pintar 155 no va votar ningú el PSC, però potser altres que ho anaven a fer, veure-ho els va recordar el suport del PSOE al 155 i van poder repensar el seu vot.

El PSC haurà de buscar un nou candidat, però també una nova estratègia que els hi permeti recuperar l’espai que els hi toca per naturalesa: català i progressista. I per a poder ocupar aquest espai s’han de marcar primer distàncies amb els partits clarament espanyolistes amb els que Iceta confiava governar des de la posició de president de la Generalitat. 

EL PSC JA NO GUANYA AL MAS DE BARBERANS

Un acudit de Ferreres de l'any 2014.

Fins fa una mica més de dos anys, a Mas de Barberans havien guanyat sempre els socialistes. Era igual que les eleccions fossin municipals, generals, autonòmiques, europees o de la cooperativa del poble. A les municipals per exemple, la candidatura del PSC sempre ha guanyat per majoria absoluta i això ha fet que des del restabliment de la democràcia tots els alcaldes fossin socialistes: primer l’amic Norberto Acisclo, posteriorment el també amic Paco Subirats i, finalment un altre amic i a més company de treball durant un bon grapat d’anys Josep Lleixà.

Però res dura sempre i aquesta ratxa socialista es va trencar el 27-S de 2015. Llavors vaig pensar que en presentar-se en coalició CDC i ERC (Junts pel Sí), a part d’independents i si a sobre tenim en compte les especials condicions d’aquelles eleccions, vaig trobar fins i tot lògic que el PSC perdé aquelles eleccions.

Però és que el passat 21-D va tornar a perdre i aquesta vegada els hereus de Convergència i Esquerra sé van presentar per separat. A Mas de Barberans el passat dijous va guanyar ERC amb un 27.64%, seguit de molt prop pel PSC (26,78)

De totes formes al PSC de Mas de Barberans li queda l’honor d’haver obtingut el percentatge de vot més alt de tota Catalunya.

Abans d’iniciar-se el procés, si bé és cert que Convergència solia arrasar per tot el territori, principalment a les zones rurals, el PSC treia un resultats acceptables a moltes poblacions importants i fins i tot pobles. El PSC era el partit de referència de l’esquerra i aquells que els votàvem, a part de sentir-nos d’esquerres, també ens sentíem catalans.

És molt trist dir-ho però ara mateix el PSC no és el partit referent de l’esquerra, així com tampoc és un partit catalanista, tot i que alguns dels meus companys que l’han votat s’ho puguin sentir.

Des de que Iceta lidera el partit, el PSC s’ha quedat al mig del no res. Ideològicament no sé sap bé on està i si a sobre alguns dirigents i simpatitzants acudeixen a les manifestacions per la unitat d’Espanya, ja me direu a mi...

M’agradaria que a partir d’aquestes eleccions s’obrís un debat real sobre on està i cap on vol anar. És evident que l’espai del centre sol ser l’ambigüitat política i un partit que va néixer d’esquerres no pot abandonar els seus ideals i valors.

Durant la campanya Iceta estava content perquè veia que les enquestes li donaven un resultat més que acceptable. Després d’aturar la caiguda en picat, deia que aquestes eleccions eren les de la recuperació. Però l’única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions després de que acabi el recompte de vots. Finalment van ser uns 50.000 vots més que les darreres eleccions. Si tenim en compte que aquesta vegada la participació va ser força superior a la de fa dos anys, a part de que Junts per Avançar que sé presentava en coalició amb el PSC va treure llavors uns 200.000 vots i tot i que aquesta vegada ha tret un diputat més, sé pot afirmar que el PSC segueix submergit al pou de la indiferència política.

Un partit que vulgui tenir futur i aspiri a governar ha de tenir una base social amplia i nodrir-se de saba nova, és a dir, de joves que sé sentit atrets pel compromís social, valors i ideologia que representa i el PSC de se fa molt, fallen precisament per aquesta base: els joves no sé senten atrets pel que avui representa el PSC.   

https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/municipi/43/77/99/9/mas-de-barberans

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.

Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  

Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?

Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.

I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!

Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.

Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...

Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.

A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 

Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.  

INDIGNACIÓ I IGNORÀNCIA

No crec exagerar si afirmo que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estem indignats amb l’article 155, la seva aplicació i els seus efectes. Els que pensàvem que l’Estat finalment podria fer ús d’aquest article sabíem que sé suspendria l’autonomia i que per tant el govern seria destituït. Però no pensàvem que es podia anar molt més enllà, com per exemple que s’autoritzés a retornar les obres d’art de Sixena o fins i tot que es pogués retirar un recurs presentat per la Generalitat.

També estem indignats de veure polítics catalans a la presó o a l’exili, tot i que a diferència dels seus militants o els ciutadans  ideològicament més propers, els que ens mirem el procés des d’una certa distància, no vivim la situació en tanta passió. Per exemple, jo mai lluiria un llaç groc, tot i que entenc perfectament que se faci.  

Però també estic indignat per algunes comentaris que sovint llegeixo provinents dels sectors independentistes cap als altres partits que no ho són. Quan el procés va començar a caminar l’enemic número 1 era el PSC. Actualment sé li han sumat al carro el PPC i C’s. A tots tres partits comparteixen el mèrit de ser l’ase dels cops, encara que de vegades no tinguin la culpa de la situació que se’ls hi atribueix. Però també ho entenc. Tal com he dit moltes vegades en política s’hi val quasi tot mentre no s’arribi a la desqualificació, a l’amenaça a l’insult o coses semblants.  I més quan estem en campanya electoral com està passant ara.

Fa poc un amic meu, arran de la retirada dels llaços grocs del pont penjant d’Amposta, va publicar una foto del pont quan encara estava guarnit amb l’emblema reivindicatiu amb el següent text: Així és com m’agrada veure el pont. Potser no era conscient però el meu amic s’equivocava. Quan el nus blau deixi d’estar present a la vida quotidiana de la nostra societat voldrà dir que ja no hi ha presos polítics, que tot s’haurà acabat. Per tant li pregunto al meu amic: ¿Prefereixes llaços i companys de partit a la presó o no veure llaços i tenir-los lliures  i fent campanya? S’ha de ser molt curós amb el que sé diu i si cal, abans de publicar-ho, meditar-ho les vegades que calgui.   

També culpava als tres partits esmentats amb anterioritat de que els operaris del Ministeri de Foment els retiressin. Aquí si que s’equivocava del tot. L’únic motiu que tenia d’estar indignat és perquè molts dels llaços van anar a parar a l’Ebre i per tant, en aquest punt sí, estaria d’acord amb que l’Ajuntament d’Amposta presentés una denuncia per infracció mediambiental.

Però el meu amic (i alguns altres que van opinar el mateix) ignora que els operaris del Ministeri de Foment tenen l’ordre de retirar tots els elements superflus que hi puguin haver. També, suposo, els cadenats que col·loquen les parelles per a que el seu amor sigui etern...

Encara que sigui perquè li porto uns quants anys al meu amic, puc afirmar que tinc molt més bagatge polític que ell i per tant pic explicar moltes més coses. Durant anys vaig anar a col·locar pancartes del PSC i recordo que ens els fan fer retirar o bé les van retirar al menys de 4 llocs diferents:

-A la passarel·la de l’avinguda de Santa Bàrbara per ordre de l’ajuntament de l’època (tot i que si que es podien posar per altres motius)

-Al pont de l’N-340 que com el penjant, és competència del Ministeri de Foment. Una vegada vam tenir que anar a buscar-ne una a Tortosa...

-D’un dels ponts del canal que hi ha sortint d’Amposta cap a Sant Jaume perquè la Comunitat de Regants de la Dreta tampoc ho permetia.

-De les baranes que hi ha a l’entrada pel Grau. En aquest cas ens les van treure algun particular que tenia interessos polítics en un partit rival.

-També ens van fer retirar banderoles quan a un carrer ne posaven una més de les que tocava o si, com va passar un cop, aquella farola ja estava ocupada per una del mateix partit que el govern municipal d’Amposta.

Com heu pogut comprovar els precedents venen de lluny. 

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.

Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...

Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.

Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.

El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)

Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)

El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...

Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.

Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?

I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo. 

TEMPS DE DESENGANYS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquest matí m’he assabentat de que Lluís Llach i Germà Bel, diputats de Junts pel Sí després de les darreres eleccions, no repetiran el 21-D. Dies abans, des de la presó d’Estremera, Jordi Cuixart, president d’Òmnium  cultural, també s’havia autoexclòs. Segurament no faran públics els motius que els han portat a prendre esta decisió per no perjudicar encara més la imatge de l’independentisme, tot i que d’aquí un temps poden arribar a transcendir a l’opinió pública, però m’arrisco a donar un motiu: per desengany.

No és necessari que el motiu de desengany sigui el mateix en els tres casos, però segur que si hi ha un denominador comú en tots tres aquest és el desengany per veure que el vaixell d’Ítaca ha ancorar a un a illa del mar Egeu, lluny de l’anhelat port de nom Independència (No sé si me’n he sortit en la metàfora, espero que sí)

L’independentisme crida a omplir les urnes de paperetes el 21-D. No havien de ser les seves eleccions, però és que de moment no n’hi ha d’altres. La pregunta és: Aconseguiran aquesta fita? O bé, a part de Llach, Bel i Cuixart hi ha molts més desenganyats que de moment prefereixen no sortir de l’armari?

Però de desenganyats n’hi ha més i aquests dels que ara us vull parlar no són precisament del món independentista. Com sabeu fa aproximadament una setmana l’alcalde de Terrassa (exalcalde ja) Jordi Ballart va decidir abandonar el PSC i, en un gest que l’honra i que li vaig reconèixer públicament, renunciar també a l’alcaldia. El dia següent 5 dels seus regidors van seguir el mateix camí. Només fa un parell de dies, Miquel Lupiáñez, alcalde de Blanes, va fer el mateix que Ballart: es va donar de baixa del PSC i va abandonar l’alcaldia.

No recordo precedents. Normalment els polítics sé donen de baixa del partit al que militaven i que, segurament, gràcies a això havien obtingut el càrrec públic, però no del càrrec que venien ocupant, en un exercici singular d’hipocresia.

I perquè s’han donat de baixa i han abandonat el càrrec Jordi Ballart, Miquel Lupiáñez i la resta de regidors? Han marxat desenganyats amb el PSC per la tebior mostrada davant el PSOE, sobre tot a l'hora d'aplicar l'article 155 de la Constitució. També és veritat que van perdre la confiança dels seus socis de govern, però el veritable socialista, aquell que té uns ideals d’esquerres per força ha d’estar desenganyat del rumb que ha pres el partit en els darrers anys.

Iceta diu que no farà presidents ni a Junqueras ni a Puigdemont... I què farà en els cas de García Albiol i Arrimadas? Faran un tripartit de dretes?  I si el candidat d'ERC no fos Junqueras sinó Marta Rovira com s'està apuntant a les darreres hores? Es podria repetir un altre tripartit amb ERC i CSQP? A hores d’ara me sembla una fal·làcia, tot i que és una possibilitat que molts analistes polítics apunten.

Tot i que temps d’enganys pot sembla el nom d’una sèrie televisiva, com heu vist reflecteix molt bé l’època actual on quasi res és com aparenta ser. O tu estàs convençut que sí?     

21-D: LLISTES TRANSVERSALS I MARQUES BLANQUES

Tot i que el desig de molts independentistes (majoritàriament del PDeCAT) encara pensen que una llista unitària és possible (de fet sembla que tenen tems fins el dia 17), cada vegada és més difícil que es pugui repetir una nova versió de Juts pel Sí. Per tant, a manca d’unitat, transversalitat.

I què és la transversalitat aplicada a la política? Fer una llista el més plural possible, es a dir, amb candidats independents o d’altres partits.

Tot i què és una pràctica força comú, segurament les candidatures de JxS de fa dos anys van ser un bon exemple de transversalitat per un costat, però també d’unitat, ja que les conformaven càrrecs de CDC, ERC i molts independents (Forcadell, Romeva, Lluís Llach, Germà Bel, etc.)

Un bon exemple de transversalitat són les llistes del PSC que inclouen antics càrrecs de la UDC com Ramon Espadaler o Joan Caballol i que ara formen part del col·lectiu Units per Avançar, així com també de Federalistes d’Esquerres i fins i tot de Societat Civil Catalana. Sense cap mena de dubte el viratge cap a la dreta dels socialistes catalans és molt significatiu.

Quan passen coses com aquestes sempre hi ha qui alça la veu crítica. Crec que no n’hi ha per tant. En aquestes coses, quan la seva actitud no afecta a la resta dels mortals, cadascú és lliure de fer el que cregui que és més convenient. Si el PSC creu que decantant-se cap a la dreta aconseguirà atreure més votants, allà ells. Ara bé, com a exvotant del PSC me pregunto: Quants dels nous votants que pensa atreure el 21-D seran votants tradicionals dels socialistes catalans? Crec que molt pocs. Aquells que votàvem el PSC pel que representava i darrerament hem optat per no fer-ho, actualment no ens sentim identificats i, per tant, no els votarem encara que sigui per a que no guanyin els independentistes... I una altra pregunta: Està segur el PSC que davant la disjuntiva independència o espanyolisme preferim la segona opció? PP i C’s, no gràcies!!  

Ja havia començat aquest escrit d’avui quan m’he assabentat que la Secretaria General d’ERC Marta Rovira ha viatjat a Brussel·les per a entrevistar-se (suposadament) amb Carles Puigdemont. Suposo que l’expresident usarà el darrer cartutx per mirar de convèncer els republicans d’anar plegats a la mateixa candidatura. Però el republicans saben que tenen a tocar la presidència de la Generalitat per a Oriol Junqueras i no acceptaran anar-hi a no ser que Puigdemont accepti el rol de que Junqueras sigui el cap de llista de la formació i candidat a la presidència de la Generalitat.

Amb la nova denominació (Junts per Catalunya), la veritat és que aviat no sabre com anomenar els antics convergents. Tot i que el partit va ser fundat com a Convergència Democràtica de Catalunya, durant anys sé parlava més de CiU que no de CDC. Més tard, amb un intent de passar pagina i deixar enrere l’etapa corrupta del 3% i d’altres casos que els van esquitxar van canviar la denominació a Partit Demòcrata Europeu Català, però com se’n han adonat que ni així se’n surten, de cara les eleccions del 21-D s’ha volgut buscar una marca blanca. Se’n sortiran o no se’n sortiran? Aquesta és la qüestió (per a ells)

Davant d’unes eleccions sempre sé parla de llistes i de noms, però poc de programes. Crec que aquesta vegada més que mai caldrà escodrinyar entre les fulles dels diferents programes per a veure que hi posa. Un exemple: Els partits independentistes seguiran amb la idea d’anar cap a la independència o l’article 155 de la Constitució les hi prohibirà que ho mencionen expressament?   

Encara queda temps i segur que de sorpreses no ne faltaran... 

LA REALITAT I ELS DIVERSOS PUNTS DE VISTA

De Iñaqui y Frenchy.

El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya. Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu escrit d’avui.

(https://www.facebook.com/aespanyaforcadell/posts/10213342716178721?pnref=story)

Tot i que una gran part dels comentaris contradient la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels comentaris hauria estat ben diferent.

Com ja he dit alguna vegada, de realitat només n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per a cadascú de nosaltres.

A Catalunya en aquests moments estem vivint una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge, esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes, però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.

No és la primera vegada que es viu un clima de tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre (lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació. Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic. 

Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa, Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds i que els odiaven...

Però als de l’altre costat, a aquells que defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera (que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert, durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies nacionals que hi assistien de paisà.  

Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de seguretat de l’Estat. No acabaríem...

Jo sí que vull anar acabant, però abans vull explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...

-Cregui’m que és veritat el que li estic dient.

