UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

POLÍTICAMENT DECEBUT

D'Eneko. 

En els darrers anys (i ja són molts ) no és la primera vegada que me passa. El 21-D, a hores d’ara, encara no tinc clar a qui votaré. En canvi sí que tinc clar a qui no ho faré.

Les llistes (millor parlar de llistes que no de partits) que representen la vella política m’han decebut moltes vegades... Massa vegades! Normalment té deceben aquells als qui votes, perquè sinó els votes, d’entrada ja és perquè no confies amb ells. Jo no sóc com un conegut que una vagada a les municipals del seu poble va votar per les quatre candidatures que s’hi presentaven. Dintre del sobre va posar totes quatre. I per què ho va fer? Segons ells perquè li agradaven tots... Evidentment el vot sé va considerar nul.

Com a militant socialista que encara sóc, he de reconèixer (i així ho vaig expressar), tenia dipositada gran part de la meva esperança amb Pedro Sánchez, tot i que vaig di d’ell que era el candidat ‘menys dolent’ que tenia el PSOE.  

Mentre feia campanya per a recuperar la secretaria general que havia perdut per culpa d’un cop de ma intern on la seva rival Susana Díaz hi va jugar un paper principal, Sánchez va dir que mai faria resident a Rajoy. Malgrat això, l’abstenció del PSOE va permetre una nova investidura de M. Rajoy (encara que ho hagi posat així, veritat que s’entén?)

Però normalment, quan els polítics arriben allà on volen arribar, s’obliden de promeses i se llancen descaradament a la recerca de vots que els permeti aconseguir els seus objectius personals. No miren tant per la ciutadania sinó per ells. Tot i que se valen de la ciutadania per aconseguir-ho.

La periodista Ana Pastor (no confondre amb la ministra de la rotonda de l’Ametlla de Mar) diu que vivim a una democràcia imperfecta, però que hem de continuar dient-ho. De la democràcia s’ha dit que és el menys dolent dels sistemes de govern. Però trobar una democràcia que s’aproximi a la perfecció és senzillament una fal·làcia. Molts països que sé posen com exemples de democràcies avançades, sovint aproven lleis per a protegir la classe política. No cal que penseu gaire, un clar exemple el tenim a Espanya quan baix del mandat de Rajoy es va aprovar la llei mordassa que limita 7 drets fonamentals. I alguns encara s’atreveixen a omplir-se la boca amb la paraula democràcia!

Normalment les lleis que s’aproven solen posar massa limitacions (prohibicions, si li voleu dir així), però hi ha alguna cosa que no limita: els anys que un polític pot estar vivint de la política. És un vergonya que hi hagi polítics que, pràcticament només hagin viscut de la política. Es a dir, sense haver tingut una ocupació al terreny privat. En alguns casos, de ben joves, el partit els ha col·locat a fer tasques d’assessorament esperant el moment de catapultar-los definitivament. No donaré noms, però ne tinc uns quants al cap.  

Diumenge passat entre les pàgines d’un dels diaris proscrits per l’independentisme hi havia un manifest d’una candidatura anomenada Recortes Cero-Grupo Verde. Entre els signants del manifest algunes cares conegudes: Antonio López, Javier Mariscal, Juan José Millás, Fernando Schwartz, Fernando Colomo, etc. Per un moment vaig pensar que potser seria una bona opció. Però ràpidament me vaig repensar quan vaig llegir: L’esquerra que diu no a la independència, no a les retallades. I és que jo, com sabeu no estic en contra de la independència. Estic en contra de la forma com se vol assolir. Què com sé pot assolir, sinó? Ja m’ho agradaria saber a mi... Amb la majoria dels polítics actuals segur que no s’aconseguirà mai. Tampoc el federalisme, que quedi clar... Però mentre sé pugui anar embolicant la troca i els que ara mouen el cotarro ho puguin seguir fent, ja els hi va bé.

Fins i tot hi ha partits que busquen la confrontació permanent amb l’Estat. M’imagino que tan se’ls hi dóna qui governi a Madrid. Són d’idees fixes i ningú els farà canviar. Això té un nom: intransigència. De vegades potser tampoc cal tant...   

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

EL PSOE, L’ARTICLE 155 I LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

-Bé, sí... Ja ho veurem...

El PP dóna llargues al PSOE... Ara diu que la reforma de la Constitució no és una prioritat per al PP. Per tant, Pedro Sánchez, el Ben Plantat que vagi descartant la idea de l’Espanya plurinacional... Al menys fins que el PP deixi el Govern, la qual cosa, de moment me sembla pràcticament impossible vist com s’estan desenvolupant els fets.

Només fa uns dies, el PSOE va enterrar la idea de la moció de censura contra Rajoy. Sembla que no importa gens ni mica que el cap de la UDEF senyalés un tal M. Rajoy com a perceptor de diners en negre del PP. Està vist que l’única cosa que interessa actualment a Espanya i també a Catalunya és la situació del procés. És una mica llarg, però m’agradaria que llegiu l’article que el professorVicenç Navarro publica a Público on explica amb més detalla això que us acabo de dir.

Cada vegada sembla més clar que Espanya només té un enemic. Ni el Gran Wyoming amb la seva versió de Amigos para siempre ho pot arreglar. Anar contra Catalunya dóna vots a la resta d’Espanya tot i que encara hi ha algun polític que s’esforci per a desmentir-ho.

L’article 155 de la Constitució va unir el PP i el PSOE. Els grans partits espanyols (cal incloure també a C’s) es van posar d’acord per a controlar l’autonomia catalana. També s’haurien pogut posar d’acord en deixar votar els catalans per veure si d’una vegada per totes sé solucionava el tema independentista. Però no. Millor seguir fent el joc a l’independentisme i anar marejant la perdiu per aquí i per allà...

Sé recomana un consum moderat. 

L’excusa que va donar el PSOE per donar suport al 155 va ser reformar la Constitució per a poder convertir Espanya en un estat federal o en alguna cosa semblant. Segurament van veure senyals de fum o alguna cosa pareguda al PP, perquè sinó no s’esplica.     

De veritat, no sé a que juga el PSOE exactament. Penso que si segueix aquest camí potser els únics vots que guanyarà seran dels desencantats del PP... O potser no, ja que aquests van a parar majoritàriament a C’s. Han per dut el Nord? Potser és això...

Jo només hi veig dues possibilitats. Primera, que Pedro Sánchez i els seus pensen que ja els hi va bé continuar amb aquesta política d’ambigüitat tirant a la dreta. O segon, què siguin babaus en grau superlatiu.

No sé pot fer el joc al PP! No sé si ho teniu clar o no... Si se’ls hi fa el joc sempre sé tenen les de perdre... No poden guanyar mai... Al menys mentre tingui majoria absoluta. Voleu un exemple.

Aznar va governar la primera legislatura amb el suport parlamentari del CiU i va ensenyar la seva cara més amable. Quan va aconseguir la majoria absoluta va deixar de costat CiU i va governar amb ma de ferro en uns 4 anys nefasts per a Espanya on el fets més recordats van ser la guerra il·legal de l’Iraq i l’atemptat de Madrid de l’11-M, que va ser conseqüència del primer.

Ja sabeu que rima amb cinco: por el culo te la inco....   

És el que li ha fet el PP al PSOE i sembla que sense vaselina... 

21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 

Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.

Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.

En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.

Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 

Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.

No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.

On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

ESQUINSAR-SE LES VESTIDURES

De Vergara a Eldiario.es.

Vagi per davant que el que va passar ahir ho trobo un autèntic despropòsit. Es una aclariment que faig davant d’aquells que no me llegeixen massa o bé ho fan de tant en tant. En un estat de dret (com diu Espanya que és) mai s’hauria de tancar a ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin. Ja ho vaig dir quan van tancar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i ho dic ara quan han enviat a la presó al vicepresident Junqueras i a diversos consellers del Govern Català.

Després d’aquest preàmbul he de dir que tot plegat, l’actitud dels uns i dels altres me sembla un autèntic despropòsit. El Govern encapçalat per Puigdemont havia de saber que es podia arribar a aquesta situació. Van portar la seva idea fins el límit i ara s’esquin-se’n les vestidures pel que ha passat.

Si algú es pensava que el Govern espanyol encapçalat per Rajoy cediria un mil·límetre, ha quedat demostrat de que s’equivocava i si algú es pensava que la Justícia espanyola no deixaria caure tot el pes damunt d’aquells que considera rebels i sediciosos, també s’equivocava. Fa molts anys que s’està dient que la Justícia no és justa... Què està massa controlada pel Govern d’Espanya, de que la divisió de poders és pràcticament inexistent. Davant d’aquest panorama realment algú pensava que amb el cas català se faria una excepció?

De Ferreres, al Periódico d'ahir. 

Repeteixo el que ja he dit alguna vegada, però quan un escriu un dia i un altre sobre el mateix tema és impossible no repetir arguments i conclusions: el Govern català va infravalorar l’Estat espanyol i ara en recull les seves conseqüències. S’ha de ser molt atrevit o mol il·lús per enfrontar-se a un hipotètic perill cara a cara i no valorar les conseqüències que això pot arribar tenir.     

Ara des del món independentista sé convocaran vagues, sé faran manifestacions, etc. Tot legítim i després del que ha passat oportú, però que ningú oblidi qui es va posar en aquest enrenou des de fa temps. No m’agradaria escriure això, però és el que penso i així ho expresso.

No m’havia passat mai que caminant pel carrer (ja sabeu que per Amposta és més fàcil veure’m passejar amb la gosseta que circular amb cotxe) la gent m’atura i me pregunta què passarà... Hi ha qui encara confia amb una intervenció de les autoritats de la Unió Europea. És una possibilitat, però jo no hi crec. Al menys de forma immediata. Madrid ja ha jugat les seves cartes: les eleccions dels dia 21-D. I fins i tot sembla que ja ha beneït un candidat (a part dels seus que saben perfectament que no tenen la més mínima possibilitat): Santi Vila.

El Govern de Puigdemont s’ha acabat rendint per a evitar mals pitjors. Fixeu-vos que no ha calgut la intervenció de l’exèrcit. Era una possibilitat. Una vegada rendits els vol humiliats. I quina és la màxima humiliació? Fer-los renunciar a la República proclamada i a la idea d’assolir un estat independent.

El Govern de l’Estat i només el Govern de l’Estat té la potestat d’amnistiar a aquells condemnats per les causes que siguin i sempre que se compleixin un certs requisits. Aquest és el panorama que contemplo ara mateix. Potser demà, segons vagin els esdeveniments, pensaré una altra cosa... Ves a saber.

Per acabar vull apel·lar (tot i que sóc conscient que ningú me farà cas) a tots els partits que pensin que són democràtics que condemnin contundentment els fets, però també que d’una vega per totes facin fora el PP i Mariano Rajoy del Govern d’Espanya.

Després d’aquestes reflexions torno al començament. Què ningú es lamenti pel que està passant. Era una possibilitat que pogués passar, la que tenia més números...

Sabeu que m’agrada usar dites. Ni ha una que diu: Qui sembra vents, recull tempestes.    

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 

No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.

Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.

Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  

Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.

De Francisco Ibáñez. 

A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.

Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)

Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.

Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista

            

¿EL CIENTO CINQUENTA Y CINCO...?

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

-¡Por el culo te la hinco...!

Això és el que deu d’estar pensant Rajoy respecte aquells que li han donat suport: el PSOE i C’s.

Quina vergonya! Però quina vergonya! I a sobre des del PSOE tenen la barra de dir que és un 155 d’esquerres... I un be negre amb potes rosses!  S’ha d’estar molt tonto  per a seguir el joc als del PP. O això o ser un cec total políticament parlant.

Quan algú li fa el joc al PP sempre hi ha un guanyador i un perdedor. El guanyador per suposat sempre serà el PP i el perdedor, a aquell que la ciutadania mirant en ulls de ho veig i no m’ho crec, en aquest cas el PSOE.

-Libranos del PP y de Rajoy -li demanava cridant Iceta a Sánchez crec recordar que durant la Festa de la Rosa de Gavà-.

Aquesta frase quedarà a la història com aquella de Zapatero:

-Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Catalunya... Sí, sí... Amb l’ajuda inestimable de Mas van se els primers en trossejar-lo i el TC el va acabar de rematar.

Mentre des del PSOE sé li deia a Puigdemont que a les seves mans estava aturar el 155, avui dos ministres del govern de Rajoy ja han dit que no, que ha de tornar a la democràcia, que convocant unes eleccions autonòmiques no n’hi ha prou...

De Vergara a el Diario.es.

Evidentment aquesta situació deixa a Pedro Sánchez amb una posició molt difícil, tot i que des del PSOE s’insisteixi que hauria de ser així (hauria, condicional) Però la darrera paraula la té el Govern de Madrid i evidentment faran el que els hi roti (tal com es diu vulgarment)

Si ho recordeu, la passada primavera, quan se van celebrar les primàries al PSOE, vaig fer fins i tot campanya a favor de Pedro Sánchez i en contra de Susana Díaz a qui sé li veia un tarannà molt més espanyolista. Deia de Sánchez que era la darrera esperança blanca del socialisme espanyol... Actualment sembla allò de tanto monta monta tanto... 

Actualment, després del seu comportament ja no ho faria... M’ha defraudat, com també ha defraudat a molts militants del PSC que pensaven que amb ell tornàvem a girar cap a l’esquerra. No va prometre gran cosa, és veritat, però quan va parlar de l’Espanya plurinacional tothom vam entendre una altra cosa...

Avui mateix m’han preguntat si encara era socialista.

-Sí, encara tinc el carnet, la qual cosa no vol dir que els voti...

Per a tots aquells que me seguiu imagino que les meves paraules no signifiquen cap novetat... La pregunta és: fins a quan? Quan de temps més seguiré militant a un partit amb el que cada dia m'hi veig menys representant. Tant en idees com en líders. 

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

QUALSEVOL DIA POT SORTIR EL SOL

De Faro a Diari de Tarragona. 

O el què és el mateix: Qualsevol dia el Parlament de Catalunya pot declarar la independència. L’empresonament dels Jordis i  la més que provable entrada a la presó del Major Trapero seran els detonats de la decisió.

L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això, ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.

Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.

Actualment la situació està tan enrocada que, presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la independència temen pel seu futur... El que sigui serà.

El diàleg que demana Puigdemont a les dues cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix independentistes, posin el genoll a terra.

I Puigdemont és conscient d’aquesta situació. El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.

Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el Parlament i no ho va fer.  

Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van parlar de Diálogos para  Besugos. Ho poso així, en castellà, entre els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.   

Si van parlar d’aquest tema va ser per a comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg, sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver diàleg.

Per tant, estem davant una situació límit. Una situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.

Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa. És, segurament, la darrera esperança.  

ODIOSES COMPARACIONS

Amposta, carrer Fortuny.

El passat dissabte hi van haver concentracions de gent vestida de blanc a ciutats com Madrid i Barcelona per a demanar diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya... No van ser massa nombroses, però  al menys hi havia bona voluntat.

I diumenge Barcelona es va omplir de banderes rojigualdas com mai abans havia passat. Bé potser abans, abans sí... Però ja fa molts i molts anys i dubte que en fossin tantes (de persones i de banderes) Tot i que havia alguna senyera, la realitat és que no gaires i alguns eren reversibles: senyeres per un costat i estanqueres (així les anomenava l’amic Antoni Fabregat perquè deia que estaven a tots els estancs) per l’altre.

Tot i l’èxit de la convocatòria, cal dir que molts dels assistents van ser vinguts de fora (com per exemple de Madrid) A part d’això estava massa organitzada i per tant postissa. Què vull dir amb això? Què si és veritat algunes de les fotos que van circular ahir per les xarxes socials, quan els manifestants arribaven se’ls hi donava un cartell del suposat poble d’on procedien, però se’ls hi va veure el llautó quan a una d’aquestes pancartes hi posava la Xènia... Conec alguna Xènia, però no cap poble que es digui així...

Aquesta manifestació va donar novament ales al sobiranisme català que feia uns dies que anava una mica tocat. Primer per la fugida de les primeres empreses catalanes que establien la seva seu social fora de Catalunya i més tard per les paraules de Mas i altres líders del PDeCAT  com Santi Vila i Marta Pascal deien que potser ara no és l’hora de proclamar la independència de Catalunya... Què millor deixar-la per a més endavant. Semblava que el suflé abaixés una mica.

Però com dia la manifestació de signe nacionalista espanyol els hi va tornar a donar ales i ràpidament van fer ús d’imatges per a demostrar que l’11 de setembre convocats per l’ANC i Òmnium n’hi havia molta més gent...

No cal fer ús de cap imatge per a evidenciar allò que és evident. I dono gràcies a qui correspongui que sigui així. La veritat és que tanta bandera rojigualda fa temor. I més encara quan es va saber que entre els manifestants hi havia membres de l’extrema dreta i que, com deia Marçal Sintes avui al Periódico, tot i que se’ls hi va dir que dissimulessin, que no portessin la bandera amb l’aguilot, se’ls podia distingir perfectament entre la multitud.

Tal com deia ahir en un comentari l’amic Mascarat (Toni Manel Muñoz) la veritat és que ens ho posen molt fàcil, fins i tot als que com jo mostrem certa equidistància entre els uns i els altres... Però anem a veure: Equidistància sobre qui? Evidentment no sobre els que se van manifestar ahir, sinó amb els que es van manifestar dissabte. Amb els d’ahir ben lluny i si pot ser ben protegits pel que pugui arribar a passar.

No sé si en públic, però en privat ho he dit moltes vegades, si hagués de fer costat a algú, me posaria de part dels independentistes. Molt abans que dels blancs i infinitament i més d’aquells que emanen nacionalisme espanyol pels quatre costats.

I de veritat, no ho entenc. No entenc el paper que està jugant el PSOE i el PSC (cada vegada més sucursal de Madrid) Tot i que no van secundar la convocatòria d’ahir, donar carta blanca per a poder-hi anar me preocupa. Me preocupa veure gent com Josep Borrell (sense cap mena de dubte una de les ments més privilegiades d’aquest país) anar colze amb colze de Celestino Corbacho (tot i que ja sabia que representava la rama més espanyolista del  PSC, no me pensava que estigués tan ancorat cap a la dreta)

Per com està la situació, a Pedro Sánchez i companyia se’ls veu més preocupats per conservar la unitat d’Espanya  que no la de marcar distàncies amb Rajoy i els seus que, a part de representar l’espanyolisme més ranci, també representen la corrupció més arrelada.  

A Podro Sánchez (amb qui havia dipositat gran part de les meves esperances a l’hora de transformar Espanya) li pot passar una cosa: que quan de veritat sigui l’hora de marcar distàncies amb Rajoy, ningú se’l cregui. Un dia el van fer fora els barons més espanyolistes i casposos del partit i al proper capítol el faran fora les militants més progressistes que ens mirem amb preocupació l’actual situació.

Per cert, encara no he sentit a Pedro Sánchez manar fer callar a Felipe González i Alfonso Guerra. I si no ho fa, no serà que ell també pensa com ells? 

EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.

Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.

El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    

Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.

Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  

El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.

Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  

Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.

Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

SANTA INNOCÈNCIA!

Tradicionalment el 28 de desembre s’ha vingut celebrant el dia dels innocents (o dels Sants Innocents) És un dia on la broma es generalitza i tothom té carta blanca per a divulgar notícies inversemblants i esbojarrades. Per tant, si el 28 de desembre estàs llegint el diari i veus alguna notícia que té crida especialment l’atenció, millor no fer-li massa cas i esperar l’endemà per a veure si s’acaba o no confirmant.  

Actualment, a l’era de les comunicacions (com m’agrada anomenar-la) la possibilitat que ens arribin tota mena de missatges (ja sigui informació o no) ha crescut fins a límits inimaginables només fa unes poques dècades. El problema que és dóna sovint és que com normalment no hi ha cap filtre (l’únic filtre possible és el que pot posar el mateix usuari abans de decidir reenviar-lo) ens pot arribar qualsevol cosa: veraç o no.

Després de la visita oficial que va fer Mariano Rajoy al president dels EE.UU. Donald Trump, es va divulgar per missatgeria mòbil una fotografia on apareixia la bandera mexicana col·locada darrere del mandatari espanyol. Estic segur que la gran majoria dels qui van rebre la foto el van donar com a verídic. I com ho sé? Per les converses mantingudes amb gent del meu cercles d’amics i companys que, com jo, també el van rebre.

-Mireu –els hi vaig dir- puc arribar a pensar que l’administració americana no tingui ni idea de quina és la bandera espanyola (la qual cosa tampoc me crec), però que no sàpiguen quina és la de Mèxic, un país amb el que comparteixen milers de quilòmetres de frontera, definitivament no m’ho crec!

Al cap d’uns dies me van dir inclús que a un mem s’havia substituït la bandera original (que per cert no era la bandera dels EE.UU.) per una estelada. I és que avui en dia amb el fotoshop es fan meravelles...

Ja me conformaria en que totes les mentides que circulen (amb alguna intenció –bona o mala-) fossin com la de la bandera mexicana. Però és que de vegades ens arriben missatges amb tota l’aparença de reals quan en realitat sé tracta de mentides malintencionades. Aquestes notícies no tenen perquè arribar forçosament per missatgeria instantània, ja que els emissors de les mateixes tenen multitud de canals per a poder arribar al més gran nombre possible de ciutadans.

Voleu un exemple de manipulació de l’opinió pública? Com sabeu, el Regne Unit ha iniciat un procés de separació de la Unió Europea. Durant la campanya a favor de l’anomenat Brexit, els partidaris explicaven els beneficis (normalment econòmics) que tindria el país quan sé separaria de la UE. Sé va celebrar un referèndum i elBrexit va guanyar. Després, els mateixos polítics que havien defensat la sortida de la UE van reconèixer que havien mentit en algunes de les seves afirmacions.

No cal ni que us digui que situacions així me produeixen molta tristesa. La major part de la ciutadania hi va de bona fe i després, quan passen coses inesperades, se senten enganyades i fins i tot ultratjades pels polítics i, d’aquesta manera, fa que moltes d’aquestes persones perdin la confiança en la classe política en general. Una classe política que, quan fa coses d’aquestes, ho fa sempre per treure’n un rendiment personal sense importar-los el greuge que pot comportar als ciutadans del carrer.

Santa innocència!

L’ENTREVISTA IMPOSSIBLE

El passat diumenge el President Puigdemont va ser entrevistat a la Sexta pel periodista Jordi Évole.

Com va anar l’entrevista? Com tot a la vida, depèn dels ulls amb que t’ho miris. Es a dir, els independentistes i partidaris de Puigdemont pensen que el President se’n va sortir bé i els contraris pensaran tot el contrari. I es que ser objectiu en aquest tema costa molt. No diré que és impossible, però ben a prop.

També he sentit a dir que Évole tampoc va ser objectiu... Què sé li va veure el llautó. Tots coneixem el tarannà del periodista català i que no és independentista. Però jo pregunto: I és que el director de TV3 Vicenç Sanchís va ser objectiu quan només fa uns dies també va entrevistar a Puigdemont? Vaig llegir que només va faltar que es donessin una abraçada... I quan la Terribas entrevistava a Mas? Més del mateix...

No entraré a analitzar a fons l’entrevista, tot i que, tal com ja ho havia anunciat Évole, al President se’l va veure molt enrocat. Intentant no sortir-se’n del guió establert. A la defensiva, diria a jo, ja que sabia que no seria una entrevista de lluïment personal. Més bé tot el contrari.

De l’entrevista (que va acabar avorrint a una ran majoria de telespectadors) me quedo amb la següent afirmació de Puigdemont:

-Rajoy ja no és un interlocutor vàlid!

Té raó. Rajoy ja no és un interlocutor vàlid. Si Rajoy hagués acceptat les 23 propostes (o al menys una gran part de les mateixes) que Mas li va plantejar per primera vegada el mes de juliol de 2014, segurament no hauríem arribat a la situació que estem vivint actualment.  

Ara bé, què hagués passat si diumenge Évole hagués entrevistat a Rajoy i el fil conductor de l’entrevista hagués estat el referèndum i l’aspiració independentista de Catalunya? La resposta no la sabrem mai, però m’aventuro a dir que hagués estat una entrevista similar, tren que de sentit contrari. Allí on Puigdemont va dir blanc, Rajoy hauria dit negre. Si Puigdemont se va enrocar, Rajoy, amb tota probabilitat, també hauria adoptat la mateixa posició. I a ben segur que, d’haver tingut l’ocasió d’expressar-ho, també hauria dit:

-Puigdemont ja no és un interlocutor vàlid!

No m’atreveixo a dir si alguna vegada ha estat a punt de produir-se el diàleg entre tots dels presidents. Hi ha coses que se porten amb el més absolut secret. De totes formes, quan les posicions estan molt enfrontades i hi ha punts irrenunciables, l’acord és impossible.

Però a mi m’agradaria una altra cosa. Una entrevista entre tots dos. Que Rajoy entrevistés a Puigdemont i a l’inversa. És el que anomeno entrevista impossible. No perquè no es pogués donar un format d’entrevista així (trobo que alguna vegada he vist o he escoltat una entrevista d’aquestes característiques), sinó perquè vist el tarannà de tots dos trobo que veuríem una escena surrealista. Molt possiblement tots dos es mantindrien callats potser esperant (i seguint en termes escaquistes) l’obertura del contrari per mirar de contrarestar el seu joc.

---

Després de l’entrevista esmentada, la Sexta ne va emetre una altra. En aquest cas va ser Ana Pastor qui va entrevistar a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat. Ja no ho vaig veure, però me van dir que semblava un robot. És igual. D’ella vull dir que a qualsevol país demòcrata no hauria arribat a ministra una persona com ella: Les empreses familiars de la Ministra són moroses amb l’erari públic. Però com ja vaig dir quan la van nomenar, és la quota catalana.

https://cronicaglobal.elespanol.com/business/lista-morosos-empresa-familia-ministra-sanidad-deudas_75491_102.html

FELIÇ 40 ANIVERSARI?

No sé si us heu adonat de que al logo del PP sé li ha afegit un 40. 40 anys des de la seva fundació...

No acaba de ser correcte. L’any 1977, Fraga, justament amb tota una sèrie de persones que van ocupar càrrecs importants als governs franquistes, va fundar l’Aliança Popular (AP) que va ser la fusió de diverses associacions polítiques que s’havien creat després de la mort del dictador com a pas previ a la creació dels partits polítics.

Amb la dictadura, recordem-ho, l’únic partit legal era Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas), tot y que, a la clandestinitat existien diversos partits i no tots de l’esquerra: Partit Comunista de Espanya (PCE), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Carlí (PC), Partit Nacionalista Basc (PNV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (fundat a les acaballes de la dictadura), etc.

Com anècdota us explicaré que pel pont de la Immaculada de l’any 1975 vaig assistir a unes jornades que, organitzades per la Organització Juvenil Espanyola (OJE) es van fer al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls. Tot i això, els seus dirigents i ponents de les diferents xerrades en cap moment ens van insinuar cap on ens havíem de decantar. Durant les jornades, que ja devien d’estar programades abans de la mort del dictador (que acabava de morir) ens van dir que de les associacions polítiques donarien pas als partits en 4 o 5 anys. Tot va anar molt més ràpid del que s’havia previst perquè al cap d’un any i mig ja es van celebrar les primeres eleccions generals des de la II República.  

Un dels fundadors d’AP va ser Manuel Milián Mestre, tertulià en diferents programes televisius de TV8 i TV3 i columnista ocasional (el Periódico, Vinaròs News) Manuel Milián sempre s’ha vanagloriat d’haver-ho estat i recorda sovint que Aznar (a qui no pot veure ni en pintura) va ser fundador del Partit Popular (PP), però no d’AP.

Efectivament, vistos els mals resultats electorals que obtenia AP, Fraga va decidir l’any 1989 refundar el partit en el Partit Popular. Un partit que, a part de corrupte, és l’hereu del franquisme i, encara avui, després de 40 anys, té molts de tics d’extrema dreta tal i com s’està poden comprovar amb l’actitud d’alguns dels seus càrrecs i excàrrecs i també per la manera d’actuar i entendre la política.

Tot i que els dirigents actuals del PP, per edat, no van poder ocupar càrrecs a l’administració franquista, guarden les formes heretades dels seus pares i iaios que si que van tenir responsabilitats polítiques o sindicals (que si fa o no fa venia a ser el mateix)

Per tant, no ens hem d’estranyar que amb el govern de Rajoy sigui pràcticament imperceptible la línia que separa els poders executiu, legislatiu i judicial, sobre tot durant els anys en que van tenir majoria absoluta al Congrés.

El Tribunal Constitucional (TC) actua com un tribunal polític al servei dels interessos del govern, igual com el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) dels temps de Franco. Per a mostra només cal veure les sentències que ha dictat respecte el Estatut d’Autonomia de Catalunya o les lleis promulgades pel Parlament català.

Tal com recordava el Gran Wyoming en un vídeo que me van passar per missatgeria fa uns dies, quin casualitat que a Espanya no hagi cap partit d’extrema dreta tal com passa a la resta de països de la UE. No serà perquè aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta estan dintre del PP?

40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada!