L’ABSTENCIÓ DEL PSOE

D'Eneko. 

Gràcies a l’abstenció de 68 diputats i diputades socialistes, ahir el Congrés dels Diputats (què no de les diputades) va investir Mariano Rajoy Brey nou president del Govern de les Espanyes (excepte Gibraltar)

Els socialistes (la gestora, Susana Diaz, Felipe González, Bono, Ibarra i d’altres barons territorials) ens han estat dient que l’abstenció era el mal menor, què millor abstenir-se que anar a unes terceres eleccions.

Hi ha una dita molt popular que diu: Pa per avui i gana per a demà. Jo li aplicaria una variant: Gana per avui i més gana per a demà... (és el que hi ha)

El PSOE ha arribat a aquesta situació gràcies als seus propis errors. Errors que ha anat acumulant durant molts anys i no només en la etapa de Pedro Sánchez com a Secretari General, què també.

Però d’aquest tema ja n’he parlat sobradament i per tant, com diria el Molt Poc Honorable: Avui no toca.

Una vegada feta efectiva la destitució de Sánchez (sí, sí, ja sé que va dimitir, però els esdeveniments el van portar a prendre aquella decisió), els partidaris de l’abstenció van ser majoria (fins i tot entre els seus propis companys de bancada) Va ser llavors quan es va insistir en la idea que era el mal menor, la millor opció entre dues de dolentes.

Arribat a aquest punt he de donar-los la raó, però segurament el meu punt de vista és molt diferent a la d’aquells que defensaven aferrissadament l’abstenció a la segona sessió d’investidura de Rajoy. Jo hauria fet com els companys del PSC: tot i les circumstàncies m’hauria mantingut amb el no és no!

Però per què els hi dono la raó? Molt senzill. A veure que us semblen els meus arguments.

Una vegada fet efectiu el cop de ma contra Sánchez (és el que va ser!), el PSOE encara s’ha fraccionat més. Si des de la dimissió de Zapatero, la pèrdua de confiança amb els socialistes havia caigut notòriament (un candidat com Alfredo Pérez Rubalcaba va fallar estrepitosament) i la remuntada no es veia per enlloc. De fet sé va estar molt més prop del sorpasso que de una remuntada per lleu que aquesta fos.

Per tant, si partit d’una situació molt dolenta encara provoques que empitjori (evidentment la maniobra al si del PSOE no va agradar a tothom, sobre tot entre la militància de base), els resultats a curt termini, per lògica encara han de ser més dolents.

Els i les que ara controlen el partit pensen que el temps tot ho cura i que ara disposant d’un període extra (com una espècie de pròrroga) per fer remuntar el partit (val qualsevol de les dues accepcions)

Però aquest període extra potser molt curt... I encara que sigui llarg... Als exvotants socialistes els hi costarà molt tornar a donar-los-hi la confiança, ja que, segurament, ens els 5 o 6 darrers anys, pitjor ja no es podia fer.

El que ara pretén fer Pedro Sánchez (refundar el partit), és una idea que ja vaig apuntar jo ja fa al menys 4 anys. No és cap novetat, tot i que, segurament ho sigui per a molts. Tot aquest temps només ha estat per al PSOE una pèrdua de temps.

Caldrà veure si Sánchez se’n acaba sortit (permeteu-me que ho dubti) O si fa com han fet tants i tants d’altres abans que ell: marxar per a fundar un nou partir (la qual cosa també veig inviable)

La refundació d’un partit s’ha de fer des del compromís fer a esmenar els errors comesos en anterioritat. S’ha de tornar als valors històrics dels socialisme, però adaptant-los als nous temps i després, sobre tot (quantes vegades m’ho haureu sentit a dir) ser coherents amb totes i cada una de les seves accions.

És coherent que el PSOE hagi fet president a Rajoy? No, no és coherent.

Com diu una altra cita: A l’enemic ni aigua! Si se’l deixa viure, el més provable és que una vegada recuperat acabi amb tu.      

CARTA OBERTA A SUSANA DÍAZ

De Ferreres al Periódico d'ahir. 

Companya Susana,

Em dirigeixo a tu com a inductora de la maniobra que va apartar a qui fins fa poc era el teu líder al capdavant de la Secretaria General del PSOE, Pedro Sánchez, tot que sóc conscient que tu sola no haguessis pogut fer una cosa així. Per tant també m’adreço a Felipe González el gran instigador del cop de ma i a tots aquells que us van donar suport... Digues-los-hi, barons o militants de base, tant me dóna.  

