LES FOTOS DEL 9-N

9 RAONS PER VOTAR EL 9N I UN BON GRAPAT DE DUBTES

El fossar de les Moreres on no s'enterra cap traïdor. 

Imagino que també us ha arribat a casa un fullet de color groc on s’enumeren les raons per a votar la consulta sobiranista de diumenge. De totes formes us reproduiré els 9 motius:

1.        Disposarem de 16.000 milions d’euros més cada anys (dèficit fiscal actual)

2.        Garantirem les pensions i les podrem millorar.

3.        Podrem fer els hospitals i les escoles que el país necessita.

4.        Crearem més feina per a tothom.

5.        Assegurarem les infraestructures que faran créixer l’economia.

6.        Tindrem una bona relació amb Espanya.

7.        Contribuirem a fer una Europa més forta.

8.        Combatrem la corrupció amb una justícia més independent.

9.        Decidirem dia a dia con volem que sigui el país de tots.

A continuació us faré una petita valoració sobre cada un dels punts ja que, al meu parer, la majoria, són força abstractes.

-Sobre el primer punt poc he de dir, ja que no sé quin és el dèficit fiscal actual i dubto molt que algú m’ho pugui dir en tota seguretat, ja que sembla que hi ha diversos mètodes per a calcular les balances y cada una d’elles donaria un resultat diferent. Però hi ha una cosa que, des del meu punt de vista, queda poc clar: Què passarà si es pot disposar de 16.000 milions més? Pagarem menys impostos? Es destinaran més diners a la dependència? Ja que per molts de col·legis i hospitals que es facin, quan ja n’hi ha prou, no en calen més. O no va així?

-Segons els experts, correspon pagar les pensions el país on has cotitzat. Jo per exemple ja porto 38 anys cotitzant a la Seguretat Social espanyola i a la Mútua de Funcionaris Civils de l’Estat. Per tant, encara que els pocs anys que em queden com a treballador en actiu els acabi tributant a Catalunya, el gruix de la meva jubilació me’l haurien de pagar des d’Espanya, al menys que s’arribés a un acord entre tots dos estats i s’acordés transferir des d’Espanya a Catalunya el fons de pensions de els cotitzacions fetes pels ciutadans de Catalunya i, que voleu que us digui, em sembla força complicat.

-Aquest tercer punt, en part, ja l’he comentat amb anterioritat. Evidentment que faria falta fer algun hospital o algun nou col·legi. Em ve pel cap el nou hospital de Tortosa que va prometre Marina Geli i que va quedar amb aigua de borraines amb el retorn al govern de CiU. Però arribaria un moment que només caldria fer-hi el manteniment, ja que disposaríem dels hospitals i escoles que el país necessitaria.

Però a mi aquest punt em preocupa relativament. Per a mi és molt més important que les escoles i els hospitals gaudeixin de tot el necessari per a portar a terme les seves tasques. Em preocupa que part d’aquest diners públics acabin en mans de col·legis i hospitals concertats i privats en detriment des que formen part de les xarxes públiques. M’agradaria que l’ensenyament, a part de públic, sigui laic i de qualitat i que les llistes d’espera es puguin reduir a la mínima expressió.

-En quan a la creació d’ocupació, en principi, sembla que no estaria a les mans dels nous governants. Què passaria si les multinacionals decidissin abandonar Catalunya? L’editorial Planeta ja ha advertit que se’n anirà en el cas de que Catalunya s’acabi independitzant. Potser a llarg termini se’n pugui crear, però al principi és possible que se’n destrueixi.

- Aquest punt seria força similar al dels col·legis i hospitals. Està bé millorar la xarxa ferroviària, els ports i els aeroports i les carreteres, però això no garanteix per si mateix una millora de l’economia. Sempre ens hem queixar que a la resta d’Espanya hi ha unes millors carreteres... En canvi ni Castella la Manxa, ni Galicia ni Extremadura són el motor de l’economia del país. Un exemple més: el desitjat corredor del Mediterrani. Si és reforça el tren només de forma interna i no s’acaba enllaçant amb els països veïns, de poc ens servirà.

-Els punts 6 i 7 els comentaré junts, ja que formen part del mateix: de les bones relacions que s’han de tenir amb els països del teu entorn. Evidentment s’han d’establir llaços d’amistat i cooperació tant amb Espanya com amb Europa. Què passaria si Catalunya quedés aïllada internacionalment? Seria una gran decepció per a tots.

-El punt 8 és com un brindis al Sol; és per a quedar bé. Mentre hagi sers humans hi haurà corrupció. Mentre hagi empresaris sense escrúpols disposats a fer el que sigui per a enriquir-se, hi haurà polítics corruptes.

¿Qui ens havia de dir fa 3 mesos que la família Pujol-Ferrusola era la més corrupta de Catalunya? I Convergència tampoc seria el model a seguir.

-Ja em arribat al darrer punt. Què voleu que us digui? Se suposar que a Catalunya hi continuarà havent-hi unes institucions: govern, parlament... Per tant tot continuaria, si fa o no fa com ara. O és que ens convertiríem en assemblearis i a cada poble, comarca o mancomunitat decidiria el que vol en cada moment. Escrit queda molt bé, però a la pràctica trobo que no canviaria pràcticament res.

Finalment només em queda una cosa a comentar, segurament la més important i per això l’he deixat per al final. Aquest fullet groc del que us estic parlant, qui el firma? O dit d’una altra manera, qui em garanteix que sigui com ells diuen?

Per a complir-se hi hauria d’haver un compromís formal per part de les institucions, partits i associacions que formen part del bloc sobiranista i deixar-ho tot per escrit, signat i rubricat i si cal, davant del notari.

En definitiva, el fullet en general no és sinó una enumeració de bones intencions sense cap tipus de garantia de que s’acabaran complint.  

Qui s’ho vulgui creure, s’ho creurà i els més escèptics com jo, sempre ens quedarà el dubte de que sigui alguna cosa més que paraules.

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 2 DIES

Barcelona. Seu de la Delegació del Govern d'Espanya a la plaça Pla de Palau. 

El Ministre de Justícia Rafael Català va tornar a remarcar ahir que si el govern de la Generalitat cedeix l’organització de la consulta a la societat civil, el govern de Madrid no hi posarà cap impediment.

Jo entenc que de facto ja era així quan en lloc de president i vocals de mesa sortits d’un sorteig que fa l’administració (en les altres votacions ho fa cada ajuntament) hi haurà voluntaris relacionats amb l’ANC i a Òmnium Cultural.

Ahir qui va voler prendre protagonisme va ser la delegada del govern central Llanos de Luna advertint els directors dels instituts que poden cometre una falta. Imagino que si, finalment, des del govern de Madrid s’acaba tolerant la consulta, els directors dels instituts podran obrir les portes i cedir les instal·lacions per a organitzar la jornada electoral. Certament muntar un col·legi electoral costa molt poc, però que encara existeixi aquesta incertesa dos dies abans, fa pensar que, efectivament, s’ha estat improvisant molt.

L'alcalde de Mas de Barberans ens explicava avui que també ha rebut una carta de la delegada del govern central advertint-lo sobre la sessió de les escoles com a col·legi electoral, ja que al contrari que els instituts, les escoles si que són competència municipal. 

Però abans va rebre un document del delegat territorial de la Generalitat per a que signés la cessió. L'alcalde es va negar a signar-lo al·legant que hi havia d'haver una sol·licitud formal de petició per part de la Generalitat, al que Pallarés, en primera instància s'hi va negar, però davant la negativa de Josep Lleixà (que així es diu l'alcalde) va acabar per enviar-li. Finalment l'alcalde va signar el document després de modificar-lo lleugerament fent constar que atenia a una petició del govern català i després del perceptiu informe del secretari-interventor de l'ajuntament masover.   

A propòsit de la delegada del govern. Quin paper el d’aquesta senyora no? Sembla ser que només està per tocar el que no sona: ara envio cartes als ajuntaments pel tema de les banderes, ara recordo als directors que poden incórrer en falta si desobeeixen... Al menys abans encara anaven a inaugurar les infraestructures que feia el govern central, però en la poca inversió que hi fan darrerament, es deu de passar tot el dia al seu despatx consultant el Facebook i xatejant amb elscolegues del partit que tingui tan poca feina com ella.

Encara ahir em va arribar la propaganda institucional . Una mica més i no m’arriba. Un exemple més de la improvisació que parlava abans.

I parlant d’aquestes cartes i, també, del cens electoral (per dir-ho d’alguna manera), la Societat Civil Catalana ho ha denunciar per ús indegut de els dades personals. Com que l’Institut Nacional d’Estadística, depenent del govern central, es va negar a facilitar les dades (a part de que hauria d’haver refet el cens per a incloure els joves de 16 i 17 anys), les dades electorals, s’han aconseguit a través de l’Idescat (o Institut d’Estadística de Catalunya) Imagino que aquest organisme les haurà obtingut a través dels ajuntaments que són els que elaboren el padró i les haurà cedit a l’organisme català dintre dels acords que s’estableixen entre les diferents administracions. Però sembla clar que usar-les en un referèndum no pactat amb el govern central, podria ser, efectivament, il·legal, ja que, les competències censals para els casos dels comicis electorals.

I ja per acabar, suposo que us heu assabentat que es va poder veure un comboi militar dirigint-se cap a Barcelona. També sembla que hi ha un vaixell de guerra ancorat al port de la Ciutat Comtal. Espero que tot sigui una coincidència, però ¿us imagineu per un moment que els pitjors auguris es fessin realitat? Més de dos haurien de sortir per cames...    

CONSULTA SOBIRANISTA: MANQUEN 3 DIES

Rajoy ha mogut fitxa. Es tracta d’un peó i només l’ha avançat una casella, però pitjor és res. Ara diu que si la consulta es deixa en mans de la societat civil, ho permetrà. Costava tant fer un gest així? No es podria haver acordat fa setmanes (per no dir mesos) una fórmula que acontentés a les dues parts? Calia arribar a la situació que s’ha arribat (i que encara no ha acabat)? La manca de diàleg i negociació ha evidenciat la nul·la capacitat dels dos mandataris per a prendre grans decisions d’estat. De totes formes, entre tots dos, el més incapaç ha estat Rajoy, sense cap mena de dubte.

Mentre, el govern català, ha portat el cas davant del Tribunal Suprem. Tot i la poca confiança que en dóna avui en dia la justícia, vull pensar que els jutges del Suprem estaran molt menys polititzats que els del TC. Espero que siguin més professionals i, si han de donar la raó a la Generalitat, que no els hi tremoli el pols ni es deixin portar per cap influència externa. 

(Bé, al final sembla que el Suprem ha decidit desentendre-se'n del tema, dient que no es pot presentar recurs sobre una decisió del TC; i jo pregunto: i per què es va fer? van ser els assessors de la Generalitat que no en tenen ni idea o simplement es va tractar d'un farol?)  

Continua la incertesa amb els mossos d’esquadra. Des del sindicat SAP-UGT s’ha demanat claredat en les ordres per a diumenge. Sembla ser que en el cas de que el govern central així ho dictamini, serien els mossos els responsables d’impedir l consulta. Per tant, les ordres haurien de procedir, tal com ja va advertir al president el conseller d’interior, del superior jeràrquic, per tant, entenc del propi Mas. Segons han dit, també hauran d'intervenir si els hi demana la fiscalia... No ho tinc tan clar, però...  

Segons els socialistes l’important serà el que ha de passar a partir del dia 10. Està clar que passi el que passi el dia 9, el procés tindrà una continuació. Davant d’una consulta sense garanties legals i sense el reconeixement de l’Estat, caldrà seguir insistint i negociant per a canviar les coses.

Tot el que ha passat hauria de servir d’experiència i com a punt d’inici per a restablir unes relacions que, a data d’avui, considero trencades.

Faria bé el govern del PP d’atendre els consells que els hi dóna algun mitjà de comunicació aliè o fins i tot d’algun polític per a mirar de solucionar el més aviat possible la ferida oberta i que té difícil cura.

Les dues parts s’han de seure a negociar sense condicions prèvies i amb voluntat de superar obstacles i arribar a acords. Sinó és així, difícilment es podrà arribar a cap solució en molts d’anys.        

EL REPTE DE CADA DIA

A tots aquells que donem la nostra opinió cada dia, ens trobem davant d’una difícil repte: el de la caducitat de les notícies.

En el meu cas, tinc un compromís personal (no he firmat ni cap contracte ni declaració) de publicar diàriament alguna cosa, quasi sempre en format d’article, encara que sovint les pretensions inicials queden força reduïdes.

Existeixen temes que no perden interès encara que puguin passar algunes setmanes, en canvi, n’hi ha d’altres que poden ser tan canviants com el temps.

La prova la tenim ara mateix amb el procés sobiranista. De fet, mesos enrere, els amors i desamors entre CDC i ERC canviaven quasi a diari. Tant que era difícil saber si en aquell precís moment eren amics o estaven divorciats.    

Para mi que sóc un animal polític, els vaivens de Mas no em venen de nou. Des de que Mas va ser escollit per Pujol per a dirigir el  destí de Convergència, sempre ha tingut el mateix objectiu: ser-ne el President de la Generalitat. Encara que per això hagi hagut de fer pactes contranatura (com Pujol) o marejar la perdiu (con Pujol) o trencar unilateralment la unitat del bloc sobiranista canviant el format de la consulta del 9-N.

A hores d’ara, Mas, sap millor que ningú que el seu càrrec té data de caducitat. Encara que es tracti d’una data incerta i que, en principi, només ell sap quan de temps durarà l’angoixa.

L’any 2012, després de la Diada, va convocar eleccions anticipades quan encara no portava un any de legislatura. Un any abans Mas havia pactat el seu nomenament amb el PP, tot i que l’any 2003 havia acudit al notari per a que donés fe que ell mai hi pactaria.

Però els aires sobiranistes sorgits d’aquella diada el van portar a pensar que si trencava amb el PP i pujava al carro de l’independentisme, guanyaria les eleccions amb una majoria molt més àmplia que l’any anterior. Si la jugada li hagués sortit bé, Mas al front del seu partit, haurien estat enredant la troca els 4 anys següents i si un cop de sort hagués fet que l’economia millorés sensiblement, ho hauria presentant com una fita assolida que li hagués permès optar per una nova reelecció. En definitiva, el que pretenia Mas era guanyar temps, com ara, que l’única cosa que mira és seguir al càrrec mentre li permeti la legalitat. Per tant, a hores d’ara, no descarto que, finalment, acabi pactant amb el PSC si això li garanteix l’estabilitat necessària que li permeti acabar la legislatura l’any 2016.

Dilluns es va produir una situació del tot surrealista. Pel matí, Quico Homs, reinterpretant unes paraules dels líders de les CUP a la seva conveniència. Sembla ser que les CUP van dir que estaven a favor de la consulta del 9-N, però que després ja es veuria (està clar entre les dues formacions no hi ha cap punt de coincidència més enllà de la pròpia consulta)

Hores més tar, des de les CUP es desmentia amb rotunditat les afirmacions d’Homs. És lògic que la CUP no tornaria a donar suport al govern (únicament en aquest punt, remarco) si no ho feien les altres dues formacions que conformaven el bloc unitari (ERC i ICV-EUA)

Ahir el moviment d’escac el van fer les altres formacions que miren com es pot salvar (amb el suport de l’ANC i Òmnium –representants de la societat civil-) la consulta del 9-N.

Fins i tot s’estava parlant que si Mas no s’avé a avançar eleccions, no li quedarà un altra opció al govern que prorrogar els pressupostos ja que ERC (el soci preferent de CiU en aquesta legislatura) no els hi pensa donar suport.

Així, ràpidament, se’m acut una cosa. Si es prorroguen els pressupostos del 2014 per al 2015, la promesa electoralista de CiU de retornar la paga extraordinària als seus treballadors, no es complirà.

Bé, com us he dit al principi, tot això pot canviar en qualsevol moment. El President pot fer un moviment imprevisible que li torni a donar una situació una situació d’avantatge amb l’únic propòsit de guanyar temps. No ho dubteu.          

SINÓ QUEDA MÉS REMEI...

Aniràs a votar el 9-N?

Sinó queda més remei...

Com canvien les coses d’un dia per l’altre. Fa un mes ningú hauria dit que la unitat dels partits pro consulta acabés trencada pel costat Mas i els seus. Bé, potser no han estat ells, però és evident que l’estratègia del President de la Generalitat ha fet empipar a la resta dels partits i també a la societat civil que des el primer dia marca està marcant el full de ruta.

La trencadissa de Mas es va produir unilateralment sense que avui encara no hagi explicat quins van ser els motius per a fer-ho. Jo els intueixo, però ell encara no ha dit ni piu...  

Al fons Mas és un covard. Sap que, com a màxima autoritat de Catalunya, si tira endavant el seu propòsit (caldria dir el propòsit del altres), li pot caure a sobre el pes de la llei espanyola. És per això que demana a Esquerra que entre a formar part del govern. D’aquesta manera les culpes seran compartides i si a les Espanyes prenen alguna mesura, tots aniran al mateix vaixell i es repartirà entre molta més gent. Ara potser seria l’únic cap de turc i això ha fet que abandoni la línea de la il·legalitat i s’inventi una sortida que no convenç ningú.

Quan Mas es queda sol al seu despatx o al saló de casa seva, medita i és conscient que els dies com a polític sé li estan esgotant. Fins ara ha buscat mil i una sortida i quasi totes li han acabat sortint bé, però em temo que la darrera ocurrència ha fet saltar la banca i té tots els números per a quedar-se sol i desemparat, al menys de tota la gent que no són del seu propi partit.

Ahir, la Carme Forcadell, des de la tribuna de l’ANC, ja li va deixar clar: Donaran suport al seu 9-N si convoca plebiscitàries abans de 3 mesos. O caixa o faixa! Ara ell haurà de decidir.

Des d’altres partits com les CUP també creuen que votar el 9-N serà com un mal menor. Sense garanties, segurament només amb la participació de tota la gent més engrescada, tal vegada sense cens electoral, però amb urnes i amb paperetes. Això sí.

I després només una única sortida: eleccions anticipades i plebiscitàries. Fins i tot els partits que no estan al carro, ho tenen clar i fa dies que s’estan preparant. Fa unes setmanes, Iceta ja és va proposar com a cap de cartell del PSC. Segurament no és el millor, però és una solució abans de passar per un procés de primàries que els podria deixar sense marge de maniobra si la convocatòria s’acaba fent, tal i com sembla, aviat.

També sembla prou clar que no hi haurà llista única com voldria Mas que, evidentment, es postula com a cap de llista. Però Junqueras, la Carme Forcadell i la Muriel Casals també ho tenen clar i saben que ara, Mas no guanyaria unes eleccions si no és amb la fórmula que proposa. Amb l’empenta que ha agafat ERC en els darrers temps, fins i tot si la candidatura l’encapçalés una altra persona, es podria guanyar a Mas (bé, potser m’he passat una mica...) Però Junqueras sí o la Carme Forcadell. Qualsevol dels dos és capaç de derrotar per primera vegada a CDC (mireu que no he posat CiU, en unes eleccions autonòmiques.

I que passarà si les properes eleccions les guanya ERC? S’atreviran a proclamar de forma unilateral la independència? Sí, segur que sí, estareu pensant... Bé, jo no ho tinc tan clar. Llavors els papers s’alternaran i el president serà un altre, amb tota la responsabilitat que això significa.

I mentre a Madrid mirant cap a un altre costat, com si a Catalunya no estigués passant res... Colla d’incompetents! Polítics mediocres!

LA SOLITUD DE MAS

Quina diferència entre el Mas arropat per la plana major del seu partit, els principals líders de les altres formacions que donaven suport a la consulta del 9-N i altres convidats els dia que va signar el decret de la consulta el 27 de setembre, el que va rebre el suport de centenars d’alcaldes d’arreu del Principat el 4 d’octubre i el d’avui, sol com un mussol. Bé, sol, sol no. L’acompanyava el traductor de signes per a sords, els professionals de la televisió i la ràdio, cal suposar, la gent més propera a l’encara president, tot i no sortir a les imatges i l’escultura de Sant Jordi.

Per què Mas hauria de dimitir ja. De fet ho hauria d’haver fet fa molt de tems i sinó ho va fer només s’entén per l’afany de protagonisme i poder que el caracteritzen com a digne successor de Pujol.

Avui Mas ens ha volgut vendre una consulta descafeïnada. Per què, això d’un procés alternatiu, realment que és?

La resposta no és difícil. El procés alternatiu que proposa Mas és el que sospitaven molts comentaristes no vinculats ni a l’Assemblea Nacional Catalana ni a Òmnium Cultural ni, evidentment als partits que fins ahir mateix estaven recolzant a Mas com si realment fos el messies que van plasmar els cartells electorals del 2012.

Avui he llegit pocs comentaris sobre el pas enrere de Mas, però és evident que hi ha hagut molts de catalans de bona fe que, de sobte, s’han quedat, com es diu vulgarment, amb el cul a l’aire.

Mas ha portat enganyats durant molt de temps a centenars de milers de catalans que es pensaven que amb ell com a President de la Generalitat es portaria fins a Ítaca, la Catalunya independent que uns quans avien anhelat durant molts i molts d’anys i que altres molts es van afegir al carro a darrera hora.

Tant els uns com els altres s’han sentit enganyats. Segurament, els primers seguiran somiant en us estat nou i lliure i, potser, algun dia aquest somni esdevingui una realitat.

Però molts, avui, hauran perdut la poca confiança que els hi quedava en els polítics, s’hauran sentit enganyats i, el que encara és pitjor, traïts pels seus, ja no per aquells altres als qui consideraven botiflers i aliats del poder centralista de l’Estat Espanyol.

És evident que la gent pot pensar el que vulgui i tenir la llibertat d’expressar el que pensa lliurement.

Diumenge, un membre de l’ANC es mostrava disconforme als comentaris sobre haver pintat de groc el Poble Nou del Delta. Argumentava que s’havia fet de forma democràtica i d’acord amb els seus veïns. Ningú ho posa en dubte, però en les seves paraules semblava recriminar al que teníem una opinió diferent a la seva. Com si la llibertat d’expressar-se només fluís en un sol sentit.

Si com diuen els més vells, tenim salut, encara en veurem passar moltes. L’estat de Quebec, al Canadà, ja porta fetes unes quantes consultes independentistes i Escòcia, dintre d’uns anys, voldrà tornar a l’experiència que va viure fa menys d’un mes.

Però en tots dos casos, sempre hi ha hagut una complicitat dels governs dels seus respectius estats, no com aquí on el PP es va mostrar disconforme des del primer dia. I no només el PP, també el PSOE i altres partits d’àmbit nacional.

De moment avui, ICV ja ha anunciat que no participarà en la pantomima ideada per Mas. Entre totes les formacions proconsulta, ICV era, segurament, la menys independentista. Favorables a la consulta sí, però a l’hora de dipositar el vot, molts dels seus militants i simpatitzants, possiblement no haurien votat per un estat independent.

Ara mateix, Mas té molt difícil poder liderar un altre procés. Segurament esperarà els dos anys que li queden mirant de trampejar la situació com pugui i arribar així al final de la seva vida política. Però no es poden descartar altres finals, com l’avançament electoral, una moció de confiança o, fins i tot, una moció de censura que, encara que no arribés a prosperar, encara l’afebliria més del que avui està. 

EL PERIÓDICO: Vídeo per entendre el procés sobiranista.

I ARA QUÈ?

No es tracta només d’una pregunta retòrica. Ni tat sols un interrogant sobre el futur immediat de Catalunya. La pregunta va adreçada a tots aquells que fins el darrer moment han mantingut viva l’esperança de votat com cal la consulta del 9-N.

Quant de temps fa que molta gent com jo posàvem en qüestió la consulta sobiranista? Quants com jo hem estat escèptics des del primer dia?

Quants insults i frases mal sonants hem degut d’aguantar?

I ara, a part, evidentment del govern central i del PP, de qui és la culpa de que el 9-N no es faci una consulta com cal?   

Quan des de les files socialistes ja advertien de que no s’arribaria a fer, quants d’improperis es van haver de sentir?

De qui ha estat la culpa de que es trenqui el consens del bloc proconsulta? També dels socialistes? O potser que de Zapatero?

Es buscarà un cap de turc o ja es té?

Potser alguns veuran ara que no van escollir el millor company de viatge. I ho dic per uns i pels altres, ja que en cap moment condemnaré a uns per salva la resta. És el que hi ha i, ara mateix, l’única solució és fer eleccions anticipades un altre cop.

Plebiscitàries? Està per veure, perquè, ara mateix, després de tot el que ha passat, veieu vosaltres que hi pugui haver consens sobre aquest tema?

I ja ens podem anar oblidant d’una candidatura conjunta entre CiU (o CDC) i ERC.

Com diu la dita castellana: mi gozo en un pozo.

Quants de cors trencats! Quantes il·lusions perdudes...

Què ens recuperarem? Segur que sí, només faltaria. Si ens hem sobreposat infinitat de vegades, ara també hi serem capaços.

Però això serà en un termini més o menys curt. Ara el que toca és pair la nova situació i identificar els errors comesos per a que una altre cop no tornin a passar. 

LES FOTOS DEL DIA 11-10-2014

Potser no; potser estic equivocat, però els cartells de les CUP que han aparegut per Amposta, des del meu punt de vista són una mostra de desunió.
Si s'ha d'assolir un objectiu (en aquest cas la consulta del 9-N) el que cal és la unió de tots els partits proconsulta.
Però em temo que des de fa temps, cadascú s'ho mira d'una manera.
Per una part ERC i les CUP sembla que ho tenen molt clar i la resta, segurament que no tant.

A UN MES DEL 9-N

Mentre avui al País Valencià celebren la seva diada, en teoria, als catalans ens queda un mes per a votar la consulta.

Com més ens aproparem al 9-N més es clarificarà el panorama. Ja sé que molts de vosaltres encara penseu que podreu dipositar el sí+sí  a la urna de cartró que haurà comprat per a l’ocasió la Generalitat de Catalunya. Però cada cop són més (fins i tot gent dels partits proconsulta) que pensen que el que es farà el 9-N serà simplement una pantomima. O si voleu, es pot dir d’una altra manera: una pseudoconsulta.

Diumenge, Vinaròs News em publicarà la meva columna quinzenal que té per títol Quan només érem socialistes. Entre d’altres coses dic que sóc un dels molts socialistes que el 9-N voldria votar. Però també us he de dir que a hores d’ara encara no ho tinc clar. I no és perquè no pensi que el millor per a Catalunya és que fora independent, sinó perquè no vull a anar de la ma de segons qui i dels que estiren del carro hi ha massa gent que no m’agrada.

Dilluns vaig enviar la columna a Emili Fonollosa, el director de Vinaròs News. Si té temps sé les llegeix de seguida i, en tot cas, sempre abans de publicar-les. Dilluns sé la va llegir i llavors em va preguntar, com a socialista que vull votar, que penso sobre la consulta del 9-N.

Li vaig dir que serà molt diferent si la consulta és legal (ja està clar que no ho serà) o si no ho és. Però encara que no sigui legal, les urnes es posaran al carrer (o als col·legis electorals si voleu) per a que tots aquells que vulguin votar que ho puguin fer. Vull recordar que mesos enrere ja es van recollir vots favorables a la consulta en meses improvisades i sense control de cap mena; així, si volies, podies votar a diferents pobles sense cap tipus de problema.

Evidentment, si la consulta no és legal, la majoria dels que no són partidaris de la independència, no hi aniran. Per a què? –Pensaran- Total no servirà per a res. I no els faltarà la raó. Dels que si que aniran a votar, un alt percentatge (segur que més del 90%) votaran sí+sí i la resta sé la repartiran les altres opcions, fins i tot els vots en blanc i nuls. Ara bé, tot i poder votar els que tindran 16 i 17 anys (un dels grups més partidaris de la independència), el percentatge votants sobre el total del cens, difícilment arribarà al 50%.

No li vaig explicar de forma tan detallada, però a grosso modo, li vaig dir el mateix i Emili em va respondre que la teoria era força interessant.

Si tinc o no raó ja es veurà dintre d’un mes, però cada dia sembla més clar que CiU se’n acabarà desmarcant i només ERC i les CUP com a partits i l’ANC i Òmnium com a principals associacions cíviques seguiran fins el final.

Una vegada consolidat el fracàs, Mas convocarà eleccions anticipades on, segurament, ERC i CiU no formaran una candidatura conjunta. Serà l’enèsim fiasco de Mas: les terceres eleccions en menys de 4 anys la qual cosa l’hauria de fer recapacitar molt seriosament sobre el seu futur. Però Mas és un d’aquells personatges típics de la factoria de CDC que difícilment acceptarà errors i s’aferrarà al poder fins el darrer alè.

El dia 9 de novembre (o potser abans) sé sabrà qui són realment es traïdors i ens emportarem alguna sorpresa que serà desagradable per a uns i dolça per a d’altres.

Enrere poden quedar manifestacions multitudinàries i altres expressions de força i unitat i al davant la dura i pura realitat.

Ara bé, la unitat que ha demostrat la societat civil més enllà dels partits polítics no acabarà i caldrà buscar altres maneres d’assolir els objectius que no s’hauran pogut aconseguir de la ma dels polítics.

El poble català és massa gran per a deixar-se vèncer. I si des de Madrid es vol tornar a derrotar-nos per la força (encara que només sigui la de la Llei), tard o d’hora, ens tornarem a aixecar tal i com ho hem fet moltes altres vegades i seguirem endavant amb els nostre propòsit. Peti qui peti.          

NO VOLDRIA ESTAR A LA PELL DE RAJOY...

Però per res del món!

El president del govern tindrà tota la legitimitat que li dóna el Tribunal Constitucional respecte a la situació catalana, però no té el suport que sé li ha mostrat al president català.

Fins i tot jo que sóc un tan escèptic i que, com sabeu, no tinc ni la més mínima simpatia per Arturo, he de reconèixer que el suport que ahir li van donar més de 900 alcaldes de tota Catalunya. En total hi eren representats el 93% dels ajuntament catalans i això és molt de suport.

Mentre, sabeu el que ofereix ara Rajoy? No ho sabeu? Diàleg! Sembla ser que té aquesta paraula com a única solució per a Catalunya. Necessita una idea original, se’n va al calaix de les idees originals i treu la paraula diàleg. Passen els dies i quan té que tornar a moure fitxa, torna a buscar una nova idea i treu del calaix, què?, què? Diàleg!

És tan desconcertant com inútil. I només està a l’alçada d’un personatge tan incompetent com ell. Mariano Don Tancredo l’Immòbil només sap proposar diàleg.  

Però que ha passat quan l’altra part (o sigui Mas) a acudit a la Moncloa amb ganes (o no) de dialogar? Que Rajoy li ha dit:

-O juguem amb la meva baralla de cartes o les estripo. Sóc jo el que poso les condicions perquè tinc la força de la Constitució (una Constitució que, per cert, quan el PP encara era AP no la va votar) i per tant, has d’acceptar les meves condicions. Això senyor meu no és diàleg, és imposició!   

Però Rajoy, si fos un estadista (ja no li demano que sigui un gran estadista, simplement un estadista normalet) faria gests de bona voluntat cap el poble català. De tant en tant ens donaria alguna coseta per mirar d’acontentar-nos per veure si poc a poc deixaven de tenir aquesta dèria independentista (o si ho voleu d’una altra manera, pro consulta) Però ni això. Resulta que té una gran oportunitat: Els Pressupostos Generals per al 2015. I en lloc de donar-nos algun caramelet, resulta ser que les inversions per a Catalunya són tan minses que ni tant sols compleixen el que diu el mutilat Estatut de Catalunya.

I així Sr. Rajoy és com pretén solucionar el problema català. Si tingués una mica de seny (un do molt nostre que igual no sap ni el que significa, però sempre li queda preguntar-li a Aznar) ja faria molt de temps que hauria hagut de dimitir. Entre la setmana passada i aquesta ha dimitit, inusualment, força polítics, començant per un ministre i una consellera autonòmica, igual si hagués aprofitat aquest moment, la seva dimissió hauria passat tan desapercebuda com el seu propi personatge, sinó fos pel malament que ho ha fet tot durant els quasi tres anys que porta de legislatura. Una vergonya Sr. Rajoy, una autèntica vergonya...     

Però és que a sobre, si esperem que des d’Espanya se’ns aporti alguna solució, podem esperar-nos segurs, perquè al pas que anem intueixo que trigaran molt.

Ja sé que alguns de vosaltres direu que el PSOE aporta la solució federalista, però jo pregunto: Realment sé la creuen? O només és un concepte que pot estar més o menys bé, però que a la pràctica seria més del mateix?

A Rajoy no li auguro bons temps. El paper que li tocarà fer durant els propers mesos serà molt complicat. Mentre mas cada vegada sembla que està més fort, Rajoy anirà perdent adeptes. Si més no, per les bases. El conflicte català pot marcar un abans i un després a la seva vida política i segurament també marcarà un abans i un després en les relacions Espanya-Catalunya. 

EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS

Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.

El propietari de la pensió, que també era qui servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li recordo repetir sovint la següent frase: Només dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del Madrid dels anys 60)

Durant aquests darrers dies hem pogut veure que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N.

Segurament, els juristes més vells, els que més posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar: dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a dintre de 5 mesos.

Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat, abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)

Ara, la pilota està al costat català. És a Mas i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium) els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments catalans)

Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una segona fila empenyent els de davant...

Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas. Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que tenia que fer... Ho estic esperant.

Segur que no ha estat casualitat que el diari el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a la seva web. Va ser un farol?

Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...    

Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.

Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava la duana d’Andorra.

-¿Algo que declarar?

-No, creo que no...

Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre podies fer-te cara de babau i dir:

-¡Ah! ¿Pero eso había que declararse? 

UN CAMÍ SENSE MARXA ENRERE

Amb la publicació dissabte de la Llei de consultes no referendàries i, posteriorment, del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, tot fa indicar que el procés ja no té marxa enrere.

Pel que s’ha dit, sembla ser que tant la llei con el decret tenen un redactat impecable. Els qui els han redactat han tingut molta cura de que, en cap moment, pogués anar contra la Constitució Espanyola, la llei magna a la que s’empara Rajoy per a dir que la consulta catalana és il·legal.

No obstant això, el govern d’Espanya ja ha posat en marxa els mecanismes per a portar-les davant el Tribunal Constitucional i que, aquest, els suspengui de forma cautelar i, posteriorment, a ser possible, que els declari inconstitucionals.

El posicionament seguit pel govern de Rajoy és més polític que legislatiu, ja que, com és sabut, la Constitució Espanyola és interpretable en diversos punts i, tal com ha dit algun dels seus pares (els polítics que la van redactar l’any 1978), la llei de consultes, en cap cas contradiu cap dels articles de la Carta Magna.

Per tant, estaríem davant d’un no de tossuderia, davant de posar pals a les rodes per posar-les, davant d’entorpir un procés sense cap tipus de lògica.

Quan el TC hagi de dictaminar el contingut de la normativa catalana ho tindrà molt difícil per no dir impossible. Fa uns mesos, quan el TC va haver de pronunciar-se sobre la declaració de sobirania del Parlament, ja va emetre un dictamen pel que considerava que el motiu pel qual s’havia presentat recurs era polític i demanava que aquestes qüestions les havien de resoldre els polítics no els tribunals.

Dit això (i comprenen perfectament l’actitud del PP –no s’ha d’esperar una altra cosa d’un partit que representa a la dreta més rància d’aquest país-) no entenc l’actitud del PSOE donant suport al govern. Ara bé, si el que pretenen és seguir perdent vots de l’ala més moderada, la que se’n està anant cap a Podemos, llavors sí, van pel bon camí

El cert és que se’m farà molt difícil votar socialista quan l’any que ve siguem convocats a les urnes per a votar els nostres representants al Congrés del Diputats i Senat.

Amb el guapos que estarien calladets i parlant només de federalisme...

El que està clar és que la situació política actual de Catalunya ha anat molt més enllà de l’anomenat pla Ibarretxe i que, en el seu moment, ja va sacsejar les velles i antiquades estructures de l’estat. La situació política catalana no farà marxa enrere. És que no l’ha pot fer. S’ha fet massa recorregut com per a què un govern centralista i ultranacionalista o un TC del tot polititzat i al servei dels dos grans partits, emparant-se amb un recull de lleis vulgui tombar la voluntat d’una gran majoria del poble català.

Potser, de moment, ens aturaran els peus, però al cap de poc, algú, que tal vegada ara mateix ni coneixem, tornarà a engegar el procés i cada cop seran més els catalans que hi aniran al darrere.

És un camí sense marxa enrere.  

EL CIVISME ESCOCÈS

Normalment es parla de fair play, una denominació típicament britànica, però voler escriure en anglès alguna cosa més és per a mi missió impossible. Per tant, us parlaré, com sempre, clar i català i us diré que, a part del que us explicava ahir, una de les grans diferències entre el procés d’Escòcia i el català, ha estat el civisme que ha caracteritzat l’escocès en contra del nostre.

Segurament els meus lectors, molts d’ells grans entusiastes de l’independentisme català, apel·laran al civisme que hi ha hagut en totes les manifestacions que s’han convocat fins ara el civisme per un costat i les ganes de festa i gresca per l’altre, han estat les notes més destacades. I és veritat. Per tant, estic entrant en una contradicció? En absolut. Si ho he dit per alguna cosa és.

Certament només puc fer menció dels comentaris que he llegit per les xarxes socials. Un missatges excloents i fins i tot insultants. Tampoc el comportament de l’altre costat és exemplar. Fins i tot és pitjor: crema de banderes independentistes, amenaces constants que van augmentant de to tal i com està avançant la campanya.

Jo em pregunto què passaria si poséssim als uns davant dels altres o ben mesclats tal com passava a Escòcia on es trobaven sovint els pro unionistes i els secessionistes fent campanya al mateix lloc. És que no vull ni pensar-ho!

Dit això, coincideixo en que, malgrat el resultat, el guanyador absolut ha estat Alex Salmond. Primer perquè durant la campanya electoral del seu partit va prometre que es convocarien unes eleccions per a decidir si el futur més immediat d’Escòcia era separar-se del Regne Unit i perquè per a que els escocesos no marxessin, des de Londres, els principals líders polítics es van comprometre per escrit dotar-los de més autogovern. Per tant, si Salmond guanya, Escòcia guanya. Potser uns més que els altres, però no crec que ningú hi hagi sortit perdent.

Això si, ara el govern britànic es trobarà amb una gran disjuntiva. Previsiblement, els altres territoris que conformen el Regne Unit (Gal·les i Irlanda del Nord) demanaran per al seus països el mateix estatus que obtindran els escocesos.

Una cosa així també va passar quan s’havia d’aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Els valencians (i crec recordar que també els andalusos) també van promoure un nou estatut per al seu territori i hi van incorporar un article on hi deia una cosa així: I si Catalunya aconsegueix més que nosaltres, volem el mateix. Poc importa si uns tenen unes conviccions molt més nacionalistes, a l’hora d’obtenir beneficis, tots igual: cafè per a tots versió dos.

Aquest matí he pogut escoltar les declaracions enregistrades de Rajoy. Evidentment es felicitava per la victòria del no i deia que això era bo, tant per al Regne Unit com per a Europa. Sense dir-ho, Rajoy espera que els resultats escocesos desactivin la consulta catalana primer i a veure si els desànim entre els partidaris de la independència el hi fa abandonar la idea per una llarga temporada.

En canvi, sembla que els discurs del Primer Ministre britànic David Cameron ha estat brillant. Tan brillant que una contertuliana dels Matins ha opinat que segur que en un futur s’estudiarà a les facultats de ciències polítiques d’arreu del món.

El que deia només començar: el fair play britànic. Aquí segur que no passaria. I reitero: tan seria qui foren els guanyadors.

S’entendria que hi hagués malt rotllo entre ciutadans de Catalunya i de fora, però el que no puc entendre és perquè l’ha d’haver entre els mateixos ciutadans d’aquí.

No volen estar sotmesos al domini espanyol, però si que volen imposar la seva manera de pensar sobre els que no pensen igual. Des del meu punt de vista, així, Catalunya mai serà un gran país.                    

CATALUNYA I/& ESCOTLAND

Com diuen els crupiers, la sort està tirada. El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats, previsiblement, abans de que apunti l’alba.

S’han fet moltes comparatives entre el procés escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em puc fer una també?

No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la possible independència del seu país.

Per tant, no puc opinar sobre el veritable sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català, entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és molt gran.

El sentiment català va estretament lligat a nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya sé senten tan catalans com el primer.

Possiblement la primera gran diferència és la parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més parlada de Catalunya. És la llengua materna per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final ens en sortirem, ja ho veureu.

Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i es volia posar fi com fos i ja sé sap que la unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)

Però en aquell temps Espanya no tenia bandera i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes, encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.

Sempre s’ha dit que la unió que van establir els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.

Però per a Catalunya, la unió amb Castella, sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics que no d’amics.

Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia, tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.

Per què si bé ara ja no se’n parla, la campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet, handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i va perdre el reconeixement de la internacional.

Si a algun lloc del món hi ha passió per les apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho. 

Catalunya té dipositades moltes esperances amb el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans segons sigui el resultat.

És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.

Però teniu en compte una cosa: els resultats seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no, no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.