EMPRESARIS MODÈLICS

Fa dècades, quan no tothom podia tenir accés a la universitat, l’ocupació d’empresari s’heretava. Normalment passava de pares a fills i, sovint, quan els fills es feien càrrec l’empresa feien bons als pares...  

Entre octubre de 1977 i octubre de 1978 vaig treballar a la bòvila de Carlos Lores, a la Carretera d’Ulldecona, al costat del riu Cervol. Carlos era una bona persona, però amb una vida personal molt desendreçada i un desastre com a empresari. La fàbrica sé l’havia posat el seu pare que va ser alcalde de Benicarló.

Posteriorment, entre novembre de 1979 i agost de 1984 vaig treballar a la fàbrica de motllures de Juan Chaler, conegut a Vinaròs com el Peno. El Peno va començar tenint un petit taller de fusteria que poc a poc va anar creixent fins a convertir-se en una fàbrica. El negoci sé li escapava de les mans i va ser llavors quan va tenir la necessitat de fitxar algú que se’n fes càrrec. Diuen les males llengües que es va jugar el futur director en un partit de tennis amb Rafel Serret, el propietari de Hermanos Serret on estava treballant com administratiu.

Durant anys, la fàbrica del Peno semblava que anava vent en popa i el nombre de treballadors anava creixent com, suposadament, creixien els ingressos del seu propietari que, tot sigui dit, es desentenia totalment del que estava passant a la seva fàbrica. Fins que un dia va ocórrer un fet del mai m’he acabat de creure la versió oficial i, per tant, em vaig fer la meva pròpia pel·lícula...  

El succés van passar per les festes patronals de Vinaròs. Aquell dia, en retornar a la feina després d’una setmana de vacances, me’n  vaig adonar de que, inusualment, el director trigava més del que era normal. Quan arribava, la primera cosa que feia després d’encendre el llum del seu despatx era treure el cap per una finestra d’on es dominava una gran part de la fàbrica. Però per a la meva sorpresa, el llum del seu despatx continuava apagada. Finalment els companys no van poder callar per més temps i m’ho van explicar: l’havien fet fora perquè suposadament s’havia facturat a Hermanos Serret més gènere del que s’havia subministrat. A partir d’aquí, la vida del Peno va canviar radicalment, ja que de controlar el 50% de la fàbrica (l’altre 50% estava en mans de la seva dona, de la que s’havia separat), va passar a tenir un 15%, un altre 15% va seguir en mans de la seva ex, mentre que Hermanos Serret es va convertir en el soci majoritari amb un 70%.

Als pocs mesos de pactar la meva sortida (era delegat sindical), Juan Chaler Chaler SA va acabar tancant com també ho havia fet amb anterioritat Cerámicas Lores, SL.  

Els anys van anar passant i cada vegada més els nos empresaris tenien estudis d’Economia, Empresarials o Dret, però al fons, les formes han continuat sense gaires canvis.

En la actualitat sé sol posar com a model d’empresaris a a persones com Juan Roig, el propietari de la cadena de supermercats Mercadona. Cada vegada obre més centres per tota Espanya i guanya més diners. Però només els seus treballadors saben com s’ho fa. L’altre dia m’ho deia un treballador d’uns dels centres que té la cadena comercial a Tortosa:

-Què ens ho preguntin a nosaltres...

A mi no em va caler fer-ho, ja que tinc constància de l’explotació laboral que pateixen.

Un cas paregut és el d’un empresari tortosí recentment condecorat per la Generalitat de Catalunya. També hi tinc constància de que, als seus empleats, els hi feia contractes de mitja jornada quan els tenia 8 hores treballant a la tenda.

El recordat D. Ramón Cinca Piqué, director de l’Acadèmia Cots de Tortosa ens va dir en més d’una ocasió:

-Un empresari és una persona que sap guanyar diners i un bon empresari és aquella persona que encara en sap guanyar més...

Però desgraciadament, i massa sovint, els beneficis empresarials són la conseqüència de precaritzar el treball dels seus empleats, la solució més fàcil i menys imaginativa de totes les que podria adoptar i que els acabarien convertint, ara sí, en empresaris modèlics.