PER LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Pantà d'Ulldecona (la Pobla de Benifassà)

Avui diumenge de Pasqua hem anat a dinar al restaurant Molí l’Abad 2, al costat del pantà d’Ulldecona (terme municipal de la Pobla de Benifassà) Tot i que sabíem que no hi ha pràcticament aigua, la imatge que hem vist és d’allò més  colpidora.

Després de dinar hem decidit anar fins a Bel, l’únic poble de la Tinença de Benifassà que per anar-hi no has de passar per la Sénia, sinó que s’ha de fer per Rosell, municipi al que pertany.

Des del mirador de n'Arques. Al centre el Montsianell. 

Pujant ens hem parat un breus moments al mirador del barranc de n’Arques, des d’on s’hi poden veure unes vistes impressionants: al davant la moleta de la Ballestera; a la seva dreta Vinaròs, Benicarló i Peníscola, i a la seva esquerra la serra del Montsià amb el Montsianell a tocar d’Amposta, la Sénia i una part del Delta de l’Ebre. D’es d’aquest lloc fins a Amposta hi ha aproximadament 30 Km, si fa o no fa, els mateixos que a Vinaròs.

Des del mirador de n'Arques: Vinaròs, Benicarló, Peníscola...

De Bel destaca sobre tot l’església de Sant Jaume que, tal com ens ha explicat un visitant és d’estil romàtic tardà. A l’arc de la porta d’entrada, el seu principal component, s’hi pot veure la figura d’un penitent, que representa una raresa a les obres d’aquest estil arquitectònic.

Després de creuar el carrer Major on s’ubiquen la Casa de la Vila i el restaurant la Font de l’Os, des d’un altre mirador s’hi poden veure els següents cims: Tossal dels Tres Reis (o del Rei), Portell de l’Infern, Tossal de Cervera, lo Negrell, les Vallcaneres Altes, etc., tots dintre dels Ports de Tortosa-Beseit.  

Panoràmica de Bel. 

Al Tossal dels Tres Reis conflueixen els termes de la Sénia (Tarragona), Vall-de-Roures (Terol) i la Pobla de Benifassà (Castelló) o el que és el mateix: Catalunya, Aragó i el País Valencià.

Diu la llegenda que en aquest lloc s’hi reunien els reis de cadascun dels tres territoris i podien parlamentar sense haver de sortir dels seus respectius dominis.

Antigament, a tocar del Tossal d’en Cervera hi havia el poble de Rafelguerí que se va despoblar definitivament al segle XVI. Rafelguerí, juntament amb el Carrascal (terme del Mas de Barberans), són els únics pobles de la comarca del Montsià que van desaparèixer durant l’Edat Mitjana.    

Església de Sant Jaume de Bel. 

Els Ports de Tortosa-Beseit. Al centre el Tossal dels Tres Reis. 

Porta romànica de l'església de Sant Jaume. 

Figura del penitent. 

EL LLISSAL DE L’EBRE

Allà per la dècada dels anys 50 una parella de joves de Vinaròs que s’acabaven de casar, van decidir passar la lluna de mel a Tortosa...

En el moment en el que el tren creuava l’Ebre, la parella s’aixeca dels seus seients i treuen el cap per la finestra per poder contemplar millor el riu. Amb els braços per fora, el nuvi, amb la ma dreta, agafa la ma esquerra de la núvia i instintivament la comença a acariciar... En trobar l’anell, s’hi recrea uns instants fins que llisca del dit d’ella i cau al riu, mentre segueixen la seva trajectòria amb la mirada.

Contrariats per l’incident, baixen a l’estació de Tortosa carregats amb les maletes i es dirigeixen cap el carrer Cervantes, passen per davant del convent de les Serventes de Jesús de la Caritat, el Banc d’Espanya, la casa Brunet i s’endinsen pel carrer Sant Blai. Arriben a la plaça de l’Àngel i, una vegada allí veuen el que serà el seu allotjament durant un parell de nits: l’Hotel Siboni.

Després d’instal·lar-se a l’habitació, en arribar l’hora de sopar, baixen al menjador.

Allí, un cambrer perfectament uniformat s’apropa a la parella de recent casats i després de les salutacions, els hi ofereix la carta on hi ha una gran varietat de plats, a quin d’ells més exquisit... Més apetitós...

-Els senyor me permeten un suggeriment?

-Per suposat...

-Fora de la carta tenim llissal acabat de pescar aquesta mateixa tarda al riu... El fem a la brasa i el servim amb una torrada de pa amb allioli i una mica d’escalivada.  

El nuvi s’acaba decidint pel llissal...

A l’hora de menjar-se’l, agafa la forquilla i el ganivet i quan es disposa a separar la carn de l’espina se’n adona que al seu interior hi ha...

...

Què troba el marit dintre del llissal? Si has pensat que l’anell de la muller que va caure a l’Ebre mentre el tren passava pel pont, ERROR!!

...

Dintre de llissal hi va trobar les BURNADES!!

Molt més lògic, no trobeu?

UN ALTRE CAMIONET 'ENGANXAT' A VINARÒS

Fa només uns dies, un camionet de Siloé es va quedar enganxat en aquest mateix punt, al pont de l'N-340.  
Aquest matí un altre. 

Us imagineu per un moment que fos el mateix conductor?

Segur que no ho era... O sí? Qui ho sap... 

ACCIDENT DEL CAMIÓ DE SILOÉ A VINARÒS

Aquest matí, via Whatsapp m'han passat les fotos que veieu. 
Per aquells que no coneixeu el lloc, es tracta del pont sobre el riu Servol al seu pas per Vinaròs. Per damunt d'aquest pont passa la N-340. 
Sembla ser que no s'han hagut de lamentar danys a les persones. 

VA PASSAR UN DIA COM AVUI...

Un 20 de gener (Sant Sebastià) de fa més de quaranta anys... Quasi cinquanta, Joaquín d’Ulldecona, més conegut con Generoso, havia anat a l’ermita de Vinaròs on, tradicionalment s’ha servit una paella molt especial, ja que un dels seus ingredients era la carn de corder...

La dona de Joaquín veia com les hores anaven passant i ell no arribava a casa. Finalment el va anar a buscar (quan mon pare trigava ma mare també ho feia) Ja havia arribat a la carretera de Vinaròs  quan de sobte va veure un Dodge Dart que pujava per la carretera i, amb gestos, el va fer parar.

-No hauràs vist si pujava el meu home? Anava amb un fardellet

-Amb un fardellet? –Li va preguntar Badoch el taxista d’Ulldecona-. 

-No, amb un fardellet no, amb un fart de vi...  

 

Aquesta anècdota ens la va explicar el pròpi Badoch. 

EN CASTELLÀ SI US PLAU! (Anècdotes dels idiomes)

Respecte a les llengues hi ha infinitat d’anècdotes. Evidentment les que tenim més presents són les que han passat més recentment en el temps.

Després dels 40 anys de prohibició del català durant la dictadura de Franco, normalitzar la parla a segons quins àmbits era una fita difícil d’assolir. La influència del castellà als mitjans de comunicació va fer que s’adoptessin paraules castellanes a la nostra parla de cada dia. Encara avui de tant en tant n’escolto alguna (com retxassar en lloc de rebutjar, ensenyança en lloc d'ensenyament...)

El canvi de mentalitat va fer estralls en algunes persones. Ràpidament us explicaré dues anècdotes que crec que alguna vegada ja us he explicat.

Una vegada estava al cine de Santa Bàrbara i a la fila del darrere hi havia una mestra de Godall que parlava del seu amic Diumenge... Evidentment, en català el nom propi Domingo és Domènec.  

El recordat Jordi Itarte, que va ser el primer alcalde democràtic (i socialista de Roquetes) era locutor de ràdio. Després de treballar a Ràdio Ulldecona, l’emissora del seu poble ho va fer a Ràdio Tortosa. Un dia estaven explicant un recepta de cuina. Quan va arribar l’hora d’emplatar, en lloc de col·locar-ho a una safata o va fer a una catifa. Normalment parlàvem de bandeja i d’alfombra i també defiambrera en lloc de carmanyola.

Nati de Vinaròs, molt catalanista ella, va anar a València. Va entrar a un bar i va demanar un entrepà de formatge i el cambrer li va dir: Què?

Al veure que no l’havia entès li va demanar: Un ‘bocadill’ de ‘ques’... I li va portar l’entrepà de formatge.

Però alguna vegada va ser al revés. Es a dir, la gent dels pobles estaven acostumats a parlar català i el fet de parlar en castellà era un signe de cultura.

Fa anys, molts d’anys al menys 60, Enrique i Lolita estaven buscant caragols després desprès d’un dia de pluja per un bancal a tocar de la Galera. Enrique i Juanita van decidir parlar en castellà:

-Lolita, otro caragolito...

-Ahora estamos en la finca del Padreternito (‘lo Pareteren’)  

-Mira Enriquito otro caragolito...

-No que éste es muello...

2016: VELLS TEMPS

Oficina central d'una entitat bancària a Tarragona. 

Darrerament s’està passant per televisió una campanya publicitària d’una entitat financera amb seu a Catalunya (no diré el seu nom per no fer-li més publicitat encara... i gratis!) Els anuncis són en blanc i negre, una constant d’aquesta marca. La campanya porta per nom vells temps.  

Estan fets en clau de futur com si s’estigués parlant del passat, tot i que fan referència al 2016 i dóna a entendre que dintre d’uns anys els sistema financer farà un canvi radical i pràcticament res serà com ara i, fins i tot , s’eliminaran els bitllets de curs legal.  

Al diferents espots es poden escoltar frases com aquestes:

-En 2016 era habitual que los gestores atendiesen a sus clientes en un lugar llamado oficina.

-En 2016, cuando alguien olvidaba su tarjeta era frecuente pedir dinero a alguien cercano…

-En 2016 era habitual utilizar una contraseña para realizar determinadas operaciones…

Ens volen fer veure que actualment vivim molt endarrerits respecte a un futur potser no tan llunyà i que dintre de poc els avanços tecnològics ens permetran superar abastament aquesta fase; però si ets client de l’entitat financera en qüestió, actualment ja pots gaudir d’aquests avantatges...

S’ha volgut fer en clau tan futurista per donar a entendre que encara estem vivien a l’edat de pedra de la tecnologia. Si els nostres avantpassats aixequessin el cap i veiessin com estem vivint avui en dia no s’ho creurien!    

Cal tenir en compte però, que una gran par de la societat actual vàrem néixer molt abans de l’era digital. Tot i que, alguns, hem hagut d’adaptar-nos a les noves tecnologies, les mancances que patim respecte als nostres fills o a aquells que s’han sabut adaptar millor als nous temps, són grans. Tot i això, de vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos del que podem arribar a aprendre i fer posteriorment.

El que vol la gent de la nostra generació, la d’aquelles persones que temin més de 50 anys és ser ben atesos quan acudim a alguna oficina administrativa (bancària o no) a fer algun tràmit. I d’això en puc parlar per pròpia experiència ja que porto 30 anys atenen al públic i, per tant, sé de què estic parlant.

En canvi, les empreses de serveis i les administracions públiques, cada vegada posen al nostra abast més eines per a facilitar-nos més la vida... Jo crec que en lloc de facilitar-la, cada vegada ens la compliquen més i, sobre tot, el que aconsegueixen és que els clients facin la feina que abans feien els empleats i així estalviar-se l’import de les nòmines i de la seguretat social d’aquells llocs de treball que ja no es cobreixen.

Pot sembla que gràcies a les noves tecnologies s’ha aconseguit un avenç important, però de vegades és més fictici que real.

Acabaré explicant-vos una anècdota de com pot arribar a funcionar (de malament) un determinat servei. Fa uns dies em va arribar a casa una targeta de crèdit precisament de l’entitat dels anuncis. Per a poder-la activar havia de trucar a un telèfon (com podeu veure la tecnologia tampoc és que fos tan avantguardista) que, mitjançant un adhesiu, estava enganxada a la targeta.

Després de tenir la targeta per casa, però a vistes, per a recordar que havia de fer el tràmit, finalment, un divendres vaig decidir trucar per activar-la:

-Ho sentim. En aquests moments per problemes informàtics no li podem activar. Deixi’ns un número de contacte i li trucarem tan aviat ens sigui possible. Gràcies.

Encara no m’han trucat. Igual és que han eliminat els telèfons per antics i com que encara estem al 2016 no han incorporat la tecnologia avantguardista que anuncien. 

LA REVENJA SÉ SERVEIX FREDA (Segona part)

(... Continuació -si voleu llegir la primera part cliqueu)

Va passar el temps, potser dos anys. Un dia que vaig anar a Vinaròs (hi anava força sovint a buscar feina), vaig passar a veure als meus antics companys. Només entrar a la fàbrica vaig començar a rebre tot tipus de mostres d’estima per part d’aquells que van ser els meus companys durant quasi cinc anys. Agustí, Gafarró, em va fer un gest de que volia parlar amb mi.

-Tu quan vas marxar, ja havies trobat feina a un altre lloc?

-No, però si que havia presentat una sol·licitud a l’empresa MAI de Tortosa i més tard vaig passar els proves selectives...

-Però no vas entrar?

-No. Després de passar les proves de verificador, em van dir que havien comés un error i que no em podien contractar... Potser passats uns mesos...  

    

-Saps per què no vas entrar? Perquè van demanar informes teus i els van donar negatius... Sé li va escapar a Miguel, Catxap,  un dia que ens varem barallar: ‘Mira que no et passi con al de la Galera...Què quan va marxar, una empresa va demanar informes i els hi varem donar negatius...”

Efectivament, uns dies abans de la reunió entre Agustí i jo, Jose, l’home d’una cosina de la meva ex, que treballava de vigilant a la MAI em va portar una sol·licitud d’entrada.

Al cap d’un temps es van posar en contacte amb mi per a fer la prova d’accés. A l’aula de la seu de l’INEM hi havia unes 25 persones i pel que sembla, 5 de les quals teníem un qüestionari diferent a la resta. Jose m’havia aconsellat que indiqués que volia optar a la plaça d’ajudant d’encarregat. Al final, d’haver entrat, ho hauria fet com a verificador (control de qualitat)

En acabar la prova vaig tenir una entrevista amb uns psicòleg. Junts varem repassar algunes de les preguntes que havia errat, comentant la meva resposta.

Després vaig haver de passar una revisió mèdica. Alguns dels que, com jo, també l’havien anat a passar-la i que ja hi havia treballat, van dir que aquell era el darrer requisit i que segur que ja t’agafaven: “No es gastaran els diners inútilment en una prova mèdica si no és per entrar a treballar”. Era lògic.

La següent notícia que vaig tenir de la MAI va ser en forma de carta. Em comunicaven que de moment la meva entrada s’havia paralitzat i que si en 6 mesos no es posaven en contacte amb mi, podia passar per les seves oficines a preguntar.

En aquella època la MAI tenia un parell de centres de treball: un a Ferreries i l’altre al polígon de Campredó que era on hi havia l’oficina principal. Hi vaig anar i, ràpidament, vaig notar una sensació de fredor per part de la persona que em va atendre. Es va excusar dient-me que s’havien programat més places de les que realment necessitaven... Evidentment no m’estaven dient la veritat.

...

Després de parlar amb Gafarró, tot va quedar clar. Els nous propietaris d’Hermanos Serret  s’havien revenjat de mi per defensar els meus companys i reclamar el que era legal i just...

Així són una bona part dels empresaris...

LA REVENJA SÉ SERVEIX FREDA (Primera part)

L’any 1984, l’empresa vinarossenca Juan Chaler SL passava per una mala època. L’any abans s’havia destituït al gerent Javier Baz i l’empresa havia estat pràcticament engolida per Hermanos Serret SA. Al tractar-se d’una empresa auxiliar del ram del moble, aquest fet va produir un cert recel en la majoria de clients, competidors directes d’Hermanos Serret.  La baixada de feina va ser gran fins el punt de que hi havia dies que no hi havia feina i els encarregats ens manaven netejar la fàbrica... Aquella situació no va durar molt i, Juan Chaler va haver de tancar portes als pocs anys (no recordo si un, dos o tres) A mi em van acomiadar a l’agost de 1984...

Quina situació es va viure des de l’acomiadament del gerent fins el dia que vaig marxar?

La dràstica reducció de comandes va comportar greus problemes de tresoreria. Segurament sabeu que davant d’una situació així, el primer que es paga és la llum. Sense subministrament elèctric, una fàbrica no pot treballar. Els proveïdors exigeixen que se’ls pagui en el moment de servir i, si no ho fan, ja no descarreguen el gènere que porten. Per tant, els treballadors ho tenen molt malament i només cobren quan hi ha prou diners per a cobrir l’import de les nòmines.

Al de Chaler (conegut popularment com el Peno), hi havia costum de cobrar el 20 i el 5 de cada mes. El 20 es donava als treballadors un avançament a compte de la nòmina i el 5 es regularitzava la situació. Però aquesta costum va donar pas a una situació ben diferent: s’endarrerien els pagaments i les pagues extraordinàries quedaven ajornades sine die.  

Davant dels primers incompliments, jo mateix, amb un reduït nombre de companys, varem optar per denunciar l’incompliment de pagament davant del Centre de Mediació Arbitratge i Conciliació de Castelló (CEMAC) El dia de la conciliació, com no acudia cap representant de l’empresa, el sindicat (CC.OO) automàticament presentava la denúncia davant de l’antiga Magistratura de Treball (avui Jutjat del Social) Al final s’havia de retirar la denúncia perquè acabaven pagant, en retard, però pagaven.

La veritat és que aquells situació se’m feia insostenible. Des de que començar aquella situació, vaig deixar de fer hores (per a que no em deguessin més diners) i per tant, entre unes coses i altres pràcticament no cobria les despeses de viatge. Jo me’n volia anar, però a la vegada l’empresa no em podia acomiadar, ja que mentrestant, s’havien fet les primeres eleccions sindicals a l’empresa i n’havia sortit escollit delegat. De fet ho vaig ser per proclamació de la majoria dels meus companys.

Era divendres per la tarda i estàvem a punt de plegar. Dilluns havíem de començar les vacances. Sobtadament vaig rebre la visita al meu lloc de treball d’Agustín Castejón, l’administratiu que va ocupar el lloc del gerent destituït. Em va preguntar si podia passar per l’oficina perquè em volia parlar.

Mentre fixava la sortida, a alguns dels meus amics els hi vaig dir que no s’estranyessin si després de els vacances ja no em veien per la fàbrica. Vaig intuir que Agustí volia negociar la meva sortida. Era evident que la meva actitud els molestava i que des d’Hermanos Serret li havien ordenat parlar amb mi i buscar una sortida a la situació: ells no em volien i jo volia marxar.

Efectivament, només entrar al seu despatx em va preguntar:

-Quan vols per anar-te’n?

-Si us demano el que vull, no m’ho pagareu... –Era realista, a part de conèixer perfectament quina era la situació de l’empresa- Em conformo en cobrar el que em tocaria legalment si em poguéssiu acomiadar. No ho he contat exactament, però pels anys treballats, a part de les dues pagues extraordinàries que em deveu,unes sis-centes mil pessetes... I si no hi arriba, m’ho pagueu igual. Això sí, vull els diners abans de l’acte de conciliació al CEMAC, sinó no signo res.

-D’acord!

Va ser una negociació molt ràpida. Agustí va acceptar les meves condicions. Segurament perquè estaven dintre dels límits que havien fixat desd’Hermanos Serret.  

I així va ser, abans de marxar cap a Castelló (varem anar els dos amb el mateix cotxe), Agustí em va entregar un xec conformat per l’import que s’havia acordat.

(Continuarà...)

COGNOMS DEL TERRITORI

-Tinc un amic a Tivenys...

-Qui, Piñol?

-Sí, com ho saps?

Aquesta conversa és real. El meu interlocutor ho ignorava (o simplement no hi va caure), però la majoria dels habitants de Tivenys (no s’han de comptar els vinguts de fora, evidentment), porten el cognom Piñol.

L’estar treballant a una administració pública on cada dia t’arriben un bon nombre de ciutadans fa que, al llarg dels anys puguis intuir el poble de procedència només dient-te el nom i de vegades el carrer on viuen. I és que hi ha cognoms que ràpidament s’identifiquen amb una població concreta. Us explicaré els casos més curiosos que m’han passat.  

Una vegada em vaig assabentar que hi havia un nedador veneçolà que responia al nom d’Albert Subirats Altés. La primera cosa que penses és que dient-se així, ha de tenir molt poc de veneçolà i que amb tota seguretat les seves arrels són catalans. A més a més, el cognom Subirats és força freqüent al territori de l’Ebre. Com avui en dia disposes d’una eina molt eficaç que es diu Internet, em vaig posar a indagar i vaig trobar que son pare, metge, era d’Alcanar i sa mare de Viladecans (Baix Llobregat) Albert Subirats va ser un esportista d’elit (va guanyar diverses medalles d’or als campionats Panamericans i fins i tot una medalla de bronze en 100 metres papallona al mundial de Melbourne de 2007, prova en la que l’americà Michael Phelps va guanyar la medalla d’or) Per cert, es declara gran seguidor del Barça.

A principis de 2011, quan els partits estaven formalitzant les candidatures per a les municipals, a la Sénia havien de buscar un substitut a l’alcalde Victor Pla (PSC) que, després de dues legislatures havia pensat que era l’hora de dir prou. Me’n vaig assabentar que el designat per encapçalar la llista es deia Manel Tomàs. El cognom Tomàs és poc freqüent a la Sènia i, en canvi, a la Galera és el més abundant. Com a galerenc que sóc sabia que José Juan Tomàs, el fill del tio Pepe l’Aleman i la tia Teresina la Carrila s’havia casat a la Sènia on vivia i que el seu cognom era Tomás.

-I si Manel Tomàs fos el fill de José Juan lo Carril?

I efectivament, un dia parlant amb l’actual alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura, filla també d’un galerenc, m’ho va confirmar.

El tercer cas que us explicaré és molt més recent. Segurament sabeu que el candidat del PPC a les darreres eleccions autonòmiques va ser Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona entre 2011 i el 2015. El seu segon cognom em feia ballar el cap.

-Segur que pervé de Godall o de Peníscola.

Durant la campanya electoral i quan estava fent un míting a l’auditori del teatre Felip Pedrell va reivindicar les seves arrels ebrenques: son iaio matern era de Godall. Una vegada més l’havia encertat.

Però pel que sembla no sóc l’única persona a qui li passa. Una companya de treball va veure un dia que hi havia una presentadora de TV3 que es deia Fàtima Llambrich.

-Deu de ser de l’Ametlla de Mar.

Un dia li va preguntar a la treballadora d’una assessoria d’aquella localitat marinera i li va confirmar:

-Es clar que és de la Cala (topònim pel qual es coneix vulgarment l’Ametlla de Mar)

EMPRESARIS MODÈLICS

Fa dècades, quan no tothom podia tenir accés a la universitat, l’ocupació d’empresari s’heretava. Normalment passava de pares a fills i, sovint, quan els fills es feien càrrec l’empresa feien bons als pares...  

Entre octubre de 1977 i octubre de 1978 vaig treballar a la bòvila de Carlos Lores, a la Carretera d’Ulldecona, al costat del riu Cervol. Carlos era una bona persona, però amb una vida personal molt desendreçada i un desastre com a empresari. La fàbrica sé l’havia posat el seu pare que va ser alcalde de Benicarló.

Posteriorment, entre novembre de 1979 i agost de 1984 vaig treballar a la fàbrica de motllures de Juan Chaler, conegut a Vinaròs com el Peno. El Peno va començar tenint un petit taller de fusteria que poc a poc va anar creixent fins a convertir-se en una fàbrica. El negoci sé li escapava de les mans i va ser llavors quan va tenir la necessitat de fitxar algú que se’n fes càrrec. Diuen les males llengües que es va jugar el futur director en un partit de tennis amb Rafel Serret, el propietari de Hermanos Serret on estava treballant com administratiu.

Durant anys, la fàbrica del Peno semblava que anava vent en popa i el nombre de treballadors anava creixent com, suposadament, creixien els ingressos del seu propietari que, tot sigui dit, es desentenia totalment del que estava passant a la seva fàbrica. Fins que un dia va ocórrer un fet del mai m’he acabat de creure la versió oficial i, per tant, em vaig fer la meva pròpia pel·lícula...  

El succés van passar per les festes patronals de Vinaròs. Aquell dia, en retornar a la feina després d’una setmana de vacances, me’n  vaig adonar de que, inusualment, el director trigava més del que era normal. Quan arribava, la primera cosa que feia després d’encendre el llum del seu despatx era treure el cap per una finestra d’on es dominava una gran part de la fàbrica. Però per a la meva sorpresa, el llum del seu despatx continuava apagada. Finalment els companys no van poder callar per més temps i m’ho van explicar: l’havien fet fora perquè suposadament s’havia facturat a Hermanos Serret més gènere del que s’havia subministrat. A partir d’aquí, la vida del Peno va canviar radicalment, ja que de controlar el 50% de la fàbrica (l’altre 50% estava en mans de la seva dona, de la que s’havia separat), va passar a tenir un 15%, un altre 15% va seguir en mans de la seva ex, mentre que Hermanos Serret es va convertir en el soci majoritari amb un 70%.

Als pocs mesos de pactar la meva sortida (era delegat sindical), Juan Chaler Chaler SA va acabar tancant com també ho havia fet amb anterioritat Cerámicas Lores, SL.  

Els anys van anar passant i cada vegada més els nos empresaris tenien estudis d’Economia, Empresarials o Dret, però al fons, les formes han continuat sense gaires canvis.

En la actualitat sé sol posar com a model d’empresaris a a persones com Juan Roig, el propietari de la cadena de supermercats Mercadona. Cada vegada obre més centres per tota Espanya i guanya més diners. Però només els seus treballadors saben com s’ho fa. L’altre dia m’ho deia un treballador d’uns dels centres que té la cadena comercial a Tortosa:

-Què ens ho preguntin a nosaltres...

A mi no em va caler fer-ho, ja que tinc constància de l’explotació laboral que pateixen.

Un cas paregut és el d’un empresari tortosí recentment condecorat per la Generalitat de Catalunya. També hi tinc constància de que, als seus empleats, els hi feia contractes de mitja jornada quan els tenia 8 hores treballant a la tenda.

El recordat D. Ramón Cinca Piqué, director de l’Acadèmia Cots de Tortosa ens va dir en més d’una ocasió:

-Un empresari és una persona que sap guanyar diners i un bon empresari és aquella persona que encara en sap guanyar més...

Però desgraciadament, i massa sovint, els beneficis empresarials són la conseqüència de precaritzar el treball dels seus empleats, la solució més fàcil i menys imaginativa de totes les que podria adoptar i que els acabarien convertint, ara sí, en empresaris modèlics.        

EL TÚNEL DEL TEMPS: RAFEL GENOVÉS

Darrerament vaig poc a Vinaròs. A part del dia que sé sol fer el sopar anual de Vinaròs News (primer divendres després del Reis), durant l’any hi solc anar una vegada o no cap (tal com s’expressava l’humorista Eugenio)

Així, enguany, sembla que ja tinc la quota acabada ja que hi he anat un parell de vegades.

La darrera vegada que hi vaig anar va ser per Setmana Santa i vaig passar pel centres històric de la població (casa consistorial, església arxiprestal, plaça dels Tres Reis...) Feia temps que no passava per aquell indret i quan ho feia, no em fixava amb un detall que per a mi té força rellevància: la seu de la UGT.  

L’edifici de la UGT, l’altre dia, com a l’any 1982 es troba a la plaça Jovellar, allà on comença el llarg carrer de Sant Francesc. Em va donar alegria veure allà on, per primer cop em vaig afiliar al sindicat.

En aquell temps tot era diferent, fins i tot el pagament de les quotes. Avui en dia o té les cobren del compte o directament de la nòmina. En aquell temps havies de passar a pagar-les pel sindicat i t’enganxaven uns cupons a un annex que portava el carnet. Mirant-ho en retrospectiva, tot era molt més romàntic.

Allà vaig conèixer a Rafel Genovés, el secretari general del Baix Maestrat. Sempre he recordat a Rafel amb estimació ja que era una d’aquelles persones que, quan el coneixies no et deixava indiferent.

No recordo com va ser la nostra primera trobada, però si les moltes vegades que em va fer passar al seu petit despatx per xerrar. Per cert, del seu despatx també recordo una cosa que en aquell temps em cridava molt l’atenció: una al·legoria de la República. Llavors, ser republicà, era fins i tot pitjor que ser comunista. 

-Joan, portes pressa? –Em solia dir-

-Ja saps que sí, Rafel. Me’n he d’anar cap a casa...

-Passa que xerrarem...

Bé, xerrar el que es diu xerrar, pràcticament només xerrava ell. Li agradava opinar sobre l’actualitat política i sindical. Jo m’he l’escoltava en atenció i assentia amb el cap. De vegades parava i em preguntava:

-Entens el que vull dir-te? Mira, així parla Felipe González i queda bé.

Sense cap mena de dubte Rafel Genovés ha estat una de les persones que he conegut que millor oratòria tenia. El seu discurs era coherent, en consonància amb el meu pensament, però no exempt de crítica contra el govern socialista que, tot just, començava a governar. Rafel Genovés pertanyia al corrent crític Izquiera Socialista, del qual, el cap visible a Madrid era Pablo Castellano.  

A part de ser el secretari general de la UGT del Baix Maestrat, Rafel va ser també el primer regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament de Vinaròs. No obstant, per la seva actitud, va caure en desgràcia i no va repetir, fins i tot, el PSPV-PSOE, el va suspendre de militància.

Tot va venir arran de la confecció de la llista per a les segones municipals. L’assemblea de militants va acordar que el que havia segut alcalde Ramón Bofill, no repetiria. En canvi, a València, la comissió de llistes el va acabar imposant. Rafel, amb un altre militant local (crec recordar que li deien Ramon Grau) va encapçalar l’oposició contra l’alcalde.

Vaig deixar de treballar a Vinaròs i, durant anys, no vaig saber res més de Rafel. En un sopar de Vinaròs News, quan Jordi Romeu n’era l’alcalde, li vaig preguntar per ell i em va respondre que havia mort feia mols anys. Ho vaig sentir profundament.