L’ABSTENCIÓ DEL PSOE

D'Eneko. 

Gràcies a l’abstenció de 68 diputats i diputades socialistes, ahir el Congrés dels Diputats (què no de les diputades) va investir Mariano Rajoy Brey nou president del Govern de les Espanyes (excepte Gibraltar)

Els socialistes (la gestora, Susana Diaz, Felipe González, Bono, Ibarra i d’altres barons territorials) ens han estat dient que l’abstenció era el mal menor, què millor abstenir-se que anar a unes terceres eleccions.

Hi ha una dita molt popular que diu: Pa per avui i gana per a demà. Jo li aplicaria una variant: Gana per avui i més gana per a demà... (és el que hi ha)

El PSOE ha arribat a aquesta situació gràcies als seus propis errors. Errors que ha anat acumulant durant molts anys i no només en la etapa de Pedro Sánchez com a Secretari General, què també.

Però d’aquest tema ja n’he parlat sobradament i per tant, com diria el Molt Poc Honorable: Avui no toca.

Una vegada feta efectiva la destitució de Sánchez (sí, sí, ja sé que va dimitir, però els esdeveniments el van portar a prendre aquella decisió), els partidaris de l’abstenció van ser majoria (fins i tot entre els seus propis companys de bancada) Va ser llavors quan es va insistir en la idea que era el mal menor, la millor opció entre dues de dolentes.

Arribat a aquest punt he de donar-los la raó, però segurament el meu punt de vista és molt diferent a la d’aquells que defensaven aferrissadament l’abstenció a la segona sessió d’investidura de Rajoy. Jo hauria fet com els companys del PSC: tot i les circumstàncies m’hauria mantingut amb el no és no!

Però per què els hi dono la raó? Molt senzill. A veure que us semblen els meus arguments.

Una vegada fet efectiu el cop de ma contra Sánchez (és el que va ser!), el PSOE encara s’ha fraccionat més. Si des de la dimissió de Zapatero, la pèrdua de confiança amb els socialistes havia caigut notòriament (un candidat com Alfredo Pérez Rubalcaba va fallar estrepitosament) i la remuntada no es veia per enlloc. De fet sé va estar molt més prop del sorpasso que de una remuntada per lleu que aquesta fos.

Per tant, si partit d’una situació molt dolenta encara provoques que empitjori (evidentment la maniobra al si del PSOE no va agradar a tothom, sobre tot entre la militància de base), els resultats a curt termini, per lògica encara han de ser més dolents.

Els i les que ara controlen el partit pensen que el temps tot ho cura i que ara disposant d’un període extra (com una espècie de pròrroga) per fer remuntar el partit (val qualsevol de les dues accepcions)

Però aquest període extra potser molt curt... I encara que sigui llarg... Als exvotants socialistes els hi costarà molt tornar a donar-los-hi la confiança, ja que, segurament, ens els 5 o 6 darrers anys, pitjor ja no es podia fer.

El que ara pretén fer Pedro Sánchez (refundar el partit), és una idea que ja vaig apuntar jo ja fa al menys 4 anys. No és cap novetat, tot i que, segurament ho sigui per a molts. Tot aquest temps només ha estat per al PSOE una pèrdua de temps.

Caldrà veure si Sánchez se’n acaba sortit (permeteu-me que ho dubti) O si fa com han fet tants i tants d’altres abans que ell: marxar per a fundar un nou partir (la qual cosa també veig inviable)

La refundació d’un partit s’ha de fer des del compromís fer a esmenar els errors comesos en anterioritat. S’ha de tornar als valors històrics dels socialisme, però adaptant-los als nous temps i després, sobre tot (quantes vegades m’ho haureu sentit a dir) ser coherents amb totes i cada una de les seves accions.

És coherent que el PSOE hagi fet president a Rajoy? No, no és coherent.

Com diu una altra cita: A l’enemic ni aigua! Si se’l deixa viure, el més provable és que una vegada recuperat acabi amb tu.