El president Junqueras

CRISTINA PALOMAR

Tan entretinguts estem els catalans gaudint del sainet protagonitzat pels polítics espanyols que no ens hem adonat que aquí tenim dos presidents pel preu d'un, i que un mana molt més que l'altre. És el que té la bicefàlia perfeccionada després de la Maragall-Carod experience: un passeja la cabellera pel país fent proclames independentistes i presumint d'un gran domini dels pronoms febles mentre que l'altre s'encarrega d'executar el que sigui o a qui sigui i d'anar moblant el despatx amb els trofeus. De moment ja té el cap de l'Artur Mas i això no ha fet més que començar.

Oriol Junqueras és el veritable president de la Generalitat. Ja ho deien bé els guionistes del Polònia fa uns quants mesos quan el van nomenar Oriol I el Gras i els càndids convergents els van riure la gràcia. Al marge dels títols reials, a casa sempre hem cregut que qui té la clau de la caixa és qui mana de debò encara que la caixa estigui buida com és aquest el cas. El que encara no sabem és com s'ho farà un historiador especialitzat en la Catalunya del segle XVI perquè li quadrin els comptes del segle XXI, però no ens posem nervioses. Potser durant el COU el líder republicà va tenir una visió del seu futur polític i va acabar fent lletres mixtes.

Aquests dies s'estan nomenant un munt de càrrecs. Fins i tot, el valent conseller d'Afers Exteriors ha tirat pel dret i, obviant els improperis constitucionals que li arriben de Madrid, ha començat a fitxar excompanyes de partit. Em comenten que a la seu ecosocialista no reben sinó disgustos i que encara amb la dolorosa traïció de Raül Romeva per pair, ara han de començar un nou dol per la marxa de la Carme García, ara directora general de Relacions Institucionals. El regidor Alfred Bosch deu estar ben content perquè s'ha complert el seu delirant somni d'un tripartit format per CDC, ERC i ICV. Tant se val que sigui a la banda nord de Sant Jaume.

Seguint amb les designacions governamentals, també uns quants periodistes han vist recompensats aquests dies la bona feina feta. Alguns són adquisicions noves de trinca, però d'altres arriben a la Generalitat ben bregats de guerres anteriors. Recordo el cas, per exemple, de Pere Martí, el nou director de comunicació de Carles Puigdemont. Martí substitueix en el càrrec a Joan Maria Piqué, qui abans de fer de mestre de cerimònies d'Artur Mas, va ser col·locat a dit i amb calçador a la secció de Societat de l'Avui provocant una autèntica revolta a la redacció. Ara li hauran de buscar un altre càrrec ben remunerat per seguir lluint la seva col·lecció d'ulleres.

La nova responsabilitat de Pere Martí, fill del convergent i exresponsable del Centre Unesco de Catalunya, Fèlix Martí, m'ha deixat de nou ben descol·locada. Per ara, l'única explicació lògica que trobo a tot plegat és que l'ha posat el president Junqueras perquè s'asseguri que el fill del pastisser no és temptat pel costat fosc de la força, una mica com va fer la Marta Ferrusola recomanant Lluís Prenafeta al seu marit per tenir-lo controlat fora de casa.

Pere Martí va aterrar molt ben apadrinat a la secció de Política de l'Avui per entrevistar Pere Esteve cada mes fins que aquest es va passar a ERC i va plegar del diari uns anys després per fer de responsable de Comunicació del vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament va caure com un gerro d'aigua freda entre les files convergents perquè el consideraven un dels seus. L'impacte va ser tan fort que fins i tot el card entre llirisSalvador Sostres va estar durant dies passejant per la redacció en estat de xoc i li va dedicar una nodrida col·lecció d'articles d'opinió acusant-lo de traïdor.

Diuen que, per sort, ara estem vivint altres temps i que amb una mica de paciència els catalans acabarem lligant els gossos amb llonganisses. De moment, però, la nova política l'únic que ha fet és que a Espanya cap presidenciable s'atreveixi a presentar la seva candidatura a Felip de Borbó mentre que a Catalunya, molt més lampedusiana per tradició i proximitat geogràfica, hem aconseguit que quasi tot canviï perquè quasi tot segueixi igual.

Referèndum

PERU ERROTETA

"És falsa la idea que la consulta és per aconseguir la independència", acaba de dir Iñigo Urkullu en una entrevista a Luis R. Aizpeolea a El País (dilluns, 25 de gener), potser de manera intencionada, si es té en compte que el citat diari no perd ocasió de repetir insistentment el "mantra" que associa referèndum amb independència, com si es tractés d'un eslògan. En realitat, "consulta" i "independència" són conceptes que no s'avenen. De fet, els independentistes no volen ni necessiten la "consulta" perquè ja han optat per una de les opcions que podrien dilucidar-se en ella: la independència.

L'autodeterminació, amb aquesta o altres paraules, va ser una qüestió àmpliament debatuda pels marxistes -en el context de l'auge nacionalista europeu- però no és fins a l'any 1955 que aconsegueix rang de tractat en els Pactes Internacionals de Drets Humans (encara que no a la Declaració Universal dels Drets Humans), per iniciativa de l'URSS i amb 33 vots a favor dels països comunistes i del Tercer Món, 12 en contra i 13 abstencions. Naturalment, els vots en contra procedien dels països occidentals amb colònies o afins al colonialisme, perquè aquesta iniciativa responia a les lluites anticolonials que es lliuraven al món.

"Autodeterminació" és un terme associat a "poble", concepte complex, polèmic i no exempt d'ambigüitat, i ho és des dels orígens del pensament polític occidental. En els anys 60, la definició dels pobles colonials com a subjectes de la lliure determinació va ser essencial per a la descolonització i va contribuir a una autèntica universalització de la societat internacional. Està molt estesa l'associació de "poble" a habitants d'un Estat i diverses minories nacionals o pobles indígenes dins d'un Estat que es defineixen com a "pobles". Poble és també una població més petita i amb menys habitants que una ciutat.

Però una cosa és el dret (que pot estar o no reconegut per les lleis de cada país) i una altra exercir-lo. L'exercici del dret a l'autodeterminació -que els nostres nacionalistes han rebatejat com a "dret a decidir", el mateix que "referèndum" han traduït en "consulta"- no té tampoc perquè materialitzar-se en una elecció amb una data concreta. Així ho entén el veterà historiador Tom Devine, considerat la principal autoritat en la història de l'Escòcia moderna i autor de la coneguda obra La nació escocesa, que va manifestar estar en contra de la celebració del referèndum escocès, perquè obligava a pronunciar-se d'una manera simple sobre una qüestió complexa. "Sóc partidari d'una evolució progressiva, perquè estem parlant del que passarà en el futur i no podem saber què passarà", afirmava.

De fet, en un context democràtic, en el qual se celebren periòdicament consultes electorals, els ciutadans es pronuncien d'alguna manera entorn dels seus vincles amb les institucions, com ho fan respecte a moltes altres qüestions incloses als programes electorals. És a dir, s'estan "autodeterminant", i és per això que sabem quins són el pes i les característiques de cada opció política i com van evolucionant.

És natural que davant una polarització extrema, que generalment tendeix a monopolitzar l'espai polític, ideològic i social, sorgeixi el desig de resoldre l'assumpte per la via ràpida(imprescindible per poder afrontar la realitat) i no hi ha res més expeditiu que un referèndum. Però fins i tot aquesta via exigeix, en democràcia, procediments, acords i temps. Perquè si, com sosté Urkullu, l'exercici del dret a decidir ha de realitzar-se per la via legal, no queda altre remei que reconèixer el contrari,negociar i pactar.

I per descomptat, no perdre de vista que l'exercici del dret d'autodeterminació, tal com assegura la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, pot articular-se en "independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions del poble, però reconeixent els altres principis establerts, com la sobirania i integritat territorial".

La corrupció arriba en tramvia

JAUME REIXACH

La decisió de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, d'unir el tramvia del Baix Llobregat (Trambaix) amb el de Badalona (Trambesòs) per la Diagonal ha obert la caixa dels trons. En primer lloc, perquè aquesta proposta va ser rebutjada en la consulta popular organitzada l'any 2010 per l'aleshores alcaldeJordi Hereu, amb un 80% de vots en contra. En segon lloc, perquè el model de construcció i d'explotació del tramvia, pactat a finals del segle XX per la sociovergència rampant, és un escàndol monumental.

Paradoxes de la història. La primera consulta referendària ("dret a decidir") celebrada a Barcelona, a l'escalf de les tendències de la "nova política", la va organitzar el PSC i, en concret, l'aleshores primer tinent d'alcalde, Carles Martí. La baixa participació (12%), els errors telemàtics puntuals que es van produir i la derrota de l'opció que defensava l'equip de govern van provocar la dimissió d'aquest valuós i desaprofitat polític. El cap de CiU, Xavier Trias -que anys abans havia defensat la connexió dels dos tramvies- va liderar el vot en contra i això el va catapultar a la històrica victòria a les eleccions del 2011. Un cop elegit alcalde, Xavier Trias va fer la "seva" reforma de la Diagonal, entre la plaça Francesc Macià i el passeig de Gràcia, sense respectar que l'opció guanyadora de la consulta va ser la de no tocar l'avinguda.

La gran incògnita del projecte que ara promou Ada Colau és el model de gestió que tindrà aquesta nova línia de tramvia, de 3,9 kilòmetres, que ha d'unir la plaça Francesc Macià (Trambaix) amb la plaça de les Glòries (Trambesòs). Les dues branques existents actualment s'exploten amb un sistema mixt públic/privat que, en realitat, és una sagnia per a les arques públiques i un xollo per a les empreses que van aconseguir l'adjudicació de la concessió.

Construir i fer funcionar un tramvia no és, en principi, quelcom especialment car ni complicat. Per això no s'entén que l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) hagi de pagar cada any 45 milions d'euros per subvencionar el "dèficit" que, suposadament, genera aquest servei. Els bitllets que paguen els 24,4 milions d'usuaris anuals que tenen el Trambaix (16,3 milions) i el Trambesòs (8,1 milions) només cobreixen un 20% del seu pressupost de funcionament. En canvi, els 375 milions d'usuaris del metro cobreixen el 55% de les despeses del cost del servei i els 180 milions d'usuaris del bus, el 35%.

El perquè d'aquesta diferència té molt a veure amb la naturalesa jurídica de la seva explotació. Mentre el metro i el bus són 100% de titularitat pública (TMB), el tramvia és en un 95% de propietat privada (Globalvia-FCC-Bankia, Moventia, Alstom, Comsa-Emte i Acciona eren els principals accionistes fundacionals) i només el 5% públic (TMB i Ferrocarrils de la Generalitat). El Trambaix és una concessió de l'any 2000, amb una durada de 25 anys, i el Trambesòs es va adjudicar l'any 2002, amb un període concessional de 27 anys.

És a dir, amb una inversió de 563,4 milions d'euros -que, a més, es van embutxacar els principals accionistes (FCC, Acciona, Comsa-Emte i Alstom) en la construcció i equipament del tramvia- les dues empreses concessionàries cobraran, durant el període d'explotació, més de 1.000 milions d'euros en concepte de subvenció pública. Un negoci rodó i fastigós.

Per acabar-ho d'adobar, el consell d'administració del Tram (entitat que aplega les dues empreses) és un escàndol. El seu president és Josep Maria Cullell, l'exconseller de Política Territorial i Obres Públiques que va haver de dimitir per unaffaire de corrupció l'any 1994. Quatre dels accionistes fundacionals també estan embolicats en casos de corrupció: FCC(cas Pujol, cas 3%, cas Acuamed...), Bankia (cas Rodrigo Rato, les targetes black...), Emte (cas Pujol i cas 3%) i Acciona (cas Acuamed).

Tramvia per la Diagonal? D'entrada, Ada Colau ho ha de sotmetre a una consulta referendària a la ciutadania de Barcelona, que l'any 2010 va dir no. I si el projecte tira endavant, la gestió i l'explotació ha de ser pública, sense concessions. Ja n'hi ha prou de taurons corruptors que mosseguen els pressupostos públics amb impresentables tinglados empresarials! Compte, Ada Colau, que jugues amb foc i et cremaràs!

Sé d'un país que té un historiador com a responsable d'Economia

SISCU BAIGES

Qui hagi pres la decisió de responsabilitzar Oriol Junqueras de la gestió de l'economia de Catalunya és un bromista o té males intencions. El president d'Esquerra Republicana ha aportat al debat independentista les reflexions i anàlisis més exòtiques en l'àmbit econòmic. D'ell va sortir la idea d’amenaçar Espanya amb la possibilitat d'aturar Catalunya una setmana. "Quin impacte tindria això en el PIB espanyol?", va preguntar-se, amb aquella alegria, en una compareixença al Parlament Europeu el novembre de 2013.

Junqueras ha anat repetint sovint abans i durant la campanya electoral que Espanya roba cada any a Catalunya 16.000 milions d'euros i que amb aquests diners es podrien fer un munt d'escoles, acabar amb les llistes d'espera de mig món i pagar les farmàcies dos cops, si molt convé. Aquests 16.000 milions són una ficció que ningú no defensa ja, ni tan sols el conseller que li ha traspassat la cartera d'Economia, Andreu Mas Colell.

Fins ara, podia tenir més o menys gràcia, però no deixava de ser part del joc dialèctic de la política, on s'assumeix que la veritat no sempre es respecta del tot. Però ara Junqueras és el responsable de la gestió de l'economia de Catalunya per part del Govern de la Generalitat. Hi ha pocs consellers i ministres d'Economia i Finances al Planeta que no siguin economistes. Ell ni ho és ni ha estudiat mai res que s'hi assembli.

Si per aquelles coses de la vida, Catalunya fos independent i formés part de la Unió Europea, Oriol Junqueras seria el nostre representant a l’Eurogrup, l'òrgan on coincideixen els ministres d'Economia i Finances dels països de la zona euro. De què parlaria en aquestes reunions? Amb qui? Qui se l'escoltaria?

És ben cert que hi ha economistes que més valdria que callessin i que al seu món se sol dir que són molt bons per analitzar les crisis un cop ja han passat però molt dolents per veure-les venir. I també és cert que Christine Lagarde és advocada i no economista.

Potser el missatge que ens vol fer arribar el nou govern català és que per fer-ho tant malament com ho han fet el Fons Monetari Internacional i els economistes que han gestionat Europa els darrers anys, tant li fa posar un historiador al front de les nostres finances.

I a les facultats d'Economia de les universitats catalanes, on els professors s'estiren dels cabells davant el nomenament de Junqueras, cal que tinguin en compte que pitjor que Jordi Pujol no ho farà. Per cert, Jordi Pujol era metge.

Curiós país el nostre on els metges creaven bancs i els historiadors s'encarreguen de gestionar els nostres impostos.

I els Encerclem el Parlament?

FRANCESC ALGUACIL

Que la Generalitat retiri les acusacions civils i penals de set processos oberts contra activistes no és un gest de Junts pel Sí amb l’entorn cupaire. És una contrapartida per salvar Convergència de l’abisme on l'haurien dut els comicis de març.

Una contrapartida insuficient. La Generalitat i el Parlament mantenen les acusacions particulars contra les vuit persones jutjades per un delicte contra les institucions públiques, per l’acció del 15 de juny de 2011 d’encerclar el parc de la Ciutadella, on hi ha la Cambra legislativa catalana.

L’Audiència va absoldre inicialment els imputats. Tant Montserrat Tura, la més malparada perquè li van pintar la gavardina, com la resta de diputats escomesos, van declarar que en cap moment no van sentir en perill la seva integritat. Tots excepte els parlamentaris del grup de CiU. Per això, l’Executiu i el Parlament, juntament amb Manos Limpias i la Fiscalia, van interposar recurs i el Suprem va condemnar-ne vuit a 3 anys de presó.

La sentència “política” del Suprem, segons el vot particular, reconeix com a única representació ciutadana aquella canalitzada pel Parlament. I la llibertat d’expressió? I el dret de manifestar-se i protestar? La sentència del Suprem, explica el vot particular, condemna vuit persones que van actuar de la mateixa manera que la resta dels milers que es van concentrar a la Ciutadella. Els Mossos no van identificar els autors de les pintades i les agressions verbals. Es condemna doncs vuit persones per la conducta d’una multitud.

(nota mental governamental: Evita les manifestacions, perquè si en vas a una que acaba amb disturbis podràs ser jutjat i condemnat encara que no hagis estat l’autor de cap falta o delicte).

La multitud que encerclava el Parlament protestava, recordem, contra l’aprovació dels Pressupostos de les Retallades, que es van acabar aprovant i que s’han traduït, com hem vist quatre anys després, en l’ofec dels sistemes públics d’Educació i de Sanitat.

Si de veritat hem de construir un nou país, fora bo que la Generalitat i el Parlament deixessin d’anar de la mà d’un sindicat d’ultradreta i d’una Fiscalia que abandera la reforma del Codi Penal i la Llei Mordassa, i que demanessin l’absolució de les vuit condemnades que eren a la Ciutadella en representació de la majoria de la població.

El santuari del Born

JAUME REIXACH

Ricard Vinyes és un prestigiós catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i un destacat especialista internacional en la contextualització i adequació d'espais memorialístics que ha treballat pels governs del País Basc, Xile, Argentina... L'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona l'ha designat responsable dels Programes de Memòria i, entre d'altres encàrrecs, té el de reformular el Born Centre Cultural (BCC), convertit pel seu antic director, Quim Torra, en un mausoleu de la causa independentista.

La història no és mai en blanc o negre i Ricard Vinyes ho sap molt bé. Interpretar la Guerra de Successió del segle XVIII com un enfrontament entre Catalunya i Espanya és una burda manipulació, ja que es va tractar d'una conflagració europea amb múltiples actors i aliances. De la mateixa manera que ho és la interpretació, en termes simètrics, de la Guerra Civil del 1936-39. Sense anar més lluny, l'avi de l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va passar a la "zona nacional" de Burgos, igual que milers de catalans que van combatre al costat de les tropes franquistes.

Les restes arqueològiques del Born, testimoni excepcional de la destrucció d'aquesta part del barri de la Ribera ordenada per Felip Vè per construir-hi la ignominiosa Ciutadella, mereixen ser protegides i dignificades. Així ho vaig defensar amb vehemència des d'EL TRIANGLE quan l'Ajuntament socialista preveia la transformació de l'antic mercat en la seu de la futura Biblioteca Provincial de Barcelona.

La seva apropiació per part de l'independentisme militant és un greuge a la pluralitat democràtica de Catalunya i al respecte que a tots ens mereixen i que tots tributem als heroics defensors del setge de Barcelona. És com si l'antiga vila de Corbera (Terra Alta), destruïda pels bombardejos franquistes, hagués estat "segrestada" pels hereus dels anarquistes i comunistes que van participar en la batalla de l'Ebre i transformada en un "santuari" exclusiu d'aquestes ideologies.

La història sempre s'ha de mirar en perspectiva i més si ens remuntem a fets molt llunyans en el temps que no tenen res a veure amb la nostra vida actual. Trasplantar la Guerra de Successió als nostres dies –com es va intentar fer amb els actes de commemoració del Tricentenari- i elevar les restes del Born a una mena de Mur de les Lamentacions dels catalans és una maniobra que mereix el rebuig intel·lectual. Les pedres ja parlen per elles mateixes i no cal que les mitifiquem.

El nacionalisme hiperventilat és un factor de divisió i de dolor social que no porta enlloc. O sí. La prova més evident la tenim aIsrael. El poble jueu va ser víctima, durant la primera meitat del segle XX, d'atrocitats abominables que avergonyeixen la humanitat. Però d'ençà 1948, és el poble palestí –que no té cap culpa de viure on viu- qui pateix l'opressió i la repressió de mans dels hereus de les antigues víctimes dels progroms i de l'holocaust.

En la seva etapa com alcalde de Girona, el president Carles Puigdemont ha "mimat" el turisme jueu que visita l'antic Call de la ciutat i ha fet descarats gestos de complicitat envers el sionisme, seguint la tradició pujolista de considerar Israel com el referent a seguir en el camí de Catalunya. En aquest sentit, val la pena recordar que la comissió d'Afers Exteriors de la Unió Europea acaba d'aprovar una declaració taxativa en contra del procés de colonització dels territoris de la Cisjordània ocupats durant la Guerra dels Sis Dies de 1967, que considera el gran factor de desestabilització i violència que assota aquesta zona.

Deixem que el catedràtic Ricard Vinyes elabori una proposta per a la reformulació i dessacralització del Born i, un cop presentada, tots plegats ja expressarem lliurament la nostra opinió. Però no. Els independentistes més abrandats ja han encetat una campanya perquè aquest indret continuï sent el "Valle de los Caídos" del moviment secessionista. De la història n'hem de treure lliçons per no repetir els errors del passat, no per reproduir-los fora del seu context.

La "patata calenta" de Raül Romeva

JAUME REIXACH

El flamant conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, té un problema: què fer amb Núria Bassols, la comissionada per a la Transparència que li ha deixat en herència l'expresident Artur Mas? Jo llegeixo cada dia el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) i, a hores d’ara, no consta que s’hagi procedit al seu cessament.

Núria Bassols, en la seva etapa com a magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va fer importants serveis als interessos de CiU. Ella va enterrar definitivament elcas Casinos –un descomunal escàndol de finançament il·legal de CDC i dels seus mitjans de comunicació afins-, en rebutjar el recurs que havia presentat José Manuel Novoa, l'exgerent del diari pujolista El Correo Catalán que va tenir la valentia de denunciar aquesta martingala, vinculada a l'adjudicació de lesLoteries de la Generalitat. També va exonerar Ferran Falcó, expresident d'Adigsa, de la seva imputació en la trama de cobrament de comissions de fins al 20% denunciada per l'empresari Juan Antonio Salguero. Gràcies a aquesta decisió, Ferran Falcó ha quedat "blanquejat" i acaba de ser nomenat secretari general de la conselleria de Territori i Sostenibilitat (!). Això és com posar el llop a vigilar els xais...

El passat 21 d'octubre, el jutge d'El Vendrell que investiga el cas del 3% va ordenar la detenció, entre d'altres implicats, de l'empresari Josep Manel Bassols, que és el marit de la comissionada per a la Transparència. Dues empreses on participa, Oproler i Enseñat i Roca Construccions SL, figuren entre les donants de les fundacions de CDC i, al seu torn, han rebut molts contractes en els últims anys de les administracions governades per CDC per un import que s'acosta als 20 milions d’euros.

Arran de la imputació de Josep Manel Bassols, tots els grups parlamentaris de l'oposició es van apressar a demanar la dimissió fulminant de Núria Bassols. També la secretària general d'ERC, Marta Rovira, va assenyalar que la comissionada per a la Transparència "no és la persona més idònia" per ocupar aquest càrrec. El tema és molt greu perquè ERC, per tal de preservarJunts x Sí i el procés secessionista, ha fet l'estruç davant els casos de corrupció que afecten els seus socis electorals... excepte en aquesta ocasió. I és que a Brussel·les, La Haia o Copenhaguen resultaria inversemblant que la responsable governamental de combatre la corrupció tingui el seu marit imputat per un affaire de corrupció!!!

Però la troca encara és més embolicada. Josep Manel Bassols és amic i persona de la màxima confiança del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que li va encarregar la direcció de la campanya electoral que l’any 2011 el va convertir en el batlle de Girona. Exalcalde d'Anglès i membre destacat del lobbygironí de CDC, Josep Manel Bassols és una peça clau en el finançament del partit. La seva vinculació personal i política amb Carles Puigdemont li dóna, a més, una potent rellevància.

Cessar o no cessar Núria Bassols com a comissionada per a la Transparència, sabent que això provoca un conflicte d'interessos amb el nou president de la Generalitat? Aquesta és la "patata calenta" que té el superètic i superimpolut conseller Raül Romeva entre les mans i que no pot trigar a resoldre. Tic-tac, tic-tac...

Llegiu els meus llavis: Mai és… potser sí!

SISCU BAIGES

Diuen que George Bush pare va guanyar les eleccions presidencials de 1988 gràcies a una frase que va fer forat en l’electorat dels Estats Units: “Llegiu els meus llavis. No hi haurà més impostos”. Després de ser elegit president, Bush va pujar els impostos. Cap cosa a la qual no estem acostumats els electors de molts països. Mariano Rajoy no va demanar que li llegíssim els llavis però també va dir que faria moltes coses que no va fer i que no en faria moltes que va acabar fent. Suposo que en part per això ha perdut tants diputats a les eleccions del passat dia 20.

Se suposa, també, que la CUP representa una forma diferent de fer política. Una forma basada en l’autenticitat, la sinceritat, l’anar de cara i no caure en els errors i comportaments que han denunciat sempre de Bush o Rajoy.

Vet aquí, però, que el cap de llista de la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, Antonio Baños, va afirmar, per activa i per passiva, que ells no farien mai Artur Mas president. El 22 de setembre, a www.eldiario.es deia: “No votarem mai una investidura de Mas. I mai és mai. Mai, mai i mai”. I una setmana després, a La Sexta, insistia: “No votarem sí a un Govern presidit per Artur Mas. Nosaltres el que diem en campanya ho complim. Els nostres lemes són promeses”.

Diumenge, Baños va ser l’encarregat d’explicar des del faristol del pavelló sabadellenc on s’havia celebrat l’assemblea nacional de la CUP que aquesta formació no tenia clar si fer Mas president o no. Mitja CUP n’estava a favor i mitja, en contra.

Quan va acabar l’explicació, va sonar quasi a conya quan li van demanar els periodistes –que no podien fer preguntes- si podia explicar el mateix en castellà.

Ho va fer.

Ningú no li va demanar que ho expliqués també en anglès.

Al cap i a la fi, Antonio Baños és una bona persona, tot i que una oportuna dimissió com a diputat l’honoraria.

Els "matons" de l'independentisme

JAUME REIXACH

Més enllà del sorprenent resultat de l'assemblea de Sabadell, ningú no pot negar que la CUP és una organització democràticaque escolta, accepta i respecta la pluralitat de les seves bases. Per això em sobta la desmesurada i feridora campanya que s'ha desfermat a les xarxes contra aquesta plataforma de l'esquerra independentista i anticapitalista.

Des de l'entorn de Junts pel Sí i dels sectors més "hiperventilats" de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) s'han proferit, en els últims dies, tota mena d'improperis i desqualificacions contra els cupaires, titllant-los de "botiflers", "traïdors", "agents del CNI", "espanyolistes", "borbònics", "unionistes", "comunistes", "emporrats", "borratxos".., entre altres "amables" epítets. Malauradament, això no és nou en aquest llarg i inacabable "procés", encetat l'any 2012, des que la Justícia va imputar l'hereu Oriol Pujol pel cas de les ITV.

Amb anterioritat, altres organitzacions i dirigents polítics catalans han estat víctimes d'aquests "propagadors" de l'odi a les xarxes socials: a Miquel Iceta, Àngel Ros, Joan Herrera, Dolors Camats, Teresa Forcades, Dante Fanchín, Josep-Antoni Duran Lleida, Lluís Rabell, Ada Colau... també se'ls ha estigmatitzat amb violents insults personals, molt sovint des de l'anonimat. Aquests atacs, totalment gratuïts i exagerats, han acabat creantun ambient tòxic i verinós que enterboleix la necessària coexistència pacífica entre totes les persones que vivim i treballem a Catalunya, tant si estem a favor com en contra de la independència. 

L'origen d'aquesta teledirigida i malaltissa agressivitat fòbica és fàcilment deduïble. Prové de nuclis molt fanatitzats que  defensen, al preu que sigui, la reelecció d'Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat. Aquesta voluntat, perfectament legítima i lloable, només presenta un inconvenient i és que la coalició Junts pel Sí té 62 escons al Parlament de Catalunya, insuficients per garantir la investidura d'Artur Mas i per falcar un pacte de governabilitat.

El #pressingCUP és un dels episodis més barroers i vergonyosos que ens ha tocat viure en els últims mesos. Els "matons" que ronden per Internet s'han abraonat amb ràbia i fúria contra els cupaires perquè encara no han decidit facilitar la reelecció del diputat número 4 de la llista de Junts pel Sí per Barcelona. A més, durant la campanya electoral els seus representants ja van dir als quatre vents que no ho farien.

La tolerància és un valor superior que defineix la qualitat democràtica d'una societat i d'un país. Els catalans mainstreamsempre hem anhelat ser com Holanda, Suècia, Dinamarca o Noruega, que considerem el súmmum de la civilització culta, justa i educada. Aquest és -si ho he entès bé- l'horitzó dels independentistes d'ERC, de DiLL (CDC) i de l'ANC. Per això, sorprèn i esborrona que des d'aquests àmbits s'aboni i es doni carta blanca als qui atien la rancúnia contra els qui no pensen com ells o no fan el que ells voldrien. Ara li toca el rebre a la CUP.

La independència, si ha de ser, ho serà per la via de la tranquil·litat dialèctica i de la maduresa democràtica. Amb actituds de fatxendes milhomes els ultraindependentistes no aconseguiran convèncer ningú. Al contrari, provoquen basarda i multipliquen el rebuig. Seria bo que els inductors d'aquesta espiral esbojarrada rebaixessin el to i desdramatitzessin la discrepància política, essència de la democràcia. Començant pel president en funcions, Artur Mas, i les seves desafortunades profecies -"ens esperen a la primera cantonada per trencar-nos les cames"- o les amenaces, formulades en seu parlamentària, del seu padrí polític, Jordi Pujol, sobre les branques i els nius.

Els insults i les apel·lacions a la intolerància contra els militants de la CUP -especialment intenses en els pobles i ciutats de la Catalunya interior- són l'antítesi del pacifisme que invoca l'anomenada "revolució dels somriures". Només amb bona educació i noblesa d'esperit aconseguirem el "país millor" que tots volem. Pels bocamolls, un morrió.

El duo de La Camarga... o noves eleccions el juny

JAUME REIXACH

Espanya se n'ha anat a dormir aquest 20-D sense saber qui serà l'hoste de La Moncloa durant els pròxims quatre anys. En tot cas, Mariano Rajoy ho té impossible per poder revalidar el càrrec.., excepte si s'obre a la formació d'una grosse koalitionamb el PSOE, volguda pel rei Felip VI i pels poders fàctics i econòmics que remenen les cireres.

Els 123 escons obtinguts pel PP queden molt lluny de la majoria absoluta de 176 vots i la suma amb els 40 escons deCiudadanos no és suficient, ni de bon tros. Tampoc amb l'hipotètic suport del PNB (6 escons) i de Coalició Canària (1 escó) no arribaria a la xifra màgica.

Quelcom semblant li passa al PSOE de Pedro Sánchez, que salva dignament els mobles (90 escons), amb l'excepció de Catalunya, on Carme Chacón ha naufragat estrepitosament. El pol d'esquerres a la portuguesa no suma amb Podemos (69 escons) i Unidad Popular-Izquierda Unida (2 escons), ni tampoc amb una quimèrica aliança amb els nacionalistes bascos i canaris.

En aquest confús panorama, que s'haurà d'anar clarificant en les pròximes setmanes, només hi ha dues variants factibles per garantir la governabilitat:

1. La grosse koalition PP-PSOE, seguint el model alemany, afavorida per la majoria absoluta que ha obtingut el PP al Senat i que bloqueja, d'entrada, els canvis que volgués introduir l'hipotètic pol d'esquerres, en cas que arribés a quallar. Al cap i a la fi, Espanya és un alumne aplicat de fräulein Merkel i, de la mateixa manera que s'han fet brutals retallades pressupostàries, també podem copiar la seva grosse koalition i, ja posats, fins i tot el seu model de Constitució federal.

2. Un pacte PSOE-Ciudadanos, seguint el model andalús, amb l'abstenció pragmàtica de Podemos. Difícil, però no impossible.Albert Rivera, que es creia el "rei del mambo", ha sortit molt tocat i descol·locat d'aquest 20-D i necessita recuperar el protagonisme polític si no vol que Ciudadanos es converteixi en un "partit soufflé" com UPyD.

Els 17 escons independentistes d'Esquerra Republicana (ERC) i Democràcia i Llibertat (DiLL) serveixen de molt poc. D'entrada, perquè han manifestat que la seva presència a Madrid és per defensar i negociar la secessió i, per tant, és contradictori que entrin en el joc d'aliances per garantir l'estabilitat del futur govern espanyol. En segon lloc, perquè resulta inimaginable que ERC doni suport al PP de Mariano Rajoy o que DiLL ho faci amb el PSOE de Pedro Sánchez.

A Catalunya, la nítida victòria d'En Comú Podem és un vot de suport a la "tercera via" que representa l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que s'ha anat guanyant l'estima de la gent, malgrat la precària majoria que té a l'Ajuntament. Les tres forces més votades –En Comú Podem (12 escons), ERC (9 escons) i PSC (8 escons)- són les representatives de l'electorat català d’esquerres, que ha imposat de manera clara i contundent la seva hegemonia política... que, en canvi, no té (encara) correlació visible al Parlament de Catalunya.

El president en funcions Artur Mas s'ha emportat una sonora bufetada aquest 20-D, a través del seu escuder Quico Homs, que era el cap de llista de la marca Democràcia i Llibertat (DiLL). Si la coalició CiU va obtenir en les eleccions espanyoles del 2011 un total de 16 escons i més d'un milió de vots, erigint-se en la força política més votada a Catalunya, quatre anys després ha estat l'hecatombe: Convergència i Unió s'han divorciat, Duran Lleida s'ha quedat sense representació al Congrés, DiLL ha perdut la meitat dels votants i ha quedat relegada, amb 8 escons, a la quarta posició en el rànquing que ha definit el 20-D.

Comptat i debatut, un desastre que deixa Artur Mas en una posició molt desesperada. ERC ha fet, novament, el sorpasso a CDC i, des de la quarta posició assolida aquest 20-D, és molt difícil que Artur Mas pugui defensar a capa i espasa la seva investidura com a president de la Generalitat. El problema ja no el té la CUP. Ara, la disjuntiva sobre la investidura s'ha traslladat a l'interior de la coalició Junts pel Sí que, més d'hora que tard (la data límit és el 9 de gener), haurà de proposar un nou candidat de consens a la CUP si vol evitar l'escenari imprevisible d'unes noves eleccions el mes de març, amb Ada Colau i la plataforma En Comú Podem en ratxa victoriosa.

En aquest escenari, el "procés" queda relegat indefectiblement a un segon pla. La seva reactivació pot ser, de manera paradoxal, la clau que afavoreixi i acceleri la desitjada –per uns- i temuda –pels altres- grosse koalition.

Viure per veure. Al final, el duo de La Camarga –Alicia Sánchez Camacho i José Zaragoza- tornarà a fer manetes.

O això o eleccions anticipades el pròxim mes de juny.

Nadal, dolç Nadal

PERU ERROTETA

Per què dolç? Per les tones de llaminadures que ofereixen els supermercats? Per les melodies (gairebé totes en anglès) que ens castiguen des de les emissores i els fils musicals? Pels somnis dels botiguers que es freguen les mans pensant en caixes registradores plenes? Per la dolça cursileria general (i interessada) que envolta la festa?

Des de fa molts segles, quan la posició del Sol en el cel es troba a la major distància angular negativa de l'equador celeste (solstici d'hivern), cosa que en l'hemisferi nord ocorre entre el 20 i el 23 de desembre, els europeus tiraven la casa per la finestra. Encara que quedava molt hivern per davant, els dies es començaven a allargar anunciant la primavera i això era motiu de gran alegria. Se celebrava, clar, amb alguna cosa que llavors escassejava: el menjar. Com més fosc, fred i hostil era l'entorn (països nòrdics) més llarga i generosa era la festa.

Sobre aquella capa pagana, comuna a tots els europeus, va instituir el cristianisme la gran festa del Nadal. Les celebracions comunitàries i els banquets van continuar, afegint-s’hi rituals com la missa del gall (acompanyada de dejunis i abstinències), llegendes com la dels Reis Mags i fins a al·legories de regust idòlatra com els pessebres. A l’Europa central i septentrional, avets, neu i Santa Claus van dibuixar l'efemèride.

Amb certa intimitat i el que es tenia a mà (coliflor, llombarda, pollastre…) es festejava el sopar del 24 i el 25 al migdia se celebrava un banquet de família, més abundant i festiu, que a Catalunya es reedita el dia de Sant Esteve (26 de desembre), amb un àpat en el qual no solen faltar la sopa de galets, els canelons i el capó farcit.

Així les coses, de la nit al dia, la tramoia religiosa va donar pas ala tercera versió del Nadal, l'actual, la del vedell d'or del consum. Com passa amb Halloween i altres neotradicions, els emigrants europeus van portar les festes de Nadal als Estats Units, allí es van reciclar i han retornat, amb estil propi. Coca Cola va transformar Santa Claus en un senyor gros, amb aspecte de bevedor i vestit de vermell (color corporatiu de la Coca Cola) i el pi es va instituir en l’altar dels regals, autèntics protagonistes del nou Nadal, del Nadal del Mercat.

Garlandes, ornaments de tota mena, branques d'avet (de plàstic)… conformen la nova estètica del Nadal, estrident, cursi i malenconiosa, que es correspon amb un bonisme subjacent difícil de suportar. I, en realitat, vendre i comprar, de manera exagerada, compulsiva, sense justificació. Tot (llums, nadales, aparadors, oportunitats…) està orientat a la mateixa fi: estimular les compres. Joguines per als nens, roba, productes alimentaris, begudes, perfums… Tot, absolutament tot, cap en la cistella de Nadal.

Com el senyor acomodat que dóna una almoina a la sortida de missa, el Nadal no seria tal sense l'afegit de la caritat. Posi un pobre a la seva taula i sinó, més utilitari, dipositi uns paquets d'arròs, sucre o llenties en les caixes del "Gran recapte", aquest supermercat de la caritat alimentària, que es vanagloria d'haver recol·lectat quatre milions de quilos en la seva última edició. Així, els pobres també poden participar de l'alegria del Nadal.

Segons dades del passat mes de juliol, un 21% dels catalans viuen sota el llindar de la pobresa. La principal privació material manifestada per la població catalana és la de no poder gaudir almenys d'una setmana de vacances a l'any. Aquesta privació afecta un 42,6% del total de població. La següent privació més freqüent, amb un 41,1%, és la de no poder fer front a despeses imprevistes, seguida amb un 9,9% del retard en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge.

Qualsevol que forma part d'aquesta ignominiosa estadística i moltíssims més que hi podrien ser, poden fer un volt per una cèntrica gran superfície i practicar l'obligada il·lusió de Nadal contemplant coses com:

· Espàrrecs, llauna 13-16 unitats, 54 euros
· Favetes en oli, 400 grams, 43 euros
· Carxofes capritx, 445 grams, 48 euros
· Pernil, 595 euros
· Vi Cheval blanc, 2.400 euros
· Vi Margaux Bordeus, 1.920 euros
· Vi Toro, 1.272 euros
· Llauna d'escopinyes, 100 grams, 33 euros
· Mel de Nova Zelanda, 250 grams, 49,90 euros