 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
L’anunciat i temut xoc de trens està a punt de
produir-se. El sobiranisme ja no el pot aturar, va massa ràpid per a poder-ho
fer i els ultranacionalistes espanyols l’estan esperant preparats. Per això,
ahir mateix, el Ministeri de l’Interior va renovar el contracte amb els
vaixells ancorats als ports de Barcelona i Tarragona. Sé la veuen venir.
Vaig dir no fa massa dies que amb l’1-O res s’havia
acabat. Què calia estar expectant als esdeveniments que anirien passant... És
difícil fer pronòstics. De fet, penso, que ni tant sols el Govern català i els
grups que i donen suport poden anticipar que és el que passarà els propers
dies. Davant d’aquest panorama només queda especular. Si l’encertes seràs una
mena d’endeví i sinó, tampoc passa res.
Actualment la situació està tan enrocada que,
presumiblement, cap dels nostres governants o diputats que estan a favor de la
independència temen pel seu futur... El que sigui serà.
El diàleg que demana Puigdemont a les dues
cartes que li ha fet arribar a Rajoy no es produirà. A Rajoy no li interessa ni
diàleg, ni mediació, ni res que s’hi assembli. A Rajoy només li interessa la
rendició de Catalunya. Que els milions de catalans que es declaren a si mateix
independentistes, posin el genoll a terra.
I Puigdemont és conscient d’aquesta situació.
El diàleg només és un pretext per a omplir les seves missives on, com sabeu, no
aclareix si el dia 10-O va proclamar o no la independència.
Per cert, alguns diputats de Junts pel Sí i de
les CUP sembla que tampoc ho tenen clar. Segons a qui ho preguntes té diuen que
sí i segons a qui, que no. La meva opinió és que no, perquè tal com va anunciar
Puigdemont durant el discurs d’aquella tarda, ho hauria d’haver ratificat el
Parlament i no ho va fer.
Ahir per la tarda, a la Cadena SER, des de
Barcelona, durant la desconnexió que s’hi fa entre les 7 i les 8 de la tarda, van
parlar de Diálogos para Besugos. Ho poso així, en castellà, entre
els anys 1951 i 1986 l’Editorial Bruguera va publicar una secció a la revista
DDT. Us podeu imaginar de que anava el tema. Dues persones conversaven, però
tan absurds eren els seus diàlegs que no tenien ni cap ni peus.
Si van parlar d’aquest tema va ser per a
comparar-lo amb l’actual situació que viu el país. Puigdemont exigeix diàleg,
sí, però hi ha quelcom irrenunciable: un
referèndum d’autodeterminació. En canvi Rajoy, que d’entrada no té ni la
més mínima intenció d’acceptar-lo, a sobre no vol sentir parlar de cap
referèndum. I així és impossible. Quan dues parts inicien un procés de
negociació, les dues han d’estar disposades a cedir i acceptar alguna de les
exigències de l’altra part. De no ser així és impossible que hi pugui haver
diàleg.
Per tant, estem davant una situació límit. Una
situació on cap de les dues parts pensar cedir el més mínim (tot i que després
del 10-O) podia semblar que la situació podia ser reversible.
Es per això que la Proclamació Unilateral d’Independència
està a punt de produir-se. I quan això passi hi haurà més empresonats i
llavors, pot ser sí, els organismes internacionals decidiran fer alguna cosa.
És, segurament, la darrera esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada