JAUME REIXACH
Tots els sondejos –l’últim, el del CEO- coincideixen en assenyalar que l’opció independentista és minoritària a Catalunya. Però no cal ser un expert en demoscòpia per constatar que, més enllà de l’extraordinària campanya d’intoxicació i manipulació mediàtica per inflar el “procés” que patim des de fa cinc anys, això és i serà així durant molts anys. Només cal passejar pels carrers de les principals aglomeracions urbanes de Catalunya –començant per Sant Vicenç dels Horts, la ciutat d’Oriol Junqueras- i parar l’orella per certificar allò que ens objectiven les estadístiques de l’Idescat: que, ens agradi o no, la llengua castellana és majoritària en la societat catalana d’avui.
El que exposo és una evidència que tothom, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, coneix perfectament. Encara que Junts x Sí i la CUP sumin una majoria matemàtica al Parlament de Catalunya, aquesta addició no té una translació en la realitat del dia a dia que es viu en les grans ciutats del país. Per això, fets políticament molt greus com són la inhabilitació de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidentaJoana Ortega i dels exconsellers Irene Rigau i Quico Homs pel 9-N han tingut una resposta mínima als carrers. Senzillament, a la majoria de la gent –ocupada en els seus quefers quotidians- li rellisca. Tal vegada si haguessin estat condemnats a penes de presó… Però el poder judicial espanyol ha estat, en aquesta ocasió, prudent i intel·ligent.
Diuen que el poble és savi i sobirà. Des d’aquesta premissa, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació o d’independència tampoc no és un neguit que faci perdre la son a ningú, tret dels sectors més hiperventilats que viuen immersos en la bombolla processista. I menys encara la suposada urgència de convocar-lo el pròxim mes de setembre. Però aquest “referèndum o referèndum” enunciat pel president Carles Puigdemont contamina i condiciona de manera obsessiva l’agenda política catalana.
No em preocupa i m’inquieta només aquest enorme “décalage” que hi ha entre allò que es cou al Parlament de Catalunya i la vida al carrer. Em sap greu l’enorme pèrdua de temps, d’esforços i de diners que la Generalitat esmerça en un referèndum d’independència que no és cap prioritat en les preocupacions de la gent i que, a més, no es pot fer. No perquè ho digui Mariano Rajoy: senzillament, perquè la Constitució espanyola del 1978 no contempla el dret d’autodeterminació i secessió de les autonomies.
La Junta electoral, depenent del poder judicial, no donarà mai cobertura tècnica a un referèndum a Catalunya que no tingui el vistiplau del govern central. Això vol dir que no hi haurà cens oficial, ni meses de votació legals, ni un recompte reconegut. És a dir, l’hipotètic referèndum que proposa el govern català seria, en tot cas, un succedani del 9-N que mai no seria reconegut com a vàlid per la comunitat internacional. Suposar que una “legalitat catalana” –fruit de la “desconnexió”- doni cobertura a aquest referèndum és, senzillament, una quimera. Quins jutges, quins funcionaris, quins policies es jugaran la feina i el sou per un referèndum invalidat pel Tribunal Constitucional? Quines empreses donaran el servei tecnològic necessari? Ja us ho dic:cap ni una.
Tot això, que ho sap un estudiant de primer de Dret, el president Carles Puigdemont i tots els que li segueixen la música sembla que ho obvien. Increïble. Vivim instal·lats en una gran mentida col·lectiva i no hi ha ningú en el govern de la Generalitat capaç de verbalitzar-ho, encara que tots els consellers i tots els diputats siguin plenament conscients que el camí emprès no té sortida.
Catalunya és un país petit i té l’avantatge que tots ens coneixem. Per això, des d’aquesta columna, miro als ulls del president Carles Puigdemont –el periodista Carles d’El Punt, deCatalonia Today i de l’ACN- i li pregunto:
*Per què, Carles, t’entestes a tirar endavant un projecte polític que, en cas de prosperar, dividiria la societat catalana?
*Per què, Carles, vols desencadenar un enfrontament, que –excepte quatre caps torrats- ningú no vol entre independentistes i no independentistes?
*Per què, Carles, provoques que independentistes de bona fe acabin considerant el seu veí castellà del replà com un “invasor” i un “enemic”?
