JAUME REIXACH
Tot en la vida té un començament i un final. Permeteu-me que avui parli de mi. Jo vaig encetar l’aventura d’EL TRIANGLE perquè l’any 1989 el diari de Barcelona en el qual treballava em va censurar un article d’investigació on denunciava que l’adjudicació de les obres públiques a Catalunya pagava un “peatge” corrupte del 3% al partit Convergència Democràtica(CDC).
L’any 1989! D’això fa 28 anys! Jo tenia i tinc la vocació de periodista i crec que aquesta professió, sempre que estigui guiada per la dimensió de servei públic i es pugui exercir en llibertat, és la més bonica i apassionant que hi ha. La censura no és només el principal enemic del periodisme, també ho és de la democràcia. Per això, en aquell moment, jo tenia dues alternatives: o canviava d’ofici o creava el meu propi mitjà de comunicació, amb tots els riscos i renúncies personals que això comportava.
És així com va néixer EL TRIANGLE. I a fe de Déu que ho he pagat car, molt car. Vaig destrossar la meva família, he passat un munt de problemes, no puc (ni vull) tenir res i la justícia m’ha condemnat en tres ocasions: una per difondre les converses telefòniques que van provocar la dimissió de l’exconseller corrupte Josep Maria Cullell; una altra per publicar un acudit on fèiem sàtira de l’aleshores totpoderós Lluís Prenafeta; i la tercera, fa uns dies, per la reproducció en la nostra web de la conversa del dinar de La Camarga que va significar l’explosió delcas Pujol.
Per això, quan Fèlix Millet, Gemma Montull, Jordi Montull i els empresaris Miguel Giménez-Salinas i Juan Manuel Parra han confessat que el Palau de la Música era una “tapadora” pel finançament il·legal de Ferrovial a CDC, jo m’he sentit reconfortat professionalment. El mateix puc dir de les investigacions que mena el jutge d’El Vendrell Josep Bosch i que confirmen l’existència, des de fa anys, de la trama del 3%. Modestament, jo tenia raó quan, 28 anys enrere, vaig escriure aquell article que em van censurar.
La primera edició del setmanari EL TRIANGLE, que va sortir el 29 de gener de 1990, titulava a portada: “Quina pudor!”, en referència als negocis bruts que s’estaven fent en l’entorn de la Generalitat. I des d’aleshores no he parat mai de denunciar, moltes vegades en la més absoluta solitud, tota mena d’irregularitats, manipulacions i corrupteles que han tacat l’autogovern del meu país.
Enteneu-me: jo sóc català pels quatre costats i descendent d’una família pagesa arrelada des de fa segles a aquesta terra. De petit, llegia Cavall Fort i he mamat el catalanisme republicà i el desastre de la Guerra Civil. Per això, vaig sortir, exultant, a celebrar el retorn del president Josep Tarradellas i vaig rebre il·lusionat el restabliment de la Generalitat, pensant que s’obria una nova etapa a Catalunya, marcada per l’honestedat dels polítics i la seva vocació de servei a la societat.
Jo em considero d’esquerres, però no per això em va traumatitzar la victòria contra pronòstic de Jordi Pujol en les eleccions del 1980. Al contrari, creia que l’exbanquer era un lluitador per la democràcia i les llibertats de Catalunya i que governaria de manera neta i decent. Jo vaig fer confiança, d’entrada, a Jordi Pujol, però de seguida em vaig adonar que a la Generalitat –a la meva Generalitat- començaven a passar “coses rares”, com la concessió de crèdits i avals que mai es retornaven a empreses vinculades a alts càrrecs del govern i de CDC o als principals mitjans de comunicació de Catalunya. També que, de manera sistemàtica, s’afavoria amb contractes i adjudicacions a empreses de persones estretament vinculades a Jordi Pujol.
I, el més greu: quan vaig començar a denunciar públicament tot això, la reacció des de la Generalitat convergent era vincular les crítiques amb un “atac espanyolista contra Catalunya”. Aquesta agressiva paranoia va arribar al seu paroxisme amb la crisi del grup financer Banca Catalana, sobre la qual vaig escriure un llibre –censurat de manera infame per l’editorial Plaza & Janés- juntament amb els companys Siscu Baiges i Enric González.
