21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 

Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.

Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.

En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.

Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 

Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.

No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.

On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 

Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.

En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...

Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.

Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  

Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)

El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.

De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  

El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...

Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.

De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

LA JUGADA MESTRA

De Ferreres al Periódico d'ahir. 

Primer que res vull fer constar que aquest text el vaig escriure ahir per la nit, després d’un dia de daltabaixos que algú va qualificar d’autèntica muntanya russa.

Us faig aquest advertiment perquè avui divendres (per al lector) han pogut passar moltes més coses que aquest escrit no pot recollir. I, a part d’això, també pot ser possible que aquest escrit no tingui el més mínim sentit. Però com va dir Herodes el Gran: l’escrit, escrit està.

El món independentista va començar a usar el terme jugada mestra després de la proclamació i posterior retirada de la DUI el passat 10-O. Aquest matí (recordeu, me refereixo al dia d’ahir) han estat molts els quan han pensat durant hores que de jugada mestra res, que Puigdemont era un covard i un traïdor a la causa indepe. Totes els esdeveniments apuntaven cap a una única direcció: les urnes. O sigui, unes eleccions autonòmiques amb tota probabilitat per al proper 20-D.

Puigdemont havia de comparèixer a les 2 de la tarda, més tard a les 14:30... S’anava posposant la seva compareixença. Que si ho farà al Palau de la Generalitat... Que no, que finalment serà al Parlament... De sobte Vilaweb avança que quan Puigdemont intervingui no ho farà per a dir que renuncia a la DUI i A convocaR eleccions. Tothom queda estupefacte... És llavors quan un altre cop, una part del moviment indepe torna a parlar de jugada mestra.

La il·lusió torna a il·luminar el rostre dels més adeptes, tot i que els que des del primer dia som escèptics només pensem que Puigdemont només intenta guanyar temps, aprofitar les últimes hores que potser li queden com a President de la Generalitat. Hi ha qui parla que quan Puigdemont proclami la DUI, Catalunya estarà emparada pel dret internacional... Però què m’esteu contant!

Per a què un país sigui independent no n’hi ha prou en que hagi una voluntat de ser-ho. Cal, a més a més, que hi hagi un reconeixement per part de la comunitat internacional. Si demà (avui per al lector) Puigdemont proclama la DUI serà com llençar-se a la piscina sense aigua, ja que, fins el que jo sé, cap país ha dit clarament que reconeixerà Catalunya com un estat nou. Si la memòria no me falla, només Lituània, Bèlgica i Luxemburg han mostrat en algun moment un tebi suport a la causa catalana, però els dirigents de la UE els van cridar a l’ordre.

Insisteixo en el que deia ahir: l’independentisme català va subestimar la força de Madrid. Espanya és, en el context internacional un país demòcrata amb representació a tots els organismes i això té el seu pes.

Tot i que molts comparen l’actual situació en una partida d’escacs, des del meu punt de vista tot és molt més simple. Per a mi és com un combat de boxa on sol guanyar els més fort. Actualment per televisió ja quasi no se’n fan, però quan jo era adolescent la boxa era una mena d’esport nacional amb diversos campions del món i d’Europa. Normalment un dels contrincants es mantenia al centre del quadrilàter, mentre que l’altre donava voltes i més voltes al seu voltant intentant clavar-li un cop de punt guanyador. En aquest cas el que està al bell mig del quadrilàter és Espanya i que té una estratègia molt clara: defensar el que per a ells és la legalitat vivent. I ho dic així, però igualment podria assumir aquesta idea. Tot i que no ens agradin, l’Estat espanyol té unes lleis que han votat uns parlaments legalment constituïts i, de vegades referendats pel poble. I donant voltes al seu voltant ens trobaríem a Catalunya, esperant trobar el moment en que Espanya abaixi la guàrdia per a clavar-li el cop definitiu... Però Espanya no abaixa la guàrdia.

Fixeu-vos com està el tema que després del que semblava avui (una vegada més us recordo que va ser ahir), de que havia hagut mediació per part del Lehendakari Urkullu i fins i tot de l’expresident Montilla i d’altres càrrecs del PSC, el Govern de Madrid transigiria. Però ni així.

Al Govern d’Espanya no li cal cap jugada mestra. Si demà el Parlament proclama la independència de Catalunya, només li cal enviar les forces de l’ordre a detenir a tos aquells que ho han fet possible. Una jugada ni intel·ligent ni nova, però efectiva... Desgraciadament...  

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.

Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.

Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.

Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.

Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.

I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.

Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.

El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.

Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.

¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?

Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.

Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.

I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.

Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  

S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

ALTERNATIVES PER A PODER VOTAR

Mantindré la seva identitat en secret, tot i que no crec que si digués qui és li sabés mal.

El vaig trobar dissabte a la fira del Food Trucks al parc dels Xiribecs. No recordo com, però la conversa va derivar en el referèndum de l’1-O.

-A Santa Bàrbara ho tenim tot controlat. Hem buscat  unes Berlingo i a la part del darrere anirà el president amb la urna i al davant els altres membres de la mesa electoral. Anirem recorrent els carrers del poble com feien abans els venedors ambulants, però en el nostre cas convidarem a la gent a votar.

I si aquesta situació ens falla, ja tinc preparats dos bidons de gasolina per anar a cremar el Port. Quan hi ha un incendi o una emergència, les forces de l’ordre li han de donar prioritat i així, en deixar la vigilància dels col·legis electorals, podrem votar.  

El conegut és d’aquelles persones que es poden considerar ocurrents. Fa anys me va explicar la següent situació.

Per la seva professió (es flequer) se’n va al llit d’hora, ja que, com sabeu, s’alcen de matinada per poder fer el pa per a tenir-lo fet per a quan la gent comença a moure’s.

En una campanya electoral van passar per casa seva part de la candidatura del PP de Santa Bàrbara. Van tocar el timbre de la porta i va anar a obrir en calçotets (recordo que les eleccions se fan al mes de maig i per tant ja fa bo)

-Venim per si ens vols ‘acompanyar’...

-Acompanyar...? Acompanyar ara? No veieu que vaig en calçotets?

-No home, ara, no... El dia de les eleccions ‘acompanyar-nos’ amb el teu vot...    

-Per a vosaltres sempre aniré en calçotets...  

15-J (de 1977)

Dijous farà 40 any d’aquell 15-J que, en aquell moment, significava un pas més per a guanyar la democràcia. Una democràcia, recordem-ho, que s’havia perdut degut a un cop d’estat feixista perpetrat pel general Franco i d’altres generals afins (Mola, Sanjurjo, etc.) Van haver de passar 40 anys fins que no es van tornar a fer unes eleccions generals on hi van poder concórrer tots els partits que van voler. El darrer en legalitzar-se va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri i Rafael Alberti, entre molts d’altres que només ho va ser unes poques setmanes abans dels comicis. També recordar que Esquerra Republicana de Catalunya va haver de fer-ho amb la denominació d’Esquerra Catalana, ja que la denominació de Republicana en aquella època encara es considerava subversiu.

Als començaments de la democràcia les eleccions es feien en dimecres i fins que no es va aprovar la Constitució (6-12-1978), la majoria d’edat sé situava en 21 anys. I com que jo encara no havia fets els 20, no podia votar...

Fixeu-vos si considerava important el fet de poder votar, que aquell dia vaig anar des de Castelló on estava treballant a la Galera, on residia, per a tornar a Castelló el dia següent només per viure la jornada en primera persona.

Tot i la publicitat institucional que s’emetia per televisió on s’explicava amb tot detall com s’havia de votar, al veritat és que la gent més gran anaven una mica perduts, tal com passa ara amb els temes informàtics...  

Com sabeu, per una part s’havien de votar els diputats al Congrés i, per l’altra els senadors. La única diferència que hi havia en aquell tems respecte a ara, és que els candidats als Senat no anaven agrupats per partits o coalicions i, per tant, si volies votar els tres membres d’un mateix partit, els havies d’anar buscant...

En aquell temps era força habitual anar primer al col·legi electoral per a recollir les paperetes de tots els partits i, una vegada a casa, estudiar-les amb deteniment fins decidir a qui votar.

De totes maneres hi havia qui votava els candidats segons el seu aspecte:

-He votat a Suárez perquè el trobo guapo...

No és una exageració... És un fet real i contrastat. Penseu que llavors la gent no tenia la cultura política que tenim ara, ja que ho ignoràvem quasi tot. Només els més vell podien aportar alguna experiència de les darreres vegades que van anar a votar durant la Segona República.

Al treball donaven 4 hores per anar a votar. Tal com he explicat alguna vegada, a Castelló treballava a una obra que estava fent l’empresa BRYCSA para la Diputació i es va decidir donar festa per la tarda a tothom. Total érem molts pocs els que encara no teníem l’edat reglamentària per a poder exercir el nostre dret a vot.

Com us he dit més amunt, vaig anar a la Galera. Mons pares encara no havien votat esperant-me a mi. En arribar els hi vaig col·locar les paperetes al sobre corresponent, després d’haver marcat amb una creu els 3 candidats al Senal pels qui van voler votar. Ma mare tenia clar que volia votar per Felipe González, tan al Congrés com al Senat, tot i que, com passa ara, s’havia de votar als membres del PSC que anaven a la llista. En canvi mon pare volia votar al PSUC, però a darrera hora va canviar i va dir que també volia votar pels socialistes.

A la Galera, com a la majoria de pobles d’aquestes comarques va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez, tot i que tinguérem que esperar el dia següent per a conèixer els resultats definitius. Quan donaven els resultats del PSOE, sempre deien: PSOE + PSC. Ni més ni menys que ara...  

Va guanyar la UCD que va treure pels pèls majoria absoluta. De fet era el resultat que cabia esperar, ja que molta gent encara tenia temor pensant que hi podia haver un cop d’estat si no hi havia una continuïtat que, de fet, era el que representava la UCD que integrava a molta gent que havien ocupat càrrecs durant els darrers anys de la dictadura. Per exemple el propi Adolfo Suárez va ser Cap Nacional del Movimiento, la única organització política legal que hi va haver durant la dictadura.    

HE VOTAT PER PEDRO SÁNCHEZ A LES PRIMÀRIES DEL PSOE

Tal com us vaig anunciar avui he votat per Pedro Sánchez Pérez-Castejón a les Primaries del PSOE per a escollir el nou Secretari General de la formació.
A veure si així, amb aquest granet de sorra, podem barrar el pas a la Susana Diaz i al mateix temps a tota la vella guardia del PSOE que de tant evolucionar s'han decantat cap a la dreta més casposa d'aquest país.


Els companys m'han explicat una anècdota. Han acudit a votar a la seu del PSC d'Amposta 4 militants de Cádiz que havien demanat poder utilitzar el vot desplaçat ja que estan de visita a casa d'uns familiars que viuen a la Ràpita. Una d'aquests quatre ha estat Victoria Rodríguez Machuca, regidora de l'Ajuntament de Cádiz.

DIUMENGE VOTARÉ PER PEDRO SÁNCHEZ

De Vergara a eldiario.es.

Potser els companys quan me vegin entrar a la seu del PSC d’Amposta me faran la ola... Fa anys que pràcticament estic desvinculat del partit tot i que com he dit moltes vegades encara conservo el carnet i, evidentment pago la quota d’afiliat.

A Amposta és un mal dia per anar a votar, ja que la gent, inclosos els militants del PSC tindran el cap en la festa del Mercat a la Plaça que se celebrarà coincidint amb aquest cap de setmana. Malgrat tot, segur que trobaré un moment per anar-hi. I ho faré per Pedro Sánchez.

La primera vegada que me van parlar de Pedro Sánchez va ser fa poc més de 2 anys durant el dinar de presentació de la candidatura de Francesc Miró a l’alcaldia d’Amposta. Era a la barraca del restaurant l’Estany i estava assegut amb companys de Godall. Me van explicar que era un valor en alça i un ferm candidat per acabar ocupant la secretaria general del partit. Finalment les bases del partit el van escollir per a ocupar el càrrec, tot i que jo no vaig anar a votar... Com tampoc ho vaig ver l’altre dia, a la primera volta de les primàries... Però diumenge penso anar-hi. I no és que me sembli el candidat ideal per a dirigir el partit, però és dels pocs que hi ha en aquests moments amb una mica de cara i ulls o dit d’una altra manera: el candidat menys dolent.

Però el veritable motiu pel qual aniré a votar és per intentar barrar-li el pas a Susana Díaz. Ja sé que un vot és insignificant, però hi ha una dita castellana que diu que muchos pocos hacen un mucho i si, finalment, hi ha molta gent que pensa com jo, potser aconseguirem l’objectiu. Hi ho dic així perquè sé que som molts els que no volem a Susana Díaz. De fet, els companys del PSC, a la primera volta, de forma majoritària es van decantar per Pedro Sánchez. El motiu és que Susana Díaz no té bona imatge a Catalunya. I els comentaris de gent del seu entorn, com per exemple els de Zapatero, en lloc de millorar-la, encara l’han empitjorat més.  

Per quin motiu Susana no cau bé? Us respondré amb una altra pregunta: Cal algun motiu per a que una persona no té caigui bé? Segurament és la seva manera de ser, d’expressar-se, les seves gesticulacions, de la forma que diu España... Com si Espanya fos el principi i el final de tot i més enllà no hi hagués res més...

Però si que hi ha un motiu (al menys per a mi): La maniobra que va orquestrar el passat setembre per apartar a Pedro Sánchez de la Secretaria General. La seva conspiració de palau, té més a veure amb les intrigues que es vivien fa segles per a derrocar reis que no en un acte democràtic propi dels temps actuals.

Abans de la investidura de Rajoy, el periodista Jordi Evole va dir això d’ella al programa el Hormiguero de Pablo Motos:

-Susana Díaz gobierna en Andalucía gracias a Ciudadanos, quiere abstenerse para que gobierne Rajoy y hasta Esperanza Aguirre habla bien de ella. ¡Qué currículum para ser un líder de la izquierda española, eh! Es fabuloso.

I només fa uns dies la meva dona me va dir:

-Sempre he volgut que una dona pogués arribar a ocupar els càrrecs més importants, però per una vegada que una té possibilitats d’arribar-hi, resulta que és una impresentable. I com a dona sento haver d’opinar així...

O NOSALTRES O EL CAOS!

Durant la dictadura franquista hi havia una revista satírica anomenada Hermano Lobo. Evidentment complia tots els requisits establers per la censura, igual com d’altres revistes humorístiques o satíriques de l’època (La Codorniz, el Papus...)

Una de les portades que va publicar Hermano Lobo era molt eloqüent. Hi sortia un governant adreçant-se al poble i els hi deia el següent:

-O nosaltres o el caos!

Tan dolen havia de ser aquell govern que la multitud li responia:

-El caos, el caos...!

I el governant remarcava:

-És igual, el caos també som nosaltres.

Els tres candidats a liderar el PSOE (Díaz, López i Sánchez) també ho diuen: O nosaltres o el caos! La qual cosa fa pensar que potser cap dels tres tingui arguments suficients per a imposar-se sobre els altres sense tenir que recórrer a l’enfrontament personals.

Com sabeu, ahir es va fer un debat a la seu del PSOE del carrer Ferraz de Madrid. El que a priori havia de ser una confrontació d’idees (un debat de guant blanc, s’havia dit), es va convertir en tot el contrari: un debat a cops de guant (a guantazos), sobre tot entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. Patxi López no va ser un convidat de pedra, però davant la rellevància dels altres dos candidats que, a priori, semblen els millors col·locats per a dirigir el partit.

Les conclusions que n’he tret sobre tot dels articles que he llegit per Internet és que les postures de Susana Díaz i Pedro Sánchez son irreconciliables. Que la Presidenta d’Andalusia va anava de sobrada, la qual cosa queda demostrada en el fet de que va ser l’única dels 3 que no va presentar un programa. A part de dir-li estimat (cariño) a Pedro, li va etzibar que el problema que té no és ella, sinó ell mateix i el va presentar com un perdedor.

Per la seva part Pedro va entrar al drap (tal com es diu a l’argot taurí) i, per tant, el picabaralla entre tots dos va ser constant. Com ja he dit més amunt, no va ser una confrontació d’idees, tal com hauria d’haver segut, sinó un debat de retrets mutus que només porten més divisió entre els afiliats, simpatitzants i votants.

A Susana li va quedar molt clar que pot perdre. De fet és la que més a perdre té. Si diumenge Pedro aconsegueix guanyar, Susana ja no  tornarà a tenir marge de maniobra, tal com va passar el passat setembre quan amb el suport de destacats membres del partit, va maniobrar per fer fora a qui va ser el primer Secretari General del PSOE escollit per les bases.

Mentre, Patxi López, que possiblement va ser el guanyador del debat, va quedar relegat a un segon pla i, a priori sembla impossible que diumenge pugui donar la sorpresa. Quan va anunciar la seva candidatura a les primàries, ja es va dir que era per a dividir el vot d’aquells que no volen veure a la Susana ni en pintura. El que no queda clar és el que faran les 10.000 persones que van recolzar a l’exlehendakari a la primera volta: es mantindran fidels o es decantaran cap a un dels altres dos candidats.

Diumenge el següent capítol que, tot fa preveure que no serà l’últim. Ja us ho anuncio, segons sigui el resultat sóc dels que penso que hi pot haver una fractura interna al PSOE, la qual cosa, des del meu punt de vista, dintre de la gravetat, no seria dolent del tot.

Però d’aquest tema ja tindrem temps de parlar-ne.  

SOBRE LES ELECCIONS FRANCESES

La casa de mon cosí Gérard a Saint-Gaudéric.

Saint-Gaudéric (departament de l’Aude, regió Midi Pyrénées, estat Francès) Any 2006.

-Aquí on estàs asseguda, fa uns mesos s’hi va estar la Ségolène Royal -Li va dir mon cosí Gérard, fill de mon tio Leonardo, combatent republicà durant la guerra Civil Espanyola, a la meva dona.

Davant l’escepticisme d’ella, mon cosí quasi s’emprenya.

-És veritat, aquí es va asseure la Ségolène. –Va insistir mon cosí.

Gérard està afiliat al Partit Socialista Francès i és amic d’un exdiputada socialista de l’Assemblea Nacional que vivia o viu a Mirepoix, el poble on havia viscut ell fins poc abans d’aquells fets, a uns 10 Km de Saint-Gaudéric. Ens va explicar que volien tenir una reunió discreta i per això van pensar en fer-la a casa de mon cosí, un lloc ben comunicat però apartat de les concentracions humanes.  

La Ségolène Royal, primera esposa de l’encara president François Hollande, va ser candidata a les eleccions presidencials franceses que es van fer l’any 2007 i que va perdre davant Nicolas Sarkozy.

La presidència de Sarkozy va coincidir amb els anys més dur de la crisi i França tampoc ne va sortir indemne. L’any 2012 (els mandats presidencials francesos són de 5 anys) els socialistes francesos sé felicitaven per haver tornat a posar al capdavant de la República un altre socialista, el primer després de François Mitterrand. A casa mon cosí Gérard estaven eufòrics ja que pensaven que Hollande seria el president que retornés als francesos als jours de gloire.

Però Hollande ha resultat un fracàs. No ha estat el líder que necessitaven els francesos per a sortir de la crisi amb la consegüent decepció dels seus votants. Per tant, no és estrany que Benoît Hamon, el candidat socialista a les darreres primàries, tragués el pitjors resultats de la història (6,06%) En canvi el candidat de l’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon va estar molt prop de donar la campanada a l’obtenir el 19,5% dels vots.

Quina lectura ne feu? La meva opinió ja la coneixeu. Quan els socialistes no actuen com a tals deceben fins i tot al seu electorat més fidel (així ho indica el 6 i escaig %)

El bipartidisme entre conservadors i socialistes va existir tradicionalment a molts països quan les coses anaven bé o simplement anaven. Però quan el capitalisme es va inventar la gran estafa mundial a la que s’ha anomenat crisi, per l’esquerra (però també per la dreta), els socialistes d’arreu (França, però també Holanda, Grècia i fins i tot a Espanya i Catalunya) han perdut vots i han deixat de ser el partit hegemònic de l’esquerra. El seu lloc l’han ocupat altres partits de l’espectre de l’esquerra als que se’ls qualifica com a radical, encara que jo diria que defensen millor els valors tradicionals de l’esquerra.  

Tornant a les eleccions franceses, uns dies abans de les primàries, el meu cosí Miquel, germà de Gérard i que viu al poble fronterer de El Pertús, es preguntava al seu compte de Facebook  sobre a qui havien de votar els catalans del Nord, aquells que simpatitzen amb la independència de Catalunya. I és que el meu cosí Miquel, a diferència de son germà (segurament per proximitat demogràfica), té un fort sentiment independentista.

De broma li vaig respondre que a la Marina (Le Pen), coneixedor que per la zona on ell viu (prop de Perpinyà), el Front Nacional és una de les zones on millors resultats sol treure.

Però mon cosí té raó. Aquells que pensen com ell no tenien cap candidat que els hi fes el pes i a qui donar-li confiança, perquè cap dels candidats (segur) contempla un estatus especial (ja no parlo de independència) per a la Catalunya Nord. Per això no és estrany que el darrer comentari del meu cosí Miquel fos: A la merda!  

Per cert. Una reflexió més: Qui és el culpable dels mals resultats del candidat socialista francès, ell (Hamon) u Hollande?

La mateixa pregunta us podeu fer respecte als darrers resultats electorals d’Espanya: De qui són culpa, de Zapatero o de Sánchez?

Cal que us doni la meva opinió? Suposo que la coneixeu sobradament, però igualment us respondré: A França, d’Hollande i a Espanya de Zapatero.        

LA DARRERA ENQUESTA DEL CIS

Ahir es va fer pública la darrera enquesta del CIS. Si fem una lectura ràpida ens en adonarem que el PP baixa, Podemos baixa, el PSOE remunta i C’s baixa. Ens diu alguna cosa aquest sondeig? Molt poca cosa, la veritat.  

De vegades el resultat d’un sondeig és tan canviant com l’hora. Per això sempre donen un marge d’error. Dir que un determinat partit puja o baixa sovint depèn de situacions puntuals. De fets aïllats com pot ser un tema judicial o una disputa entre líders.

Tot i que sembla que l’únic gran partit que puja és el PSOE, cal tenir en compte que ara mateix s’està vivint un període de certa bonança interna que, efectivament, pot canviar dintre d’uns pocs mesos quan s’apropi el congrés que s’ha de fer (crec recordar que el mes de maig)

De totes maneres les tendències no canvien substancialment respecte al darrer gran sondeig que va significar les eleccions generals del passat juny. El PP seguiria guanyant, tot i els judici per la Gürtel i les derrotes que pateix al Congrés on ja no té majoria absoluta com va tenir entre 2011 i 2015.

Que Podemos segueixi com a segona força també ens diu ben poc. Abans de les passades generals, semblava que, finalment, els de Pablo Iglesias II tindria uns millors resultats que el PSOE i tal com es va veure, finalment no va ser així. Quan es va fer el sondeig les discrepàncies entre els seus dos màxims líders encara no s’havien exterioritzat tant comen els últims dies. Ara Pablo Iglesias II i Íñigo Errejón estan a la grenya i, de fer-se ara el sondeig, segurament aquest fet quedaria reflectit amb un descens de la formació lila.

El partit de Albert Rivera tampoc té variacions significatives. Evidentment tampoc no ha recollit el congrés de C’s del passat cap de setmana on, entre d’altres coses, ha tret la paraula socialdemòcrata dels seus estatuts que ara els defineix com a progressistes i liberals, per aquells que s’ho vulguin creure...

Vull pensar que la propera enquesta que es faci al respecte serà molt diferent. Políticament parlant, la propera gran cita serà el debat dels Pressupostos General de l’Estat que, ara per ara, el PSOE no està per la labor d’aprovar-los.

La setmana passada, al programa el Intermedio de la Sexta, Thaïs Villas va recordar a Patxi López i a un altre diputat socialista que encara li devien 50€ a Gonzo per haver-se abstingut a la investidura de Rajoy quan havien dit que votarien en contra. Ara Tahïs Villas va reptar als dos diputats a un doble o res a que canviarien d’opinió i que finalment el PSOE facilitaria l’aprovació dels grans comptes de l’Estat per aquest any.

Petits grans detalls com aquest són els que poden fer variar un sondeig, tot i que per a capgirar uns resultats electorals cal alguna cosa més. Com per exemple un líder carismàtic que sigui capaç de reconduir la situació del partit, d’unir a tots els sectors al seu costat i d’il·lusionar a l’electorat tradicional amb un programa d’esquerres pensat per a les persones i no per acontentar els lobbys.    

Per cert, la enquesta del CIS també contempla la valoració dels principals líders nacionals. Els millors valorats són Joan Camprubí de Compromís i Xavi Domènech d’en Comú Podem. Al PSOE, a manca de líder, han valorat al president de la gestora Javier Fernández que no ha tret un mal resultat, tot i que no ha aprovat. Rajoy, com sempre és un dels líders pitjors valorats per la ciutadania, tot i que aquesta vegada no ha quedat l’últim. Com dirien a l’APM, el pitjor dels pitjors és Pablo Iglesias II, el líder de Podemos. Per què serà?

Sé li hauria de preguntar a Íñigo Errejón.              

VALORACIÓ BARÒMETRE ELECTORAL DEL PERIÓDICO

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya publica un baròmetre electoral realitzat per l’empresa especialitzada GESOP.

La realitat és que no hi ha gaires sorpreses i ERC, com cabia esperar segueix sent el partit que obtindria més suport per part dels votants.

Qui m’ho anava dir a mi que pels començaments de la dècada dels anys 80 vaig dir que ERC era un partit caduc... Bé, potser llavors sí i ara no. Els temps canvien, els líders també i fins i tot la ideologia, sinó del conjunt, al menys d’una gran part dels seus dirigents i, sobre tot dels votants.

No m’atreveixo a dir amb contundència que en aquella època ERC era un partit independentista. Potser l’Heribert Barrera ho era, però no Joan Hortalà, la persona que el va substituir. El què està clar és que en aquella època no es parlava d’independència, ja n’hi havia prou en parlar de llibertats que després vàrem saber que eren vigilades i controlades pel poder. Però era el que hi havia: ho prenies o ho deixaves... De fet el referèndum sobre la reforma política anava per aquí: Canvi sí o no...

Han passat els anys i moltes cares (sobre tot a ERC) i a Catalunya hi bufen nous vents i són independentistes. Pràcticament ningú parla de polítiques de dretes i conservadores... Bé, si, els Comuns sí... La resta està més capficada amb independència sí, independència no que no en solucionar els problemes immediats de les persones del nostre país.

Tornem al baròmetre. ERC puja. La formació republicana, al menys durant els darrers anys (jo diria que el canvi el van començar a fer quan formaven part dels governs Tripartits, però sobre tot quan CiU va tornar a fer-se amb el Govern de la Generalitat) s’ha decantat obertament pel independentisme. I torno a remarcar: No vull dir que abans no ho fossin, però anteposaven altres polítiques al concepte d’independència. El baròmetre els hi dóna entre 48 i 50 diputats (al Parlament, es clar)

En canvi PDEcat va abraçar el nou corrent després de la Diada de l’any 2012. Millor dit: Mas va decidir abraçar el nou corrent! Després el van seguir una gran majoria de càrrecs i en menor mesura dels seus votants. Com s’ha dit tantes i tantes vegades, sempre és millor l’original que la còpia. L’original és ERC i la còpia (burda i interessada) és la nova Convergència, que no Unió que va optar per seguir el que sempre havia segut des del restabliment de la democràcia. Tot i que alguns dels seus càrrecs van optar en seguir fidels a Convergència perquè de no ser així, no haurien pintat res... Per tant s’enfonsen al nivell de la resta dels partits que si fa o no fa, tenen un empat tècnic (excepte el PP que està per baix) La nova Convergència obtindria entre 15 i 17 diputats.

Després de la llarga travessia pel desert sembla ser que el PSC remunta les seves expectatives de vot i podria obtenir-ne entre 19 i 21 enfront dels 16 que té ara. La qual cosa no vol dir que no hagin de continuar pel desert durant encara molts anys... Però tal com li va passar a ERC que con el Fènix va renéixer de les seves pròpies cendres, qui me diu a mi que no puguin remuntar el vol en un futur. De quants anys estem parlat? A partir de l’any 2017 han de passar un bon grapat d’esdeveniments començant pel referèndum del mes de setembre. Un referèndum que es farà o no i, segons els resultats, caldrà veure on es decanten els votants (fixeu-vos que a diferència del que solc fer sempre, estic parlant de votants i no de ciutadans, ja que els votants són els que decideixen a qui fiquen i a qui no) El baròmetre els hi dóna entre 19 i 21 (ara en tenen 16)

Els Comuns també pugen en les expectatives, però encara no són alternativa. I difícilment ho seran si el PSC continua a l’alça. Però es clar que podrien aconseguir vots dels votants d’ERC si aquests surten defraudats de la gran fita de l’any nou. De tenir-ne 11 podrien passar a 15 o 16.

Qui va a la baixa és C’s. Potser perquè una part dels electors ja se’n han adonat de qui són realment: una crossa del PP o de qui faci falta (a Andalusia ho són del PSOE) Veure a l’Arrimadas com a cap de l’oposició a Catalunya me produeix un no sé què... Difícil d’explicar els meus sentiments al respecte. Van de baixada. Ara en tenen 25 i podrien obtenir-ne entre 17-18, per baix del PSC.

I com ja he dit més amunt, el PP mantindria el vot dels seus fidels: En té 11 i el baròmetre li dóna entre 10 i 11.

Possiblement el que més m’ha cridat l’atenció és la valoració dels líders. Dels avaluats fins a 5 obtenen l’aprovat just o el superen i això ja és tot un èxit: Junqueras (5,9), Puigdemont (5,6), Domènec (5,4), Colau (5,1) i Iceta (5)

El diari incideix que Puigdemont obté millor resultat que el seu antecessor al càrrec (Mas), la qual cosa no me sobta gens ni mica. Si m’haguessin fet l’enquesta a mi, segurament hauria aprovat a Puigdemont amb un 5 justet, mentre que a Mas no li hauria donat més d’un 1.

De Moment Puigdemont encara no ha mostrat les seves incoherències com va fer l’altre.