DIR-LA O NO DIR-LA

Foto: Aguaita.

Segons José Luis Ávalos, Secretari General del PSPV-PSOE i diputat al Congrés, ha dit recentment: l’indult proposat per Iceta va generar desconfiança en el sector no independentista.

Som un país on no ens agrada gens acceptar les culpes. Aquí la culpa sempre és dels altres o la donem a qualsevol cosa, per insignificant que pugui ser.

El PSC va perdre les eleccions del dia 21 (perquè les va perdre, crec que això ho tenim tots clar) per molts d’altres factor que res tenen que veure en una sortida més o més afortunada del seu líder. A part d’això, quan dels del PSOE se’l va advertir, ràpidament va rectificar iva matisar les seves paraules.

Jo no era candidat. Simplement sóc, de moment, un militant de base que opino diàriament (o quasi bé) sobre política. Potser de vegades l’encerti i d’altres tal vegada no. Unes setmanes abans (no recordo si ja s’estava en campanya o encara no) també ho vaig dir.

I és que, amics meus, per moltes voltes que sé li donin, la situació dels presos, dels encausats i dels futurs encausats (perquè encara n’hi haurà més) només pot acabar amb un indult generalitzat (tot i que s’haurà de veure cas per cas, de forma individualitzada)

Igual com el procés independentista havia d’acabar com ha acabat per pura lògica, ja que l’Estat espanyol mai permetrà una declaració unilateral d’independència, ni tan sols un referèndum secessionista, la situació del presos està abocada a que acabi amb un indult. No li veig cap altra sortida. Una altra cosa és que sigui prudent dir-ho o no dir-ho en campanya electoral. Tampoc no trobo que sigui prudent dir el que ha dit Ávalos si no és que és el principi per a fer caure a Iceta del seu pedestal de vidre.    

Com he dit al començament, la derrota socialista (no complir amb les expectatives marcades ja és de per si una derrota) sigui imputable només a un factor. Per pura lògica n’hi ha d’haver molts més: els candidats, la campanya, l’estratègia, el programa, les ingerències del PSOE, etc. Trieu la que vulgueu que de ben segur que l’encertareu.

Una vegada una persona a qui van qualificar com una funcionaria del partit va dir sobre Iceta: No m’agrada gens, és un trepa. I d’això ja fa molts anys, sinó recordo malament a l’època en que Montilla va ser elegit Primer Secretari.

Jo també penso que Iceta no és un bon candidat. Però a part d’això només cal veure els cartells que encara queden de la passada campanya. Sobre el seu retrat se va pintat: 155. I d’altres coses. L’únic que va aprovar el 155 va ser, precisament el President Montilla ja que era l’únic senador català. Els que van pintar 155 no va votar ningú el PSC, però potser altres que ho anaven a fer, veure-ho els va recordar el suport del PSOE al 155 i van poder repensar el seu vot.

El PSC haurà de buscar un nou candidat, però també una nova estratègia que els hi permeti recuperar l’espai que els hi toca per naturalesa: català i progressista. I per a poder ocupar aquest espai s’han de marcar primer distàncies amb els partits clarament espanyolistes amb els que Iceta confiava governar des de la posició de president de la Generalitat. 

EL PSC JA NO GUANYA AL MAS DE BARBERANS

Un acudit de Ferreres de l'any 2014.

Fins fa una mica més de dos anys, a Mas de Barberans havien guanyat sempre els socialistes. Era igual que les eleccions fossin municipals, generals, autonòmiques, europees o de la cooperativa del poble. A les municipals per exemple, la candidatura del PSC sempre ha guanyat per majoria absoluta i això ha fet que des del restabliment de la democràcia tots els alcaldes fossin socialistes: primer l’amic Norberto Acisclo, posteriorment el també amic Paco Subirats i, finalment un altre amic i a més company de treball durant un bon grapat d’anys Josep Lleixà.

Però res dura sempre i aquesta ratxa socialista es va trencar el 27-S de 2015. Llavors vaig pensar que en presentar-se en coalició CDC i ERC (Junts pel Sí), a part d’independents i si a sobre tenim en compte les especials condicions d’aquelles eleccions, vaig trobar fins i tot lògic que el PSC perdé aquelles eleccions.

Però és que el passat 21-D va tornar a perdre i aquesta vegada els hereus de Convergència i Esquerra sé van presentar per separat. A Mas de Barberans el passat dijous va guanyar ERC amb un 27.64%, seguit de molt prop pel PSC (26,78)

De totes formes al PSC de Mas de Barberans li queda l’honor d’haver obtingut el percentatge de vot més alt de tota Catalunya.

Abans d’iniciar-se el procés, si bé és cert que Convergència solia arrasar per tot el territori, principalment a les zones rurals, el PSC treia un resultats acceptables a moltes poblacions importants i fins i tot pobles. El PSC era el partit de referència de l’esquerra i aquells que els votàvem, a part de sentir-nos d’esquerres, també ens sentíem catalans.

És molt trist dir-ho però ara mateix el PSC no és el partit referent de l’esquerra, així com tampoc és un partit catalanista, tot i que alguns dels meus companys que l’han votat s’ho puguin sentir.

Des de que Iceta lidera el partit, el PSC s’ha quedat al mig del no res. Ideològicament no sé sap bé on està i si a sobre alguns dirigents i simpatitzants acudeixen a les manifestacions per la unitat d’Espanya, ja me direu a mi...

M’agradaria que a partir d’aquestes eleccions s’obrís un debat real sobre on està i cap on vol anar. És evident que l’espai del centre sol ser l’ambigüitat política i un partit que va néixer d’esquerres no pot abandonar els seus ideals i valors.

Durant la campanya Iceta estava content perquè veia que les enquestes li donaven un resultat més que acceptable. Després d’aturar la caiguda en picat, deia que aquestes eleccions eren les de la recuperació. Però l’única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions després de que acabi el recompte de vots. Finalment van ser uns 50.000 vots més que les darreres eleccions. Si tenim en compte que aquesta vegada la participació va ser força superior a la de fa dos anys, a part de que Junts per Avançar que sé presentava en coalició amb el PSC va treure llavors uns 200.000 vots i tot i que aquesta vegada ha tret un diputat més, sé pot afirmar que el PSC segueix submergit al pou de la indiferència política.

Un partit que vulgui tenir futur i aspiri a governar ha de tenir una base social amplia i nodrir-se de saba nova, és a dir, de joves que sé sentit atrets pel compromís social, valors i ideologia que representa i el PSC de se fa molt, fallen precisament per aquesta base: els joves no sé senten atrets pel que avui representa el PSC.   

https://eleccions.ara.cat/parlament-21d/resultats/municipi/43/77/99/9/mas-de-barberans

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.

Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?

De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.

No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.

Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.

Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.

Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  

Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)

El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.

Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.

De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      

En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.  

ENTRE ELS INDEPENDENTISTES I ELS QUE NO HO SÓN

L'Ebre, el riu que dóna nom al nostre territori. 

No us confongueu, no estic parlant del Comuns, tot i que també podria ser. Us estic parlant de les Terres de l’Ebre, una terra meravellosa que, entre moltes d’altres coses, en gran part és reserva de la Biosfera.

Aquí, com a tot arreu, hi ha gent independentista, gent que no ho és i gent equidistant (o més o menys equidistant, com ara jo) i el dia 21 (va que ja arriba!) majoritàriament (això espero) anirà a votar tot i que aquest cop sigui un dia laborable.

Sembla ser que l’única cosa que importa és dir si els catalans volem o no ser una república independent (com Ikea, però una mica més seriós) Però a curt i mitjà termini hi ha molts de temes per a resoldre i que sembla que ningú diu res, com si no fos important. Ja sé que alguns me direu: Primer la independència (o no independència) i després ja solucionarem la resta. Aquest discurs fa anys que el vinc escoltat i de moment només llegeixo notícies econòmiques negatives, incompliment en el que respecta a escoles bressol, més llistes d’espera tant als hospitals com als centres de salut, trampes a l’hora de fer quadrar els números per a que des d’Espanya no se’n adonin de quan ens hem gastat (sí, jo també) en la campanya electoral i tota la parafernàlia que ha envoltat el procés. I parlant d’independència, ?no és un vergonya com s’està aplicant la llei de la dependència de la gent gran que alguns moren abans de poder cobrar un sol cèntim?