Aquest mes de març del 2017, el llarg combat periodístic que he menat durant més de 35 anys per netejar Catalunya de lladregots i corruptes arriba al seu final. Optimista de mena, crec que la catarsi que està provocant el judici del Palau de la Música servirà per reorientar, de manera irreversible, l’acció de la Generalitat i reeducar els polítics catalans en la seva obligació de ser pulcres i transparents en la gestió de l’interès comú.Espero que la temptació d’apropiar-se dels diners públics i de fer martingales per afavorir els amics quedarà desterrada per sempre més de les nostres administracions públiques.
Jo, com tothom, tinc les meves preferències polítiques, però aquest no és el cas. A mi, com a bon demòcrata, m’és igual quina opció governi Catalunya en el futur, sempre que tingui el suport majoritari de la població, no faci trampes, no menteixi, no manipuli, no censuri i no s’aprofiti del poder que li han donat les urnes per fer negocis particulars, cobrar comissions o robar.
EL TRIANGLE, si voleu i ens continueu fent confiança, seguirà existint per exercir la tasca de “guardià” i de “quart poder” que la societat ha donat als mitjans de comunicació. Acabo de fer 59 anys, però em sento jove d’esperit i el cos m’aguanta. Per tant,us anuncio que he pres la decisió d’emprendre nous reptes i horitzons professionals que em porten a Andorra i a les valls pirinenques per tirar endavant el nou projecte periodístic de LA VALIRA.
Deixo EL TRIANGLE en mans d’uns excel·lents companys professionals i, això sí, continuaré escrivint-hi i vetllant per la seva continuïtat, creixement i expansió. Dono per tancat aquest llarg període de combat contra la “màfia catalana”, amb el convenciment que ha estat derrotada i definitivament desterrada. Per fi, a Catalunya podem respirar aires nets i jo vaig a cercar noves fites periodístiques a Andorra… i més enllà. Canya!
Tot en la vida té un començament i un final. Permeteu-me que avui parli de mi. Jo vaig encetar l’aventura d’EL TRIANGLE perquè l’any 1989 el diari de Barcelona en el qual treballava em va censurar un article d’investigació on denunciava que l’adjudicació de les obres públiques a Catalunya pagava un “peatge” corrupte del 3% al partit Convergència Democràtica(CDC).
L’any 1989! D’això fa 28 anys! Jo tenia i tinc la vocació de periodista i crec que aquesta professió, sempre que estigui guiada per la dimensió de servei públic i es pugui exercir en llibertat, és la més bonica i apassionant que hi ha. La censura no és només el principal enemic del periodisme, també ho és de la democràcia. Per això, en aquell moment, jo tenia dues alternatives: o canviava d’ofici o creava el meu propi mitjà de comunicació, amb tots els riscos i renúncies personals que això comportava.
És així com va néixer EL TRIANGLE. I a fe de Déu que ho he pagat car, molt car. Vaig destrossar la meva família, he passat un munt de problemes, no puc (ni vull) tenir res i la justícia m’ha condemnat en tres ocasions: una per difondre les converses telefòniques que van provocar la dimissió de l’exconseller corrupte Josep Maria Cullell; una altra per publicar un acudit on fèiem sàtira de l’aleshores totpoderós Lluís Prenafeta; i la tercera, fa uns dies, per la reproducció en la nostra web de la conversa del dinar de La Camarga que va significar l’explosió delcas Pujol.
Per això, quan Fèlix Millet, Gemma Montull, Jordi Montull i els empresaris Miguel Giménez-Salinas i Juan Manuel Parra han confessat que el Palau de la Música era una “tapadora” pel finançament il·legal de Ferrovial a CDC, jo m’he sentit reconfortat professionalment. El mateix puc dir de les investigacions que mena el jutge d’El Vendrell Josep Bosch i que confirmen l’existència, des de fa anys, de la trama del 3%. Modestament, jo tenia raó quan, 28 anys enrere, vaig escriure aquell article que em van censurar.
La primera edició del setmanari EL TRIANGLE, que va sortir el 29 de gener de 1990, titulava a portada: “Quina pudor!”, en referència als negocis bruts que s’estaven fent en l’entorn de la Generalitat. I des d’aleshores no he parat mai de denunciar, moltes vegades en la més absoluta solitud, tota mena d’irregularitats, manipulacions i corrupteles que han tacat l’autogovern del meu país.
Enteneu-me: jo sóc català pels quatre costats i descendent d’una família pagesa arrelada des de fa segles a aquesta terra. De petit, llegia Cavall Fort i he mamat el catalanisme republicà i el desastre de la Guerra Civil. Per això, vaig sortir, exultant, a celebrar el retorn del president Josep Tarradellas i vaig rebre il·lusionat el restabliment de la Generalitat, pensant que s’obria una nova etapa a Catalunya, marcada per l’honestedat dels polítics i la seva vocació de servei a la societat.
Jo em considero d’esquerres, però no per això em va traumatitzar la victòria contra pronòstic de Jordi Pujol en les eleccions del 1980. Al contrari, creia que l’exbanquer era un lluitador per la democràcia i les llibertats de Catalunya i que governaria de manera neta i decent. Jo vaig fer confiança, d’entrada, a Jordi Pujol, però de seguida em vaig adonar que a la Generalitat –a la meva Generalitat- començaven a passar “coses rares”, com la concessió de crèdits i avals que mai es retornaven a empreses vinculades a alts càrrecs del govern i de CDC o als principals mitjans de comunicació de Catalunya. També que, de manera sistemàtica, s’afavoria amb contractes i adjudicacions a empreses de persones estretament vinculades a Jordi Pujol.
I, el més greu: quan vaig començar a denunciar públicament tot això, la reacció des de la Generalitat convergent era vincular les crítiques amb un “atac espanyolista contra Catalunya”. Aquesta agressiva paranoia va arribar al seu paroxisme amb la crisi del grup financer Banca Catalana, sobre la qual vaig escriure un llibre –censurat de manera infame per l’editorial Plaza & Janés- juntament amb els companys Siscu Baiges i Enric González.
Aquest mes de març del 2017, el llarg combat periodístic que he menat durant més de 35 anys per netejar Catalunya de lladregots i corruptes arriba al seu final. Optimista de mena, crec que la catarsi que està provocant el judici del Palau de la Música servirà per reorientar, de manera irreversible, l’acció de la Generalitat i reeducar els polítics catalans en la seva obligació de ser pulcres i transparents en la gestió de l’interès comú.Espero que la temptació d’apropiar-se dels diners públics i de fer martingales per afavorir els amics quedarà desterrada per sempre més de les nostres administracions públiques.
Jo, com tothom, tinc les meves preferències polítiques, però aquest no és el cas. A mi, com a bon demòcrata, m’és igual quina opció governi Catalunya en el futur, sempre que tingui el suport majoritari de la població, no faci trampes, no menteixi, no manipuli, no censuri i no s’aprofiti del poder que li han donat les urnes per fer negocis particulars, cobrar comissions o robar.
EL TRIANGLE, si voleu i ens continueu fent confiança, seguirà existint per exercir la tasca de “guardià” i de “quart poder” que la societat ha donat als mitjans de comunicació. Acabo de fer 59 anys, però em sento jove d’esperit i el cos m’aguanta. Per tant,us anuncio que he pres la decisió d’emprendre nous reptes i horitzons professionals que em porten a Andorra i a les valls pirinenques per tirar endavant el nou projecte periodístic de LA VALIRA.
Deixo EL TRIANGLE en mans d’uns excel·lents companys professionals i, això sí, continuaré escrivint-hi i vetllant per la seva continuïtat, creixement i expansió. Dono per tancat aquest llarg període de combat contra la “màfia catalana”, amb el convenciment que ha estat derrotada i definitivament desterrada. Per fi, a Catalunya podem respirar aires nets i jo vaig a cercar noves fites periodístiques a Andorra… i més enllà. Canya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada