LA MURIEL CASALS

Dona, discreta, compromesa políticament amb Catalunya i amb l’idioma català, política… Malgrat tot,  Muriel Casals era d’aquelles persones que per on passava deixava empremta. Però la desgràcia va voler que un dia, passant per un pas de vianants de Barcelona una bicicleta (maleït el moment en que van coincidir) l’atropellés i la Muriel, en caure malament es va donar un cop al cap que li va provocar un traumatisme cranioencefàlic i, finalment la mort un parell de setmanes després.

La notícia del seu traspàs la van donar a de forma pràcticament simultània dos mitjans prestigiosos: el Periódico de Catalunya i TV3. Però ràpidament els de Junts pel Sí van negar-ho i fins i tot la Sexta, que també havia donat la notícia citant les fons anteriors, va fer un desmentit i va demanar disculpes a la família. A l’edició en paper del dia següent (diumenge), el Periódico parlava de clínicament morta, quan hores abans de comprar el diari, Jordi Turull ja havia comunicat oficialment la notícia de la seva defunció.  

Digueu-me malpensat, però en aquell moment vaig pensat (valgui la redundància) que els de Juts pels Sí havien tingut un atac de banyes en veure com els mitjans de comunicació esmentats s’havien avançat a l’hora de donar la notícia. Aquest argument, lluny d’esvair-se de la meva ment, va anar prenent força tal com anaven passant els dies i veure l’ús que se’n feia de la figura de la Casals.  

Fins on arriba la meva capacitat de raonament, entenc que el Parlament li pogués retre un homenatge (durant els anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta, quan moria un exregidor o algun dels pares dels regidors que conformàvem el ple, també es donava el condol a les famílies), així com la gent del carrer, amics, coneguts o simplement aquelles persones que tinguessin una especial estimació per qui va ser durant 5 anys la presidenta d’Òmnium Cultural.

Però des del meu punt de vista se’n ha fet un gra massa. Crec recordar que dimecres després del traspàs, el diari Ara va dedicar-li l’edició i a d’altres programes de TV3 se’n va parlar abastament. Cal tant?

Segurament els independentistes més acèrrims a la idea pensaran que sí i fins i tot que la seva figura hauria hagut de ser encara més exaltada, però cal tenir en compte que, afortunadament els catalans no tenim un pensament únic, encara que sovint sembla que alguns mitjans ens el volen inculcar. L’independentisme ha trobat en la Muriel la seva màrtir, la màrtir de la causa independentista, una mena de Rafael Casanova actual... Aquelles figures que si no sortissin, potser les caldria inventar. El infortuni ha fet que no calgui buscar més perquè ja l’han trobat. Imagineu-vos per un moment si el desafortunat hagués estat Mas... Sen parlaria cada dia com si el fet acabés de produir-se.

Com tots els anys per aquesta època, el Periódico de Catalunya ha iniciat el premi de Català de l’any. Encara ens trobem a la primera fase, quan el públic en general té l’opció de proposar el seu candidat, a aquella persona que consideri que reuneix els mèrits suficients per a tal distinció. Després, els 10 més proposats, passaran a la següent fase de la votació i, finalment, cada setmana (crec recordar), aniran eliminant aquell qui menys vots rebi. Ja us ho avanço, aquest any guanyarà la Muriel Casals a títol pòstum (i si m’equivoco ja us ho faré saber i si cal ja us  demanaré perdó)

A la primera edició del Català del l’any el guanyador va ser el recordat Ernest Lluch, el primer ministre de Sanitat socialista de la història d’Espanya i el que va instaurar la salut universal, que també ho va ser a títol pòstum, ja que va ser assassinat per la banda terrorista ETA. Però que jo sàpiga ningú l’ha fet màrtir de cap causa.