Aquests darrers dies, algunes associacions de veïns, així com la plataforma ciutadana Prou! AP-7 gratuïta ja! estan preguntats als integrants de les diverses candidatures que passa amb el nostre territori.

Ami me venen unes quantes preguntes al cap... Preguntes vaig fent cada vegada que arriben unes eleccions determinants. Determinants? Per a les Terres de l’Ebre també? Me doneu el benefici del dubte, veritat?

-Per a quan un programa de dinamització econòmica amb voluntat d’executar-lo? Heu entès: AMB VOLUNTAT D’EXECUTAR-LO. Molt parlar de plans parcials i no parcials per a què al final sé queden oblidats per algun calaix del departament de Política Territorial i Obres Públiques.

-Tan parlar de l’eix del Mediterrani, de moment ens conformaríem que hi hagués dues vies de tren i que aquests fossin una mica més puntuals. I si finalment ens creua el corredor, per favor, que no ens passi de llarg que aquí també hi pot tenir cabuda un centre logístic de distribució, el que és coneix com un CIM.

-Què passa amb l’anunciada sortida de l’Aragó a la Mediterrania?

-Què passarà amb l’N-340? Acabarà convertint-se en una carretera local? Quines infraestructures de qualitat tindrem al territori?

-Ser reserva de la Biosfera, quin beneficis ens aporta al territori? Beneficis REALS (o republicans, si voleu...)

-Per a quan uns representants polítics que ens representin de veritat?

I reitero una vegada més. No me respongueu dient que tot això ja sé solucionarà quan siguem una república independent. Els problemes (també REALS) els tenim ara. De fet fa moltes dècades que els venim arrastrant i les solucions mai arriben. Coneixeu allò de mucho prometer hasta meter y después de haver metido nada de lo prometido...

Acabaré amb una pregunta més: 

-Quina quantitat ha destinat la Generalitat a les Terres de l’Ebre des de l’1 de gener de 2011? O si voleu, quines infraestructures noves s’han fet des d’aquella data.

Gràcies pel vostre temps. 

FIRTS DATES A TV3

De Faro a Diari de Tarragona. 

Us he de fer una confessió: sóc fan de Firts Dates, el programa de cites que fan a Cuatro a partir de les 9:30 de la nit i de dilluns a dissabtes (crec) 

Però no el veig tots els dies, només aquells que la meva dona, a les 9:30 no està a casa i que només són 2 o 3, segons l’època de l’any. Quan ve, tot i que me faig una mica el ronso, acabo per canviar de canal. Abans quan mirava el futbol me passava el mateix. Només me respectava els partits oficials del Barça i encara gràcies.

Anit era una nit d’aquestes que ella no estava a casa i l’estava mirant. Com sempre passa hi ha parelles que tenen feeling des del primer moment i d’altres que aquest no apareix el més mínim.

Eren les 10 tocades quan va arribar ella i al cap d’una estona me va dir:

-Va, canvia de cadena i posar Merlí... No és que m’agradi molt, però és millor que això que estàs mirant...

Complaent, tal com ho seria la majoria dels homes, vaig canviar. Però per a la sorpresa de tots dos el director de TV3 Vicenç Sanchis estava entrevistant el candidat del PPC Xavier Garcia Albiol.

Després d’escoltar-los durant uns instants, vaig arribar a la conclusió que si entre tots dos hi haguera hagut una taula amb plats amb menjar i copes amb beguda, bé podria haver estat una cita de Firts Dates d’aquelles que no hi ha feeling per cap lloc.  

Se va n enredar en el tema de TV3 sobre els motius que porten a Garcia Albiol per a dir que és una televisió parcial quan la televisió pública catalana rep premis i recolzaments pel seu rigor, segons paraules del seu director.

Al final no tinc clar si se va tractar d’una entrevista o va ser un debat entre l’independentisme i el constitucionalisme més ranci i espanyol. Per un moment me’n vaig recordar de les entrevistes que li va fer la Mònica Terribas a José Montilla, tan diferents als que li feia a Mas... Parcialitat de TV3? I ara, on l’heu vist? Jo per més que m’hi miri, a l’indret o a l’inrevés, cap per a munt o cap per a vall, no la veig en lloc.

Bé, tal i com us podeu imaginar, Vicenç Sanchis i Xavier Garcia Albiol no van sortir del plató de TV3 com a parella. El moixonet no va entrar al niu... Però mentre Sanchis tindrà encara moltes més possibilitats d’aconseguir-ne una, molt me temo que Garcia Albiol de moment se quedarà solter... Políticament parlant es clar... I espero que per molt de temps!      

CROQUIS SOBRE LES LLISTES DEL 21-D

Ahir me va arribar aquest croquis i la veritat hi estic força d'acord. 
He remarcat el PSC perquè a diferència de les altres llistes, no hi estava. Com podeu veure qui ho ha fet té el PSC com un partit de dretes... Per alguna cosa serà... 

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.

Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.

Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.

Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.

Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...

I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...

M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.

Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat? 

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.

Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...

Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.

Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.

El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)

Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)

El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...

Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.

Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?

I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo. 

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

EL DIA DE LA MARMOTA

De Manel Fontdevila a Elplural.es.

Guille Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) odia el tòpic tocar el cel amb la ma, que sé sol emprar quan una enxaneta corona un castell de màxima dificultat.

A mi tampoc m’agrada caure en tòpics. Sobre tot quan posa el títol a un dels meus escrits m’agrada que siguin una bona introducció del tema dels que us vaig a parlar i si pot ser original molt millor. No és el cas d’avui.

El dia de la marmota que se va fer famós arran de la pel·lícula del mateix nom, significa tornar una vegada i un altra al començament d’alguna cosa.

Marta Rovira, molt possiblement candidata d’ERC a la presidència de la Generalitat:

-El 21-D és el referèndum que l'Estat no s'ha atrevit a pactar.

A veure, Marta, el 21-D no sé fan eleccions autonòmiques? Per què seguim embolicant la troca?

Un referèndum és una consulta a la ciutadania on només tens cinc opcions: Sí, no, blanc, nul i quedar-te a casa. En canvi a unes eleccions pots votar una entre totes les candidatures que s’hi presenten (i que solen ser més de dos i més de tres...), a part de les altres opcions: blanc, nul i quedar-se a casa.  

Tot i que estic d’acord amb Marta Rovira de que l’Estat espanyol no s’ha atrevit a pactar un referèndum (tot i que va tolerar el del 9-N), crec que les seves opinions només serveixen per a seguir creant incertesa entre els electors.

És igual que ho mireu de l’indret, del revés, cap per amunt, cap per avall, de fora cap a dintre o de dintre cap a fora. Unes eleccions ja siguin generals, autonòmiques o locals mai, mai podran substituir un referèndum. I això ho té clar la mateixa Marta Rovira i sinó ho té, només cal fer-li una pregunta:

-On posem els Comuns?   

Què són, carn o peix? Estan d’acord amb la independència o no hi estan? Hi ha una dita castellana que diu: De todo hay en la viña del Señor. I és cert. Voleu que us la digui grossa? Segur que no tothom que votarà la llista del President o ERC votaria sí a la independència. I pot ser que remenant entre els que voten el PP o C’s trobaríem el cas contrari, algú que digués que votaria sí a la independència però que no està d’acord amb els partits independentistes. Coses més grosses s’han vist!  

Per tant, no us deixeu ensarronar. El 21-D voteu en consciència el candidat, la llista o el programa que més us agradi i des del vostre lloc de treball, des de casa o des d’on sigui, seguiu lluitant pels vostres ideals (si és que ne teniu) a la recerca d’un món millor on no només uns quants vulguin tallar el bacallà i quedar-se amb les parts més grosses i amb menys espines.

Desgraciadament quasi mai ha estat així. Polítics com l’expresident de l’Uruguai José Mújica n’hi ha hagut molt pocs a la història. En canvi de polítics mediocres n’hi ha hagut molts, fins i tot aquells que s’han cregut importants.  

Per cert, si el 21-D no hi ha una majoria d’independentistes, quan seran les properes eleccions que equivaldran a un referèndum, un plebiscit o el que convingui en aquell moment?

Intueixo que de dies de la marmota encara n’hi hauran uns quants més. I sinó, al temps... 

TEMPS DE DESENGANYS

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquest matí m’he assabentat de que Lluís Llach i Germà Bel, diputats de Junts pel Sí després de les darreres eleccions, no repetiran el 21-D. Dies abans, des de la presó d’Estremera, Jordi Cuixart, president d’Òmnium  cultural, també s’havia autoexclòs. Segurament no faran públics els motius que els han portat a prendre esta decisió per no perjudicar encara més la imatge de l’independentisme, tot i que d’aquí un temps poden arribar a transcendir a l’opinió pública, però m’arrisco a donar un motiu: per desengany.

No és necessari que el motiu de desengany sigui el mateix en els tres casos, però segur que si hi ha un denominador comú en tots tres aquest és el desengany per veure que el vaixell d’Ítaca ha ancorar a un a illa del mar Egeu, lluny de l’anhelat port de nom Independència (No sé si me’n he sortit en la metàfora, espero que sí)

L’independentisme crida a omplir les urnes de paperetes el 21-D. No havien de ser les seves eleccions, però és que de moment no n’hi ha d’altres. La pregunta és: Aconseguiran aquesta fita? O bé, a part de Llach, Bel i Cuixart hi ha molts més desenganyats que de moment prefereixen no sortir de l’armari?

Però de desenganyats n’hi ha més i aquests dels que ara us vull parlar no són precisament del món independentista. Com sabeu fa aproximadament una setmana l’alcalde de Terrassa (exalcalde ja) Jordi Ballart va decidir abandonar el PSC i, en un gest que l’honra i que li vaig reconèixer públicament, renunciar també a l’alcaldia. El dia següent 5 dels seus regidors van seguir el mateix camí. Només fa un parell de dies, Miquel Lupiáñez, alcalde de Blanes, va fer el mateix que Ballart: es va donar de baixa del PSC i va abandonar l’alcaldia.

No recordo precedents. Normalment els polítics sé donen de baixa del partit al que militaven i que, segurament, gràcies a això havien obtingut el càrrec públic, però no del càrrec que venien ocupant, en un exercici singular d’hipocresia.

I perquè s’han donat de baixa i han abandonat el càrrec Jordi Ballart, Miquel Lupiáñez i la resta de regidors? Han marxat desenganyats amb el PSC per la tebior mostrada davant el PSOE, sobre tot a l'hora d'aplicar l'article 155 de la Constitució. També és veritat que van perdre la confiança dels seus socis de govern, però el veritable socialista, aquell que té uns ideals d’esquerres per força ha d’estar desenganyat del rumb que ha pres el partit en els darrers anys.

Iceta diu que no farà presidents ni a Junqueras ni a Puigdemont... I què farà en els cas de García Albiol i Arrimadas? Faran un tripartit de dretes?  I si el candidat d'ERC no fos Junqueras sinó Marta Rovira com s'està apuntant a les darreres hores? Es podria repetir un altre tripartit amb ERC i CSQP? A hores d’ara me sembla una fal·làcia, tot i que és una possibilitat que molts analistes polítics apunten.

Tot i que temps d’enganys pot sembla el nom d’una sèrie televisiva, com heu vist reflecteix molt bé l’època actual on quasi res és com aparenta ser. O tu estàs convençut que sí?     

21-D: LLISTES TRANSVERSALS I MARQUES BLANQUES

Tot i que el desig de molts independentistes (majoritàriament del PDeCAT) encara pensen que una llista unitària és possible (de fet sembla que tenen tems fins el dia 17), cada vegada és més difícil que es pugui repetir una nova versió de Juts pel Sí. Per tant, a manca d’unitat, transversalitat.

I què és la transversalitat aplicada a la política? Fer una llista el més plural possible, es a dir, amb candidats independents o d’altres partits.

Tot i què és una pràctica força comú, segurament les candidatures de JxS de fa dos anys van ser un bon exemple de transversalitat per un costat, però també d’unitat, ja que les conformaven càrrecs de CDC, ERC i molts independents (Forcadell, Romeva, Lluís Llach, Germà Bel, etc.)

Un bon exemple de transversalitat són les llistes del PSC que inclouen antics càrrecs de la UDC com Ramon Espadaler o Joan Caballol i que ara formen part del col·lectiu Units per Avançar, així com també de Federalistes d’Esquerres i fins i tot de Societat Civil Catalana. Sense cap mena de dubte el viratge cap a la dreta dels socialistes catalans és molt significatiu.

Quan passen coses com aquestes sempre hi ha qui alça la veu crítica. Crec que no n’hi ha per tant. En aquestes coses, quan la seva actitud no afecta a la resta dels mortals, cadascú és lliure de fer el que cregui que és més convenient. Si el PSC creu que decantant-se cap a la dreta aconseguirà atreure més votants, allà ells. Ara bé, com a exvotant del PSC me pregunto: Quants dels nous votants que pensa atreure el 21-D seran votants tradicionals dels socialistes catalans? Crec que molt pocs. Aquells que votàvem el PSC pel que representava i darrerament hem optat per no fer-ho, actualment no ens sentim identificats i, per tant, no els votarem encara que sigui per a que no guanyin els independentistes... I una altra pregunta: Està segur el PSC que davant la disjuntiva independència o espanyolisme preferim la segona opció? PP i C’s, no gràcies!!  

Ja havia començat aquest escrit d’avui quan m’he assabentat que la Secretaria General d’ERC Marta Rovira ha viatjat a Brussel·les per a entrevistar-se (suposadament) amb Carles Puigdemont. Suposo que l’expresident usarà el darrer cartutx per mirar de convèncer els republicans d’anar plegats a la mateixa candidatura. Però el republicans saben que tenen a tocar la presidència de la Generalitat per a Oriol Junqueras i no acceptaran anar-hi a no ser que Puigdemont accepti el rol de que Junqueras sigui el cap de llista de la formació i candidat a la presidència de la Generalitat.

Amb la nova denominació (Junts per Catalunya), la veritat és que aviat no sabre com anomenar els antics convergents. Tot i que el partit va ser fundat com a Convergència Democràtica de Catalunya, durant anys sé parlava més de CiU que no de CDC. Més tard, amb un intent de passar pagina i deixar enrere l’etapa corrupta del 3% i d’altres casos que els van esquitxar van canviar la denominació a Partit Demòcrata Europeu Català, però com se’n han adonat que ni així se’n surten, de cara les eleccions del 21-D s’ha volgut buscar una marca blanca. Se’n sortiran o no se’n sortiran? Aquesta és la qüestió (per a ells)

Davant d’unes eleccions sempre sé parla de llistes i de noms, però poc de programes. Crec que aquesta vegada més que mai caldrà escodrinyar entre les fulles dels diferents programes per a veure que hi posa. Un exemple: Els partits independentistes seguiran amb la idea d’anar cap a la independència o l’article 155 de la Constitució les hi prohibirà que ho mencionen expressament?   

Encara queda temps i segur que de sorpreses no ne faltaran... 

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".

De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.

Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.

CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.

No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 

Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...

Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)

De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.

Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.

Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  

Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.

Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)

Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)

Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!

Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.

Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.

Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.

ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    

Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.

Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  

I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre...