Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acudit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris acudit. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de febrer del 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL II


L’agost s’està acabant i poc a poc es va apropant la data del 15 de setembre. Cada dia que passa  sé veu al mossèn més i més trasbalsat. La idea de separar-se de Leal, ni que fos per un sol dia, ja el commou... Com podrà sobreviure a tants i tants de mesos sense la seva companyia... I Leal, com reaccionaria? Millor no pensar-hi...
Finalment arribar la data fatídica... Bé, fatídica per un costat, però per l’altre suposava el principi d’una etapa plena de complicitats... El fet de poder portar una conversa amb el gosset sobre qualsevol tema entusiasmava el capellà... Només per això valia la pena separar-se d’ell durant 9 mesos...

-“Què són 9 mesos? 9 mesos passant ràpid...”.  –Sé deia a sí mateix mossèn Mariano mirant de donar-se ànims-    

El bus cap a Tortosa conduït per Benjamín arriba a la parada que hi ha prop de la cooperativa, al costat de la font. En aturar-se, els usuaris comencen a pujar. Benjamín des del seu seient, els hi ven els bitllets. Arriba el torn de Marcos que porta Leal entre els seus braços. Benjamín, com que sap que és el gosset del capellà, no li cobra cap extra. Les masoveres i masovers que viatgen aquell dia a Tortosa entenen que el gosset no pagui bitllet.
Benjamín enfila la costereta de davant del Roser. El pont sobre el riu Ebre ja està davant del morro del cotxe. En aquell precís moment, Marcos, en una acte instintiu, com si tingués un ressort al cul, s’aixeca, obre la finestra del bus i tira a Leal amb tanta força que va a parar al bell mig del  riu... Al cap d’uns instants, Benjamín entrava al garatge que la Hife tenia a la costa del Seminari. Des d’allí a l’estació del tren s’hi arribava en 1 minut.  
Marcos treu un bitllet a Barcelona per al proper tren. En cap moment té remordiments pel que acabava de fer. Només pensava en arribar a Barcelona i xalar com un desesperat. 30.000 pessetes de l’època donaven per a molt i calia gastar-les ràpid, ja que no podia quedar-se massa dies per Barcelona. Si el mossèn li demanava explicacions per la demora, no sabria com excusar-se. S’allotja a un hotel prop de l’estació de França, un quatre estrelles, un dels millors de la zona. Després d’instal·lar-se, surt al carrer i ràpidament enfila el camí del barri xino. Segur que allí de marxa no en faltarà.
En poques hores, Marcos freqüenta clubs d’altern, cabarets, bars de dubtosa reputació, etc. Sempre se’l veu acompanyat de xiques joves que vesteixen roba provocativa... Cenyida al cos com si fos d’una talla menys de la que gasten, escotades, amb minifaldilla... Al bar demana xampany:

-“Del més car que tinguis”. –Li remarca Marcos al cambrer-.

 A les xiques sé les veu somrients i complagudes... Quasi sempre en té una enganxada al coll petonejant-lo.

Però com tot el que és bo, s’acaba enseguida... Marcos se’n adona que de les 30.000 pessetes li quedava pràcticament el just per a tornar a casa. Ja no ni quedaven ni per anar a dinar al Restaurant de les 7 Portes, del que tantes vegades n’havia sentit parlar al Mas.

diumenge, 29 de gener del 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL I

Mossèn Mariano, capella del Mas de Barberans, tenia una gran devoció pel seu gosset Leal.
Leal era com el fill que mai tindria. El tenia amb molta més estima que el seu cosí del Forcall, amb qui havia crescut i amb qui havien muntat tot tipus de correries abans d’entrar al seminari de Tortosa.
Un matí de diumenge, mossèn Mariano va l’església de Sant Marc disposat a oficiar la missa. Quan entra a la sagristia es troba amb Marcos, l’escolanet més gran de la parròquia. Marcos era llest com una mostela, però entremaliat com ell tot sol. La relació entre mossèn Mariano i Marcos mai havia estat massa bona. Com es diu vulgarment, clatellot que donava el capellà, clatellot que acabava replegant l’escolanet. Només arribar ja li va maldar perquè se’n va adonar de que algú havia fet un tast del vi de missa. Potser per això, sempre mirava d’arribar una mica abans, però aquell diumenge s’havia entretingut més del compte amb Leal.  
Com ja he explicat, mossèn Mariano no tenia gran estima per Marcos. Si el mantenia com escolà era perquè sa mare era molt devota i anys enrere havia presidit la Confraria del Sagrat Cor.  
Cansat d’aquella situació, un dia Marcos va pensar com podia arribar a guanyar-se les simpaties i favors del mossèn. De sobte li va venir una idea al cap... Només faltava polir-la una mica i donar-li forma definitiva....
Tot va començar abans de la missa en honor a l’Apòstol Santiago, patró d’Espanya. Aquell dia, només arribar mossèn Mariano a la parròquia,Marcos sé li apropa i li parla així:

-“Mossèn, mossèn... ! Sap què vaig llegir l’altre dia a una Diez Minutos?”

Mossèn Mariano es mostrava gens expectant davant de l’entusiasme de l’escolanet.
-“No, explica’t...”

-“Vaig llegir –va continuar Marcos- que a Barcelona hi ha una acadèmia on s’ensenya a parlar els gossos. Cert que vostè sempre ha dit que al Lealnomés li falta parlar?”

-“Certament –li respon el mossèn- És un gosset molt llest que t’entén a la primera i aprèn tot allò que li ensenyes amb rapidesa... Però...”.

Marcos. -“Mossèn, què li semblaria si Leal anés a questa acadèmica de Barcelona per aprendre a parlar?

Mossèn Mariano.- “Però jo no puc abandonar la parròquia... Me dec a les meves feligreses... A més, Barcelona és una ciutat molt gran per a mi i jo no sabria moure’m per allí. A part dels diners que costaria...”

M. –“No es preocupi mossèn, ja me’n encarregaria jo de tot...”. I els diners...? Segur que té algun raconet...

M.M. –Tu aniries a portar Leal a Barcelona?”

M. –“Sí home, sí; es clar... Jo me’n ocuparia de tot... Aniria les vegades que fos necessari a Barcelona. Què li sembla si truco per assabentar-me de les condicions?

M.M. -“Perfecte, perfecte...”

Passen els dies i al mossèn se’l veu neguitós en espera de les noves que li pot portar Marcos. Finalment, un dia, Marcos truca a la porta de la rectoria.

M.M. – “Passa, passa... Què m’expliques de nou xiquet?”

M. –“Tot solucionat. He trucat al telèfon que hi havia a la revista i me va atendre una senyoreta molt simpàtica. Em va explicar que per al curs que ve –que començarà a partir del 15 de setembre- encara queden places lliures. Jo mateix l’aniria a portar i llavors s’ha de pagar la matrícula i les despeses del primer trimestre per anticipat... Es clar que si no pot pagar-ho tot de cop...”. El més dur per als dos és que no podrà tornar a casa fins que s’acabi el curs... El contacte amb els altres gossos del poble podria fer-li perdre tot el que haurà aprés fins aquell moment. Si el porto jo, només jo el podré anar veure al final de cada trimestre. Llavors m’informaran dels progressos de Leal i sobre les possibilitats futures...”

M.M. –“Home, massa bé no me va, la veritat, però tinc uns petits estalvis... Més o menys, quan me costaria? Sense cap mena de dubte el més dur serà separar-nos... Pensa que portem 6 anys junts... Encara recordo el dia que me’l va regalar la meva neboda de Cinctorres... És fill dels gossos pastors de son pare... Uns gossos molt intel·ligents...

M. -“Miri, ho tinc comptat: 10.000 pessetes de la matrícula, 2.000 pessetes del material didàctic i, finalment, 5.000 pessetes mensuals per menjar i dormir. En total 27.000 pessetes”.

M.M. –“Bé, quan arribi el moment te’n donaré 30.000; la resta per a les despeses del viatge, dinar, etc.”


M. –“Bé, si ho creu convenient...”


(El proper diumenge, més) 

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. PREÀMBUL

Aquest acudit me’l van explicar, no recordo qui, fa molts i molts anys. Durant tots aquests anys l’he explicat moltes vegades. Per exemple, mon fill Albert, quan era menut m’he demanava que li expliqués de tant en tant. Recordo que un dia, després de sopar a casa els meus amics Paco i Rosa d’Ulldecona, de camí cap Amposta, només sortir d’Ulldecona me va demanar que li expliqués. Vaig acabar quan pràcticament arribaven a Amposta.
Ara, encara li he posat més pa que formatge, així que l’he fet una mica més llarg de com el solia contar.
Evidentment els fet que s’explica és fictici. És un acudit, només això. Per tant, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Els personatges també són ficticis.
No crec que hi hagués cap capellà al Mas de Barberans que es digués Mariano. Aquest nom li he posat per Mariano Cantero, veí de Mas, amic i tant anticlerical com jo. Marcos és el nom més tradicional del Mas i es posa en honor al seu sant patró. Tot i que a l’actualitat se posa Marc, en aquell temps se posava en castellà.
En canvi el nom de Benjamín al conductor d’autobusos no és casual. Benjamín era (és) de Rossell i feia de cobrador de l’autobús de la Hife que feia la línia d’Ulldecona a Vinaròs. Quan l’empresa d’autobusos va decidir suprimir la figura del cobrador, va passar a ser el conductor de la línia del Mas de Barberans a Tortosa. Se va acabar casant al Mas i es va quedar a viure al poble. El vaig conèixer gràcies a Paco d’Ulldecona que havia viatjat amb ell durant molts anys.
El nom del gosset se’m va ocórrer quan me vaig disposar a escriure l’acudit. Mai li havia posat nom. La seva raça tampoc la tenia clara, però al final vaig pensar que bé podria ser un gos de pastor (com un gos d’atura català o similar) 



(Aquesta nit el Capítol I)  

dimarts, 3 de gener del 2017

OPTIMITZAR RECURSOS

L’eficàcia d’un govern no s’ha de valorar en la quantitat de gasto que destina per a cobrir determinades necessitats dels seus ciutadans, sinó en la optimització i racionalització d’aquest gasto. De vegades gastant menys sé poden cobrir moltes més necessitats. Com? Centralitzant les compres, deixant de pagar comissions, evitant despeses supèrflues...
Un exemple. Durant el govern d’Aznar, el Ministeri de Treball i Serveis Socials destinava grans quantitats de diners per a fer publicitat sobre les pensions. Amb l’arribada de Zapatero es va deixar de contractar publicitat d’aquest tipus i d’aquesta manera s’estalviaven uns diners que es destinaven a engreixar la vidriola de les pensions. Segurament era un percentatge molt baix si tenim en compte tot el muntant del capital destinat a pensions, però sempre és millor poca cosa que res. I, a sobre, me sembla un vergonya que algú pagui en diner públic campanyes institucionals d’autobombo, com feia el PP sobre aquest tema.
Aquest preàmbul me dóna l’excusa perfecta per a explicar-vos un acudit que, de fet, era la meva intenció inicial, tot i que sempre va bé una petita explicació per a posar el lector en situació. L’acudit, com no podia ser d’una altra manera, va sobre l’optimització de recursos.

Uns directius d’una important entitat financera estaven dinant a un restaurant de luxe. De sobte un dels comensals se’n adona que un cambrer portava una cullereta de postres a la butxaca superior de la seva armilla. En principi no li va fer més cas, però fixant-se amb el cambrer que servia a la taula del costat, veu que també aquell portava una cullereta de postres a la mateixa butxaca. Segeix mirant i tots els cambrers que servien a la sala la portaven. Encuriosit, crida l’atenció del cambrer que servia a la taula i li pregunta:

-Me’n he adonat que tots els cambrers porteu una cullereta de postres a la butxaca superior de l’armilla... És per alguna cosa?

-Efectivament –li respon el cambrer-. Fa unes setmanes l’empresa ens va enviar a fer un curs d’aquests d’optimització de recursos... Com els que solen fer els treballadors de la seva empresa... I ens van dir que una de les coses que els cau més al terra als clients és precisament la cullereta de postres... Si cada vegada que els hi cau has d’anar a la cuina a buscar-ne una, tot és temps que perdem... Així, si ja la portem, només cal canviar-la i la que ha caigut al terra la deixem a la cuina la propera vegada que hi entrem.

-Ah! Ho entenc... Ho entenc... No està mal pensat...

Al cap d’una estona, el mateix directiu se’n adona que de la bragueta del cambrer li sortia una veta d’uns 3 o 4 centímetres. Durant uns instants va recorrent amb la mirada els altres cambrers i veu que també portaven una veta que els hi sortia de la bragueta. Torna a cridar l’atenció del cambrer que els hi servia la seva taula i li torna a preguntar:

-I la veta que us surt de la bragueta... També té que veure amb l’optimització de recursos?

-Efectivament, senyor –li respon el cambrer-. Al curset ens van explicar que cada vegada que anem al wàter, entre abaixar-nos la cremallera de la bragueta, treure’ns la pistola, pixar, amagar-nos la pistola, pujar-nos la cremallera i rentar-nos les mans, es perdia massa temps. Així que recomanaven als propietaris del restaurant col·locar un dispositiu que s’acciona estirant la beta. Llavors, quan anem a pixar, només cal estirar la beta, s’activa el dispositiu surt la pistola sense que l’hagis de tocar i d’aquesta manera no cal que té rentis les mans, per la qual cosa les visites al senyor Roca són molt més ràpides...

-Interessant –comenta el directiu de l’entitat financera-. Molt interessant...

De totes formes, alguna cosa no li queda clar i el fa rumiar una estona. No sap si preguntar-ho o no al cambrer, potser perquè pensa que la resposta que li donarà no serà del seu grat... Però al final es decideix a fer-ho:

-Personi una vegada més... Potser pensarà que sóc un pesat... Però hi alguna cosa que em fa bellugar el cap... M’ho ha explicat tot molt bé i ho entès a la perfecció, però... No m’ha dit que fan vostès per a tornar-se-la a col·locar la pistola al seu lloc...


-Ah! Això!... Miri... Al curs d’optimització de recursos no ens ho van explicar, potser perquè volien que cadascú de nosaltres utilitzés el millor recurs possible i el que més a ma tingués... Jo no sé que fan els altres companys, però jo, per amagar-me la pistola faig servir la cullereta de postres... 

dijous, 9 d’octubre del 2014

ELS REIS DE LA PROPAGANDA



Us avanço que després del petit comentari us explicaré un acudit.


Aquests dies ens ha tornat a tocar hospital... Què hi farem!... És el que passa al tenir pares grans...
Fa uns mesos, la meva dona va llegir a la Revista Amposta (òrgan oficial de Convergència) que l’Hospital Comarcal d’Amposta havia instal·lat wi-fi per a tots aquells pacients o familiars que volguessin connectar a Internet. Però ja sabeu que passa en aquest casos: que, normalment, s’ha de demanar la contrasenya. La meva dona ho ha preguntat a una infermera i, després de demanar-li el número d’habitació, li ha dit que ho consultaria amb l’informàtic... Tanta propaganda per això?
És que són els mestres de la publicitat. L’important és donar la notícia, després ja es veurà.


I ara l’acudit.

Els qui sou de la mateixa generació que jo, ja sabeu que abans s’explicaven molts acudits de Jaimito, un personatge molt trapella, amb molta picardia, però també molt enginyós. L’acudit que us explicaré també té com a protagonista a Jaimito, però per una vegada (i sense que serveixi de precedent) era molt bon xiquet, estudiós i l’estimat de la professora...
Tant, tant ho era que era l’enveja dels seus companys de classe. Així, un dia, li van voler gastar una... Putada...

Com que Jaimito sempre arribava puntual a classe (ni un minut abans ni un minut després), abans de que entrés, els seus companys van escriure a la pissarra:

Jaimito és el que té la polla més gran de classe.  

Al veure-ho, ho va voler esborrar ràpidament, però els companys no li van deixar fer-ho. En aquell moment va entrar la professora (cal imaginar que de molt bon veure i de millor tocar...)
-Jaimito: Qui ha escrit això a la pissarra?
-Jo no senyoreta...

Mentre, tota la resta de xiquets de classe, com si fossin el cor d’un orfeó, deien:
-Ha estat Jaimito, ha estat Jaimito...
La professora, una mica mosca, es dirigeix a Jaimito i li diu:
-Jaimito: quan acabi la classe et quedes que et vull parlar...

En acabar la classe, tots els xiquets reculen les seves coses i fan com si se’n anessin cap a casa, però es queden per allí a prop per mirar d’esbrinar el que passava, pensant que la reprimenda que li cauria a sobre seria d’aquelles que fan història...

Quan Jaimito surt al carrer, ja feia mes de mitja hora que havia sortit la resta de la classe. Però en contra del que s’esperaven els seus companys, va sortir més content que unes castanyoles.

-Jaimito: que t’ha passat? Què t’ha fet la professora?
I Jaimito, en to irònic, els hi diu:

-No hi ha res com la propaganda! 

dijous, 22 de maig del 2014

LA HISTORIA DE FRAY PRUDENCIO

Allá por el siglo XIII vivió un santo varón de nombre Prudencio al que le entró la vocación de dedicar su tiempo al Señor. Así que entró de fraile en un convento franciscano de la época. El convento, de clausura, estaba en un remoto rincón de las montañas, lejos de cualquier núcleo habitado. La vida en el convento era de recogimiento y oración. El resto del tiempo lo dedicaban a las más arduas tareas agrarias u oficios manuales para procurar la autosuficiencia del convento.
En la vida cotidiana estaba prohibido cualquier contacto, ya fuere carnal o verbal entre los miembros de la comunidad. Sólo, cada cinco años, el padre prior les congregaba en la sala capitular del monasterio y les permitía decir un máximo de 3 palabras por hermano.
Así que cuando fray Prudencio llevaba 5 años desde su entrada en la orden, el padre prior, fray Domingo de la Cruz Perpetua, les convocó en la sala capitular para “desengrasarles” la garganta. Así que instó a fray Antonio de la Buenaventura para que pronunciara sus palabras:
-Fray Antonio: Ora pro nobis.
Ahora usted, fray Francisco del Señor:
-Mater divine gratia.
Ahora usted, fray Manuel de los Santos:
-Ave Maria.
Y así fue nombrando uno por uno a todos los hermanos de la comunidad hasta llegar a nuestro Prudencio.
Ahora usted fray Prudencio de la Gracia.
-Comida mala!

Tuvieron que pasar cinco años antes de que el padre prior volviera a reunir a la comunidad religiosa en la sala capitular. Y de nuevo instó a los hermanos a que hablaran. Otra vez se iban repitiendo los formulismos propios de la tradición de la comunidad hasta llegar a fray Prudencio:
-Cama dura!!

Fray Prudencio, al igual que todos los miembros de la comunidad tuvo que esperarse otros cinco años para poder hablar delante de los hermanos. Cuando le instó el padre prior, dijo:
-Me voy!!!

A lo que el padre prior le respondió:

NO ME EXTRAÑA NADA, LLEVA QUINCE AÑOS PROTESTANDO!!!


NOTA: Cuenta la historia que al cabo de los años, durante los cuales la transmisión oral de los hechos habían circulado de boca en boca y se habían escrito varios libros sobre las vivencias de Prudencio en la comunidad franciscana,  algunos sindicatos lo adoptaron como patrón y ejemplo de conducta reivindicativa.  

diumenge, 5 de gener del 2014

L'ACUDIT DEL DIA 5-01-2014

Segurament no és el millor acudit que publica avui la premsa, però aquest m'ha agradat pels personatges que conté.
S'ha publicat a la revista Presència que es ven juntament amb el Punt Avui. Com veieu és de Lluís Puigbert.
No cal dir que representa un Betlem, però, quina personatges hi ha?
A veure fixeu-vos bé i mireu d'encertar-los tots...
Una ajuda? Començaré pel que deu de ser el més fàcil. Al primer terme, al costat de la signatura de l'autor, un perdut Pere Navarro que necessita l'ajuda d'un mapa. L'àngel? Les seves ulleres el delaten fàcilment: Josep Antoni Duran i Lleida.
Josep i Maria estan clars no? En Mas i Junqueras. I el dimoni? No pot ser d'altre: Aznar. I també el caganer és fàcil d'identificar: Mariano Rajoy.
Per acabar, qui és la 'morruda" que renta una drap tricolor? Evidentment l'Alicia Sánchez-Camacho.
Finalment, us heu fixat amb els Reis Mags? Venen en tancs. No sé si és perquè venen de països en guerra o en amenacen en invadir-nos per la nostra reivindicació independentista.
Tot clar?

divendres, 28 de desembre del 2012

PREFERENTS...



 

Al TN Migdia han parlat dels bancs de semen; de com es regulen les donacions, de que aquestes són anònimes i altruistes, etc. Ara bé, jo pregunto:



Tenen preferents els bancs de semen, com ne tenen els bancs i les caixes convencionals?

M'agradaria que algú em pogués respondre el dubte. Gràcies.


Com avui és el dia que és, permeteu-me que us expliqui un acudit.


Un xiquet li pregunta a son pare:

Papa, papa, si tens un accident, donaràs els ulls al banc d'ulls?

I el pare li respon:

Sí fill meu, i els ous a Flan Dhul.