Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TV3. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de maig del 2017

VERITATS DE MENTIDA

No sóc de mirar programes informatius al menys que el tema m’interessi molt. Però dimarts a la nit vaig seguir amb atenció el programa que va emetre TV3 sota el títol de Veritats de Mentida. Cal dir però, que havia vist els espots publicitaris sobre el programa i, a priori, m’agradava el tema que s’anava a tractar i debatre, ja que com sabeu, l’opinió i la informació són dos camps que m’apassionen.
Tot i que sempre s’ha fet ús de les mentides per amagar les realitats, a l’era de les comunicacions i, sobre tot, amb l’arribada de les noves tecnologies que han permès comunicacions fàcils, ràpides, senzilles i barates, les desinformacions, les mentides i les mitges veritats han proliferat fins al punt que sovint es donen com a veritats sense ser-ho evidentment. És una manera de manipular l’opinió pública, però sobre tot als ciutadans més receptius, que els hi ha... Para aquestes mentides s’ha inventat una nova paraula que, no es trigarà gaire serà assumida pels principals diccionaris, ja que el seu ús s’està generalitzant cada vegada més: postveritat. Tal com es va poder veure al programa de TV3, els diputats del Parlament de Catalunya ne fan ús sovint per a desqualificar alguns dels arguments dels seus adversaris polítics.
Però, quins són els grups més receptius? TV3 ho va deixar molt clar: Els que estan més polaritzats. Es a dir, d’un grup de gent, els que tindrien unes idees més radicals. I si n’hi així ho acabeu d’entendre, es va donar un exemple: A Catalunya serien, per un costat els que són més favorables a la independència i per l’altre els més detractors al procés. I si us hi pareu a pensar un moment és lògic que així sigui.

De vegades els missatges poden tenir l’aparença d’innocents, però poden incloure una gran voluntat de fer mal ja sigui a una determinada persona o a un grup concret.
Es van posar sobre la taula alguns exemples molt concrets. Es va parlar per exemple de l’acusació que es va fer a l’Iraq de Sadam Hussein sobre la tinença d’armes de destrucció massiva, la qual cosa no era veritat, però va servir d’excusa per a envair l’estat asiàtic, pel simple fet que els molestava el seu president o les informacions que va donar el govern d’Aznar sobre els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 perquè intuïen la incidència que podia tenir a les eleccions que s’havien de fer dos dies després. I encara un de més recent. El dia que s’havia de fer el debat entre els candidats a la presidència francesa Macron i Le Pen, va començar a circular un missatge sobre que Macron tenia un compte irregular a Suïssa. Aquesta falsa notícia va sortir durant el debat i, evidentment, el ja President de França va anunciar que es querellaria contra Le Pen. Quan a posteriori es va rastrejar, es va esbrinar que l’origen del missatge era als Estats Units d’algú proper a l’extrema dreta i que, casualment, havia penetrat a França a les 9 de la nit, l’hora prevista per a començar el debat. I ara la gran pregunta: Si a les 9 de la nit arribava a França i Le Pen no tenia cap telèfon mòbil ni cap forma de comunicar-se amb ningú, com ho sabia? La resposta a la pregunta sembla del tot evident: Perquè l’havia divulgat el mateix Front Nacional amb la intenció de restar votats a Macron.

Durant el programa també es va donar un consell: Què els usuaris (ho som quasi tots), quan ens arribi un missatge, abans de reenviar-lo, ho meditéssim durant uns instants. Potser alguns no els enviaríem i evitaríem així la propagació de postveritats.
Però he de reconèixer que això és molt difícil i que sempre, en un moment donat, ens poden colar-ne algun. Recordo per exemple que el novembre de l’any passat, de sobte una entrada que havia fet tot just dos anys al meu blog sobre una compra massiva i a preus de saldo de centenars d’habitatges per part de Montoro e Hijos, SL, una empresa que es va vincular a l’actual Ministre d’Hisenda. Tot i que ell mateix ho havia desmentit als pocs mesos d’haver sortit la notícia, aquesta va tornar a aparèixer dos anys més tard sense una explicació convincent. He de reconèixer que quan la vaig compartir la vaig donar com a bona, ja que procedia d’un mitjà de comunicació (que va demanar disculpes) Què aquestes coses me passin a mi que no deixo de ser un simple bloguer, pot passar, però és que de vegades els mateixos mitjans les donen com a bones. La darrera, la baixa de militància de Rodríguez Ibarra després de la victòria de Pedro Sánchez.

Així és que ull i que no us donin gat per llebre... I sobre tot, no us cregueu tot els que us arriba. Si només compartir acudits i fets graciosos, segur que no causareu mal a ningú.

Si algú es va perdre el programa i el vol veure, podeu cliclar sobre l’enllaç:       






dimecres, 5 d’abril del 2017

ELS TRIPIJOCS DE L'ESTAT

Quan es va saber de la reunió mantinguda entre Jorge Fernández Díaz quan era Ministre de l’Interior amb el cap de l’oficina Antifrau de Catalunya (depenen de la pròpia Generalitat) Daniel de Alfonso només estàvem davant de la punta de l’iceberg d’un cas que bé podria qualificar-se com les clavegueres de l’Estat.
Dilluns, al programa Divendres de TV3 ne va parlar Luis Rendueles, un redactor de la revista Interviu que publica un treball d’investigació sobre l’anomenada policia patriòtica. Segons Rendueles, la policia patriòtica (una espècie de GAL del PP, va arribar a dir) es va crear l’any 2012 després de que Mas abracés la ideologia independentista. A aquesta policia sé li va encomanar la tasca de buscar draps bruts entre els polítics catalans de CiU i ERC.  
D’aquí que sortissin a la llum els comptes que Jordi Pujol tenia a la Banca Privada d’Andorra. Va explicar Rendueles que agents d’aquesta policia es van personar a la seu de la BPA i per mig del xantatge van obtenir fotos de la pantalla de l’ordinador on s’hi veien diversos comptes de Jordi Pujol i la seva família. Per a pressionar-los els va dir que les el Govern d’Espanya no els renovaria la llicència del Banc de Madrid, filial de la BPA a Espanya. Tot i això, el Banc de Madrid va acabar perdent la llicència.
D'Alfons López a Público. 
Entre d’altres temes que es van destapar la policia patriòtica figuren els suposats afers amorosos de Durant i Lleida o la inexistent filla secreta de Mas, extremenya per a més informació... Per cert, sobre els polítics d’ERC no es va obtenir cap resultat positiu. També van voler esbrinar les connexions entre Podemos i Veneçuela sense aconseguir res. 
Aquesta policia política va acabar partida en dues parts com a conseqüència d’una investigació que afectava precisament a un fill d’uns dels agents. A partir d’aquí, un dels sectors es va dedicar a investigar en el passat de l’actual Rei emèrit i d’aquí que sortissin els cassos de la princesa Corinna i no fa tant de la Bàrbara Rey.
A Divendres, també es va dir, ni que fos de passada, que per la seva banda el Govern català també va manar investigar polítics a espanyols per a veure si podia trobar-los situacions compromeses.
Si ho recordeu, no fa gaires dies, quan Juan Manuel García-Margallo va revelar a 13Tv que el Govern d’Espanya devia favors a diversos governs i institucions per haver-se posicionat en contra de la independència de Catalunya, també es va dir que el Govern Català també havia estat buscant suports precisament en sentit contrari, es clar...
Com es diu normalment: De Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases (o en castellà: En todas partes cuecen habas)
De totes formes, quan més poderós, més possibilitats tens de fer coses: tan de bones com de dolentes. 


Què es tingui que recórrer al joc brut per a mirar d’aturar el moviment independentista en lloc de seure i parlar i establir acords és inqualificable. M’ha sortit l’adjectiu absurd, però no és absurd, és una aberració i senzillament antidemocràtic. Que deixin parlar al poble d’una punyetera vegada i sé sabrà amb exactitud que és el que pensa de tot això la ciutadania de Catalunya.  

diumenge, 15 de gener del 2017

TARAJAL, EL DOCUMENTAL

Igual anit vàreu veure el documental Tarajal emès pel Canal 33 de TVC. Igual va ser perquè us va arribar un whatsapp advertint-los de la seva emissió i, quan vàreu rebre el whatsapp, igual el vàreu reenviar a la majoria dels vostres contactes per a fer-ne la màxima difusió.
Són les avantatges (de vegades inconvenients) que té la nostra societat i tot gràcies a les noves tecnologies que tenim a l’abast de la nostra ma: ordinadors, tauletes telèfons mòbils...  Fa només un parell de dècades poder compartir una informació o enviar un missatge i que en pocs minuts pogués arribar a milers de ciutadans.
Al whatsapp hi havia un vídeo on la diputada Marta Sibina (Cafè amb llet) anunciava el documental que s’havia d’emetre al dia següent.
M’estalviaré explicar-vos de que anava el documental perquè, simplement, clicant l’enllaç podeu veure el vídeo i, al final de l’escrit també enllaçaré el documental per si algú que no el va veure anit té interès en fer-ho ara.


El que vull explicar-vos és que al cap d’unes poques hores d’haver vist el missatge amb el vídeo, utilitzant la mateixa missatgeria me’n va arribar un altre... Coneixeu el terme contrarevolució? Eren els adeptes al govern autoritari que lluitaven contra els revolucionaris que pretenien fer caure el poder. El signe del següent missatge era aquest i intentava utilitzant arguments falsos, però que calen profundament a la societat catalana d’avui per a desactivar la màxima audiència possible:

ALERTA, MOLT IMPORTANT!! Corre per whatsapp un vídeo amb el nom: "Aquest vídeo ha d'arribar a tots els mòbils abans de demà a les 22:55"
Aquest vídeo és del compte del botifler impresentable Dante Fachín i qui parla es la seva companya. Els mateixos que van difondre les mentides de Fernández Díaz contra la sanitat catalana a través del canal “Cafè amb llet”.
No reenvieu a ningú aquest vídeo, aquesta elementa és la marta Sibina, diputada a las Cortes Españolas, la parella d’Albano Dante Fachín, mes, una podemita impresentable que està en contra de la classe mitjana de Catalunya i els independentistes però que ella i el seu marit ingressen més de 7000€ al mes dels nostres impostos. Si el passes li estàs fent publicitat al Fachín al mateix compte que fa servir contra Catalunya. PASSA-HO.

I es clar, quan acabes de llegir-ho, penses... Això fa molta pudor... Aquí hi ha alguna cosa que no quadra....
A veure, a qui no l’interessa que el reportatge tingui una audiència considerable? Si heu vist el vídeo pensareu: el PP. En canvi, fixeu-vos que està parlant de la classe mitjana de Catalunya (però és que encara hi ha classe mitjana?) i de la independència, a part d’insultar i desprestigiar a una parella que van tenir la valentia de denunciar les irregularitats de hi havia a la Sanitat catalana. Mentides? És el que diuen, però només cal buscar a un personatge a l’atzar, per exemple JosepPrat... I a partir d’aquí anar estirant del fil a veure fins on os porta...
Un dels que va intentar desprestigiar el vídeo i a la parella de diputats (per cert, de diputats a las Cortes Españolas n’hi a 348 més i alguns d’ells van d’independentistes per la vida i si no cobressin 7000€ els cobrarien uns altres) va ser l’impresentable de Mark Serra (o sinó pregunteu-li al Mascarat), un independentista convers i convergent de tota la vida. No serà que no li va agradar que destapessin els enrenous de la sanitat catalana gestionada durant molts i molts d’anys pels seus companys de partit? Per cert, sembla ser que la Consellera del PSC Marina Geli també va tenir a veure alguna cosa.

I ara, després d’explicar-vos com de bruta pot ser la contrainformació, si voleu, podeu veure el documental.  

dimarts, 9 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 9

SONDEIG CIS

Res canvia, tot segueix igual. Segons el sondeig del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), si es fessin ara unes noves eleccions generals tot quedaria igual. L’únic partit que pujaria una mica en vots seria el PSOE, mentre que Podemos i C’s baixarien lleugerament. Evidentment el PP tornaria a guanyar...
D’una enquesta així s’hi poden treure molt poques conclusions. Potser la principal, la que destaquen alguns mitjans, és que la reafirmació del no socialista a la investidura de Rajoy es veuria avalada amb l’increment de la intenció de vot. Pel que fa a la resta, més del mateix...
En clau catalana ERC li segueix menjant terreny al PDC (abans CDC) Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo només espero que la ciutadania, finalment, se’n hagi donat compte de qui són els convergents. Hi ha una dita que diu: convergent mala gent... Potser algun se’n salva... Només algun...
Vol dia això què els partits s’haurien de posar d’acord? El que me sembla clar és que el PSOE  s’hauria de mantenir com ara. El suport extra que sembla que li donen després de l’enquesta, el perdrien en un obrir i tancar d’ulls.
I si la solució passés per que Rajoy fes un pas al costat com va fer Mas? Evidentment sinó s’intenta no sé sabrà mai. Jo ho veig com una opció, però és evident que, tot i així, encara hi ha massa condicionants... Quants de càrrecs del PP estan lliures de tota sospita?
Deia l’altre dia que, en altres circumstàncies Convergència els hi donaria suport amb el 8 diputats que té, però amb la situació actual ningú ho entendria i l’electorat els seguiria castigant.

SINDICALISTA
El sindicalisme d’aquest país tampoc és que tingui molt bona imatge. De fet és un dels sectors que la té més dolenta. Fins i tot jo que tinc carnet i sóc un sindicalista convençut (sempre que les coses sé facin bé) critico moltes coses sobre el seu funcionament que considero arcaic.
Però si a sobre d’això hi surten personatges com el de José Angel Fernández Villa, encara s’acaba de desprestigiar més. Sobre tot la UGT que és el sindicat al que pertany Villa i també el meu.
Ah! Què no sabeu qui és aquest personatge? Bé, a veure si us ho explico en poques paraules (no se’n mereix més) És un líder del sindicat miner (SOMA-UGT) que sé solia fer-se amb els líders del PSOE: Felipe González, Alfonso Guerra, José Luis Rodríguez Zapatero... Aquest sindicalista va estar cobrant una pensió d’invalidesa per un accident que va tenir a una farra. Pel que sembla li va caure una caixa de xampany al peu i ho van fer passar com un accident de treball. Quina vergonya de sindicalista!

21 DIRECTIUS!
Suposo que recordareu que fa uns mesos l’Empresa Metropolitana del Transport de Barcelona (EMT) va convocar uns dies de vaga amb el que això suposa per als usuaris del transport públic de Barcelona.
Recordo que llavors, els sindicalistes (he de pensar que bons sindicalistes) ja es van queixar pels sous que cobraven els directius de l’empresa quan aquesta va dir que no se’ls hi podia pujar més.
Avui el diari Ara diu que són 21 els directius de l’empresa i que s’emporten 2,5 milions d’euros... Potser és fer una mica de demagògia, però si fa o no fa és el mateix que guanyen 83 treballadors atribuint-los un sou de 30.000 euros anuals bruts. Crida l’atenció que hi ha directius que cobren més que el conseller delegat que és el responsable màxim de l’empresa.
Veient l’organigrama de la direcció, a primera vista sembla que hi ha càrrecs que sé superposen i fins i tot alguns podrien ser prescindibles. La pregunta que es fa un és: Quants d’aquests directius són propers als partits polítics que han governat Barcelona? Me temo que uns quants...

PRESUMPCIÓ DE CULPABILITAT
Un dels preceptes bàsics de la llei és que ningú és culpable fins que es demostri. És el que es diu presumpció d’innocència. Ara bé, hi ha qui es pren tant a pit la seva feina que veuen la culpabilitat molt abans que els fiscals i el propis jutges.
Catalunya Plural (un diari digital integrat a eldiario.es) informa que els Mossos d’Esquadra acusen un manter de blanqueig de capitals perquè, suposadament, ha ingressat la recaptació del que ven.
Trobo immoral l’acarnissament que pateixen els manters. Tot i que el tipus de venda és il·legal, una vegada més sé posa en evidència que és més fàcil anar contra la part més feble de la cadena que no contra els grans capos de la fabricació i distribució, tot i que un anunci que passen a TV3 digui que també es persegueixen a les cúpules de la venda il·legal.
És el mateix que fa l’Agència Tributària: és més fàcil anar contra el petit contribuent que no contra les multinacionals i empreses de l’Ibex 35. 

dilluns, 8 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 8

BOUS
Tot i que quan s’escriu a la premsa se parla de correbous, a les Terres de l’Ebre (o potser més concretament al Montsià i al Baix Ebre) li diem bous, així, a seques...
El debat sobre els bous pràcticament no deixa indiferent a ningú. Potser a mi fa uns anys m’hi deixava, però cada cop me radicalitzo més cap al costat d’aquells que es declaren antitaurins. I si és així és perquè també me’n adono de la poca intransigència d’una part (segurament minoritària) del aficionats a aquesta tradició. Me costa dir cultura, perquè no veig cap cultura amb el que es fa amb els animals en general i els bous en concret.
Avui, la portada del Diari Ebre (Diari de Tarragona), porta el següent titular: Els correbous atreuen milers d’aficionats a les festes ebrenques. Des del meu punt de vista és un titular que crea confusió. La pregunta és: Des d’on els atreuen? De els comarques de fora de les Terres de l’Ebre? El titular parla de milers (sense concretar), no d’uns pocs... De veritat a les places s’hi veu tanta gent de fora... Ho dubto.
A veure, que no és la festa del Reanixement de Tortosa o els Carnavals de Vinaròs... M'enteneu? 
Ara bé, el que passa (i ha passat sempre) és que els aficionats als bous dels diferents pobles de les nostres comarques assisteixen als actes que fan als altres pobles. Fa 35 anys, quan treballava a Vinaròs (una ciutat on no s’hi feien bous), els aficionats esperaven impacient que sé arribessin les festes de Sant Jordi per anar-hi.

Veieu el puntet sobre el fumeral de l'esquerra?
ULTRALLEUGER
Aquest matí, mentre treia a la meva gossa, al cel d’Amposta hi passava un fet inusual. No hi havia cap eclipsi ni plorava Sant Llorenç (tot i que no trigarà gaire en fer-ho) Era un fet molt més humà: hi sobrevolava un ultralleuger. Devien de ser les 7:25 quan sobre els edificis d’Amposta (a una altura força considerable), he pogut veure un d’aquests aparells. Tan alt volava que he mirat de fer-li diferents fotos amb el mòbil i a penes hi surt.

INDEPENDÈNCIA
Una vegada he tret a la meva gosseta, en arribar a casa, tinc per costum posar la tele mentre me prenc el cafè i menjo alguna cosa. Aquest matí, la primera paraula que ha sortit de la caixa tonta (la nostra tele té 28 anys!) ha estat independència. Però no he estat l’únic en adonar-me’n, ja que la meva dona que estava a la cuina també ha reparat en el detall.
Al final haurem de donar la raó als contraris del procés quan diuen que des de TV3 i d’altres emissores afins a Convergència i ERC se’ns adoctrina.
He llegit al Periódico d’avui que el Parlament fa 1 anys que no aprova cap llei... I Puigdemont ahir a Das (comarca de la Cerdanya) fent un discurs en un elevat to nacionalista. Ja sé que el moment ho demanava, però me sembla que a Catalunya, ara com ara, hi ha prioritats molt més importants.
Els governs estan per a governar (d’aquí el nom) i no per adoctrinar-nos aprofitant qualsevol moment.

AINA CID
Ahir diumenge estava tot preparat. L’Ajuntament d’Amposta va fer col·locar un pantalla per a seguir i animar en la distància a la remera ampostina Aina Cid i la seva companya la barcelonina Anna Boada. Els que no hi vàrem anar, des de casa també les hi volíem donar força per a que traguessin el millor resultat possible. L’hora prevista de la regata era les 15:10... Tot i que s’apropava l’hora, al canal Teledeporte de TVE hi fien gimnàstica. Va passar l’hora i res... Al final, a la pàgina d’Internet del diari Sport, vaig llegir que s’havien ajornat fins avui per culpa del vent.
Avui s'han classificat per a semis. Moltes felicitats campiones!! 

TOVALLOLETES HIGIÈNIQUES
Potser el tema us resultarà una mica escatològic, però me ve de gust parlar-ne. No sé si sou usuaris o no a l’hora de tocar-vos el cul de les tovalloletes higièniques que se venen als súpers. Jo sí i us he de dir que van de meravella davant un antiquat paper higiènic que és de tot menys higiènica, per culpa de la mala qualitat de molts de rolls que per moltes capes que hi hagi, s’acaben trencant quan pressiones el dit contra el forat... Cosa que no passa amb les tovalloletes...
Bé, ara sembla que aquestes tovalloletes no agraden a algú i s’ha començat una campanya en contra. El motiu és perquè són poc biodegradables i que triguen molt més en desfer-se que el paper de tota la vida. I això fa que eliminar-les produeixi un sobre costs.
No fa massa dies que ho vaig escoltar per la ràdio, però com passa sempre, quan es vol que una cosa surti efecte, s’ha de incidir com més vegades millor... Així que, després de parlar-ne, se’n havia de tornar a parlar a un programa que té el meteoròleg de TV3 Francesc Mauri. No m’estranyaria gens que es creés una taxa per a utilitzar aquest producte.
Ja sabeu que sóc un inconformista i estic en contra d’algunes normes que ens volen fer canviar els nostres hàbits, sobre tot d’aquelles que, en aparença, són injustes.
Segurament sóc una de els persones més respectuoses amb el nostre medi ambient: reciclo pràcticament tot (vidre, cartró, plàstics i llaunes, fracció orgànica...), he recollit les deixalles quan he anat d’excursió, no tiro oli al clavegueram, etc., etc. Però aquesta vegada no penso fer cas als impulsors d’aquesta campanya. Ah! I primer voldria contrastar-ho amb els fabricants. Sempre està bé escoltar a les dues parts...

‘CANSINOS’
Una música, per molt que t’agradi, si l’escoltes en tot moment, segurament te’n acabaràs cansant. El que està passant per la capital i cort amb les pressions mútues entre els diferents forces polítiques per a facilitar la investidura de Rajoy, també me cansen.
El PP pressiona a C’s per a què hi voti a favor... C’s pressiona al PSOE per a que s’abstingui... La vella guàrdia socialista pressiona a Sánchez amb el mateix objectiu. I així dia sí i dia també... Ja sé que la paraula cansino no està al diccionari, però tothom l’entén.        
Si tot hi estar de vacances la majoria aquesta cançó l’hem d’estar escoltant tot l’estiu, no sé sinó prefereixo que vingui una onada de calor...

divendres, 27 de maig del 2016

EL DEBAT DEL MONUMENT

Al programa .Cat de TV3 hi va haver un intens i estèril debat sobre l’anomentat monument de Tortosa que com sabeu és el monument que ara farà 50 anys va inaugurar el dictador Franco en persona. Al debat hi van ser presents totes les parts que tenien alguna cosa a dir sobre si s’ha de treure o s’ha de mantenir allà on és. Per una part estava Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa que tot i que ho va negar, des del meu punt de vista sí que està fent campanya per a que segueixi al seu emplaçament; com a representant de la Comissió per la retirada del símbols franquistes estava Ester Baiges, la més bel·ligerant amb l’alcalde; Jaume Solé representava l’associació Tortosins pel monument que, com el seu nom indica, són favorables a la seva conservació; Montserrat Giné, presidenta de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona; i els doctors d'Història Contemporània Andreu Mayayo (a favor de la retirada) i Fernando Sánchez Costa (no me va quedar clar, però suposo que sent del PP estaria a favor de conservar-lo)
Dels arguments que es van anar posant sobre la taula, n’hi va haver dos que, des del meu punt de vista són clau (tot i que ja els coneixia): la propietat i la catalogació com a bé artístic. Aquest van ser els principals arguments de l’alcalde per a defensar la seva posició.
Segons Ferran Bel la propietat del monument seria de l’Estat. I en quan a la catalogació, s’excusa en que va ser aprovat quan Joan Sabaté n’era l’alcalde. Tot i això no em va quedar clar (simplement perquè no ho va dir) si CiU hi va votar a favor o no.
El què si que me va quedar clar és que des de que el Sr. Bel presideix l’ajuntament de la capital del Baix Ebre s’han presentat mocions (crec recordar que 2) per a que es descatalogui el monument i van ser rebutjades.
L’excusa de tot plegat (no va sortir anit, però me la dit aquest matí un regidor del seu equip de govern) és que ara s’hauria de catalogar:

-Si quan es va catalogar hi va haver una comissió d’experts que van emetre un informe favorable, ara també s’hauria de reunir una altra comissió i amb quins arguments es descatalogaria?

Arguments sempre se’n poden trobar. ¿O és que no hi ha jutges que han dictat sentència basant-se amb uns arguments, després s’ha presentat recurs a una instància superior i s’ha fallat basant-se amb uns altres arguments totalment contraposats? Tampoc cal que vagin amb romanços que la lletra de la cançó me la conec sobradament. Quan a algú li ve costa amunt per a fer una cosa té posa tota mena d’excuses per a justificar-se. Tinc massa anys de volada per a no conèixer les estratègies que solen emprar els polítics quan governen.
Per cert, sabeu què va ser el que menys me va agradar de tot el que va dir Ferran Bel? Quan algú va parlar de la importància que tenia perquè era alcalde: Sóc alcalde perquè m’han votat democràticament... Si, home sí, ja ho sabem... Tampoc cal que ho vagi recordant... Aquest fet, tot i ser molt important (sobre tot quan es troba a Tortosa), no es determinant a l’hora de valorar el demòcrata que un és. Molts mandataris ho són per voluntat del seu poble i després s’han convertit en autèntics dictadors... En conec uns quants!
Tot i que aquest matí he sentit comentaris de tot tipus sobre el debat (des de qui va sentir vergonya aliena a qui va prendre part pels que defensaven les mateixes idees), el més lògic (des del meu punt de vista, es clar), van ser els posicionaments de Montserrat Giné i Andreu Mayayo.
El monument, digui el que es digui, s’argumenti com s’argumenti, és un monument franquista aixecat per exaltar la figura del dictador (sobre tot) i dels vencedors. I no puc entendre (aquest argument ja els vaig usar fa dies) com fills i nets d’excombatents republicans defensin que s’ha de mantenir al mateix lloc on porta 50 anys. Només per a respectrar la seva memòria el monument hauria d'anar fora! 
La pregunta és un frau i si jo pogués votar, no hi aniria. Quan li he preguntat al regidor de perquè es fa la consulta si saben que l’Ajuntament no té competències per a treure’l, m’ha respost: Per acabar d’una vegada amb el tema. Passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, pronostico que el tema no s’acabarà.
I mentre tothom parla del monument, perquè no es  canvia de nom la plaça Pius XII i de passada es retira el que queda del pedestal que es va aixecar al seu honor? Pius XII per si algú ho ignora, va col·laborar amb el règim nazi d’Alemanya. Bé d’aquest tema potser en parlaré algun dia.  

dilluns, 22 de febrer del 2016

LA MURIEL CASALS

Dona, discreta, compromesa políticament amb Catalunya i amb l’idioma català, política… Malgrat tot,  Muriel Casals era d’aquelles persones que per on passava deixava empremta. Però la desgràcia va voler que un dia, passant per un pas de vianants de Barcelona una bicicleta (maleït el moment en que van coincidir) l’atropellés i la Muriel, en caure malament es va donar un cop al cap que li va provocar un traumatisme cranioencefàlic i, finalment la mort un parell de setmanes després.
La notícia del seu traspàs la van donar a de forma pràcticament simultània dos mitjans prestigiosos: el Periódico de Catalunya i TV3. Però ràpidament els de Junts pel Sí van negar-ho i fins i tot la Sexta, que també havia donat la notícia citant les fons anteriors, va fer un desmentit i va demanar disculpes a la família. A l’edició en paper del dia següent (diumenge), el Periódico parlava de clínicament morta, quan hores abans de comprar el diari, Jordi Turull ja havia comunicat oficialment la notícia de la seva defunció.  
Digueu-me malpensat, però en aquell moment vaig pensat (valgui la redundància) que els de Juts pels Sí havien tingut un atac de banyes en veure com els mitjans de comunicació esmentats s’havien avançat a l’hora de donar la notícia. Aquest argument, lluny d’esvair-se de la meva ment, va anar prenent força tal com anaven passant els dies i veure l’ús que se’n feia de la figura de la Casals.  
Fins on arriba la meva capacitat de raonament, entenc que el Parlament li pogués retre un homenatge (durant els anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta, quan moria un exregidor o algun dels pares dels regidors que conformàvem el ple, també es donava el condol a les famílies), així com la gent del carrer, amics, coneguts o simplement aquelles persones que tinguessin una especial estimació per qui va ser durant 5 anys la presidenta d’Òmnium Cultural.
Però des del meu punt de vista se’n ha fet un gra massa. Crec recordar que dimecres després del traspàs, el diari Ara va dedicar-li l’edició i a d’altres programes de TV3 se’n va parlar abastament. Cal tant?
Segurament els independentistes més acèrrims a la idea pensaran que sí i fins i tot que la seva figura hauria hagut de ser encara més exaltada, però cal tenir en compte que, afortunadament els catalans no tenim un pensament únic, encara que sovint sembla que alguns mitjans ens el volen inculcar. L’independentisme ha trobat en la Muriel la seva màrtir, la màrtir de la causa independentista, una mena de Rafael Casanova actual... Aquelles figures que si no sortissin, potser les caldria inventar. El infortuni ha fet que no calgui buscar més perquè ja l’han trobat. Imagineu-vos per un moment si el desafortunat hagués estat Mas... Sen parlaria cada dia com si el fet acabés de produir-se.
Com tots els anys per aquesta època, el Periódico de Catalunya ha iniciat el premi de Català de l’any. Encara ens trobem a la primera fase, quan el públic en general té l’opció de proposar el seu candidat, a aquella persona que consideri que reuneix els mèrits suficients per a tal distinció. Després, els 10 més proposats, passaran a la següent fase de la votació i, finalment, cada setmana (crec recordar), aniran eliminant aquell qui menys vots rebi. Ja us ho avanço, aquest any guanyarà la Muriel Casals a títol pòstum (i si m’equivoco ja us ho faré saber i si cal ja us  demanaré perdó)
A la primera edició del Català del l’any el guanyador va ser el recordat Ernest Lluch, el primer ministre de Sanitat socialista de la història d’Espanya i el que va instaurar la salut universal, que també ho va ser a títol pòstum, ja que va ser assassinat per la banda terrorista ETA. Però que jo sàpiga ningú l’ha fet màrtir de cap causa.    

dijous, 5 de novembre del 2015

QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

De Ferreres, al Periódico. 
Hi ha una sèrie de televisió, d’aquelles que es passen als canals temàtics que es diu Caso abierto. Va d’una unitat policial especialitzada en esclarir casos que encara no estan tancats tot i el temps que ha passat des de que es va produir el crim. A aquesta sèrie la vaig batejar com Qui no té feina el gat pentina, ja que s’ha de tenir molt poca feina per desempolsar casos que van passar fa 20, 30 o més anys.
Actualment, qui s’han quedat pràcticament sense feina han estat els periodistes relacionats amb el futbol (tret dels de TVE), ja que les respectives televisions on treballen pràcticament no poden oferir imatges dels partits de futbol de la jornada, ja que, com sabeu, la Lliga de Futbol Professional va vendre els drets dels reportatges a la televisió pública estatal que cedeix petits resums a les altres televisions para passar-los, exclusivament, dintre dels informatius generalistes i mai en programes esportius especialitzats.
I es clar, com que no poden recrear-se amb els gols, penals i jugades polèmiques, han d’omplir l’espai d’altres notícies i mirar detreure-li punta al llapis.  
Dilluns passat, la Sesta, es va recrear (i quan dic recrear vull dir el que esteu entenent) amb la mascarada que van fer els jugadors del Barça al camp del Getafe. Ja sabeu que la majoria dels jugadors (per no dir tots), es van disfressar per a celebrar la nit deHalloween.
Per molt que el fet hagués pogut molestar als jugadors i afició del Getafe (normalment el grau d’empipament és directament proporcional a la divulgació que se’n fa), trobo totalment desproporcionat estar 10 minuts (no ho vaig cronometrar, però no me’n puc anar de molt) parlant del tema. De l’indret i del revés; de cap per amunt i cap per avall... Repetien les imatges una vegada i un altra... Al final em van resultar cansinos...      
Els jugadors del Barça, que van aparèixer, sembla que per error a la sala de premsa, van demanar disculpes a tots aquells que s’haguessin pogut sentir ofesos... Ni així sembla que en va haver prou, ja que el president del Getafe (soci del Real Madrid), un parell de dies més tard encara va sortir per televisió visiblement empipat.
El cert és que veure segons quins canals de televisió o potser caldria dir millor segons quins programes, de vegades et fastigueja. La majoria de les televisions tenen un marcat caràcter ideològic que al final també cansa. No cal donar noms ja que crec que no se’n salva ningú.
Com cada dia miro menys TV3, d’alternatives en tinc ben poques. Potser l’única la Sexta. Però com ja us he dit, les imatges a les que em refereixo les vaig veure, precisament en aquesta cadena... Està clar que en qüestions de futbol no és neutral (cap és neutral!) I en política tampoc. Potser la Sexta sigui la més objectiva, però darrerament el Gran Wyoming també es passa amb alguns comentaris que fa respecte al procés català... És evident que defensa la unitat d’Espanya davant la defensa fèrria que es fa des de TV3 a la independència...
Però tornen al començament, a la celebració del Halloween per part dels jugadors del Barça. De fet només em queda per fer una pregunta que, si vols pots contestar. S’hauria fet el mateix tractament informatiu si s’haguessin disfressat els jugadors del Madrid?  
Va i una pregunta més: Com s’ha tractat el cas de Benzema? Personalment ho ignoro, perquè si bé miro la Sexta sovint, tampoc es que em passi el dia assegut mirant tota la programació.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

SOBRE LA PROGRAMACIÓ DE TV3

No sé si serà sensació meva, però des d’un tems cap aquí (de fet ja fa uns anys), a TV3 cada vegada hi ha més producció pròpia que, a part de cobrir bona part de la programació, els hi surt molt bé de preu.
Estic parlant de programes com el Foraster, el Convidat, Oh Happy Day, Caçadors de bolets, .Cat, Sense ficció i, darrerament l’Economia en Colors. A tots aquest programes se’ls hi ha de sumar els espais tradicionals com els Matins, Cuines, 30 Minuts, Polònia, Crakcòvia, el Gran dictat o les novel·les de la tarda. La majoria d’aquests programes són d’entreteniment i pel que sembla tenen un grau d’acceptació prou elevat entre els espectadors catalans.  
El darrer d’aquests programes a unir-se a la graella de la televisió autonòmica ha estat Economia en colors amb l’economista Xavier Sala i Martín i el periodista Tian Riba que, pel que sembla, després de deixar el magazine Divendres el fan anar cap aquí i cap allà, com per exemple al .Cat.
Sala i Martín també era un col·laborador habitual de Divendres. Amb les seves americanes acolorides (d’aquí el nom del nou programa), sovint explicava de forma molt amena l’actualitat econòmica. No obstant, evidentment, no puc estar d’acord amb la majoria de les apreciacions que feia. Encara recordo un dia que va dir que una de les solucions a la crisi era fabricar més bitllets...
El tema de l’economia és molt complex. Una vegada em v dir un economista ampostí que hi ha tantes teories econòmiques com economistes. No cal ser tant taxatiu, però segurament cada economista pot tenir una visió diferent d’una mateixa doctrina, per molt que hi estigui d’acord.
Les teories de Sala i Martín les hauríem d’englobar dintre de l’economia neoliberal, molt propera (per no dir idèntica) a la que sé segueix des de la Generalitat. Per tant (i primera conclusió) han posat a un teòric de l’economia oficial del país davant d’un programa de la televisió pública. Segurament el que es pretén és adoctrinar-nos sobre les bondats de les mesures que s’apliquen des del nostre govern, incloses les grans pífies com és la venda de patrimoni públic per mirar de fer caixa i que ha estat tot un fracàs.
I què dir de Tian Riba? Per la seva opinió i per la forma de preguntar, s’aprecia ràpidament que Tian Riba és un periodista molt proper a les tesis oficials del govern de Mas. Per tant (i segona conclusió) TV3 mata dos pardals d’un sol tret: ens parla de les bondats del seu programa econòmic i ocupa a gent molt propera. Davant d’aquests antecedents, no em va resultar estrany de que una central sindical com CC.OO. sortís ràpidament a criticar els continguts del programa.  
Un altre programa que va molt en la línia del pensament oficial és .Cat. Bona part dels programes que s’han emès, han estat per al lluïment personal dels principals líders de Junts pel Sí. A part, s’emet a una franja horària d’aquelles que es coneixen com de gran audiència. Per tant, o te’l empasses o canvies de cadena. Personalment penso que és un despropòsit, ja no pel contingut sinó per l’hora d’emissió. Però el cert és que no és pot esperar gaire cosa més de la nostra televisió pública, supeditada al partit del govern.
Això sí, al seu favor he de dir que no és la pitjor ni de bon tros. Cadenes com TeleMadrid (o el desaparegut Canal 9) no és que s’identifiqui amb el govern regional (PP), sinó que, directament són la seu veu oficial.  

divendres, 2 d’octubre del 2015

L’ABELLA REINA

Tot indica que ahir es va obrir una escletxa a la CUP per on els de Junts pel Sí els hi va semblar que sortia el Sol.
Tal com deia ahir un dels meus periodistes de capçalera Joan Tapia al Periódico, ni té una bola de vidre per endevinar que passarà ni és ell qui dirà als de les CUP què és el que han de fer. Ho subscric totalment.
Com a simple opinador que sóc de l’activitat política, l’única cosa que puc fer és analitzar el dia a dia i donar la meva opinió i, de vegades, aventurar-me a imaginar el que pot passar, allò que alguns anomenen elucubrar. Una altra cosa molt diferent és el que jo voldria que passés i que suposo que, a aquestes alçades, és prou de domini públic.
Ahir a Catalunya Ràdio, van estar obrint l’informatiu amb la notícia de que Quim Arrufat, un dels tres diputats que tenia les CUP aquesta passada legislatura, havia dir que no descartaven investir a Mas. Finalment un raig de llum en el difícil panorama postelectoral català. En canvi, la diputada electa Anna Gabriel segui insistint que la formació que va encapçalar Antonio Baños no votarien a favor de la investidura de Mas.  
No obstant, les CUP van proposar una fórmula per a desencallar les negociacions i que, al menys, té un nom curió, d’aquelles coses que es guarden al fons d’un calaix, però que una vegada es treuen a la llum, tothom se’n fa ressò (com per exemple la disquisició de Rajoy)  
La solució de els CUP passava per fer una mena de presidència de la Generalitat col·legiada que anomenaven coral. Fins ahir només coneixia dues accepcions de coral (corall en català): les colònies que formen unes determinades espècies marines i els grups de cant, normalment religiosos. Però com sol dir Jordi Hurtado a Saber y Ganar, sempre s’aprèn alguna cosa.
Aquest mateix matí, al programa Hoy por Hoy de la Cadena SER que dirigeix i presenta Pepa Bueno, deia José Maria Izquierdo en el seu microespai el Ojo izquierdo, que no seria el primer cop que hauria una experiència similar, ja que a la URSS n’hi va haver una, què pel que ha dit, he intuït que estava parlant de la dècada dels anys 50. També a l’antiga Roma hi van existir un parell de triumvirats que no van acabar gaire bé.
Però aquesta fórmula suggerida per les CUP sembla no tenir encaix dintre de l’ordenament jurídic català i que per tant, seria impossible, al menys d’entrada. Tampoc agrada a CDC  que, ara com ara encara (al menys en públic) segueixen recolzant a Mas per a que continuï sent l’abella reinadel rusc català.        
Tal com apuntaven diversos comentaristes polítics, si Mas, per un costat sumava (alguns pensaven què sense ell el procés no aniria en lloc), per l’altre costat restava i la prova està en que la candidatura de Junts pel Sí, tot i estar integrada per CDC, ERC i diverses associacions, va obtenir 10 escons menys dels que havien aconseguit l’any 2012 CiU i ERC. Per tant, hi ha un sector important de la societat catalana que no creu que Mas ha de continuar sent l’abella reina.  
Crec recordar que va ser al meu comentari de dilluns que deia que tot i que des d’una setmana abans de les eleccions ja no es podien publicar enquestes electorals, les candidatures amb suficient poder econòmic, segurament en continuaven fent per a veure l’evolució del vot dia a dia. Possiblement per això, divendres (el darrer dia de campanya abans de la jornada de reflexió), JxS van demanar que no es votés a les CUP, perquè sabien que per si sols no arribaven als 168 diputats necessaris per tenir majoria absoluta.
La tarda nit electoral la vaig haver de passar a l’Hospital de Tortosa per un problema de salut de ma mare. La meva dona que també ens acompanyava ens tenia al corrent dels darrers esdeveniments. Minuts abans de tancar els col·legis electorals (i, evidentment abans de l’enquesta que havia fet TV3 a peu d’urna), mon nebot Xavier Tomàs va començar a piular donant alguns resultats que després es confirmarien: el zero de UDC, el gran resultat de C’s, etc.
Com podia saber mon nebot unes dades tan precises si no tenia a ma alguna dada al respecte?
Per aquells que no sàpiguen qui és Xavier Tomàs, els hi diré que és un dels col·laboradors més propers de Xavier Trias (alcalde de Barcelona entre 2011 i 2015)