JAUME REIXACH
Amb el judici del cas Palau avançant a tota màquina cap a l’esclariment de les relacions corruptes CDC-Ferrovial; amb el jutge del Vendrell, Josep Bosch, ampliant el cercle d’implicats en la màfia del 3%, i -un cop superades les reticències inicials- amb la plena col·laboració de les autoritats andorranes a l’hora de facilitar a l’Audiència Nacional tots els comptes que tenia al Coprincipat la família de l’expresident de la Generalitat, el pujolisme ha perdut la guerra i està en desbandada. Per a mi hi ha un moment cabdal: quan el fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, confessa de motu proprio al jutge José de la Mata que la seva mare és la titular d’un compte amagat a Panamà sota l’estructura fiduciària de la fundació Kopeland.
Rien ne va plus! O com va dir Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”. Què hi feia la Sra. Marta Ferrusola amb un compte a Panamà on hi tenia en dipòsit més d’un milió de dòlars?Només de pensar-hi, aquesta dada em produeix calfreds i per a mi és el paradigma i el punt final del règim que ens ha tocat viure a Catalunya entre 1980-2003 i -el que és més greu- del que encara ens toca viure des de l’any 2010.
El poder es té o no es té i la resta són elucubracions. I la veritat és que en els últims set anys tornem a tenir un president de Convergència, o com se’n digui, al Palau de la Generalitat. Això vol dir la capacitat de col·locar un munt de càrrecs a dit amb uns salaris espaterrants fora de mercat que garanteixen una fidelitat cega i de gestionar un pressupost –amb el permís i la complicitat d’Esquerra- de milers de milions d’euros que serveix, entre d’altes coses, per crear un monolític sistema mediàtic totalment dependent de les subvencions i, per tant, addicte a les consignes.
Per entendre les coses cal tenir coneixement i perspectiva del passat. L’“autoritas” en el magma nacionalista/sobiranista la continua conservant el patriarca Jordi Pujol, del qual emanen l’estratègia i la tàctica de cada moment i de cada pas. Artur Masactua com el “vuitè fill” del clan de General Mitre i Carles Puigdemont és el “nét” obedient a qui s’ha posat, transitòriament, al capdavant del negoci. Oriol Junqueras és el nebot espavilat amb idees pròpies, però que, en essència, combrega amb la filosofia i els objectius del “pater familias”. I els de la CUP són els cadells rebels -“ma non troppo”- que, quan es toca el xiulet, se sap que es posen en renglera, encara que n’hi hagi uns quants que, com l’Anna Gabriel, es resisteixen a passar per l’adreçador.
Aquest magma, que té com a fita política la creació d’un etnoestat català –amb l’hipotètic reconeixement de la Unió Europea-, és presoner de les seves pròpies contradiccions. Què fer amb els escandalosos casos de corrupció que afecten el “pal de paller” de Convergència/PDECat i, en especial, el “nucli dur” de l’expresident de la Generalitat? Què fer amb el més del 50% de la població que no compra ni comparteix la pel·lícula independentista?
En comptes de fer una necessària pausa per reflexionar i debatre sobre aquestes dues qüestions cabdals, el “pinyol” del procés ha decidit prémer l’accelerador al màxim amb el mantra formulat pel president Carles Puigdemont: “o referèndum o referèndum”.La drecera triada –la modificació del reglament del Parlament per permetre l’aprovació en lectura única de les hermètiques lleis de transitorietat jurídica- és una aberració política que denota la desesperació del “cabinet noir” sobiranista.
El Parlament de Catalunya, que hauria de ser la casa de tots, ha estat segrestat pels interessos a curt termini de la “màfia” i les seves urgències de defensar-se davant del judici del cas Palau, de les comissions rogatòries a Andorra i de les investigacions, cada cop més aprofundides, de la trama del 3%. La “bunkerització” del Parlament i, per extensió, del Palau de la Generalitat és el pitjor que li podria passar a una societat oberta i plural com la catalana. Que el magma de Junts x Sí i la CUP hagi d’acabar fent trampes al solitari per imposar l’agenda oculta de General Mitre –que busca aconseguir un pacte amb l’Estat que exoneri el clan Pujol de totes les seves malifetes penals- és molt trist i posa en qüestió la suposada intel·ligència política d’Oriol Junqueras i de la CUP, que han caigut de quatre grapes en el parany.
Jo defenso i defensaré els independentistes de bona fe i el seu dret a exposar i a realitzar el seu projecte polític si aconsegueixen un suport nítid a les urnes, cosa que avui no tenen. Però jo denuncio i denunciaré les maniobres de la “màfia catalana” per barrejar i instrumentalitzar aquest legítim anhel amb les seves estratagemes per intentar escapar dels seus embolics judicials de corrupció.
El segrest i transformació del Parlament en l’últim “búnker” és, com ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, un disbarat jurídic impropi de la maduresa democràtica de la societat catalana. Fins quan ERC i la CUP continuaran submisos al joc que, a través de Convergència/PDECat, dicta General Mitre? ERC i la CUP es creuen, cofois, que tenen la paella pel mànec, però són els “tontos útils” de la monstruosa estafa que s’està perpetrant davant dels nostres ulls. És imprescindible alliberar el Parlament i, per aconseguir-ho, només hi ha un camí: o eleccions o eleccions.
Amb el judici del cas Palau avançant a tota màquina cap a l’esclariment de les relacions corruptes CDC-Ferrovial; amb el jutge del Vendrell, Josep Bosch, ampliant el cercle d’implicats en la màfia del 3%, i -un cop superades les reticències inicials- amb la plena col·laboració de les autoritats andorranes a l’hora de facilitar a l’Audiència Nacional tots els comptes que tenia al Coprincipat la família de l’expresident de la Generalitat, el pujolisme ha perdut la guerra i està en desbandada. Per a mi hi ha un moment cabdal: quan el fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, confessa de motu proprio al jutge José de la Mata que la seva mare és la titular d’un compte amagat a Panamà sota l’estructura fiduciària de la fundació Kopeland.
Rien ne va plus! O com va dir Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”. Què hi feia la Sra. Marta Ferrusola amb un compte a Panamà on hi tenia en dipòsit més d’un milió de dòlars?Només de pensar-hi, aquesta dada em produeix calfreds i per a mi és el paradigma i el punt final del règim que ens ha tocat viure a Catalunya entre 1980-2003 i -el que és més greu- del que encara ens toca viure des de l’any 2010.
El poder es té o no es té i la resta són elucubracions. I la veritat és que en els últims set anys tornem a tenir un president de Convergència, o com se’n digui, al Palau de la Generalitat. Això vol dir la capacitat de col·locar un munt de càrrecs a dit amb uns salaris espaterrants fora de mercat que garanteixen una fidelitat cega i de gestionar un pressupost –amb el permís i la complicitat d’Esquerra- de milers de milions d’euros que serveix, entre d’altes coses, per crear un monolític sistema mediàtic totalment dependent de les subvencions i, per tant, addicte a les consignes.
Per entendre les coses cal tenir coneixement i perspectiva del passat. L’“autoritas” en el magma nacionalista/sobiranista la continua conservant el patriarca Jordi Pujol, del qual emanen l’estratègia i la tàctica de cada moment i de cada pas. Artur Masactua com el “vuitè fill” del clan de General Mitre i Carles Puigdemont és el “nét” obedient a qui s’ha posat, transitòriament, al capdavant del negoci. Oriol Junqueras és el nebot espavilat amb idees pròpies, però que, en essència, combrega amb la filosofia i els objectius del “pater familias”. I els de la CUP són els cadells rebels -“ma non troppo”- que, quan es toca el xiulet, se sap que es posen en renglera, encara que n’hi hagi uns quants que, com l’Anna Gabriel, es resisteixen a passar per l’adreçador.
Aquest magma, que té com a fita política la creació d’un etnoestat català –amb l’hipotètic reconeixement de la Unió Europea-, és presoner de les seves pròpies contradiccions. Què fer amb els escandalosos casos de corrupció que afecten el “pal de paller” de Convergència/PDECat i, en especial, el “nucli dur” de l’expresident de la Generalitat? Què fer amb el més del 50% de la població que no compra ni comparteix la pel·lícula independentista?
En comptes de fer una necessària pausa per reflexionar i debatre sobre aquestes dues qüestions cabdals, el “pinyol” del procés ha decidit prémer l’accelerador al màxim amb el mantra formulat pel president Carles Puigdemont: “o referèndum o referèndum”.La drecera triada –la modificació del reglament del Parlament per permetre l’aprovació en lectura única de les hermètiques lleis de transitorietat jurídica- és una aberració política que denota la desesperació del “cabinet noir” sobiranista.
El Parlament de Catalunya, que hauria de ser la casa de tots, ha estat segrestat pels interessos a curt termini de la “màfia” i les seves urgències de defensar-se davant del judici del cas Palau, de les comissions rogatòries a Andorra i de les investigacions, cada cop més aprofundides, de la trama del 3%. La “bunkerització” del Parlament i, per extensió, del Palau de la Generalitat és el pitjor que li podria passar a una societat oberta i plural com la catalana. Que el magma de Junts x Sí i la CUP hagi d’acabar fent trampes al solitari per imposar l’agenda oculta de General Mitre –que busca aconseguir un pacte amb l’Estat que exoneri el clan Pujol de totes les seves malifetes penals- és molt trist i posa en qüestió la suposada intel·ligència política d’Oriol Junqueras i de la CUP, que han caigut de quatre grapes en el parany.
Jo defenso i defensaré els independentistes de bona fe i el seu dret a exposar i a realitzar el seu projecte polític si aconsegueixen un suport nítid a les urnes, cosa que avui no tenen. Però jo denuncio i denunciaré les maniobres de la “màfia catalana” per barrejar i instrumentalitzar aquest legítim anhel amb les seves estratagemes per intentar escapar dels seus embolics judicials de corrupció.
El segrest i transformació del Parlament en l’últim “búnker” és, com ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, un disbarat jurídic impropi de la maduresa democràtica de la societat catalana. Fins quan ERC i la CUP continuaran submisos al joc que, a través de Convergència/PDECat, dicta General Mitre? ERC i la CUP es creuen, cofois, que tenen la paella pel mànec, però són els “tontos útils” de la monstruosa estafa que s’està perpetrant davant dels nostres ulls. És imprescindible alliberar el Parlament i, per aconseguir-ho, només hi ha un camí: o eleccions o eleccions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada