PALS A LES RODES A LA INDEPENDÈNCIA

Segons l’opinió del govern català, els moviments que està fent els darrers dies els central, voldria dir que tenen coll avall que la consulta s’acabarà fent.  

No és el cas de Rajoy que, com sempre, no diu res, però d’altres ministres, com el d’Exteriors Garcia Margallo si que estarien usant tota la influència de la que són capaços per a torpedinar qualsevol gest que pugui recolzar la posició catalana.

Recordeu per exemple que la setmana passada, els governs de Letònia i Lituània (dues de les repúbliques secessionistes de l’antiga Unió Soviètica) es van mostrar favorables a que Catalunya pogués assolir l’status de país independent. Per aquest motiu es va cridar a consultes els seus ambaixadors a Espanya i, després de llegir-los la cartilla, van rectificar. Bé van dir allò de: s’han interpretat malament les nostres paraules...

Però no només han estat persones vinculades al PP les que miren d’entorpir el procés sobiranista.  El comissari europeu Joaquín Almunia també va declarar després dels actes de la diada que si Catalunya sortís d’Espanya, automàticament també ho faria de la Unió Europea.

Des del món empresarial, com ara els promotors de Barcelona Word (el macrocomplex de casinos i hotels que s’ha de construir a tocar de Vila-seca i Salou, també han volgut dir la seva. Les seves declaracions van en la línia de les d’Almunia i, també situen Catalunya fora de la Comunitat Econòmica Europea... Comorrrrr? La Comunitat Econòmica Europea???  Quants anys fa que no existeix la CEE? Sinó recordo malament, des del tractat de Maastricht, no? I d’això ja fa una dècada llarga...

No cal ser un expert en dret internacional per a poder arribar a la conclusió de que si Catalunya s’independitza d’Espanya, automàticament quedaria fora de la UE (no hi ha cap conveni d’adhesió firmat entre la UE i Catalunya) i s’hauria d’iniciar un procés per a la incorporació com estat membre de ple dret.

Vull suposar que, arribat a aquest punt, Espanya deixaria de posar pals a les rodes al procés i no impediria negociar amb la UE. Intueixo que el procés seria ràpid i que en un tres i no res, Catalunya esdevindria un nou estat membre. Pocs països del que actualment constitueixen la UE, tenen una vocació europea tan clara com Catalunya.

Però que passaria durant el període de temps entre la proclamació d’independència i la incorporació a la UE? Es quedaria Catalunya fora de l’Euro (que pel que sembla és la gran inquietud dels inversors)?

Evidentment, no. Qui diu això, només ho fa amb la intenció de mirar de desmoralitzar els qui defensen la independència. Però hi ha suficients exemples de països que sense ser membres de la UE, estan dintre de la unió monetària, com per exemple: Andorra, Malta, el Vaticà, etc. I també casos a l’inrevés, com la Gran Bretanya que forma part de la UE, però en canvi conserven la pròpia moneda, la Lliura Esterlina.    

QUINA ÉS LA PRIORITAT DE MAS?

Després del 11-S, Mas va tenir un somni. Va somiar que si convocava unes eleccions anticipades les guanyaria per majoria absoluta i el seu poble el lloaria tant que seria el millor president de la Generalitat de Catalunya de la història. Fins i tot passaria per sobre del seu mento, en Jordi Pujol. Per aconseguir-ho calia canviar d’estratègia. S’havia de deixar de banda el nacionalisme interessat i abraçar la fe de l’independentisme interessat. Ja ho veia, ja ho tocava amb els seus dits...

El 25-N el va fer despertar del somni en veure que la desitjada majoria absoluta quedava molt lluny i que, si volia governar no li quedava més solució que pactar amb ERC. I dit i fet.

Però Junqueras, el cap d’ERC li va donar carbasses i li va dir que suport, sí, però des de fora del govern, què ell ja estava casat i no volia ser bígam.  

És evident que aquesta legislatura no és la que Mas havia somiat. Ni tant sols després del 25-N. Segurament es devia pensar que de la ma de ERC podria seguir marejant la perdiu tal com havia fet els dos anys anteriors, tal i com havia fet en Pujol durant 23 anys...  

La realitat del dia a dia és molt diferent. Catalunya en lloc d’avançar, s’endarrereix. La llista d’aturats va creixent i el conflicte social, en augment.

El PSC li va demanar una cimera de partits per a parlar sobre els temes que afecten a la ciutadania: de la crisi, de l’ocupació, de les retallades que no paren, etc.

Aquesta reunió va arribar a tenir dia i hora i, imagino que també lloc. Hores abans, Mas, de forma unilateral, ajorna sine die la reunió amb la resta de partits i en convoca una altra de forma immediata amb els seus consellers al palauet de Pedralbes.

L’única cosa que ha transcendit d’aquesta cimera, ha estat que Mas va demanar als seus consellers (a tots) que obrissin pots de diàleg amb Madrid.

Aquesta matí, a TV3, Jaume Collboni, el portaveu parlamentari del PSC qualificava la reunió de clandestina i, certament, li sobraven motius per a definir-la així.  

De tot plegat, el que més em sorprèn, és que ni tant sols els socis de govern van ser cridats a la taula del senyor Mas. Perquè imagino, que a part de reunir-se a un palauet, deurien de dinar, no?

M’agradaria saber quina ha estat la reacció de Junqueras i el seu partit. Com jo, es deuen de preguntar si Mas, de sobte (com la majoria de coses que fa) ha canviat la seva prioritat política. M’enteneu, veritat? Si el que vol ara Mas és prioritzar el diàleg am Madrid, igual és perquè deixa aparcat (encara que sigui de moment) la idea de l’independentisme per a tornar a fer el que sempre han fet els convergents: anar a plorar davant de Madrid per aconseguir el mínim i imprescindible per a Catalunya.

Si realment és aquesta la nova estratègia de Mas, corre (no cal ni dir-ho) dos perills:

1r. Que al seu soci de govern sé li acabin inflant els nassos i trenquin relacions amb el govern.

2n. Que el govern espanyol acabi fent xantatge al govern català i que l’obligui a abandonar la idea independentista a canvi de certa estabilitat econòmica (i emocional)

I és que al fons, CiU i PP no s’han deixat mai d’estimar. Crec que algú els va qualificar una vegada de duet Pimpinella: sempre es barallen però la sang mai arriba al riu.

Per tant, torno a fer-me la pregunta: Quina és la prioritat de Mas? Com a bon convergent, a ben segur que em respondria Catalunya, però només la Catalunya que Convergència representa. A part hi ha molts ciutadans de Catalunya que no ens veiem representats per l’actual govern i que podem caure perfectament amb una desafecció cap els nostres mandataris. És la Catalunya real, la des aturats, la dels desnonats, la de les famílies que passant fam...

No hauria de ser aquesta la seva prioritat?

LA RESPONSABILITAT D’ERC

El govern de la Generalitat ja ha fet públic que, per aquest any, es tornarà a treure una paga extra, la qual cosa significa una nova retallada de sous públics de, aproximadament, un 7 %. Els indicats han dit que els treballadors públics de Catalunya han perdut, des de 2008, un 25 % del sou entre retallades i congelacions.

Durant dos anys (2011 i 2012) la federació de CiU governava en solitari la Generalitat i van prendre pel seu compte i risc les mesures que van considerar més adients en cada moment, entre elles l’acomiadament de treballadors, la reducció de jornada (i sou) als interins i la retallada de sous generalitzada per a tots els treballadors públics: funcionaris, interins i laborals.

Abans de les passades eleccions, sembla ser, que per Barcelona es demanava que no es votés a CiU, precisament, com a càstig a la seva política de retallades.

Però ara CiU i ERC van de la ma per al bo i per al dolent. Encara que ERC no va entrar al govern per decisió pròpia, si que, des del Parlament, es dóna suport a CiU i a la totalitat de les seves polítiques.

Mentrestant, el bon jan de Junqueres (crec que així el qualificava l’altre dia el Jaume Reixach, el director del Triangle) està fent de cap de l’oposició i de soci del govern, en una situació molt insòlita.

La situació entre Mas i Junqueres (o CiU i ERC) és com la del torero que li ensenya la muleta al bou (sabeu que també sé li diu en l’argot taurí engany) per a portar-lo al seu terreny. Per a que m’entengueu, amb la promesa de la consulta d’autodeterminació, ERC assumeix totes i cada una de les decisions que pren el govern de Mas, incloses les retallades de sous als treballadors públics de la Generalitat. És la realitat pura i dura encara que no els agradi.  

Ara bé, sembla que hi ha qui se’n ha sabut sortir molt ben parat a l’hora de burlar la supressió de la paga extraordinària. Hi ha qui no cobra pagues, bé si, el que passa és que les cobra prorratejades a les 12 nòmines mensuals. D’aquesta manera, fins ara, l’han seguit cobrant sense que la majoria dels ciutadans se’n adonin.

Sembla ser que entre aquests col·lectius es troben els regidors de l’Ajuntament d’Amposta que cobren un sou públic. Mentre als funcionaris i resta de personal se’ls hi va aplicar la normativa estatal, els regidors de l’equip de govern que no cobren per assistències, van cobrar la paga extra de desembre.          

ESTRUCTURES D’ESTAT

Diuen que, per a que Catalunya pugui ser un estat propi, li manquen estructures d’estat.

Perdoneu la meva ignorància, però no veig cap diferència entre l’estructura de l’estat espanyol i les que ja té la Generalitat de Catalunya. Totes dues tenen un president del govern. El govern de l’estat té ministeris, mentre que la Generalitat té conselleries. Cada ministeri i conselleria té un polític al capdavant nomenat expressament pel seu respectiu president. A part tenen directors i subdirectors generals, caps de gabinet, assessors, secretaris, etc. Potser l’única cosa que té el govern de l’estat i del que la Generalitat no disposa és de subsecretaris.

Referent als ministeris i conselleries, pot variar el nom, però als efectes son força similars: Economia i Finances, Salut, Serveis Socials, Interior, Governació, Educació, Obres Públiques... En les úniques coses que el govern de la Generalitat no té competències són Defensa i Afers Estrangers, però ja sé sap que Catalunya ha creat ambaixades per molts països; fins i tot tenen o tenien un delegat del govern a Madrid.  

Vaig escoltar fa poc que Mas ha ordenat potenciar l’Agència Tributària Catalana, però aquesta, ja fa anys que existeix. Al principi era simplement Economia i Finances, però quan el govern central va acceptar incrementar el percentatge de l’IRPF que gestionaria Catalunya per a millorar el fiançament, es va decidir crear un organisme similar a l’existent per a tot l’estat.

Quin és el problema? Que la Generalitat genera pocs recursos propis i que la majoria dels impostos que gestiona són impostos estatals traspassats (Patrimoni, Actes Jurídics Documentats –compravendes, donacions, herències, etc.-) o compartits (IRPF, IVA.)

Per tant, quan Catalunya esdevingui independent, el que cal és tenir impostos propis que no tingui que compartir (crec que això que dic és força evident) Ara mateix, és l’Agència Tributària (espanyola) la que se’n encarrega de recaptar el grans impostos (IRPF, IVA i Societats) i del que recapta se’n ha de transferir el percentatge corresponent a Catalunya. Després serà l’Agència Tributària Catalana l’encarregada de recaptar i gestionar tots els tributs dels ciutadans d’aquí.

Només em queda un dubte. El President de la Generalitat es convertirà automàticament en President de Catalunya o s’haurà de crear un càrrec nou? Tots els països (al menys fins el que jo sé) tenen un cap d’estat (ja sigui rei o president) i un cap de govern o primer ministre.

Tu què penses?  

TREMOLO!

Tremolo davant les previsions per a l’any 2013. Rajoy ja va avançar que serà un any molt difícil, encara que canviarà a partir del segon semestre.

Què serà que no em crec la segona part? L’any 2013 serà un any molt difícil, des de l’1 de gener fins el 31 de desembre. Pessimista? No ho sé, crec més bé que sóc realista. Si durant tots els anys que dura l’estafa, no s’acaben de veure brots verds (per molt que de vegades algun dirigent els pugi divisar) S’han posat les bases per a una economia de creixement? Evidentment, no.

Ja coneixeu la meva teoria: Aquesta crisi s’acabarà quan els poderosos (els que mouen les grans finances del món mundial) diran que s’ha acabat i no serà abans d’assolir tots els seus objectius: haver assolit tots els objectius de la contra-revolució financera.

Hi ha qui m’ha contradit aquesta teoria i m’ha dit que si ens acaben arruïnant, d’on trauran després els beneficis. Potser sí, però crec que com aquells jugadors d’escacs, ja pensen amb les següents jugades abans de que mogui l’adversari.

Quan es doni la crisi per acabada, tornarà a fluir el crèdit i ens tornaran a crear noves necessitats per a que tornéssim a consumir. Segurament les necessitats seran molt bàsiques, ja que l’estat del benestar tal i com hem conegut, desapareixerà per a les classes populars.

En un camp molt més domèstic, què passarà amb les relacions Catalunya-Espanya?

Va dir Mas el dia de la presa de possessió del nou govern de la Generalitat que vol que aquest (el govern) sigui de diàleg permanent. Diàleg amb qui, amb el govern central? Ja sé sap que dues parts no s’entenen si una d’elles no vol i l’actual govern de Rajoy o el futur del socialistes (si és que es dóna), no estan (ni estaran en el futur) per l’entesa amb les exigències de Catalunya.

Veig a Mas i a Rajoy fent un autèntic diàleg de besucs, es a dir, cadascú d’ells seguirà amb les seves idees sense fixar un marc de negociació raonable on poder, al menys, arribar a acords que puguin satisfer a la majoria dels ciutadans d’aquí.

Mas sap que, ara per ara, compta amb el suport manifest d’aquelles persones que, el dia 25 de novembre van optar per votar l’opció que es faci un referèndum sobiranista. Mentre que Rajoy li exigirà a Mas que acati la Constitució Espanyola, es a dir, que no es podrà fer una consulta legal. Recordeu que Mas quan va prometre el càrrec de president va dir que acatava la Constitució i l’Estatut? Rajoy li recordarà i l’exigirà que sigui conseqüent amb el que va prometre.

Però aquesta no serà l’única mesura que prendrà Rajoy. El govern de l’estat compta amb una arma de destrucció massiva. Aquesta arma, que té pensat fer-la servir per al proper 2013 (jo crec que en una any ja n’hi haurà prou per a sortir-se’n amb la d’ells), es diu ofec financer. El govern de la Generalitat necessita liquiditat per a poder fer funcionar tota la maquinària de la que disposa: hospitals i centres de salut, col·legis, policia, bombers, oficines dels diferents departaments, etc. Però el govern de la Generalitat, fins que Catalunya esdevingui un estat propi, no disposa dels recursos necessaris per a cobrir totes aquestes necessitats. Ni tant sols una petita part, ja que les recursos traspassats pel govern central són mínims i el marge de maniobra encara més. Per tant, des del govern centrals es farà xantatge al govern de Mas. O t’oblides de la independència o t’ofegarem econòmicament endarrerint les transferències estatals.

Una bona prova és que bans d’aplicar-se, el govern de Rajoy ja ha presentar recurs d’anticonstitucionalitat a l’impost que va crear Mas quan estava en funcions sobre els dipòsits bancaris. Suposo que sabeu que el govern central en va crear un a tipus 0 (zero), la qual cosa, que jo sàpiga no té precedents en lloc. I per què ho va fer? Senzillament per a evitar que qualsevol comunitat autònoma (Catalunya en aquest cas), no pugui establir un tipus superior i, de fer-ho, s’anirà en contra de la norma estatal. Digueu-li inversemblant, rocambolesc, com vulgueu, però efectiu.

Feliç 2013 a tothom i recordeu que si no hi ha reacció ferma per part de la ciutadania, quans ens en adonarem, ja no tindrem cap dret, ni el de queixa!  

NO FELICITARÉ A ARTURO

En aquest cas no seré políticament correcte. De ser-ho felicitaria a Arturo Mas per la recent proclamació de President de Catalunya (la qual cosa no implica, ni molt menys, que sigui el president de tots els catalans)

Ja fa uns anys que vaig decidir no felicitar els meus rivals polítics. El respectaré, miraré de no insultar-los si no és que la fan molt grossa (algú recorda algun insult meu cap algú d’ells? Jo no)

El qui em coneixeu bé sabeu del meu tarannà. Sóc molt amic dels meus amics, però quan crec que una persona no es mereix ni la meva amistat ni, tal vegada, el meu respecte, miro d’ignorar-lo i, si s’escau, criticar-lo sempre que sé sobrepassi en les seves actituds totalitàries i intolerants. Potser Mas sigui prudent en aquest sentit i que tingui ben assumit el rol de President de la Generalitat, però no em direu que no ha estat força permissiu amb algun dels seus conseller. Felip Puig, Boi Ruiz, etc.

El començament d’aquesta legislatura no ha estat tot el bona que hauria esperat Mas. No havien passat ni 24 hores quan a Madrid es celebrava el sorteig de la rifa més popular de l’any i, possiblement, la més important de les que es fan arreu del món. El qui hi juguen, que solen ser la majoria dels espanyols tenen dipositades moltes esperances amb que els hi toqui, al menys, un pessic que els hi permeti tapar algun forat i, en tot cas, permetre’s donar-se alguna alegria. Avui, una vegada celebrar el sorteig, la sort ha estat força esquiva amb Catalunya. Ni a la Bruixa d’Or de Sort ha tocat res!

No és que les coses haguessin canviat molt, però de tocar a Catalunya, allà on ho hauria fet, hauria reactivat, encara que només fos per uns dies, l’economia. Qui sap si els més agosarats s’haurien atrevit a muntar algun negoci que hagués donat feina a la gent de la comarca. Però no ha estat així.

Els propers dies, Mas, tindrà una petita treva. Ja sé sap que durant els dies de Nadal i Cap d’any la política s’atura. És quan els governants aprofiten per fer algun viatge llunyà per visitar les tropes (Rajoy va viatjar a Afganistan)

Però una vegada hagin passat aquestes dates, Mas haurà d’afrontar la dura realitat del dia a dia: negociacions amb Madrid i retallades en seran la constant.

El cert és que no espero res d’aquest anys que ve 2013. Lluny queden els qualificatius de feliç i pròsper. Tot indica que no serà ni una cosa ni l’altra. Auguro un dur any 2013 per a la majoria dels espanyoles i catalanets del carrer, però també per a Mas, Rajoy i companyia. No és el mateix para un governant tenir una legislatura plàcida que una de turmentosa.

Si només fa uns dies Mas incomplia un any, dintre d’un altre any Rajoy n’incomplirà dos i Arturo un del seu segon cicle. Un cicle que, ara per ara, ningú (crec) s’atreveix a dir si l’esgotarà o no. I en aquest tema tindran molt que dir Junqueras i els seus republicans. Si la legislatura complau a ERC, ja els anirà bé fer el paper de crossa i usar-la com a rem per anar cap a Ítaca. Però si la legislatura es complica i hi ha mala mar i els vaixells independentistes queden varats al port sense poder sortir, Mas podria tornar a convocar unes eleccions anticipades.

No li desitjaré sort, Sr. Mas. A vostè no, però desitjo per als catalans i les catalanes que vinguin dies millors i que es compleixin els seus desitjos: encara que aquests siguin més humils, però no per això més fàcils d’assolir.

Que hagi sort!     

ESCOLTA ESPANYA! (I ESCOLTA CATALUNYA!!)

Una gran estelada al Arc del Triomf ahir 11-09-2012.

Però mol em temo que no ens escoltaran…

Els diferents governs d’Espanya sempre han tingut una carència significativa: no voler escoltar Catalunya.

Quan s’han apropat al nostre territori ha estat per recaptar volts que els hi pugui permetre una majoria parlamentària. Llavors si, llavors es posen la pell de xai i ens diuen tot allò que volem sentir. Però una vegada han accedit al poder, se’n obliden durant un llarg període de temps: el que va entre unes eleccions i les següents.

A part d’això, diferents líders territorials, petits reiets de taifes moderns, mostren clarament les seves diferències amb Catalunya amb la certesa que això els hi donarà vots. D’això sen diu populisme barat. Res de nou i desconegut, ja que aquí, a Catalunya, de populisme barat també n’han fet sempre  (i encara se’n fa) Aquí sé li anomena pujolisme.    

Aquest matí per la ràdio ho han dit molt clar: ara la pilota està al terrat del govern de Catalunya.

Mas hauria de deixar de fer la puta i la ramoneta i, per una vegada, ser el primer en escoltar el clam popular del poble de Catalunya que, ahir, majoritàriament va expressar el seu sentiment independentista. Mai a Catalunya s’havia fet una manifestació tan gran.

Aquest matí he escoltat unes declaracions de la lideressa catalana Alícia Sánchez Camacho on, pràcticament, donava per esgotades les relacions del PP amb CiU. Quan s’explicava ha dit que el PP li ha fet de crossa durant bona part del que va de legislatura, però jo afegiria que també (i cal recordar-ho) en el darrer mandat de Pujol (1999-2003), un període transcendental per al futur del delta de l’Ebre, ja que l’amenaça del PHN planava sobre el nostre territori i el govern català ens va girar l’esquena o dit d’una altra manera: va acceptar que el PP li fes de crossa a canvi de vendre l’Ebre als especuladors espanyols.    

Ara, Arturo diu que anirà pel pacte i si no s’aconsegueix, per la Independència. Fins i tot ha dit que s’han de crear a Catalunya estructures d’estat. Veurem... El procés no serà fàcil. CiU no té majoria al Parlament i, encara que amb ERC (i molt possiblement ICV-EUA) recolzarien qualsevol iniciativa en aquest sentit, el més lògic seria una convocatòria electoral on els ciutadans de Catalunya sabessin per avançat les intencions de CiU i que faria el Parlament entrant. A partir d’aquí que votessin en consciència i que ningú pogués dir que no ho sabia.

El nou govern hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació per a veure, no obstant, el recolzament que tindria per part de la població i d’aconseguir més del 50 % dels vots vàlids emesos, ser valent i fer una declaració d’independència en tota regla.

A partir d’aquí ens trobaríem en una oposició frontal de molts governs europeus (la majoria de dretes) i, evidentment l’espanyol que patiria pressions de tota mena per a que entrebanqués tot el procés.

L’article 2 de la Constitució espanyola diu: la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común y indivisible de todos los españoles....

Potser el primer pas seria acudir al Tribunal Constitucional que, vistos el precedents existents, ja intuïm com actuarien.

No descarto però, que els esdeveniments em puguin sobrepassar, la qual cosa, evidentment, em faria molt content.

Per acabar us vull fer una pregunta: No creieu que CiU hauria de deixar de recolzar qualsevol llei estatal al Congrés dels Diputats i al Senat? Si no és així quedarà clar que la veu del poble els importa un rave!

I NATROS, QUÈ HI GUANYAREM?

No sé si anit vareu veure “Riu avall”, el reportatge que va emetre el Canal 33 sobre 2/4 d’11 de la nit. Cap al minut 20, aproximadament, surt Manolo Tomàs, segurament el líder més carismàtic de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) i diu: L’Ebre és vida perquè l’activitat econòmica va allà on hi ha l’aigua... I l’activitat econòmica va on acaba la tuberia (sic) que es al Camp de Tarragona i aquí, d’alguna manera s’ha produït un estancament econòmic i demogràfic prou important.

Ni que hagués estat preparat. Pel matí, Arturo anunciava una gran inversió a Catalunya (concretament al Camp de Tarragona, al costat de Port Aventura, en uns terrenys que pertanyen a CaixaBanc (la Caixa) en contrapartida a l’Eurovegas de Sheldon Adelson, que, evidentment, sense acabar-ho de dir, donaven per perdut a favor de les rodalies de Madrid.

L’estratègia que ha fet servir Convergència és la de sempre, avançar-se per minimitzar el fracàs i amagar-ho tot darrera d’una cortina de fum. El primer secretari del PSC ho ha dit clar: El govern de la Generalitat ‘ha fet el ridícul’ perquè no ha aconseguit atraure la inversió d’Eurovegas i per rescabalar-se’n, ‘s’ha tret del barret de copa’ un projecte alternatiu ‘fent veure’ que l’altra iniciativa en realitat no li interessava. Demano més serietat al govern a l’hora de plantejar projectes per a Catalunya.

No és la primera vegada que passa. Ja li va passar a Jordi Pujol, el gran mentor de l’actual president quan es parlava de l’aterratge d’Eurodisney i que recordem-ho, finalment se’n va anar a parís, on la climatologia no és tan benigna, però, en canvi, l’atractiu turístic de la capital francesa és inqüestionable. A manca de l'original ens hem de resignar amb el succedani.

El cop d’efecte que ha generat l’anunci és evident. Arturo ha aconseguit que la gent del carrer en parli, ja que, de moment, les perspectives són enormes. Es parla de la creació de 40.000 llocs de treball entre directes i indirectes. Després caldrà veure el cóm i de quina manera. Encara que per als desocupats, això sigui el de menys.

Aquest matí, a la fruiteria de baix de cada dues dones n’estaven parlant. I tots els llocs de treball seran per als d’aquí –deia una d’elles-. Després, quan s’han acomiadat, l’altra m’ha reconegut que lla no havia escoltar res sobre aquest particular. Seran els empresaris els que decidiran els treballadors que volen segons les seves necessitats –li he dit jo-.

En una primera fase, quan comencin els moviments de terres i la posterior construcció de les edificacions, possiblement passarà com els anys precedents de l’Olimpíada de Barcelona i moltes empreses constructores de les nostres comarques hi trobaran feina per una bona temporada. I després què? Us en adoneu què tornem a parlar de totxo? És que no hi ha més solucions que la construcció i el turisme?

I si de totxo parlem, cal dir les coses pel seu nom. Qui és i d’on ve el rei Mides que s’ha tret Arturo del barret? Enrique Bañuelos és un empresari valencià que va créixer a l’ombra de l’Eduaro Zaplana (aquell que va pactar el transvasament amb Pujol en una trobada a Tortosa per a inaugurar el museu del tresor de la catedral –o al menys això es diu-) L’única virtut que té Bañuelos és que sap on i quan pot fer negoci i marxar quan ha arribar l’hora. Quan va veure que la bombolla immobiliària estava a punt d’esclatar, se’n va anar a Brasil i, d’allí, sembla ser, que se’n va anar abans de que el fessin fora de males maneres. Llavors es va instal·lar a la City (Londres)

Sobre el nom que sé li vol donar, Barcelona World, estic d’acord amb Ballesteros, l’alcalde de Tarragona, simplement ho trobo desencertat. És evident que la marca Barcelona és la més coneguda arreu del món, segurament que primer que Catalunya a Catalonia, però volar-la posar a un complex que es fa al costat de Tarragona, em sembla, com a mínim, una voluntat de colonialisme per part de Barcelona i el govern de Catalunya.    

I torno al principi. Quanta aigua de l’Ebre farà falta per a cobrir les necessitats que tindran les 6 zones temàtiques? Si s’han de construir 6 hotels de 5 estrelles que tindran entre tots 12.000 habitacions, més piscines, més jardins, més tot tipus de treballadors, més d’altres necessitats que segur que hi haurà... Ens ho compensaran d’alguna manera? Natros, hi guanyarem alguna cosa?

Em temo que, com sempre, el tren del progrés no s’aturarà a l’abaixador anomenat Terres de l’Ebre...  

       

EL FRACÀS ESCOLAR

Ahir, el Periódico de Catalunya, dintre de les pàgines de societat, portava un estudi sobre el fracàs escolar a Catalunya i a Espanya i el comparava amb el d’Europa.
Certament a Catalunya, el fracàs escolar està per sota de l’espanyol, però la distància és tan minsa que no val la pena tenir-la en compte. L’europeu està, malauradament, a molta distància, massa...
Només unes dades ràpides. En nivell 1 (comprensió lectora) el català es situa en un 13,5 %, mentre que l’espanyol està en un 19,6 % i l’europeu es situa en un 20 %.  És l’únic cas on els escolars europeus estan més endarrerits.
En quan a l’abandonament dels estudis (que per a mi és el que representa el veritable fracàs escolar), el català està en un 26 %, l’espanyol en un 26,5 i l’europeu en un 13,5!
Una dada més, el de la població entre els 15 i 24 amb estudis secundaris: Catalunya té un 62,7 i Espanya un 61,7, mentre que Europa està en un 79,5.
A primera hora del matí, havia escoltat per la ràdio que si només s’avaluessin les noies, el nivells educatius estarien a l’alçada dels de Noruega. No ho van dir, però m’imagino que hi tenen que veure diversos factors: el primer és que les noies maduren més aviat, la qual cosa les fa ser més responsables (sempre generalitzant) Un altre factor seria que als nois els hi és molt més fàcil trobar feina sense estudis universitaris: la majoria dels llocs de treball de fàbriques, tallers, construcció, etc. estan ocupats per homes.
Per molt que els responsables educatius (Wert i Rigau) diguin que les retallades que està patint l’ensenyament no afectaran el fracàs escolar i que, el que faran, serà millorar la qualitat de l’ensenyament, algú s’ho creu? La manca d’inversió en una àrea tan essencial del desenvolupament humà acabarà repercutint directament la formació dels nostres joves i els condicionarà molt el seu futur. Ara bé, si els nostres governants el que volen és tenir ma d’obra barata i sense qualificar que pugui competir amb la majoria d’immigrants que arriben bàsicament en pastera per l’estret de Gibraltar, evidentment, aconseguiran els seu propòsit.

L’altre dia m’explicaven que els professor fixes (els qui tenen les oposicions aprovades o els que formen part de les plantilles orgàniques dels col·legis), des del dia 3 de setembre estan preparant l’inici de curs. Però la Generalitat ha acordat que els interins, els que ocupin les places dels qui estan de baixa, cobraran per hores. Es a dir, hora treballada, hora cobrada. Per tant, s’incorporaran a partir del dia 12 que serà quan comenci el curs lectiu 2012-2013. Llavors, els altres professors, els fixes, hauran de fer un sobre esforç per a posar al dia i explicar-los el programa educatiu del centre. Algú els agrairà aquest sobre esforç.

Ara vull explicar-vos una anècdota estretament relacionada amb el fracàs escolar.
M’ho va explicar una dona de l’Ametlla de Mar i la protagonista de la historieta és sa neboda, avui mestra.
Quan aquesta noi va arribar a la universitat es va quedar tota estranyada: hi havia nois!!
Sembla ser que durant els dos anys de batxillerat, a la seva classe no hi havia cap noi, tot eren noies. Sense voler-ho, possiblement, al final, ni es devia d’estranyar. Els nois, m’imagino, uns devien d’anar a la mar, com havien fet abans els seus pares i els seus iaios i els altres havien abandonat els estudis per anar-se’n a treballar a la construcció que era l’activitat que més demanda tenia de llocs de treball i que pagava uns bons salaris.
Per acabar una darrera data de l’estudi: A Espanya, el 51,6 % dels joves entre els 16 i els 24 anys estan aturats. Mentre es retarda l’edat de jubilació als 67. Veure per acabar creient...  

DIARI DE L’AGOST. DIA 29 (dimecres)

DEL 23-F (de 1981) AL 25-S (de 2012)
Des de fa més d’un mes circula per Internet una convocatòria per anar a Madrid i assetjar el Congrés dels Diputats. L’acte pretén, entre d’altres coses, fer dimitir els diputats per a que es convoquin noves eleccions i reestablir el poder al poble.
Abans d’ahir en parlava el Periódico de Catalunya que, deia que semblava que la iniciativa havia sortit de l’extrema dreta encara que des d’aquells sectors es negava.
Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquest acte va ser per mig de la meva dona. Em va explicar que va rebre un correu electrònic d’una companya de treball i, efectivament, els termes amb els que estava redactat l’escrit li van semblar feixista. Cal dir que la companya de treball de la meva dona és de tendència política més aviat ultradretana.
No va trigar gaires dies en arribar-me a mi per un altre canal i, efectivament, vaig arribar a les mateixes conclusions que la meva dona.
Mal que ens pesi, el parlament ha estat escollit pel poble que, sobirana i democràticament va decidir per una àmplia majoria que ens governés el Partit Popular. Segur que molts dels qui ara pretenen derrocar el Congrés van escollir aquesta opció a l’hora de dipositar la seva papereta de sufragi dintre de l’urna. En canvi, ara, de forma pacífica es pretén que els diputats dimiteixin en bloc per a provocar un avançament electoral.
Evidentment l’acció no és tan pacífica com volen dir, perquè rodejant el Congrés el que es vol, és coaccionar els diputats per a fer-los fer una cosa que, de forma lliure, no ho farien.
Si comparem l’acció amb una manifestació o una vaga general, pot sembla, a priori, el mateix, però mentre les manifestacions i vagues estan estretament lligades amb els sindicats i demanades utilitzant els conductes legals i dintre del marc legal, la marxa sobre Madrid del 25-S, no.
Des del meu punt de vista hi veig força semblances entre del 23-F del 81 al 25-S d’aquest any (si es que, finalment, s’arriba a produir) Tret del factor sorpresa, en totes dues accions hi ha la mateixa finalitat que és la de fer dimitir als membres que ostenten la representació de la sobirania popular.
Qui ens garanteix que, d’aconseguir els seus propòsits, després hi haurà una convocatòria electoral amb la garantia de que els ciutadans conservarem tots els drets democràtics? 
 
UNA ACTITUD GÈLIDA
Un dels temes que, aquests dies obre els informatius és el cas de la desaparició dels germans Ruth i José Bretón, arran del tomb que ha donat la investigació. El que, per als científics de la policia eren restes d’ossos de rosegadors, un estudi posterior realitzat per un expert forense contractat per a l’ocasió per la família materna, va concloure que eren humans i, concretament de la mateixa edat que tenia la nena a l’hora de desaparèixer. Posteriorment, un antropòleg d’Atapuerca requerit per la policia va arribar a les mateixes conclusions.
Ahir, la policia, va portar al pare de les criatures al lloc on se’ls va veure per darrera vegada i que no és altre que una finca familiar propietat dels avis paterns.
Em va cridar especialment l’atenció en veure que l’home, si de veritat va escanyar els seus fills, no es vingués a baix i acabés confessant el macabre crim.
En comentar-ho amb la meva dona em va dir que era un psicòpata i que els qui tenen aquesta patologia actuen amb una fredor gèlida, sense immutar-se i em va recordar el cas de José Laso, un veí d’Amposta que va matar a la seva dona primer, perquè no volia separar-se d’ell (tenia una amant) i després a un dels seus fills perquè, suposadament, va ser testimoni dels fets.
Després de sortir de la presó, suposadament, va matar a la seva parella i al seu cunyat, perquè mantenia relacions amb la dona d’aquell.
Després de molt de temps desapareguts i d’haver fet, per part de la policia, diverses recerques dels cossos, aquests no han aparegut mai. Ell assegura que van marxar junts. 
 

UN RESCAT “SENSE CONDICIONS”

Finalment Catalunya demanarà un rescat a l’Estat Espanyol en torn als 5.000 milions d’euros. Davant l greu situació financera de la Generalitat, estic a favor que sigui així per garantir els pagaments de les nòmines dels seus treballadors, les factures dels proveïdors, els interessos dels préstecs, etc.
No obstant, dir sense condicions, pot comportar una doble lectura. Per un part que la Generalitat no hi posarà condicions, que és com dir “una rendició incondicional” i per tant, els guanyadors són els que posen les condicions que solen ser dures i denigrants per als perdedors. I per l’altre costa que el govern de la generalitat demana que l’Estat no posi condicions polítiques per accedir al fons de rescat, referint-se a una hipotètica pèrdua de competències i, per tant d’autonomia.
Imagino que serà un mix entre totes dues possibilitats. Ni la postura de força per part del nostre govern serà tan contundent com ahir va insinuar Quico Homs, ni el govern central es mostrarà impassible davant la nova situació.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 23 (dijous)

CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA
Sembla que aquest serà el lema de la manifestació de l’11 de setembre que es pretén sigui unitària . Amb l’exclusió de la paraula independència es podria integrar perfectament (per què no?) el PSC, el partit més contrari (exceptuant el PP i Ciutadans, evidentment) a l’hora de parlar d’un eventual estat independent.  
 
AMPOSTA DENUNCIA
Des de fa unes poques setmanes, s’ha creat un compte de Facebook sota el nom de “Amposta denuncia”. De moment hi ha molt poques entrades, ja que el mes d’agost és poc propici a notícies polítiques. Però els temes que hi ha penjats (lloguer del local del centre de rehabilitació, festes majors, centre comercial...) són força interessants com ho està demostrant la participació de la gent. Hi ha comentaris de tots els colors i tots els gustos. Rèpliques i contrarèpliques on, en alguns casos, s’hi reviuen velles controvèrsies del passat. Rafel Serret i jo ja no estem sols a l’hora de criticar el govern municipal. Segurament a partir d’ara deixarem de ser el parell de xalats que ens atrevíem a treure’ls-hi els draps bruts de la seva gestió.
Ara s’hi ha afegit molt més gent i animo que en un futur molt proper en siguin més encara les veus discordants en contra del ranci caciquisme local que patim des de fa anys i panys... 
 
L’ETARRA COVARD I TRAMPÓS
Van ser molts els presos de la banda ETA que van solidaritzar-se amb Uribetxeberia i van començar una vaga de fam indefinida que, poc a poc, van abandonant. Un d’ells va ser l’exdirigent etarra Mugika Garmendia que, tant sols i ha estar quatre dies (la va abandonar ahir) i, segons vaig escoltar per la ràdio, a la seva celta hi van trobar pots de menjar. Covard i trampós. 
 
LOS NIÑOS CON LOS NIÑOS I LAS NIÑAS CON LAS NIÑAS...
Qui de la nostra generació no se’n recorda de la cançó dels Bravos? Però la lletra d’aquella cançó promovia les relacions entre els diferents sexes, tan limitades durant la dictadura.
Però a la segona dècada del segle XXI, encara que sembli impossible, segueixen existint col·legis concertats que mantenen la separació de sexes a les aules. El Tribunal Suprem (què no és qualsevol cosa, ha fallat que no són mereixedors de les subvencions que reben per part de les comunitats autònomes o el propi estat. La demanda l’havien interposat dos col·legis de l’Opus (una de les branques més ràncies del catolicisme)
A Catalunya hi ha 17 centres que mantenen la separació de sexes i que reben subvencions prorrogades durant els segon mandat del Tripartit. Ara que mana CiU, imagino que encara amb més motius se’ls hi tornarà a renovar l’any 2014 quan els hi caduqui.
No cal dir que sento vergonya de que coses així puguin arribar a passar. 
 
XAVIER PALLARÈS
L’edició impresa del Periódico d’ahir valorava negativament les formes del Delegat del Govern de la Generalitat. També es cert que la manca de notícies fa que es parli de temes  dels que, segurament no se’n parlaria o se’ls hi donaria un espai més reduït.
Em refereixo al tema dels toreig sense sang que es fa a la plaça d’una finca particular d’un ramader d’Alfara de Carles, a la falda del Port. El Delegat del govern s’ha manifestat favorablement a aquests tipus d’espectacles, encara que, segons la normativa vigent, estarien prohibides a Catalunya.
Però ja sé sap que una cosa és el que diu la legislació i l’altra molt diferent els interessos que s’hi amaguen al darrere: turisme, vots... El Sr. Pallarès ho coneix força be.

Per cert, us explico una cosa de qui també és alcalde d’Arnes. A Xavi, com el coneixen els seus amics, el va animar a presentar-se el seu cosí Arcadi, amb qui comparteix els mateixos cognoms i que també va ser alcalde (en aquest cas per ERC) d’Arnes. Segons sembla la dona d’Arcadi li va advertir que el cosí no era tan bona persona com ell es pensava. El temps li va acabar donant-li la raó. 

 

ESTAFATS PER ABERTIS
Així és com sé senten els hostalers gironins i així és com se senten també molts de ciutadans usuaris de les autopistes catalanes.
Aquest matí, a Catalunya Ràdio, he pogut escoltar al president de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de les Comarques de Girona que es mostrava indignant per l’actitud de la concessionària d’autopistes. Deia que molts de dies des de Figueres a la Jonquera es produeixen retencions de fins a 30 quilòmetres, sense que els responsables de l’autopista adoptin cap mesura, com sembla que estarien obligats a fer. Aquest senyor, usuari habitual, declarava sentir-se estafat.
El cert és que jo m’hi he trobat moltes vegades, encara que he de confessar que les dues darreres (al juliol de l’any passat i a l’aril d’aquest), em vaig trobar amb una circulació bastant fluida. Però quasi sempre que he anat cap a França o Girona, certament, m’he trobat amb retencions quilomètriques i a diferents punts, no tan sols a la província de Girona.

DIARI DE L’AGOST. DIA 14 (dimarts)

Pàgina de la RA on hi surt 6 vegades Manolito.

+ SECATRISME A AMPOSTA

Hi ha vegades que els petits detalls passen desapercebuts per al gran públic, però creieu-me que existeixen i que es fan de forma totalment premeditada.

Sabeu, perquè n’he parlat més vegades del sectarisme que imposa Convergència a la nostra ciutat i un bon exemple queda reflectit a la Revista Amposta. Si hi doneu un cop d’ull no trigareu en adonar-vos que surten fotos del sinyó Ancalde per tot arreu, sobre tot a les primeres pàgines que és on més sé parla de l’actualitat local. De vegades a la mateixa pàgina s’hi poden veure fins a 3 fotos (o més) on surt Manolito. En canvi es fa estrany veure als membres de l’oposició encara que hagin assistit a l’acte. El consell de redacció monocolor (es a dir, integrat només per gent de confiança de l’equip de govern), se’n encarrega de posar només aquelles fotos on hi surten ells i fer invisibles a la resta de regidors.  

Ahir, durant l’entrega de copes i medalles als guanyadors de les diferents categories de la cursa popular de festes majors es va poder veure un altre cas de sectarisme polític. Començant pels alevins (o fins i tot més menuts) i acabant pels veterans (com per exemple el cas de Rogelio Martín Perales que va guanyar en aquesta categoria però que no es va esperar a rebre el trofeu), hi van haver un total de 12 categories i per tant havien de ser 12 lliuraments de copes, però la absència esmentada de Rogelio va fer que, al final foren 11. Us deia al meu diari d’ahir dilluns que els trofeus van ser entregats per les següents persones: l’Ancalde, el Regidor d’Esports, la diputada al Parlament Anabel Marco i el regidor de l’oposició Antoni Espanya. Bé, els trofeus als guanyadors es van repartir de la següent manera: Primer classificat, Manolito amb 5 lliuraments; segon classificat, el Regidor d’Esports amb 4 i, finalment, la diputada i el regidor amb 1 cadascú. Si algú no s’ho creu i vol veure les fotos, només cal que m’ho digui ja que en tinc la mostra gràfica.     

JOAN ORTEGA ANUNCIA MÉS RETALLADES

La Vicepresidenta del Govern català i Presidenta en funcions ha dit que caldrà fer més ero’s a determinades empreses públiques ja que, al seu parer, tenen les plantilles sobredimensionades. Qui ha col·locat a tanta gent? I els vots que els han fet guanyar? Sense comentaris.

També ha reconegut que de cara l’any 2013 igual s’hauran de seguir retallant el sous als treballadors públics. De veritat hi havia gent tan ignorant que no s’ho veia venir?  

Parc Nacional de Garajonay. Bosc de laurisilva. 

LA XACRA DE L’ESTIU: ELS INDENDIS

A primera hora de la tarda (per la forma que s’ha donat la notícia he entès que ja feia més hores) s’ha tornat a produir un altre incendi a l’Alt Empordà. Quan s’ha anunciat s’ha dit que hi havia diversos mitjans aeris i terrestres que estaven lluitant contra les flames. Quan es tarda a mobilitzar a tots els efectius i que arribin al lloc?

El que és trist és l’incendi de l’illa canària de la Gomera. Fa uns anys vaig tenir el plaer de visitar-la i una de les coses que et mostren és el parc nacional de Garajonay amb una vegetació única de l’època del terciari anomenada laurisilva (selva de llorer) Una gran desgràcia!   

400 EUROS PODEN DONAR PER A MOLT

Rajoy ha anunciat un dia abans de que s’acabi la prestació, que prorroga l’ajut de 400 euros a aquelles persones a qui se’ls hi ha acabat la prestació de l’atur i ho ha fet després de parlar amb el Rei que, recordem-ho, la setmana passada va rebre als dos màxims representants sindicals. Casualitat? Personalment penso que no.

Durant els darrers dies s’ha estat especulant que el govern del PP eliminaria aquest ajut de subsistència.

UNIÓ DE SINDICATS

En els darrers mesos, des de que el govern de Rajoy comences a retallar drets, salaris,  prestacions i tot allò que sé li posava pel davant, la unitat d’acció entre les dos centrals sindicals més grans ha estat un fet. La UGT i CC.OO. han sumat esforços per a lluitar contra la injustícia social que representen les polítiques del PP. Ahir mateix vaig escoltar al màxim dirigent de la UGT de Catalunya Pepe Álvarez que va dir que no descartava que en el futur les dues centrals sindicals pugui arribar a fusionar-se. A mi no em sembla malament. Sempre s’ha dit que la unió fa la força!    

MOURINHO ORFE DE IAIES

L’entrenador del Madrid, aquell que el Barça va rebutjar, ahir va demanar que es dirigissin a ell anomenant-lo l’Únic. Potser si ara que Guardiola s’ha agafat un any sabàtic, però em sembla que Mourinho és una mica megalòman. Com diem els catalans, no té iaia, o en aquest cas, ho en va conèixer cap de les dues.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 4 (dissabte)

TERCERA MEDALLA PER A ESPANYA. SEGONA PER A CATALUNYA.

La Mireia Belmonte va guanyar ahir un altra medalla de plata (d’argent com diuen el cultes) És la segona que guanya i la tercera de la delegació espanyola i també la tercera que guanyen les dones, per a que després es digui... Aquesta segona a la prova dels 800 metres lliures.

DOS ÚNICS CAMINS.

Ahir, Gaspar Llamazares, diputat d’IU i fins no fa molt Coordinador nacional d’aquella formació, va dir a ahir (crec recordar que a Oviedo) que Espanya només té dues sortides: el un referèndum per veure si estem d’acord amb l’actual política del govern del PP o eleccions anticipades. Recordar una vegada més que el govern de Rajoy està governant amb “frau Electoral”, ja que res del que està fent ho portava al seu programa al el que va guanyar les eleccions el 20—N, per tant, la ciutadania hauria de poder opinar d’una de les dues formes si li dóna recolzament o no.

6 O 3 EUROS

Un infant que es quedi al menjador escolar haurà de pagar un 6 euros. No totes les famílies poden pagar aquesta quantitat, ja que, pe exemple, portar-se de casa un entrepà, una peça de fuita o un iogurt i una ampolla petita d’aigua és força més barat. El departament d’Ensenyament va dir que autoritzaria a portar-se la carmanyola de casa. Però ara diu que, encara que els nens es portin el dinar de casa igual hauran de pagar 3 euros er l’ús del microones, cost dels monitors, neteja, etc. Tot plegat resulta de vodevil! Si s’han de pagar 3 euros només per usar les instal·lacions escolars, valdrà la pena portar-se el menjar de casa? Personalment opino que no.

L’ART (O NO) DE PARLAR I NO DIR RES

El recordat Rafel Genovés, secretari general de la UGT del Baix Maestrat, parlava i parlava, finalment em preguntava: “Has entès alguna cosa?” I jo li responia: “No”. I continuava: “Així parla Felipe González i queca bé”.

Rafel Genovés era un gran orador i, de Felipe González ni en parléssim. Ell solet feia canviar l’opinió de la ciutadania com va fer en el cas del referèndum de l’OTAN.

Però no tothom té el do de la paraula. Sense anar més lluny, Mariano Rajoy. Aquest parla i parla i no diu mai res, tal com va passar a la seva compareixença d’ahir després del Consell de Ministres. Potser també és un art, encara que personalment crec que no, ja que tot ho llegeix, no té el do de la improvisació, per tant, no és d’estranyar que quan li preguntis alguna cosa, prefereix callar i opinar el dia següent.

De totes formes, per a tots aquells que encara no us en heu assabentat, Rajoy està preparant un altre cop de destral de més de 100 milions d’euros (concretament de 102.149) que afectarà sobre tot l’ensenyament i la sanitat.

Au, fins demà...            

EL COST DE LES COSES

3,5 milions és el cost de la fiança que té que dipositar CDC com a responsables polítics subsidiaris del “Cas Palau” (o Millet) Encara que Francesc Homs digués que les proves que tenen contra el seu partit són “febles”, el cert és que la pròpia Agència Tributària ha trobat evidències clares de finançament irregular per part de Convergència. No crec que tinguin cap contratemps per a pagar aquesta xifra. Si no disposen d’una quantitat tan elevada, segur que la poden aconseguir en un espai curt de temps.
Parlant de Francesc Homs, el portaveu del govern, ahir va titllar de “macarra” al ministre Montoro durant una entrevista a Catalunya Ràdio . El portaveu del PP al Parlament, l’Enric Millo li va demanar la dimissió, mentre Duran i Lleida va intentar treure-li ferro al tema. Quin cost  haurà de pagar? Evidentment cap, zero!  

Qui la va cagar de veritat (perdoneu per l’expressió) van ser els diputats socialistes catalans del Congrés. Van votar a favor del corredor ferroviari central juntament amb la resta dels diputats socialistes i el grup del PP. Ràpidament, Francesc Vallès, el coordinador parlamentari, va fer una piulada a Twitter demanant perdó per l’erada i qualificant-la de “lamentable”. Al meu parer no va ser una errada, va ser allò que se’n diu “disciplina de vot”. Votar una altra cosa hauria significat una multa. És un fet evident. Si tenim en compte que no només van votar-hi a favor els socialistes catalans, també els valencians i els murcians (i ningú n’ha parlat) i que, segurament, com els catalans, també volen el millor per als seus territoris (o al menys això diuen) L’error és tan imperdonable que jo, com a socialista, els hi reclamo alguna explicació molt més coherent i, sinó, algú hauria de presentar la dimissió. En aquest cas, el cost pot ser electoral.  

Tampoc em van convèncer les explicacions que va donar l’Anna Simó, portaveu d’ERC al Parlament català. La junta de portaveus va desestimar que Arturo Mas dones explicacions al Parlament pel “possible” (només possible?) finançament irregular de CDC. Va dir que volien preservar la figura institucional del president de la Generalitat... Què em dius Anna!!! Quanta responsabilitat política!! Cal recordar que se’n van anar del govern que presidia Pasqual Maragall pel tema de l’Estatut. O és que els temps els ha madurat i n’han aprés o és que CDC els ha promès alguna cosa que, de moment, no es pot quantificar. Ara bé, jo, d’ells no me’n refiaria. Ja se sap que els de CiU es venen al millor postor o potser millor, compren les voluntats que calgui per tal de preservar els seus interessos. Avui un ciri a Déu i demà un al dimoni! Com són aquests de CiU!!  

EL TITULAR DEL DIA 18-07-2012

Caricatura de Vizcarra.

Llegit al Periódico: “Elgovern portarà al Constitucional les retallades de Rajoy que CiU va proposar”. 
 
A veure, cal analitzar-ho detengudament:  CiU, el partit sostenidor del govern de Catalunya, proposa unes retallades què, quan Rajoy les aprova, el govern català, les porta al Constitucional.
Perdoneu-me però sembla de “xist”.

Una vegada vaig viure una situació semblant. Fa uns anys, a principis de segle, formava part de la Junta de Personal (el comitè d’empresa del personal funcionari) de la AEAT de Tarragona. Dels 11 membres que érem , n’hi havia un que sempre havia de ser la nota discordant. Representava a la CGT, un sindicat d’inspiració àcrata. Les seves propostes eren sempre tan estrafolàries que la resta de delegats mai hi estàvem d’acord.

Un dia va aportar una proposta del tot coherent i interessant (no recordo quina, la veritat) i, a la resta de membres de la Junta ens va sembla perfecta i, per tant, va ser aprovada per tots els  presents menys un que hi va votar en contra.  
Qui? El representant de la CGT. El seu raonament va ser aquest: “Jo no puc votar el mateix que voteu vosaltres”.  
És com el joc dels disbarats... O dels despropòsits.

LA PREGUNTA DEL DIA 12-07-2012

Per què el govern de la Generalitat comprarà l’estació hivernal de Vallter 2000? 

I encara més: 

Per això si que hi ha diners?

D’on els traurà?

No ho puc entendre. Resulta que acomiada treballadors públics, redueix horari i sou als funcionaris interins, redueix sou als treballadors públics en general...

I ara, per què vol comprar a través de Ferrocarrils de la Generalitat la pista d’esquí de Vallter?

Tan imprescindible és?

Deixeu-me que sigui una mica malpensat: Qui són els actuals propietaris de l’estació d’esports hivernals?  

L’OU DE LA SERP

Per a que tots entengueu de que parlo, la serp seria el govern de la Generalitat presidit per “Més el Retallador” i l’ou seria el pacte fiscal que promou el propi govern.
Catalunya està passant per un dels moments més delicats de la seva història més recent. El govern, incapaç de trobar una solució als greus problemes econòmics,sembla ser que les úniques mesures que és capaç d’adoptar és la de retallar els sous dels funcionaris i prestacions i serveis de tota mena. La darrera de totes serà l’euro per recepta que començarà a aplicar a partir de dissabte. Quan el govern d’Entesa va establir el cèntim sanitari als carburants, “Arturo Més”, llavors cap de l’oposició va “posar el crit al cel”.
A part del tou impost de patrimoni que es torna a aplicar, Més té al seu abast tornar a posar en vigor l’Impost de Transmissions Patrimonials. Però sembla que ara no toca. No toca “tocar” els seus i és preferible pagar els seu desgovern entre tots.
Certament si de Madrid ens paguessin els que se’ns deu, el problema seria menys problema. Els diferents governs de la “capital” han incomplert, sistemàticament, tots els acords de finançament. Quan es va aprovar l’Estatut de Maragall (al que CiU hi va donar suport), de les poques coses que es van salvar de les retallades del Constitucional, va ser, precisament, el finançament. Es va parlar llavors del millor finançament de la història per a Catalunya. Tantes expectatives va creat que altres autonomies, com la valenciana, van introduir als redactats dels seus respectius estatuts d’autonomia una espècie de clàusula on es deia que “si Catalunya obtenia més, ells també ho volien”.

El problema és aquest: els incompliments successius. Què ens fa pensar que un pacte fiscal seria respectat des de Madrid? La solució més immediata és, tal com diu ERC, “tenir la clau de la caixa”. Només així ens asseguraríem el finançament adient. I la solució més remota i improbable, la independència.

Al nou PSC encapçalat per Pere Navarro, el pacte fiscal el va agafar un tant descol·locat. Finalment va presentar el seu propi projecte que, com solen fer darrerament els socialistes, és un híbrid que difícilment va en lloc. Quan alguna cosa es queda a mig camí, li passa precisament això, que no arriba.
El PSC se’n ha adonat que el pacte fiscal és el ou de la serp i que, d’aquesta situació, en pot sortir mal parat.
En canvi, per a CiU, el pacte fiscal és la perdiu que va marejant quan les coses no li van bé. Mentre es parla de l'ou de la serp, no es parla del finançament irregular de Convergència o la nul·la capacitat per a tirar el país endavant. Parlar de l’herència rebuda, com vaig llegir l’altre dia, és, simplement, ridícul.    

LA CRISI, EL SECTOR FINANCER I ELS CIUTADANS

Cada dia que passa sembla que la situació econòmica va de mal en pitjor (de Guatemala a Guatepeor): la borsa, a la baixa i a nivells de 2003 (No governava el PP en aquella època? Trobo que sí), la prima de risc, a l’alça, la taxa d’atur, en rècords històrics...
No hi ha ni un sol indicador econòmic que inciti a l’optimisme i, aquesta situació afecta directament la conducta de la majoria dels ciutadans. Dels brots verds que apareixien durant l’època de Zapatero, o se’ls han menjat les cabres o no els va haver mai. Personalment em decanto per la segona opció.
La conducta dels nostres polítics, sobre tot d’aquells que tenen responsabilitat de govern no ajuda gens a donar confiança als maleïts mercats. La incertesa de la situació és massa gran per a calmar la voràgine dels especuladors que són l’origen dels orígens de tota la inestabilitat financera.
Quan surt un membre del govern (a excepció de Rajoy, que, tal com deia l’altre dia, fa de tau) a desmentir alguna cosa, ho deu de dir amb tanta inseguretat, que al dia següent baixa la borsa i puja la prima de risc.
I és què, normalment, tot allò que va criticar el PP quan estava a l’oposició, tot allò que van dir que no farien durant els primers dies de govern,, finalment és el que han fet.

Si el PP es va guanyar la confiança dels ciutadans (tal i com van demostrar les urnes), a base de criticar el govern socialista i res més (quan calia donar suport parlamentari al PSOE no ho van fer, tret de l’aprovació d’aquella reforma constitucional que establia un límit de despesa), ara mateix, i cada dia que passa, l’estan perdent.

L’any passat, una vegada Zapatero va convocar els eleccions generals, hi havia molts (s’ha demostrat que il·lusos) que es pensaven que a partir de l’endemà mateix del 20-N la situació es giraria com un mitjó i es recuperaria la normalitat en pocs mesos. Els meus seguidors segurament que se’n recordaran que quan l’Institut d’Estudis d’Opinió de la Generalitat em va fer l’enquesta, a la pregunta de si l’any 2012 estaríem millor o pitjor, vaig respondre que “pitjor”. Aquesta situació ja me la veia venir...
Ara mateix només calen els rumors sobre intervencions i “corralitos” financers per a crear encara molta més incertesa.
En un dia (dimecres) es diu que a Grècia, es van retirar 1.000 milions d’euros dels bancs. D’Espanya no s’han donat xifres, però sembla ser que, els qui poden, se’ls emporten a paradisos fiscals. Ara caldria saber si amb el beneplàcit del govern de Rajoy o no. Em sembla que no deu de ser tan fàcil...

Una darrera reflexió. Ara els bancs demanen un certificat de l'Agència Tributària d'estar al corrent d'obligacions amb l'erari púbic per a concedir-te un préstec. Perquè no els hi demanem nosaltres un certificat de solvència?