COP DE MA CONTRA SÁNCHEZ

De Manel Fontdevila. 

Les declaracions de Felipe González a primera hora del matí d’ahir presagiaven que alguna cosa estava passant al PSOE. Segons González (fa anys que ja no se’l cita tan com a Felipe) Pedro Sánchez el va enganyar, ja que li va dir que votaria en contra a la primera investidura de Rajoy i s’abstindria a la segona. Sigui o no veritat, l’actitud de Sánchez, des del meu punt de vista, no es mereixia una actitud tan contundent de una part important dels càrrecs del PSOE, entre els quals es trobaven 17 membres de la seva executiva.

Tan gros és el que està passant al PSOE que va ser el tema més comentat ahir als mitjans de comunicació. Fins i tot m’atreviria a dir que a Catalunya va passar per davant de la moció de confiança de Puigdemont. Algunes cadenes televisives van fer programes especials de seguiment informatiu, com per exemple la Sexta que va emetre un Al Rojo Vivo especial després de l‘Intermedio.

Quan hi ha un panorama tan incert, en qualsevol moment pot saltar una noticia significativa que ho canviï tot, com per exemple la dimissió de Pedro Sánchez que encara es considera el Secretari General del partit.

Com a socialista de base, tot i que no vaig votar a Sánchez, si m’heu seguit durant els darrers temps, haureu vist que he sortit en defensa del líder socialista, perquè trobo injust l’acoso y derribo que sé li ha estat fent, sobre tot per part dels socialistes andalusos. I si voleu us dono dos noms: Susana Díaz i Felipe González (tot i que no són els únics)

De Susana Díaz sé pot comprendre l’ambició política de voler arribar a dirigir els destins del partit i ser candidata a la presidència del govern d’Espanya. Sé pot entendre... Però si aquest és el seu objectiu, crec que l’acaba de malgastar. Amb un PSOE dividit en dos (o ves a saber...) serà molt difícil que el partit pugui tenir en molt de temps un candidat amb opcions d’arribar a la presidència de l’Estat. És més fàcil que quedi com un partit residual que no que en poc temps torni a tenir l’hegemonia que ha tingut, al menys, des de la restauració democràtica.

Quan els crítics van decidir ahir donar el cop de ma contra Sánchez me dóna la sensació que només van pensar amb ells i els seus interessos i no tant amb els militants i votants socialistes.

Vaig trobar molt encertades les paraules de l’alcalde de Valladolid Óscar Puente: Prefereixo que sé senti enganyat Felipe González a enganyar els votants del PSOE. Segons Puente ciutadans que no van votar al PSOE li van dir que ho farien si es mantenien ferms amb el no a Rajoy i d’altres que si que el voten, deixarien de fer-ho si es facilitava la investidura del president del PP. Els crítics van molt equivocats si creuen que tots els votants del PSOE del passat 26 de juny seguiran votant la mateixa opció que, tot i els mals resultats, els hi van donar 85 diputats. Trigaran, no anys, sinó dècades en recuperar-se... Si és que alguna vegada tornem a veure un PSOE fort... Permeteu-me que ho dubti.

La debacle socialista. 

Com afectarà la situació al si del PSOE en la política espanyola?

-La primera conseqüència serà que si encara hi havia alguna possibilitat de conformar un govern d’esquerres, automàticament s’ha dissipat.

-Si com deia anit Antonio García Ferreras el grup parlamentari del Congrés també s’ha fracturat i ara mateix Sánchez té més contraris que partidaris, existeix una opció real que Rajoy pugui superar una tercera sessió d’investidura, ja que es trencaria la disciplina de vot dintre del grup socialista i els diputats contraris a Sánchez podrien abstenir-se.

I què passarà amb el PSC?

-Tots sabeu (i si no ho sabeu ja us ho dic ara) el PSC és un partit diferenciat del PSOE, tot i que els resultats que treu a Catalunya sé sumin als que treuen els socialistes a tota la resta de comunitats. Carme Chacón, en altre temps dirigent del PSC i cap de llista al Congrés en 3 convocatòries legislatives, fa temps que no representa l’opinió generalitzada del socialisme català. El PSC, en boca del seu Primer Secretari, ja ha manifestat que donarien suport a Sánchez.

-Ara bé, si tenim en compte que una majoria dels militants més identificats amb el sobiranisme han abandonat el partit, cal pensar que els que s’hi ha quedat, també poden dividir-se, la qual cosa deixaria els socialisme català encara més debilitat.

Per tot això, penso, seria un bon moment per a marcar diferències. Que el PSC recuperi la seva identitat de partit socialista català i deixar-se d’aventures que no porten en lloc. ¿O és que algú creu que si Susana Díaz acaba per controlar el partit, el PSOE estarà a favor de fer una reforma constitucional que contempli l’Estat federal?  

Molt me temo que les baixes de militants tan al PSOE com al PSC seran significatives.