dissabte, 16 de desembre del 2017

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.
Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?
De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.
No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.
Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.
Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.
Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  
Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)
El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.
Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.
De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      
En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.