-Jo no dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic segur que a vostè li passa el que m’està explicant.

No vull dir ni molt menys que estiguem bojos (bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens envolta. 

LA DERIVA SOCIALISTA (Segona part)

De JAP al Punt Avui. 

Estareu d’acord amb mi que hi ha temes molt més controvertits que d’altres. Sobre tot quan toques el voraviu d’algunes persones.

És evident que si critico el PSC per la seva forma d’actuar darrerament, molts militants i simpatitzants discreparan de mi. És del tot lògic. Però la meva credibilitat (crec que la tinc) me l’he guanyat a pols i gràcies a no casar-me en ningú. Dic obertament el que penso, ja sigui del PSOE, de CiU (quan existia aquesta coalició), el PP o sobre el procés independentista català.  

Al primer post sobre la Deriva socialista, un company de partit a qui respecto molt perquè sé que té les idees molt clares, es va permetre fer-me un comentari. Me va dir textualment: Perdoneu però no estic d'acord i parla per aquí és complicat i més se'n un tema així (sic)

No trobo cap sentit en el seu comentari. És cert que hi havia algun comentari més, però penso que la seva aportació hagués estat profitosa. Tirar la pedra i amagar la ma diu molt poc de qui ho fa. Dir que no estàs d’acord amb una opinió sense més arguments tampoc té massa sentit. L’únic motiu que li veig és no voler entrar en una discussió que podria ser estèril, tal com passa la majoria de vegades. Encara no he vist mai ningú baixar del burro i acceptar els arguments de l’altra part. Vosaltres sí?  

Però jo ne vaig fer una interpretació. Segur que molts socialistes catalans estan encantat amb les darreres enquestes publicades i que vaticinen que el PSC guanyarà vots i escons. Per tant, deuen de pensar: de deriva socialista res de res.

És una forma de veure-ho tan legítima com la que tinc jo. Perquè jo no penso el mateix, sobre tot si comparem els resultats electorals que ens preveu l’enquesta del CEO amb els resultats que teníem fa una mica més d’una dècada amb Pasqual Maragall (Ai! Com t’enyorem!)

El PSC s’hauria de plantejar seriosament que ha passat amb els milers de votants que han deixat de donar-li suport. Només cal veure els càrrecs del partit que s’han donat de baixa , ja que dels militants que també ho han fet no se’n diu res.

Fet aquest anàlisi (o no) un altre tema que s’ha de tenir en compte és d’on ve (si és que al final acaba venint) el augment de vots respecte a fa dos anys. Recuperarà el PSC vots d’antics votants? Algun segur que sí, però la majoria vindran de sectors molt més espanyolistes que segurament van votar el PP o inclús C’s. Conjectures? Potser sí, ja que no disposo de cap estudi al respecte, però segur que hi ha molta més gent que pensa com jo.

Insisteixo: l’actual PSC és el menys catalanista que ha existit mai. Només cal mirar al passat i ens adonarem enseguida de noms il·lustres com el propi Maragall, Reventós, Obiols, Serra... Parlant d’Obiols, primer secretari del partit entre 1983 i 1996 i candidat a la presidència de la Generalitat diverses vegades, va sortir fa uns dies arebutjar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució al mateix temps que va assegurar que el principal responsable de la situació actual de Catalunya és Mariano Rajoy.   

Iceta és molt més tou i s’ajunta amb rojigualdos per a reclamar la unitat de les terres d’Espanya...  Quan va sortir a la famosa foto del dia de la manifestació (26-O), un altre company de partit me va dir que aspira a ser President de la Generalitat amb els vots del PPC i C’s, tal com va fer Patxi López al País Basc. No m’agrada l’opció. Potser una altra fórmula tampoc m’agradaria, depèn de quina, però aquesta segur que no. 
Per els més escèptics o incondicionals que encara no ho vegin clar, una última cosa: Durant dècades el PSC va ser el partit hegemònic de l'esquerra catalana... Ara qui és? El segon? El tercer?

LA DERIVA SOCIALISTA

Des de fa temps molts militants, votants i antics votants del PSC se fan una pregunta: Cap on van? Quo vadis? Què deien els romans...  

Ja fa molt de temps que estan totalment descol·locats i només els faltava el procés independentista per acabar-ho d’ accentuar. Se pot estar en contra de com s’ha portat a terme el procés (jo hi estic), però tampoc no cal posar-se al costat del teu rival polític i manifestar-te per la unitat d’Espanya com van fer molts socialistes el passat 29 d’octubre. Recordeu la foto del primer secretari Miquel Iceta acompanyat de la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, del president del PPC Xavier Garcia Albiol i el delegat del Govern Central Enric Millo, entre d’altres. On s’ha vist què vagis de la ma d’un dels teus enemics històrics (l’altre va ser CiU)

Però segurament això ja ho sabeu. Es tracta de política nacional, aquella de la que tan agrada parlar als debats de les televisions local del nostre territori... Però que passa aquí?

Imagino que també sabeu que ERC, de forma unilateral, ha trencat els pactes dels consells comarcals del Montsià, primer i del Baix Ebre només fa uns dies. Aquest fets faran que, en un futur, si mai sé hi ha la possibilitat de reeditar un pacte similar, els càrrecs del PSC demanin totes les garanties del món per a que no torni a passar res similar. De fet, si feu memòria, ERC ja va trencar amb el PSC i ICV al final del primer Tripartit, obligant a acabar la legislatura. Un fet que, en part, suposaria la retirada anticipada de Pasqual Maragall.

I per què es va trencar el pacte al Consell Comarcal del Montsià? L’excusa que va donar ERV va ser la delació del llavors president Francesc Miró en trobar propaganda independentista a la seu del mateix consell a nom, segons sembla, de l’anterior presidenta i regidora de l’Ajuntament d’Alcanar Carme Navarro.

Tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui, sempre dintre dels límits de la llei, el gest de Francesc Miró no va agradar ni a propis (socialistes) ni a estranys (bé, potser a algun grup sí) Jo no hauria avisat a la Guardia Civil, tal com va fer l’edil ampostí. Però com he dit, cadascú és lliure, però això sí, també ha d’entendre que coses així poden comportar conseqüències, tal com va passar.  

Però arribem a la setmana passada. Un persona molt propera a mi va comentar un post de Francesc Miró a Twiter on li deia alguna cosa així: Sense vostè els socialistes d’Amposta anirien millor... (N tinc compte de Twitter i per tant no puc reproduir-ho literalment) La reacció del regidor del PSC d’Amposta va ser bloquejar-lo.

Anem a pams. Si un polític s’obre un compte a una xarxa social és per a expressar les seves idees i plasmar les seves accions. Si no s’està predisposat a acceptar comentaris, potser millor no obrir-lo. Jo entenc que bloqueja quan els comentaris siguin despectius o insultants, però no quan s’expressa una idea que no t’agrada.

La penúltima. Els socialistes ampostins tenim un grup: PSC Amposta. Si no ets membre, no el busquis, no el trobaràs... I no ho faràs perquè és un grup dels denominats tancats, d’aquells que només hi poden accedir els seus membres i, per a ser-ho, algú t’ha d’afegir.

En aquest grup, de tant en tant hi publicava coses. La majoria, ja ho sabeu, crítiques o molt crítiques amb la forma d’actuar del PSOE i del propi PSC. Bé, ja no puc fer-ho. El darrer comentari A la tercera va la vençuda... o no, va ser publicat l’1 de novembre. I per què no puc publicar res? Segons sembla perquè l’administrador o administradora de la pàgina ha canviat la configuració i no acceptava publicacions alienes. Visca la llibertat d’expressió!!  Un grup tancat on tothom és militant o simpatitzant socialista i que no té deixen publicar... Algú ho entén?

El que jo entenc és que les meves opinions no agradin a molts dels meus companys socialistes, però crec s’emmarquen més dintre de la ideologia socialista que no la majoria de les polítiques oficials del PSOE i els PSC que des de fa temps van començar una deriva que de moment els ha portat a aliar-se amb el PP i C’s.