Per què, Carles?

JAUME REIXACH


 Tots els sondejos –l’últim, el del CEO- coincideixen en assenyalar que l’opció independentista és minoritària a Catalunya. Però no cal ser un expert en demoscòpia per constatar que, més enllà de l’extraordinària campanya d’intoxicació i manipulació mediàtica per inflar el “procés” que patim des de fa cinc anys, això és i serà així durant molts anys. Només cal passejar pels carrers de les principals aglomeracions urbanes de Catalunya –començant per Sant Vicenç dels Horts, la ciutat d’Oriol Junqueras- i parar l’orella per certificar allò que ens objectiven les estadístiques de l’Idescat: que, ens agradi o no, la llengua castellana és majoritària en la societat catalana d’avui.

“Grosso modo”, amb l’actual composició social del nostre poble és impossible que el nacionalisme identitari pugui aspirar a ser majoritari, almenys a curt termini. L’acció política sempre ha d’estar arrelada en la realitat i si vol penetrar i créixer ho ha de fer a partir de l’assumpció del present.


El gran problema que tenim a Catalunya és que la correlació de forces que hi ha al Parlament no es correspon amb la radiografia de la societat real que ens donen els estudis demoscòpics més aprofundits. I és que, històricament, una part de la població castellanoparlant que vota a les eleccions generals espanyoles no ho fa a les eleccions autonòmiques catalanes. Aquest curiós fenomen, unit als efectes perversos de l’actual Llei electoral –que prima la representació de les demarcacions catalanes amb menys població-, explica que els resultats d’unes i altres eleccions siguin tan diferents des de l’any 1980.

El que exposo és una evidència que tothom, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, coneix perfectament. Encara que Junts x Sí i la CUP sumin una majoria matemàtica al Parlament de Catalunya, aquesta addició no té una translació en la realitat del dia a dia que es viu en les grans ciutats del país. Per això, fets políticament molt greus com són la inhabilitació de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidentaJoana Ortega i dels exconsellers Irene Rigau i Quico Homs pel 9-N han tingut una resposta mínima als carrers. Senzillament, a la majoria de la gent –ocupada en els seus quefers quotidians- li rellisca. Tal vegada si haguessin estat condemnats a penes de presó… Però el poder judicial espanyol ha estat, en aquesta ocasió, prudent i intel·ligent.

Diuen que el poble és savi i sobirà. Des d’aquesta premissa, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació o d’independència tampoc no és un neguit que faci perdre la son a ningú, tret dels sectors més hiperventilats que viuen immersos en la bombolla processista. I menys encara la suposada urgència de convocar-lo el pròxim mes de setembre. Però aquest “referèndum o referèndum” enunciat pel president Carles Puigdemont contamina i condiciona de manera obsessiva l’agenda política catalana.

No em preocupa i m’inquieta només aquest enorme “décalage” que hi ha entre allò que es cou al Parlament de Catalunya i la vida al carrer. Em sap greu l’enorme pèrdua de temps, d’esforços i de diners que la Generalitat esmerça en un referèndum d’independència que no és cap prioritat en les preocupacions de la gent i que, a més, no es pot fer. No perquè ho digui Mariano Rajoy: senzillament, perquè la Constitució espanyola del 1978 no contempla el dret d’autodeterminació i secessió de les autonomies.

La Junta electoral, depenent del poder judicial, no donarà mai cobertura tècnica a un referèndum a Catalunya que no tingui el vistiplau del govern central. Això vol dir que no hi haurà cens oficial, ni meses de votació legals, ni un recompte reconegut. És a dir, l’hipotètic referèndum que proposa el govern català seria, en tot cas, un succedani del 9-N que mai no seria reconegut com a vàlid per la comunitat internacional. Suposar que una “legalitat catalana” –fruit de la “desconnexió”- doni cobertura a aquest referèndum és, senzillament, una quimera. Quins jutges, quins funcionaris, quins policies es jugaran la feina i el sou per un referèndum invalidat pel Tribunal Constitucional? Quines empreses donaran el servei tecnològic necessari? Ja us ho dic:cap ni una.

Tot això, que ho sap un estudiant de primer de Dret, el president Carles Puigdemont i tots els que li segueixen la música sembla que ho obvien. Increïble. Vivim instal·lats en una gran mentida col·lectiva i no hi ha ningú en el govern de la Generalitat capaç de verbalitzar-ho, encara que tots els consellers i tots els diputats siguin plenament conscients que el camí emprès no té sortida.

Catalunya és un país petit i té l’avantatge que tots ens coneixem. Per això, des d’aquesta columna, miro als ulls del president Carles Puigdemont –el periodista Carles d’El Punt, deCatalonia Today i de l’ACN- i li pregunto:

*Per què, Carles, t’entestes a tirar endavant un projecte polític que, en cas de prosperar, dividiria la societat catalana?

*Per què, Carles, vols desencadenar un enfrontament, que –excepte quatre caps torrats- ningú no vol entre independentistes i no independentistes?

*Per què, Carles, provoques que independentistes de bona fe acabin considerant el seu veí castellà del replà com un “invasor” i un “enemic”?

*Per què, Carles, has permès que el Parlament de Catalunya s’hagi convertit en una olla de grills on el “procés” justifica totes les aberracions i tots els clamorosos oblits?

*Per què, Carles, has convertit la política catalana en un “delirium tremens” que segresta la resta d’imprescindibles debats que hi ha pendents a Catalunya?

*Per què, Carles, portes tots els independentistes com tu a l’abisme de la frustració?

*Per què, Carles, en nom de la independència de Catalunya estàs amputant la reconstrucció de l’espai de convivència i de col·laboració amb els territoris veïns?

*Amb quin dret, Carles, barreges el bon nom de la Generalitat i de Catalunya amb els representants més reaccionaris del Congrés dels Estats Units i del Parlament europeu?

*Per què, Carles, vols arrossegar un grapat de gent a patir, gratuïtament i a canvi de res, la lògica penalització que comporten les infraccions a la llei?

*Per què, Carles, vols condemnar Catalunya a ser expulsada de la Unió Europea?

Jo sé, Carles, perquè fas tot això. I et vull dir que t’equivoques i que no val la pena. Mira’t al mirall: tu no ets el testaferro de ningú ni t’has de deixar instrumentalitzar per persones que defensen interessos molt poc honorables. No facis més mal, convoca eleccions i plega. Faràs un favor a la teva família, als teus amics que t’estimen i a Catalunya.

Prenafeta torna a TV3

SISCU BAIGES

Hi ha qui creu que mai no se’n va anar del tot. Ni tant sols en els set anys de governs del tripartit d’esquerres. Però ara s’hi ha instal·lat descaradament. Junts pel Sí l’ha retornat a la direcció de TV3, mitjançant una de les seves peces bàsiques en la propaganda periodística del pujolisme: Vicent Sanchis.

Jordi Pujol ha explicat sempre que, després de la seva elecció com a president, va entrar al Palau de la Generalitat juntament amb Lluís Prenafeta i que, un cop dins, li va venir a dir que el futur de Catalunya depenia d’ells dos sols. Així ens ha anat.

Lluís Prenafeta va ser durant molts anys secretari general de la Presidència de la Generalitat i no el van desenganxar de la cadira fins que el fiscal Carlos Jiménez Villarejo no li va tocar massa el voraviu amb les investigacions sobre els seus negocis tèrbols i incompatibles amb la gestió de govern. Durant aquells anys va finançar Sanchis de diverses maneres, entre elles col·locant-lo en la direcció del diari El Observador.

Coses de la vida. El mateix dia que es feia públic el nomenament del valencià com a director de TV3 començava el judici del cas Pretòria, en el qual Lluís Prenafeta és un dels investigats per enriquiment corrupte.

Nomenar Sanchis màxim responsable de la direcció de la televisió pública catalana és una bufetada monumental als independentistes honestos que es queden sense arguments per defensar el procés, tal i com està plantejat ara. Si Pujol, Prenafeta i Mas (que va treballar per una empresa de Prenafeta abans de dedicar-se a la política) col·loquen un home de palla a TV3 ¿com es pretén que els que no són partidaris de la independència de Catalunya participin en un referèndum on se’ls demani que expressin la seva opinió?

El problema no és la forma com s’ha produït el nomenament –que també-, com s’ha limitat a dir el diputat de la CUP Albert Botran, sinó la persona seleccionada.

Fa temps que els no independentistes han fugit de TV3. Els independentistes demòcrates esquiven o intenten justificar com poden la seva deriva sectària dels darrers anys. Ara, defensar-la els resultarà impossible.

El tema és saber si l’opció Sanchis és el resultat de la desesperació o de la inconsciència.

Cremant pantalles, cremant pantalles, hem tornat al punt de partida.

To be or not to be

JAUME REIXACH

Artur Mas, convertit en l’ambaixador volant del procés independentista, ha dit a la Universitat de Harvard que Catalunya aspira a ser “la Dinamarca del Mediterrani”. I jo dic: si la Generalitat exercís les seves competències de manera eficient i, en comptes de gastar muntanyes de diners en xeflis i en corrupteles, fes una gestió seriosa i responsable del seu pressupost, Catalunya ja seria, de fa anys, una nació/regió europea endreçada i exemplar. Amb l’avantatge, a més, que portem euros a les butxaques, en comptes de les enutjoses corones daneses, que cal bescanviar per entrar o sortir d’aquell país fred i ventós.

Amagar la impotència que provoca l’esclat dels casos de corrupció i les duríssimes retallades que ha patit l’administració catalana amb l’argument que tot això no passaria amb la suposada independència és un inadmissible acte d’irresponsabilitat política. A l’escalf de la Generalitat hi ha un miler d’alts càrrecs, assessors, endollats i subvencionatsque cobren uns salaris estratosfèrics i fora de mercat. Són ells, per motius egoistes, els qui fan bullir l’olla del processisme que els permet viure els millors anys de les seves vides i de cap manera no volen renunciar-hi.

Ja que volem ser com Dinamarca (Artur Mas dixit):

· A Dinamarca no hi ha milers d’alumnes que han de fer classe en barracots

· A Dinamarca no subvencionen amb diners públics les escoles de l’Opus Dei ni dels Legionaris de Crist

·A Dinamarca, els universitaris no han de pagar unes matrícules prohibitives per les butxaques de les famílies amb menys recursos

· A Dinamarca, els hospitals públics no estan saturats ni hi ha unes llistes d’espera de més d’un any per fer una prova o que t’atengui un especialista

· A Dinamarca, els farmacèutics no han d’hipotecar el seu pisperquè cobren tard i malament les receptes que dispensen

· A Dinamarca no hi ha més de 100 pobles abandonats, com passa al Pirineu català

· A Dinamarca, les autopistes de peatge deixen de ser-ho quan s’acaba la concessió

· A Dinamarca, el nomenament del director de la televisió pública es fa per concurs de mèrits i no a dit per posar-hi algú afí al govern de torn

· A Dinamarca no permeten que els ramaders llencin a l’aire lliure les dejeccions sense depurar de les granges de porcs

· A Dinamarca no hi ha 139 municipis amb les aigües freàtiques contaminades per nitrats

· A Dinamarca, els conreus amb productes transgènics estan prohibits

· A Dinamarca és impensable que s’expropïin camps de conreuper fer-hi un complex privat de parc d’atraccions, camps de golf, hotels i casinos

· A Dinamarca mai no hauria quedat impune una agressió com la que va patir Ester Quintana per part dels Mossos d’Esquadra ni s’hauria permès l’omertà del corporativisme del cos policial per protegir l’agressor

· A Dinamarca no hi ha curses de Fórmula 1 i no estan disposats a pagar la fortuna que costa el circ contaminant de Bernie Ecclestone

· A Dinamarca, una llei tan important com la de transitorietat jurídica no es mantindria en secret ni s’intentaria aprovar violant els principis més elementals del parlamentarisme democràtic

· A Dinamarca, un diputat com Germà Gordó, assenyalat pel cobrament de comissions corruptes del 3%, ja hauria dimitit

· A Dinamarca, els advertiments i les denúncies del Síndic de Greuges es tenen en compte

· A Dinamarca haurien saltat totes les alarmes davant la constatació que el país s’hagi convertit, com passa a Catalunya, en la gran plataforma de producció i distribució clandestina de marihuana per tot Europa

· A la frontera de Dinamarca amb Alemanya no hi ha grans prostíbuls ni noies que busquen clients a peu de carretera

· A Dinamarca, hi hauria una commoció nacional perquè el principal espai natural del país està desapareixent sota el mar, com passa amb el Delta de l’Ebre a Catalunya

· A Dinamarca seria intolerable que un monument feixista com el de la Batalla de l’Ebre que hi ha Tortosa restés dempeus

· A Dinamarca, ja s’hauria obert fa anys una comissió d’investigació parlamentària per esbrinar perquè les obres de construcció de l’L9 del metro van saltar dels 3.000 milions d’euros del pressupost inicial als 16.000 milions, sense no estar ni tan sols acabades

· A Dinamarca, les empreses que han estat enxampades enactes de corrupció no poden tornar a tenir contractes de l’administració (aquí, totes continuen sucant com si res)

· A Dinamarca és impensable que s’hagi construït un aeroport com el d’Alguaire, situat en una zona que està durant mesos submergida en la boira

· A Dinamarca, la implantació d’un mastodòntic magatzem d’Amazon que amenaça de carregar-se el comerç de proximitat de l’àrea metropolitana de Barcelona hauria suscitat un intens debat públic i polític. Aquí, la Generalitat l’ha rebut comBienvenido Mr. Marshall.

· A Dinamarca, les portes giratòries de la política a les grans empreses privades estan mal vistes. A Dinamarca, Felip Puig, esquitxat en nombrosos casos de corrupció, mai no hauria estat nomenat president del Tram ni David Madí, president del consell assessor d’Endesa.

· A Dinamarca, la desaparició de nou caixes d’estalvis per la mala gestió dels seus responsables hauria provocat un enorme escàndol i, de ben segur, els responsables d’aquesta catàstrofe financera estarien a la presó o amb tots els seus béns embargats

· A Dinamarca, el govern no subvenciona en vena tots els mitjans de comunicació –premsa, ràdio, televisió i digitals- per influir en la seva línia informativa i editorial

· A Dinamarca mai no haurien convidat a un acte institucional del govern a un expresident que ha confessat tenir comptes amagats a Andorra ni a un altre expresident que mai no ha donat explicacions de per què era beneficiari de dos comptes als paradisos fiscals de Liechtenstein i Suïssa

El problema de Catalunya no és la independència o no tenir un Estat propi. El gran problema de Catalunya és que no tenim sentit d’Estat i que, en el sagrat nom de la pàtria i la bandera, hem estat i estem governats, amb perdó, per una colla d’oportunistes, hipòcrites, pocavergonyes, indocumentats, corruptes i aprofitats.

Com va dir Hamlet, príncep de Dinamarca, a través de la ploma de William Shakespeare: “To be or not to be”.

La “màfia catalana”, derrotada i desterrada

JAUME REIXACH

Tot en la vida té un començament i un final. Permeteu-me que avui parli de mi. Jo vaig encetar l’aventura d’EL TRIANGLE perquè l’any 1989 el diari de Barcelona en el qual treballava em va censurar un article d’investigació on denunciava que l’adjudicació de les obres públiques a Catalunya pagava un “peatge” corrupte del 3% al partit Convergència Democràtica(CDC).

L’any 1989! D’això fa 28 anys! Jo tenia i tinc la vocació de periodista i crec que aquesta professió, sempre que estigui guiada per la dimensió de servei públic i es pugui exercir en llibertat, és la més bonica i apassionant que hi ha. La censura no és només el principal enemic del periodisme, també ho és de la democràcia. Per això, en aquell moment, jo tenia dues alternatives: o canviava d’ofici o creava el meu propi mitjà de comunicació, amb tots els riscos i renúncies personals que això comportava.

És així com va néixer EL TRIANGLE. I a fe de Déu que ho he pagat car, molt car. Vaig destrossar la meva família, he passat un munt de problemes, no puc (ni vull) tenir res i la justícia m’ha condemnat en tres ocasions: una per difondre les converses telefòniques que van provocar la dimissió de l’exconseller corrupte Josep Maria Cullell; una altra per publicar un acudit on fèiem sàtira de l’aleshores totpoderós Lluís Prenafeta; i la tercera, fa uns dies, per la reproducció en la nostra web de la conversa del dinar de La Camarga que va significar l’explosió delcas Pujol.

Per això, quan Fèlix Millet, Gemma Montull, Jordi Montull i els empresaris Miguel Giménez-Salinas i Juan Manuel Parra han confessat que el Palau de la Música era una “tapadora” pel finançament il·legal de Ferrovial a CDC, jo m’he sentit reconfortat professionalment. El mateix puc dir de les investigacions que mena el jutge d’El Vendrell Josep Bosch i que confirmen l’existència, des de fa anys, de la trama del 3%. Modestament, jo tenia raó quan, 28 anys enrere, vaig escriure aquell article que em van censurar.

La primera edició del setmanari EL TRIANGLE, que va sortir el 29 de gener de 1990, titulava a portada: “Quina pudor!”, en referència als negocis bruts que s’estaven fent en l’entorn de la Generalitat. I des d’aleshores no he parat mai de denunciar, moltes vegades en la més absoluta solitud, tota mena d’irregularitats, manipulacions i corrupteles que han tacat l’autogovern del meu país.

Enteneu-me: jo sóc català pels quatre costats i descendent d’una família pagesa arrelada des de fa segles a aquesta terra. De petit, llegia Cavall Fort i he mamat el catalanisme republicà i el desastre de la Guerra Civil. Per això, vaig sortir, exultant, a celebrar el retorn del president Josep Tarradellas i vaig rebre il·lusionat el restabliment de la Generalitat, pensant que s’obria una nova etapa a Catalunya, marcada per l’honestedat dels polítics i la seva vocació de servei a la societat.

Jo em considero d’esquerres, però no per això em va traumatitzar la victòria contra pronòstic de Jordi Pujol en les eleccions del 1980. Al contrari, creia que l’exbanquer era un lluitador per la democràcia i les llibertats de Catalunya i que governaria de manera neta i decent. Jo vaig fer confiança, d’entrada, a Jordi Pujol, però de seguida em vaig adonar que a la Generalitat –a la meva Generalitat- començaven a passar “coses rares”, com la concessió de crèdits i avals que mai es retornaven a empreses vinculades a alts càrrecs del govern i de CDC o als principals mitjans de comunicació de Catalunya. També que, de manera sistemàtica, s’afavoria amb contractes i adjudicacions a empreses de persones estretament vinculades a Jordi Pujol.

I, el més greu: quan vaig començar a denunciar públicament tot això, la reacció des de la Generalitat convergent era vincular les crítiques amb un “atac espanyolista contra Catalunya”. Aquesta agressiva paranoia va arribar al seu paroxisme amb la crisi del grup financer Banca Catalana, sobre la qual vaig escriure un llibre –censurat de manera infame per l’editorial Plaza & Janés- juntament amb els companys Siscu Baiges i Enric González.

Aquest mes de març del 2017, el llarg combat periodístic que he menat durant més de 35 anys per netejar Catalunya de lladregots i corruptes arriba al seu final. Optimista de mena, crec que la catarsi que està provocant el judici del Palau de la Música servirà per reorientar, de manera irreversible, l’acció de la Generalitat i reeducar els polítics catalans en la seva obligació de ser pulcres i transparents en la gestió de l’interès comú.Espero que la temptació d’apropiar-se dels diners públics i de fer martingales per afavorir els amics quedarà desterrada per sempre més de les nostres administracions públiques.

Jo, com tothom, tinc les meves preferències polítiques, però aquest no és el cas. A mi, com a bon demòcrata, m’és igual quina opció governi Catalunya en el futur, sempre que tingui el suport majoritari de la població, no faci trampes, no menteixi, no manipuli, no censuri i no s’aprofiti del poder que li han donat les urnes per fer negocis particulars, cobrar comissions o robar.

EL TRIANGLE, si voleu i ens continueu fent confiança, seguirà existint per exercir la tasca de “guardià” i de “quart poder” que la societat ha donat als mitjans de comunicació. Acabo de fer 59 anys, però em sento jove d’esperit i el cos m’aguanta. Per tant,us anuncio que he pres la decisió d’emprendre nous reptes i horitzons professionals que em porten a Andorra i a les valls pirinenques per tirar endavant el nou projecte periodístic de LA VALIRA.

Deixo EL TRIANGLE en mans d’uns excel·lents companys professionals i, això sí, continuaré escrivint-hi i vetllant per la seva continuïtat, creixement i expansió. Dono per tancat aquest llarg període de combat contra la “màfia catalana”, amb el convenciment que ha estat derrotada i definitivament desterrada. Per fi, a Catalunya podem respirar aires nets i jo vaig a cercar noves fites periodístiques a Andorra… i més enllà. Canya!

CONTRARIS AL PROCÉS

Tot i que hi ha qui ho neguen, és evident que els independentistes més viscerals s'ofenen i molt que no tothom pensi com ells sobre aquest tema. Fa massa anys que estic en política com per a no veure determinades actituds que, curiosament, tot i que d’una altra manera, ja he viscut anteriorment.  

Des de l’altre costat de la trinxera, des del bàndol d’aquells que no volen sentir-ne a parlar, ni tan sols de referèndum pactat, de tant en tant s’escolten comentaris que diuen que la ciutadania de Catalunya està dividida entre aquells que estan a favor i els que estan en contra de la independència del nostre país. I aquesta situació comporta baralles entre membres d’una mateixa família i fins i tot conflictes socials. És la teoria del got mig ple o mig buit, tot depèn dels ulls de qui el mira.  

A totes les societats es troba gent de diferents ideologies i maneres de pensar.  A la nostra societat, a Catalunya, 7 milions de persones som molta gent per a que no sigui igual que a la resta.

Com a totes les societats, fins i tot les menys desenvolupades socialment, el procés d’evolució és constant, to i que no totes ho fan al mateix ritme. Des de que tinc ús de raó, s’ha passat per etapes diferents. La dictadura franquista va donar pas a la transició cap a la democràcia que, no va ser plena fins que es va començar a votar per a elegir els nostres representants. Fins i tot l’etapa democràtica ha passat per diferents subetapes, segons el partit polític que ha governat en cada moment.

També els partits polítics han evolucionat en alguns aspectes, així CDC, ara PDECat, ha passat de ser un partit nacionalista i fer polítiques de peix al cove a tornar-se independentista.

Camí d'Ítaca? 

Però en alguna cosa no han canviat. Segueixen pensant allò de: O estàs amb mi o estàs en contra meva... O dit d’una altra manera: O estàs a favor del procés o hi estàs en contra... No hi ha terme mig. O és blanc o és negre... La gama de grisos no existeix.  

Segons informa el setmanari el Triangle, un dels mitjans que més atacs ha patit al respecte és el Periódico de Catalunya. Fins i tot, no fa molt vaig llegir que des de l’editorial del Vila Web (Vicent Partal) el qualificava literalment de prosocialista... És el que deia abans: Si no segueixes la línia independentista no pot ser ni objectiu ni mandangues amb tomata...

Sense arribar a l’extrem anterior (possiblement perquè no tinc Twitter), jo també he viscut experiències amb militants independentistes intransigents respecte a aquest tema. Amb algun, la relació que teníem està pràcticament trencada i amb altres el distanciament és evident. Per tant, jo també sóc, als ulls dels independentistes més fervorosos un contrari al procés.

És igual que estigui a favor del referèndum (vaig participar amb el del 9-N) i fins i tot  (ho he dit moltes vegades) no vegi amb mals ulls la independència de Catalunya, com resulta que sóc (així me defineixo) pragmàtic i fins i tot escèptic, a ulls d’aquells ja no puc ser ni català.

En qualsevol viatge que emprenguis has de tenir per força tens companys de trajecte. Però l’ideal és poder triar els companys de viatge i, personalment, una part dels que van cap a Ítaca, no m’agraden... Ni m’han agradat mai...

El procés va per dins

SISCU BAIGES

Què passarà? Tots ens ho preguntem davant el ritme i el to que està prenent la política catalana els darrers mesos. Ho demanis a qui ho demanis no obtens respostes clares i molt menys tranquil·litzadores.

Hi ha qui diu que l’onada independentista l’ha creat Artur Masper tal que la justícia espanyola no l’afecti quan li demanin presó per la seva implicació en les comissions del 3% pel seu partit. Hi ha qui diu que tots els processos que afecten Convergència Democràtica (i el seu successor PDECat) són un invent de l’Estat espanyol per derrotar un independentisme que neix i encapçala el poble de Catalunya.

Des de que el 28 de juny de 2010 es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que declarava il·legals part dels articles del nou Estatut han passat quasi set anys. S’han succeït manifestacions espectaculars de suport a l’independentisme i el govern de la Generalitat s’ha abocat a fons a fomentar aquesta causa. Els mitjans públics dependents de la Generalitat han caigut en el descrèdit absolut, però els independentistes defensen la seva deriva argumentant que els altres mitjans aposten fort contra la secessió catalana.

L’argot processista ha fet i desfet pantalles. Ha posat terminis per assolir la independència que després no s’han complert.Però ara dóna la sensació que alguna cosa gruixuda ha de passar. Sinó no s’entén que enxampin mentint el president i la seva portaveu i es facin els bojos, que pretenguin saltar-se el Parlament per aprovar lleis que accelerin la celebració d’un nou referèndum o que amaguin en un calaix la que se suposa que ens ha de desconnectar d’Espanya.

La CUP no pot resistir massa temps la seva ambivalència actual. No pot estar massa mesos assumint uns pressupostos que vota al Parlament però que incendia al carrer. Els joves estudiants de la CUP amenacen de mort el secretari d’Universitats d’un govern al qual no només permeten sobreviure sinó que li aproven la partida que no redueix les taxes acadèmiques.

Això no pot durar massa. És evident.

Per fora somriem i fem broma. La processó va per dins. El procésva per dins i s’escampa la sensació que algú prendrà mal.

Qui?

L’últim “búnker”

JAUME REIXACH

Amb el judici del cas Palau avançant a tota màquina cap a l’esclariment de les relacions corruptes CDC-Ferrovial; amb el jutge del Vendrell, Josep Bosch, ampliant el cercle d’implicats en la màfia del 3%, i -un cop superades les reticències inicials- amb la plena col·laboració de les autoritats andorranes a l’hora de facilitar a l’Audiència Nacional tots els comptes que tenia al Coprincipat la família de l’expresident de la Generalitat, el pujolisme ha perdut la guerra i està en desbandada. Per a mi hi ha un moment cabdal: quan el fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, confessa de motu proprio al jutge José de la Mata que la seva mare és la titular d’un compte amagat a Panamà sota l’estructura fiduciària de la fundació Kopeland.

Rien ne va plus! O com va dir Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”. Què hi feia la Sra. Marta Ferrusola amb un compte a Panamà on hi tenia en dipòsit més d’un milió de dòlars?Només de pensar-hi, aquesta dada em produeix calfreds i per a mi és el paradigma i el punt final del règim que ens ha tocat viure a Catalunya entre 1980-2003 i -el que és més greu- del que encara ens toca viure des de l’any 2010.

El poder es té o no es té i la resta són elucubracions. I la veritat és que en els últims set anys tornem a tenir un president de Convergència, o com se’n digui, al Palau de la Generalitat. Això vol dir la capacitat de col·locar un munt de càrrecs a dit amb uns salaris espaterrants fora de mercat que garanteixen una fidelitat cega i de gestionar un pressupost –amb el permís i la complicitat d’Esquerra- de milers de milions d’euros que serveix, entre d’altes coses, per crear un monolític sistema mediàtic totalment dependent de les subvencions i, per tant, addicte a les consignes.

Per entendre les coses cal tenir coneixement i perspectiva del passat. L’“autoritas” en el magma nacionalista/sobiranista la continua conservant el patriarca Jordi Pujol, del qual emanen l’estratègia i la tàctica de cada moment i de cada pas. Artur Masactua com el “vuitè fill” del clan de General Mitre i Carles Puigdemont és el “nét” obedient a qui s’ha posat, transitòriament, al capdavant del negoci. Oriol Junqueras és el nebot espavilat amb idees pròpies, però que, en essència, combrega amb la filosofia i els objectius del “pater familias”. I els de la CUP són els cadells rebels -“ma non troppo”- que, quan es toca el xiulet, se sap que es posen en renglera, encara que n’hi hagi uns quants que, com l’Anna Gabriel, es resisteixen a passar per l’adreçador.

Aquest magma, que té com a fita política la creació d’un etnoestat català –amb l’hipotètic reconeixement de la Unió Europea-, és presoner de les seves pròpies contradiccions. Què fer amb els escandalosos casos de corrupció que afecten el “pal de paller” de Convergència/PDECat i, en especial, el “nucli dur” de l’expresident de la Generalitat? Què fer amb el més del 50% de la població que no compra ni comparteix la pel·lícula independentista?

En comptes de fer una necessària pausa per reflexionar i debatre sobre aquestes dues qüestions cabdals, el “pinyol” del procés ha decidit prémer l’accelerador al màxim amb el mantra formulat pel president Carles Puigdemont: “o referèndum o referèndum”.La drecera triada –la modificació del reglament del Parlament per permetre l’aprovació en lectura única de les hermètiques lleis de transitorietat jurídica- és una aberració política que denota la desesperació del “cabinet noir” sobiranista.

El Parlament de Catalunya, que hauria de ser la casa de tots, ha estat segrestat pels interessos a curt termini de la “màfia” i les seves urgències de defensar-se davant del judici del cas Palau, de les comissions rogatòries a Andorra i de les investigacions, cada cop més aprofundides, de la trama del 3%. La “bunkerització” del Parlament i, per extensió, del Palau de la Generalitat és el pitjor que li podria passar a una societat oberta i plural com la catalana. Que el magma de Junts x Sí i la CUP hagi d’acabar fent trampes al solitari per imposar l’agenda oculta de General Mitre –que busca aconseguir un pacte amb l’Estat que exoneri el clan Pujol de totes les seves malifetes penals- és molt trist i posa en qüestió la suposada intel·ligència política d’Oriol Junqueras i de la CUP, que han caigut de quatre grapes en el parany.

Jo defenso i defensaré els independentistes de bona fe i el seu dret a exposar i a realitzar el seu projecte polític si aconsegueixen un suport nítid a les urnes, cosa que avui no tenen. Però jo denuncio i denunciaré les maniobres de la “màfia catalana” per barrejar i instrumentalitzar aquest legítim anhel amb les seves estratagemes per intentar escapar dels seus embolics judicials de corrupció.

El segrest i transformació del Parlament en l’últim “búnker” és, com ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, un disbarat jurídic impropi de la maduresa democràtica de la societat catalana. Fins quan ERC i la CUP continuaran submisos al joc que, a través de Convergència/PDECat, dicta General Mitre? ERC i la CUP es creuen, cofois, que tenen la paella pel mànec, però són els “tontos útils” de la monstruosa estafa que s’està perpetrant davant dels nostres ulls. És imprescindible alliberar el Parlament i, per aconseguir-ho, només hi ha un camí: o eleccions o eleccions.

Catalunya ja arriba a l’Atlàntic

JAUME REIXACH

De maneres d’organitzar el Món n’hi ha moltes i tot depèn de la correlació de forces de cada moment i de la cosmovisió (política, econòmica, cultural, mediàtica...) predominant. Posats a fer mapes, cadascú també dibuixa els seus. Això sí, sent respectuosos amb els dels altres. Jo defenso la plena llibertat per exposar-los tots en igualtat de condicions davant de l’opinió pública, cosa que malauradament no passa ara i aquí, on la dialèctica independentisme/unionisme bloqueja qualsevol altra dimensió geopolítica que es pugui plantejar.

Al llarg d’aquests 27 anys d’EL TRIANGLE, he anat exposant una proposta alternativa als clixés territorials heretats de l’Edat Mitjana -quan els nostres avantpassats creien que la Terra era plana-, i que, de manera sorprenent, encara condicionen i obturen actualment la percepció de la nostra identitat i li imposen uns rígids límits geogràfics. Per què establim el nostrefinis terrae en els confins del triangle que té com a vèrtexs el cap de Creus, el delta de l’Ebre i la Val d’Aran?

En el món d’avui, la humanitat es vertebra al voltant de les grans ciutats i de les megalòpolis, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Per fer-nos una idea: Tòquio té 38 milions d’habitants; Nova Delhi, 25 milions i Mèxic DF, 21 milions. Quan em pregunten què és Catalunya, jo ho tinc clar: amb 7,5 milions d’habitants, som un barri de Mèxic DF! Agradi o no agradi als nacionalistes/independentistes, la gran força i la gran raó de ser de Catalunya és avui l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus 3,3 milions d’habitants (5 milions si estenem el radi d’influència fins a l’arc format per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).

Amb tot el respecte per Pau Vila, l’actual divisió comarcal és, en molts àmbits, una rèmora que crea inviables regnes de taifes interiors. L’esquarterament de l’àrea metropolitana entre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès és, senzillament, un absurd que ens ha estat llegat per lesobsessions antimaragallianes de Jordi Pujol i ja és hora que desapareguin del mapa. Quelcom semblant passa amb les diputacions provincials que, per exemple, divideixen artificialment l’especificitat pirinenca o condemnen les Terres de l’Ebre a la marginació.

Una segona realitat geopolítica que ens defineix en aquest segle XXI és l’Euroregió, fomentada i incentivada des de Brussel·les. Aquest espai d’integració econòmica parteix de la consideració que els Pirineus, més que no una frontera, són l’eix que connecta extensos territoris, a banda i banda de les carenes, amb una intensa afinitat històrica i una alta activitat productiva.L’Euroregió Pirineus-Mediterrani està formada per Occitània (5,8 milions d’habitants), Catalunya (7,5 milions), l’Aragó (1,3 milions) i les Balears (1,1 milions), amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana (5 milions). El projecte euroregional va tenir una gran embranzida durant la presidència de Pasqual Maragall, però l’ortodòxia independentista el va castrar des que té el control del Palau de la Generalitat.

Estructurar aquesta Euroregió de més de 20 milions d’habitants, de la qual Barcelona és el principal pol demogràfic i econòmic, donaria un altre sentit a la posició de Catalunya dins d’Espanya–alliberant-nos de la històrica i malaltissa “dependència” amb Madrid- i en el marc de la Unió Europea, transformant l’hostilitat que mereix el procés independentista a Brussel·les en un clima de receptivitat i cooperació. La consideració de Tolosa oMontpeller com a noves realitats plenament incorporades i normalitzades en la nostra vida quotidiana ens obriria unshoritzons empresarials i culturals de gran potència.

La tercera dimensió geopolítica que defenso és la reunificació ibèrica en un nou Estat per crear una potència demogràfica de 57 milions d’habitants, competitiva a escala europea amb Alemanya (80,6 milions), França (66 milions) i Itàlia (60 milions) i que ens garantiria una major capacitat d’influència a Brussel·les. Si portuguesos i espanyols fóssim intel·ligents, entendríem que la plataforma peninsular és un poderós hub que unifica quatre continents i que pot convertir-se en el melic del Món. Connectar l’Atlàntic amb el Mediterrani i consolidar políticament l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona és la clau de volta d’un projecte engrescador i carregat de futur.

En aquest sentit, els iberistes estem d’enhorabona: Caixabank, entitat catalana amb seu a Barcelona, acaba de culminar la compra del banc portuguès BPI. Catalunya ja arriba a l’Atlàntic i aquesta és una gran notícia!

Hem d’esborrar els prejudicis, alliberar-nos de les cadenes històriques que ens empresonen i obrir els ulls al nostre voltant. El planeta evoluciona molt ràpidament i no podem ser tan enzes per quedar-nos ancorats en conceptes geopolítics que, com la independència, han quedat totalment superats per les noves dinàmiques europees i mundials. Si mirem els mapes d’una altra manera, descobrirem qui som i on som en aquest segle XXI i podrem sortir de l’actual cul de sac que ens aboca al conflicte estèril i a la frustració permanent.