Tot i que fa temps que no us voto (i segurament seguiré sense fer-ho)  aquella maniobra me va indignar, però encara m’indigna més que prengueu als militants, simpatitzants i votats com a ximplets i que vulgueu convèncer-nos de que el millor que sé pot fer ara mateix és que els diputats i diputades del Congrés s’abstinguin per a fer president a un corrupte (perdó, a un presumpte corrupte)

No compteu amb mi per a cap tipus de projecte que comporti donar suport (per activa o passiva) a la dreta més rància d’aquest país i, a la vegada, que no comporti un reconeixement de la realitat catalana. Si el PSOE fos un veritable partit d’esquerres faria temps que s’hagués adonat de que caminava cap a l’autodestrucciò per no aplicar les polítiques progressistes que calen per a fer avançar el país.  

COP DE MA CONTRA SÁNCHEZ

De Manel Fontdevila. 

Les declaracions de Felipe González a primera hora del matí d’ahir presagiaven que alguna cosa estava passant al PSOE. Segons González (fa anys que ja no se’l cita tan com a Felipe) Pedro Sánchez el va enganyar, ja que li va dir que votaria en contra a la primera investidura de Rajoy i s’abstindria a la segona. Sigui o no veritat, l’actitud de Sánchez, des del meu punt de vista, no es mereixia una actitud tan contundent de una part important dels càrrecs del PSOE, entre els quals es trobaven 17 membres de la seva executiva.

Tan gros és el que està passant al PSOE que va ser el tema més comentat ahir als mitjans de comunicació. Fins i tot m’atreviria a dir que a Catalunya va passar per davant de la moció de confiança de Puigdemont. Algunes cadenes televisives van fer programes especials de seguiment informatiu, com per exemple la Sexta que va emetre un Al Rojo Vivo especial després de l‘Intermedio.

Quan hi ha un panorama tan incert, en qualsevol moment pot saltar una noticia significativa que ho canviï tot, com per exemple la dimissió de Pedro Sánchez que encara es considera el Secretari General del partit.

Com a socialista de base, tot i que no vaig votar a Sánchez, si m’heu seguit durant els darrers temps, haureu vist que he sortit en defensa del líder socialista, perquè trobo injust l’acoso y derribo que sé li ha estat fent, sobre tot per part dels socialistes andalusos. I si voleu us dono dos noms: Susana Díaz i Felipe González (tot i que no són els únics)

De Susana Díaz sé pot comprendre l’ambició política de voler arribar a dirigir els destins del partit i ser candidata a la presidència del govern d’Espanya. Sé pot entendre... Però si aquest és el seu objectiu, crec que l’acaba de malgastar. Amb un PSOE dividit en dos (o ves a saber...) serà molt difícil que el partit pugui tenir en molt de temps un candidat amb opcions d’arribar a la presidència de l’Estat. És més fàcil que quedi com un partit residual que no que en poc temps torni a tenir l’hegemonia que ha tingut, al menys, des de la restauració democràtica.

Quan els crítics van decidir ahir donar el cop de ma contra Sánchez me dóna la sensació que només van pensar amb ells i els seus interessos i no tant amb els militants i votants socialistes.

Vaig trobar molt encertades les paraules de l’alcalde de Valladolid Óscar Puente: Prefereixo que sé senti enganyat Felipe González a enganyar els votants del PSOE. Segons Puente ciutadans que no van votar al PSOE li van dir que ho farien si es mantenien ferms amb el no a Rajoy i d’altres que si que el voten, deixarien de fer-ho si es facilitava la investidura del president del PP. Els crítics van molt equivocats si creuen que tots els votants del PSOE del passat 26 de juny seguiran votant la mateixa opció que, tot i els mals resultats, els hi van donar 85 diputats. Trigaran, no anys, sinó dècades en recuperar-se... Si és que alguna vegada tornem a veure un PSOE fort... Permeteu-me que ho dubti.

La debacle socialista. 

Com afectarà la situació al si del PSOE en la política espanyola?

-La primera conseqüència serà que si encara hi havia alguna possibilitat de conformar un govern d’esquerres, automàticament s’ha dissipat.

-Si com deia anit Antonio García Ferreras el grup parlamentari del Congrés també s’ha fracturat i ara mateix Sánchez té més contraris que partidaris, existeix una opció real que Rajoy pugui superar una tercera sessió d’investidura, ja que es trencaria la disciplina de vot dintre del grup socialista i els diputats contraris a Sánchez podrien abstenir-se.

I què passarà amb el PSC?

-Tots sabeu (i si no ho sabeu ja us ho dic ara) el PSC és un partit diferenciat del PSOE, tot i que els resultats que treu a Catalunya sé sumin als que treuen els socialistes a tota la resta de comunitats. Carme Chacón, en altre temps dirigent del PSC i cap de llista al Congrés en 3 convocatòries legislatives, fa temps que no representa l’opinió generalitzada del socialisme català. El PSC, en boca del seu Primer Secretari, ja ha manifestat que donarien suport a Sánchez.

-Ara bé, si tenim en compte que una majoria dels militants més identificats amb el sobiranisme han abandonat el partit, cal pensar que els que s’hi ha quedat, també poden dividir-se, la qual cosa deixaria els socialisme català encara més debilitat.

Per tot això, penso, seria un bon moment per a marcar diferències. Que el PSC recuperi la seva identitat de partit socialista català i deixar-se d’aventures que no porten en lloc. ¿O és que algú creu que si Susana Díaz acaba per controlar el partit, el PSOE estarà a favor de fer una reforma constitucional que contempli l’Estat federal?  

Molt me temo que les baixes de militants tan al PSOE com al PSC seran significatives.

ELS PITJORS RESULTATS

Després de les eleccions basques i gallegues de diumenge, ara és l’hora dels anàlisis.

Hi ha dades inqüestionables: Núñez Feijoo, candidat del PP a Galicia ha guanyat amb majoria absoluta (l’única comunitat de l’Estat que la tindrà) i que Iñigo Urkullu al País Basc ho ha fet amb certa comoditat i ningú li qüestionarà que el PNB sigui l’encarregat de formar govern.

La tercera dada inqüestionable és la nova davallada socialista, tan al País Basc com a Galicia, però sobre tot a la primera comunitat on perd quasi la meitat dels escons que tenia. D’aquí que tan en un cas com a l’altre s’estigui parlant dels pitjors resultats del PSOE. Quan es treuen uns resultats dolents, tots el focus d’opinió es girin cap al màxim responsable i aquest no és altre que Pedro Sánchez.  

Aquesta no serà una bona setmana per al Secretari General socialista, segur que no. La comença com a perdedor i la pot acabar com a gran perdedor, ja que el comitè federal del cap de setmana pot liquidar-lo definitivament.

Però tots aquells que facin aquest anàlisi i culpin a Sánchez i només a ell del seguit de mals resultats socialistes, s’estan equivocant. Sánchez no és més culpable que González, Zapatero o Rubalcaba per citar només uns noms.

El PSOE des de fa anys és un partit en descomposició i fa un gir radical (d’aquells que es diuen de 180º) o cada vegada que hi hagi eleccions traurà pitjors resultats. Per a què ens entenguem, no és qüestió de noms, és qüestió de coherència política.

Quan a les acaballes del segle XIX Pablo Iglesias va fundar el PSOE (abans havia fundat la UGT), ho va fer pensant amb les casses treballadores i populars com a eina de disputar el poder a les classes benestants de l’època. Però amb el pas dels anys i sobre tot, amb l’arribada al govern de Felipe González, es van començar a mirar cap a les classes mitjanes (ens van voler fer creure que ho érem la majoria dels ciutadans del país) i a aplicar polítiques econòmiques neoliberals al gust dels poders fàctics que, de facto, són els qui ens governen.

Felipe González va anar perdent votants cada cop que sé celebraven noves eleccions fins caure derrotat per Aznar que va aconseguir aixecar el PP. Zapatero va guanyar però va ser contra tot pronòstic. Uns dies abans ningú donava un duro per ell, però els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2003, però sobre tot la gestió que en va fer el govern en funcions del PP, va catapultar a Zapatero que va governar Espanya de forma més que acceptable, sobre tot en l’aspecte social.

Però el va enxampar una crisi econòmica (ICV-EUA l’han anomenat estafa) que tal com li va passar al PP als atemptats de Madrid, no va saber gestionar i va negar l’evident (que no hi ha via crisi quan els indicadors mundials feien aigües per tots els costats) Què va ser una crisi provocada pel poder econòmic? Segurament, però no va saber afrontar-la. És més, la va negar i ens va acabar engolint.

Al govern de Zapatero se’l recordarà més per ser el primer govern en retallar drets (sobre tot a funcionaris i pensionistes) que no pel bon govern de la primera legislatura.

El PSEO va encomanar-se a Ribalcaba, un excel·lent polític que va formar part de la majoria de governs socialistes, tan amb González com amb Zapatero, però que no va saber (o no va poder) capgirar la situació. Llavors ja es va dir que amb ell, el PSOE havia tret els seus pitjors resultats. Estic convençut que Rubalcaba era conscient de la situació i va afrontar els comicis com a perdedor i si un ja no s’ho creu, anem malament... Però el pitjor per al PSOE encara havia d’arribar...    

Molts dels ciutadans d’aquest país que ens considerem d’esquerres hem votat tradicionalment el PSOE, però quan ens ha defraudat, hem hagut d’anar a buscar altres referents i aquest han estat, per exemple, els nous partits o partits emergents. Són la nova esquerra, la que representa els valors que abans representaven els socialistes i és lògic que aquests partits els hi mengen el terreny (és el que s’anomena sorpasso)

El gran dilema és si el PSOE podrà capgirar la situació o no. Sinó ho fa pot acabar per convertir-se en un partit residual i, perquè no, desapareixent. Fa anys que haurien d’haver pres alguna solució dràstica i no es van atrevir.

Però el que és pitjor encara, cap dels barons territorials, aquells que dissabte demanaran el cap de Pedro Sánchez me donen prou confiança com per a dirigir el PSOE nacional.

Us imagineu a Susana Díaz, què ha criticat obertament els catalans con a secretaria general? Vull pensar que no i si això arriba, ja ho vaig dir: jo me’n vaig.    

TRENCAR UNA LLANÇA A FAVOR DE PEDRO SÁNCHEZ

Caricatura: ABC. 

Pedro Sánchez té marcat en roig l’1 d’octubre. No perquè sigui un nostàlgic i vulgui rememorar el dia del Caudillo, sinó perquè aquest dia sé reuneix el comitè federal del PSOE que pot acabar dictant sentència en contra de l’actual Secretari General.

Alguns dels barons territorials, encapçalats per la tota poderosa presidenta d’Andalusia Susana Díaz, són de l’opinió que s’ha de desencallar l’actual situació d’Espanya permetent al PP que pugui governar i, de cap manera Sánchez hauria de mirar de tornar a formar govern, sobre tot si per assolir-ho ha de pactar amb els extremistes catalans a canvi d’un referèndum pactat.

Sánchez tampoc és partidari de pactar amb el PDC (o con es vulgui dir) i ERC tot i que no ho hagi expressat. A Sánchez només sé li escolta dir que vol pactar amb C’s i Podemos i que aquestes dues formacions s’haurien de deixar de vetar mútuament.

Albert Rivera però, sembla que li ha tancat la porta als nassos i li ha dit que es deixi d’aventures sobre tot quan no compta ni amb el recolzament del seu partit... És el mateix que dir que s’haurien d’abstenir i investir a Rajoy. O sigui, Rivera no hi pactarà, però demana que se’l pugui investir... Estranya manera de fer política...

Podemos és una altra història. La visió que es té ara mateix des de fora de la formació és que és una gàbia de grills. Sembla que Pablo Iglesias i d’altres tenen una visió molt diferent a la d’Iñigo Errejón i aquells que li donen suport. I pel mig Pablo Echenique mirant de posar pau.

Per una part pot cridar l’atenció que un partit relativament nou estigui embolicat en un seguit de guerres fratricides. Això fa que s’estigui més per resoldre els problemes interns que no de mirar de solucionar els grans temes d’estat. Però per l’altra i si s’analitza d’on ve Podemos (es va inspirar en el moviment del 15-M), potser entendrem el perquè de tantes controvèrsies. De totes maneres als partits d’esquerres això ja passa. Mentre els de dreta (al menys de portes cap a fora) tots segueixen els mandats dels seus superiors, els d’esquerra, de vegades són el més paregut a una anarquia.

Tornant a Pedro Sánchez i el comitè del proper dia 1, sembla que l’actual Secretari General (no m’atreveixo a dir líder) del PSOE es vol encomanar a les bases per a continuar endavant amb la seva idea de negar a Rajoy les vegades que calgui.

I a mi no me sembla malament... Per molt que el PP digui que van guanyar les eleccions, que ho van fer per un número superior de vots i escons i bla, bla, bla... O es pot oblidar que el PP d’avui representa la corrupció generalitzada i, si Espanya fos una democràcia de veritat i els estaments de l’Estat funcionessin com han de funcionar, els dirigents populars (sinó tots la majoria), haurien d’estar inhabilitats a per vida. Però és evident que no ho és...

Però a part d’això, tenim una majoria de votants (i per extensió ciutadans) que també s’ho haurien de fer mirar. Ja sé que els altres partits tampoc els ho posen fàcil (no cal mirar a ningú, me miro jo mateix), però d’aquí a votar PP... És què no hi ha cap partit que sigui digne de confiança? Es clar què els hi ha! Però com són minoritaris i no surten en lloc, ningú els coneix.

Pedro Sánchez ha de continuar amb la seva estratègia. Si fa cas al que li demanen alguns barons només pot passar que vagin perdent vots a cada convocatòria. Recordeu el que dic sempre: coherència...

I no és coherent que un partit que vol ser alternativa voti corrupció quan l’han criticat tant, sobre tot als llocs on més l’han patit (València, Madrid, fins i tot Catalunya) De no ser així molts poden pensar que volen passar pàgina també es pretén que se’ls hi perdonin els casos de corrupció que hi ha hagut al si del propi PSOE.

És curiós que la federació que més està en contra de Sánchez sigui a la vegada la que més corrupció acumula.

ALS COMPANYS SOCIALISTES

De vegades una frase, una sola i senzilla frase pot tirar per terra molts mesos de reflexió.

Susana Díaz, la tota poderosa lideressa del socialisme andalús va dir l’altre dia: Els vots dels andalusos no aniran per a pagar els privilegis de la Colau. Aquest comentaris, a part d’estar fora de lloc, només creen tensió entre nacionalitats o comunitats autònomes (anomeneu-les com vulgueu)

El primer que té ve al pensament quan escoltes alguna cos així, és: Què tindrà que veure la Colau amb la campanya electoral? I no només aquesta: Quins privilegis té la Colau que tan amoïnen a la Díaz? Cotxes oficials, dietes desorbitades, unes retribucions de vertigen?

Fins el que jo sé Ada Colau va renunciar a molts dels privilegis que havien mantingut els seus predecessors.  

Susana Díaz no està legitimada per a parlar de privilegis. Quan un polític parla, el primer que ha de fer és tenir les espatlles cobertes i vigilar que les seves paraules no sé li poden girar en contra. Andalusia és de lluny, la comunitat autònoma on més casos de corrupció han esquitxat els socialistes. De no haver segut així, els altres casos de corrupció, comparats amb els del PP, haurien estat pràcticament testimonials. Però la rellevància del cas dels ERO’s d’Andalusia ha tret els colors a tot el socialisme espanyol. Dos expresidents de la Junta imputats no és un fet intranscendent i si a sobre González fica la ma al foc per ells, ja té donen ganes de començar a córrer.

Andalusia, juntament amb Extremadura, ha estat la comunitat autònoma més beneficiada de l’Estat en quan a les jornades de l’agricultura. Allí els pagesos podien cobrar l’atur quasi tot l’any demostrant, senzillament, que havien cotitzat unes poques jornades al camp.  

Però quan algun polític ha emprar alguna expressió com la que són uns ganduls, ràpidament ha sortit la Díaz de torn i ha posat el crit al cel... A ells no se’ls pot criticar, en canvi, pel que sembla, ella si que pot dir el que vol amb total impunitat.

A part d’això, la Susana sé sent forta. Governar un territori tan important com Andalusia dóna molts galons. Tan forta sé sent que posa sovint a Sánchez contra les cordes i més d’un pensa que és qui remena les cireres dintre del PSOE.    

Vaig valorar molt positivament que el PSC prescindís de la Carme Chacón, una política vinguda a menys tal com ho demostren els darrers resultats obtinguts. Posar una vegada més una perdedora de cap de cartell era anar, directament, cap al precipici (una altra vegada) Tot i que ficar al seu lloc a algú que viu i treballa a Madrid, possiblement tampoc era la millor opció d’un partit que, en els darrers anys, sembla que està perdent els seus orígens catalans i ja sé sap que qui perd els orígens...

Estic llegint aquest darrers dies de campanya que els socialistes catalans prefereixen pactar amb Podemos. Però la lideressasembla còmoda governant amb Ciudadanos.

Qui s’imposarà en aquest duel? Tot indica que es farà el que es mani des d’Andalusia... Per tant, on està la independència del PSC?

I parlant d’independència, fa uns anys el PSC portava al seu programa la celebració d’un referèndum pactat amb l’Estat sobre el dret a decidir dels catalans. Què o qui els ha fet canviar d’opinió?

Tan difícil és acceptar un referèndum pactat amb l’Estat?

EL PSOE, GUANYA. EL PP PERD

El resultat electorals d’Andalusia han estat clars: recolzament majoritari a Susana Díaz (PSOE), davallada incontestable del PP, però també d’IU i entrada amb força al Parlament andalús de les dues forces emergents: Podemos i Ciudadanos. La resta de forces, a l’ostracisme, també UPyD.

Susana Díaz va jugar fort i va guanyar. Va trencar amb IU i va convocar eleccions. I no només va guanyar-les d’una manera clara, sinó que també va conservar el nombre de diputats que havia aconseguit Juan Antonio Griñán a les anteriors (47) I vist el descens del PSOE per tot arreu, la seva victòria fins i tot podria qualificar-se d’històrica.

Susana Díaz va saber sobreposar-se al desgast que significava un dels casos de corrupció més grans que hi ha hagut a Espanya, segurament el més gran després de la Gürtel. O com és possible que un cas de corrupció no afecti al principal partit que l’ha comés? Segurament per la forta personalitat de la presidenta en funcions i la seva insistència per fer net.

També diuen els experts que el PSOE a Andalusia està fortament arrelat al territori. Són molts els ciutadans que s’identifiquen amb el PSOE andalús. O dit d’una altra manera, no és un partit més, és el partit d’Andalusia.

En canvi, els fins fa pocs socis de govern, IU han perdut, com aquell que diu, més de la meitat dels seus diputats (de 12 a 5)

Però la patacada grossa sé la va pegar el PP amb Juan Manuel Moreno Bonilla, una vegada Javier Arenas va acceptar que mai seria el president dels andalusos. La considerable baixada es deguda al desconeixement que tenia la ciutadania del candidat, tot hi haver estat president de Nuevas Generaciones i haver ocupat càrrecs públics i, també de confiança a l’Administració de l’Estat. Però aquest motiu no ha estat l’únic. Segurament els polítiques del govern de Rajoy cap a Andalusia (com a la resta de l’Estat), també li han passat factura, tot i la implicació personal del President del Govern que va acudir a Andalusia diverses vegades durant la campanya electoral. Per tant, la derrota de Moreno Bonilla es pot considerar també la derrota personal de Rajoy.

A l’altre costat estan els dos partits que es presentaven per primera vegada i han entrat en força a la Junta: Podemos (15) i C’s (9)

Quan la presidenta en funcions va dissoldre el parlament regional i va convocar eleccions, es va dir que, en part, ho feia per a evitar un gran ascens del partit de lidera Pablo Iglesias. Pot ser si. De totes formes (veure’m si el temps em dóna la raó), d’aquí a les eleccions (sobre tot les nacionals), Podemos anirà perdent força poc a poc (de fet ja passa ara)

I com es governa una Comunitat que té un parlament tan fragmentat? Difícilment Susana Díaz aconseguirà un acord estable de govern. Amb IU no en té prou i, per tant, ja no crec ni que sé l’insinuï. Amb el PP ho descarto totalment. Podemos ja ha dit que ni pensar-ho. Amb l’única força amb qui podria pactar és amb C’s i tot dependrà de l’ambició política dels seus líders a Andalusia.

De totes formes, ahir per les xarxes socials es deia que hi haurà un pacte entre PSOE i PP. El PP s’abstindria facilitat l’elecció de la Susana Díaz i el PSOE s’abstindria també en aquells parlaments autonòmics on el PP guanyés les eleccions sense treure majoria. Encara que en política quasi tot és possible, per a mi no deixen de ser especulacions.

El més normal és que Susana Díaz sigui investida presidenta sinó en primera volta, en segona, on només faria falta una majoria simple i que després arribi a acords puntuals amb els diferents partits parlamentaris. 

Res de nou.