*Per què, Carles, has permès que el Parlament de Catalunya s’hagi convertit en una olla de grills on el “procés” justifica totes les aberracions i tots els clamorosos oblits?
*Per què, Carles, has convertit la política catalana en un “delirium tremens” que segresta la resta d’imprescindibles debats que hi ha pendents a Catalunya?
*Per què, Carles, portes tots els independentistes com tu a l’abisme de la frustració?
*Per què, Carles, en nom de la independència de Catalunya estàs amputant la reconstrucció de l’espai de convivència i de col·laboració amb els territoris veïns?
*Amb quin dret, Carles, barreges el bon nom de la Generalitat i de Catalunya amb els representants més reaccionaris del Congrés dels Estats Units i del Parlament europeu?
*Per què, Carles, vols arrossegar un grapat de gent a patir, gratuïtament i a canvi de res, la lògica penalització que comporten les infraccions a la llei?
*Per què, Carles, vols condemnar Catalunya a ser expulsada de la Unió Europea?
Jo sé, Carles, perquè fas tot això. I et vull dir que t’equivoques i que no val la pena. Mira’t al mirall: tu no ets el testaferro de ningú ni t’has de deixar instrumentalitzar per persones que defensen interessos molt poc honorables. No facis més mal, convoca eleccions i plega. Faràs un favor a la teva família, als teus amics que t’estimen i a Catalunya.
Tots els sondejos –l’últim, el del CEO- coincideixen en assenyalar que l’opció independentista és minoritària a Catalunya. Però no cal ser un expert en demoscòpia per constatar que, més enllà de l’extraordinària campanya d’intoxicació i manipulació mediàtica per inflar el “procés” que patim des de fa cinc anys, això és i serà així durant molts anys. Només cal passejar pels carrers de les principals aglomeracions urbanes de Catalunya –començant per Sant Vicenç dels Horts, la ciutat d’Oriol Junqueras- i parar l’orella per certificar allò que ens objectiven les estadístiques de l’Idescat: que, ens agradi o no, la llengua castellana és majoritària en la societat catalana d’avui.
“Grosso modo”, amb l’actual composició social del nostre poble és impossible que el nacionalisme identitari pugui aspirar a ser majoritari, almenys a curt termini. L’acció política sempre ha d’estar arrelada en la realitat i si vol penetrar i créixer ho ha de fer a partir de l’assumpció del present.
El gran problema que tenim a Catalunya és que la correlació de forces que hi ha al Parlament no es correspon amb la radiografia de la societat real que ens donen els estudis demoscòpics més aprofundits. I és que, històricament, una part de la població castellanoparlant que vota a les eleccions generals espanyoles no ho fa a les eleccions autonòmiques catalanes. Aquest curiós fenomen, unit als efectes perversos de l’actual Llei electoral –que prima la representació de les demarcacions catalanes amb menys població-, explica que els resultats d’unes i altres eleccions siguin tan diferents des de l’any 1980.
El gran problema que tenim a Catalunya és que la correlació de forces que hi ha al Parlament no es correspon amb la radiografia de la societat real que ens donen els estudis demoscòpics més aprofundits. I és que, històricament, una part de la població castellanoparlant que vota a les eleccions generals espanyoles no ho fa a les eleccions autonòmiques catalanes. Aquest curiós fenomen, unit als efectes perversos de l’actual Llei electoral –que prima la representació de les demarcacions catalanes amb menys població-, explica que els resultats d’unes i altres eleccions siguin tan diferents des de l’any 1980.
El que exposo és una evidència que tothom, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, coneix perfectament. Encara que Junts x Sí i la CUP sumin una majoria matemàtica al Parlament de Catalunya, aquesta addició no té una translació en la realitat del dia a dia que es viu en les grans ciutats del país. Per això, fets políticament molt greus com són la inhabilitació de l’expresident Artur Mas, de l’exvicepresidentaJoana Ortega i dels exconsellers Irene Rigau i Quico Homs pel 9-N han tingut una resposta mínima als carrers. Senzillament, a la majoria de la gent –ocupada en els seus quefers quotidians- li rellisca. Tal vegada si haguessin estat condemnats a penes de presó… Però el poder judicial espanyol ha estat, en aquesta ocasió, prudent i intel·ligent.
Diuen que el poble és savi i sobirà. Des d’aquesta premissa, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació o d’independència tampoc no és un neguit que faci perdre la son a ningú, tret dels sectors més hiperventilats que viuen immersos en la bombolla processista. I menys encara la suposada urgència de convocar-lo el pròxim mes de setembre. Però aquest “referèndum o referèndum” enunciat pel president Carles Puigdemont contamina i condiciona de manera obsessiva l’agenda política catalana.
No em preocupa i m’inquieta només aquest enorme “décalage” que hi ha entre allò que es cou al Parlament de Catalunya i la vida al carrer. Em sap greu l’enorme pèrdua de temps, d’esforços i de diners que la Generalitat esmerça en un referèndum d’independència que no és cap prioritat en les preocupacions de la gent i que, a més, no es pot fer. No perquè ho digui Mariano Rajoy: senzillament, perquè la Constitució espanyola del 1978 no contempla el dret d’autodeterminació i secessió de les autonomies.
La Junta electoral, depenent del poder judicial, no donarà mai cobertura tècnica a un referèndum a Catalunya que no tingui el vistiplau del govern central. Això vol dir que no hi haurà cens oficial, ni meses de votació legals, ni un recompte reconegut. És a dir, l’hipotètic referèndum que proposa el govern català seria, en tot cas, un succedani del 9-N que mai no seria reconegut com a vàlid per la comunitat internacional. Suposar que una “legalitat catalana” –fruit de la “desconnexió”- doni cobertura a aquest referèndum és, senzillament, una quimera. Quins jutges, quins funcionaris, quins policies es jugaran la feina i el sou per un referèndum invalidat pel Tribunal Constitucional? Quines empreses donaran el servei tecnològic necessari? Ja us ho dic:cap ni una.
Tot això, que ho sap un estudiant de primer de Dret, el president Carles Puigdemont i tots els que li segueixen la música sembla que ho obvien. Increïble. Vivim instal·lats en una gran mentida col·lectiva i no hi ha ningú en el govern de la Generalitat capaç de verbalitzar-ho, encara que tots els consellers i tots els diputats siguin plenament conscients que el camí emprès no té sortida.
Catalunya és un país petit i té l’avantatge que tots ens coneixem. Per això, des d’aquesta columna, miro als ulls del president Carles Puigdemont –el periodista Carles d’El Punt, deCatalonia Today i de l’ACN- i li pregunto:
*Per què, Carles, t’entestes a tirar endavant un projecte polític que, en cas de prosperar, dividiria la societat catalana?
*Per què, Carles, vols desencadenar un enfrontament, que –excepte quatre caps torrats- ningú no vol entre independentistes i no independentistes?
*Per què, Carles, provoques que independentistes de bona fe acabin considerant el seu veí castellà del replà com un “invasor” i un “enemic”?
*Per què, Carles, has permès que el Parlament de Catalunya s’hagi convertit en una olla de grills on el “procés” justifica totes les aberracions i tots els clamorosos oblits?
*Per què, Carles, has convertit la política catalana en un “delirium tremens” que segresta la resta d’imprescindibles debats que hi ha pendents a Catalunya?
*Per què, Carles, portes tots els independentistes com tu a l’abisme de la frustració?
*Per què, Carles, en nom de la independència de Catalunya estàs amputant la reconstrucció de l’espai de convivència i de col·laboració amb els territoris veïns?
*Amb quin dret, Carles, barreges el bon nom de la Generalitat i de Catalunya amb els representants més reaccionaris del Congrés dels Estats Units i del Parlament europeu?
*Per què, Carles, vols arrossegar un grapat de gent a patir, gratuïtament i a canvi de res, la lògica penalització que comporten les infraccions a la llei?
*Per què, Carles, vols condemnar Catalunya a ser expulsada de la Unió Europea?
Jo sé, Carles, perquè fas tot això. I et vull dir que t’equivoques i que no val la pena. Mira’t al mirall: tu no ets el testaferro de ningú ni t’has de deixar instrumentalitzar per persones que defensen interessos molt poc honorables. No facis més mal, convoca eleccions i plega. Faràs un favor a la teva família, als teus amics que t’estimen i a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada