CATALUNYA I/& ESCOTLAND

Com diuen els crupiers, la sort està tirada. El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats, previsiblement, abans de que apunti l’alba.

S’han fet moltes comparatives entre el procés escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em puc fer una també?

No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la possible independència del seu país.

Per tant, no puc opinar sobre el veritable sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català, entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és molt gran.

El sentiment català va estretament lligat a nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya sé senten tan catalans com el primer.

Possiblement la primera gran diferència és la parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més parlada de Catalunya. És la llengua materna per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final ens en sortirem, ja ho veureu.

Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i es volia posar fi com fos i ja sé sap que la unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)

Però en aquell temps Espanya no tenia bandera i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes, encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.

Sempre s’ha dit que la unió que van establir els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.

Però per a Catalunya, la unió amb Castella, sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics que no d’amics.

Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia, tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.

Per què si bé ara ja no se’n parla, la campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet, handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i va perdre el reconeixement de la internacional.

Si a algun lloc del món hi ha passió per les apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho. 

Catalunya té dipositades moltes esperances amb el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans segons sigui el resultat.

És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.

Però teniu en compte una cosa: els resultats seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no, no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.